divendres, 29 de juliol del 2022

Georgina Regàs, James Lovelock i el Museu de la Confitura

Amb pocs dies de diferència m'ha arribat la notícia de la mort de Georgina Regàs i de James Lovelock, dues persones que no es van conèixer personalment però el record de les quals associo a una sortida a la Costa Brava l'any 2010.

El setembre de 2010 vaig visitar el Museu de la Confitura, que es troba al poble de Torrent, prop de Palafrugell. Potser hi hagi que pensi que anomenar-lo "museu" sigui massa, perquè és un espai bastant petit. Tanmateix, reuneix les condicions que jo penso ha de tenir un museu: un espai on es mostren col·leccions, però també un espai de recerca, una funció que sovint desconeix el públic dels museus. Avui dia ja n'hi ha que estan visibilitzant la seva tasca de recerca, mostrant també els seus laboratoris. Per exemple, el Museu d'Història Natural de Londres té, des de 2009, un edifici annex (el Darwin Center), on es fa recerca i els visitants hi poden passar i veure que es fa en aquells laboratoris. Doncs el Museu de la Confitura té també el seu "laboratori", l'espai on la seva fundadora, Georgina Regàs, va anar experimentant al llarg dels anys per aconseguir uns quants centenars de varietats de confitures, gelees i melmelades. I abans que en molts altres museus, en el de la Confitura ja era possible veure com es treballa en el seu laboratori, separat de l'espai expositiu per un vidre.

És cert, el Museu de la Confitura de Torrent també ven els seus productes, però, que no tenen pas una botiga els museus actuals? Per altra banda, per fer recerca, cal finançament i una manera de finançar la recerca que ha fet Georgina Regàs al llarg dels anys ha estat venent precisament el resultat de la seva recerca, és a dir les confitures, gelees i melmelades, i altres productes relacionats.



Si us fixeu en la fotografia que mostra la cuina-laboratori del Museu, a l'esquerra s'hi veu un home, un senyor ja gran (tenia aleshores noranta-un anys, tot i que no els aparentava). És James Lovelock, el químic atmosfèric creador de la hipòtesi Gaia, que considera la Terra com un sistema en què els seus diversos components (el suport físic del planeta, la seva atmosfera i el conjunt de tots els éssers vius o biota) interaccionen els uns amb els altres i han evolucionat conjuntament des dels orígens, modulant el planeta i fent-lo com és actualment.

Lovelock, que en aquella època no acostumava ja a viatjar gaire, va venir a Barcelona convidat per l'Ajuntament perquè conegués millor el projecte de la nova seu del Museu de Ciències Naturals (que era un museu municipal), inspirat en les seves idees. La directora aleshores del Museu --Anna Omedes, ara jubilada-- i el comissari de l'exposició permanent que s'hi estava dissenyant --el catedràtic emèrit de microbiologia de la Universitat de Barcelona Ricard Guerrero-- havien decidit que el nou museu havia de mostrar les relacions entre els éssers vius i el seu ambient (el suport físic i l'atmosfera) i descriure la història de la vida com un recorregut conjunt dels éssers vius i l'ambient global del planeta. Va alegrar-se en saber que la idea de Gaia seria present en el museu. De fet, va dir que a ell li agradaven molt els museus perquè eren llocs on es podia aprendre més coses que a l'escola. Si més no, a ell li havia passat.

Enmig d'un programa bastant atapeït --trobada amb periodistes, conferència pública al Saló de Cent, visita a les obres de la nova seu del Museu--  es va oferir a Lovelock i la seva esposa la possibilitat de fer alguna excursió que fos tranquil·la i la idea d'anar fins a la Costa Brava un dia de setembre, quan el brogit de l'estiu ja havia passat, li va agradar. Després de veure Calella de Palafrugell, el far de Sant Sebastià i de dinar i descansar en una casa particular que la seva propietària va oferir per a l'ocasió, l'última parada va ser el Museu de la Confitura.

Sandy i James Lovelock, Diana Escobar, Anna Omedes i Mercè Piqueras


En aquella època jo estava també treballant en el projecte del nou Museu i vaig tenir la sort de poder participar en aquella sortida. Malauradament, Georgina Regàs aquells dies era de viatge i no la vam poder veure.

En un article sobre Lovelock que he fet per a un diari català he escrit això:

Lovelock ha tingut una trajectòria més pròpia d’altres èpoques, quan els científics investigaven pel seu compte. Des de 1964 va treballar de manera independent. Deia que el treball d’un investigador hauria de ser una tasca de creació i que dependre d’una universitat o centre de recerca i de subvencions que sovint marquen unes prioritats és un fre per a la imaginació del personal investigador. Però no sempre és possible la recerca independent; cal trobar finançament i cal rebre el reconeixement de la comunitat científica. Va resoldre en part el finançament gràcies a les patents d’alguns invents, especialment el detector de captura d’electrons, aparell molt útil per detectar compostos que es troben a l’atmosfera en concentracions molt petites, en alguns casos parts per bilió (10 elevat a 12).

I ara m'adono que hi ha un paral·lelisme entre James Lovelock i Georgina Regàs. Ella, sense dependre de cap centre de recerca, va poder desenvolupar la seva creació en el món de les confitures i, com Lovelock, se'n va sortir molt bé. I que va rebre el reconeixement de qui investiga també en aspectes diversos de la nutrició i la dietètica ho demostra el fet que, Pere Castells, de la Fundació ALICIA, col·laborés amb el Museu de la Confitura per fer la "Taula periòdica de les confitures", que classifica les confitures del Museu amb criteris semblants als de la Taula periòdica dels elements.


 

Epíleg

Fa alguns anys, remenant velles carpetes vaig trobar aquesta carta, de 1986 i em vaig fixar en la signatura (si no veieu bé la imatge, cliqueu-hi al damunt per ampliar-la):


Està signada per Georgina Regàs i és una resposta a una carta meva. A la botiga Viadiu que hi havia al carrer Comtal de Barcelona (va tancar el 2001) jo hi havia trobat unes melmelades molt bones i originals; especialment me n'agradava una de cafè. Com que no sempre m'anava bé baixar fins al centre de Barcelona, vaig escriure a l'adreça que vaig trobar en els pots de confitura per preguntar si hi havia altres botigues a Barcelona on les venguessin. Georgina Regàs em va respondre molt amablement i me'n va facilitar un llistat.

No sé d'on deu venir el nom Barris que tenien aleshores les confitures i melmelades que jo comprava a can Viadiu, ni si la marca es va mantenir fins que es va inaugurar el Museu de la Confitura, el 2004. Però el que m'indica és que Georgina Regàs feia ja anys que estava immersa en el dolç món de les confitures.

Després del 2010 i durant uns anys, vaig poder comprar les confitures de Georgina Regàs a la parada "Mel, tes i bolets" del mercat de Les Corts de Barcelona. El Josep i la Rosa n'eren els meus proveïdors. Malauradament, després que la parella es jubilés, el nou concessionari va deixar de tenir-les. Sé que el Museu de la Confitura també té una botiga online, però no sóc molt amiga de comprar per Internet Haure de fer com, el 1986, i preguntar si hi ha botigues a Barcelona on es puguin comprar.

dimarts, 18 de gener del 2022

El Cercle del Liceu, la Comunitat de Pescadors del Palmar i la Viquipèdia (I)

I: El Cercle del Liceu

El 2 d'abril de 2001, el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones sòcies de la seva història. Eren deu dones de l'alta burgesia barcelonina i el seu ingrès en aquest club elitista havia estat rebutjat en una votació anterior, duta a terme unes setmanes abans. Els mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, d'aquell rebuig del Cercle a admetre-hi dones. Un d'aquests mitjans va ser La Vanguardia:


Unes setmanes abans de la votació en què les aspirants a sòcies van ser rebutjades, n'hi havia hagut una altra per reformar alguns articles dels estatuts del Cercle, que fins aleshores era exclusivament masculí. Un dels articles que es van modificar feia referència a l'admissió de nous socis, i amb la reforma deixava oberta la possibilitat d'admetre-hi també dones, que fins aleshores només hi podien accedir com a acompanyants. A partir d'aleshores, ja hi podrien entrar com a membres de ple dret, sempre que superessin el procés normal d'admissió. De tota manera, la reforma no havia estat fàcil; es va aconseguir en una assemblea extraordinària que va començar a les deu de la nit i es va allargar fins ben entrada la matinada i no pas amb una àmplia majoria. Dels 737 socis que van votar, 429 van fer-ho a favor de la reforma i 290, en contra (hi va haver 15 vots nuls i 3 en blanc). Fins i tot dins de la Junta hi havia discrepàncies: dels seus 12 membres, 5 eren contraris a l'entrada de dones sòcies.

Un cop feta la reforma, el mateix mes, deu dones, entre les quals hi havia la soprano Montserrat Caballé, van sol·licitar ser sòcies del Cercle del Liceu. Quan Montserrat Caballé va presentar la seva sol·licitud, fora del Cercle del Liceu ningú no dubtava que seria admesa i alguns mitjans ja parlaven d'ella com de «la primera dona que ingressa al Cercle del Liceu». El dia de les votacions, però, només uns 350 socis van anar a votar per decidir si hi eren o no admeses, i 110 van votar-hi en contra. En no aconseguir els dos terços dels vots necessaris, l'admissió de les aspirants no va ser aprovada. Les aspirants rebutjades van ser, a més de l'esmentada Montserrat Caballé: Maria Teresa Samaranch, Adela Subirana, M. Soledat Rocha, Magda Ferrer-Dalmau, Stella Raventós, M. Àngels Vallvé, Montserrat Vall-llosera, Cristina Nueno i Patricia Nadal. A més de la petició d'ingrés feta per aquelles dones, també es va votar l'ingrés de tres homes: Valentín Bascuñana, Josep Lluís Garcia i Eduardo Pérez-Cabrero. A ells només se'ls va exigir la majoria simple i els tres hi van ser admesos.

Aquesta oposició d'una part dels socis a l'entrada de dones al Cercle del Liceu va transcendir l'àmbit de l'entitat, i els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Possiblement perquè era bastant insòlit que, en el segle XXI i en una societat avançada, encara es donessin situacions com aquella. No va ser únicament la premsa catalana i espanyola que en van parlar; el rebuig a l'admissió d'aquelles dones va ser notícia en mitjans estrangers, com el diari britànic The Guardian, que va titular-la Opera club blackballs soprano (el club d'òpera vota en contra de la soprano), referint-se al rebuig a l'admissió de Montserrat Caballé. El diari reproduïa les paraules d'un membre de la junta que va dir «alguns membres [del Cercle del Liceu] no s'han adonat encara que som al segle XXI i que una entitat que té com a objectiu promoure la vida cultural de Barcelona no pot excloure les dones».

Amb la perspectiva del temps ¿podem dir si va ser el ressò mediàtic d'aquell rebuig inicial que va fer que, en la següent votació, feta el mes d'abril, s'aprovés l'entrada de les deu primeres dones sòcies?

Més informació: