El Cercle del Liceu, la Comunitat de Pescadors del Palmar i la Viquipèdia (I)

I: El Cercle del Liceu

El 2 d'abril de 2001, el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones sòcies de la seva història. Eren deu dones de l'alta burgesia barcelonina i el seu ingrès en aquest club elitista havia estat rebutjat en una votació anterior, duta a terme unes setmanes abans. Els mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, d'aquell rebuig del Cercle a admetre-hi dones. Un d'aquests mitjans va ser La Vanguardia:

Unes setmanes abans de la votació en què les aspirants a sòcies van ser rebutjades, n'hi havia hagut una altra per reformar alguns articles dels estatuts del Cercle, que fins aleshores era exclusivament masculí. Un dels articles que es van modificar feia referència a l'admissió de nous socis, i amb la reforma deixava oberta la possibilitat d'admetre-hi també dones, que fins aleshores només hi podien accedir com a acompanyants. A partir d'aleshores, ja hi podrien entrar com a membres de ple dret, sempre que superessin el procés normal d'admissió. De tota manera, la reforma no havia estat fàcil; es va aconseguir en una assemblea extraordinària que va començar a les deu de la nit i es va allargar fins ben entrada la matinada i no pas amb una àmplia majoria. Dels 737 socis que van votar, 429 van fer-ho a favor de la reforma i 290, en contra (hi va haver 15 vots nuls i 3 en blanc). Fins i tot dins de la Junta hi havia discrepàncies: dels seus 12 membres, 5 eren contraris a l'entrada de dones sòcies.

Un cop feta la reforma, el mateix mes, deu dones, entre les quals hi havia la soprano Montserrat Caballé, van sol·licitar ser sòcies del Cercle del Liceu. Quan Montserrat Caballé va presentar la seva sol·licitud, fora del Cercle del Liceu ningú no dubtava que seria admesa i alguns mitjans ja parlaven d'ella com de «la primera dona que ingressa al Cercle del Liceu». El dia de les votacions, però, només uns 350 socis van anar a votar per decidir si hi eren o no admeses, i 110 van votar-hi en contra. En no aconseguir els dos terços dels vots necessaris, l'admissió de les aspirants no va ser aprovada. Les aspirants rebutjades van ser, a més de l'esmentada Montserrat Caballé: Maria Teresa Samaranch, Adela Subirana, M. Soledat Rocha, Magda Ferrer-Dalmau, Stella Raventós, M. Àngels Vallvé, Montserrat Vall-llosera, Cristina Nueno i Patricia Nadal. A més de la petició d'ingrés feta per aquelles dones, també es va votar l'ingrés de tres homes: Valentín Bascuñana, Josep Lluís Garcia i Eduardo Pérez-Cabrero. A ells només se'ls va exigir la majoria simple i els tres hi van ser admesos.

Aquesta oposició d'una part dels socis a l'entrada de dones al Cercle del Liceu va transcendir l'àmbit de l'entitat, i els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Possiblement perquè era bastant insòlit que, en el segle XXI i en una societat avançada, encara es donessin situacions com aquella. No va ser únicament la premsa catalana i espanyola que en van parlar; el rebuig a l'admissió d'aquelles dones va ser notícia en mitjans estrangers, com el diari britànic The Guardian, que va titular-la Opera club blackballs soprano (el club d'òpera vota en contra de la soprano), referint-se al rebuig a l'admissió de Montserrat Caballé. El diari reproduïa les paraules d'un membre de la junta que va dir «alguns membres [del Cercle del Liceu] no s'han adonat encara que som al segle XXI i que una entitat que té com a objectiu promoure la vida cultural de Barcelona no pot excloure les dones».

Amb la perspectiva del temps ¿podem dir si va ser el ressò mediàtic d'aquell rebuig inicial que va fer que, en la següent votació, feta el mes d'abril, s'aprovés l'entrada de les deu primeres dones sòcies?

Més informació:

• El Cercle del Liceu rebutja les dones que demanen ingressar-hi, a dBalears (26.02.2001)
• Las mujeres van conquistando su espacio en el Cícrulo del Liceo desde 2001 (Agencia EFE, 01.04.2021)
  

La màquina del temps: un dia d'agost de 2030

[Fa deu anys, un dia del mes d'agost vaig escriure aquest conte futurista i no sé si distòpic. Avui he volgut fer-ne una correcció en la puntuació, però amb els canvis de Blogger, no ho he sabut fer i m'ha passat a esborrany i en publicar-lo em surt publicat amb la data actual. Vull fer constar que no és un escrit nou.]

Són les 4 de la matinada i en Pep es lleva per anar a treballar. El metro és ple d'obrers i obreres que, com ell, han de fer un llarguíssim trajecte per arribar a la feina. A la ciutat fa anys que és impossible trobar un pis amb un lloguer assequible; i no parlem dels preus de venda! Comença la seva jornada laboral a les 6.

La fàbrica està situada prop de l'estació principal, on ell baixa del metro, i en una zona on la seva mare li ha explicat que fa uns 100 anys hi va haver una altra fàbrica molt gran. Diu que després hi van fer un parc i un espai per a activitats culturals. Ara, del parc, només en queda un tros. És on Pep i els seus companys surten a les 9 del matí a menjar-se l'entrepà que duen de casa. Després tornarà a la feina fins a la una. Una hora per fer un mos a la cantina de la fàbrica i estirar les cames pel pati, i de nou al treball.

Des de fa dos anys, en Pep fa dues hores extres diàries; és l'única manera de poder arribar a final de mes. La fàbrica té molta demanda i, si ell volgués, encara podria fer-ne una altra, d'hora extraordinària. O treballar els dissabtes. Però vol tenir alguna estona per estar amb la família. Amb la Maria i la nena. A ell li hauria agradat tenir un segon fill, anar a buscar la parelleta ara que l'anàlisi prèvia a la implantació de l'embrió fa possible triar el sexe dels fills. Però avui dia el segon fill és un luxe a l'abast de molt poques famílies. Alguns amics seus que ho van provar van haver de donar el segon fill en adopció, per la impossibilitat de mantenir-lo.

Avui és un dia especial a la fàbrica. Ha vingut un representant de la casa mare --el director general d'afers europeus-- i, en honor seu, hi ha una mena de recepció. Primer van a la sala d'actes i els passen un vídeo sobre la història de l'empresa. Com es va anar expandint primer dintre del seu país i a poc a poc per altres països en diversos continents. Veuen també els vaixells amb què els productes fabricats aquí i en altres ciutats del vell continent són transportats per tot el món. Després, ofereixen a tots els treballadors un refrigeri. (En Pep i alguns companys seus mengen com si fos un sopar del Ramadà; s'estalviaran els diners del menú de la cantina i potser fins i tot el sopar.)

Després, el director de la fàbrica, el senyor Li Cheng, saluda els obrers i marxa amb l'executiu que ha vingut expressament de la Xina, el senyor Mao Qiang, i el seu secretari, el senyor Guo Yisheng. Els acompanyarà a visitar les 5 fàbriques que tenen establertes en terres catalanes. Divendres serà de nou a la fàbrica per supervisar la gran comanda que serà transportada en el portacontenidors estrella de la companyia: el vaixell més gran del món, que salparà de Barcelona amb direcció a Xangai el proper dilluns. Xangai és avui dia el principal port d'entrada de productes made in Europa, que tan aprecien els xinesos per la bona qualitat de fabricació i el preu tan econòmic.

En Pep està content de treballar per a una de les principals empreses de la Xina que, junt amb algunes altres, han fet possible la creació de força milers de llocs de treballs a Catalunya. Amb una economia que no aixecava el cap des de la gran depressió del 2009, l'aposta de les empreses xineses era arriscada, però està donant uns fruits excel·lents. Quan el 2010 es va fer públic que la Xina havia esdevingut la segona potència econòmica mundial, alguns economistes ja van preveure que, si Europa no s'espavilava, els papers s'invertirien i el vell continent esdevindria la fàbrica global; regentada pels xinesos, naturalment.

Fa molta calor; l'agost és molt més calorós que no era quan en Pep era petit. Avui, quan surti de la feina, la Maria i l'Aina estaran esperant-lo a la porta de la fàbrica. Caminaran carrer Tarragona avall per anar a la platja. És cert que l'escalfament global, amb la pujada del nivell del mar, ha suprimit molts habitatges a Barcelona i ha encarit enormement el preu dels que hi queden. Però ara tenen la platja més a prop. A la de la plaça d'Espanya, s'hi està molt bé des que hi van dur sorra extreta amb uns vaixells aspiradors del delta del Llobregat, que ara està submergit sota les aigües.

L'Aina duu la galleda i la pala en una mà i, en veure el seu pare, agita l'altra mà i li dedica un gran somriure. D'aquí a una estona, en Pep es farà menut per unes hores. Ell i l'Aina, construiran un gran castell d'arena, com els que ell i els seus germans feien durant la seva infància a la platja de la Barceloneta. Però, qui es recorda de la Barceloneta? Aviat s'hi farà arqueologia submarina.

Un terrat amb vida

Pot semblar un herbassar crescut en algun espai no urbanitzat del Poble Nou. Doncs no, aquest prat no és a ran de terra sinó en el sostre d'un edifici singular: l'Espai Blau del Fòrum, que allotja des de 2011 la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Construir-hi una coberta verda ha estat l'assignatura pendent en el reciclatge d'un edifici que no va construir-se per a la funció que té ara, de museu de ciències naturals. L'edifici Fòrum (és el nom que va rebre fins a 2010) va ser dissenyat per l'estudi suís del arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron per al Fòrum Universal de les Cultures que es va celebrar a Barcelona l'any 2004. La coberta de l'edifici, amb una superfície de 13.800 metros quadrats, no era un sostre o terrat normal, sinó que contenia una làmina d'aigua que representava la Mediterrània.

L'edifici Fòrum el 2007 (Foto: ILESH - Flickr CC-BY-2.0)

Aquella coberta aquàtica, que només es podia veure des dels edificis alts propers als Museu, no tenia massa sentit. A més de ser un espai gens sostenible, el seu manteniment representava una despesa notable. Quan es va fer el projecte del Museu actual (els anys 2009 i 2010) ja es va considerar la possibilitat de fer-hi una coberta verda, a la qual poguessin accedir-hi els visitants, i on hi haguessin representades espècies del nostre litoral. Josep Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona i assessor d'aquell projecte, va aportar idees molt interessants per convertir aquell sostre en un espai viu. L'any 2009, però, ens trobàvem en plena crisi econòmica i fer una coberta verda hauria representat una despesa extraordinària, que l'Ajuntament no es podia permetre en aquell moment. Vaig sentir molt que s'hi hagués de renunciar --i penso que també ho van sentir les altres persones que treballaven en el projecte del nou Museu-- però la directora, Anna Omedes, estava decidida a cobrir de vegetació la coberta de l'edifici quan les circumstàncies fossin favorables. I finalment ho han estat.

És cert que una actuació d'aquest tipus és una despesa important. Però cal no veure-ho com a despesa, sinó com a inversió. Les cobertes verdes en espais urbans aporten uns beneficis ambientals que en compensen amb escreix el cost econòmic. Una coberta verda, a més de millorar el paisatge urbà, contribueix a l'aïllament tèrmic de l'edifici, ajuda a reduir la contaminació i l'impacte de les tempestes (la coberta reté part de l'aigua de la pluja) i també a mantenir la biodiversitat o fins i tot a augmentar-la. Espero que algun dia no llunyà, quan es construeixin nous edificis, la coberta verda sigui un element habitual. En el cas del terrat viu del Museu de Ciències Naturals, té un valor afegit, perquè és un complement a la seva activitat, atès que es podrà visitar i que també servirà per investigar l'efecte de la coberta verda i la seva evolució en el temps, a més d'estudiar la colonització de l'espai per insectes i ocells.

La vegetació que s'ha sembrat en el Terrat Viu està inspirada en la que hi havia al llarg de la costa barcelonesa, on predominaven les llacunes i aiguamolls, però està condicionada per les característiques de l'edifici. És una coberta que no pot suportar molt de pes i el gruix de terra està limitat. Això fa que no hi pugui haver arbres o arbusts, només plantes herbàcies. S'hi han plantat tres tipus de prats: un de plantes anuals de Barcelona, un altre amb plantes anuals que resisteixen la salinitat i el tercer, de plantes amb bulbs o rizomes.

Prat amb predomini de margall (Lolium multiflorum)

La planta més abundat actualment en el Terrat Viu és el margall italià (Lolium multiflorum), una gramínia anual de creixement molt ràpid que forma un espès herbassar. Les seves arrels fines i denses retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió i de la calor. Va créixer molt durant la primavera i ara té ja un color daurat.

Amb la intenció de reproduir un espai que s'assembli a l'original de la costa del Poble Nou (on es troba el Museu), s'hi han fet algunes 'llacunes', en les quals hi ha plantes aquàtiques. Hi havia el perill que les gavines acabin fent seves les llacunes i, per evitar-ho, s'hi ha posat al damunt una mena de graella. Els fils que formen la graella estan bastant separats, de manera que hi poden passar fàcilment ocells de menys envergadura que les gavines.

Llacuna amb graella anti-gavines

En el prat de plantes anuals que resisteixen la salinitat hi predomina la cua de llebre (Lagurus ovatus), una petita gramínia:

En el Terrat Viu hi ha un hotel d'insectes pol·linitzadors i més endavant s'hi instal·laran caixes niu per a ocells i ratpenats.

En alguns llocs de la coberta hi ha plantes enfiladisses. A diferència de les plantes que creixen pel terra, que són espècies mediterrànies, les enfiladisses no ho són, perquè a la regió mediterrània hi creixen poques lianes.

Hi ha càmeres que permeten fer un seguiment de la presència d'animals que arribin al Terrat Viu. Qui sap si algun dia no hi haurà una càmera retransmetent permanentment per Internet el que passa en aquesta coberta. I l projecte incorpora 217 m2 de plaques fotovoltaiques, dos molins de vent i quatre instal·lacions noves de recollida d'aigua de la pluja.

Dissabte passat (27 de juny) es va fer la presentació del Terrat Viu, que a partir d'ara ja és obert al públic per visitar-lo en petits grups.

Josep Montserrat, director del Jardí Botànic, explica el Terrat Viu als mitjans

Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest blog, 11.12.2009)

Homenatge a la gent gran?

En el Districte de Les Corts, de Barcelona, l'Ajuntament ha decidit fer un homenatge a la gent gran amb un projecte que es titula "No estem sols". Vaig conèixer el projecte en una reunió virtual de la Taula de Dones de Les Corts, en què vaig participar recentment. Posteriorment he rebut uns documents que descriuen el projecte. En un d'ells hi diu:

NO ESTEM SOL*S és un projecte social que vincula la intervenció artística a l'espai públic amb el col·lectiu de gent gran del barri de Les Corts de Barcelona. Tot i que la gent gran ha resultat ser un dels col·lectius més vulnerables de la població durant la crisi de la COVID-19, aquest és un col·lectiu que sovint s'enfronta a situacions de soledat i d'inseguretat.

Reconec que en molts casos ha estat així i que, per a moltes persones d'edat avançada, el confinament ha estat molt dur. No pas per a mi, que les úniques coses que m'angoixaven de la situació eren les xifres de persones infectades i mortes que ens donaven cada dia, assabentar-me que algunes amistat o persones que conec s'havien infectat o havien perdut algun familiar i també m'angoixava la presència diària en els mitjans del guàrdia civil i el militar amb el seu parte (vaig deixar de mirar la roda de premsa que feia el Govern central per no veure ni sentir aquells dos senyors d'uniforme).

Sant Jordi 2020 al meu balcó

Durant el confinament, jo vaig gaudir de la soledat que sembla que ha angoixat a tanta gent, de llevar-me al matí i no haver de pensar "què em toca avui?" (metge, anàlisis, reunió de veïns, alguna classe, una conferència...), del silenci de la ciutat sense gairebé cap cotxe ni obres sorolloses, de les veus dels ocells que normalment queden ocultes pel brogit ciutadà, de les plantes del meu balcó (mai havien estat tan ben cuidades), de la vista dels arbres i plantes dels jardins que hi davant de casa, dels esmorzars i dinars, i estones de lectura i d'escriptura al balcó, fins i tot d'un Sant Jordi confinat, amb el balcó guarnit de roses de paper que vaig fer amb tovallons vermells, de les converses de balcó a balcó amb la meva veïna Dolors, de la companyia de les meves gates (Filo, Sofia i Lletres), que s'han mal acostumat a tenir-me a casa gairebé les vint-i-quatre hores del dia i ara s'estranyen quan les deixo soles massa estona.

Encara que potser jo sigui una excepció de la regla general, ja m'està be que es faci un homenatge a les persones que ho han passat malament. El mateix document que he rebut descriu així el projecte (copio literalment):

Utilitzant l'art com a eina de transformació social, NO ESTEM SOL*S pretén reforçar els vincles de la ciutadania amb la gent gran del barri de Les Corts per tal oferint-los noves vies de suport social. Inicialment s'entrarà en contacte algunes de les persones grans del barri per presentar-los el projecte i entrevistar-los de manera que expliquin la seva història. Després, una fotògrafa retratarà als participants per tal que l'artista Octavi Serra pugui dissenyar les intervencions artístiques amb els seus rostres. Posteriorment, aquestes s'aplicaran al mobiliari urbà juntament amb la frase i hashtag "No Estem Sols" que connectarà el projecte amb un perfil de xarxes socials i un bloc, on la ciutadania podrà descobrir el projecte, les històries de les persones pintades i possibles formes d'interacció amb aquestes.

M'he rellegit el document diverses vegades i, a través del text, no m'ha quedat gens clar en què consistiran les intervencions artístiques que es faran amb les fotos dels rostres de les persones a qui es retrà homenatge. Només que després s'aplicaran al mobiliari urbà. Però el mobiliari urbà és molt variat; pot ser un fanal, un plafó o un pirulí, un banc de seure, una jardinera, la marquesina d'una parada d'autobús, una bústia de correus, els contenidors de la brossa i el reciclatge. Únicament unes fotos en el pdf donen una pista sobre el tipus de mobiliari urbà on es farà la intervenció artística amb el retrat de la persona homenatjada:

Tot i les fotos, no crec que jo ho hagués endevinat si no fos perquè en la reunió en què vaig participar es va dir clarament que els retrats s'estamparien en les tapes de ferro de les infraestructures de la ciutat (aigua, electricitat, gas, telecomunicacions...) que hi ha al terra per les voreres. Mai no hauria imaginat que es pogués homenatjar una persona posant la seva foto al terra, en un lloc on la trepitjarà la gent que camini per la vorera o on algun gosset potser hi defecarà o orinarà al damunt. I sé, per una persona que en principi es va apuntar per participar en el projecte, que li van dir que la seva cara acabaria estampada en una tapa de ferro en el terra d'una vorera.

Stolperstein dedicada a Neus Català

No dubto de la bona intenció del projecte, que em va semblar inspirat en el projecte europeu de l'artista alemany Gunter Demnig de les stolpersteine (pedres de topada), aquelles llambordes recobertes d'una capa de llautó que són petits monuments a persones que van ser víctimes del nazisme. Però una cosa és trepitjar una placa de llautó amb una inscripció i una altra trepitjar el retrat d'una persona.

Naturalment, aquesta és la meva opinió, que és evident que no coincideix amb la de l'artista autor del projecte, ni amb la Direcció de Serveis a les Persones i al Territori del Districte de Les Corts, que l'han impulsat i demanen que se'n faci difusió. Tot i que a la reunió on vaig rebre'n la informació es va dir que era un projecte tancat, crec que valdria la pena que es revisés i es triés un altre tipus de mobiliari urbà per estampar-hi les cares. El col·lectiu de la gent ja és prou 'trepitjat' de manera figurada per la societat en moltes ocasions. Si us plau, no deixeu que ara ho sigui físicament.

Actualització (25.06.2020, 18.40): Uns minuts després de publicar aquesta entrada, he rebut un correu en què m'informen que, després de sentir algunes opinions, han parlat amb l'empresa que ha de dur a terme el projecte i li estan donant un nou format. Benvinguda la rectificació!

Foto de la Stolperstein: autor Francisco Peralta (Wikimedia Commons CC BY-SA 4.0)

La dona del caixer (I)

A la primavera --o potser ja era estiu-- del 2018 una dona (per a mi, una noia; per la seva edat podria haver estat filla meva) va començar a dormir en un caixer en el carrer de Les Corts de Barcelona, prop de casa meva. Pel seu aspecte, si m'hagués creuat amb ella pel carrer, en una botiga, al metro... mai no hauria imaginat que era una persona que vivia al carrer. Anava neta, polida i a l'estiu, quan els dies són llargs, després de deixar la seva bossa dins del caixer, solia seure en un banc del carrer i estar-se llegint fins que es ficava a dormir en aquella mena d'aparador, a la vista de tothom que hi passés al davant.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern. Amb els dies més curts, la noia sense llar solia ficar-se més d'hora dins del caixer on, de vegades, en tornar jo a casa al vespre la veia encara llegint. Mai no havíem parlat ni jo havia gosat dir-li res. Em preocupava la seva situació, però pensava que potser ella preferiria passar ignorada.

Al desembre de 2018, en el centre cívic de Can Déu, també a Les Corts, es va muntar una exposició de peces d'artesania que eren per vendre i recollir diners per a la Fundació Arrels, que fa anys que atén i orienta les persones sense llar que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona. Vaig parlar amb una noia que treballava en l'organització de l'exposició i li vaig explicar el cas de la dona del caixer proper a casa meva. Ella em va suggerir que hi parlés, que aquestes persones agraeixen que algú els demostri que no són invisibles. Al cap de poc, un dia dels que recordo més freds de l'hivern passat, jo tornava a casa a quarts de deu del vespre i vaig veure la noia encara asseguda fora del caixer. M'hi vaig apropar i vaig fer per donar-li uns diner perquè anés a prendre alguna cosa calenta en un dels bars propers. Em va donar les gràcies i em va dir que no calia, que una veïna li baixava cada vespre sopar, i ja havia pres alguna cosa calenta. Vaig dir-li que s'ho quedés per esmorzar l'endemà i vaig fer cap a casa. Des d'aquell vespre, sempre que ens vèiem ens saludàvem.

Al cap d'uns mesos vaig rebre un correu d'una persona de la Fundació Arrels que em deia que havien intentat localitzar la dona que dormia en un caixer del carrer de Les Corts, però no l'havien trobat i em preguntava si jo sabia si encara hi dormia. (No sé com va aconseguir la meva adreça de correu-e; potser jo mateixa vaig donar-la a la dona amb qui vaig parlar a Can Deu.) Com que hi ha dos caixers molt propers l'un de l'altre, vaig indicar-li quin era exactament el caixer on dormia la sense llar.

Poc temps després de rebre aquell correu, la noia sense llar va desaparèixer. Una amiga meva que la coneixia també de vista em va dir unes setmanes més tard que l'havia vista i que tenia molt bon aspecte, que potser ja no dormia al carrer. Vaig pensar que els voluntaris d'Arrels devien haver-la localitzat i li haurien trobat un lloc on viure o si més no, dormir.

Van passar els mesos i aquesta passada tardor --la de 2019-- un dia que jo anava de pressa cap al metro, en començar a baixar les escales de l'entrada vaig veure la noia sense llar. Ella també em va veure a mi i ens vam saludar de lluny. A més d'una motxilla a l'esquena, duia una bossa i un sac de dormir. El fet que portés el sac de dormir, com quan arribava cada vespre al caixer del carrer de Les Corts, no em va semblar un bon senyal.

Poc abans de Nadal vaig tornar a veure-la. Jo anava amb un grup de gent en una sortida pel barri i ens vam creuar amb ella. Potser perquè jo era enmig d'altres persones, no em va veure, però em va fer la impressió que si jo hagués anat sola tampoc no m'hauria vist, perquè caminava com absent. Per un moment vaig pensar a abandonar el grup i córrer a parlar amb ella. No ho vaig fer i després me'n vaig penedir. I des d'aquell dia no podia deixar de pensar en ella. El dia de Nadal, reunida amb la família pensava on devia estar aquella noia. Devia saber que la comunitat de Sant Egidi organitza un dinar de Nadal per a les persones que estan soles? O hauria dinat qualsevol cosa potser en un lloc de menjar ràpid o, aprofitant el bon temps que feia, asseguda en algun banc en un jardí o parc de la ciutat?

Des d'aquell dia, cada cop que sortia a comprar o a passejar, voltava pel barri per veure si la veia. Volia dir-li que, si continuava al carrer, com em semblava, es posés en contacte amb la Fundació Arrels, que ells l'havien estat buscant quan dormia en el caixer del carrer de Les Corts i no la van trobar. Vaig buscar per internet l'adreça i telèfon de la Fundació, també l'adreça de correu electrònic, i vaig apuntar-la en un paper que he dut fins a ahir dins la meva bossa, per si tornava a veure-la.

I ahir, quan vaig sortir a caminar per la tarda i pensava en altres coses, per fi la vaig trobar! Em vaig aturar a parlar una estona amb ella i em va explicar que va deixar de passar les nits en el caixer del carrer de Les Corts perquè va anar a un pis, on es va estar dos mesos. Després va tornar al carrer, però el caixer ja estava ocupat per un captaire i recollidor de qualsevol cosa (és un home que va sempre amb un carro que duu ple amb trenta-mil coses, fins i tot dues maletes al capdamunt) que es passa els matins davant del mercat de Les Corts. Per a mi, la noia sense llar ha deixat de ser una persona anònima. Sé com es diu (no n'escric aquí el nom, però, perquè potser ella voldria mantenir la seva privacitat) i d'on és i més o menys el lloc on ara passa ara les nits, també en el barri. Li he donat el paper amb les dades de la Fundació Arrels i li he insistit perquè s'hi posi en contacte. Tant de bo ho faci.

De tornada a casa, en obrir la porta del meu pis el vaig trobar fred. Però vaig pensar que sóc molt afortunada de tenir una llar on fer la meva vida i dormir i que, si fa fred, puc escalfar tot engegant la calefacció. Malauradament, a Barcelona, segons el darrer recompte fet per Arrels, hi ha al voltant de 1200 persones que dormen al carrer i en total més de 3800 persones sense llar.

No recordo quan vaig conèixer l'existència de la Fundació Arrels; em sembla que deu fer alguns anys, potser a través d'algun mitjà de comunicació. Però fins que no he vist de prop aquest cas de la noia sense llar, no havia parat molta atenció a la tasca que fan ni pensava que jo, una persona ja gran, pensionista, pogués fer res per ajudar el col·lectiu que viu al carrer. Doncs sí, tothom hi pot fer alguna cosa, des de implicar-se si es veu una persona que dorm al carrer, sumar-se a l'equip de voluntariat d'Arrels, associar-s'hi o fer-hi un donatiu o coses tan originals com comprar una llicència d'ús d'una font feta a partir de la cal·ligrafia de persones que han viscut al carrer. Feu un cop d'ull al web de la Fundació Arrels i vosaltres mateixos decidiu.

Actualització, 9 de març 2020
Després del dia que vaig donar a la dona del caixer les dades d'Arrels, em vaig posar en contacte amb la Fundació per dir-los que l'havia trobada i li havia recomanat que hi parlés. Em van dir que no ho havia fet, que no sabien res d'ella.

Fa pocs dies, la vaig veure una altra vegada. Duia la seva motxilla a l'esquena, una bossa i el sac de dormir. Neta, ben pentinada, amb el cabell recollit en un monyo, el pentinat que li he vist sempre. Va aturar-se davant d'una paperera i hi mirava cap a l'interior, suposo que per veure si hi havia alguna cosa que li pogués fer servei. Vaig parlar amb ella uns minuts. Vaig preguntar-li si s'havia posat en contacte amb Arrels i em va dir que no ho havia fet perquè en el passat havia tingunt algun problema amb ells.

Li vaig dir que el caixer del carrer de Les Corts està de nou disponible, que l'home del carro que hi dormia fa setmanes que ha desaparegut; tampoc se'l veu a les hores de mercat, com abans. Però no sembla que tingui ganes de tornar per aquí. Diu que ara dorm en una porxada que hi ha en un edifici prop d'uns grans magatzems de la Diagonal. I que, a través d'una entitat --si me'n va dir el nom, l'he oblidat-- rep una petita pensió.

Les vegades que he parlat amb la dona del caixer no m'he atrevit a fer-li preguntes que poguessin incomodar-la. Segueixo, però, pensat en ella i em pregunto els motius que la van dur al carrer. Fa uns quatre anys va arribar a Barcelona des d'una ciutat del sud d'Espanya i després de dos anys es va trobar sense sostre. És tot el que sé. Però, devia perdre també la feina, si és que estava treballant? I no ha provat a buscar feina durant aquests més de dos anys que ja duu al carrer? Naturalment, deu ser difícil buscar feina en aquestes condicions. Quin currículum presentes? Quina adreça hi poses?

Finlàndia és un estat de la Unió Europea capdavanter en moltes coses. Una d'elles, en la lluita contra el sensellarisme. En vint-i-nou anys ha aconseguit reduir en més del 60 per cent el nombre de persones que no disposen d'un lloc on dormir. Aquí, en canvi, no para d'augmentar. Però, si Finlàndia ho pot fer, perquè nosaltres no? Els governs --estatals, autonòmics, municipals-- haurien de treballar conjuntament per resoldre aquest greu problema i prendre el país nòrdic com a model. Com diu l'eslògan del partit al front del Govern municipal de Barcelona, "sí que es pot". I com diu una antiga dita, "voler és poder".

Nota: Les il·lustracions estan tretes del web de la Fundació Arrels

Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)

Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)

Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)

D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:

Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.

La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60

La meva Rambla

La Rambla (Sant Jordi, 2012)

Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.

Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.

A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.

Canaletes, diumenge (dissabte, impossible apropar-s'hi)

Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.

Afegeix la llegenda

En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.

Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...

De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.

Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)

En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).

Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.

Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.

El Congrés Mundial de Telefonia i les noves tecnologies

Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (foto Ajuntament de Barcelona)

El Congrés Mundial de Telefonia Mòbil --el Mobile World Congress (MWC)-- és un esdeveniment anual que a finals de febrer anima Barcelona més del que ja ho està habitualment i que és esperat per molta gent. L'esperen els hotels i restaurants, els taxistes, les empreses relacionades amb l'organització de congressos, les persones a qui aquest congrés treu de l'atur durant unes dies. I naturalment, l'esperen les persones que treballen en el món de les noves tecnologies i les que volen estar al dia dels darrers avenços en aquests aparells que fa un temps van deixar de ser simplement telèfons mòbils per convertir-se en uns dispositius que ofereixen prestacions que mai no hauríem imaginat.

La nova societat digital
Si l'accés a Internet des dels ordinadors ja va canviar les nostres vides, ¿què hem de dir de la irrupció i l'auge dels smartphones --els telèfons intel·ligents-- i com estan relacionats amb tantes activitats de la vida diària? Com afirma Karma Peiró, directora del diari Nació Digital, en l'article "La següent pantalla", "[s]'està produint una transformació digital que no s'atura [...] A banda de tenir mòbils cada cop més ergonòmics i potents, la robòtica, les ciutats plenes de sensors, els objectes connectats a Internet, els drones, la intel·ligència artificial i la robòtica s'estan posicionant."

Comenta Peiró un dels diàlegs que s'han programat en la Mobile Week Barcelona --activitat satèl·lit del Congrés, en què ella va participar. Els seus comentaris van generar, a Facebook, un debat intens que reflecteix dues postures oposades en relació als avenços tecnològics. Una d'elles és la del rebuig, que pot basar-se en causes molt diverses, des de canvis negatius en les relacions socials i familiars, i la deshumanització de moltes tasques, amb la consegüent pèrdua de molts llocs de treball, fins a un augment en les diferències entre pobres i rics, de manera que, a més d'una classe treballadora pobra, hi hauria una classe NO treballadora encara més pobra.

L'altra postura és la de l'optimisme, a la qual jo m'adhereixo. Els avenços tecnològics i científics no són ni bons ni dolents; allò que és bo o dolent és l'ús que se'n fa. Jo hi trobo molts més aspectes positius que negatius. Tanmateix, hi ha qui atribueix a les noves tecnologies i la robotització de les empreses l'alta taxa d'atur per la pèrdua de llocs de treball que han causat. Això mateix es va dir en altres èpoques de l'automatització, la producció en cadena i altres avenços que representaven menys mà d'obra. És cert que hi ha llocs de treball que desapareixen, però en sorgeixen d'altres. Avui dia hi ha algunes professions que fa trenta anys i potser menys i tot no podíem ni imaginar. És com l'evolució biològica: hi ha hagut èpoques de la història de la vida en què han desaparegut moltes espècies, però n'han aparegut d'altres, i les anteriors que s'han sabut adaptar als canvis han perdurat i han conviscut amb les noves.

Estònia com a paradigma d'e-pais

Seu de Skype a Tallinn (M. Piqueras, 2014)

No podem atribuir l'augment de l'atur als avenços tecnològics. Considerem el cas d'Estònia, un país europeu petit, amb una economia rica, basada principalment en les tecnologies de la informació i la telecomunicació, les TIC. A les seves ciutats no es veuen oficines bancàries perquè la gent fa les gestions a través d'Internet. I quan hi ha eleccions, gairebé no els cal organitzar col·legis electorals, perquè també emeten el vot per Internet. A Estònia van néixer empreses com Skype (actualment propietat de Microsoft) i TransferWise, una empresa per fer transferències bancàries internacionals amb unes mínimes despeses. I quin és l'atur en aquest país bàltic? Quan  hi vaig anar el 2014 estaven amoïnats perquè era del 8%. Ahir vaig consultar les dades actuals i han baixat al 6,6%.

Oficines de TransferWise a Tallinn (M. Piqueras, 2014)

Com funciona TransferWise (M. Piqueras, 2014) [Cliqueu per ampliar]

El desenvolupament de les TIC a Estònia va produir-se després que el país s'independitzés, el 1991. Avui dia, la seva economia és una de les que més creixen a Europa. A l'informe PISA de 2015, Estònia ocupava el tercer lloc en la classificació mundial del millors resultats dels seus escolars. I és el país europeu que concedeix el permís de maternitat més llarg.

La imaginació al poder
Al MWC hi ha representades 105 empreses catalanes. Moltes segurament no disposen de grans instal·lacions ni han requerit grans inversions. Abans he esmentat el cas de l'empresa TransferWise, nascuda a Estònia. El maig de 2014 vaig visitar les oficines que té a Tallinn. Una planta diàfana d'un edifici que, pel seu aspecte, podria haver estat una casa de veïns, on el personal treballava davant dels ordinadors situats sobre les taules o bé, si els abellia, ajaguts en uns còmodes sofàs. I amb un racó per desconnectar de la feina tot escoltant música, mirant la TV, jugant a escacs...  Ningú no diria que aquelles són les oficines d'una empresa que el 2016 tenia un valor al voltant del milió d'euros.

Un dels lemes del maig del 68 va ser "la imagination au pouvoir!". És un lema que segueix sent vàlid. Ens calen moltes ments amb imaginació per afrontar amb èxit els reptes actuals --i els futurs-- en tots els àmbits: polític, laboral, social, científic, tecnològic... Les lamentacions per la possible pèrdua de treball que poden ocasionar les TIC i altres tecnologies no creen llocs de treball. Per sort hi ha qui fa servir la seva imaginació per idear noves maneres de treballar i en són una prova un gran nombre d'empreses petites --moltes d'elles microempreses, amb menys de 10 persones empleades-- basades en la innovació.

MWC 2017

Sovint s'associa la innovació al sector industrial, però avui dia té un gran potencial d'aplicació en altres sectors, com ara el dels serveis. El MWC és el marc adient per a la presentació d'innovacions basades en la telefonia mòbil. Llegeixo que, entre les empreses catalanes presents a l'edició d'enguany n'hi ha que estan dedicades a la Internet de les coses, a la salut electrònica (e-salut o e-Health), la realitat virtual, la mobilitat connectada, les dades massives (big data) o a la geolocalització. El nombre d'aplicacions mòbils (o app) no para de créixer. Segons Business 2 Community, la botiga d'Apple App ofereix gairebé dos milions d'app, mentre que la de Google supera els 2,2 milions, i ambdues companyies n'hi segueixen afegint. Malgrat aquestes xifres enormes, és un camp on les persones amb imaginació i enginy poden trobar encara moltes possibilitats de negoci en el futur.

Barcelona Activa dóna suport a la iniciativa emprenedora

Quan el 'pa ratllat' es deia 'farina de galeta'

Les persones que duem ja moltes dècades a l'esquena hem vist com anava canviant el català (i també altres llengües). De fet, una llengua viva sempre està en evolució, però em fa l'efecte que mai no havien evolucionat les llengües tan ràpidament com ho han fet en les darreres dècades. Hi ha paraules que han desaparegut del parlar corrent; d'altres que han canviat de sentit; unes que han sorgit de nou; i paraules i expressions que s'han posat de moda en un cert moment, per desaparèixer al cap d'un temps. Per altra banda, la sintaxi s'ha anat degradant per influència d'altres llengües; castellà i anglès, principalment en el cas del català.

Fa poc, en un programa de ràdio parlaven dels arrebossats i algú va dir que es feien amb pa ratllat. Així és com se sol anomenar ara allò que fa anys es deia farina de galeta. I les dones que es pinten els ulls ja no s'hi posen rimmel, sinó màscara. Els refrescos, que jo bevia amb una canya, ara es xuclen amb palla. I la mainada ja no juga a bales, sinó a caniques. Les hores es diuen també de manera diferent. El jovent ja no diu que és un quart de cinc o dos quarts de vuit, sinó les setze quinze o les dinou trenta. Quan jo era jove, sortia amb la colla; fa uns vint o trenta anys, el jovent sortia amb la penya i ara ja no sé amb qui ho deuen fer. Anàvem a cal metge si teníem una malaltia, i potser ens feien fer unes anàlisis; en canvi, ara, la gent va al metge si té una patologia i els fan fer una analítica. De vegades, aquesta patologia pot ser severa, mentre que abans, les malalties podien ser greus. I la roba l'esteníem amb agulles d'estendre, no pas amb pinces

No sé quan vaig prendre el primer cubata, si és que mai n'he pres algun, perquè en la meva joventut només vaig beure algun que altre cubalibre --que era una novetat-- potser perquè no hi havia baretos que també venguessin bocates; i de birres, només en vaig beure a Itàlia. Tot i que les circumstàncies poguessin ser fotudes, res no era xungo. I devíem ser una generació molt avorrida, perquè no hi havia res que molés ni que fos guai o una passada; com devia ser avorrida la ciutat, perquè només la visitaven alguns estrangers, però cap guiri. I us heu fixat que ha passat amb el DNA (o ADN, com se sol escriure més sovint)? Abans només en tenien els éssers vius. Ara en tenen també les institucions, els mitjans de comunicació, les empreses... 

De tota manera, l'evolució del català no ha estat sempre en negatiu. Hi ha força barbarismes que s'han anat corregint. Quan la gent encara es comunicava per correu tradicional, després de posar un sello a les cartes, les tiraven al bussó; ara, les poques que s'envien es tiren a la bústia després de posar-hi un segell. Encara que es tinguessin vuit apellidos catalans, que no cognoms, a les cases no hi havia catifes, sinó alfombres; dels sostres no penjaven làmpades, sinó làmpares i no es generava brossa, sinó bassura. Quan a l'escola m'encarregaven de fer una redacció, normalment primer en feia un borrador, no pas un esborrany. Tot i que la dèria d'aprimar-se no estava tan estesa com ara --potser perquè tampoc no hi havia tanta gent grassa com ara-- qui volia fer exercici no anava al gimnàs, sinó al gimnasi. Anàvem al colmado a comprar mantequilla i membrillo, en comptes de mantega i codonyat i els fumadors anaven a l'estanc a comprar tabaco, que no pas tabac. I no celebràvem revetlles, sinó verbenes. I abans, en els avions i en els congressos, en comptes d'hostesses hi havia assafates; en canvi, a la cuina, en comptes de safates i teníem bandejas, i palillos en comptes dels escuradents que hi tenim ara --i que normalment no fem servir pas per escurar-nos les dents.

I no esmento les sigles perquè ja les he tractades anteriorment, però com més va més ús se'n fa; tant que, de vegades, encara que no siguin acrònims, acaben tenint el mateix ús, funcionant com si fos una paraula que defineix allò que la sigla representa.

Potser us interessarà:
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012)
- Retroacrònims (aquest blog, 23.05.2013)

Per què hem d'acollir refugiats

Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)

Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):

• Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
• es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
• Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
• Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
• A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills

Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)

Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:

• Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
• No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
• pq on estan la seva vida perilla!!!
• Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
• potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
• Perquè abans que catalans som humans. 

Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:

• Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
• Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
• Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
• Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
• Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.

El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)

La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)