Oxigen per llegir

Per què podem encendre la fusta, el paper o els líquids anomenats inflamables com ara la benzina? No depèn tant d'aquestes substàncies mateixes, sinó de la presència a l'atmosfera d'un gas --l'oxigen-- i de la proporció --al voltant del 21 %-- en què s'hi troba. És la proporció adequada perquè puguin viure els éssers vius que necessiten oxigen en forma molecular (els organismes aerobis), perquè no es produeixin combustions espontànies (el que passaria si la seva concentració fos més alta) i perquè, en determinades condicions, s'encenguin algunes substàncies.

Que a l'atmosfera hi ha oxigen, ens sembla tan evident, que potser no se'ns acut pensar que no fa ni 250 anys que es va descobrir aquest element. De fet, la descoberta de l'oxigen per... (com veurem, això no està massa clar) marca l'inici de la química moderna. I aquesta descoberta, juntament amb el centenari dels premis Nobel l'any 2001, va ser el pretext perquè Carl Djerassi i Roald Hoffmann escrivissin una entretinguda obra de teatre (Oxigen) que desmitifica la imatge que sovint és té de qui es dedica a la recerca. Oxigen tracta temes com ara la prioritat en la descoberta científica o alguns aspectes ètics de la recerca i tafaneja en la manera de treballar dels comitès que atorguen els premis Nobel (Roald Hoffmann, premi Nobel de Química 1981, coneix bé aquell ambient). S'entenen els dubtes que poden tenir els membres dels comitès a l'hora de decidir en qui recau el premi: en qui va fer primer la descoberta?, en qui la va publicar primer?, en qui va saber interpretar-la i es va adonar de l'avenç que representava i quina aplicació podia tenir?

És interessant també el plantejament que Djerassi i Hoffmann fan del paper de la dona en el món de la ciència. Per una banda, el paper que han tingut algunes esposes i companyes de científics en el procés del descobriment al llarg de la història. Per una altra, la presència de la dona avui dia en el món de la recerca, ocupant càrrecs de responsabilitat, però també de vegades passant desapercebuda.

Oxigen està ambientada en dues èpoques que es van alternant al llarg de l'obra: el 1777, amb una suposada trobada de tres científics rivals, i el 2001, quan la Fundació Nobel decideix concedir un premi retrospectiu per celebrar el centenari de l'establiment del premis i el Comitè de Química es reuneix per prendre la seva decisió. Els tres candidats al premi retrospectiu de química són el suec Carl Wilhem Scheele, el britànic Joseph Priestley i el francès Antonie Laurent Lavoisier. La rivalitat entre els tres es presenta a través d'una conversa imaginada que les seves companyes mantenen en una sauna d'Estocolm, ciutat on els seus homes han estat convidats pel rei Gustau III de Suècia perquè facin els seus experiments davant la Cort sueca. Però la rivalitat i el desig de triomf no són exclusives dels investigadors del segle XVIII, i les trobem també entre els científics del segle XXI que han d'atorgar el premi retrospectiu.

Lectura dramatitzada d'Oxigen a l'IEC (juliol 2008)

M'ha fet molta il·lusió veure per fi publicat aquest llibre, perquè en sóc una mica responsable. Vaig conèixer personalment Roald Hoffmann, un dels autors, el 2002, quan va venir a Barcelona a presentar un llibre de poemes seus. Em va regalar un exemplar de Oxígeno, l'edició en espanyol --publicada a Mèxic-- d'Oxygen. Vaig pensar que la seva representació o si més no lectura dramatitzada podria ser útil com a eina de divulgació, però era un projecte per al qual calia una inversió que no sabia on podria aconseguir-se. I l'ocasió per a fer-ho es va presentar el 2007, en què es va celebrar l'any de la ciència. L'Associació Catalana de Comunicació Científica --que jo presidia aleshores-- va obtenir sengles subvencions, una de la Generalitat, per a fer-ne la traducció, i una altra de la FECYT, per a organitzar dues lectures dramatitzades que van fer-se a l'amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina i a l'Ateneu Barcelonès. El 2008, gràcies a una subvenció del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) i a la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans, es va fer una tercera lectura dramatitzada a la qual va assistir Roald Hoffmann. Tot i que podríem dir que és una obra coral, en què no hi ha personatges secundaris, els papers més destacats són els de Lavoisier i la seva esposa. En aquelles lectures, van representar aquells personatges Carles Martínez, conegut actor de teatre i de televisió (actualment és possible veure'l a la sèrie "Sagrada Família" de TV3 i en el teatre Borràs) i Míriam Alamany (actualment també en el teatre Borràs).

Quedava pendent la publicació d'Oxigen, que ara s'ha fet en la col·lecció de monografies de la revista de divulgació Mètode i amb la col·laboració de diverses entitats, entre les quals cal destacar l'Institut d'Estudis Catalans, que ha subvencionat la publicació, i l'Associació Catalana de Comunicació científica, que va encarregar-ne la traducció en el seu moment i va abonar els drets per a la publicació d'aquesta edició.

Tot i que Oxigen estigui ambientada en el món de la ciència, és una obra que no s'adreça a un public científic de manera especifica. Els professionals de la química i d'altres branques de la ciència i de la tècnica hi trobaran reflectides situacions de la seva vida professional, ja sigui en el laboratori, com també aspectes més prosaics, com ara la lluita per obtenir subvencions per a la recerca i per veure el seu treball reconegut. El públic general s'adonarà que en el món de la ciència es donen situacions i problemes que no són exclusius d'aquesta àmbit professional.

Potser us interessarà:
- Una amant exigent (aquest bloc, 10.07.2008). Més sobre Oxigen, amb motiu de la seva lectura dramatitzada.
- Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008). Sobre un projecte que podria anomenar-se de "químics sense fronteres".

Foto IEC: M. Piqueras, juliol 2008

My Fair Lady i Pigmalió

My Fair Lady va ser la primera pel·lícula que vaig comprar en vídeo i la primera que vaig tenir en anglès. L'havia vista al cinema en una versió en què, a més doblar els actors quan parlaven, havien doblat també les cançons en castellà. Per això, quan vaig veure el vídeo en una botiga d'Oxford Street, durant la meva primera visita a Londres, no vaig dubtar a comprar-lo. Amb els anys he vist el film moltes vegades (ara ja no puc, ja no tinc reproductor de cintes, hauré de buscar-lo en DVD) i en el cotxe també he escoltat molt el casset. És una de les meves pel·lícules favorites i la música també m'agrada molt. Audrey Hepburn broda el paper de Liza Dolittle, la noia que ven flors pel carrer i a qui el misogin professor de fonètica Heny Higgins (Red Harrison, fantàstic en el seu paper) converteix en una elegant i educada dama, especialment gràcies al canvi en el seu parlar.

El film, dirigit per George Cukor, va ser l'adaptació al cinema d'un musical teatral basat en una obra de teatre de Bernard Shaw (Pygmalion), que, al seu torn, estava basada en la llegenda grega de Pigmalió, l'escultor grec que odiava les dones, però s'enamora de l'Afrodita que ell ha esculpit. El film és bastant fidel al Pygmalion de Bernard Shaw, excepte en la part final. De fet, la versió que vaig llegir tenia un final obert, amb diverses possibilitats.

Rescato de Youtube un parell d'escenes musicals del film. La primera és de l'ínici del film, quan Liz ven flors pel carrer, a Covent Garden, i diu allò que més li agradaria: "Tot el que vull és una habitació en algun lloc allunyat de l'aire fred de la nit..."

Aquesta altra és quan, després d'uns exercicis molt durs per millorar la seva fonètica, finalment Liza aprèn a dir correctament les frases que Higgins li ha fet repetir tantísimes vegades. La frase inicial de l'escena "The rain in Spain falls mainly in the plain", en la versió doblada al castellà es va convertir en "La lluvia en Sevilla es una maravilla" (o alguna cosa semblant).



A Catalunya ens farien falta uns quants professors Higgins que fessin classe a alguns polítics i polítiques.

"Pel davant... i pel darrera": endorfines a dojo

Sóc de riure fàcil, però feia temps que no reia tanta estona seguida com vaig fer-ho anit, veient Pel davant i pel darrera, una adaptació de l'esbojarrada comèdia Noises off, de Michael Frayn. Per si algú havia pensat una altra cosa, vull aclarir que el títol de la comèdia fa referència al davant i al darrere d'un escenari. Perquè l'obra va d'això: de teatre dins del teatre; què passa a un costat i l'altre del decorat.

El muntatge d'un vodevil per part d'una companyia de teatre que no sembla ser el súmmum de l'excel·lència en l'art dramàtic dóna peu a una història divertidíssima, en què els gags i les escenes hilarants se succeeixen, i que ens mostra les dues cares del teatre: la que veiem habitualment des del pati de butaques (el davant) i la que passa entre bastidors (el darrere). Els actors i actrius que hi intervenen, a més de passar tota l'obra anant del davant al darrere, també van de dalt a baix, perquè el decorat representa una casa de dues plantes i la trama de l'obra es desenvolupa de manera molt dinàmica en els dos nivells de la casa.

El primer i el tercer acte tenen lloc al davant; en el primer, la companyia fa l'assaig general d'una obra que han d'estrenar, i el tercer és una representació quan estan de gira amb aquella obra. El segon acte, que se situa al darrere, mostra els moments previs de la mateixa representació del tercer acte. Aquest segon acte m'ha fet recordar la commedia dell'arte, especialment algunes obres que vaig veure interpretades per Giorgio Strehler i la companyia del Piccolo Teatro di Milano, en què un diàleg divertit anava acompanyat d'una intensa activitat a l'escenari, on els actors eren també acròbates.

L'obra ha estat dirigida per Alexander Harold i en el repartiment no hi ha uns veritables protagonistes. O potser seria millor dir que tots els artistes en són, de protagonistes; potser per això en el programa no hi ha cap nom destacat i hi apareixen en ordre alfabètic: Dafniz Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Saida Lamas, Enric Majó, Carles Martínez, Mònica Pérez, Pep Planas i Miquel Sitjar.

Va ser una bona dosi d'endorfines amb què ahir vaig acabar una jornada que havia estat força intensa pel que fa a la feina. Crec que l'obra serà al Borràs fins a finals de mes. Si no l'heu vista i us agrada anar al teatre també a riure, no us la perdeu!

Ombres xineses gegants

Per a un dia de festa obligatòria o per descansar una estona si esteu treballant, sempre va bé una mica d'entreteniment. Aquestes ombres xineses m'han semblat fantàstiques. Sempre les havia vist fetes amb les mans o, com a molt ajudant-se amb el braç i de vegades algun objecte. En comptes de mans, aquí són persones --soles o agrupades-- que es converteixen en un cotxe, una cadira, un arbre, un elefant, un gos, un grup de pingüins, un monument conegut... El grup es diu Pilobolus.

Un tast de la vida de Trueta

Fa unes setmanes escrivia en aquest bloc sobre Trueta i l'obra de teatre d'Àngels Aymar que era a punt d'estrenar-se. Van anar passant els dies i em pensava que em quedaria sense veure-la (demà 22 de febrer se'n fa la darrera representació i jo aquests dies tinc molts feina), però ahir la trucada d'una amiga em va animar a deixar per unes hores la tasca que estic acabant i vaig fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. M'alegro d'haver-ho fet.

Durant una hora i mitja vaig contemplar escenes de la vida d'aquest gran home i metge que va ser Josep Trueta i Raspall (1897-1977) i l'obra em va deixar un regust de "poc". És només un tast, un trailer, de la vida d'aquest català universal que, amb el seu mètode innovador, va marcar un abans i un després en el tractament de les ferides de guerra: la seva aplicació va evitar nombroses amputacions i la mortalitat a conseqüència de les ferides va baixar de manera espectacular.

Una trajectòria vital tan intensa és impossible que es pugui descriure en una hora i mitja. Ens hem de conformar amb una mena de càpsules escèniques que il·lustren moments de diversas èpoques la vida de Trueta. L'autora ha sabut triar molt bé algunes situacions personals i els símbols que apareixen a l'escenari. El Trueta en escena (Pep Munné) és molt creïble per a qui hagi vist fotografies o pel·lícules del Trueta real, i ell i la seva esposa són gairebé sempre en escena (les dues parts es fans ense cap descans). Per tant, no sé com s'ho fan, però aconsegueixen que el públic tingui la percepció del pas dels anys. Potser sigui el posat, o la manera de caminar o de parlar dels dos actors. El Trueta de la darrera escena, ja vidu (la seva esposa, Amèlia Llacuna, va morir onze mesos abans que ell) i ple d'enyor per Amèlia, a qui sent no haver dedicat més temps, el vaig veure com un home ja vell tot i que l'actor no hagués passat per cap secció prèvia de maquillatge.

Va ser una hora i mitja que em va passar voltant, però al final em preguntava si aquestas càpsules de la vida de Trueta serien intel·ligibles per a algú que no estigués al corrent de la vida d'aquest metge català que va exiliar-se i va triomfar a Oxford. Per exemple, hi ha un personatge que jo mateixa no he pogut indentificar: el fotògraf --fill d'un altre fotògraf mort durant la guerra (in)civil-- que visita els Trueta a Oxford i els fa un reportatge. Com escrivia recentment el crític de teatre d'El Periódico, valdria pena de fer una minisèrie de televisió que donés a la figura de Trueta la projecció que mereeix. De tota manera, l'obra d'Aymar ja és un bon inici.

Trueta al Teatre Nacional de Catalunya

Fa uns dies vaig rebre el Butlletí del Teatre Nacional de Catalunya amb l'anunci de l'obra Trueta, d'Àngels Aymar, que es representarà del 30 de gener al 22 de febrer d'enguany. És possible que a les joves generacions el nom de Trueta no els digui res, excepte a joves metges o infermeres que hagin sentit parlar del mètode Trueta per al tractament de les ferides de guerra.

Josep Trueta i Raspall (1897-1977) va ser --i segueix essent-ho-- un català universal. Era metge, traumatòleg, deixeble de Manuel Corachan, amb qui va treballar a l'Hospital de la Santa Creu, i durant le guerra (in)civil va desenvolupar un tractament de les fractures obertes de guerra, que posteriorment va difondre's internacionalment. Va basar-se en un mètode ideat per Winnett Orr, cirurgià nord-americà de Nebraska, per al tractament de l'osteomielitis crònica, basat a drenar els teixits corresponents a la regió de l'os infectat, al tancament de l'obertura amb gasa untada amb vaselina ia l'immobilització de l'extremitat afectada mitjançant un embenat de guix.

Seguint les indicacions de Corachan, Trueta va assajar el mètode d'Orr amb malalts que passaven pel seu servei a l'Hospital de la Santa Creu. Tot i que es tractava de persones que ja tenien una infecció en els ossos, els resultats eren molt satisfactoris (cal tenir en compte que encara no es disposava d'antibiòtics per combatre les infeccions). Trueta va pensar que el mètode, aplicat a fractures "fresques", podria ser molt eficaç per prevenir la infecció de la zona afectada per la fractura. Havia anat ja aplicant variacions del mètode i aquella pràctica va ser-li molt útil quan va haver de tractar fractures obertes al llarg de la guerra. Tot i que ell no fos un metge militar, a l'hospital arribaven ferits pels bombardejos aeris i marítims que patia Barcelona, i solien poresentar ferides susceptibles de ser tractades amb aquella nova tècnica. El sistema que Trueta aplicava era senzill, però per que fos efectiu calia seguir-lo correctament.

Segons el Diccionari Enciclopèdic de Medicina, el tractament de Trueta --com es coneix avui dia aquest mètode-- consisteix en "la cura de les ferides obertes per neteja a fons amb aigua i sabó, afaitada, si cal, de les regions immediates, desbridament ampli, extirpació de tots els teixits lesionats (especialment les esquirles d'os), reducció de la fractura i immobilització extensa amb un embenat de guix".

Quan el 1934 Trueta va exposar la nova tècnica a la Societat Catalana de Cirurgia, l'acollida que va tenir va ser més aviat freda i envoltada d'escèpticisme. Tnamateix, quan el setembre de 1936 (la guerra ahvia començat el 18 de juliol) va presentar un altre treball i els seus resultats positius, l'actitud dels seus companys de professió va ser una altra i a poc a poc la seva tècnica va anar estenent-se, com també va estendre's la seva fama fins i tot entre la població general.

El 1939 Trueta va haver d'exiliar-se. Com tants altres catalans republicans va passar a la Catalunya Nord. Quan ell i la seva família esperaven rebre el visat corresponent per traslladar-se a Caracas, dues doctores angleses enviades pel Foreing Offfice britànic van anar a recollir-lo a Perpinyà perquè anés a fer algunes conferències al Regne Unit. Els britànics veien la guerra molt propera i s'estaven preparant per a qualsevol eventualitat. La seva estada a Anglaterra ahvia de ser d'unes setmanes, però finalment Trueta va canviar el seu destí de Caracas per Oxford, a on el va captar Gathome Girdlestone, catedràtic de Cirurgia i Ortopèdia, amb qui va treballar i a qui va succeir en la càtedra. En jubilar-se, el 1967, Trueta va ser nomenat catedràtic emèrit a perpetuïtat de la Universitat d'Oxford. També va rebre ofertes per fer recerca als Estats Units i per dirigir un hospital a Mònaco. Tanmateix, es veia ja gran per començar una nova aventura científica i va tornar amb la seva esposa a Barcelona, on va morir el 1977.

Segons Oriol Casassas, que va escriure una semblança de Trueta per a l'Institut d'Estudis Catalans, "[s]i haguéssim de descriure aquests darrers anys barcelonins de Trueta amb una sola paraula diríem frustració. El seu desig hauria estat continuar la recerca encetada a Oxford sobre els misteris de l’osteogènia, però no se sap si la gasiveria o l’enveja o l’òptica de vol gallinaci freqüents al país, sobretot quan imperen els poders personals, impediren que el desig es fes realitat."

Se sol dir que la ciència no té pàtria; però els científics sí que en tenen. I Josep Trueta mai no va oblidar la seva, Catalunya. Des del seu exili anglès, va escriure un llibret --en anglès-- per explicar d'on venia als seus amics del país d'acollida. Va titular-lo The Spirit of Catalonia. Hi ha una edició facsímil publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, i també se'n pot obtenir la versió digital en pdf, que va publicar vilaweb el 2007.

No puc opinar sobre l'obra d'Aymar que ara es presenta al Teatre Nacional de Catalunya, perquè no l'he vista, però el resum és aquest:

"Som a finals de la dècada de 1930. En una Barcelona sacsejada per un conflicte fratricida i incomprensible, el doctor Josep Trueta ha de fer una altra guerra pel seu compte: la guerra per salvar les vides d’una població desnodrida i sense recursos per sobreviure amb els seus mètodes. Àngels Aymar fa un recorregut per la vida d’aquesta figura extraordinària, heroi de guerra i cirurgià innovador, des dels inicis de la Guerra Civil Espanyola fins al seu exili a França, primer, i a Anglaterra, després. Entre operació i operació, serem testimonis del relat estremidor d’una ciutat esclafada per les bombes, i de tota una generació esquinçada per la guerra i l’exili."

Per saber-ne més:
Josep Trueta i Raspall, per Oriol Casassas i Simó (publicació de l'IEC)
Josep Trueta, el médico y el hombre, per Antonina Rodrigo (Historia y vida, 108, març 1977)
The treatment of war fractures by the closed method, per J. Trueta

Foto Josep Trueta: Biblioteca de Catalunya

Gisela, la Coral d'Aloma

Quan dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, només sabia que darrere el muntatge hi havia Dagoll Dagom i que els dos personatges principals (l'Aloma jove i l'Aloma madura que en alguns moments fa de narradora i en altres senzillament contempla l'escena) eren, respectivament, una noia de la qual no n'havia sentit mai parlar i Carme Sansa.

Anaven sortint personatges a l'escenari i de sobte vaig adonar-me que un d'ells, la Coral, estava interpretada per Gisela, una cantant que va sortir de la primera edició d'Operación Triunfo, aquell programa de TVE que ha anat degenerant amb el temps. I vaig pensar que, en el món de l'espectacle, encara hi ha diferències.

La meva filla acostumava a veure aquella primera edició d'Operación Triunfo, i jo de vegades també la mirava amb ella. En el grup de concursants hi havia una noia que em recordava algú conegut, però no sabia qui. Per altra banda, a la meva escala hi havia una noia a qui jo havia vist des de petita i vaig començar a pensar que, ara de gran, li trobava una retirada a algú, però no sabia a qui. Al cap d'uns dos o tres anys, en una d'aquelles avorridíssimes reunions de la comunitat de veïns, algú va referència a un veí que aquell dia no hi era i, en comptes d'anomenar-lo pel seu cognom va dir: "el pare de la cantant". Jo vaig preguntar "quina cantant?", perquè no sabia que a l'escala visqués cap cantant, i em va dir : la Gisela!

Aleshores vaig descobrir a qui se semblaven la cantant d'aquell programa de televisió i la jove veïna que de vegades trobava per l'escala o pel carrer: eren la mateixa persona! I vaig pensar en la discreció d'aquesta noia, que tot i haver participat en un concurs de televisió en què va quedar força ben classificada i que va representar per a ella un trampolí en la seva carrera professional, no ha estat mai carnassa per a la premsa del cor, a diferència d'altres artistes sorgits del mateix programa i fins i tot de la mateixa 'promoció', que te'ls trobes fins a la sopa.

Crec que Gisela va enregistrar un CD amb cançons de Walt Disney, que ha fet teatre musical, i que algun any (aquest 2008?) ha representat a Andorra en el Festival d'Eurovisió. No m'interessen els programes del cor, però em fa l'efecte que Gisela NO és de les que hi surten, ni he vist mai periodistes i paparazzi fent guàrdia davant de casa com sembla ser que fan amb alguns famosos o fins i tot amb els famosillos (els qui no tenen altre mèrit que sortir assíduament en la premsa del cor). Potser no hagi tingut un èxit aclaparador com alguns altres cantants sorgit d'aquella Operación Triunfo. Però en el món de l'espectacle, l'èxit pot ser un foc d'encenalls, una escalada ràpida al cim i una caiguda encara més ràpida, de la qual molta gent no és recupera mai. Ella ha anat fent-se una carrera i ara podem veure-la a Aloma, aquest bonic musical que avui s'estrena oficialment al Teatre Nacional de Catalunya. Molta sort, Gisela!

Aloma, teatre musical

Dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, la versió musical de la novel·la del mateix títol que va escriure Mercè Rodoreda. Crec que avui n'és l'estrena oficial. Vaig llegir Aloma fa molts anys i no en recordava bé l'argument. Amb les novel·les i contes de Mercè Rodoreda em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen, que barrejo el record de moltes d'elles i arriba un moment que ja no sé què passava en quina pel·lícula (o llibre, en el cas de Rodoreda), però totes m'agraden. El fet que la companyia que preparava el musical fos Dagoll Dagom, i que estigui dirigida per Joan Lluís Bozzo ja era una garantia. Per tant, hi vaig anar convençuda que veuria un bon espectacle. I així va ser.

La història d'Aloma, la noia que deixa enrere l'adolescència i es fa una dona madura, que passa en uns mesos de la innocència a la responsabilitat, potser al jovent d'ara li sembli carrinclona, però cal considerar-la en el context històric de la Barcelona de la dècada de 1930 en què està ambientada. Vaig trobar molt bé el repartiment, i alguns números són d'aquells que després es recorden i cantussegen, com aquell de "les veles s'inflaraaaan, el mar ens portaraaà...", de Mar i cel, que em fa l'efecte que tothom que va veure aquella obra recordarà sempre. Com en altres obres realitzades per Dagoll Dagom, la música és en directe, cosa que s'agraeix.

El Teatre Nacional de Catalunya ha posat a YouTube un vídeo de presentació d'Aloma:



La recomanació d'una aficionada al teatre, però gens experta: aneu-hi, no us decebrà! (I a diferència d'Un dia. Mirall trencat, entendreu molt bé l'argument encara que no hàgiu llegit el llibre.)

Rodoreda, cent anys

Avui és el dia gran de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda, que va néixer el 10 d'octubre de 1908. A l'Institut d'Estudis Catalans, on té la seu la Fundació Mercè Rodoreda, se celebra l'acte oficial d'homenatge a aquesta escriptora catalana. Per altra banda, en el teatre Borràs, i fins al 19 d'octubre, hi fan una obra teatral basada en Mirall Trencat, una coneguda novel·la de Rodoreda.

La setmana passada vaig anar a veure Un Dia. Mirall trencat. La diferència entre el títol de la novel·la i el de l'obra que es representa al teatre Borràs no és un caprici dels adaptadors. Un dia va ser un projecte teatral inacabat de Mercè Rodoreda a partir del qual va desenvolupar després la novel·la Mirall trencat. Vaig llegir la novel·la fa molts anys i desconec com era el projecte per a Un dia. Per tant, em resulta difícil dir què hi ha de l'una i de l'altre en el muntatge que vaig veure.

El nom de Ricard Salvat en la direcció d'una obra teatral és ja una garantia. Al Borràs vaig veure un espectacle excel·lent, tant pel que fa a la interpretació com per l'escenografia, molt acurada. Potser m'hi sobren les escenes dels nus, prop del final; no pas per qüestions morals, si no perquè em van semblar escenes posades amb calçador. Malgrat haver sortit satisfeta del que havia vist, al final em preguntava si hauria pogut entendre la història de Teresa Goday, de no haver llegit prèviament Mirall trencat. Tot i la durada de l'espectacle --gairebé tres hores-- és difícil encabir en aquest espai de temps una novel·la de prop de 300 pàgines. Vaig tenir la sensació com si hagués agafat el llibre i hagués anat fullejant-lo, avançant i retrocedint, i aturant-me en alguna que altra escena.

Recomano vivament l'obra, pero aconsellaria qui vulgui anar a veure-la que, si no ha llegit la novel·la, intenti si més no llegir-ne un resum.

Una amant exigent

"L'experimentació quantitativa és una amant exigent", diu Lavoisier, en l'obra de teatre Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann. És cert, l'experimentació quantitativa no s'està de punyetes. Com l'amant que exigeix de la seva parella l'atenció exclusiva i que no oblidi cap detall, el treball experimental exigeix també l'atenció exclusiva de l'investigador o investigadora.

Oxigen potser no sigui una obra de la talla de Copenhagen, de Michael Frayn (sobre la trobada entre els físics Niels Bohr i Werner Heisenberg el 1942), però té algunes característiques que enganxen de seguida el públic, especialment qui conegui una mica el món de la recerca (però no és necessari estar-hi familiaritzat per anar seguint la trama). Per una banda, és una obra dinàmica, les escenes no són molt llargues i en el seu argument s'alternen escenes dels segle XXI amb d'altres del segle XVIII. I no és una obra únicament de científics homes. Les dones hi tenen un paper destacat: en la part de la història que els autors situen en el segle XVIII, són les companyes dels científics (una d'elles. Mme. Lavoisier, científica ella també); en la part que transcorre en el segle XXI, són una física i una historiadora de la ciència.

Des que vaig llegir la versió castellana d'Oxigen, publicada a Mèxic, i vaig veure un DVD d'una representació de l'obra feta als Estats Units vaig pensar a organitzar-ne una lectura dramatitzada. Però el pressupost per una activitat d'aquest tipus era molt elevat i no hi havia entitat que estigués disposada a afluixar la mosca. El 2007, l'Associació Catalana de Comunicació Científica va rebre diversos ajuts que van fer possible tirar endavant el projecte i vam organitzar dues lectures de l'obra, una a l'Amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i una altra a l'Ateneu Barcelonès.

Oxigen, a la Reial Acadèmia de medicina de Catalunya
19 de novembre de 2007
Foto: Cristina Ribas

Era una llàstima que la inversió feta quedés només en dues lectures i de moment ja n'hi ha organitzada una altra d'aquí a uns dies. Es farà el 21 de juliol, a les 5 de la tarda, a l'Institut d'Estudis Catalans. En l'obra de Djerassi i Hoffmann, les dones tenen un paper destacat, i en la lectura també: està dirigida per una dona, Míriam Alamany, que també hi actua, fent el paper de Mme. Lavoisier. Els altres actors que hi intervenen tenen una llarga experiència professional: Carles Martínez, Climent Sensada, Quimet Pla, Àngels Poch i Marissa Josa.

Oxigen a l'Ateneu Barcelonès
26 de novembre 2007
Foto: M. Piqueras

Tot i ser una lectura, els actors no es limiten a llegir asseguts darrere una taula, com he vist de vegades en altres lectures públiques d'obres de teatre. Es mouen i l'obra té acompanyament musical. De fet, només els caldria vestir-se de l'època corresponent per poder dir que era una obra representada i no una lectura.

la lectura dramatitzada d'Oxigen del proper 21 de juliol és una de les moltes activitats gratuïtes de divulgació que s'organitzen com a complement del congrés ESOF2008. que se celebrarà a Barcelona del 18 al 22 de juliol. S'hi pot assistir sense necessitat d'inscriure's al congrés. N'hi ha d'altres que combinen ciència amb les anomenades humanitats, com ara ciència i art, ciència i poesia, ciència i periodisme. Aquells dies Barcelona serà una fira de ciència on tothom hi tindrà cabuda i podrà treobar una activitat al seu gust.

Adéu a la Marató de l'Espectacle?

Llegeixo a Vilaweb i a la premsa impresa del dia que la Marató de l'Espectacle, que se celebra aquest cap de setmana al Teatre Lliure, s'acomiada per sempre amb l'edició d'enguany. Una de les causes --em fa l'efecte que la principal-- és la manca de suport de les institucions.

Em sap greu que desaparegui aquest Festival que és com un aparador de les arts escèniques. En dues nits, més de 200 artistes o grups d'artistes ofereixen un tast del seu espectacle, amb actuacions que breus, d'una durada màxima de deu minuts. Algun any hi he anat i m'hi quedat unes quantes hores passant d'un espai a un altre. Dansa, música, cançó, teatre, circ i qualsevol mena d'espectacle imaginable hi tenen cabuda. Entre els que hi he vist, n'hi havia de tot, per al meu gust. Però el fet que siguin actuacions breus fa que, si una no t'agrada, pensis que després d'uns minuts en començarà una altra. La llàstima és quan alguna actuació t'entusiasma, perquè els deu minuts sembla que s'acabin de seguida.

Sempre que m'assabento que acaba alguna activitat cultural i normalment per causes alienes als organitzadors, penso que al final ha de passar alguna cosa que eviti aquest final. Malauradament, no crec que mai em pugui guanyar la vida coma pitonissa: mai no he encerto.

Alan Alda i la ciència

Vaig descobrir Alan Alda a Sweet Liberty, la divertida pel·lícula de 1986 sobre cinema dins del cinema i sobre la revolució americana; un film del qual Alan Alda va escriure el guió, i que també va dirigir i interpretar. És possible que abans ja l'hagués vist en alguna altra pel·lícula, però sense que me'n quedés constància. (Em passa de vegades; "descobreixo" algun actor o actriu i després m'adono que anteriorment ja l'havia vist en altres pel·lícules sense que aquella persona em cridés l'atenció per res.) No sé si aleshores ja estaven fent la sèrie Mash per televisió, en què Alan alda nterpretaba un metge militar americà en la guerra de Corea. Si la feien, no l'havia vista mai, però després de Sweet Liberty sí que vaig mirar-la sempre que vaig poder.

Des que vaig descobrir-lo, Alda ha estat un dels meus actors predilectes. No és que hagi vist moltes pel·lícules seves, però; de fet, a més de l'esmentada, en recordo només El próximo año a la misma hora, basada en una obra de teatre, i un parell de dirigides per Woody Allen: Delitos y faltas i Misterioso asesinato en Manhattan.

Ara he descobert la faceta d'Alan Alda com a divulgador científic, gràcies a una amiga que va veure que aquest actor participava en el World Science Festival que s'ha fet recentment a Nova York i me'n va advertir. En aquest festival, Alda no s'ha apartat massa de la seva feina més coneguda --la d'actor--, perquè ha representat Richard Feynman, famós físic nord-americà guanyador d'un Nobel, en una l'obra de teatre QED (no sé si és la mateixa obra basada en textos de Feynman que es va representar a Barcelona l'hivern passat). A més, des de 1993 Alda presenta un programa televisiu de divulgació: Scientific American Frontiers, que és molt popualr als Estats Units i s'emet en moltes de cadenes de televisió i en horaris molt diversos. Quina diferència dels pocs programes de divulgació científica que es fan aquí, algun dels quals s'emeten quan la majoria de la població ja fa hores que és al llit.

Foto: Alan Alda al World Science Festival. Autor: Markus Poessel (Wikimedia Commons)