dijous, 27 de desembre del 2007

I want a hippopotamus for Christmas

Fa uns dies vaig descobrir a YouTube una nadala nord-americana molt poc convencional, una cançoneta infantil que es titula "I want a hippopotamus for Christmas". La vaig trobar molt divertida, i vaig voler esbrinar-ne l'origen.



Segons sembla, a principis de la dècada de 1950, la discogràfica nord-americana Columbia Records va llançar un disc de 78 revolucions que en un costat tenia aquesta cançó de Nadal de John Rox, cantada per una nena de 10 o 11 anys d'Oklahoma que es deia Gayla Peevey (una mena de Marisol d'Oklahoma).

Gayla Peevey a la coberta del disc (aprox. 1953)

El 1953, la cançoneta s'estava venent molt per tot el país i un diari d'Oklahoma (Oklahoma City Times) va aprofitar aquesta popularitat per fer una recapta per obtenir diners per comprar un hipopòtam per al zoo de la ciutat. En només tretze dies van aconseguir recollir més de 3000 dòlars (de 1953!) i van comprar una cria d'hipopòtam femella que van anomenar Matilda. Quan el 1998 la traslladaven a Disney World, a Orlando, Matilda va morir d'un atac de cor.

A partir de la cançó, es va publicat també un llibre infantil amb el mateix títol.

divendres, 21 de desembre del 2007

Viatges i llibres

Fa un parell de dies em va telefonar una amiga des de Palermo. Està passant unes breus vacances a Sicília i sabent l'admiració que tinc per la literatura i tota la cultura italiana, em volia explicar que havia fet un recorregut literari, guiat, per llocs que surten a la novel·la Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa .

Quan viatjo a indrets que estan relacionats amb algun escriptor o escriptora, o que he conegut a través de la lectura d'algun llibre, tinc sempre la sensació de fer també un viatge en el temps i de tornar a un lloc on he estat anteriorment. La primera vegada que vaig anar a Edimburg no feia molt de temps que havia llegit The prime of Miss Brodie, de Muriel Spark, i també havia vist una sèrie de la BBC basada en el llibre. Aquell paisatge escocès tan verd on semblava que hi havien encastat la ciutat m'era tan familiar! Com també em va resultar familiar, quan vaig visitar Boston, el barri de Beacon Hill, on està ambientada la novel·la Les bostonianes, de Henry James. A Beacon Hill, les cases eren baixes, amb aspecte de ser les mateixes construccions que hi podia haver a finals del segle XIX, i hi havien conservat els fanals de gas.

A Alexandria d'Egipte, un lloc que em va agradar molt visitar va ser l'hotel Cecil, que Lawrence Durrell descrivia en el seu Quartet d'Alexandria. Està situat en una plaça a costat de la Corniche, i en el vestíbul d'aquell hotel Durrell situa l'encontre entre Darley i Justine: "...in the place where I had first seen her [Justine], in the gaunt vestibule of the Cecil, in a mirror." Vaig estar un parell de vegades en el vestíbul de l'hotel Cecil (ara és un Sofitel, però manté el nom original afegit al de la cadena: Sofitel Cecil) , la primera va ser el darrer dia de l'any 2003, que vaig passar gairebé completament a la nova Biblioteca Alexandrina. Duia el llibre de Durrell (el vaig dur al damunt tot el viatge), i vaig demanar a Lynn Margulis, que venia en el grupet que vam anar fins al Cecil, que ens llegís el fragment en què es descriu aquell vestíbul amb el gran mirall.
 
I el darrer dia, quan marxàvem ja de la ciutat en direcció a El Caire, vam demanar al nostre guia que desviés l'autocar per tornar a veure l'hotel i perquè el veiessin les persones del grup a qui havíem explicat que hi havíem estat. Aquesta segona vegada vaig demanar que em fessin una fotografia en aquell vestíbul.
 
Si tinc oportunitat de tornar a Alexandria, el que m'agradaria seria allotjar-me en el Cecil, no només anar-hi a prendre un te o fer-me una foto davant del mirall descrit per Durrell.

diumenge, 16 de desembre del 2007

L'edat mitjana i les patates

En el suplement d'economia de La Vanguardia d'avui (diumenge 16 de desembre 2007), hi ha un article del director de cinema Juan José Bigas Luna titulat "La edad media de la era digital". Tracta de les pèrdues milionàries que tenen els creadors per les descàrregues que es fan de les seves obres a través d'Internet i diu que qui se'n beneficia són les empreses que cobren per la connexió a Internet.

Bigas Luna creu que caldria establir nous contractes amb les operadores de telefonia, de manera que els creadors poguessin recuperar una part dels drets d'explotació de les seves obres a través d'un percentatge del que cobren les operadores telefòniques.

És un afer molt complex, perquè la majoria d'operadores cobren tarifa plana per la connexió a Internet i al final de mes facturen la mateixa quantitat tant si qui hi està abonat ha fet descàrregues com si no n'ha fet. Per altra banda, el mateix autor comenta que la possibilitar de bloquejar les descàrregues és molt cara, més de 7000 euros setmanals.

El títol de l'article fa referència a la comparació que fa Bigas Luna entre la situació que denuncia i la dels camperols de l'edat mitjana. Diu "... los señores arrendaban unas tierras para que cultivaran patatas los campesinos. Luego venían otros señores de fuera y se llevaban las patatas para gran desconsuelo de los trabajadores de la gleba. Pero ahí no acababa la historia: al final los señores locales cobraban a los de fuera la visita y las patatas, y se ingresaban las sumas íntegramente."

Si no fos perquè els serfs de la gleva formen part de la història del nostre feudalisme, pensaria que Bigas Luna es referia a una edat mitjana en el continent americà. Les patates van arribar al continent europeu, a través d'Espanya, ben entrat el segle XVI!

dijous, 6 de desembre del 2007

La comunicació social de la ciència

Recentment vaig participar en el IV Congreso sobre Comunicación Social de la Ciencia, que es va celebrar a Madrid els dies 21 a 23 de novembre 2007. I aquesta setmana, a Barcelona s'ha celebrat el Fòrum Europeu de Periodisme Científic, organitzat per la Comissió Europea amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra.

La celebració de l'Any de la Ciència ha donat especial rellevància a aquestes reunions. En el Congrés de Madrid es van presentar nombroses activitats de divulgació de la ciència fetes en àmbits molt diversos. També s'hi van celebrar taules rodones i conferències plenàries sobre temes relacionats amb la comunicació social de la ciència. Malgrat l'interès que van tenir algunes sessions, però, hom acaba tenint la impressió que no es fa més que donar voltes a la mateixa història, amb temes que es van repetint cada vegada que un grup de persones es posen a debatre sobre la comunicació social de la ciència.

Un dels temes recurrents és refereix als agents de la comunicació: qui ha de comunicar la ciència a la societat?: els professionals de la ciència o els del periodisme? És un debat que vaig sentir, per enessima vegada, en el Congrés de Madrid i en el Fòrum Europeu, i que darrerament també va originar-se en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). I és un debat que no acabo d'entendre, perquè jo ho tinc molt clar: la comunicació de la ciència ha de fer-la qui la sàpiga fer, independentment de la formació acadèmica que hagi rebut.

Hi ha científics i científiques que tenen la mà trencada per fer divulgació, i que saben posar el coneixement científic a l'abast de la ciutadania. D'altres, en canvi, són incapaços de parlar o escriure per a un públic no científic (malauradament, sovint fins i tot per a un de científic). I entre els professionals del periodisme, n'hi ha que, sense abandonar mai el rigor científic, saben comunicar la ciència de manera planera i comprensible.

Crec, però, que les característiques d'un investigador o investigadora que es dediqui també a la divulgació de la ciència i les d'un o una periodista que s'especialitzi en ciència són diferents. En el cas dels científics o científiques dedicats a la recerca, de vegades estan tan centrats en el seu camp de treball, que els seria difícil fer divulgació sobre altres branques de la ciència. Els bons --i les bones-- periodistes científics, en canvi, solen estar preparats per divulgar temes molt diversos. I no és perquè entenguin de tot, sinó perquè saben trobar bones fonts d'informació i, si cal, busquen l'assessorament adequat.

El problema és que hi ha científics --també científiques, però menys-- que intenten fer divulgació, però no saben baixar del seu nivell i explicar de manera planera i amb un llenguatge comprensible ni tan sols la seva pròpia recerca. Per altra banda, hi ha periodistes que s'autoanomenen "científics" i són molt barroers i obliden que el rigor científic és fonamental també en la divulgació.

El món de la divulgació científica no hauria de tenir barreres ni per a científics ni per a periodistes. És bo que hi hagi representants dels dos àmbits que es dediquin a difondre el coneixement científic i tecnològic. Per estimular els joves investigadors a la divulgació, l'ACCC va instituir fa uns anys el Premi Joan Oró a la Divulgació de la Recerca Científica, que enguany arriba a la quarta edició (en realitat és la cinquena, perquè el primer any no duia cap nom més que el de la institució que el convoca).

Dels premis que s'han concedit fins ara, en recordo especialment "Aparellaments ultrafreds", de Jordi Mur Petit, un jove físic que, mitjançant metàfores de la vida quotidiana, va saber apropar al lector o lectora alguns temes molt abstrusos de la física de partícules.

dimarts, 4 de desembre del 2007

La British Library i el copyright

Fa uns dies volia veure un article meu publicat recentment i em va semblar més fàcil recórrer al google que fer la cerca en el web de la revista o aixecar-me a buscar l'exemplar imprès. A través de google vaig anar a parar a la Biblioteca Britànica i em vaig endur una sopresa: La British Library posa preu al meu article! --un article publicat a International Microbiology, que és una revista d'accés lliure per a tothom.

En la fitxa de l'article que apareixia a la pantalla, al final deia:

"To buy the full text of this article you pay:
£16.75 copyright fee + service charge (from £7.65) + VAT, if applicable"

És a dir, venen un article que jo he publicat sense cobrar ni cinc a una revista d'una societat científica que es troba disponible a Internet en accés obert per a tothom i que en la seva nota sobre copyright diu que els continguts poden ser copiats, distribuïts, ser inclosos en bases de dades, etc. sempre que es reconegui la procedència de l'article i que no es faci amb finalitats comercials.

Per si de cas era un error, vaig buscar més articles de la mateixa revista a la British Library, però el resultat va ser sempre igual: m'oferien els articles a canvi d'una quantitat gens despreciable.

Vaig enviar un correu-e a una adreça que vaig trobar en la mateixa pàgina en que m'oferien el meu article, per demanar-los una explicació. Avui m'ha respost una funcionària de la biblioteca i em diu que ha passat la meva queixa a la secció de copyright.