El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 31 de març de 2009

Cròniques alguereses (5)

L'èxode istrià de la postguerra
Aquests dies de març que està fent bastant de fred em fan recordar una història que em va explicar Fulvia, la dona d'un metge alguerès. Fulvia va néixer a Ístria, una regió italiana que després de la segona guerra mundial va passar a formar part de Iugoslàvia, i la seva família va ser una entre els molts milers que van deixar les seves terres d'origen, on havien passat a ser estrangers i a més formaven part de la població "enemiga", independentment de la seva actuació durant la guerra. L'agost de 1949 el pare, la mare i les dues nenes --Fulvia tenia quatre anys-- van deixar aquelles terres i tos els bens que hi tenien. Els italians que decidien "emigrar" al seu propi país no podien endur-se diners ni bens mobles (els immobles no es consideraven "seus"; Iugoslàvia els confiscava les seves terres i cases com a compensació pels greuges causats pel feixisme). No se sap exactament quantes persones italianes van deixar Ístria, però la majoria d'historiadors coincideix que van ser més de 250.000. (La Wikipedia italiana té una entrada molt acurada sobre l'exode istrià).

A meitat de la dècada de 1950, en acabar la darrera onada de l'èxode cap a Itàlia, Ístria havia perdut gairebé la meitat de la seva població. Se n'havia eliminat el "problema italià" i també se'n va voler eliminar la memòria històrica, social i cultural. Es van canviar els topònims, es van enderrocar monuments i se suprimia tot el que recordava que aquelles terres havien estat italianes. Però el poble italià no ho ha oblidat i, perquè les generacions futures segueixin recordant-ho, una llei del 2004 va instituir el Dia del Record (il Giorno del Ricordo), que cada 10 de febrer rememora la tragèdia dels milers d'italians i italianes que van ser morts a les foibe i dels que van haver d'abandonar Ístria, Fiume i Dalmàcia.

Aquella nena istriana de quatre anys deixava el seu poble i marxava, amb el pare i la germana, a terres desconegudes. Primerament va ser Florència, on la família va estar-se uns mesos en un camp de refugiats i van passar-hi l'hivern. El març de 1950, després de gairebé set mesos de la seva marxa d'Ístria, van arribar a Sardenya, per establir-se a Fertilia, un barri de l'Alguer situat a 6 km del centre, que va ser fundat en la dècada de 1930 per Mussolini per acollir-hi persones de la província de Ferrara, que el Govern considerava que tenia un excés de població i això podia ser motiu de tensions. Després de la guerra van ser principalment famílies d'Ístria i Dalmàcia les que s'hi van establir. (Vegeu el segell commemoratiu que recorda l'arribada a Fertilia de les primeres famílies istrianes.) Fulvia recorda la seva arribada a Sardenya, on els havien dit que el clima era gairebé africà i no feia fred. Des del tren que els duia d'un extrem a l'altre de l'Illa, la nena de quatre anys (potser ja cinc aleshores) mirava el paisatge "africà" cobert de neu i gairebé cinquanta anys més tard recorda aquells peuets calçats encara amb sabates d'estiu i uns mitjons molt gruixuts per reparar-se del fred tan intens que feia aquell mes de març a Sardenya.

Fulvia va créixer a l'Alguer i hi està molt ben adaptada, fins i tot parla alguerès, però el seu cor sempre recorda Ístria, la terra d'on va haver de marxar la seva família. No ha perdut les arrels i, per tant, tampoc la identitat.

No sé com van arribar a la Itàlia de la postguerra Fulvia i la seva família. Molts istrians van viatjar amb vaixell fins a Venècia. El Toscana feia contínuament viatges amb gent que deixava aquelles terres. I a YouTube hi ha material filmat i música que documenten o recorden l'èxode d'aquelles persones, i també els assassinats d'italians a les fobie. En aquest fragment d'un documental de la 5 (ves per on, no tot és es teleescombraria a la TV de Berlusconi) es recorda l'èxode istrià:



Actualització 19 d'agost de 2011: A Youtube han retirat el vídeo que vaig enllaçar, però n'he trobat un altre que crec que és del mateix documental:



Cròniques alguereses (4)

El perill de l'especulació urbanística

Bosa (al sud de l'Alguer) i l'estuari del riu Temo

Quan vaig ser a l'Alguer vaig poder saludar Quirico Migheli, professor de patologia vegetal de la Universitat de Sàssar / Sassari (molt interessant la seva recerca en el control biològic de plagues), que organitza també un curs de comunicació cientificotècnica (hauria de ser obligatori que les carreres científiques incloguessin en els seus programes cursos d'aquest tipus). Agraeixo a l'Oca sapiens que m'hi posés en contacte, però sento que ni ell ni jo tinguéssim temps per parlar més que uns minuts. Després, per correu electrònic, m'ha explicat coses molt preocupants sobre aquella zona de Sardenya.

Migheli, que no és alguerès, però viu a l'Alguer es declara "un disperato amante della natura e della bellezza" i li dolen els atacs dels especuladors que s'abraonen sobre l'illa de Sardenya. Li vaig explicar l'excursió feta al parc natural de Porto Conte amb el biòleg Antoni Torre i em diu que, a propòsit de parcs naturals i costes no contaminades, caldria explicar al món que entre l'Alguer i Bosa hi ha una carretera que serpenteja per la costa travessant un dels indrets més bells de la Mediterrània: gairebé 40 km de costa completament desproveïda de construccions (ara caldria dir "quasi" completament). Només hi passa algun cotxe de tant en tant i aquesta aïllament ha fet possible que en els turons interiors hi nidifiqui una abundant colònia de voltors.

Fa poc, però, es va connectar aquesta carretera amb el poble de Villanova, que es troba a l'interior, darrere la cadena de turons costaners. De seguida es van posar en marxa diversos projectes d'urbanització, amb el greu perill que s'hi construeixin poblats turístics enfilant-se pels esculls i penya-segats. Un decret de l'anterior president del Govern autònom sard, Renato Soru, havia congelat la situació, però el primer punt del programa de govern de l'actual Junta regional era la derogació d'aquell decret que protegia les costes. Els grups de pressió de la construcció i els principals mitjans de comunicació sards (especialment el diari L'Unione Sarda i la televisió privada local Videolina, que pertanyen a Sergio Zuncheddu, un dels caps grossos de la construcció a l'Illa) van aconseguir que el Govern de Sardenya passés a Ugo Cappellacci, de Il Popolo della Libertà, que era el partit de Berlusconi fins fa pocs dies, perquè ara ja n'ha format un de nou que engloba tota la dreta. Casualment, Cappellacci és fill d'un comptable de Berlusconi i el govern de Berlusconi és a punt d'engegar un decret per al desenvolupament de la construcció.

Migheli veu amb pessimisme el futur d'aquests 40 quilòmetres de costa encara verge i creu que el destí d'un patrimoni natural tan important no hauria de poder estar dominat per una part de la política local. Demana que, qui pugui, se'n faci ressò en tots els mitjans possibles, de manera que l'opinió pública italiana, europea o mundial pugui estar informada dels estralls que es volen fer en aquesta part de l'Illa. Un cop les excavadores comencin a actuar, ja no hi haurà manera de tornar enrere.

El dia que vaig anar a Nuoro, de tornada vaig passar per la carretera de la costa; em va recordar les costes del Garraf. Amb la diferència que a la costa occidental sarda la posta del sol és en el mar i els colors del cel i de la natura a aquella hora donen al paisatge marí una bellesa extraordinària. No crec que jo pugui fer gaire cosa per fer conèixer al món el perill que corre aquell tros de costa sarda, però no vull deixar de contribuir-hi.

dilluns, 30 de març de 2009

Pujar les maletes i desar els records

Fa uns mesos escrivia aquí sobre el costum que tenim molta gent de tenir les maletes a la part superior dels armaris i de la possibilitat que més d'una persona no hagi pogut fer un viatge per haver caigut en l'intent de baixar la maleta. Aquest mes de març, en què he hagut de marxar tres vegades, per si de cas, el maletí i la bossa de viatge per a l'ordinador van quedar a terra a la tornada de Trieste i de Sardenya, però avui ja la pujaré, que després del viatge llampec a Pisa no espero haver de fer-ne cap altre en les properes setmanes.

Els viatges, a més de facilitar el coneixement de llocs i costums diferents, poden ser font de petites aventures i anècdotes, i aquests mes en tinc unes quantes. Dissabte a la nit, en entrar a l'habitació de l'hotel, vaig notar una olor estranya i la nevereta feia soroll. En un endoll de la paret hi havia un lladre al qual estaven connectats, a més de la nevera, l'aparell de TV i un llum de sobretaula. De sobte, tot va quedar a les fosques. Vaig apropar-me a la finestra per obrir les cortines i que entrés una mica de llum del carrer i en fer-ho vaig ensopegar amb la taula, i el llum va caure a terra. Vaig col·locar-ho tot bé una altra vegada i vaig sortir per anar a avisar el recepcionista. En el passadís s'obre la porta del costat i treu el cap una dona estoniana que, com jo, havia vingut a la reunió de l'EASE. Anava ja en pijama i duia el raspall de dents a la mà i em va dir que no tenia llum, que si podia avisar a recepció. Li vaig dir que jo havia sortit pel mateix motiu. També es va obrir la porta d'un altra habitació i una dona italiana, que suposo que ens havia sentit parlar, em va dir que digués al recepcionista que ella també era a les fosques.

Vaig explicar al recepcionista què passava i va mirar els fusibles. N'havia saltat un que corresponia a una part de les habitacions del segon pis. Va pujar amb mi per inspeccionar-ho. Va mirar-se l'endoll i hi va connectar la TV, la nevereta i el llum. Però el llum no es va encendre i l'home va pensar que era la causa que havia fet saltar el fusible. No sé per què, em va fer vergonya dir-li que jo havia ensopegat amb la taula i el llum havia anat a parar al terra quan ja tot era fosc (no vaig dir-li cap mentida; només vaig deixar d'explicar una part del que havia passat). Ell deia que si deixàvem el llum desconnectat --que devia haver estat la causa del curtcircuit-- la resta es podia connectar. Li vaig dir que preferia que no em connectés res. L'home insistia, "però, no vol la televisió?" i va anar-se'n ben amoïnat perquè jo no podria veure-la.

Però la història va continuar. La nevera estava silenciosa perquè era desconnectada, però vaig començar a sentir un altre soroll i de sobte el meu braç esquerre (termòmetre infal·lible) m'indica que l'habitació s'està refredant. Miro enlaire i noto una ràfega d'aire que em cau al damunt: l'aire condicionat estava funcionant! Torno a baixar a la recepció i ho explico al recepcionista. I l'home em respon: "Quines coses més rares passen aquesta nit! M'han trucat d'una altra habitació on l'aire condicionat també s'ha engegat sol." Em va donar un comandament que em serviria per parar l'aparell de l'aire. Però vaig haver de fer-ho unes quantes vegades perquè al principi es tornava a engegar després d'uns minuts. (Jo ja em veia dormint vestida i tapant-me amb la manta en doble.)

L'endemà em vaig despertar a les 7.45 del meu rellotge, però amb tot l'enrenou de la nit no recordava si abans d'anar a dormir l'havia avançat ja a l'hora d'estiu. Segurament ho havia fet, vaig pensar; era molt improbable que fos una hora més tard de la que marcava el rellotge, perquè jo no dormo mai tantes hores. Me'n vaig voler assegurar, però, i vaig trucar a la recepció. Doncs sí que eren les 8.45! I a les 9 començava la reunió de l'EASE! Per sort es feia en el mateix hotel, però jo encara havia de dutxar-me, vestir-me, recollir les coses i esmorzar. Vaig fer-hot menys recollir i vaig entrar a la reunió amb un croissant a la mà cinc minuts més tard de l'hora anunciada (el britànics, que eren majoria, devien pensar que jo era un exemple de la manca de puntualitat que ens atribueixen). En una pausa de la reunió vaig pujar a recollir i deixar lliure l'habitació.

Una cosa tenien en comú l'hotel de l'Alguer de la setmana anterior i el de Pisa: no els funcionava la connexió a Internet (suposant que en tinguessin). I a tots dos llocs vaig recordar aquell cartell que quan jo era petita tenia un sabater on dúiem les sabates a reparar: "Hoy no se fía mañana sí." Els de l'Alguer el primer día van dir que s'havia espatllat la connexió i que segurament l'endemà estaria solucionat. Però el dia que vaig marxar seguia sense funcionar. A l'hotel de Pisa, a la planta baixa hi ha un ordinador, suposadament amb connexió a Internet, i una impressora. Davant de l'ordinador hi ha un cartell molt ben fet --amb ordinador-- en què la direcció de l'hotel es disculpa per no poder oferir els serveis perquè s'ha espatllat l'ordinador i afegeix que no és culpa d'ells (l'hotel), sinó de l'empresa d'informàtica, que no ve a reparar-lo tot i que ja estan avisats.

Vaig anar des de Girona a Pisa amb Ryanair, que hi té un vol directe, i vaig deixar el cotxe en el mateix aeroport gironí. Els pàrquings són una font de maldecaps per a mi. Si no sóc conscient del lloc on deso el tiquet d'entrada, moltes vegades me n'oblido. Això em va passar amb el tiquet de l'aparcament de l'aeroport. Després de regirar la bossa i la maleta vaig anar a la caixa central del pàrquing. Com que hi ha una màquina que fa una foto de cada cotxe que entra, poden fer un duplicat del tiquet Em van demanar la matrícula del vehicle. Bona pregunta em van fer! En vuit anys que fa que tinc aquest cotxe, encara no me l'he apresa del tot, la matrícula, només en recordo la província i les dues lletres; però els números acostumo a dir-los en ordre canviat. Em van dir que anés a buscar-lo i després faríem el duplicat del tiquet d'entrada. Molt bé, però... on l'havia deixat? Recordava que era a la segona planta, però havia apuntat la zona en el tiquet perdut. I com que el cotxe és d'aquest color gris metal·litzat amb què sembla que pintin la majoria de turismes avui dia, vaig trigar una bona estona a trobar-lo.

Oblidar coses pel mon... Si fes la llista de les que he oblidat en els llocs visitats al llarg de la meva vida, seria bastant llarga. Des de peces de roba (faldilla, xal, jaqueta, fulard, etc.) a llibres, paraigües (com ahir, el vaig oblidar a l'aeroport de Pisa), arracades, bolígrafs, o quaderns. Fins i tot els cordons umbilicals he arribat a oblidar. De vegades he telefonat perquè m'ho enviessin; però d'altres he pensat que no valia la pena. A Jerusalem, el 2001 em va caure el passaport en un taxi i per sort no me'n vaig assabentar fins que el taxista l'endemà va telefonar a l'hotel dient que l'havia trobat i que el duria ell mateix; això em va evitar haver de passar hores a la policia o l'ambaixada, si m'hagués adonat que no el tenia. Vaig estar molt agraïda al taxista, tot i que després vaig pensar per què havia esperat vint-i-quatre hores a trucar-me, i dient que era a l'aeroport i que li hauria de pagar la carrera des de l'aeroport a l'hotel.

Tots aquests "aventures" poden ser la sal dels viatges, facècies quan les recordes, però que de vegades t'han fet passar estones poc agradables. Per sort, el temps sol ser com un sedàs que reté la part desagradable de cada aventura.

divendres, 27 de març de 2009

Trieste i les dues cultures

El físic i novel·lista britànic Charles Percy Snow (1905-1980), en una conferència que va impartir el 1959, va lamentar-se de la manca de comunicació entre les que ell va anomenar les "dues cultures" de la societat contemporània: les ciències i les humanitats. Snow es lamentava que s'havia anat obrint una bretxa entre aquests dos aspectes del coneixement humà.

Fa dues setmanes, a Trieste vaig tenir la impressió que aquesta separació no existia o si més no era tan gran com en altres llocs. És una ciutat on la ciència té un paper destacat, i compta amb grans centres de recerca, alguns d'elles amb una tradició de més de dos-cents anys, com és l'Institut d'Oceanografia i de Geofísica Experimental, que té els seus orígens en l'Escola d'Astronomia i Navegació fundada el segle XVIII pels jesuïtes a petició de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria, i d'altres molt més recents, però amb una gran projecció internacional, com el Centre Internacional d'Enginyeria Genètica i Biotecnologia, o el Centre Internacional de Física Teòrica Abdus Salam. Una de les científiques més populars i estimades a Itàlia és Margherita Hack, professora emèrita de la Universitat de Trieste, coneguda divulgadora científica i activa en política (s'ha anunciat la seva participació a les eleccions europees d'enguany). I va ser a Trieste on va començar la reforma del sistema psiquiàtric italià.

Per altra banda, Trieste és una ciutat d'una tradició literària. Umberto Saba (poeta, 1883-1957), Italo Svevo (novel·lista i autor de contes, 1861-1928), Claudio Magris (novel·lista i assagista, 1939-) i Susanna Tamaro (novel·lista, 1957-) són alguns dels autors de llengua italiana nascuts a Trieste. Però autors destacats en altres literatures tenen també lligams amb aquesta ciutat. Segurament el més conegut sigui James Joyce, que va viure uns anys a Trieste, on va treballar de professor d'anglès a l'Escola Berlitz, i on va escriure la seva obra de relats curts Dublinesos. L'estudiant que em va acompanyar de l'aeroport a l'hotel em va explciar que un amic seu viu en un apartament que havia estat und els allotjaments de Joyce durant les seves estades a Trieste. (Deu ser impressionant viure en el mateix lloc on ha viscut un monstre de la literatura com Joyce.) Una vegada un professor de la Universitat de Trieste va demanar al noi que viu en aquell apartament que li deixés organitzar una vetllada literària en la sala de casa seva, amb uns quants especialistes de Joyces que s'havien reunit a Trieste.

No vaig voler marxar de Trieste sense veure Joyce, l'escultura que hi ha en un dels ponts del Canal Grande:


Foto: M. Piqueras (Trieste, 15.03.2009)

dijous, 26 de març de 2009

L'altra comunitat universitària

La Universitat de Barcelona no és únicament la comunitat humana, la gent que protesta de Bolonya i la que hi està d'acord. Hi ha altres comunitats visibles; la des éssers irracionals (que de vegades semblen més assenyats que algunes persones) i la constituïda per les plantes dels jardins i parterres al voltant dels centres universitaris.

Són moltes les generacions que s'han assegut damunt les soques del gegantí bellaombra que hi ha en el jardí de l'edifici històric, a la Gran Via, prop d'Aribau. El bellaombra (el seu nom científic és Phitolacca dioica, i en castellà és anomenant ombú) és un arbre d'origen sud-americà (Brasil i Argentina), que té un tronc molt característic, molt ampla a la base i amb arrels que sobresurten i formen una massa llenyosa. Resisteix bé el clima litoral mediterrani. Quan els hiverns no són molt freds conserva les fulles; si no, les perd. En aquesta zona dels jardins de la Universitat, n'hi ha dos, em sembla, però un d'ells és molt més gran que l'altre. Així era el juliol de 2008:

Avui he passat per la plaça Universitat i he vist de nou el bellaombra. Quina pena feia! Vegeu --des de dins del jardí i des de fora-- què li han fet:



Pel que fa als animals, en aquesta zona del jardí sempre sol haver-hi gats. Avui n'hi havia un que semblava una esfinx, quiet i sense immutar-se davant la cridòria d'aquest gos:



L'amo del gos era al carrer i subjectava el ca amb la corretja. El gat no s'ha mogut ni una mica. Semblava com si fos conscient que el gos lligat no podia fer-li res.
(NOTA: Això que en el meu ordinador són 19 segons de vídeo --el gos bordant al gat, que no s'immuta-- en el bloc, surt com una imatge fixa. He provat dues vegades de carregar-los i cap d'elles amb èxit.)

Fotos i video: M. Piqueras (25.03.2009)

dimarts, 24 de març de 2009

Cròniques alguereses (3)

Curiositats alguereses

La primera vegada que vaig visitar l'Alguer ja em van cridar l'atenció algunes portes molt diminutes d'entrada a les cases en la ciutat vella; semblaven fetes per als nans de Blancaneus. Vegeu aquestes dues portes:

A la porta a la dreta de la fotografia, jo hi hauria entrat justet i pel centre. I sóc una persona d'alçada corrent. I n'hi ha encara de més petites. Semblen aquelles portes per a la mainada de les botigues Imaginarium.

Aquesta placa està situada a costat d'una de les entrades a la Casa Circondariale de l'Alguer:


Tan fàcil --i comprensible-- que seria dir-ne carcere!

Un altre eufemisme. Els gossos tenen prohibida l'entrada a uns jardins públics molt cèntrics excepte per anar a un indret del parc:

... A l'oasi canina! En altres ciutats italianes, l'oasi dels gossos és un lloc on els recullen i que sol estar regentat per associacions de voluntaris, allò que aquí seria el 'refugi' de la Societat protectora d'Animals. A l'Alguer, però, és el lloc on es duu els cans a fer les seves necessitats.

A moltes ciutats i pobles d'Itàlia és freqüent veure anunciades pels carrers les esqueles dels morts. Aquesta era el recordatori d'un aniversari.

Em va cridar l'atenció el matrimoni tan 'fructífer' de l'home del qual es recordava l'aniversari de la mort; i si en dic 'fructífer' no és pas pel nombre de fills. El cognom del difunt era Mela (poma) i el de la seva vídua, Meloni (melons).

Fotos: M. Piqueras (març 2009)

dilluns, 23 de març de 2009

Cròniques alguereses (2)

El parc natural de Porto Conte

Punta Ciglio, en primer terme, i el cap de la Caça, en la llunyania

No havia estat mai a Sardenya en aquesta època de l'any, quan la natura desperta de la letargia dels mesos d'hivern. No he agafat la primavera de ple, perquè ha arribat mentre jo era allà. I hi ha arribat només pel que fa a la llargada dels dies, no pas per les temperatures, que eren encara baixes, especialment dissabte i diumenge que bufava una forta tramuntana. Però era un plaer per a la vista sortir per qualsevol carretera perquè moltes plantes eren ja florides. Diumenge, el meu darrer dia a l'Alguer, vaig fer una excursió, amb un guia d'excepció, el biòleg alguerès Antoni Torre, gràcies al qual he pogut conèixer millor aquella part de l'illa. Torre és un biòleg dels que en els meus temps d'estudiant en dèiem "de bota", els que surten al camp i estudien directament els éssers vius i les seves relacions ecològiques.

El mateix dia de l'arribada, gràcies a aquest naturalista vaig aprendre unes nocions de geologia de les dues illes (Còrsega i Sardenya) que, tot i ser germanes, són molt diferents l'una de l'altra. Còrsega és molt uniforme des del punt de vista geològic, com un tros dels Alps que s'hagués escapat cap al sud, amb muntanyes altes i de granit. Les roques calcàries, molt més abundants a Sardenya, a Còrsega es troben nomes en àrees reduïdes al nort i al sud. La geologia sarda, en canvi, comprèn roques de tipus molt variats i en el seu relleu alternen serralades d'alçades i d'origens molt diversos, planes, dunes costaneres...

Però l'excursió més interessant va ser la del Parc Natural Regional de Porto Conte, d'una extensió de 5350 hectàrees i que comprén 60 km de costa. Es troba tot ell dins del municipi de l'Alguer. Comença, al sud, a la laguna del Calic; avança per la costa en el promontori de punta Giglio, continua en la badia de Porto Conte i després el promontori del cap de la Caça (Capo di Caccia per als italians), i acaba al nord amb una franja costanera fins al límit del terme municipal alguerès. Dins l'area general del parc hi ha quedat exclosa una zona (Maristella) dedicada a l'agricultura. Dins el parc hi ha turons diversos; el punt més elevat és el Monte Doglia (437 metres).

Aquest hivern ha estat molt plujós a Sardenya i el verd predomina per tot l'illa; un verd que sembla més propi de terres irlandeses o britàniques que d'una illa de la Mediterrània. Una carretereta que serpenteja enmig de llentiscles i margallons puja al Monte Doglia. No cal arribar fins al cim per veure un paisatge extraordinari que ultrapassa els límits del parc natural. La vegetació és típicament mediterrània i sembla dominada --pel volum dels exemplars-- pels esmentats llentiscle (Pistacia lentiscus) i margallò (Chamaerops humilis). El margalló és l'única palmera europea espontània; és aquesta mena de palmera nana que també es troba en algunes zones de Catalunya, amb plantes masculines i femenines. Abans, les seves fulles es feien servir per fabricar cistells, teixits vegetals i també per a farcir matalassos.

Llentiscle o mata (Pistacia lentiscus)


Margallò (Chamaerops humilis)

En aquella zona creix també l'albó o asfòdel (Asphodelus microcarpus). Nicolino Spiritu --el metge alguerés que també venia a l'excursió al parc natural-- va explicar que les tiges seques de l'asfòdel es fan servir per fer cistells i altres treballs d'artesania.

Asfòdel o albó (Asphodelus microcarpus)

També em va cridar l'atenció aquesta orquídia salvatge (Orchis papilionacea):

Camí del cap de la Caça, la vegetació canvia i el territori esdevé un savinar esquitxat pel groc de les eufòrbies en flor. Aquestes eufòrbies, al'estiu tenyeixen el paisatge de vermell perquè és la coloració que agafen les seves fulles.

Savina (Juniperus phoenicia)

Gàlbuls (falsos fruits; sembla un baia, però no ho és) de la savina

Euphorbia florida. Encara ha de posar-se més groga.

És una sort que tota aquella zona sigui ara un parc natural. Això assegura la conservació d'aquest patrimoni de l'illa tan valuós com ho pugui ser l'històric .

Fotos: M. Piqueras (març.2009)

Filatèlia i ciència (1): Any Darwin

La filatèlia pot ser un recurs valuós per a l'ensenyança de les ciències. Amb un cop d'ull a qualsevol catàleg mundial de segells es pot apreciar que la filatèlia dedica a la ciència (també a altres matèries) un espai que no es troba en altres àmbits divulgatius. Els segells de plantes i animals són normalment els segells científics més vistosos; solen ser dibuixos molt ben fets i sempre inclouen, junt amb el nom popular en la llengua oficial del país que emet el segell, el nom científic de l'animal o planta representat. Altres camps de la ciència també hi són representats, així com científics (i de tant en tant també alguna científica).

Enguany, el Regne Unit s'ha afegit a la celebració de l'Any Darwin amb uns segells commemoratius que recorden que el 2009 fa dos-cents anys del naixement de Charles Darwin i cent-cinquanta de la publicació de L'origen de les espècies, un llibre que va revolucionar la biologia i va fer que l'espècie humana s'adonés --si no ho havia fet encara-- que no és el melic del món, sinó una espècie més entre els millons d'espècies que poblen la Terra.

Aquests són alguns dels segells i fulles emesos recentment al Regne Unit:





Si a algú li interessa la filatèlia i Darwin i té interès a comprar algun dels segells, fulls o sobres emesos al Regne Unit, ho pot fer per Internet, en el web de Correus britànic. I si, a més, voleu veure també els matasegells que s'estan dedicant a la celebració, els trobareu en el web de Norvic Philatelics.

Nota 1: si voleu veure els segells amb més detall, cliqueu-hi al damunt.
Nota 2: Agraeixo a Gregori Valencia la informació sobre l'emissió d'aquests segells.

Cròniques alguereses (1)

L'Alguer i l'illa de Sardenya en general és un lloc on sempre m'agrada tornar. Aquesta vegada he combinat aspectes de feina amb turisme naturalista i cultural. I sense tenir res mes programat que la sessió científica coorganitzada per la Fundacio Alsina i Bofill, de Barcelona, i l'Obra Cultural Algueresa, la resta ha estat tot sobre la marxa. Del turisme cultural, en destaco la visita a la casa museu de Grazia Deledda (1871-1936), l'escriptora que va aconseguir el premi Nobel de literatura el 1926. Deledda va néixer a Nuoro (Nùgoro en sard), que en aquell temps era una ciutat de la Sardenya profunda. Ara té uns 37.000 habitants i s'ha estès molt, però el barri antic, dalt d'un turó, conserva l'aire d'una ciutat petita.

Nuoro, balcó amb la bandera de Sardenya.

La casa de Grazia Deledda es troba al carrer del seu nom, i a mesura que t'hi apropes ja se sent l'esperit "deleddià" en unes inscripcions en les façanes amb cites de llibres seus.

Es la casa on va néixer, relativament modesta, i hi ha algunes habitacions que s'han conservat com en els seus temps i altres on hi ha per les parets la seva biografia o que s'hi projecten documentals sobre alguns aspectes de la seva vida. L'entrada és gratuita i regalen un petiti llibret (32 pagines), amb un resum biogràfic de l'escriptora i de la seva obra.

Vaig coneixer l'obra de la Deledda fa molts anys, quan vaig llegir i comentar la seva novel·la Canne al vento durant un curs d'italià; va ser el meu primer contacte amb Sardenya. I en conservo molt bon record perquè, a mes de gaudir amb la lectura del llibre, em va permetre aconseguir una beca per als cursos de la Universitat per a Estrangers de Perugia; el concurs per a les beques consistia a comentar algun llibre i no m'ho vaig pensar gens, vaig triar l'obra treballada a classe durant nou mesos. Per tant, visitar la casa de la Deledda era com anar a casa d'una amiga coneguda fa molts anys.

La novel·la autobiogràfica Cosima, publicada pocs mesos després de la mort de Grazia Deledda, comença amb una descripció d'una casa que és com estar visitant la llar de l'autora fins al seu casament, el 1900: "La casa era senzilla, però còmoda: dues cambres per pis, grans, un xic baixes, amb paviments i sostres de fusta; emblanquinades amb calç; l'entrada dividida al mig per una paret: a la dreta, l'escala, el primer tram amb graons de granit, la resta de pissarra; a l'esquerra alguns graons que baixaven al celler. La porta d'entrada, sòlida, subjectada amb un ganxo gros de ferro, tenia un batent que donava cops com un martell, i un cadenat i un pany amb una clau que era tan gran com la d'un castell."

La literatura de Deledda pot qualificar-se de realista i en les seves obres els personatges i el paisatge i la vida a l'illa de Sardenya, combinats amb els sentiments d'amor, dolor i mort, hi tenen un paper destacat.

Casa de Grazia Deledda: la cuina.

Casa de Grazia Deledda: entrada al pati des del carrer.

Fotos: M. Piqueras (Nuoro, 19.03.2009)

dimarts, 17 de març de 2009

Trieste, on la llibertat és terapèutica


Trieste és la ciutat portuària més al nord de la Mediterrània. Està situada en el golf del seu nom i envoltada de turons que la protegeixen relativament dels vents i el fred del nord. Només relativament, però, perquè aquella zona és una de les entrades al mar Adriàtic d'aire àrtic continental i quan arriba el vent que anomenen bora, cal anar molt en compte, és com aquelles tramuntanes empordaneses que sembla que s'enduguin les persones, però, a més, amb fred. Per sort, els dies que jo hi vaig ser van ser de bonança, assolellats i només amb una brisa marinera. El noi que em va anar a buscar a l'aeroport (un estudiant que estava col·laborant en l'organització de la trobada) em va explicar que diuen que la bora fa embogir la gent. Si fa no fa, com es deia abans de la tramuntana empordanesa.

No sé si era per aquesta fama de ciutat de bojos, però el cas que a Trieste hi havia un gran manicomi, el de San Giovanni: una mena de ciutat mental, amb església i tot, formada per pavellons separats. Les pàgines de turisme sobre Trieste que vaig brostejar per Internet abans d'anar-hi, no en parlen, però, d'aquest manicomi. Com tampoc ens en van parlar els científics dels centres de recerca que vaig visitar ni els del Museu de l'Antàrtida,on es va fer l'assemblea de l'EUSJA que m'havia dut a Trieste, i que es troba dins del recinte del que havia estat el manicomi.

Em van cridar l'atenció aquells pavellons en mig del bosc i enfilant-se per un dels turons que envolten Trieste, pintats de colors ocre, amb persianes vermelles. Durant una de les pauses vaig sortir a prendre una mica d'aire i sota uns porxos vaig veure això:

La frase em va desconcertar. No pas perquè no estigui d'acord que la llibertat és terapèutica. Però qui podia haver posat allò en aquella paret? No era pas una pintada feta amb un esprai. Era una frase que es veia que l'havien posada expressament. Vaig pensar a preguntar-ho, però després, reincorporada a la reunió, amb la feina se'm va oblidar.

Em va tornar a l'hotel una dona que no és de Trieste, però hi treballa i tot i que em va dir que no coneixia encara massa bé la ciutat em va explicar que tot aquell complex havia estat un manicomi i que ara hi ha uns pavellons que són de la Universitat, uns altres que tenen relació amb la salut (oficines principalment), i que en un pavelló encara hi ha algunes de les persones malaltes mentals que hi havia a l'hospital i ara se'ls veu sovint passejant pels voltants quan fa bon temps.

Un dels edificis del recinte de l'antic manicomi
de San Giovanni, a Trieste

Vaig recordar les visites fetes els darrers anys al CESNID (Centre d'Ensenyament Superior de Nutrició i Dietètica), en el recinte de Torre Ribera, a Santa Coloma de Gramenet, on hi havia hagut també un manicomi. Vaig pensar que ambdós recintes semblaven inspirats en un mateix model i és possible perquè deuen ser si fa non fa de la mateixa època. A Torre Ribera encara queden també alguns malalts; les dues o tres vegades que hi he anat els he vist passejant o prenent el sol asseguts en algun banc.

De tornada a Barcelona he continuat pensant en la frase d'aquella paret i he buscat informació sobre el manicomi de San Giovanni de Trieste. M'he assabentat una mica de la història d'aquell centre i suposo que la frase és un homenatge al psiquiatra Franco Basaglia (1924-1980), el gran renovador del concepte d'hospital mental. Basaglia és el 'pare' de la llei que va fer possible acabar a Itàlia amb aquells hospitals mentals que eren pitjor que moltes presons; unes presons on la gent internada sovint estava condemnada a cadena perpètua i on, a més, era torturada amb electroxocs i altres pràctiques inhumanes.

He trobat també un documental de la RAI, molt interessant, sobre aquest metge i la seva reforma. Són dos vídeos d'uns deu minuts:






"Si la malaltia mental és, en el seu mateix origen, pèrdua de la individualitat, de la llibertat, en el manicomi el malalt no troba res més que el lloc on acabarà perdut definitivament, convertit en objecte de la malaltia i del ritme de l'internament."
(Franco Basaglia, 1964)

Franco Basaglia, que tant va lluitar per millorar les condicions de les persones que tenien el cervell malalt, va morir prematurament el 1980 d'un tumor cerebral. La seva obra, però, no ha estat oblidada i va marcar un punt d'inflexió en el tractament de les persones afectades de malalties mentals a Itàlia.

Fotos: M. Piqueras (Trieste, 15.03.2009)

divendres, 13 de març de 2009

Una d'aeroports

Ahir vaig haver de passar dues hores a la terminal G de l'aeroport de Munic mentre esperava el vol per anar a Trieste. Després de moure-m'hi una mica per explorar-la, i de comparar el que veia amb el que havia deixat a l'aeroport de Barcelona, vaig recordar els versos d'Espriu en què deia que li agradaria allunyar-se de la seva terra i anar-se'n nord enllà.

A l'aeroport de Barcelona em vaig fer un tip de caminar perquè hi ha una part del passadís de les terminals en què, en lloc de cintes transportadores per a persones (com es deu dir en català allò que en francès diuen tapis roulant?), hi ha botigues i algun bar. Normalment no m'importa massa, perquè caminar ja m'agrada, però hi ha persones a qui caminar fatiga, tot i que no estiguin com per demanar que les portin amb cadira de rodes a la sortida dels avions. M'emprenya, però, veure que pot més la cobdícia de cobrar un lloguer d'unes botigues que oferir a la clientela de l'aeroport la comoditat de la cinta transportadora. A més, si vols prendre un cafè, un te o un refresc, has d'anar a raure a algun dels bars, que en molts casos cobren uns preus força elevats. I si vols llegir el diari, has d'anar a comprar-lo (llevat dels Què i alguna altra premsa gratuïta que de vegades he trobat a l'entrada dels fingers.

A la terminal G de Munic vaig veure una zona amb un munt de diaris, la majoria alemanys, però també algun en anglès, que Lufthansa posa a disposició de qui en vulgui agafar. I a costat dels diaris, una màquina per preparar-se un cafè, un té o una infusió d'herbes. vaig pensar que més tard hi tornaria per prendre'm un te. Doncs no em va fe faltar tornar, perquè camí de la porta d'embarcament meva vaig trobar tres o quatre espais més com aquell, amb diaris i begudes. I una dona de la neteja que quan acabava en un extrem de la terminal feia marxa enrere i tornava a començar a buidar papereres, recollir papers, passar l'escombra o fer el que calgués per mantenir el seu tros d'aeroport com una patena.

Lectura i begudes gratuïtes a la terminal G de l'aeroport internacional de Munic.
Foto: M. Piqueras (12.03.2009)

També a l'avió hi ha diferències. Els darrers viatges que he fet amb Iberia van ser força incòmodes; no sé com s'ho fa aquest jovent de cames tan llargues per ficar-se en aquells seient on a mi, que tinc una alçada bastant normal, les cames em toquen el seient del davant. A l'avió de Lufthansa, en canvi, l'espai era raonable, m'hi cabien molt bé. I també en el d'Air Dolomiti, en què vaig fer la segona part del viatge, tot i que era un avió més petit. Aquests dues companyies han reduït el servei de bar, però com a mínim t'ofereixen un entrepà o pasta i una beguda. La companyia italiana fins i tot una tovalloleta refrescant.

I tornat a l'aeroport de Munic, vaig pasar bona part de l'espera en una saleta on hi ha butaques, televisors (per sort el volum està molt baix; és com si sentissis una conversa d'algú que hi hagués al costat), taules de treball i bancs per seure. I no era pas epr a VIP! I per allà també va passar la senyora a recollir la brossa.

L'experiència d'aquest viatge en avió ha estat millor que en les darreres ocasions. No he trobat cues ni a Barcelona ni a Munic; els avions anaven mig buit i podies canviar de lloc si no t'agradava el que tenies; els vols han estat puntuals (el de Trieste fins i tot va arribar abans del seu horari i em va tocar esperar la persona que hauria hagut d'estar esperant-me). Tot i amb això, les meves preferències segueixen anat per al tren. Em refereixo als trens de llarga distància, no pas al de rodalies o a alguns regionals, com ara els catalans.

dimarts, 10 de març de 2009

No és allò que sembla (II)

Avui, caminant per Barcelona, de sobte m'he trobat això al davant:

Com que el turisme de creuers sembla que deixa bastants diners, potser l'Ajuntament vol aprofitar-ho per pal·liar la crisi i els està facilitant l'accés a la ciutat mitjançant canals?

No, res d'això, és una lona més de les moltes que hi ha per la ciutat cobrint façanes en obres. Aquesta es troba a la cruïlla dels carrers Aragó i Balmes:

Fotos: M. Piqueras

La medicina i la farmàcia en l'obra de Josep Pla

Presentació del llibre La medicina i la farmàcia en l'obra de Josep Pla, de Pere Vallribera i Puig (1928-2000), editat per la Societat Catalana d'Història de la Farmàcia, amb el patrocini de Grífols.

Dia i hora: 10 de març de 2009, dimarts, a les 7 del vespre.
Lloc: Reial Acadèmia de medicina de Catalunya (Carme, 47. 08001 Barcelona)

dilluns, 9 de març de 2009

Lactància masculina: per què no?

No em refereixo a homes alletant artificialment la seva mainada amb el biberó, sinó a mascles secretant llet per a les seves cries. Sembla de ciència ficció, oi? Doncs no és tan impossible com es pot pensar.

En els mamífers, les femelles inverteixen molt més en termes d'energia en les seves cries que non pas els mascles. Per una banda, hi ha la gestació, amb un cost energètic que és mesurable. Després del part, però, la mare continua invertint en les seves cries mitjançant l'alletament, que pot durar més temps que la mateixa gestació i pot produir un gran desgast en les mares. (Abans solia dir-se que cada fill costava un queixal, perquè moltes dones tenien deficiència de calci quan alletaven.) Comparada amb la inversió materna, la paterna és una minúcia, només el petit esforç d'una ejaculació.

Pel que fa a la cura de les cries, la participació dels mascles només es dóna en un 10 per cent de les espècies de mamífers, principalment els primats, els carnívors i els perissodàctils (cavalls, tapirs, rinoceronts) i quan ho fan, l'esforç que hi posen i el temps que hi dediquen sol ser menor que el de la mare. Hi ha investigadors que han intentat esbrinar el perquè d'aquestes diferències. Una possible explicació és la impossibilitat dels mascles de tenir la certesa que són els pares d'aquelles cries a les quals dediquen esforços i temps. Avui dia, en l'espècie humana això ha canviat; una prova de paternitat no és gaire complicada.

Però per què no alleten els mascles? Al cap i a la fi la seva fisiologia no és tant diferent de la de les femelles. No és molt agosarat dir que els mascles són femelles amb hormones masculines. Si falla la producció d'hormones masculines, un mascle pot desenvolupar trets propis de les femelles. Hi ha molts mamífers, entre quals s'inclouen els primats, en què els mugrons es desenvolupen de la mateixa manera en femelles i mascles fins que arriben a la pubertat, en què es produeixen canvis hormonals. També és un canvi hormonal el detonant de la producció de llet en les mares, no pas el procés de gestació o el part. De fet, la producció de llet pot estimular-se per l'administració de determinades hormones i fins i tot pel fet que el nadó xucli el mugró.

A més, la producció de llet en els homes està documentada. Per exemple, en homes que durant la segona guerra mundial havien estat reclosos en camps de concentració, en condicions de malnutrició prolongades, que els van causar l'atròfia dels testicles, de la hipòfisi i fins i tot del fetge. En ser alliberats i començar a rebre una alimentació normal, els seus testicles i la hipòfisi es recuperaven aviat i començaven a produir hormones, tant de femenines (estrògens) com de masculines (andrògens). La recuperació del fetge, però, era més lenta i no podia metabolitzar aquestes hormones, de manera que es produïa un desequilibri que els causava la secreció de llet. Una situació semblant pot donar-se en homes amb cirrosi hepàtica o algunes altres malalties en què el metabolisme hormonal es veu afectat.

Més recentment s'ha vist que alguns contaminants ambientals poden també causar pèrdua de masculinitat i producció de llet. És el cas de productes de la degradació de plaguicides orgànics, que en molts animals (els humans també) poden actuar com si fossin hormones i alterar les funcions fisiològiques de les hormones "autèntiques" produïdes pel propi cos.

Per altra banda, s'ha descrit la lactància paterna en dues espècies de rats penats, un d'ells (Dyacopterus spadecius) a Malàisia i l'altre (Pteropus capistratus) a Papua Nova Guinea. En el primer, l'anàlisi dels teixits de les metes va mostrar unes característiques semblants als teixits de les metes de les femelles, amb uns conductes d'excreció de la llet ben desenvolupats. De tota manera, es tracta de dues espècies poc estudiades i no se sap encara si la lactància s'ha produït sempre de manera natural o si podria haver estat causada per la presència en l'ambient de substàncies que els causessin transtorns hormonals.

Amb els canvis socials que s'estan produint des de fa unes dècades i la major contribució que en els humans s'espera dels mascles pel que fa a la cura de la mainada, potser en el futur podria plantejar-se que ells també participessin en l'alletament. Qui sap si no es podria vincular el permís de paternitat a un tractament previ amb les hormones adequades per tal que durant aquell període els pares poguessin gaudir de tot el que significar alletar una filla o un fill, fins i tot d'aquell regalim quasi continuat que obliga a posar-se les cassoletes sota el sostenidor i d'aquella mena d'olor de formatge que sembla que envolti tota mare lactant.

Informació extreta de: Kunz TH, Hosken DJ. (2008) "Male lactation: why, why not and is it care?" Trends in Ecology and Evolution, 24: 80-84

diumenge, 8 de març de 2009

Què fan les dones?


M'agrada molt, però hi trobo a faltar un ordinador.

Cartell guanyador del Premi a la millor imatge commemorativa del Dia Internacional de les Dones 2009, convocat per l'Institut Català de les Dones. Autora: Gina Bailén.

dissabte, 7 de març de 2009

Angela Maria Aieta

Va néixer el 7 de març de 1920 a Fuscaldo, un poble del sud d'Itàlia, a Calàbria, però vivia a l'Argentina, on havia emigrat amb la seva família. Angela Maria Aieta era mestressa de casa, estava casada amb Humberto Gullo i tenien dos fills: Dante i Salvador Jorge.

El 5 d'agost de 1976, va ser segrestada de casa seva. Les forces repressives argentines van organitzar un operatiu com si estiguessin buscant un criminal perillós. El seu crim va ser demanar la llibertat del seu fill Dante, líder de les joventuts peronistes, que estava pres, i lluitar en favor dels drets humans i la millora de les condicions en què es trobaven les persones empresonades.

El que va passar després de la seva detenció s'ha sabut molt més tard. Angela ser portada a la Escuela de Mecánica de la Armada (ESMA), que era un centre clandestí de detencions, on les persones detingudes eren encaputxades i emmanillades, els lligaven els peus i de tant en tant passavden per les sales de tortura. Va sortir de l'ESMA a finals de setmebre per anar a un dels vols de la mort.

L'any 2007, la justícia italiana va condemnar en absència, cinc excaps de l'ESMA. En el judici va declarar Hebes Lorenzo, una de les dones que va tenir més contacte amb Angela Maria a l'ESMA; el relat de la seva estada a l'ESMA va ser esfereidor. El mateix anys que es va fer aquest judici, a Fuscaldo, poble natal d'Angela Maria, van posar el seu nom a una escola. El seu fill Dante Gullo, actualment diputat nacional de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, el 2006 va constituir la Fundación Angela Maria Aieta de Gullo, per a la defensa i promoció dels drets humans i dels drets econòmics, socials i culturals.

divendres, 6 de març de 2009

Georgia O'Keeffee

"Sé que no puc pintar una flor. No puc pintar el sol en el desert en un matí d'estiu brillant, però potser en termes del color de la pintura puc transmetre [...] la meva experiència de la flor o la experiència que fa que la flor tingui importància per a mi en aquell moment particular."
Georgia O'Keeffee, 1930

El 6 de març de 1986 va morir a Santa Fe (New Mexico, EUA) Georgia O'Keeffee, una de les pintores nord-americanes més destacades del segle XX. Durant molt de temps, però, els retrats fotogràfics que va fer-li el seu company Alfred Stieglitz (uns 300, entre 1917 i 1937) eren gairebé més coneguts que la seva pròpia obra, especialment el retrat reproduït aquí, a la dreta.

O'Keeffee va néixer a Sun Prairie (Wisconsin, EUA) el 15 de novembre de 1887, en una família de pagesos. La seva mare (Ida Totto) era filla d'un noble hongarès emigrat als Estats Units el 1848 i s'havia educat a l'Est del país. Potser això va fer que, quan Georgia va mostrar les seves dots artístiques, els seus pares l'animessin a seguir estudis artístics. El 1905 va matricular-se a l'Escola de Belles Arts de l'Art Institute de Chicago. Posteriorment va anar a Nova York, on el 1916 va fer la seva primera exposició individual. El propietari de la sala era Alfred Stiegliz i va quedar impressionat pel seu treball. Es van enamorar i ell, que estava casat, va divorciar-se per casar-se amb Georgia.

L'any 1929 va visitar el desert de New Mexico i va quedar enamorada del seu paisatge i de la seva llum, que van ser font d'inspiració per a la seva pintura durant molts anys. El seu marit va morir el 1946, i el 1949 ella va instal·lar definitivament a New Mexico. De vegades les seves obres semblaven mostrar la realitat deformada a través d'una lent d'augment; per exemple, flors molt grans, potser només una i no semrpe sencera, en tot el quadre. Posteriorment, quan pintava a New Mexico, la seva pintura sintetitzava l'abstracció de paisatges i flors típics d'aquella zona; moltes vegades eren pujols rocallosos i desèrtics, ossos i carcasses d'animals, cases típiques.

A Santa Fe (New Mexico) hi ha el Museu Georgia O'Keeffee.

Obra reproduïda: Primavera, 1923/24, que es troba a l'Art Institute de Chicago.

dijous, 5 de març de 2009

Anna Morandi Manzolini: art i ciència


Al Museu de les Ceres Anatòmiques de la Universitat de Bolonya hi ha una valuosíssima col·lecció de peces de cera que es feien servir per ensenyar anatomia als estudiants de medicina. En aquesta col·lecció destaquen les peces fetes el segle XVIII per una dona: Anna Morandi Manzolini (1716-1774) [Nota: algunes fonts n'indiquen el 1714 com a any de naixement.]

Com que no sempre era possible disposar de cadàvers humans frescos per a les classes d'anatomia que es feien a la Universitat, els morts es momificaven, es conservaven en líquids com ara l'esperit de vi o es tractaven amb sublimat corrosiu. Aquests mètodes de conservació, però, alteraven moltes característiques morfològiques i es va començar a reproduir el cos humà i les seves parts amb materials diversos com ara bronze, ivori, guix, fusta i cera.

Anna Morandi, nascuda a Bolonya el 21 de gener de 1716, va estudiar modelatge amb els escultors Giuseppe Pedretti i Francesco Monti. Del seu marit, Giovanni Manzolini, catedràtic d'Anatomia, va aprendre anatomia i a fer les figures de cera per a les classes que ell impartia. A més, ella mateixa feia també classes d'anatomia a casa seva per a estudiants i afeccionats a aquesta matèria. Quan el seu marit va morir, el 1755, la fama d'ella ja s'havia estès per Europa.

Ja vídua, el 1758 va ingressar a l'Acadèmia Clementina, i el 1760 el Senat de la ciutat de Bolonya va nomenar-la «modeladora» de la càtedra d'Anatomia, i li va assignar un sou de 300 lires bolonyeses , amb l'encàrrec de fer classes a l'estudi públic o, si ho preferia, a casa seva. El papa Benet XIV --molt estimat a Bolonya-- li va concedir també un sou vitalici per «alleugerir-la de les seves circumstàncies domèstiques», i per ajudar-la en el seu treball. Va rebre ofertes de treball d'altres universitats italianes i també d'estrangeres; fins i tot de la Royal Society de Londres i de Caterina de Rússia. Ella, però, va preferir romandre a Bolonya, on va morir el 9 de juliol de 1774. Va ser enterrada a l'església de Sant Procolo de Bolonya i va rebre uns funerals solemnes, d'acord a la seva categoria de ciutadana il·lustre. En la inscripció a la seva làpida mortuòria, les primeres línies  indiquen que va ser una «amant esposa» i «mare» (va tenir sis fills). Després, «artista culta investigadora ensenyant brillant».

El treball d'Anna Morandi Manzolini combina perfectament art i ciència. Les seves obres reprodueixen molt fidelment els òrgans i parts del cos que representaven, i seguia una tècnica que «despullava» les parts del cos representades, és a dir, en mostrava els diferents estrats des de l'exterior cap a l'interior. El model d'orella que va fer es podia desmuntar, de manera que els estudiants de medicina poguessin veure millor les diferents parts de l'interior de l'orella

Basat en l'article «Hi ha més cera de la que crema» (M. Piqueras, Mètode, núm. 25).

Procedència de les fotos: Web del Museu de Ceres Anatòmiques de Bolonya.

dimecres, 4 de març de 2009

Miriam Makeba, Mama Afrika

La cantant i activista en favor dels drets civils Zenzile Miriam Makeba va néixer el 4 de març de 1932 a Johannesburg (República de Sud-àfrica). Per la seva lluita en favor dels drets dels negres, va haver de marxar del seu país, on se li tancaven les portes en el món de la cançó.

A Londres va conèixer Harry Belafonte, que la va ajudar a establir-se als Estats Units. Algunes de les seves cançons més conegudes de l'època en què va estar-se als Estats Units ("Pata Pata", "Malaika", "The Click Song") estan inspirades en la música africana. A més dels Estats Units, va viure en diversos països i va tornar a Sud-àfrica el 1990, quan l'apartheid va acabar-se i Nelson Mandela va ser alliberat. Havia estat exiliada durant 30 anys.

El 9 de novembre de 2008, després d'haver participat en un concert de denúncia de la Camorra i en suport de l'escriptor italià Roberto Saviano, que va fer-se a Castel Volturno (Caserta, Itàlia), Míriam Makeba va patir un atac cardíac, del qual no es va recuperar i va morir poques hores després a la clínica on l'havien ingressada. Estava ja retirada professionalment del món de la cançó i la seva salut no era molt bona, però va voler participar en aquell concert que seria el darrer per a ella.

A Youtube hi ha moltes cançons seves. He triat "Under the African Skies" (Sota els cels d'Africa), potser menys coneguda que les que van fer-la famosa, però la seva veu amb la de Paul Simon, amb qui canta, fa un duo que m'ha impressionat; també pel que significa d'unió de cultures tan diverses com són les dels pobles africans i nord-americà. M'agrada molt el cant com un xiuxiueig amb que Miriam Makeba acaba la cançó.

dimarts, 3 de març de 2009

Belva Ann Lockwood, dona de lleis


El 3 de març de 1879, Belva Ann Lockwood (nascuda Bennett, 1830-1917) va ser la primera dona dels Estats Units que va ser admesa com a advocada davant del Tribunal Suprem. El 1884 i el 1888 va ser candidata a la presidència dels Estats Units. També va ser molt activa en el moviment sufragista nord-americà.

Belva va néixer a Royalton (Nova York) el 1830 i als 14 anys ja feia de mestra a l'escola primària del seu poble. El 1848 va casar-se amb un pagès que va morir el 1853 de tuberculosi. Belva, vídua, amb una nena de tres anys i sense mitjans, va decidir seguir estudis superiors per obtenir un títol que li permetés aspirar a una situació professional més ben pagada.

Va haver de convèncer la direcció de Genesses College (avui dia Siracusa University) perquè l'admetessin, i el 1857 va graduar-se amb la màxima nota. De seguida va aconseguir un lloc de treball com a directora d'una escola (Lockport Union School), on, tot i la responsabilitat del seu càrrec, cobrava la meitat que els mestres homes. Va treballar en diverses escoles per a noies i va entrar en contacte amb la sufragista Susan B. Anthony. Va fer seu l'ideari d'igualtat per a les dones que propugnaven les sufragistes i va introduir canvis a les escoles de noies on va treballar, afegint-hi matèries que abans només eren pròpies de les escoles de nois, com ara l'oratòria, la botànica i la gimnàstica.

Va decidir estudiar dret i es va traslladar a viure a Washington D.C. amb la seva filla; creia que, essent aquella ciutat la capital del país tindria més oportunitats per aspirar a una professió en el món de l'advocacia. Al mateix temps que cercava la manera d'estudiar dret, va obrir una escola provada per a noi i noies.

El 1868 va casar-se de nou. El seu segon marit, Ezdekiel Lockwood, era un veterà de la guerra civil americana, capellà de l'església baptista i que feia de dentista. Era un home progressista i va encoratjar Belva en el seu propòsit d'estudiar dret. No li va ser fàcil, però, aconseguir el títol. En el segon intent va aconseguir que l'admetessin a la Facultat de Dret d'una nova universitat (National University, avui dia George Washington University) juntament amb unes quantes dones més (una altra universitat havia rebutjat la seva sol·licitud amb l'excusa que la seva presència a les aules distrauria els estudiants). Tanmateix, quan el 1873 va acabar els seus estudis, no li van donar cap títol, i sense títol no podia exercir la professió davant dels tribunals.

Un any més tard va decidir-se a apel·lar directament al president dels Estats Units, Ulysses S. Grant, que havia estat al front de la Facultat de Dret que ara li negava a ella el títol. Va demanar-li justícia, al·legant que havia superat tots els exàmens i que, per tant, tenia dret a aquell títol. La seva petició va ser escoltada i de seguida li van donar el títol d'estudis que li corresponia. Tanamateix, tot i amb el seu diploma, va haver de lluitar molt per poder exercir la professió amb ple dret, i fins al 1879, essent president dels Estats Units Rutherford B. Hayes, les dues càmeres del Congrés no van aprovar una llei que va permetre a Belva presentar els seus casos al Tribunal Suprem. Era ja una dona vídua (el seu segon marit havia mort el 1877) i d'edat madura per a l'època (49 anys), però va seguir molt activa, especialment en la defensa dels drets de les dones, que fins aleshores en tenien molt pocs.

Va viure fins al 87 anys i va escriure molts articles en favor del moviment sufragista i la necessitat d'igualtat per a les dones. La seva filla va morir vint anys abans que ella i Belva va ocupar-se de l'educació del seu net més petit. Va ser membre, entre d'altres, de l'Associació Nord-americana de Dones Periodistes i va participar també activament en moviments pacifistes, fent conferències i assistint a congressos. La Universitat de Siracusa, que li havia denegat el títol universitari, va oferir-li un doctorat Honoris Causa uns anys abans de la seva mort.

dilluns, 2 de març de 2009

Izabela Czartoryska


A Cracòvia hi ha un museu que no hauria de deixar de veure qui visiti aquella ciutat polonesa: és el Museu Czartoryski, que té entre els seus tresors més preuats la pintura La dama de l'ermini, de Leonardo de Vinci. El Museu porta el nom de la persona que el va fundar l'any 1796: la princesa Izabela Fleming Czartoryska (1746-1835).

Izabela (vegeu-ne el retrat pintat pel pintor suec Alexander Roslin, a la dreta) va néixer a Varsòvia el 3 de març de 1746 i als quinze anys va casar-se amb el príncep Adam Kazimierz Czartoryski (1734-1823), home d'estat, literat i mecenes, un personatge típic de la Il·lustració, com també ho va ser Izabel, a qui el marit va introduir en els cercles intel·lectuals i a París va conèixer Benjamin Franklin, Jean Jacques Rousseau i Voltaire.

Izabela volia preservar el patrimoni polonès i va començar col·leccionant peces que tenien alguna relació amb la història de Polònia, com ara trofeus que commemoraven la victòria contra els turcs en el setge de Viena el 1683. Va anar comprant tresors i peces de valor històric o artístic que van augmentar la seva col·lecció. En el web del Museu esmenten, entre les peces comprades per Izabela, algunes amb valor sentimental i que en algun cas em fa l'efecte que el seu origen pot ser molt dubtós; per exemple, el fragment de la tomba de Romeu i Julieta, dos personatges sorgits de la imaginació de William Shakespeare, tot i que les seves familias (Montecchi i Capuleti) van existir i van lluitar pel control de la ciutat de Verona. O les "cendres" del Cid i doña Ximena de la catedral de Burgos (on les restes recuperades de la parella van ser dipositades el 1921). Pel que fa al Cid i la seva dona, podria ser que alguns ossos (no pas cendres) haguessin estat adquirits per Izabela: durant la guerra del francès, el monestir de San Pedro de Cardeña, on es trobaven aquelles restes, va ser saquejat i van robar ossos de la tomba del Cid, que després van ser venuts per Europa. La joia del Museu, La dama de l'ermini, va ser adquirida pel fill d'Izabela, el príncep Adam Jerzy Czartoryski el 1798.

Museu Czartoryski, a Cracòvia (Polònia)

La dama de l'ermini, de Leonardo de Vinci

Izabela va ser una patriota i va educar els seus fills i filles en l'amor a la pàtria polonesa. Per les seves idees va haver d'abandonar el país i va morir a Viena el 1835.

Fotos: Wikimedia Commons

Setmana de la Dona

Comencem la Setmana de la Dona, que conclourà diumenge, 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Com l'any passat, intentaré cada dia escriure sobre alguna dona que hagi destacat en algun camp. Per si a algú li interessa llegir les entrades d'aquest bloc de la Setmana de la Dona 2008, aquí van els enllaços:

Frida Kahlo, pintora mexicana (2 de marc 2008)
Marguerite Duras, escriptora francesa (3 de març 2008)
Norah Borges, pintora i il·lustradora argentina (4 de març 2008)
Lynn Margulis, bióloga nord-americana (5 de març 2008)
Louisa May Alcott, escriptora nord-americana (6 de març 2008)
Anna Magnani, actriu italiana de cinema i teatre (7 de març 2008)
Juana Azurduy , heroína boliviano-argentina de l'emancipació llatinoamericana (8 de març 2008)

Per saber el veritable origen de la celebració del dia Internacional de la Dona:
Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945. Clarificación del mito del 8 de marzo
per Ana Isabel Álvarez González

diumenge, 1 de març de 2009

Veu de dona

Un any més, per a celebrar la Setmana de la Dona, Assumpció Forcada organitza un recital de poesia dins del VI Cicle de Poesia a la Casa de Menorca (2008-2009). Diverses dones recitaran poemes propi o escrits per altres dones.

Serà el 2 de març 2009, dilluns, a les 19.00
Lloc: Casa de Menorca, Diputació, 215, Barcelona (entrada per la cafeteria)

VEU DE DONA

Hi intervindran:

Esther SARDANS
Margarida ARITZETA
Elsa BLASCO
Anna BALLETBÒ
M. Rosa FORTUNY
Assumpció FORCADA
M. Lluïsa CORTADA
Dolors MONTSERRAT
Fina R. PALAU
Montserrat CORNET
Maite MARIN
Mercè PIQUERAS
Maite PONS
M, Lluïsa PAZOS
Eulàlia SOLÉ
Joana ORTEGA
Sílvia QUER
Montserrat PUIG
Vinyet PANYELLA
Carmina VIRGILI

Clouran l’acte:

Assumpció FORCADA
Fina R. PALAU guitarra i cançons