El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 14 de maig de 2005

Girona, temps de flors



Avui he passat el dia a Girona. Com cada any al maig, la ciutat obre per uns dies al públic patis i jardins als quals habitualmente no es pot accedir perquè són privats o es troben en centres d'accés restringit. I ho fa engalanant-los de flors (i des de fa alguns anys d'altres coses). Enguany celebren els 50 anys d'aquest costum. A l'escalinata que hi ha davant la catedral hi havia un enorme "pastís" d'aniversari fet amb flors i altres components vegetals.
Girona, Temps de flors, 50 anys

Fa goig veure tantes flors --reals, de plàstic o paer, pintades, simbòliques, etc.-- arreu, però em fa l'efecte que l'èxit deu aclaparar els organitzadors. Avui, les cues per entrar als banys àrabs i a alguns altres indrets de l'itinerari dels patis guarnits feien desanimar molts visitants. He decidit que el proper any que hi vagi no ho faré en dissabte; cada any hi ha més gent pels carrers del barri vell.

Aquest esdeveniment ha anat evolucionant amb els anys. Tot i que el títol de la celebració sigui "Girona, temps de flors", i que tradicionalment fossin els patis que es guarnien, ara hi ha llocs on el guarniment no té ni una flor --si més no, flors naturals-- i, per altra banda, hi ha molts llocs que, sense ser patis, s'omplen de flors. Fins i tot el riu Galligants, que enguany, però, de riu només té el nom perquè està completament sec.

Hi ha gent a qui l'evolució en el tipus de guarniment no agrada, preferien més els patis plens de flors. A mi, de les que tenen el guarniment "modern", n'hi ha que m'agraden i d'altres no tant. Per exemple, l'any passat un dels principals elements del guarniment d'un pati gótic molt bonic eren els aparells que es fan servir als hospitals per administrar als malalts el gota a gota. No ho vaig trobar gens adient per al lloc, però qui sap si allò no va ser un hospital en temps passats. Enguany, en el mateix pati hi havia banyeres plenes amb aigua de color damunt la qual flotaven flors blanques.

M'ha agradat molt la instal·lació que hi ha en el pati de l'edifici del rectorat de la Universitat de Girona. L'he trobada molt didàctica, cosa que no hauria d'estranyar tenint en compte el lloc. El principal component eren hortalisses, verdures i plantes aromàtiques. Duien el nom de cada planta (per fer-ho més didàctic hauria estat bé que portessin també el nom científic; no recordo que hi fos) i permetia identificar molts productes de l'horta amb la planta que els produeix.

Un dels atractius de la vista a Girona aquests dies és que es poden visitar gratuitament museus i altres llocs on habitualment cal pagar una entrada. Entre d'altres, els banys àrabs (d'àrabs, em sembla que només en tenen el nom;és un edifici romànic del segles XII-XIII), el Museu de la Ciutat i el Museu d'Art.

De fet, Girona és una ciutat molt bonica per visitar amb qualsevol excusa. Dins del barri vell, el Call és una joia, en alguns del seus carrerons es té la impressió d'estar en el vell Jerusalem. Les cases de l'Onyar, des que van ser restaurades --ja fa anys--, han donat una altra visió dela ciutat. Vistes des del pont d'Eiffel fan molt de goig. Aquest pont --el d'Eiffel-- és una altra joia de la ciutat. Molta gent hi passa sense adonar-se que és una obra del mateix enginyer que va dissenyar la famosa torre parisenca.

Però si aneu a Girona, porteu calçat còmode i amb la sola gruixuda. Els carrers del barri vell son empedrats amb còdols, alguns molt grossos i sobressortint del nivell del terra. És lògic que fessin servir còdols: era el material que tenien més al'abast, amb tres rius. I la majoria de construccions antigues són fetes amb l'anomenada "pedra de Girona", una roca calcària sedimentària extreta de pedreres properes a la ciutat. És plena de fòssils: nummulits sobretot, però també s'hi poden veure restes de petxines, cargols, punxes d'eriçons i d'altres.

Fotos: M. Piqueras

dissabte, 2 d’abril de 2005

A Barcelona, 1,55 arbres per gat

Ara ja em puc fer una idea. Feia dies que anava donant voltes al nombre de gats sense sostre de Barcelona. Em calia trobar alguna altra referència que em servís per comparar i imaginar-me el que representen aquells suposats 100.000 gats que deia Metro que hi ha pels carrers de Barcelona.

Ho vaig trobar quan buscava informació sobre l'arbrat de Barcelona per a un article, en el web de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona: el 2004 hi havia als carrers de Barcelona 155.541 arbres (la xifra no inclou els arbres de jardins o parcs).

Si els suposats 100.000 gats barcelonins sense sostre visquessin tots pels carrers de la ciutat, hi hauria un gat per cada 1,55 arbres. Això vol dir que cada cop que surto al carrer, després de passar el jardinet privat de les finques que formen l'illa on visc, abans d'arribar a la primera cantonada ja hauria hagut de trobar uns quants gats.

Doncs, no. Tot i que a costat de casa hi ha un mercat (lloc on tradicionalment solia haver-hi colònies gatunes), ni tan sols pels voltants del mercat n'he vist cap. Fa uns quants dies vaig veure'n un a tocar d'uns grans magatzems propers. Es disposava a creuar el carrer i devia tenir força experiència perquè va aturar-se va guaitar a un costat i l'altre i va esperar per travessar fins que tots els cotxes havien passat.

Si en el meu districte, que és un dels districtes de Barcelona que té més arbres pel carrer, gairebé no hi ha gats sense sostre (o si més no, jo els veig), on són aquests 100.000 gats dels carrers barcelonins? Deuen viure amuntegats?

diumenge, 27 de març de 2005

La informàtica, el meu malson

A l'ordinador que vaig tenir des de 1992 fins a 1999 (un Mac L-no-sé-què; potser LC?), li vaig posar Einstein, de nom. Einstein era un personatge que em queia bé, potser per ser un científic capaç de fer una llengota a l'establishment, en aquella famosa foto. Després vaig conèixer un altre caire d'aquell home que no em va agradar gens, el del mascle prepotent en relació a la seva primera dona, Mileva Maric. Fins i tot s'ha dit que algunes de les seves grans idees no eren exclusives d'ell, sinó que hi hauria participat també Mileva. Però, no era qüestió d'anar canviant-li el nom. Vaig pensar que els humans --homes i dones-- tenim tots una mica de Dr. Jekyll i de Mr. Hyde, tot i que hi ha persones en qui predomina més l'un que l'altre.

Al successor d'Einstein, com a desgreuge, li vaig canviar el gènere i li vaig posar Mileva. Vaig decidir que seria femení: una computadora. Després he dessistit de posar noms a ls ordinadores o computadores: ara són el Mac i el PC.

dimecres, 23 de març de 2005

100.000 gats. No són molts gats?

El diari gratuït Metro del 17.03.2005 inclou una notícia sobre els gats sense sostre de Barcelona. Segons Metro --que atribueix les dades al director de la Fundació Altarriba --, es calcula que pels carrers de Barcelona "campen 100.000 gats".

Em confesso una dona anumèrica. Em costa molt imaginar-me quantitats de coses visibles que ultrapassin el nombre d'unitats que puc abastar de prop amb la mirada o que puc comptar amb més o menys facilitat. I no puc imaginar-me quin espai ocupen 100.000 gats. Però em semblen molts gats.

Segons l'Ajuntament de Barcelona, la ciutat tenia 1.578.546 habitants l'1 de gener de 2004. Això vol dir que, per a cada 15,8 persones, hi ha un gat sense sostre. En el bloc on jo visc, no sé quant veïns som, però Déu n'hi do: 6 escales amb 16 habitatges cadascuna. I al davant i al darrere hi ha sengles blocs similars al nostre. Doncs fa ben bé 8 o 10 anys que no he vist pels voltants cap gat abandonat: des que la meva filla Elena va recollir una gateta que van adoptar el seu xicot i la seva mare (del xicot). I la veritat és que, des que van enjardinar la zona a costat del metro de Les Corts, no he vist més gats sense sostre en una bona àrea prop de casa meva.

Hauria d'anar-me'n fins als jardins de la Maternitat, en la proximitat de l'hotel Princesa Sofia, on recordo que fa anys hi havia una colònia de gats que eren alimentats per una senyora gran. (Quina sort han tingut milers de gats sense sostre que existeixin aquestes dones--perquè normalment són dones-- que cada vespre els porten alguna cosa de menjar i fins i tot els posen aigua. Ara hi ha fundacions que també se n'ocupen, com l'esmentada Fundació Altarriba, però abans molts moixos sobrevivien gràcies únicament a l'abnegada tasca d'aquestes dones, sovint humils, que dediquen temps i diners als gats).

Prenc un altre enfocament per imaginar-me els 100.000 gats sense sostre de Barcelona. La superfície del terme municipal és d'unes 100.000 hectàrees. Però això comprèn també els parcs de la ciutat, i només el de Collserola ja n'ocupa prop de 1800 (li segueix el de Montjuïc, amb unes 234 ha).

Si restem el parc de Collserola, que és gairebé com anar-se'n a la muntanya, ens queden 8200 ha. per als 100.000. I això representa una densitat de 12,2 gats per hectàrea ciutadana. Però aquesta dada és falsa. Perquè la notícia parla de gats que viuen pels carrers de la ciutat. Per tant, d'aquesta hectàrea que ocupen els 12,2 gats, caldria treure'n l'espai construït i el que ocupen la resta de parcs, tot i que els parcs són llocs on solen establir-se colònies de gats.

Hauria de fer el càlcul d'una altra manera i esbrinar primer quin tant per cent de la superfície de la ciutat correspon als seus carrers. Massa complicat, però. Potser m'hi posi un altre dia. Ara per ara, 100.000 gats segueixen semblant-me molts gats.

diumenge, 20 de març de 2005

"The golden age of email is over"

Com diu la meva amiga Karen, jo també penso que "the golden age of email is over". Cada cop tinc més dubtes que els correus que envio arribin a destí, i que arribin, sinó instatàniament, com a mínim en uns minuts o com a molt en unes hores.

Quan envio un correu les coses que li poden passar són:

a) que arribi gairebé instàniament a destí, com passava fa alguns anys.

b) que,per alguna causa, quedi aturat en algun servidor i trigui hores, dies o fins i tot setmanes (fa poc, un amic em deia que havia rebut un correu meu amb una setmana de retard).

c) que me'l retornin perquè el meu servidor de sortida de correu-e torna a estar en una llista negra. Quan això passa, pot ser: 1) que el retorn sigui immediat, o 2) que el retorn trigui unes hores o uns dies.

d) que el correu enviat no arribi mai a destí ni em sigui retornat.

Crec en algun lloc d'aquesta immensa teranyina que és internet deu haver-hi una mena de llimbs on es troben tots els correus perduts, una mena d'atzucacs on queden atrapats els missatges que mai no arriben a destí.

Sobre el correu tradicional, quan algú m'ha dit alguna vegada que m'havia escrit i la carta devia haver-se perdut, sempre he pensat que la majoria de cartes no rebudes són cartes que mai no s'han enviat. Però estic veient que, en el corrreu-e, hi ha moltes cartes que es perden.

De vegades demano a la persona a qui escric que em confirmi que ha rebut el meu correu. Si no en rebo confirmació, però, sempre em queda el dubte quin correu és el que no ha arribat a destí: el de confirmació del destinatari o el meu en què li demanava la confirmació?

divendres, 18 de març de 2005

Millor compartir idees que pomes

Fa unes hores, a CosmoCaixa escoltava el sociòleg Manuel Castells i l'escriptor José Antonio Millán que parlaven dels sistemes informàtics de codi obert i un d'ells ha recordat aquell vell proverbi rus (no puc assegurar que sigui rus, però sempre ho he sentit dir) que diu alguna cosa com: "si dues persones tenen cadascuna una poma i se la intercanvien, segueixen tenint cadascuna una poma; però si allò que s'intercanvien són sengles idees, al final cadascuna té dues idees".

Internet fa possible que intercanviem, no una idea, sinó moltíssimes. I no amb una sola persona, sinó amb milers; o fins i tot milions.

Hi ha, però, qui intenta posar barreres a aquest intercanvi mitjançant el programari de pagament, tarifes per veure segons quines pàgines (el "pay per view"), per llegir articles penjats en els web, per descarregar arxius, etc. De tota manera, em sembla que al final triomfaran el codi obert i l'accés lliure. Si més no, és el que espero.

dimecres, 16 de març de 2005

Barcelona, color de sardina?

Llegeixo a La Vanguardia d'avui que un artista que exposa la seva obra sobre Barcelona en el convent dels Àngels ha decidit que aquesta ciutat té color de sardina tornassolada. L'artista és un tal Carlos Guayabero (deu ser fill d'Oscar Guayabero, que ha intervingut o organitzat altres exposicions del FAD?). Diu que és una sardina mediterrània, gris i tornassolada, com un trencadís gaudinià.

Que la ciutat sigui tornassolada, ho entenc, tot i que jo diria que és més aviat un aiguabarreig de colors, com una paleta de pintor on tots els colors es confonen (sempre m'han fascinat les paletes dels pintors, com em fascina la meva ciutat). El que no entenc tant, però, és que sigui grisa com una sardina.

Si el gris fes referència a l'asfalt i als fums dels cotxes, pràcticament totes les ciutats serien d'aquest color. Però no és això; és tracta d'un color metafòric. Guayabero diu que el gris és el color de la memòria de la ciutat, del seu passat industrial i del fum que tamisava la pedra de Montjuïc amb què es construïen tantes cases de la ciutat. Em sembla que la memòria de què parla aquest senyor és de bastant curt termini, tenint en compte que la ciutat té si fa no fa uns 2000 anys. Si vol referir-se al color de la memòria de la ciutat, per què no retrocedeix fins a l'època romana i es trobaria la pedra de Montjuïc sense el tamís del fum?

Però, clar, la pedra de Montjuïc és d'un color clar, més aviat grogós i no crec que hi hagi sardines d'aquest color. Però ves a saber. Si hem tingut un goril.la blanc, per què no podria ser una sardina groga? No sé si és idea de Guayabero o del periodista, però el comentari està acompanyat per una foto on es veu la torre Agbar, «la gran sardina d'una ciutat dominada pel gris i pel blau». Suposo que això de «sardina» és un eufemisme, com hom és l'«ocellet» de Miró (l'escultura «La dama i l'ocell») a l'altre costat de la ciutat, en el parc de l'Escorxador.

Si la ´«sardina» d'Agbar (o l'«ocell» de Miró) han de ser els símbols de la Barcelona del segle XXI, prefereixo retrocedir en el temps i quedar-me amb la dama del paraigües, per més carrinclona que sembli aquesta escultura de finals dels s. XIX.

dilluns, 14 de març de 2005

Els astrònoms es revolten

Aquesta setmana passada, el defensor del lector d'El País va tenir molta feina amb els correus de protesta que li van enviar una dotzena de professionals de l'astronomia i l'astrofísica en relació a uns titular apareguts l'anterior diumenge (6.03.2005) a la revista dominical i a la coberta del mateix diari.

S'anunciava un reportatge titulat "Cazadores de planetas", i el subtítol deia: "Astrólogos que rastrean el universo en busca de mundos desconocidos" (les negretes són meves). És bastant freqüent aquesta confusió entre una ciència (l'astronomia) i el que no passa de ser un entreteniment (l'astrologia), malgrat que hi hagi qui s'ho prengui molt seriosament i qui n'ha fet una manera de guanyar-se les garrofes i de vegades moltes més coses. Però és inadmisible que un diari seriós com pretén ser-ho El País cometi aquest error.

El cas és que el defensor del lector, tot i estar molt familiaritzat amb el món de la ciència i la tecnologia pel seu treball d'anys en el diari en seccions dedicades a aquest àmbit del coneixement, es limita a transcriure les queixes d'alguns dels astrònoms que li han escrit i acaba dient: "Vale la pena pues esmerarse en evitar que la astrología y los astrólogos signa medrando." Però no diu, com sol fer davant d'altres queixes dels lectors, l'explicació que li han donat els responsables dels titulars, si és que li n'han donat alguna i si és que el ens n'ha demanat, d'explicacions, que potser no ho hagi fet.

diumenge, 13 de març de 2005

Polo Montáñez

El gener de 2002, quan vaig anar a Cuba, vaig descobrir el cantautor Polo Montáñez, el "guajiro natural" , com ell mateix s'autodenominava en la cançó que donava nom al seu primer CD.

Les seves cançons em van semblar molt fresques, una barreja de ritmes populars gens estridents i unes lletres molt boniques, plenes de poesia i un cant a la vida i a l'amor. Vaig comprar el "Guajiro natural" i és un dels CD de cançons que més m'agrada escoltar.

Fa unes setmanes, en la secció de discos d'uns grans magatzems, vaig veure un altre CD de Polo Montáñez. Es deia "Memoria". A la part posterior del CD, sobre la foto d'aquell camperol de pell colrada, envellida pel contacte amb el sol gairebé tropical de Cuba, el nomdel cantautor i, a continuació, "5/6/1955 - 26/11/2002".

Em va sobtar molt saber que havia mort pocs mesos després que nasqués per a mi. Vaig buscar informació per Internet i vaig saber que va morir d'un accident de cotxe, en el camí de tornada al seu poble des de L'Havana. Ara vaig escoltant les seves cançons i penso que per a mi segueix ben viu.

El CD "Memoria" conté algunes cançons del primer CD i algunes altres que no coneixia. N'hi ha dues que ara, sabent que és mort, em semblen com una mena de testament o d'últimes voluntats. Una d'elles comença dient "la última canción que se me ocurra / creo que debe ser romántica..."

L'altra, es titula "Desde abajo" i la copio aquí sencera:

Entre el espacio que marca la muerte
y lo poco que dura la vida
paso el tiempo jugando a la suerte
esperando ganar algun dia.
Y los años que tengo de más
me llevarán con prisa
a quedarme en silencio
en el justo momento
que tendrá que llegar.

Con la mucha experiencia que tengo
de las tantas batallas perdidas
me alimento yo mismo y mantengo
el afán de encontrar la salida
como el ave que quiere volar
y quedarse allá arriba,
en el azul del cielo
y mirar desde lejos
lo que ha dejado atrás

Y cuando esté en el cielo
cuando ya esté en la cima
voy a luchar por eso
por mantenerme arriba.
Y a pesar de los años
de las horas perdidas
comenzaré de nuevo
empezare otra vida

dimarts, 8 de març de 2005

Perles negres per al 8 de març

Primera perla

Ahir vaig assistir a la gravació d'un programa de ràdio (Radio Nacional de España) sobre le violència domèstica. Va fer-se a la sala de plens del districte de Les Corts de Barcelona. Era obert al públic i l'audiència allà era pràcticament femenina (llevat de l'equip de RNE, potser vaig veure un o dos homes a la sala).

El presentador del programa va començar saludant "los barceloneses" que havien assistit a la gravació. Potser va adonar-se de les cares d'algunes dones en escoltar les seves paraules i després va afegir-hi "y barcelonesas".

Més tard, en adreçar-se a dues representants de l'associació Tamaia, va parlar de "los trabajadores" de l'associació, quan és una associació en la qual tots els "trabajadores" són dones.

No deuen tenir unes normes d'estil a RNE en relació al llenguatge sexista?

Segona perla negra

A la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, ahir va arribar un anunci de feina per a una productora de TV del Regne Unit. Busquen dues persones per treballar en una sèrie que vol esbrinar què hi ha de veritat en algunes llegendes europees molt populars.

L'anunci diu molt clar "BOTH MUST BE MALE and from any European country other that the United Kingrom and Ireland, ..." (les majúscules són meves)

Sense comentaris....

dilluns, 7 de març de 2005

La (mala) memòria popular

(Tinc el meu bloc molt descuidat; sense escriure-hi res des de fa mesos. Hauré de fer el propòsit d'escriure-hi una mica cada setmana.)

Ja ho va dir Gabriel Ferrater, els records són com un munt d'encenalls que es reparteixen la "marmanyera memòria, la mentidera, i l'oblit, el drapaire mut. L'una en farà curtes fogueres, l'altre, caliu d'inquietud".

Recodava aquests versos fa uns dies, en sentir alguns comentaris sobre l'onada de fred que ens ha arribat ja en el mes de març: que el temps està boig, que el canvi climàtic ja ha arribat, que les estacions estan canviant.... Fa unes dècades també se sentia dir que el temps canviava per culpa dels satèl.lits i coets que es llençaven a l'espai!

Quan s'han viscut ja sis dècades, s'han vist molts mesos de març. No recordo el temps que ha fet en aquest mes cada any de la meva vida, però sí que en recordo alguns d'especials. Quan devia tenir uns deu anys, va nevar a Barcelona el mateix dia de Sant Josep. I, en els meus anys d'universitat, quan la festa de Sant Tomàs era encara al març (em sembla que el dia 7), també va nevar aquell dia.

I recordo dies de molt de fred encara més avançat l'any. El 1974, el mes de maig va començar amb temperatures gairebé d'hivern. Jo era de vacances amb la família i a Oviedo vaig haver de comprar leotardos a les nenes. I a l'hotel feia un fred horrible perquè la calefacció funcionava d'acord amb el calendari i no amb el termòmetre. Fins i tot a la costa andalusa, on havíem estat abans de pujar fins a Oviedo, havíem passat fred.

I sense anar tan enrere, el 1990, a començament de març també vàrem patir una forta onada de fred, que jo encara vaig sentir més perquè vaig anar uns dies a Madrid i Segovia.

També recordo que alguna vegada el març ha estat molt més càlid d'allòque li correspon. Algun any de la dècada de 1970 (tenia segur les dues nenes; no recordo si ja havia nascut el nen) va fer dies d'estiu, amb la gent a la platja. La meva mare em recordava el refrany català que diu "quan el març fa de maig, el maig de fa de març". Aquell any, més que de maig va fer de juny, el març. I sí, el maig va ser més aviat fredot.

Segur que quan un mes de març torni a ser fred, se sentiran de nou comentaris sobre el canvi climàtic. Si la gent és capaç d'oblidar que el termòmetre de la política ha pujat fins a temperatures properes al punt d'ebullició, com no hauria d'oblidar que un mes de març el termòmetre de l'ambient físic ha baixat per sota de zero?