El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 13 de març de 2011

Adéu a Enric Gelpí, l'ermità de Samalús

A finals de 1970, a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, una de les llibreries clàssiques de Barcelona que ja han desaparegut, vaig comprar el primer calendari d'en Gelpí. Em va cridar l'atenció per dues coses: l'espai que hi havia en la casella de cada dia i que fos en català. Mentre vaig tenir la mainada petita, aquell calendari em va ser molt útil per apuntar-hi quan havíem d'anar al pediatre, quan calia trucar per demanar hora per alguna vacuna. Després hi hem seguit apuntant coses

Des que va entrar a casa aquell calendari dels mussols, el calendari d'en Gelpí ha tingut un espai reservat a casa. Només un any me'n vaig quedar sense. Em vaig distreure i, quan vaig voler comprar-lo, s'havien esgotat. Primer en comprava un de sol, el de casa. Després vaig començar a regalar-lo als meu tres germans; i a les meves filles i fill, quan ja van tenir casa pròpia. I ara també a nebots i nebodes i algun any l'he regalat a amigues que viuen a l'estranger. Enguany, hi ha calendaris dels que vaig comprar el darrer Nadal a Nova York, a Dublin, a Bolonya...

Malauradament el de 2011 serà el darrer calendari d'en Gelpí. Si més no, el darrer que prepari ell mateix completament. Els mitjans de comunicació ens han informat que divendres, 11 de març, va morir l'ermità de Samalús II, que era com li agradava definir-se (el "II" és perquè abans que ell hi arribés, el 1970, hi havia hagut un altre ermità en aquest poble del Vallès oriental). El trobarem a faltar.

He trobat a Vimeo el vídeo 40 anys del calendari de l'Ermità de Samalús, que mostra com feia el calendari en Gelpí i alguns aspectes de la seva vida aïllada en el seu refugi del Vallès (no és mut, però els primers 2 o 3 minuts són en silenci, com devia transcórrer bona part del seu temps a Samalús).


40 anys del calendari de l'Ermità de Samalús (avi) from L'Ermità de Samalús II on Vimeo.

Entrada del bloc relacionada:
Calendaris, agendes i almanacs (01.01.2009)

Foto: calendari de Gelpí 2009 (M. Piqueras, 01.01.2009)

17 comentaris:

Pere Castaño i Santamaria ha dit...

Ahir vaig retallar un bocí de columna del diari AVUI, informava de la mort d’Enric Gelpí sense massa dades sobre la persona. Com que volia verificar si era el mateix que jo havia conegut –fa molts anys- i de qui havia perdut, tant el contacte com l’actual residència. Avui he mirar a l’inevitable Google, amb l’absoluta seguretat d’escatir la identitat del traspassat artista... s’ha acomplert la pitjor expectativa: era l’estimat creador d’aquells calendaris-catàleg de tantes bestioles que animen els nostres boscos, planures, rius, valls i muntanyes, i tots els racons de la petita pàtria.
Era set anys més gran que jo, el vaig tractar a una edat que aquesta diferència significa un graó considerable en l’escala que marca etapes vitals significatives, i no puc dir que intiméssim, no fins al punt que formés part de l’estol d’amics que hom té quan comença a anar sol pel món, però em fascinava la seva dèria pels mussols i altres aus de la nit, admirava com els immobilitzava en petites escultures d’una exquisida factura, i també em va semblar una idea meravellosa -i útil- el disseny del primer calendari que va editar (em proposo regirar la tona i mitja de papers desats, amb l’esperança de trobar-lo, per que no el puc pas haver llençat, si ha desaparegut ha d’haver estat de manera accidental, potser en un canvi de casa). En aquell temps havia establer el seu taller a les Basses de Sant Pere, a pocs metres de la plaça de Sant Agustí Vell, on jo vivia, això vol dir que el veia treballar a diari, o gairebé, i em permet revelar un fet que aleshores passava a ulls del veïnat com una excentricitat: hi tenia una d’aquelles solemnes butaques mecàniques de barber, on seia quan la tasca a fer li ho permetia, als meus ulls aquest atreviment, tant poc convencional, encara el feia significar-se més com a creador. Qualsevol que conegui aquell indret sap que el propi carrer ja té un caràcter especial, per la seva morfologia, a més havia allotjat un dels darrers safareigs públics de la Ribera, i la incorporació del taller de l’artista li afegia un toc definitiu.
Però, un dia va deixar el barri, no recordo en què es va convertir el local –probablement un bar- però aquell tros de carrer va perdre molt d’atractiu i singularitat per a mi. Uns anys més tard jo vaig anar a treballar a una empresa del carrer de la Diputació, al costat d’una llibreria de nom premonitori: El Xot -el xot o mussol (Otus scops) era l’au fetitxe de l’enyorat creador- i vaig intimar amb la mestressa de la botiga, que resultava també una personalitat singular, vital, culta, accessible... i xerraire. Naturalment posava a la venda el famós calendari, que cada any jo comprava ritualment; ella va posar-me sobre la pista d’en Gelpí... però no vaig aprofitar-ho, era un temps frenètic per a la meva feina i anava deixant per a un moment més propici el retrobament. Potser no caldria que digués que aquest no s’ha produït mai... vaig perdre l’adreça, la llibreria és tancada fa anys, i ara el diari m’amara d’un sentiment de culpa.
Els germans silvestres han perdut un bell glosador, i els (suposadament) racionals, un referent amable de feina ben feta i amb vocació de servei.

Pere Castaño i Santamaria

Anònim ha dit...

Des que tinc ús de raó aquest calendari ha estat penjat any rere any a casa els pares i a les successives que he viscut, sovint havent el de l'any anterior al darrere de l'any en curs. També als pisos de germans, i d'amics. De fet era un regal conegut abans de fer cagar el tió, i la frase de cada desembre "sabeu de què és aquest any el calendari??". Omplir el calendari amb les dates assenyalades o amb dinars, metges, ponts, viatges, notes, o dibuixos o anotacions mentre parlaves per telèfon... i el 2012 què...
arantxa

La lectora corrent ha dit...

Gràcies, Pere i Arantxa. Els vostres testimonis m'han semblat molt interessants i els he reproduït en una entrada del bloc perquè tinguin més visibilitat.

Agnès ha dit...

Sóc una de les filles de l'Enric Gelpí i només us puc dir que m'ha emocionat llegir els vostres comentaris. He descobert coses noves del pare gràcies a vosaltres. El trobarem molt a faltar.

Agnès Gelpí

Mercè Piqueras ha dit...

Agnès, és evident que la família és qui sentirà més la manca d'Enric Gelpí, i us envio les meves condolences. Però estic segura que som molts els milers de persones que, sense haver-lo conegut personalment també el trobarem a faltar. A través dels seus calendaris, que demostraven el seu amor per la natura, havia entrat a les nostres llars i era com un més de la família.

Sé que hi ha calendaris seus escampats per molts països. Jo en regalo a nebots i amigues que viuen fora, però sé d'altres persones que també ho fan. La biòloga nord-americana Lynn Margulis, en el pròleg d'un llibre publicat als Estats Units (crec que és un d'ella i d'Eduard Punset), explica que a la cuina de casa seva té aquest calendari que habitualment li envia la biòloga vallesana Marta Estrada.

Glòria ha dit...

Jo també fa anys i anys que compro el calendari... espero que algú pugui continuar fent-lo, tenim el lloc reservat a casa per penjar-lo i, com tu Mercè, hi anotem tot el que passa a casa. Me'l van regalar des de petita a casa i sempre m'han captivat els dibuixos. Cada final d'any esperàvem veure quins animals serien els protagonistes del proper calendari.

Lectora corrent ha dit...

Glòria, jo també espero que algú continuï la tasca iniciada per Enric Gelpí, tot i que sé que no serà igual. És època ja de pensar en el calendari de 2012. hauré de començar a buscar.

Glòria ha dit...

Mercè. ja tinc el calendari a casa... aquest any sobre els animals nouvinguts- El seu fill Francesc ha seguit el treball que fa molts anys va engegar el seu pare. Tot i que no és igual, i tots ja ho sabíem, estic molt contenta que algú segueixi aquest bonic calendari.

Lectora corrent ha dit...

Gràcies per la informació, Glòria. El buscaré, perquè cada any en compro bastants per a tota la família i algunes amigues.

Lailah ha dit...

Ahir vaig comprar el calendari a l'Abacus del carrer Ausiàs March. El vaig veure penjat entre un de gatets i un de Klimt, i de seguida pensar en tu i en aquest post de l'any passat. Jo no el coneixia, però tu me'l vas descobrir. Moltes gràcies, Mercè! Ara està esperant que comenci l'any penjat a la paret de la meva cuina, darrera del d'aquest any i dels pocs dies que li en queden. Dorm el son dels justos...

Lectora corrent ha dit...

Lailah,jo també el vaig comprar fa unes quantes setmanes a l'Abacus. Un grapat, com cada any, que el distribueixo entre els de casa, resta de família i alguna amiga. Però ja no és de l'Enric Gelpí que es feia dir l'ermità de Samalús, sinó del seu fill, que n'ha pres el relleu. De tota manera, m'alegro que tingui continuïtat.

Natxo ha dit...

Gràcies a aquesta entrada de blog els "Savis de l'Orient", via La Raquel me'l varen regalar, tot un tresor.

Anònim ha dit...

Ja fa tres anys...Eram amics,cada any m´enviaba cap al mes de novembre el calendari -visc a l´extranger-. Un mes de maig va venir Francesc, el seu fill i em va dir que havia mort. Desde llavors s´han acabat las cartas de / a Samalús, las visitas, el calendari... G.

Anònim ha dit...

ui ja fa tres anys!

Anònim ha dit...

Cada any el podreu trobar a la llibrería Alibri, abans es deia Herder, per si algú ho recorda.

http://www.alibri.es/489660

Anònim ha dit...

Percert! Aquest any està dedicat a les papallones de pas, preciós! Jo ja n'he comprat per tota la família!

Anònim ha dit...

Ja no es el mateix...