Un terrat amb vida

Pot semblar un herbassar crescut en algun espai no urbanitzat del Poble Nou. Doncs no, aquest prat no és a ran de terra sinó en el sostre d'un edifici singular: l'Espai Blau del Fòrum, que allotja des de 2011 la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Construir-hi una coberta verda ha estat l'assignatura pendent en el reciclatge d'un edifici que no va construir-se per a la funció que té ara, de museu de ciències naturals. L'edifici Fòrum (és el nom que va rebre fins a 2010) va ser dissenyat per l'estudi suís del arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron per al Fòrum Universal de les Cultures que es va celebrar a Barcelona l'any 2004. La coberta de l'edifici, amb una superfície de 13.800 metros quadrats, no era un sostre o terrat normal, sinó que contenia una làmina d'aigua que representava la Mediterrània.

L'edifici Fòrum el 2007 (Foto: ILESH - Flickr CC-BY-2.0)

Aquella coberta aquàtica, que només es podia veure des dels edificis alts propers als Museu, no tenia massa sentit. A més de ser un espai gens sostenible, el seu manteniment representava una despesa notable. Quan es va fer el projecte del Museu actual (els anys 2009 i 2010) ja es va considerar la possibilitat de fer-hi una coberta verda, a la qual poguessin accedir-hi els visitants, i on hi haguessin representades espècies del nostre litoral. Josep Montserrat, director del Jardí Botànic de Barcelona i assessor d'aquell projecte, va aportar idees molt interessants per convertir aquell sostre en un espai viu. L'any 2009, però, ens trobàvem en plena crisi econòmica i fer una coberta verda hauria representat una despesa extraordinària, que l'Ajuntament no es podia permetre en aquell moment. Vaig sentir molt que s'hi hagués de renunciar --i penso que també ho van sentir les altres persones que treballaven en el projecte del nou Museu-- però la directora, Anna Omedes, estava decidida a cobrir de vegetació la coberta de l'edifici quan les circumstàncies fossin favorables. I finalment ho han estat.

És cert que una actuació d'aquest tipus és una despesa important. Però cal no veure-ho com a despesa, sinó com a inversió. Les cobertes verdes en espais urbans aporten uns beneficis ambientals que en compensen amb escreix el cost econòmic. Una coberta verda, a més de millorar el paisatge urbà, contribueix a l'aïllament tèrmic de l'edifici, ajuda a reduir la contaminació i l'impacte de les tempestes (la coberta reté part de l'aigua de la pluja) i també a mantenir la biodiversitat o fins i tot a augmentar-la. Espero que algun dia no llunyà, quan es construeixin nous edificis, la coberta verda sigui un element habitual. En el cas del terrat viu del Museu de Ciències Naturals, té un valor afegit, perquè és un complement a la seva activitat, atès que es podrà visitar i que també servirà per investigar l'efecte de la coberta verda i la seva evolució en el temps, a més d'estudiar la colonització de l'espai per insectes i ocells.

La vegetació que s'ha sembrat en el Terrat Viu està inspirada en la que hi havia al llarg de la costa barcelonesa, on predominaven les llacunes i aiguamolls, però està condicionada per les característiques de l'edifici. És una coberta que no pot suportar molt de pes i el gruix de terra està limitat. Això fa que no hi pugui haver arbres o arbusts, només plantes herbàcies. S'hi han plantat tres tipus de prats: un de plantes anuals de Barcelona, un altre amb plantes anuals que resisteixen la salinitat i el tercer, de plantes amb bulbs o rizomes.

Prat amb predomini de margall (Lolium multiflorum)

La planta més abundat actualment en el Terrat Viu és el margall italià (Lolium multiflorum), una gramínia anual de creixement molt ràpid que forma un espès herbassar. Les seves arrels fines i denses retenen el sòl i el protegeixen de l'erosió i de la calor. Va créixer molt durant la primavera i ara té ja un color daurat.

Amb la intenció de reproduir un espai que s'assembli a l'original de la costa del Poble Nou (on es troba el Museu), s'hi han fet algunes 'llacunes', en les quals hi ha plantes aquàtiques. Hi havia el perill que les gavines acabin fent seves les llacunes i, per evitar-ho, s'hi ha posat al damunt una mena de graella. Els fils que formen la graella estan bastant separats, de manera que hi poden passar fàcilment ocells de menys envergadura que les gavines.

Llacuna amb graella anti-gavines

En el prat de plantes anuals que resisteixen la salinitat hi predomina la cua de llebre (Lagurus ovatus), una petita gramínia:

En el Terrat Viu hi ha un hotel d'insectes pol·linitzadors i més endavant s'hi instal·laran caixes niu per a ocells i ratpenats.

En alguns llocs de la coberta hi ha plantes enfiladisses. A diferència de les plantes que creixen pel terra, que són espècies mediterrànies, les enfiladisses no ho són, perquè a la regió mediterrània hi creixen poques lianes.

Hi ha càmeres que permeten fer un seguiment de la presència d'animals que arribin al Terrat Viu. Qui sap si algun dia no hi haurà una càmera retransmetent permanentment per Internet el que passa en aquesta coberta. I l projecte incorpora 217 m2 de plaques fotovoltaiques, dos molins de vent i quatre instal·lacions noves de recollida d'aigua de la pluja.

Dissabte passat (27 de juny) es va fer la presentació del Terrat Viu, que a partir d'ara ja és obert al públic per visitar-lo en petits grups.

Josep Montserrat, director del Jardí Botànic, explica el Terrat Viu als mitjans

Potser us interessarà:
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest blog, 11.12.2009)

Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)

Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)

Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)

D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:

Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.

La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60

El meu romaní

Romaní (Rosmarinus officinalis)

Va arribar a casa l'any 2010 i no feia ni deu centímetres d'alçada. I ara és una planta ufanosa, que he d'anar podant de tant en tant perquè pugui continuar en el balcó. Va trigar alguns anys a treure flors, però ara em recompensa l'espera florint a l'hivern, quan la majoria de plantes del balcó reposen i esperen el bon temps per a fer-ho.

M'agrada tenir al balcó plantes aromàtiques, però no sempre m'hi duren. Ara, a més del romaní, hi tinc una mata de farigola (n'hi vaig posar tres, però només una ha sobreviscut) i un miniarbust de marialluïsa. La menta no em dura mai molt de temps i la que tenia l'estiu passat ja és morta. He esperat per veure si brotava de nou, però no ho ha fet.

El meu romaní, però, és molt especial. No és comprat. És el record de la reunió que vam fer per celebrar els quaranta anys de la meva promoció de Biologia de la Universitat de Barcelona (1965-1970). Tenint en compte que, en aquells temps, la botànica era una assignatura destacada en els estudis de biologia, el grup que va organitzar la trobada va creure que una planteta podia ser-ne un bon record. (També era destacada la zoologia, però regalar un animaló hauria estat més complicat i problemàtic.)

Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que un refrany castellà afirma que "[d]e las virtudes del romero se puede escribir un libro entero". Resumeix les virtuts d'aquesta planta així:

[S]e tiene por estimulante, antiespasnódico y ligeramente diurético; actúa asimismo como colagogo, esto es, sobre la secreción biliar. Lols herbolarios levantinos lo recomiendan para "rebajar la sangre".
Al exterior se emplea como vulneraria y para combatir los dolores articulares, así como para tonificar el cuerpo fatigado por trabajos violentos o por haber andado demasiado.

Romaní (Franz Eugen Köhler, Wikimedia Commons)

Font i Quer descriu també com es fa servir i dedica un apartat bastant llarg a la història de l'ús del romaní en medicina. Segons indica, el primer que va obtenir essència de romaní en dissolució alcohòlica va ser Arnau de Vilanova, cap el 1300.

El romaní és una de les plantes aromàtiques que s'utilitzen en la cuina mediterrània com a condiment. A mi m'agrada en plats de pollastre, però cal no passar-se perquè el seu aroma no domini sobre el conjunt. També n'hi afegeixo a l'escabetx (a més de farigola, llorer, orenga o altres plantes aromàtiques que tingui a casa).

El romaní és una planta que atreu les abelles i amb el seu nèctar produeixen una mel suau i clara, molt popular. Pot cristal·lizar i tornar-se espessa. Però si s'escalfa al bany maria (sense superar els 40 graus, per no perdre les seves propietats) torna a adquirir la seva fluïdesa habitual.

Hi ha qui creu que les plantes viuen millor si se'ls parla; diuen que noten que les tractes bé. Jo no parlo al meu romaní ni em sembla que el tracti millor que a les altres plantes del balcó. Potser sigui el lloc on tinc el test, orientat al sud i ben arrecerat, protegit del fred i del vent. Però el cas és que, a més del record que em porta, aquesta planta m'alegra la vista i l'olfacte i em serveix a la cuina per donar aroma a alguns plats.

Les orquídies de Sarah Anne Drake (1803-1857)

Són moltes les dones que han destacat com a il·lustradores científiques, potser perquè es considerava que el paper de la dona en el món de la ciència no era la recerca, sinó tasques auxiliars com ara tenir cura de col·leccions, fer classes de ciència a la mainada o il·lustrar amb dibuixos i pintures el treball fet per homes. Llevat de notables excepcions, aquestes eren les portes d'entrada de les dones en un món que es considerava estrictament masculí. Sarah Anne Drake (1803-1857) va entrar-hi com a il·lustradora d'un gran botànic de la seva època, John Lindley (1799-1865).

Lindley, va ser el primer catedràtic de Botànica de la Universitat de Londres, i va treballar perquè aquesta ciència ocupés el lloc que mereixia en el món acadèmic i no fos únicament un entreteniment al qual moltes dones es dedicaven. Tot i creure que la ment femenina no estava qualificada per a la recerca en aquesta ciència --o potser per aquest motiu-- el 1834 va publicar una obra en dos volums pensada per a les dones: Ladies' Botany (Botànica de les dones). Era un llibre per introduir-les en aquesta ciència a través d'una sèrie de cartes en què aconsellava una dona jove sobre la manera d'ensenyar  botànica als seus fills. El llibre conté moltes il·lustracions, fetes per Sarah Anne Drake, que va col·laborar amb Lindley durant uns quinze anys. Alguns autors han considerat les il·lustracions botàniques de Drake d'entre les millors de tots els temps.

De la rev. Edward's Botanical Register

Sobre la vida de Sarah Anne Drake, que signava les seves il·lustracions com a Miss Drake, no es coneixen molts detalls. Segons el seu certificat de matrimoni, va néixer el 24 de juliol de 1803 a Skeyton, un petit poble del comtat anglès de Norfolk. Algunes fonts indiquen que Sarah mantenia una amistat íntima, des de la infància, amb la germana de Lindley, Anne, que hauria estat companya seva d'escola. El 1822, la família Lindley, que era de la mateixa regió que Sarah, va traslladar-se a Londres.  Segons sembla, el 1830, quan John Lindley estava aclaparat de feina i la seva família havia augmentat amb l'arribada dels fills, va convidar Sarah que anés a viure amb ells, però no està clar si era perquè treballés com a majordoma, institutriu de la mainada o dibuixant per a les seves obres de botànica. El cas és que les seves il·lustracions van acompanyar les obres de Lindley fins al 1847, any en què Sarah va tornar a la seva regió d'origen per viure amb el seu oncle Daniel Drake i la seva dona, que tenien 77 i 84 anys respectivament. Van ser quinze o setze anys d'una gran productivitat; només per a Edward's Botanical Register, una revista que va dirigir Lindley, Sarah ve fer-hi més de 1000 il·lustracions.

El 1852 Sarah va casar-se amb John Sutton Hastings, un pagès ric, vidu i amb sis fills. Malauradament, el matrimoni va durar pocs anys perquè Sarah va morir el 9 de juliol de 1857. Segons el certificat de defunció, la causa de la mort va ser diabetis. Tanmateix, alguns autors han suggerit que potser va morir per l'efecte acumulat de substàncies tòxiques presents en les pintures que emprava per a les seves il·lustracions.

Lindley va ser un gran expert en orquídies i va dedicar deu anys de la seva vida a escriure una obra que incloïa tots els gèneres i espècies que se'n coneixien, de manera que va ser considerat la principal autoritat mundial en aquest grup de plantes. Ell mateix va descriure un centenar llarg de gèneres d'orquídies. Sarah va fer il·lustracions de moltes de les orquídies que ell va recollir en les seves obres. Alguns exemples d'aquestes il·lustracions:

Com a reconeixement a la dedicació i al treball de Sarah, el 1840 Lindley va dedicar-li un gènere d'orquídies endèmic del sud-oest d'Austràlia, que va anomenar Drakaea i del qual se'n coneixen avui dia deu espècies. Les Drakaea són orquídies inconfusibles per la morfologia de les seves flors, amb un label que imita la forma de la femella d'una avispa que la pol·linitza (el label és un pètal modificat  que serveix per atraure els insectes pol·linitzadors i que funciona com a plataforma d'aterratge; normalment es diferencia dels altres pètals per la mida, la forma, la textura, el color o el dibuix).

Drakaea thynniphila (Wikimedia commons)

En les orquídies del gènere Drakaea (anomenades en anglès hammer orchids, orquídies martell), el label està unit a una mena de tija que el manté penjant. La femella de l'avispa que pol·linitza aquestes orquídies no té ales i és de color fosc, com el label. El mascle s'enduu la femella volant fins a un lloc on disposin d'aliment i allà la fecunda. L'evolució conjunta de l'orquídia i l'insecte ha arribat a un refinament extremat. A més de la imitació morfològica de la femella, l'orquídia emet un aroma molt semblant al de la feromona que produeix la femella de l'insecte. Quan el mascle, atret per l'olor que ell creu que és d'una femella, localitza la flor, intenta endur-se la falsa femella, cosa que no aconsegueix. Però en aquest intent, s'impregna de pol·len que anirà a parar a les altres flors que visiti després per endur-se una altra femella. Cinc de les deu espècies descrites de Drakaea estan protegides per la llei australiana i de la Commonwealth perquè es troben en perill d'extinció.

Per saber-ne més:
- Sarah Anne Drake. Botanical Illustrator. 24th July 1803 - 9th July 1857, a The Longham community website.
- A July birthday - Sarah Anne Drake, per Linda Eccles; Sarah va ser la segona esposa del seu rebesavi John Sutton Hastings.

Potser us interessarà:
- Marianne North (1830-1890), artista científica (aquest blog, 31.10.2015). Naturalista i il·lustradora científica molt prolífica.
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista (aquest bloc, 03.04.2010). Excel·lent il·lustradora i exploradora de la diversitat biològica de terres exòtiques.

Primera passejada de l'any

Fem la primera passejada de l'any. El matí és tranquil; molt poca gent pels carrers i a penes circulen cotxes. Un noi amb aspecte sud-americà obre la botiga del "todo hasta 2,99€". No sé qui anirà a comprar-los res el primer dia de l'any, però com que van inaugurar-la fa poc, no deuen voler perdre cap oportunitat de vendre. Potser algú que a última hora decideix que prefereix posar copes de plàstic per al cava perquè són molts a dinar, o que s'adona que per Sant Esteve va esgotar les provisions de tovallons de paper amb motius nadalencs. De tota manera, amb la gent que hi ha ara pel carrer, no crec que facin gaire calaix.

Pel carrer de Les Corts ens creuem només amb un home jove que duu un cotxet amb una criatura molt tapada i adormida. On deu anar amb aquell bebè el primer dia de l'any? A passejar, no ho sembla. Potser toca canvi de llar a la criatura? Fa anys, eren molts avis els qui anaven de casa en casa, ara a casa d'un fill o filla, ara casa d'un altre. Avui dia això --i moltes coses més-- ha canviat. Hi ha pares i mares a qui no queda més remei que anar a viure a casa dels avis perquè han perdut la pròpia llar --de vegades també la feina-- i no tenen mitjans per mantenir la família. Quant a la mainada, caps de setmana i èpoques de vacances són també per a moltes criatures moment de trasllat, de passar de la casa d'un progenitor a la de l'altre.

Flors de l'arbre de la llana (Barcelona, Institut Dexeus)

Fem cap al parc de la Maternitat, però no hi anem directament, sinó passant per l'Institut Dexeus, que és tan desert com els carrers del voltant. M'adono que l'arbre de la llana que hi ha a costat de la cafeteria té algunes flors. Em sobta que li surtin flors en aquest època de l'any. L'exemplar que hi ha en el mateix jardí, a costat del carrer, l'he vist florir a l'estiu. Potser siguin races diferents o qui sap si li passa com a la margarida i el romaní del meu balcó, que en ple hivern estan treien flors; la primera vegada que ho fan en aquesta època de l'any.

Poca gent també en els jardins de la Maternitat. En una de les zones de jocs infantils, dos homes joves amb criatures que pugen als tobogans i a les diverses estructures acolorides. Pares de família monoparental? O potser han tret les criatures mentre la mare es queda endreçant la casa i cuinant el dinar? La figura que més abunda a aquesta hora al parc són els amos i mestresses de gossos que han sortit a passejar-los. Els cans no hi entenen, del calendari, i tant els fa que sigui Nadal, cap d'any o Sant Joan. Han de sortir a buidar el cos i a fer l'exercici diari. De vegades, els diumenges o dies de festa hi ha gent asseguda als bancs llegint la premsa del dia, però avui no hi ha diaris. Una dona gran llegeix un llibre; una parella, també de la tercera edat, seu al sol en un banc. Un home madur fa gimnàstica sota un arbre. El krrrrr-krrrrr-kuik-kuik-kerreeeek de les cotorretes omple el parc. N'hi ha que volen en grup, d'altres que busquen menjar entre la gespa i algunes sembla que només prenguin el sol amb les companyes.

M'agrada venir a la Maternitat quan el sol és encara baix, com quan hi he anat aquest matí, o bé a la tarda, abans que es pongui. Aleshores els seus rajos es filtren obliquament entre les branques dels arbres, i el verd de les fulles i la gespa tenen una lluminositat especial, que és difícil de descriure i de copsar amb la càmera.

Maternitat. Edifici Rosa de la Universitat de Barcelona

Maternitat, pins i dona que llegeix

Tot cremant els excessos de Nadal, que avui hi torna a haver àpat abundant

Avui era un bon dia per gaudir del parc. Només entrar, ja hem vist una cuereta, amb el seu pitet negre i movent la cua amunt i avall (per això en castellà l'anomenen lavandera blanca; mou la cua com les antigues bugaderes movien les pales de fusta per colpejar la roba que rentaven). No he pogut fer-li una foto perquè ella ha estat més ràpida a arrencar el vol que jo a treure la càmera. Després hem sentit puputs. No cal dir que per veure i sentir les cotorretes no cal esforçar-s'hi

Cotorres al parc de la Maternitat

Sempre que vinc al parc de la Maternitat penso que podria ser un petit jardí botànic. No costaria gaire posar uns plànols amb les espècies d'arbres que hi creixen; o algun cartell a costat de l'arbre o plafons al terra com els que tenen alguns arbres de la ciutat. La Maternitat té veïns rics: el Barça, l'Institut Dexeus, l'Hotel Princesa Sofia, Mercadona i no gaire lluny, El Corte Inglés. No es podria recórrer al mecenatge per part d'alguna d'aquestes o altres empreses per pagar l'import de la senyalització?

Tornem a casa per la Travessera de les Corts. Només sortir, ja em ve la flaire de pollastre a l'ast de la botiga que hi ha a tocar de Carles III. Falten hores pel dinar, però ja deuen estar cuinant pollastres i coent patates al forn. Abans d'entrar a la nostra escala, faig un cop d'ull a la mimosa per veure si ja se n'han obert les flors. Fa dies que sembla que estiguin a punt de fer-ho, però encara són només uns botonets tancats.

Mimosa a punt de florir

Arribem a casa que comença el concert de cap d'any des de Viena. El segueixo per la ràdio mentre començo a descriure el meu primer passeig de l'any.

Potser us interessarà:
- Llum de ponent (aquest blog, 06.09.2011). La Maternitat a la posta del sol.
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest blog, 19.08.2010)
- Les cotorres i els arbres de l'amor (aquest blog, 31.03.2008). Vist també a la Maternitat.
- 

Una de vins: la malvasia de Sitges

Malvasia, a la masia La Serra, de Sant Pere de Ribes

Lo bany acabat, portaren a la Princesa la colació, que fon un parell de perdius ab malvezia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo lit per dormir.
 Joanot Martorell, Tirant lo Blanc
 (Capítol CCXXXI. Com Plaerdemavida posà Tirant en lo lit de la Princesa)

La malvasia de Càndia (l'actual Iràklio grega, que de vegades es pot trobar com Heràklio, Iràkleio o Heràkleio) que serveixen a la princesa del tirant lo Blanc abans que vagi al llit, era un vi que gaudia de gran prestigi a l'edat mitjana. El nom 'malvasia' també ve de Grècia, de Monemvasia, una vila que es troba a la península del Peloponès, l'antiga Epidauros Limera. En el segle XIII era un port molt actiu, que va ser saquejat per Roger de Llúria.

'Malvasia' és el nom d'un vi i de la varietat de raïm que el produeix. Jo associo aquest nom a un vi dolç de la meva infància i joventut que venia en unes botelles altes i primes, amb una etiqueta on posava Malvasia de Sitges. N'hi havia a moltes cases i es treia quan venien visites i se'ls oferia unes pastes o dolços. També es feia servir a la primavera, acompanyant les maduixes. Durant molts anys vaig pensar que el nom era català, però després he sabut que es la malvasia ve de Grècia, i que se'n fa a Croàcia, a diverses regions i illes d'Itàlia, en punts diversos de la península Ibèrica, a Mallorca i també a les illes Canàries i a Madeira.

El duc de Clarence i els seus assassins

La malvasia de les Canàries ja tenia fama a Anglaterra en temps de Shakespeare, que en algunes obres l'esmenta amb els noms de malmsey i canary. En la seva tragèdia Ricard III, els sicaris del rei que maten el seu germà, el duc de Clarence (George Plantagenet), després el fiquen en una bota de malvasia. Un dels sicaris diu a l'altre: "Take him on the costard with the hilts of thy sword, and throw him into the malmsey-butt in the next room." (Ricard III, acte I, escena IV) En l'obra original no es veu com el fiquen a la bota de malvasia, però sí en alguna versió filmada que s'ha fet d'aquesta tragèdia de Shakespeare.

El cultiu d'aquesta varietat de raïm segurament va difondre's fora de Grècia per la demanda que hi havia des del nord d'Europa i perquè, després que els otomans conquerissin Grècia, s'hi va deixar d'elaborar aquest vi. Avui dia també se'n fa en altres regions vinícoles del món, com ara Califòrnia.

Les diverses malvasies que es produeixen actualment solen anar acompanyades del nom d'on es produeix: malvasia de Sitges, malvasia de Bosa, malvasia de Lipari, malvasia istriana, malvasia dubrovacka... Només a Itàlia hi ha ben bé una dotzena de denominacions d'origen de malvasia. Fins fa alguns anys es considerava que les diverses varietats de malvasia tenien orígens diferents, però tècniques de biologia molecular han demostrat que, malgrat les aparents diferències, des del punt de vista de la genètica són iguals.

Durant la segona meitat del segle XIX, la superfície de conreu de la malvasia de Sitges va disminuir molt a causa de l'oïdi., al qual aquesta varietat de raïm és molt sensible; després, quan la fil·loxera va estendre's per Catalunya la davallada va ser encara més forta. Malgrat la recuperació de les vinyes després d'empeltar-les amb ceps americans, el cultiu de la malvasia havia anat minvant fins que, fa algunes dècades, pagesos de la zona van recuperar-ne alguns ceps i van tornar a elaborar el vi que tanta tradició havia tingut. Un d'ells és Enric Bartra, de la masia La Serra, de Sant Pere de Ribes; una masia on la família Bartra i Roig s'ha dedicat al conreu de la terra i a l'elaboració de vi al llarg de moltes generacions. Segons està documentat, com a mínim, des de 1540.

El massís del Garraf és una zona càrstica, amb roques calcàries que l'aigua desgasta i esquerda. Quan plou l'aigua s'infiltra fàcilment i gairebé no circula per la superfície del massís. la malvasia és una varietat de raïm que creix bé en els terrenys calcaris; de fet, en les regions de la Mediterrània on es cultiva solen predominar els terrenys calcaris. No sé quin gruix deuen tenir els sòls a les vinyes de la masia La Serra, però no crec que tinguin gaire gruix; de fet, en alguna zona vaig veure que aflorava la roca. Els pagesos de la zona que estan revifant el cultiu de la vinya i l'elaboració de vi, ho fan de manera respectuosa amb la terra. A La Serra, tant a la vinya com a l'hort, apliquen les tècniques de l'agricultura ecològica, segons la normativa europea que prohibeix l'ús de plaguicides i adobs sintètics.

Enric Bartra descriu així la malvasia de Sitges (la planta i el vi):

Malvasia: pàmpol i gotim

...planta de vigor elevat, port desmaiat, amb llarg entrenús, sarments marró roig, poca fertilitat en els borrons basals i, per tant, poda llarga. Pàmpols mitjans, en forma de cor o pentalobulats, sis laterals molt pronunciats i arrodonits a la base, anvers verd una mica fosc, i revers llis brillant glabra, si peciolar en u molt oberta. Raïm mitjà (un mínim de 200g) molt allargat (fins a un mínim 30 cm), llarg peduncle i grans petits-mitjans, separats, color daurat que queden gris blau amb la sobremaduració. [...]  Adaptada a la sequera [...] El fruit pot madurar fins a altes concentracions de sucre (13-15 % alcohol) i mantenir una elevada acidesa. Segons el moment de la collita i l'elaboració permet obtenir vins diferenciats per la seva aroma i gust, secs, dolços, joves i de criança.Els vins tendeixen a oxidar-se fàcilment amb una evolució cap a colors daurats, però mantenen una certa aroma terpènica tant de joves com amb envelliment. Una de les característiques és el bon volum en boca que el distingeix també d'altres vins.

Malvasia Saserra

La masia La Serra ha anat engrandint-se amb el temps, a partir d'una torre fortificada medieval que encara es conserva. La part més moderna és l'espai destinat a l'elaboració del vi i a celler. Aquí, la tradició de segles i els avenços de la tècnica es donen la mà a través d'Enric Bartra, que es pagès i científic (és microbiòleg i la seva tesi doctoral és sobre un aspecte de les fermentacions víniques), per obtenir els millors resultats de les vinyes de La Serra. Segons la tècnica d'elaboració emprada, el vi que en resulti serà diferent: blanc sec jove, criança, mistela. Tot i que Vega de Ribes és una empresa familiar, els seus vins són apreciats en llocs tan allunyats com Califòrnia --també terra de vins-- com es pot veure en aquest comentari.

Vega de Ribes té presència a Facebook i també té un web.

Per saber-ne més:
- La malvasia de Sitges en el món de les malvasies (2006) Enric Bartra. Dossiers agraris ICEA. 10:23-26

La carbassa robusta

Un gripau engegà la nota justa:
l'aranya feia pulcrituds de fil,
i respiraven, en llur son tranquil,
         la carbassa robusta
i la untuosa tomaquera humil.
     Josep M. de Segarra (del Poema de Montserrat)

No sé si les carabasses de la meva carabassera seran robustes, ni tan sols sé si acabarà fent alguna carabassa. La planta, però, sí que n'és, de robusta i va creixent desaforadament. Aquests últims dies la tija creix gairebé un pam diari i va avançant per la barana de la terrassa. Ara ja no té plantes altes on arrapar-se amb els circells i estic intentat que s'arrapi als barrots, però no li agraden; es veu que vol una cosa viva. He provat de posar-li unes tires de ràfia i potser li posaré algunes canyes que, tot i que no estan vives, són matèria orgànica, a veure si li agraden més que els barrots metàl·lics.

La mantinc per curiositat- primer va ser perquè volia saber quina planta era aquella intrusa que va començar a treure uns fulletes en una jardinera de casa. Després, perquè em va intrigar com s'arrapava a les planters properes enroscant els seus circells al voltant de qualsevol tija que tingués a l'abast. Després, perquè van començar a endevinar-s'hi les primeres flors, que un cop s'obren són enormes, però efímeres.

Flors abans d'obrir-se

Flor de carabassera oberta

 
Gairebé cada dia s'obre una flor, però no n'hi ha cap que hagi donat fruit; es marceixen de seguida i al cap de dos o tres dies, només tocant-les lleugerament, es desprenen de la planta. És una estratègia  d'estalvi de la carabassera. Per què hauria de seguir desviant nutrients i energia cap a una flor que no ha de produir cap fruit?

Tinc curiositat per veure fins on arriba en la seva cursa al llarg de la barana i també per veure si produeix algun fruit. Per sort, la planta queda dins del balcó i encara que arribés a fer alguna carabassa, no podria caure al carrer.

La carabassera invasora

Va començar a sortir en una jardinera del balcó fa un parell de mesos. Al començament vaig pensar que era una planta suculenta que s'estén com una catifa i floreix a la primavera (no en recordo el nom), perquè me'n surten pertot. Però de seguida vaig adonar-me que la fulla era diferent. Estava intrigada i la vaig deixar que creixés per esbrinar què era. S'ha fet així:

És una carabassera, una Cucurbita, però no sé quina espècie. És inconfusible, amb les fulles amb forma de cor i lobulades, cobertes de pèls que fan que tinguin un tacte aspre. I unes tiges que no s'aguanten i creixen arrossegant-se o enfilant-se per allà on poden. A la foto només se'n veu un tros, perquè la tija, que ja deu fer prop de dos metres, es va desplaçant arran de la barana, entre les plantes del balcó, arrapant-s'-hi amb els seus circells, aquests òrgans de forma helicoïdal que es cargolen allà on poden per sostenir la planta. Vegeu, en aquesta foto (senyalat en vermell), un circell, una mena de tirabuixó vegetal que s'ha arrapat a la tija d'una altra planta (si cliqueu damunt de la foto, podreu veure-la ampliada):

Ja ha començat a florir. Aquesta flor va ser la primera:

La carabassera creix dia a dia i va avançant per la barana del balcó. De vegades em fa pensar en un film que vaig veure fa molts anys, Dr. Terror's House of Horrors (no en recordo el títol en la versió doblada). Passava en un tren, on un home que es feia dir doctor Schreck predia el futur als seus companys de viatge. Com si fossin episodis separats, s'anava veient el futur que esperava a cadascun dels viatgers. Una de les històries era sobre una planta enfiladissa que creixia sense parar en un jardí i anava enfilant-se per les parets d'una casa. Quan la van voler tallar, la planta va reaccionar violentament i va començar a atacar els membres de la família que vivia en aquella casa. Si no ho recordo malament, els va matar.

També he recordat aquell musical rock que es deia Little Shop of Horrors (l'adaptació catalana que en va fer Dagoll Dagom es titulava La botiga dels horrors), i la planta carnívora que tenen a la botiga i que va creixent i creixent, i en comptes d'insectes, que és el que mengen les plantes carnívores, engoleix persones. Però la meva cabassera invasora no és carnívora, únicament necessita molta aigua; si algun dia no l'he poguda regar, l'endemà al matí l'he trobada amb les fulles totes moixes. De tota manera, qui sap si algun matí, quan intentaré obrir les persianes del balcó, no les trobaré atrapades en els circells de la carabassera.

10 anys del memorial de la Sida a Barcelona

Deu saber molta gent on es troba el Memorial de la Sida de Barcelona? A mi, la primera vegada em va costar força de trobar. Sabia que era a Montjuïc, en el Jardí d'Aclimatació i recordava més o menys que aquest jardí és prop de l'Estadi Olímpic (hi havia estat fa bastants anys), però vaig passar-hi de llarg dues vegades sense adonar-me'n.

Jardí d'Aclimatació, racó amb eucaliptus

El Jardí d'Aclimatació és com un petit parc dins del gran parc de Montjuïc i cal parar atenció per veure la placa de l'entrada, que diu:

Aquest petit jardí d'estranya bellesa i gran singularitat va ser creat després de l'Exposició Internacional de 1929, en la parcel·la que ocupaven els pavellons d'Itàlia i Suècia. Amb la plantació d'espècies procedents dels cinc continents, el jardí es va convertir de seguida en un espai natural destinat a enriquir i diversificar la flora de la ciutat i a més va suposar un dels assajos d'aclimatació realitzats durant el segle XX a Barcelona, seguint l'antiga tradició originària dels països de la Mediterrània Oriental (Egipte, Mesopotàmia...).
A més de contenir plantes úniques a la ciutat, en aquest jardí es troba el Memorial de la Sida a Barcelona, inaugurat l'any 2003.

En aquest espai, que pel seu interès botànic ja mereix una visita, hi ha el Memorial Permanent de la Sida: un parterre amb un únic arbre, una olivera. Al terra, enmig de la gespa, unes lloses allargades de pedra, amb un fragment del poema Parlem de tu, de Miquel Martí Pol.

Memòrial Permanent de la Sida de Barcelona

Enguany, 2013, s'ha commemorat el 20è aniversari de la celebració a Barcelona del Memorial Internacional de la Sida i, com de costum (des que la ciutat compta amb aquest Memorial Permanent), s'ha fet en aquest racó de la ciutat. El temor que la recerca en la lluita contra malaltia no pugui avançar com es voldria a causa de les retallades pressupostàries és una preocupació dels investigadors i de les entitats que, des de la societat civil, treballen per ajudar les persones afectades i les seves famílies. També és preocupant que la infecció per VIH (el virus causant de la sida) augmenti entre el col·lectiu d'homes que tenen sexe amb altres homes i entre la població immigrada. Segons l'informe SIVES (Sistema Integral de Vigilància Epidemiològica de la SIDA/VIH/ITS a Catalunya) que va presentar recentment el Departament de Salut, en general, a tota la població, com a mitjana podrien produir-se dues noves infeccions diàries.

Tot i que una malaltia que fa vint anys era un sentència de mort en un termini no molt llarg, s'ha aconseguit convertir´la en una malaltia crònica, cal seguir lluitant per aconseguir-ne la curació. A Catalunya hi ha grups potents en la recerca contra la sida, que els darrers anys han aconseguit grans avenços. Però si es talla la font de finançament de la recerca, els esforços fets fins ara no podran produir el fruit esperat. Esperem que d'un lloc o un altre s'obtinguin els recursos necessaris per tirar endavant la recerca.


Potser us interessarà:
- La sida, on no tot està per fer, però on tot és possible, per Mercè Piqueras. Versió en línia de l'article publicat a Òmnium (revista d'Òmnium Cultural), tardor 2012.
- On tot és possible (aquest blog, 01.12.2012). En ocasió del Dia Internacional de la Sida vaig recordar la preparació de l'article per a Òmnium i vaig incloure-hi alguns fragments que no van tenir cabuda a la versió final de l'article.

Fotos: Mercè Piqueras, juny 2012

L'estèvia: planta forastera, nom d'aquí

Plantes cultivades d'estèvia (Wikimedia Commons)

Aquests últims anys es parla molt de l'estèvia, un planta de fulles dolces que hi ha qui recomana com a edulcorant per a les persones diabètiques, atribuint-li també propietats medicinals com a estimuladora de la secreció d'insulina. No entraré en les seves propietats, sobre les quals hi opinions oposades, sinó que em centraré en l'origen de la planta i en la història del seu nom.

L'estèvia (Stevia rebaudiana) pertany al gènere Stevia, que comprén unes cent-cinquanta espècies de plantes herbàcies i arbustives originàries de l'Amèrica del Sud i de l'Amèrica Central. Pertany a la família de les asteràcies (la mateixa que els girasols). La Stevia rebaudiana procedeix del Paraguai i d'algunes zones del Brasil properes a aquell país. Durant la segona meitat del segle XX es va estendre el seu cultiu: primer pel mateix Paraguai i després al Japó i altres països. Aquí s'ha popularitzat especialment gràcies a Josep Pàmies, de Balaguer, que per aquest motiu molta gent anomena "el pagès de l'estèvia".

Fa alguns anys vaig veure que hi havia qui feia servir el nom científic del gènere com a nom popular d'aquesta espècie: 'stevia'. Hi havia, però, qui ho catalanitzava hi en deia 'estèvia', que és el nom que va aprovar el TERMCAT i el que ara veig habitualment. Catalanitzar el nom de la planta ha estat tornar als orígens, no de la planta, sinó del mateix nom. De fet, aquest gènere va ser descrit pel botànic valencià Antoni Josep Cavanilles i el va dedicar a Pere Jaume Esteve, metge nascut en el Maestrat (el lloc exacte es desconeix, però la família va establir-se a Morella).

José M. López Piñero diu a La Ciència en la Història dels Països Catalans (Joan Vernet i Ramon Parés, eds.) que Esteve va formar-se com a metge a París i Montpeller, i en aquesta última ciutat va ser deixeble de Guillaume Rondelet, un dels naturalistes més destacats de l'època. Després es va establir a València, on va ser examinador de metges i va ocupar les càtedres d'anatomia i herbes, de cirurgia i les de grec i matemàtiques. Tenia un gran interès per la botànica i a a la seva mort, el 1556, va deixar manuscrit un Diccionario de las yerbas y plantas medicinales que se hallan en el reino de Valencia, del qual se n'han conservat només alguns fragments i resums.

Stevia salicifolia (Biblioteca Valenciana)

Antoni Josep Cavanilles i Palop (1745-1804) va descriure moltes plantes que havien estat recol·lectades pels naturalistes de l'expedició Malaspina i entre elles hi havia algunes plantes mexicanes que pertanyien a un gènere no conegut, al qual va posar el nom de Stevia. Estan descrites en el volum IV del seu llibre Icones et descriptiones plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, publicat a Madrid el 1797 i actualment digitalitzada i disponible en el web de la Biblioteca Valenciana (vegeu el dibuix de la primera espècie d'aquest gènere que va descriure). Al peu de la pàgina en què hi ha la descripció del gènere hi ha una nota explicativa sobre el perquè del nom:

(a) In memoriam Petri Iacobi Stevii (vulgo Steve aut Esteve), Hispani Valentini Medici magni nominis et Botanices professoris in academia patria medio circiter saeculo XVI. Praeter opera typis edita quibus magnam sibi gloriam peperit, reliquit MSS. Dictionarium plantarum in Valentino regno nascentium: opus et copia et utilitate praestantissimum, si testibus oculatis credimus.

Avui, en un fòrum de traducció mèdica i biològica, una persona preguntava quina era la forma de correcta d'escriure el nom d'aquesta planta, si amb essa inicial o anteposant-hi una 'e'. Jo estava convençuda que era 'estèvia', però volia raonar la meva resposta i he fet una petita cerca que m'ha dut fins al metge valencià, que signava els seus treballs com Petri Jacobi Stevii.

Potser us interessarà:
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (aquest bloc, 02.08.2012). El dia que vaig conèixer Josep Pàmies.
-  Cavanilles. Ensayo biográfico-crítico, per Enrique Alvarez López, Anales del Jardín Botánico de Madrid.

Les monografies de Mètode: "Herbari. Viure amb les plantes"

De tant en tant --em sembla que és un cop l'any-- la revista Mètode ens obsequia amb una monografia, una publicació separada de la revista que tracta d'algun tema específic (la que vaig rebre fa una any era l'obra de teatre Oxigen, de què vaig parlar en aquest bloc). Avui, com un regal anticipat de Nadal i juntament amb el número de la tardor de la revista, m'ha arribat una monografia més gruixuda que altres anys: 276 pàgines. El títol ja és engrescador, Herbari. Viure amb les plantes. Una mirada a l'índex em deixa clar que serà un llibre que tindrà un espai reservat a la meva biblioteca; segurament li faré un lloc a costat de Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, de Pius Font i Quer.

El baladre, el llentiscle, el margalló, el garrofer, l'olivera, el magraner, la figuera, el codonyar, el lledoner i la taperera són algunes de les plantes (n'hi ha més) que tenen dedicat una capítol en la monografia. De fet, és un recull d'articles de Daniel Climent i de Ferran Zurriaga que ja s'havien publicat a Mètode (hi ha dos capítols, però, que són nous). M'agrada trobar-me'ls ara reunits en un llibre.

No penseu que es tracta d'un llibre de botànica, amb la descripció de les espècies, la seva localització, ecologia, i altres aspectes que solen tractar-se en llibres exclusivament de ciència. Aquest Herbari és molt més que això. Hi ha antropologia, llengua, literatura, art, història, geobotànica, etnobotànica... Fins i tot cinema: en obrir-lo a l'atzar, a la pàgina 13 llegeixo: "Per a Hitchcock, la brutalitat gratuïta dels nord-americans xocava amb les depurades i cultes tècniques metzinoses europees, tan enyorades per ell mateix i per altres directors de cinema, com el sicilià Frank Capra (Arsènic per compassió)..."

Com la mateixa revista Mètode i les anteriors monografies, és una obra feta amb molta cura, que inclou fotos molt atractives i algunes il·lustracions d'Antoni Miró. Martí Domínguez --director de Mètode-- diu, en la presentació, que han editat la monografia amb motiu de l'arribada del número 75 de la revista. Ver per on, en comptes de rebre regals, són ells que fan un present als lectors i lectores! Us n'estic molt agraïda!

Una delícia!

Potser us interessarà:
- Oxigen per llegir (aquest bloc, 17.11.2011). Ressenya de la monografia publicada per Mètode i algunes reflexions entorn de l'obra de teatre

Tots Sants, Halloween i la carabassa

Qui es recorda ja del dia de les Ànimes --o día de los Difuntos, en castellà-- que se celebrava el 2 de novembre? Quan jo era petita, era un dia festiu per a les escoles. No sé per quin motiu, però, ara els morts es rememoren el dia de Tots Sants, que potser amb el temps acabi dient-se de Halloween i es perdi la memòria del seu nom original.

De tota manera, hi ha qui vol retornar als orígens i enguany estic rebent correus i missatges de Facebook que reivindiquen tradicions nostres en contra de les que vénen de l'altre costat de l'Atlàntic. Però, quines són les nostres tradicions originals? De debò això de la carabassa amb l'espelma és un costum aliè?

Fa quatre anys vaig tractar en aquest bloc d'aquesta fal·lera pel Halloween. Casualment després vaig trobar un article publicat en El Punt el mateix dia que jo havia fet l'entrada en el meu bloc, que també parlava de la carabassa de Halloween. L'autora, Assumpció Cantalozella, explicava que era també una tradició nostra i rememorava la seva infantesa quan, a mig octubre, ella i altres nenes i nens del seu poble s'ajuntaven i jugaven a fer por amb la carabassa buidada.

En aquella entrada meva al bloc, vaig escriure que el Halloween era una tradició celta que la immigració anglosaxona --principalment els irlandesos-- va dur als Estats Units, d'on ha tornat ara de nou a Europa. En els antics calendaris celtes, l'any acabava el 31 d'octubre i aquella nit encenien fogueres per espantar els mals esperits. Els celtes creien que les ànimes dels seus morts visitaven les cases, acompanyades de bruixes i d'esperits. Era la festa de Samhain. Amb l'arribada del cristianisme i l'establiment de la festa de Tots Sants, en anglès van anomenar el 31 d'octubre All Hallow's Eve ('hallow' significava 'sant' o 'sagrat', com l'actual 'holy'; 'eve' és 'vigília'), que després va ser Hallow's Eve i finalment va donar la forma Halloween actual. Pensant-hi, però, em ve un dubte: això de la carabassa, ja devien fer-ho en el seu país els irlandesos que van emigrar als Estats Units? Si ho feien, devia ser una tradició incorporada a la festa a partir del segle XVI o devien fer-ho amb una altra espècie de carabassa, perquè la carabassera que es cultiva avui dia a Europa va venir d'Amèrica.

Un cop més, recorro al llibre de Pius Font i Quer Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i, sobre aquesta la carabassa (Cucurbita pepo), llegeixo:

Después del descubrimiento del Nuevo Mundo, los españoles trajeron de allí la calabacera, ampliamente cultivada en América desde remotos tiempos. Su cultivo también se extendió en Europa con gran rapidez; no es pues de extrañar que Leonard Fuchs, en su famoso "Kräuterbuch", de 1543, tratase ya de ella. [...] Las calabazas conocidas en Europa en tiempos antiguos pertenecen a otras especies y a otros géneros de esta misma familia.

Font i Quer diu que les llavors de la carabassa es fan servir per facilitar l'expulsió de cucs intestinals, especialment de la tènia. A la cuina dóna molt de si. Se'n pot fer puré, sopa o crema, acompanyada d'ingredients variats (patata, ceba, bledes, mongeta tendra, api...), també pastís, bunyols, galetes, xips, panadons, melmelada; i afegir com a ingredient no principal en alguns plats (per exemple, he vist una recepta d'escudella d'arròs i fideus amb carabassa).

Fa uns dies em van regalar quatre carabasses de mida mitjana, no molt grosses. La pell tan dura que té aquest fruit fa que es conservi força temps sense fer-se malbé. De tota manera, no em duraran molt de temps. De moment ja n'he gastat dues per fer puré posant-hi com a ingredient principal la carabassa. Ara per ara, m'agrada més menjar-les que buidar-les per espantar la gent.

Potser us interessarà:
- Per Tots Sants, castanyes i panellets (aquest bloc, 31.10.2008)

Nota: La il·lustració de la carabassera és del Museu d'Història natural de la Universitat de Colorado.