Idealista.com és un portal immobiliari que té presència també a les xarxes socials. A Twitter publica moltes notícies relacionades amb la indústria immobiliària, decoració de la llar, economia, urbanisme, etc. El 28 de desembre va voler fer, com altres mitjans, una innocentada i van publicar aquest tuit:
A causa de les nombroses crítiques que van rebre per fer una broma sobre un fet tan greu com l'injust empresonament (presó preventiva!) d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, i els Jordis, el tuit va ser esborrat i ara, en el seu compte de Twitter hi ha un tuit fix d'excusa, en el qual diuen que va ser una innocentada i no tenien intenció de burlar-se ni causar mal:
Però la innocentada l'havien publicat també en el seu web i a Facebook. En el web, que no té limitació d'espais per al text, la broma ocupava uns quants paràgrafs i l'adapten al seu negoci immobiliari, tot parlant dels terrenys on es podria construir el Parlament català i de la possibilitat de llogar o comprar cases a molt bon preu en la zona propera a Estremera. Ara, a l'inici de la falsa notícia, hi diu això:
Esto no es una noticia. Nunca pretendió serlo. Es una inocentada. Cada
28 de diciembre en idealista news publicamos una, el año pasado fue esta de Donald Trump, por ejemplo, y hace dos años ésta de Pablo Iglesias.
No hubo en ningún momento la más mínima intención de ofender, molestar,
irritar o herir ninguna sensibilidad. Pero algunos usuarios se han
sentido molestos e irritados. Lo lamentamos profundamente. El sentido
del humor a veces ayuda pero no si alguna persona se siente violentada.
El máximo respeto por las ideas y las personas es un valor que
compartimos. Pedimos sinceramente disculpas. Creemos en la importancia
de pedir perdón si hemos hecho daño. De veras lo sentimos.
No sé si els seus possibles clients estaran d'acord amb l'excusa, tenint en compte que a aquesta empresa no li cal que sigui el dia dels Innocents per fer piulades poc encertades. Per exemple, aquesta del dia 13 de desembre en relació a un pis d'Artur Mas que li ha estat embargat:
No hi entenc de lleis, però dubto que sigui legal fer públic el lloc on una persona té un pis. No s'han limitat a mostrar una foto del balcó, del portal o de la façana. Mostren clarament la situació de l'immoble en un mapa de Google amb fotos reals. I aquesta notícia, en data d'avui (31 de desembre 2017) no ha estat esborrada del seu web ni de Facebook i Twitter. A més en la notícia del seu web, diu el nom del carrer on es troba. Tenint en compte que és un carrer curt, que va de la Diagonal a la Travessera de Gràcia, és ben fàcil identificar la finca.
Per tot això, des de la meva comissaria virtual jo enviaria l'Idealista a la presó virtual (preventiva, naturalment).
És estrany, però el 2018 no ha estat declarat any de res per les Nacions Unides.Tanmateix, hi ha algunes iniciatives internacionals o de regions o estats del món per a fer el 2018 any d'alguna cosa.
3r Any Internacional dels Esculls de Corall. Declarat per la Iniciativa Internacional sobre els Esculls de Corall (ICRI, International Coral Reef Initiative) amb la propsota que es duguin a terme les següents actuacions:
reforçar la conscienciació global sobre el valor dels esculls de coral i dels ecosistemes que hi estan associats i sobre les amenaces que pesen sobre ells;
promoure acords de col·laboració entre governs, el sector privat,el món acadèmic i la societat civil sobre la gestió dels esculls de corall:
identificar i endegar estratègies reals de gestió per a la conservació, l'augment de la resiliència i l'ús sostenible d'aquests ecosistemes i promoure-hi les bones pràctiques, i
compartir informació sobre bones pràctiques relacionades amb la gestió sostenible dels esculls de corall
Mill perlat (foto Wikimedia Commons)
Any Internacional dels Mills. Proposta enviada a les Nacions Unides per l'Índia durant el quart trimestre de 2017 (possiblement ja massa tard). La finalitat de la proposta és conscienciar de la importància que tenen els cereals que s'inclouen el en grup dels mills (millets en anglès), terme que designa unes plantes herbàcies de llavor petita sovint anomenades nutricereals o cereals de secà. Aquestes plantes poden ajudar a lluitar contra la fam i la desnutrició i també --a llarg termini-- a mitigar els efectes del canvi climàtic. Comprenen, entre d'altres, el sorgo, el mill perlat (el tipus més conreat al món), el mill italià, diverses espècies d'Echinochloa (aquest gènere, però, inclou també algunes males herbes).
Any Europeu del Patrimoni Cultural. Aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea el 17 de maig de 2017. Entre els objectius d'aquest Any Europeu hi ha fomentar l'intercanvi i la valoració del patrimoni cultural d'Europa com a un recurs compartit, sensibilitzar sobre la història i els valors comuns i reforçar el sentiment de pertànyer a un espai comú europeu, tot reforçant el diàleg intercultural. El patrimoni cultural pot ser de moltes formes; per exemple tangible (edificis i monuments, productes d'artesania, llibres, màquines, jaciments arqueològics, ciutats històriques), intangible (llengües i tradicions orals, pràctiques socials i festes, representacions), natural (paisatges, flora i fauna), digital (recursos creats en forma digital o que han estat digitalitzats per a conservar-los).
Any dels Ocells per a la National Geographic Society. Per commemorar el centenari del Tractat dels Ocells Migratoris (llei federal dels Estats Units per a protegir els ocells migratoris).
Any Feynman. El mes de maig, Barcelona celebrarà l'Any Feyman, per commemorar el centenari del naixement de Richard Feynman (1918-1988), considerat pare de la nanotecnologia i la computació quàntica. És una celebració organitzada pel grup EspaiNano, de l'Associació Catalana de Comunicació Científica.
El 2018 és també un any per commemorar el centenari d'algunes altres persones, entre les quals m'agrada recordar Montserrat Abelló (poeta i traductora, el nom de la qual perdurarà en el nom d'una biblioteca que s'ha d'inaugurar durant el primer trimestre de 2018 a Barcelona), Matilde Salvador (compositora i pintora), Manuel de Pedrolo (escriptor), Maria Aurèlia Capmany (escriptora), Raimon Panikkar, filòsof i teòleg, Ingmar Bergman (director de cinema), Frederick Sanger (bioquímic, premi Nobel), Leonard Bernstein (compositor, oianista i director d'orquestra), Carmen Amaya (ballerina de flamenc).
Les eleccions d'avui no haurien hagut de fer-se. Per què hem d'anar a votar en unes eleccions autonòmiques si ja ho vam fer fa dos anys i si el Parlament no ha pas destituït el nostre president? Però les circumstàncies han fet que el president de la Generalitat i una part del Govern es trobin exiliats i una altra part sigui a la presó --i no ens oblidéssim dels Jordis.
Però, tot i que siguin unes eleccions il·legítimes, he anat a votar, calia fer-ho més mai. La campanya electoral ha estat insòlita, desequilibrada. Els caps de llista de Junts per Catalunya i d'Esquerra Republicana no han pogut participar en els debats, ho havien de fer altres persones de la seva llista electoral. I ja veurem què passarà, si podran ser presents el dia que es constitueixi aquest Parlament que, encara que per a molta gent serà il·legítim, no queda més remei que acceptar-lo.
Preparant càmeres a la plaça Comas de Les Corts
El meu col·legi electoral és l'Escola Ausiàs March, en el districte de Les Corts de Barcelona. Hi he anat a dos quarts d'onze (res de bufanda groga i llacet, avui); he pensat que a aquella hora no hi hauria molta gent. M'he equivocat, però, a la plaça hi havia cua per entrar a l'escola. També hi havia càmeres i trípodes encara sense càmera, com si els haguessin posat allà per guardar el lloc. Una de les càmeres ja muntades era de la RTP, la radiotelevisió pública portuguesa. Al seu costat, una de francesa. Una periodista portuguesa i un periodista francès estaven practicant com pronunciar Arrimadas i aleshores he entès per què hi havia tan de rebombori a la plaça. Ves per on, comparteixo col·legi electoral amb la cap de llista de Ciudadanos a aquestes eleccions.
A la mesa electoral que em correspon gairebé no hi havia cua i he pogut votar de seguida. Des d'allà he anat a comprar algunes coses. De tornada, he passat de nou per la plaça Comas, que seguia molt animada, encara més que abans. Hi havia més gent i moltes més càmeres i periodistes amb micròfons; de mitjans espanyols i estrangers. M'acompanyava una persona de la família que viu a prop i ens hem assegut una estona en un banc de la plaça. He saludat gent coneguda i hem parlat una estona. Mentre conversàvem, ha començat a sonar molt fort l'himne d'Espanya. La música venia d'un àtic proper guarnit amb una bandera catalana i dues d'espanyoles, on viu una família que ja és coneguda per la seva afició a fer sonar aquest himne o fer crits de protesta quan es feien casserolades o quan s'han fet concentracions a la plaça en suport als presos polítics. Després de l'himne espanyol han posat una cançó andalusa per a mi desconeguda. M'estranya que no hagin fet sonar el Viiiiva Españaaaa.o que ells mateixos no cantessin el ¡A por ellos, oe! Atès el volum de la música que arribava al carrer, penso que deuen tenir uns altaveus a la terrassa.
Arrimadas i els seus acompanyants a la cua per votar
En un altre punt de la plaça he vist un grup de periodistes de la Rai, la televisió pública italiana, i no he pogut estar-me de preguntar-los si a Itàlia hi ha tan d'interès per les nostres eleccions com perquè hi enviïn periodistes a veure com vota una candidata a la presidència de la Generalitat. Com que han vist que parlava italià, m'han demanat si em podien fer unes preguntes per enregistrar. Després de parlar amb els periodistes italians (dos nois i una noia) he tornat a seure en un banc. De sobte he sentit veus que cridaven "A la cua!, a la cua!" i les càmeres i altaveus que es desplaçaven cap a un costat de la plaça. Havia arribat l'estrella de l'espectacle, Inés Arrimadas, la filla del pare albañil i la mare que limpiaba pisos, segons va dir a Salvados fa poc (però el paleta en realitat és advocat, va ser policia a Barcelona i després regidor en un poble d'Andalusia). Avui anava vestida blanc, no sé si només la jaqueta o tota ella i anava fent somriures a la gent.
Una veïna del barri s'ha apropat a Inés Arrimadas i li ha preguntat --en castellà-- si li podia dir una cosa. Arrimadas ha fet que sí amb el cap i la dona ha dit que no és catalana, però fa trenta-quatre anys que viu a Catalunya, on s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha continuant dient-li que, en tots aquells anys de professora, ha impartit la seva assignatura sempre en castellà sense que mai ningú li digués que ho havia de fer en català i que tampoc s'ha trobat mai amb cap problema per parlar castellà a Catalunya. I ha acabat dient-li alguna cosa com "así que no diga usted más mentiras sobre la escuela catalana, que usted no conoce". Però tot de manera calmada i sense alçar la veu.
Després d'això he anat cap a casa. Pel camí m'he creuat amb una dona --la conec de vista, abans de jubilar-se tenia un quiosc en el barri-- que devia anar a votar i duia el coll embolicat amb una bandera espanyola fent-li de mocador. He tornat a sortir per comprar alguna cosa al mercat i aquesta vegada ja ho he fet amb el meu llacet i un mocador grocs. Crec que avui m'abstindré de mirar notícies sobre les votacions fins ben tard a la nit. Especialment no vull saber res dels sondejos a peu d'urna. No vull fer-me il·lusions o, al contrari, que m'espantin abans d'hora.
Avui fa just dos mesos de la meva darrera entrada en aquest blog. Si bé ara no hi escric tan sovint com alguns anys enrere, no acostumo a deixar passar tant de temps sense publicar-hi res. Que no hi hagi publicat res, però, no vol dir que no hi hagi escrit. Tinc uns quants esborranys començats sobre temes diversos. Alguns, relacionats amb temes de ciència o salut (hort urbans, la medicina i el dolor, els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que fa pocs dies se n'ha fet la 20a edició); d'altres, relacionats amb la situació política actual. Però em poso a teclejar i no em sento capaç d'acabar cap escrit. Uns perquè el meu cap és en un altre lloc; d'altres, perquè les emocions del moment em superen i no sé com plasmar per escrit les meves reflexions.
Avui, durant molta estona, he anat sentint el rrrrrr i flap-flap d'aquest ocellot metàl·lic que no para de sobrevolar per Barcelona. No sé què hi busca; que jo sàpiga avui no hi ha convocada cap manifestació de protesta contra el govern de Madrid --si n'hi hagués, jo no seria davant de l'ordinador en aquests moments. Però l'ocellot va donant voltes i el sento una i altra vegada. I l'única cosa que puc pensar és que dissabte es va escriure això:
Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.
Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.
A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.
Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.
Afegeix la llegenda
En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.
Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...
De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.
Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)
En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).
Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.
Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.
El proppassat 28 de juliol, un tren de rodalies que entrava a l'estació de França de Barcelona no va frenar a temps i es va encastar en el topall de la via per on circulava. La Vanguardia difonia la notícia així a través de Twitter:
Com si la culpa de l'accident fos del topall de la via. A més, hi diu "se ha incrustado en el interior del tren". Seria difícil que s'hi hagués encastat a l'exterior.
Vaig seguir l'enllaç per veure la notícia original en el web del diari i el titular era diferent. De tota manera, potser l'havien canviat, perquè és una notícia que es va anar actualitzant al llarg del dia, a mesura que se'n tenia més informació. Vegeu el primer paràgraf de la notícia (en castellà):
Diu que el tren "se ha encastado contra el tope de la vía 11". Encastar és un verb que existeix en Diccionari de la Real Academia Española, però les seves dues accepcions són: 1) Mejorar una raza o casta de animales, cruzándolos con otros de mejor calidad, i 2) procrear, hacer casta. Coses que passen quan es fa servir el corrector automàtic. Reconeix les paraules, però no el seu significat.
Notícia publicada a l'edició digital de La Vanguardia el 9 de desembre de 2016:
La fotografia no indica la mida, però en veure-la, vaig pensar que devia ser una peça d'ambre enorme per poder contenir la cua d'un dinosaure. Si més no, els esquelets o representacions de dinosaures que he vist en museus eren d'uns animals molt grans. amb una cua proporcionada a la grandària de l'animal. Doncs no, segons la notícia de La Vanguardia, es tracta d'una peça "del tamaño de un albaricoque seco".
D'albercocs n'hi ha de moltes mides, però tant si era un albercoc gran, com si era petit, i a més, sec, sembla molt difícil que s'hi pugui encabir la cua d'un dinosaure. Una mica més avall, és llegeix: "...esta es la primera vez que un esqueleto de dinosaurio momificado ha sido descubierto." O sigui, que ja no és la cua, sinó l'esquelet. Però a continuació tot s'aclareix perquè diu (les negretes són meves): "La sección de cola pertenece a un joven coelurosarian (sic)..." Per tant, el que la paleontòloga va descobrir dins d'una peça d'ambre no era la cua d'un dinosaure, sinó un fragment. A més, en el grup dels celurosaures es troben els dinosaures més petits que es coneixen.
El titular hauria d'haver dit "Encuentran un fragmento de cola de dinosaurio de hace 99 millones de años conservado en ámbar."
Llegeixo que enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright (1867-1959). Un article de Catalina Serra en el diari ARA m'ha fet recordar la visita que, el 1996, vaig fer a la casa i estudi que Wright va tenir a Oak Park, prop de Chicago i on va dissenyar bona part de les seves obres. De tornada de Norcroft, vaig aturar-me de nou uns dies a Chicago i en buscar informació sobre llocs per visitar a la ciutat o els seus voltants, em va atreure la idea de conèixer directament l'obra de Wright, nom que em sonava però del qual creia que ho desconeixia gairebé tot, excepte que era l'arquitecte d'una casa famosa per aparèixer en un film d'Alfred Hitchcock (cosa que després he sabut que no és certa; les vistes exteriors de la casa que apareix a Con la muerte en los talones eren pintades i l'interior de la casa eren decorats que imitaven l'estil de Wright).
Fa bastants anys que vaig agafar el costum de prendre notes sobre el que veig i faig en els viatges i les impressions que en trec. Això em permet posteriorment recuperar els records que han quedat amagats en algun lloc de la meva memòria. He buscat les meves notes sobre aquella visita a Oak Park el 1996 i en copio aquí alguns fragments.
Moore-Dugal Residence, disseny de Wright (M. Piqueras, 1996)
El
que m’havia empès a visitar Oak Park va ser l’interès per veure
les cases de Frank Lloyd Wright i, si era possible, visitar la seva
pròpia casa i l' estudi on treballava. Wright està considerat el
millor aquitecte americà de les darreries del segle xix
i el primer quart del segle xx.
Molts creuen que ha estat el millor arquitecte en moltes generacions.
En el poble hi ha més d’una vintena de cases dissenyades per ell;
ben bé una dotzena es troben en el que hom anomena districte
històric, que és la zona més interessant per visitar perquè
constitueix una bona mostra dels diferents estils arquitectònics que
estaven en boga en aquella època. La gran atracció és la casa on
va viure l’arquitecte. Les visites estan limitades a petits grups
d’un màxim de deu persones i cal apuntar-s-hi per endavant. Vaig
estar de sort: podia visitar la casa en un grup que entraria una hora
més tard. Mentrestant vaig dedicar-me a veure aquella mena de museu
d’arquitectura que és el barri en el seu recorregut des del Centre
d’Acollida (Oak Park Visitors Center) fins a la casa-estudi.
Els edificis fets per Wright tenen un estil propi, molt avançat. Si
abans de començar el recorregut no hagués llegit tota la informació
sobre Wright, mai no hauria pensat que aquelles cases havien estat
bastides fa més de setanta-cin anys. Semblen de construcció
posterior a les d’altres cases del veïnat.
Casa estudi de Wright a Oak Park (MJ. Piqueras, 1996)
Quan
Wright va casar-se, el 1889, treballava en l’estudi d’arquitectura
Adler and Sullivan, a Chicago. Louis Sullivan va deixar-li 5000
dòl·lars per comprar un terreny a Oak Park, on va construir-se un
petita casa de dues habitacions que després va anar engrandint, a
mesura que la família augmentava. La parella va tenir quatre fills i
dues filles i una de les ampliacions que va fer a la casa estava
pensada especialment per a la mainada i és molt original. Consta de
dues habitacions amb el sostre corbat formant una volta que recorda
la volta catalana. (Qui sap si no devia inspirar-se en la volta
catalana de Guastavino, que em sembla que en aquell època ja s’havia
establert als Estats Units.) Una de les dues habitacions està
dividida per un envà que no arriba al sostre i que delimita dos
espais diferents: en un costat dormien les dues nenes i en l’altre
els quatre nens. Les cambres que queden a un costat i l’altre de
l’envà semblen molt petites per fer de dormitoris. Cal tenir en
compte, però, que en aquella època, les famílies benestants
enviaven ben aviat la mainada a pensionats. I els estius acostumaven
a passar-los fora ciutat. Els Wright anaven a la casa de camp de
l’àvia, a Richland (Wisconsin), on havia nascut el mateix Frank.
Per tant, els sis germans no solien coincidir sovint a la casa d’Oak
Park. I quan ho feien, es divertien d’allò més gràcies a
l'originalitat de les cambres, que els permetia fer baralles de
coixins, que llençaven a un costat a l’altre de l’envà. L’altra
peça que Wright va fer construir per a la quitxalla era la sala de
jocs. És una sala rectangular bastant gran on la llum exterior
penetra pels finestrals apaisats que hi ha a les dues parets més
llargues. En una de les altres dues parets hi ha una gran llar de foc
i al costat oposat una estructura que recorda el cor d’una
església, però en versió reduïda. La finalitat era únicament
lúdica; que la mainada tingués un lloc per enfilar-se i jugar sense
haver de sortir de casa durant l’hivern, que és molt llarg i dur
en aquella regió.
El
1898 Wright va instal·lar el seu propi estudi adossat a la casa, en
una construcció molt diferent de tot el que es feia aleshores, a la
qual va incorporar moltes de les innovacions arquitectòniques que
caracterizen el seu estil: van impressionar-me especialment una mena
de pati central octogonal cobert i la biblioteca, també octogonal.
El 1910, Wright va marxar a Europa amb la dona d’un client seu i el
seu matrimoni va anar en orris. A la tornada va anar a viure amb el
seu nou amor, cosa que en aquella època, en una societat força
puritana, va causar un gran escàndol. Després la dona de Wright va
deixar la casa, que va ser modificada per fer-ne diversos
apartaments. El 1925 la casa es va vendre i amb el temps va anar
degradant-se. Els 11 anys que Wright va treballar en aquell estudi
van ser els més productius de la seva vida; hi va dissenyar uns 125
edificis, més d’una quarta part del treball de tota la seva
carrera professional. Vers la meitat dels anys setanta es va
constituir una fundació per a la restauració i manteniment de la
casa i estudi de l’arquitecte. Abans d’obrir-la al públic van
restaurar-la i van deixar-la amb l’aspecte que tenia els darrers
anys que Wright hi va viure. Això va ser possible gràcies als
plànols i nombroses fotografies de la casa —tant de l’interior
com de l’exterior— que s’havien conservat. Aquest barri s’ha
convertit actualment en una atracció turística, però no és un
turisme massiu el que fa cap al districte històric d’Oak Park. La
gent que hi ve ja sap el que hi trobarà.
Tot
i que hi ha una diferència abismal entre les figures de Wright i de
Gaudí, tant pel que fa a la seva vida —dominada per l’escàndol,
Wright; gairebé monacal, Gaudí— com pel que fa a l’estil
—predomini de les formes rectes, inspirades en l’arquitectura
japonesa, el primer: predomini de les corbes i en formes inspirades
en la natura, el segon— jo hi vaig veure molts de paral·lelismes.
Wright va trencar amb l’estètica arquitectònica dels seus
contemporanis, que pot veure’s en moltes altres cases d’Oak Park,
on predominen els edificis victorians. Gaudí també va trencar amb
les idees imperants, cosa que en alguns casos va costar-li car.
Ambdós van avançar-se al seu temps, i la seva obra ha estat molt
més valorada posteriorment. Si més no aquesta és la impressió que
jo en tinc.
Casa dissenyada per Frank L. Wright (M. Piqueras, 1996)
Els
qui no estan massa complaguts amb l’atracció despertada per l’obra
de Wright són els actuals habitants de les cases que ell va contruir
a Oak Park. Alguns han col·locat cartells de protesta contra el
turisme a les portes i façanes, i després del que em va explicar el
guia de la casa-museu vaig comprende molt bé l’actitud d’aquelles
persones. És possible que si els visitants es limitessin a
contemplar els edificis des del carrer i del carrer estant fessin les
fotografies que volguessin, els veïns no se sentissin molestos. Però
de vegades —massa sovint, pel que sembla— la curiositat dels
turistes els empeny a ficar-se en els jardins, i fins i tot a
apropar-se a les finestres per clissar el que la vista els permet de
veure de l’interior de les habitacions.
Unity Temple, Oak Park (foto Aude, CC-BY-SA-2.5)
Després
de visitar la casa-estudi vaig seguir voltant per Oak Park. Era ja
tard per visitar el Temple de la Unitat (Unity Temple), una
altra obra dissenyada per Wright el 1905 per reemplaçar l’església,
que s'havia cremat. Vaig poder veure’n només l’exterior de
formigó. En fer aquest edifici, Wright tenia el repte de fer una
obra grandiosa però que no fos massa costosa. I això ho va
aconseguir amb els materials emprats, amb la simplicitat de les
línies, i fent que alguns dels detalls que semblen decoratius
tinguin en realitat alguna funció específica. En canvi, sí que em
va ser possible veure per dins l’oficina de correus, un altre
edifici públic que porta la firma de Wright.
El guia de la casa de Wright va estar explicant molts detalls de la seva vida i em semblava com si fos una història que jo ja coneixia. De sobte se'm va encendre la llumeta: s'assemblava molt a la història del protagonista de la novel·la d'Ayn Rand El Manantial, de la qual es va fer una pel·lícula. El guia em va confirmar que el personatge de ficció tenia molts punts en comú amb Wright, tot i que l'autora va dir que la inspiració en Wright es limitava a idees específiques que ell tenia sobre l'arquitectura. Tanmateix, molts fets de la vida privada de Wright coincidien amb el que jo recordava de la novel·la i del film.
He fet un cop d'ull a les fotos que vaig fer a Oak Park el 1996 i continuo pensant que l'obra de Wright no ha perdut gens de frescor. És un disseny que podria haver estat fet el segle XXI. De tota manera, si des de 1996 el turisme ha augmentat a Oak Park en la
mateixa proporció en què ho ha fet a tants altres llocs del planeta,
viure en alguna d'aquelles cases no deu ser gens
agradable. Si aleshores ja patien les molèsties dels visitants, tot i
que no se'n veien molts, ara deuen sentir-se com personatges instal·lats
en el decorat d'un parc temàtic.
Oliveres del Salento infectades per Xylella fastidiosa
( Foto: Gianpietro Lipparini)
No sé quant de temps es conserva l'oli d'oliva, però estic pensat a fer-ne provisions. El seu preu segurament es dispararà si la Xylella fastidiosa, el bacteri que, en quatre anys, ha atacat dos milions d'oliveres a Itàlia, segueix estenent-se de manera imparable, com tot ho fa preveure. Però que s'apugi el preu de l'oli d'oliva és un mal menor comparat amb la magnitud del desastre ecològic que aquesta plaga pot causa en els països de la Mediterrània.
A través de l'Imma Rúbies, biòloga catalana que és professora de la Universitat de Bolonya, els darrers anys he anat seguint el desenvolupament de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, una malaltia amb un nom força descriptiu que afecta principalment les oliveres, però que pot afectar també altres espècies vegetals. La foto mostra un camp d'oliveres del Salento, una zona de la província italiana de Lecce (a la regió de la Pulla, en el tacó de la bota de la península italiana), que és la més afectada per l'acció devastadora d'aquest bacteri. Les oliveres de la foto no han patit cap incendi, com es podria suposar pel seu aspecte; la dessecació ha estat causada per la infecció que pateixen.
El bacteri i la malaltia
Xylella fastidiosa (foto Wikimedia Commons)
Xylella fastidiosa, el bacteri causant d'aquest desastre ecològic, viu en el xilema de les plantes que infecta. (El xilema és el conducte que, en les plantes vasculars, duu la saba des de l'arrel a les les fulles.) En molts casos, la població de bacteris dins del xilema no es fa molt gran i la planta infectada no presenta cap símptoma. De vegades, però, la població bacteriana augmenta molt i arriba a obstruir els vasos del xilema. Això impedeix que a les fulles els arribin aigua i nutrients i comencen a assecar-se. És el que està passant a les oliveres de la província italiana de Lecce, on el 2016 ja hi havia més de dos milions d'arbres infectats i altres deu milions corren el risc de contraure també la malaltia, segons ha indicat Giovanni Martelli, professor emèrit de patologia vegetal de la Universitat de Bari.
Vall de Guadalest (Foto M. Piqueras, abril 2016)
Fins no fa gaires anys, Xylella fastidiosa només s'havia trobat infectant plantes en el continent americà: Estats Units, Mèxic, Costa Rica, Venezuela, Perú, Argentina i Brasil. A Califòrnia, causa la malaltia de Pierce en les vinyes i, al Brasil, hi ha una subespècie que està causant estralls en els cítrics des de 1994. Després se'n va detectar la presència a Taiwan, i també en alguns productes importats a França, però van ser casos aïllats. L'octubre de 2013 va detectar-se per primera vegada a la província italiana de Lecce, en una zona propera a uns vivers de plantes ornamentals, d'on podria haver sortit el bacteri. Des del primer punt d'infecció, el bacteri ha anat avançant a una velocitat de 30 km per any. També se n'ha descrit la presència a l'Iran i a Turquia, però encara no hi ha estudis genètics que confirmin que es tracta de la mateixa espècie. El 2015 va detectar-se a l'illa de Còrsega, en plantes ornamentals, però després ha afectat plantes que creixen espontàniament a la Mediterrània, com ara el romaní, la ginesta i el baladre. El gener de 2017 es van detectar a Mallorca i Eivissa els primers casos d'infecció per Xylella en plantes ornamentals. Uns mesos després també apareixia a la península Ibèrica, en uns ametllers de Guadalest, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant).
Branques d'olivera infectades per Xylella fastidiosa.
El xilema de les plantes no és l'únic habitat d'aquest bacteri, que també viu a l'aparell digestiu d'insectes que es nodreixen de la saba que puja pel xilema de les plantes. I l'insecte és qui transporta el bacteri d'una planta a una altra. Quan xucla el xilema d'una planta infectada, també engoleix bacteris, que colonitzen la part anterior del seu aparell digestiu, propera a la boca, i poden passar a altres plantes quan l'insecte hi clavi el seu aparell xuclador. A diferència d'alguns patògens que tenen hostes específics, Xylella pot infectar una gran varietat de plantes; fins ara es coneixen, per tot el món, 309 possibles plantes hostes, distribuïdes en 63 famílies; la Unió Europea ha elaborat una llista d'espècies susceptibles a una o més subespècies del bacteri que actualitza periòdicament.
Pel que fa a l'insecte vector, no és únic i el bacteri també pot viure a l'aparell digestiu de diverses espècies. Això ha contribuït a l'èxit de Xylella com a agent infecciós. De tota manera, no sempre que el bacteri colonitza el xilema d'una planta es produeix la malaltia. Com passa en algunes malalties infeccioses dels humans, hi pot haver plantes que tot i estar infectades, no arribin a presentar mai símptomes; són els individus que en epidemiologia s'anomenen "portadors sans". Per altra banda, si bé pot colonitzar més de 300 espècies de plantes, existeix una especificitat pel que fa al desenvolupament de les infeccions que causen símptomes, de manera que diferents grups genètics del bacteri (subespècies i soques) solen causar la malaltia en espècies diferents. Per exemple, la que està destruint les oliveres d'Itàlia és una soca de la subespècie pauca, pròpia de Sud-amèrica. Però aquesta mateixa soca també infecta els baladres; per tant, és difícil predir quines espècies atacarà una soca determinada de Xylella.
Philaenus spumarius, vector de Xylella fastidiosa (Wikimedia Commons)
Tot i que qualsevol insecte xuclador que s'alimenti del xilema de les plantes podria ser el vector de la infecció per Xylella, a Itàlia només se n'ha identificat una espècie en el cas de la dessecació ràpida de l'olivera: Philaenus spumarius, que xucla el xilema en les parts encara tendres de les oliveres infectades i esdevé el mitjà de transport del bacteri per passar a altres plantes. El nom que identifica aquesta espècie (spumarius) fa referència a l'escuma que produeixen les seves nimfes (una de les fases larvàries) i que els serveix de protecció. Tractament de la malaltia i polèmica a Itàlia
Malauradament, ara per ara no existeix un tractament per guarir les oliveres afectades de la síndrome de dessecació ràpida. L'única cosa que es pot fer per controlar la malaltia és arrencar els arbres infectats i impedir la disseminació del bacteri tot arrencant la vegetació que creix al voltant i que podria també estar infectada, però no presentar símptomes. De fet, des que un bacteri infecta una olivera fins que comencen a manifestar-s'hi els primers símptomes pot passar fins a un any i mig, temps suficient perquè hagin esdevingut un reservori de la malaltia i el bacteri hagi pogut transmetre's a moltes altres plantes.
Hi ha uns protocols internacionals per a actuar davant d'infeccions com la de Xylella i l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va respondre de seguida elaborant un informe per a la Comissió Europea sobre les mesures que calia prendre. Després, la Comissió va dictar unes mesures d'urgència per frenar l'avenç de la malaltia. Tan bon punt es detecta la malaltia, cal actuar amb rapidesa per arrencar els arbres i altres plantes infectades o que, per la seva proximitat podrien estar-ho, i crear una zona de contenció de la infecció. A més cal identificar i eliminar de seguida l'insecte vector de la malaltia en cada brot de la plaga, atès que tots els insectes que s'alimenten dels fluids del xilema de les plantes han de considerar-se possibles disseminadors del bacteri.
Malauradament a Itàlia aquestes mesures van ser aturades per l'acció d'uns grups de pressió formats per pagesos i moviments ecologistes, que van oposar-se a l'arrencada de les oliveres on s'havia detectat el bacteri. Primer van dir que Xylella no era la causa de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, i que era un bacteri oportunista que infectava arbres ja malalts per una altra infecció causada per un fong. També que els arbres que eren ben tractats i als quals s'aplicaven tècniques d'agricultura ecològica no patien la malaltia, afirmació que van desmentir els estudis realitzats en aquests cultius. Després va escampar-se la teoria de la conspiració, segons la qual el bacteri hauria estat alliberat en el medi per científics que l'havien estudiat en un laboratori de la regió, però a uns 200 km de distància de la zona on van sorgir els primers brots. Va córrer el rumor que al darrera hi havia la multinacional Monsanto, que volia substituir les oliveres de la Pulla --algunes d'elles mil·lenàries-- per oliveres modificades genèticament que s'estaven produint a Israel. Les denúncies van fer que la fiscalia actués "segrestant" els arbres infectats i impedint que fossin arrencats o talats, fins que no es disposés d'un estudi dut a terme per investigadors independents.
L'estudi es va fer i va demostrar que la causa de la dessecació ràpida de l'olivera era, com els científics havien dit des del principi, el bacteri Xylella fastidiosa. Mentrestant, s'havia perdut un temps preciós i la malaltia havia anat avançant. La Comissió Europea estava furiosa amb el Govern italià, al qual va amenaçar d'aplicar-li fortes sancions. Recentment i davant el perill que hi ha que la plaga s'escampi per Europa, les autoritats europees han fet un últim advertiment i han donat un termini de dos mesos perquè es duguin a terme les directives de contenció de la malaltia.
Però encara hi ha esperança
Quan em van arribar les primeres notícies d'aquesta greu plaga que afectava les oliveres italianes, vaig pensar si no estaríem davant d'una situació semblant a la que va viure la viticultura a Europa a finals del segle XIX, quan la fil·loxera, que, com la Xylella, va arribar d'Amèrica, va arrasar les vinyes europees. (La fil·loxera, no és, però, un bacteri, sinó un insecte paràsit emparentat amb el pugó, que ataca les arrels de les plantes que parasita.) Els ceps americans eren resistents a la fil·loxera i la solució va ser empeltar ceps americans en els europeus.
Suposo que, com jo, qui conegui una mica la història de la fil·loxera pensaria el mateix. Primer, en el desastre que es pot produir i després que potser existeixi alguna varietat d'olivera resistent amb la qual es puguin renovar els cultius, com es va fer amb els ceps. I així és. Aquests anys s'ha vist que no totes les oliveres responien d'igual manera a la infecció. Els mateixos pagesos van adonar-se que la varietat d'olivera anomenada Leccino era més resistent i van suggerir que es faci servir per empeltar a les oliveres de varietats més susceptibles a la infecció, especialment als arbres monumentals, mil·lenaris. Després s'ha descobert encara més resistència en una altra varietat d'olivera, la FS-17, que es coneix com a Favolosa. És una varietat que va obtenir-se per selecció de plàntules i que està patentada pel Consell Nacional de Recerca italià. El fet que estigui patentada, però, ha despertat suspicàcies entre els pagesos, que pensen que els propietaris de la patent potser n'apujaran el preu i les noves varietats podrien quedar fora del seu abast.
La plantació de varietats d'olivera resistents a Xylella o el seu empelt en les oliveres que ara per ara en són susceptible no podent ser, però, solucions immediates, sinó a llarg termini. Ara per ara, el que cal fer és eliminar el bacteri de les zones infectades i això només podrà fer-se arrencant els arbres infectats tan bon punt es manifestin els primers símptomes de la dessecació. Malauradament l'aturada d'aquesta pràctica per ordre judicial mentre s'investigaven les denúncies fetes per pagesos i ecologistes va fer que la infecció s'estengués per tota la província de Lecce i hagi entrat també a les províncies veïnes de Brindisi i Taranto.
El futur de les oliveres de la Mediterrània
L'olivera és un dels principals recursos de l'agricultura tradicional dels països de la conca mediterrània. També es troba a la base de l'anomenada dieta mediterrània. Fa algunes hores, a través de Facebook, m'han arribat aquestes fotos:
Oliveres de l'illa de Naxos, a les Cíclades (foto de M. Florenciano)
Fulles i fruits d'una olivera de Naxos (foto de M. Florenciano)
Les ha fetes Mo Florenciano a l'illa grega de Naxos i les reprodueixo amb el seu permís. Me les mirava i pensava que no fa tant de temps que les oliveres del Salento estaven tan sanes com aquestes oliveres de les Cíclades. Esperem que les oliveres de Naxos es mantinguin sanes i puguin arribar a mil·lenàries, com algunes de les oliveres que han hagut d'arrencar a Itàlia. És un patrimoni natural de tan valor com el que pugui tenir el patrimoni arquitectònic.
NOTA
Els estudiants d'una escola del Salento han fet un vídeo (16 minuts) sobre aquest greu problema que afecta la major riquesa de la seva terra. És molt il·lustratiu i una bona eina de divulgació sobre la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera:
Actualització (22.07.2017)
El 9 de març de 2017, el TERMCAT va publicar un article en el seu blog amb informació sobre Xylella fastidiosa i la manera de denominar el bacteri en un context de divulgació. L'adaptació del gènere Xylella quan es tracta com un nom comú és xilel·la, que és del gènere femení. Per tant, el títol d'aquesta entrada del meu blog hauria de ser "Preparem-nos, que arriba la xilel·la".
No sóc experta en música. De fet, no crec que sigui experta en res. Sóc massa tastaolletes per poder-me dedicar de manera profunda a una cosa. La música m'agrada i em fa molta companyia mentre escric, llegeixo o vaig fent feina per casa. Pel que fa als intèrprets de música, em causen una gran admiració. Si el sol fet de saber llegir una partitura i saber com sonen aquells signes ja em sembla que té molt de mèrit, saber traduir-los en sons em sembla el súmmum.
Quan vaig estudiar el batxillerat, hi havia una assignatura que era exclusives de les noies. Es deia Enseñanzas del Hogar, i en realitat eren tres: Música, Labores i una altra que no recordo com es deia, que era com un aprenentatge per ser allò que s'esperava d'una dona, algú que sabés dur una llar i que alhora fos elegant i amb do de gents. L'assignatura de música tenia dues parts, la teòrica i la pràctica, però la pràctica no passava del solfeig. Tot i amb això, per a mi va ser una assignatura molt dura. Jo sabia "cantar" l'escala musical, el do-re-mi-fa-sol-la-si, però era incapaç de saber com sonava una partitura determinada, llevat d'algunes que m'havia après de memòria, com qui aprèn una cançó, però posant-hi el nom de les notes en comptes de paraules. El llibre de solfeig es deia LAZ, que eren les inicials del seu autor, Lambert Alfonso Zamacois.
M'hauria agradat tocar un instrument musical i ho vaig provar amb dos, l'harmònica i la guitarra. Però aviat van quedar abandonats. Per sort, l'harmònica era molt barateta; la guitarra, no tant, però al final algun dels meus germans la va fer servir, no sé si amb gaire èxit, però.
Harmònica (Wikimedia commons)
Des que vaig abandonar el meu desig de tocar algun instrument musical, quan vaig a un concert o en segueixo algun per la televisió, quedo bocabadada en veure amb quina aparent facilitat els intèrprets tradueixen en sons harmònics els signes de les partitures. No sé com s'ho fan els pianistes per poder llegir la partitura i tocar unes notes amb una mà i unes altres amb l'altra i al mateix temps prémer els pedals. O els que toquen instruments de vent, bufant (però com de fort?, ho deu indicar la partitura?) al mateix temps que amb els dits premen els botons de l'instrument o en tapen els forats. Però els que més m'admiren són els intèrprets d'alguns instruments de corda. La guitarra encara té les marques dels trasts que indiquen on s'han de posar els dits. Però sempre em pregunto com s'ho fan els intèrprets de violí, viola, violoncel o contrabaix. ¿Com saben en quin lloc exacte han de fregar les cordes amb l'arc, si no hi ha cap marca que indiqui on estan les notes?
I si penso en la direcció d'una orquestra, la cosa em sembla encara més complicada. Tant per part del director, que amb els moviments de la batuta i de les seves mans, ha de fer que el conjunt soni adequadament, com per part dels membres de l'orquestra, que a més de la complicació de llegir la partitura i tocar l'instrument han de fer-ho interpretant les ordres del director.
El meu amor per la música és com un amor platònic. Puc gaudir de la seva presència, però res més.
Carles Capdevila a l'Auditori AXA, 10 d'abril 2017
Ens vam saludar només una vegada, quan vaig començar les meves col·laboracions a l'ARA i Mònica López Ferrado, que aleshores coordinava la secció de ciència del diari, me'l va presentar. Per a mi, però, Carles Capdevila era ja un amic des de feia temps. Un amic que cada matí em saludava amb el seu article, el primer que llegia en obrir el diari, físicament o a través del web. Des que, a causa de la malaltia, va haver de reduir la seva activitat, els articles seus es publicaven el cap de setmana a la darrera pàgina del diari. Suposo que, com jo, eren moltes les persones que començaven el diari pel final, per llegir primer l'article del Capdevila. Malauradament, ja no podrem fer més.
Aquest matí, només obrir Twitter per veure els titulars de la premsa, he vist que "Carles Capdevila" era tendència (TT) a Barcelona. Era un mal presagi, que s'ha confirmat immediatament, perquè eren molts els tuits dels mitjans de comunicació que informaven de la seva mort. El diari ARA, del qual era director fundador, li ha dedicat la portada del seu web (el diari imprès suposo que ho farà demà). Molt emotiu és l'article (en veu i escrit) d'Antoni Bassas, que era molt més que un col·lega de Carles. I el diari ofereix una tria de deu dels millors articles seus; una tria que ja diuen que és "mínima", perquè haurien pogut incloure'n centenars.
El meu Sant Jordi 2017
El llibre La vida que aprenc, és també un recull de les seves columnes de l'ARA. Va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi i encara segueix a la llista dels més populars. Jo vaig avançar-me a Sant Jordi i el vaig comprar tan bon punt vaig saber que s'havia publicat. I el 10 d'abril, vaig assistir a la presentació que Carles Capdevila en va fer, acompanyat d'Antoni Bassas, a l'Auditori AXA de Barcelona. Vaig llegir el recull del llibre --alguns articles els recordava de quan es van publicar al diari-- i suposo que l'aniré rellegint de tant en tant, com les criatures que llegeixen una i altra vegada contes que els han agradat. I quan passi mals moments a la vida, intentaré seguir el consell que Carles Capdevila ens donava en el títol de la darrera columna que va publicar just fa sis dies: "Diguem-nos coses boniques"
Amb Carles Capdevila he compartit l'admiració pel personal d'infermeria i auxiliar dels hospitals i ambulatoris. Des de fa uns anys, les meves anades a hospitals com a acompanyant i també alguna vegada com a pacient, m'han fet adonar-me de la gran tasca que fan les infermeres (i ho escric en femení "inclusiu", perquè són en gran part dones), però que no sol ser prou reconeguda. Tant de bo l'agraïment públic que els va dedicar Carles els darrers anys faci que la societat apreciï més el treball d'aquestes dones que --llevat d'alguna excepció-- contribueixen a fer menys feixuc el pas per un hospital.
Àlex Gutiérrez, en l'article "Mor Carles Capdevila, periodista vital", diu que aquesta mort "deixa milers de lectors orfes". Té raó, i jo sóc una de les persones que a partir d'ara se sentiran orfes del Carles, encara que, per l'edat, gairebé podria haver estat el meu fill. Quan, els caps de setmana, agafi el diari en paper o en descarregui el pdf del web, sentiré el buit de la seva absència. Ara mateix, tinc a la segona pantalla del meu ordinador la foto de portada (del web) de l'ARA i em costa imaginar que aquest somriure de bonhomia s'ha apagat per sempre.
L'Herbari de la Universitat La Sapienza de Roma, fundat el 1872, conté més d'un milió d'exemplars, bona part dels quals formen part de col·leccions històriques. Entre aquests herbaris històrics, hi ha el de la comtessa Elisabetta Fiorini-Mazzanti (1799-1879), destacada botànica especialitzada en l'estudi de molses i d'algues d'aigües dolces, a les quals va dedicar la seva atenció durant cinquanta-cinc anys. L'Accademia dei Lincei, de la qual va ser membre Fiorini, parlava d'ella com de la "Illustre nostra Briologista e Ficologista, la Signora Elisabetta Fiorini Mazzanti". (La briologia és la part de la botànica dedicada a l'estudi de les molses, i la ficologia, la que tracta de de les algues.) Altres dones botàniques italianes del segle XIX, malgrat ser també recol·lectores de plantes, col·laborar amb professors de botànica i fins i tot haver descrit noves espècies, no van rebre el mateix reconeixement per part dels naturalistes contemporanis, que consideraven que Elisabetta seguia un mètode de recerca equivalent al
dels científics professionals.
Terracina (ca. 1800)
Elisabetta Fiorini (Mazzanti era el cognom del marit) va néixer el 3 de juny de 1799, a Terracina, ciutat situada a uns 100 km al sud de Roma, a la regió italiana del Laci (aleshores compresa en els Estats Pontificis). Era filla del comte Giuseppe Fiorini i la seva esposa Teresa (nascuda Scirocchi). Tot i pertànyer a la noblesa, no era una família especialment rica. La seva mare va morir aviat i, essent Elisabetta filla única, el seu pare va educar-la pensant en el seu futur com a hereva de les possessions familiars, que hauria d'ocupar-se d'administrar. Elisabetta va estudiar història, geografia, literatura, art i diverses llengües; sabia llatí i, entre les llengües modernes, va aprendre francès, anglès i alemany. Era una nena malaltissa i la duien fora de la ciutat amb la confiança que els aires del camps anirien millor per a la seva salut. El contacte amb la natura va desenvolupar la seva afició a les plantes. Un amic de la família va presentar-li el naturalista Giovan Battista Brocchi (1772-1826), expert en botànica, malacologia i, especialment, en geologia, el qual va familiaritzar la noia amb els principis de la classificació de les plantes i amb el sistema de classificació de Linnée, que donava a cada espècie un únic nom llatí. Quan Brocchi va marxar a treballar a Egipte, Elisabetta va rebre l'ajut i ensenyaments d'Ernesto Mauri (1791-1836), director del Jardí Botànic de Roma a partir de 1820.
Els primers herbaris d'Elisabetta contenien plantes dels voltants de Formia, població costera a uns 38 km al sud de Terracina. La descripció d'aquestes plantes i d'altres que havia recollit prop de Roma va ser el tema del seu primer article científic, que el Giornale de l'Accademia Arcadica li va publicar el 1823 per indicació de Brocchi. Entre els naturalistes de l'època amb qui es va relacionar hi havia també Charles Lucien Bonaparte (1775-1840), ornitòleg reconegut internacionalment, que visitava sovint el comte Fiorini a Roma. Bonaparte va animar-la per escriure un apèndix al Prodromo della Flora Romana publicat per Antonio Sebastiani i l'esmentat Mauri el 1818. En aquell apèndix, publicat el 1828, Elisabetta Fiorini va incloure un centenar d'espècies silvestres que no s'havien descrit abans en aquella regió.
A principis del segle XIX va introduir-se en els estudis de botànica l'ús del microscopi, que oferia noves possibilitats, especialment per estudiar les molses i també les algues microscòpiques. El treball més destacat d'Elisabetta va ser l'estudi que va fer de les molses de la zona de Roma publicat el 1831 en el llibre Specimen Bryologiae Romanae, que va escriure en llatí i va dedicar als seus mestres Brocchi i Mauri. Aquesta obra va ser un referent en l'especialitat; va promoure l'estudi dels briòfits (les molses) i va difondre's més enllà de la península italiana, a França i Alemanya. A m és, aquest treball li va obrir les portes de la Reial Acadèmia de les Ciències de Torí. El 1841 se'n va publicar una nova edició.
La vida familiar d'Elisabetta no va ser gens afortunada. El 1829 va casar-se amb Luca Mazzanti i van tenir tres fills, però dos d'ells van morir aviat. (en aquella època la mortalitat infantil era molt alta; les malalties infeccioses feien estralls en la mainada). El 1841 va morir el seu marit i poc després el seu pare. Li quedava només una filla, Veneranda, però va morir molt jove, amb només quinze anys. En faltar la seva filla, Elisabetta va adoptar una neboda d'Ernesto Mauri, un dels seus mestres.
Llevat de la companyia de la seva filla adoptiva, Elisabetta duia una vida solitària, que passava entre Roma i les finques on estiuejava, dedicada en gran part a la seva recerca. Habitualment no tenia gaire contacte directe amb altres naturalistes, però va establir una xarxa de correspondència que li permetia saber què feien altres investigadors, i es mantenia al corrent de les noves espècies descrites i de les descobertes que es feien en disciplines com la zoologia o la geologia. Entre els seus corresponsals hi havia destacats botànics francesos, britànics i i suïssos. Durant les temporades que passava al camp, de vegades rebia la visita d'altres naturalistes, amb els quals sortia a buscar plantes i molses. I amb els seus corresponsals, a més d'informar-se recíprocament del que feia cadascú, s'intercanviaven mostres de les espècies recollides en les sortides al camp.
A més de l'esmentada Reale Accademia delle Scienze de Torí, Elisabetta va ser membre de la Pontifica Academia dei Nuovi Lincei de Roma, l'Accademia Economia-Agraria de Florència, l'Accademia di Arcadica di Scienze de Roma, l'Académie d'Horticulture de Brussel·les i la Leopoldino-Carolinische Deutsche Academie der Naturforscher de Dresden.
El Colosseu de Roma al segle XXI (M. Piqueras, 2011)
Els últims treballs que va publicar, entre 1875 i 1878, eren una sèrie d'inventaris de les plantes que creixien en el Colosseu de Roma i que havia anat fent al llarg de molts anys. Com que la seva visió estava molt deteriorada i ja no podia treballar amb el microscopi, els últims anys de la seva vida va reprendre aquella recerca. Un altre motiu per publicar-ho era denunciar que els treballs de neteja del monument feien desaparèixer les plantes que espontàniament hi havien crescut com a "testimoni de la caducitat de tota grandesa i puixança humana". Creia que l'avarícia arqueològica estava destruint aquell bé natural. Era una visió general de l'època romàntica, en què s'apreciava el valor estètic que la vegetació aportava a un monument en ruïnes, sense tenir en compte que contribuïa a la seva degradació, segurament per desconeixement o perquè es pensava que el destí dels monuments antics era la seva desaparició.
Elisabetta Fiorini va investigar també algues d'aigua dolça. Entre els éssers vius que en aquell temps anomenaven algues, però, n'hi ha que avui dia se sap que no ho són. A començament del segle XIX, el món microscòpic era molt poc conegut i els éssers vius es classificaven com a plantes o com a animals. Per altra banda, fins ben avançat el segle XX no es va saber que determinats microorganismes que havien estat classificats com a algues (les anomenades algues blaves o cianofícies) eren en realitat bacteris: els actuals cianobacteris. I entre els organismes que va estudiar com a "espècies botàniques", però que eren bacteris, n'hi ha un de molt curiós --que no era cianobacteri-- per un efecte que causa i que, al llarg de la història, ha estat considerat un miracle. Des de 1852, ella en va parlar en la seva correspondència amb el naturalista toscà Adolfo Targioni Tozzetti, i en una carta de 1857 li explica una història sobre aquest organisme.
Fiorini descriu al seu col·lega que una senyora va voler obsequiar un amic seu amb una pizza dolça i quan l'home a qui anava destinada va destapar-la, va trobar-la tota vermella, com si li haguessin abocat sang al damunt. Era supersticiós i es va espantar, tot pensant que es tractava d'un acte de bruixeria. Va enfurismar-se tant, que volia dur aquella dona als tribunals, cosa que no va fer gràcies a algunes amistats comunes. Fiorini se'n va assabentar posteriorment i sentia no haver-se trobat en el lloc on es va produir aquest fet, perquè hauria tingut l'oportunitat de veure una alga --segons ella, era una alga-- de la qual havia sentit parlar però que mai no havia pogut veure al natural.
Aquella suposada alga era Palmella prodigiosa, que és un dels noms que ha rebut el bacteri avui dia anomenat Serratia marcescens. Aquest bacteri té soques que produeixen un pigment vermell molt intens, del color de la sang fresca. Les colònies que formen aquestes soques vermelles són com unes boletes que podrien confondre's amb gotes de sang i que, encara que s'assequin, mantenen el seu color vermell viu. En diferents èpoques de la història del cristianisme hi ha registrats miracles de pans, polenta o hòsties que sagnen. El 1819, es va parlar també d'una polenta diabòlica, que va fer que les persones que van ser testimonis del fenomen anessin a demanar a un capellà que les deslliurés dels mals esperits. Un naturalista de l'època --Bartolomeo Bizio-- va demostrar que es tractava d'un fenomen natural, quan, amb els seus experiments, va aconseguir que les suposades gotes de sang creixessin sobre polenta. Ell va ser qui va dir que es tractava d'un gènere nou, que va anomenar Serratia, però convençut que es tractava d'un fong. Un d'aquests fenòmens considerats miracles, però molt més antic (segle XIII), es troba a l'origen de la festivitat del Corpus. Serratia és un bacteri que creix molt bé en substrats que contenen midó amb abundància i en ambients càlids i humits. Això explica que els miracles que se li atribueixen s'hagin produït sempre en productes rics en midó, com són el pa, la polenta i les hòsties.
Malgrat la seva salut malaltissa, Elisabetta Fiorini-Mazzanti va tenir una vida llarga per a la seva època. Va morir el 23 d'abril de 1879, pocs mesos abans de fer vuitanta anys. Alguns naturalistes li van dedicar gèneres o espècies. Per exemple, Camille Montagne va anomenar Mazzantia un nou gènere de fong, C. Müller va anomenar Filotrichella fiorini mazzantiae una nova espècie de molsa i F. Parlatore va anomenar Fiorinia theae un minúscul insecte que és una plaga de moltes plantes.