L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi

Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

Hi va haver una Laura Ingalls

Fa molt de temps, quan tots els avis i àvies d'avui dia eren nens i nenes o bebès, o potser ni tan sols havien nascut, el pare, la mare, i la Mary i la Laura i la petitona Carrie van deixar la seva caseta a Bigs Woods de Wisconsin. Van marxar lluny i van deixar solitària i buida la caseta en aquell clar enmig dels arbres, i mai no van tornar a veure-la.

Del llibre Little House on the Prairie

Laura Ingalls era el personatge que Melissa Gilbert va interpretar en la sèrie Little House on the Prairie, que aquí es va dir La casa de la pradera i TVE va emetre durant uns quants anys amb molt d'èxit. A casa la miràvem sempre. De vegades feia pensar, d'altres somriure, i gairebé sempre feia plorar. La sèrie descrivia la vida en un petit poble de l'Amèrica profunda on, a finals del segle XIX, s'instal·la la família Ingalls a la cerca d'unes condicion s millors per viure. Malgrat les desgràcies que els passaven, i que feia que petits i grans miréssim la tele amb el mocador a la mà, cada capítol acostumava a acabar bé. I en la sèrie, el treball, la cooperació, l'amistat i l'educació eren valors apreciats.

Laura, la filla segona de Charles i Caroline Ingalls va anar prenent protagonisme a mesura que passaven els anys. Doncs bé, Laura Ingalls i la seva família no són personatges inventats. Van existir realment i la sèrie està inspirada en els llibres que va escriure la mateixa Laura Ingalls Wilder (Wilder era el cognom del marit), i va prendre el nom d'un d'ells. Vaig comprar Little House in the Praierie fa bastants anys, crec que quan encara feien la sèrie per televisió o quan el seu record era encara molt recent.

Laura Ingalls Wilder  era la segona filla dels Ingalls (la gran era Mary), i va néixer a Pepin (Wisconsin) el 7 de febrer de 1867, en una regió que començava a estar molt poblada i on hi havia competència pels recursos. Quan Laura tenia dos anys, la família va emigrar a l'estat de Kansas, a territori indi, però s'hi van estar només dos anys i van tornar a Pepin, on encara conservaven la granja en què va néixer Laura (A Kansas, va néixer la seva germana Carrie). El 1874 van vendre les seves terres i van emigrar de nou, aquest cop a Walnut Groove, a Minnesota, on van comprar 172 hectàrees de terreny i el pare, amb l'ajut d'un veí, va construir una casa de fusta. Quan començaven a estar ben situats i esperaven una bona collita de blat, una plaga de llagostes va desolar aquella regió. Van devorar totes les plantes i fins i tot les fulles dels arbres. La família va quedar arruïnada i van emigrar a Burr Oak, a Iowa. Pel camí, el germanet petit de Laura, nascut nou mesos abans, va emmalaltir i va morir. A Burr Oak, la família regentava un hotel --si es pot anomenar 'hotel' un lloc on els hostes havien de compartir el llit amb altres hostes o dormir al terra. Les nenes anaven a l'escola, però també ajudaven als pares parant les taules i fregant els plats. Allà, el 1877 va néixer Grace, la petita de la família. L'any següent va tornar a Walnut Groove, i el pare va construir una casa en el poble i va trobar-hi feina de fuster.

Les desgràcies no eren un ingredient de la sèrie de televisió, pensades per augmentar al dramatisme de la història. L'hivern de 1879, Mary va estar molt malalta i després va anar perdent la vista fins que va quedar cega. El 1879 marxen a Dakota del Sud, on s'estava construint el ferrocarril i hi havia molta activitat i possibilitats de treball. Van ocupar-se de nou d'un hotel on s'allotjaven els nous colonitzadors que arribaven a aquells territoris. Els Ingalls, que els primers mesos van viure en uns condicions pèssimed, van ser la primera família que va establir-se a la ciutat de De Smet, que es va fundar el 1880, amb uns 70 o 80 habitants. El 1881, Mary, que tenia ja setze anys, va ingressar en un college per a nois i noies cecs a Vinton (Iowa), d'on es va graduar el 1889, amb vint-i-quatre anys. Després va anar a viure amb els pares.

Mentrestant Laura va estar treballat de mestra, alhora que seguia anant a classe, però ho va deixar tot el 1885, quan es va casar amb Almanzo Wilder. L'any següent van tenir una nena (Rose).  La vida va seguir sent cruel per a Laura i els seus. Va tenir un fill que va morir de seguida, un foc va destruir la seva casa i el graner, hia va haver uns anys de fortes sequeres, amb unes grans pèrdues en el camp, el marit va estar molt malalt, amb una diftèria i després va quedar paralitzat parcialment. Van canviar de residència en diverses ocasions; fins i tot van viure un temps a Florida, on van anar amb l'esperança que el clima càlid d'aquells estat milloraria la salut de Almanzo. Finalment van tenir sort i van establir-se de manera permanent a Mansfield, a Missuri, on van viure de la granja i les terres que tenien.

Laura Ingalls va començar la seva carrera com a escriptora el 1932, quan ja tenia seixant-cinc anys. La seva filla, periodista i escriptora, va animar-la perquè ho fes. Els llibres de Laura van aconseguir molta popularitat, com també seria molt popular la sèrie basada en la seva vida. Segurament molts americans devien veure reflectides històries familiars en aquells relats.

La sèrie, a més de la dosi gairebé setmanal de plorera que proporcionava a la mainada --i també a moltes persones adultes--, recordo que estava molt ben feta. El vestuari de les nenes, amb aquells devantalets que duien damunt dels vestits; l'escola que, a diferència del que passava a Europa, era ja mixta; el contacte amb la natura; el pare i la mare parlant de la família quan ja eren al llit... I detalls molt ben cuidats, tot i que en algun lloc he llegit que la sèrie no es filmava en els escenaris descrits en els llibres, sinó a Califòrnia, i de vegades es notava en el paisatge i la vegetació. Les meves filles, quan eren petites i anàvem al camp, volien jugar a "la casa de la pradera", corrent enmig de matolls; feien veure que eren Mary i Laura Ingalls. No recordo quin paper adjudicaven al germà, però.
 
Aquest vídeo (7 minuts i mig) és una escena dels primers temps de la sèrie:

Joy Adamson, la "mare" de la lleona Elsa

Joy Adamson i Elsa

En la dècada de 1970 es va fer molt popular una sèrie de televisió en què la protagonista era una lleona de nom Elsa. La sèrie estava basada en una pel·lícula que era la versió cinematogràfica d'un llibre que la seva autora va escriure inspirada en fets reals, en els quals ella havia participat. Sèrie, pel·lícula i llibre duien el mateix títol, Born free (Nacida libre en la versió que vàrem veure aquí). L'autora del llibre era Joy Adamson (1910-1980), naturalista austríaca que va viure molts anys a Kènia, on va tenir cura de la lleona Elsa quan va quedar òrfena.

Joy Friederike Victoria Gessner (coneguda pel cognom del tercer --i darrer-- marit, George Adamson) va néixer el 2 de gener de 1910 a Troppau (ciutat anomenada ara Opava, i que es troba a la República Txeca; però el 1910 era una ciutat austríaca). Es va casar amb un jueu austríac que durant la segona guerra mundial va enviar-la a Àfrica perquè busqués un lloc on poguessin viure els dos tranquil·lament, lluny de l'ambient de guerra i persecució que imperava a Europa. A Àfrica, Joy va conèixer el botànic Peter Bally, que va ser el seu segon marit. Alguns anys després, durant un safari va conèixer George Adamson, que treballava com a guàrdia per controlar la caça. Van casar-se i van establir-se a Kènia.

Elsa era un dels tres cadells d'una lleona que George va veure's forçat a matar quan va atacar-los a ell i a un company. Després George va adonar-se que al lleona, amb el seu atac, estava intentat protegir els seus tres cadells. Se'ls va endur a casa i ell i Joy en van tenir cura durant uns mesos. Quan ja van ser massa grans per continuar vivint en una casa, dos dels cadells van ser enviats a un zoo de Rotterdam. Els Adamson es va quedar el tercer, Elsa, a qui van ensenyar a caçar i la van preparar perquè pogués viure a la selva. Quan la van alliberar, Elsa va dur la vida normal d'una lleona i va tenir cadells, però sempre va mantenir la relació amb la parella que l'havia adoptat i ensenyat a sobreviure.

Joy Adamson va escriure un llibre en què explicava la història d'Elsa. Al principi va ser rebutjat per diversos editors, que no creien aquella història pogués interessar a molta gent.  Fins que va anar a parar a una editora que va saber preveure que aquell llibre seria un bestseller, com va ser, amb milions d'exempalrs venuts.

Gràcies a Youtube podem veure escenes de la vida dels tres cadells a casa dels Adamson, com si fossin animalons inofensius que jugaven amb un altre "cadell":



 Molt interessant és aquest documental de la BBC, El llegat de Nascuda lliure (aquest vídeo és el primer de quatre; els altres poden veure's també a Youtube, part 2, part 3 i part 4);



I el trailer de la pel·lícula Born free:



Foto: Wikimedia Commons

Ombres xineses gegants

Per a un dia de festa obligatòria o per descansar una estona si esteu treballant, sempre va bé una mica d'entreteniment. Aquestes ombres xineses m'han semblat fantàstiques. Sempre les havia vist fetes amb les mans o, com a molt ajudant-se amb el braç i de vegades algun objecte. En comptes de mans, aquí són persones --soles o agrupades-- que es converteixen en un cotxe, una cadira, un arbre, un elefant, un gos, un grup de pingüins, un monument conegut... El grup es diu Pilobolus.

Eduard Punset i el seu convidat

La setmana que vaig ser a Montevideo es va emetre el programa "El convidat" en què Albert Om passava un cap de setmana amb Eduard Punset. L'he recuperat en el web del programa i he passat una estona molt bona veient-lo.

Mentre el veia m'imaginava com podria haver estat un programa similar, en què un presentador de televisió es fiqués a casa d'un personatge famós, si hagués caigut en mans de TV5 o d'Antena3, especialment per aquests anomenats "periodistes" que es dediquen a escarbar en la vida dels famosos --'famosos' que en molts casos ho són només perquè surten en aquells programes.

"El convidat", en canvi, és un programa amb molta classe; es nota que el presentador no va més enllà d'on el "convidador" vol que vagi. Per exemple, en l'episodi en què es va plantar a Washington per passar dos dies amb Antoni Bassas, gairebé no va sortir ningú de la família de Bassas, únicament la dona i em sembla que només quan anaven a una cerimònia de la premsa estrangera. En l'episodi de Punset, veiem, com el visiten una filla amb el marit i les seves nenes, i l'Albert Om juga amb elles i els fa alguna pregunta sobre l'avi.

He llegit la crítica que Ferran Monegal va fer del "convidat" dedicat a Punset i estic d'acord que, en aquest episodi i en el de Teresa Gimpera, Albert Om ha aconseguit una atmosfera màgica. Suposo que la tasca del realitzador també hi deu haver fet molt per aconseguir aquella màgia. Aquells primers plans de Punset quan és davant l'ordinador, l'escena del sofà, amb tots dos asseguts llegint i en Punset a qui, en un moment determinant, se li tanquen els ulls; l'estètica general del programa, que en alguns casos juga amb la llum i les ombres; el passeig pel jardí que em va recordar els passejos que diuen que Darwin feia pel jardí de casa seva per "pensar" i que Punset fa acompanyat del seu gos anomenat precisament Darwin; el dibuix que els fa la neta de Punset... I, com també destaca Monegal en la seva crítica, sense fer en cap moment esment al program Redes que tan popular ha fet Punset els darrers anys.

Punset és una persona que té milers d'admiradors per molts països (el programa Redes, que TVE emet pel seu canal internacional, té molts seguidors en els països latinoamericans), però que té també detractors. Crec que li passa com a Woody Allen o a Almodóvar, que no deixen ningú indiferent. Sense tenir una formació en allò que s'entén normalment com a ciència, o sigui les ciències experimentals (crec que és economista), la ment de Punset és com una esponja, capta de seguida allò que li expliquen o llegeix. I després sap transmetre-ho molt bé. A més, per la televisió queda molt bé: aquell aspecte seu que recorda el d'un savi distret, aquesta personalitat i bellesa (no m'he equivocat; he escrit 'bellesa' amb b expressament) que donen les arrugues a un home gran (a la dona no tant; ha de ser ja bastant vella perquè se li acceptin les arrugues o el cabell blanc), fan de Punset un personatge entranyable per a molta gent.

Poso aquí el vídeo de l'episodi de Punset, que també pot veure's en el web del programa. 

El pas del temps

Darrerament he vist alguns capítols de la sèrie "El hombre y la Tierra", de Félix Rodríguez de la Fuente, que TVE va produir entre 1974 i 1980. A casa, com segurament en tantes llars, se seguia amb molta atenció. És possible que l'afició naturalista de tota un generació hagi estat influenciada per aquesta sèrie i especialment pel personatge de Rodríguez de la Fuente, que contagiava el seu entusiasme i amor per la natura. El dia que ell i dos col·laboradors seus van morir a Alaska, en un accident d'avioneta, va ser una gran commoció. Recordo que la notícia va arribar un dissabte al matí; vaig sentir-ho en el mercat, però pensava que podia ser una notícia sense fonament, inventada per algú; jo també era una fidel seguidora de Rodríguez de la Fuente i em costava creure que hagués mort. Però era cert. De tornada a casa, vaig posar la ràdio i de seguida vaig sentir que en parlaven; era la notícia del dia.

Fa uns dies, veient un capítol d'aquella sèrie, em preguntava quin afecte deu fer en la mainada i el jovent actuals que la vegin. Rodríguez de la Fuente feia servir un vocabulari molt ric, amb paraules que avui dia no es fan servir i que potser molta gent ni tans sols les conegui, i s'expressava amb un cert histrionisme, nascut potser del seu entusiasme i d'allò que els anglesos diuen "sense of wonder" davant els fenòmens de la natura. Es contagiarà també d'aquell entusiasme i es meravellaran per la natura l'audiència del 2010? O els semblarà que tot allò és un rotllo i que és més divertit defensar --o destruir-- la natura en un videojoc?

I, posant-me en plan nostàlgic, ahir em feia unes preguntes semblants veient una pel·lícula antiga que per fi he aconseguit en DVD. Es tracta del Miracolo a Milano (aquí, Milagro en Milán), de Vittorio de Sica, obra mestra del neorealisme italià i "la pel·lícula de la meva vida", la que m'enduria a una illa deserta si només pogués triar-ne una. És un compte de fades del segle XX, però un conte de fades trist, perquè mostra la misèria que es vivia a Itàlia a la postguerra, i l'especulació del sòl que deixava sense sostre (sostre cartó i llauna moltes vegades) milers de persones.

Miracolo a Milano m'agrada des del començament, quan la velleta sense fills troba un nadó sota una col (la col era, en la cultura italiana, l'equivalent de la nostra cigonya) o quan el nen segueix el cotxe fúnebre tot sol pels carrers de Milà, fins al final, amb aquella escena memorable a la plaça del Duomo de Milà. Té detalls que són inoblidables, com ara les corredisses dels pobres de les barraques per posar-se en el cercle on, entre la boira de la plana milanesa, arriba un raig de sol (es posen junts com els pingüins i colpejant el terra amb els peus per escalfar-se); la família barraquista amb criada; o l'home baròmetre que els especuladors tenen penjat a la façana de les seves oficines,

És possible que no tothom que hagi vist aquella pel·lícula de Woody Allen a qui la seva mare, difunta, parla des del cel de Manhattan, sàpiga que allò no és original d'aquell director, sinó un record del neorealisme italià--potser un homenatge a Vittorio de Sica--, i específicament de l'escena de Miracolo a Milano en què la velleta difunta s'apareix també al seu fill a través d'un núvol.

Per a mi, Miracolo a Milano manté la frescor de la primera vegada que la vaig veure i em passa com amb aquelles obres musicals que mai no em cansen i podria escoltar una i altra vegada. I no dec ser l'única. Fa moooolts anys, quan treballava a l'Institut Italià de Cultura, van projectar aquesta pel·lícula en les sessions de cine fòrum que hi feien. Els rotllos van arribar sense número i, per saber en quin ordre havien de passar-los, van cridar un crític de cinema barceloní (crec que era Alfons Garcia Seguí, però no n'estic segura) que l'havia vist moltes vegades i se sabia de memòria la pel·lícula. Només veure'n les primeres imatges de cada rotllo els va saber ordenar adequadament.

Ahir, mentre veia un cop més la història de Totò (el protagonista) i de tots aquells personatges a qui "basta una cappanna per vivere e dormir", com diuen en la cançoneta que es repeteix diverses vegades, pensava que avui dia, al costat dels avatars, harrys potter i altres històries modernes potser aquesta pel·lícula resulti molt carrinclona i fora de temps.

Vídeos "relacionats" amb el del Cabanyal

Em van dir que per TV3 havien passat unes imatges molt colpidores de l'actuació de la policia en el barri del Cabanyal de València, on la gent tractava d'impedir l'enderrocament de les cases posant-s'hi al davant o fins i tot pujant-hi algunes persones a la teulada. Aquest matí he rescatat el vídeo en els vídeos a la carta de TV3

Quina manera de repartir llenya! Em sembla que ni a la kale borroka d'Euskadi no els he vistos rabejar-se contra els manifestants amb tanta contundència.

Com a Youtube, en acabar el vídeo, damunt la pantalla surt una llista d'altres vídeos "relacionats". Suposo que la tria d'aquests vídeos relacionats amb el que tot just s'ha vist la fa un programa. Però com deu estar programat perquè després de veure la violècia de la policia se'ns suggereixi, com a videos relacionats un sobre un homínid de fa dos milions d'anys, els titulrs d'un telenotícies que no fan ni una referència al Cabanyal, o un altre que diu que recomana dormir amb lentilles per corregir la hipermetropia?

En el primer cas, potser perquè la policia es va comportar com ho haurien fet els homínids de fa dos milions d'anys?

Notícies amb eco

Per què deuen repetir tantes vegades les mateixes notícies en els telediaris de la majoria de cadenes de televisió? Un espectador o espectadora normal pot arribar a pensar que qui dirigeix els serveis informatius de l'emissora prepara aquells espais per a persones curtes d'enteniment o per a estrangers que volen practicar la llengua i necessiten que els repeteixin les mateixes coses una i altra vegada.

Al principi solen un resum informatiu i diuen algunes frases de les notícies més importants ("importants" per al director del telenotícies o qui n'hagi fet la tria). Per exemple: "El senyor XXX ha declarat en una roda informativa que acatarà allò que decideixi el Tribunal Constitucional, etc." Després, quan toqui dedicar l'espai corresponent a la notícia, un bust parlant us tornarà a dir: "El senyor XXX ha declarat en una roda informativa que acatarà allò que decideixi el Tribunal Constitucional, etc." A continuació us mostraran un vídeo en què el senyor XXX davant les càmeres diu allò que abans ja ens han dit dues vegades que ha dit: "Acataré lo que decida el Tribunal Constitucional, etc." Finalment, en acabar el programa emetran de nou un resum informatiu i el bust parlant o una veu en off us tornarà a recordar allò que ha dit el Sr. XXX.

En les notícies que s'emeten després d'una pausa (eufemisme per a 'publicitat'), pot haver-hi encara una altra repetició. Abans dels anuncis ens recorden que després de la 'pausa' ens informaran d'algunes coses que ja ens havien anunciat en el resum inicial. Aquestes notícies --les que vénen després dels anuncis-- solen ser sobre futbol, espectacles o altres temes més interessants que la política. Potser perquè si diguessin que després de la pausa mostraran les declaracions que ha fet el Sr. XXX sobre la decisió del Tribunal constitucional, la gent canviaria de canal. O potser canviarien en acabar els anuncis; de vegades és més interessant la publicitat que les notícies.

Els mitjans de comunicació han de decidir cada dia quines notícies emeten o publiquen d¡entre la gran quantitat que els arriben de les agències o les que generen els seus propis periodistes o col·laboradors. Si les televisions no repetissin cada notícia una i altra vegada, segurament en podrien encabir algunes altres d'entre les que han hagut d'ometre per manca de temps.

Mig segle de televisió!

Em sembla que era ahir, i ja han passat cinquanta anys! M'ho recorda Vilaweb: el 14 de juliol de 1959 es va poder veure la primera emissió regular de televisió des de Barcelona. La meva família era una de les que "ja tenien a casa un innovador aparell anomenat televisor", com diu la notícia de Vilaweb. El meu pare tenia molta afició a la tècnica i ja feia mesos que havia comprat un aparell de televisió. (Em sembla que a la meva mare no li va agradar massa que ell es gastés tants diners en aquell aparell.) Al principi, els únics programes que es podien veure de tant en tant, al vespre, i en una pantalla plena de neu, eren els de la Rai italiana. Després van començar les proves. Recordo el bust parlant del locutor de Radio Nacional Federico Gallo, que era el qui gairebé sempre sortia en aquell període de proves.

Avui precisament hem estrenat televisor a casa. El que teníem des de feia bastants anys deu haver preferit morir pel seu compte abans que l'executéssim per canviar-lo per un de digital. El nou aparell té la pantalla de plasma i el gruix com un monitor modern d'ordinador. M'ha fet recordar aquell primer televisor de la família, pel contrast en tantes coses. Per una banda, aquell Sylvania de 1958 era enorme, i gairebé més profund que ample. I el preu: valia més que tres Seat 600 junts, que eren segurament les únics cotxes que es podien comprar en el mercat espanyol i després d'esperar bastants mesos des que es feia l'encàrrec.

Si la memòria no em falla, abans que es fes aquell inici oficial, ja s'havia fet una retransmissió de futbol Barça-Real Madrid, que va animar molta gent a comprar l'aparell, encara que fos a terminis. A casa meva van venir amics i coneguts a veure'l. Es va haver de moure la taula del menjador per posar totes les cadires de casa en fileres, com si fos un cinema. Durant alguns anys, sempre que hi havia futbol teníem algun visitant que venia a veure el partit.

Un altre esdeveniment que va dur gent a casa --això ja va ser més endavant, perquè Espanya ja havia entrat a Eurovisió-- va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola de Mora y Aragón. En aquest cas, atesa l'hora de la retransmissió --al matí--, el públic era femení. En tornar a casa de l'escola vaig trobar-hi algunes veïnes; fins i tot les dones de servei d'un dels pisos de l'escala estaven bocabadades davant del televisor.

Una gran diferència entre la televisió de 1959 i l'actual és que aleshores no hi havia més que un canal de televisió (Televisión Española) i hi feien molts pocs anuncis. Als vespres solien fer algunes sèries de mitja hora que a casa ens agradaven molt. Una era "Misterios de la ciencia". També una altra que passava en un submarí que en cada episodi semblava que anés a sucumbir per l'efecte d'algun torped, però sempre acabava salvant-se. I també les aventures de Mike Nelson ("Investigador submarino"), que interpretava Lloyd Bridges. De vegades ens quedàvem sense saber com acabava la pel·lícula, perquè s'interrompia la connexió amb Madrid, que es feia a través de set repetidors, els noms dels quals ens havíem après de memòria. Aleshores sortia José Luís Barcelona i deia allò de "Lamentamos esta interrupción..." Sempre el tenien a punt; era com si els estudis de televisió de Catalunya (estaven a Miramar, en el parc de Montjuïc) fos casa seva.

Avui, un cop instal·lat el nou aparell, el noi que l'ha dut ha connectat la sintonització automàtica i ben aviat ja teníem dotzenes de canals disponibles. De tota manera, no em faig il·lusions. Fent una mica de zapping he pogut comprovar que la majoria d'emissores fan uns programes que semblen clonats els uns dels altres i molt dolents. Hem avançat molt en quantitat, però molt poc --per no dir gens-- en qualitat.

Així combaten la crisi?

No fa molt vaig veure en un programa de televisió --potser era un telenotícies-- una mare que es lamentava de les empreses que es forren a còpia de rebre trucades telefòniques o SMS sol·licitats amb mil excuses, des de la compra d'un so per al mòbil o la descàrrega d'una cançó, a la participació en un concurs o la votació per a qualsevol cosa. Explicava que havia hagut de pagar una factura desorbitada per la despesa feta per un fill o filla que havia enviat molts SMS d'aquests tipus.

Com més va més són les empreses (públiques i privades) que promouen concursos en què per participar-hi només cal enviar un SMS o fer una trucada telefònica per donar les pròpies dades. Per la televisió n'anuncien molts; de vegades són les mateixes cadenes de televisió les que els organitzen. Son sortejos en què el premi que donen segurament surt gratis a qui l'ofereix perquè les mateixes persones que cauen en el parany el paguen amb els seus SMS. És obligatori indicar quan costa la trucada telefònica o l'SMS, però normalment el preu està sobreimprès a la part inferior de la pantalla, amb unes lletres minúscules que a penes es veuen. En canvi, el número on cal trucar està en caràcters ben grans.

Ara, aquest negoci ha ultrapassat l'àmbit televisiu i ja et conviden directament a través del teu telèfon mòbil a participar en sortejos. Avui n'he rebut un que ve de Vodafone, el meu proveïdor de telefonia mòbil. L'SMS diu així:

VF Publi: ¡Enhorabuena! ¡Has sido elegido para optar a los 50.000 euros hoy, con 1 solo SMS! ¡Envia ahora FORRADO al 1111! Tu primer SMS es gratis! (1,39/SMS) + inf 280

La primera cosa que he pensat ha estat que potser era un cas de phising a petita escala. No m'imaginava que Vodafone caigués tan baix convidant la seva clientela a participar en sortejos a canvi d'enviar missatges a la pròpia companyia i naturalment cobrant. Per assegurar-me'n, he mirat en el web de Vodafone i la primera cosa que hi he vist ha estat l'anunci, a tota pantalla, d'aquest concurs. Després desapareix i s'hi veu la pàgina principal, i a la part inferior, l'apartat "Forrado", amb un enllaç a la pàgina pròpia del concurs, on es veuen caure contínuament bitllets de diferents valors, la majoria de 100, 200 i 500 euros.

En aquesta pàgina expliquen les diferents opcions per participar-hi. Per engrescar més la gent, per cada SMS es reben pel cap baix 10 participacions per al sorteig i 10 crèdits per descarregar continguts. O sigui, que si s'hi envien molts SMS és tenen més participacions. I si es compren continguts també s'obtenen participacions per al sorteig. Diàriament sortegen 50.000 euros entre els participants només d'aquell dia. A més, el sorteig dels diumenges és especial per als participants que més participacions hagin acumulat fins aquell diumenge. Al final de la promoció hi haurà un sorteig especial de 500.000 euros. Hi ha una manera d'aconseguir participacions extres cada dia. És entrant en el web de Vodafone i descobrint-hi una paraula màgica (en diuen 'descobrir', però es amb majúscules i lletres molt més grans que la resta del text), que varia diàriament. Aleshores s'envia un SMS amb la paraula màgica i a canvi es rep un bonus sorpresa amb participacions extra.

Si se n'assabenta el fill o filla de la senyora que es lamentava fa poc d'aquests abusos per la TV, que es prepari la pobra mare a pagar de nou una factura desorbitada!

Lladre intel·lectual, gràcies a Benigni i Dante

Curiosa, la notícia. Un home detingut per la policia a Palerm (Itàlia) quan intentava robar un cotxe duia amb ell un exemplar de la Divina comèdia (no se sap si comprat o robat). Va confessar que, des que va veure a la televisió Roberto Benigni recitar fragments de l'obra cabdal de la literatura italiana, sempre en porta al damunt un exemplar. Va quedar captivat per aquells versos i ara aprofita qualsevol estona lliure per llegir fragments de l'obra mestra de Dante.

Fa uns dies vaig comentar en aquest bloc la lectura de la Bíblia que s'estava fent a Roma, on Benigni en va ser un dels primers lectors, i vaig incloure-hi el vídeo de Youtube amb la seva lectura. Ara no puc estar-me de posar un vídeo de la lectura que Benigni va fer per a la Rai del Cant V de l'Infern, de la Divina comèdia, un dels que més m'agraden.

Un oncle meu deia que, quan morís, preferia anar a l'infern, on trobaria gent molt més interessant que no pas al cel, que seria ple amb les beates del seu poble i de tot el món. La veritat és que la lectura de la Divina comèdia em va fer pensar que el meu oncle tenia raó; per a mi, el Cel de Dante no es pot comparar amb l'Infern. I de l'Infern, un dels fragment que més m'agraden és la història de Francesca de Rímini i del seu amant. Aquell "Nessun maggior dolore che ricordarsi del tempo felice nella miseria..." i com explica la passió que tenien ambdós per la lectura, que un dia, però, va ser superada per una altra passió (...quel giorno più non vi leggemmo avante...) són d'una bellesa extraordinària. Un llibre és la causa de la relliscada de Francesca; amb el seu cunyat Paolo, llegia la història dels amors de Lancelot, i l'escena d'amor entre el cavaller i la reina Ginebra els fa caure l'una en braços de l'altre. Com diu Joan F. Mira en les notes a la seva versió catalana, "[l]a doble escena --doblement literària-- és absolutament antològica". (Molt bona, la traducció de Mira, publicada junt amb la versió original; Proa, 2000.)

Vegeu --escolteu sobretot-- Roberto Benigni recitant el Cant V de l'Infern (la història de Francesca de Rimini ocupa aproximadament la segona meitat):

La funa de Víctor Jara

Les reposicions estivals que ens brinda la televisió, de vegades ens permeten rescatar programes que no havíem vist en el seu moment. Ahir em va passar amb 30 Minuts, que va tornar a passar un documental emès el novembre de 2007 sobre la funa de Víctor Jara, el cantautor xilè que va ser una de les primeres víctimes del règim de Pinochet.

Una funa és una acció de denúncia pública que es fa a persones que van violar els drets humans durant l'època del règim militar de Pinochet i que mai no han estat jutjades per les seves faltes. La funa sol ser una manifestació davant la casa de la persona a qui es denuncia i repudia públicament, o en el seu lloc de treball. El lema dels qui participen en aquests moviments és "Si no hay justicia, hay funa".

El documental de TV3 mostra la funa que es va organitzar contra l'assassí de Víctor Jara, que el 1973 era un jove militar a qui anomenaven el Príncipe i el 2007 treballava en un ministeri del Govern xilè. El clímax del vídeo es produeix quan les persones que han entrat al edifici on treballa el Príncipe arriben al seu despatx i ell comença a cridar espantat i s'estira damunt la taula tot demanant ajut i dient que no ha fet res. Aquell home que en l'estadi on tenien els presoners polítics va demostrar grans dosis de cinisme i maldat ara està esporuguit en veure's assejat per un grup de persones que l'increpen i li recorden els seus assassinats.

Segons indica una nota al final del documental, el Príncipe va ser cessat de la seva feina arran de la funa i quan es va emetre el documental (novembre de 2007) estava inculpat en un judici per crims comesos durant la dictadura de Pinochet.

Després de veure 30 Minuts tenia ganes de sentir alguna cançó de Víctor Jara i vaig anar-me'n a Youtube. I ve't aquí que, a més de les seves cançons, també vaig trobar-hi el documental que acabava de veure. Per si a algú pot interessar-li, aquí està.

La funa de Víctor Jara (1 de 3):



La funa de Víctor Jara (2 de 3):



La funa de Vícor Jara (3 de 3):

Alan Alda i la ciència

Vaig descobrir Alan Alda a Sweet Liberty, la divertida pel·lícula de 1986 sobre cinema dins del cinema i sobre la revolució americana; un film del qual Alan Alda va escriure el guió, i que també va dirigir i interpretar. És possible que abans ja l'hagués vist en alguna altra pel·lícula, però sense que me'n quedés constància. (Em passa de vegades; "descobreixo" algun actor o actriu i després m'adono que anteriorment ja l'havia vist en altres pel·lícules sense que aquella persona em cridés l'atenció per res.) No sé si aleshores ja estaven fent la sèrie Mash per televisió, en què Alan alda nterpretaba un metge militar americà en la guerra de Corea. Si la feien, no l'havia vista mai, però després de Sweet Liberty sí que vaig mirar-la sempre que vaig poder.

Des que vaig descobrir-lo, Alda ha estat un dels meus actors predilectes. No és que hagi vist moltes pel·lícules seves, però; de fet, a més de l'esmentada, en recordo només El próximo año a la misma hora, basada en una obra de teatre, i un parell de dirigides per Woody Allen: Delitos y faltas i Misterioso asesinato en Manhattan.

Ara he descobert la faceta d'Alan Alda com a divulgador científic, gràcies a una amiga que va veure que aquest actor participava en el World Science Festival que s'ha fet recentment a Nova York i me'n va advertir. En aquest festival, Alda no s'ha apartat massa de la seva feina més coneguda --la d'actor--, perquè ha representat Richard Feynman, famós físic nord-americà guanyador d'un Nobel, en una l'obra de teatre QED (no sé si és la mateixa obra basada en textos de Feynman que es va representar a Barcelona l'hivern passat). A més, des de 1993 Alda presenta un programa televisiu de divulgació: Scientific American Frontiers, que és molt popualr als Estats Units i s'emet en moltes de cadenes de televisió i en horaris molt diversos. Quina diferència dels pocs programes de divulgació científica que es fan aquí, algun dels quals s'emeten quan la majoria de la població ja fa hores que és al llit.

Foto: Alan Alda al World Science Festival. Autor: Markus Poessel (Wikimedia Commons)

De ratllades i traïcions

Aquest vespre, com cada dimecres, miraré "No em et ratllis!" de TV3. Potser sóc de gustos molt vulgars, però m'agrada aquest programa que presenta Julia Otero a TV3, i en el qual la mainada opina sobre temes i personatges molt diversos. El tema anunciat per a avui és 'cultura'. Tinc curiositat per saber què entén la quitxalla per cultura i què n'opina. De tota manera, encara m'agradaria més saber què entenen per 'cultura' els guionistes del programa, tenint en compte que els convidats d'aquesta setmana són Lluís Llongueras i Boris Izaguirre. No tinc res en contra d'aquests dos senyors, però no em semblen els personatges més idonis per representar el món de la cultura.

A continuació de "No em ratllis!" fan el concurs "Sis a traïció", que no és nou, tot i que ara sembla ser que es planteja d'una manera diferent, amb la participació de gent famosa i destinant els diners que es guanyen a 'una bona causa'. Malgrat que ara els diners en joc siguin per a una bona causa, és un programa que vaig veure només algunes vegades en la seva primera etapa i vaig decidir no tornar a mirar.

Segons TV3:

A "Sis a traïció" els concursants han de tenir la capacitat de mentir, la perspicàcia per investigar i deduir si una història és verdadera o falsa i la fortalesa mental necessària per resistir la tensió del joc. Hauran de suportar llargues hores de confrontació i l'ambient claustrofòbic del plató, i demostrar el talent necessari per convèncer els altres per compartir el premi o per enredar-los i emportar-se'n tots els diners.

Coneixia el joc en què està basat (el dilema del presoner), de la teoria de jocs, i ja no m'agradava. Si la memòria no em falla, i les regles del concurs no han canviat, crec que els dos finalistes tenen dues opcions: decidir si volen compartir el premi o quedar-se'l tot. Si una de les dues persones decideix quedar-s'ho tot i l'altra ha triat compartir-ho, guanya qui ho volia tot. Si ambdues decideixen compartir, es parteixen els diners en joc. I quan les dues persones ho volen tot, em sembla que ho perden. O sigui que qui s'emporta tots els diners del premi és qui sap trair, enredar l'altre finalista fent-li creure que es repartiran els diners i a l'hora de la veritat dir que ho volt tot, mentre l'altre, ingènuament, declara que vol compartir els diners.

Les poques vegades que vaig veure el programa, potser va ser per intuïció, però gairebé sempre vaig endevinar qui trairia qui o qui, al contrari, seria incapaç de trair. En un cas, va quedar finalista una noia que em va fer l'efecte que no enganyaria l'altre dona finalista, i així va ser. L'altra, però, malgrat que havien expressat el desig de compartir va decidir quedar-s'ho tot i el premi va ser per a ella. A continuació, mig plorosa va dir que se sentia avergonyida, que havia pres aquella decisió perquè li havia fet la impressió que l'altra pensava trair-la. Tinc els meus dubtes si ho deia de debò o si era teatre per justificar la seva traïció. I de tota manera, tenint en compte que, si les dues haguessin dit que ho volien tot, s'haurien quedat sense ni cinc, significava que la guanyadora va estimar-se més que cap de les dues tingués premi abans que veure que se l'enduia la seva contrincant.

Ja sé que a la vida moltes vegades es triomfa per actituds com les d'aquest joc. Però em desagrada molt que una televisió pública --la que considero la meva televisió-- fomenti aquest comportament emetent aquest programa. Crec molt més en la cooperació i en la satisfacció de compartir que en l'egoisme que aquest concurs fomenta.