 |
| Eduard Punset (1936-2019) (Wikimedia Commons) |
El 22 de maig d'enguany em trobava a Munic i un whatsapp d'una filla
meva em va informar de la mort d'Eduard Punset. Des d'aleshores que he
pensat d'escriure alguna cosa sobre aquest personatge tan controvertit
amb qui vaig col·laborar fa uns anys fent-li la revisió d'un parell de
llibres. Ho faig ara, després d'haver assistit fa uns dies a una
sessió-tertúlia sobre Punset dins del programa del Campus Gutenberg, una
trobada de comunicació i cultura científiques que des de 2011 organitza
el
Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental
de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ara també amb CosmoCaixa. La
sessió es titulava "Eduard Punset: un divulgador heterodoxo".
Els tertulians eren
Julio Grosso Mesa, autor d'una tesi doctoral sobre el programa
Redes, que és el mateix que dir sobre
Punset, perquè el programa és inseparable del seu creador i presentador;
Beatriz Barco,
biòloga dedicada a la comunicació científica que va treballar en el
programa Redes durant tretze anys, i Vladimir de Semir, periodista
científic, un dels impulsors del màster de comunicació científica de la
UPF i del Campus Gutenberg.
Vladimir de Semir va dir
que ell no considera Punset un divulgador, sinó un 'mediador'. Va posar
la ciència a l'abast de la població general, però la tasca de divulgació
no era obra seva. Va comptar sempre amb un equip assessor molt bo i amb
col·laboradors que havien fet el màster de comunicació científica de la
UPF. De fet, alguns divulgadors que després han fet una brillant
carrera, com ara Pere Estupinyà, van passar pel seu programa.
El treball de
la tesi de Grosso, que es pot consultar en línia, es basa principalment en l'anàlisi dels programes de
Redes que
TVE va emetre al llarg de disset temporades, des del 23 de març de 1996
fins al 7 de juliol de 2013. I en la tertúlia ens en va fer cinc
cèntims, a més d'aportar la seva visió de Punset, a qui considera un
meganarrador. De fet ell era qui presentava el programa, qui
entrevistava els personatges i qui doblava l'entrevistador --o sigui que
es doblava a ell mateix-- quan l'entrevista es feia en anglès, que era
molt sovint. Punset va ser un home de molts recursos i --segons Grosso-
quan va deixar la política es va reinventar, va fer classes i va
començar a fer televisió, primer una temporada a Telemadrid i després a
TVE amb el programa
Redes. Al principi volia adoptar el model
d'alguns divulgadors clàssics, com David Attenborough, Brian Cox, Carl
Sagan, Piero Angela o Alan Alda, però va acabar per crear el personatge i
marca Punset, i
Redes ha quedat com un format clàssic de divulgació en televisió.
Però
--afirma Grosso-- Punset va acabar devorat pel personatge públic que
ell mateix havia creat i en la darrera etapa de la seva vida va escriure
llibres que, en alguns casos, més que de divulgació semblen
d'autoajuda, va fer publicitat --i amb un caire molt poc científic-- i
fins i tot va prestar la seva imatge per a estampar samarretes. Però,
per a una part de la població, Punset va ser el divulgador científic de
referència, un personatge entranyable amb aspecte de savi excèntric i
despistat.
Beatriz Barco va entrar a formar part de l'equip de
Redes quan
feia el màster de comunicació científica i va conèixer bé aquest
personatge contradictori, que tenia un veritable interès per la ciència i
donava als seus col·laboradors molta llibertat creativa a l'hora de
preparar els programes tot i que després podia semblar que ell era també
al darrera del guió.
Els tertulians van estar d'acord
que, malgrat els aspectes negatius que es puguin atribuir a Punset, cal
reconèixer que va ser un presentador entusiasta, amb una gran capacitat
de seducció, que va arribar als científics més destacats del seu temps i
que va aconseguir una dimensió internacional, amb molts seguidors a
Llatinoamèrica. A més va aconseguir millorar la percepció social de la
ciència.
Tot recordant Punset i la tertúlia, avui m'he
dedicat a buscar en el meu ordinador els correus que vam creuar-nos
Punset i jo fa anys, relacionats la majoria amb la preparació de dos
llibres seus. El primer llibre que vaig revisar va ser
El viaje a la felicidad,
el 2005. Vaig conèixer Punset alguns anys abans a través dels
microbiòlegs Lynn Margulis i Ricard Guerrero, amb qui ell tenia amistat.
Havia col·laborat amb ell en alguna ocasió, però van ser coses
puntuals. El juliol de 2005 em va escriure i em deia (amb Punset, per
escrit practicàvem el bilingüisme passiu, ell escrivia en castellà i jo
en català):
Estoy en Londres terminando un libro sobre las
bases científicas de la felicidad. El capitulo 7 se titula Atajos a la
felicidad: sexo, drogas.
Necesito una colaboración urgente de una
documentalista inteligente sobre el tema. Se trataría de recogerme ideas y
documentación sobre las bases moleculares, hormonales y neurales del sexo y
las drogas y su relacion con la felicidad. Se trata de recogerme información
básica que no debiera olvidar. Y si se te ocurre algo al respecto tanto mejor,
Unas quince o veinte paginas me bastarían. No se trata de que escribas, sino de
que me recojas la información que tu estimarías pertinente.
També
em proposava que després fes la revisió del text. Malgrat la seva
urgència, jo no podia fer-ho immediatament i vaig dir-li que, si
podia esperar uns dies, l'hi podria buscar la informació que volia durant la segona quinzena de juliol.
I que sí que podria fer la revisió del llibre. La seva resposta:
Estupendo que puedas colaborar conmigo en un libro que le estoy tomando mucho afecto. Tu trabajo podría tomar un mes. El libro lo tengo que entregar el 20 de Agosto. Podría consistir en lo siguiente:
(1) Los atajos a la felicidad: sexo, droga, alcohol.
(2) Revisar el primer borrador de los siete capítulos
(3) Despues de haberlo leido todo, sugerir ideas para el último capítulo sobre La fórmula de la Felicidad.
Como ves, no te aburrirías. Pero yo creo que puedes disfrutarlo.
Dime si estás de acuerdo.
Afortunadament em
vaig lliurar de la primera tasca --la de buscar-li documentació-- que
deia que era urgent, perquè pocs dies després em va dir:
Gracias por contestarme enseguida. La situación ha ido evolucionando. No necesito ya más documentación. El trabajar solo aquí da para mucho. En cambio sí me gustaría contar con tu ayuda para las tareas de revisión final.
El manuscrito lo terminaré a finales de julio. A partir del 1 de agosto estaré en Barcelona y tu ayuda podría desarrollarse durante los diez y quince primeros dias de agosto. Se trata de que alguien con experiencia y sabiduria como tú se lo haya leido y corregido las equivocaciones o sin sentidos.
L'estiu de 2005 va ser molt especial en la meva
vida. Mentre em creuava aquells correus amb Eduard Punset i estava també
ocupada en la preparació d'un número de la revista de microbiologia en
la qual col·laborava, estava molt preocupada per la salut del meu pare,
que tenia noranta-dos anys. No es trobava gens bé i, a més, el veia
deprimit, sense ganes de fer res ni de sortir al carrer, ell que cada
dia sortia a fer un passeig, encara que només fos per anar a comprar el
diari.
El 2 d'agost, Punset em va enviar un correu amb vuit arxius annexats. Em deia:
Terminé el parto, y espero que el bebé te guste. Te
envío los borradores casi definitivos de los ocho capítulos más un Indice y la
Introducción. (No hagas caso de otro índice que hay antes de la
Introducción).
¿Qué espero de tí? Un texto revisado por un
científico de mi confianza. Con la Editorial ya tenemos una editora y correctora
de texto. De lo que se trata es de que:
1- No haya ningún error o contrasentido desde el
punto de vista científicos. Otra cosa son mis elucubraciones, que están
permitidas.
2.- Fijarse bien en la terminología.
3.- Traducir al inglés palabras que debieran tener
su correspondiente en español. (El libro se ha escrito en Londres). No traduzcas
la entrevista de Sapolsky -ya se está haciendo pero sí citas moderadas y
enrevesadas.
4.- Cualquier comentario que te sugiera el libro a
favor y en contra.
--------------------
Ojala te entretenga el libro. Un gran
abrazo
Em va fer gràcia que em
digués que les seves elucubracions estaven permeses. En realitat no
hauria calgut que m'ho digués, perquè ja m'ho suposava. Aquest encàrrec
de feina em va arribar en un moment molt oportú, en què jo estava
trasbalsada per la situació del meu pare, a qui veia apagar-se a poc a
poc. I li ho vaig dir:
He rebut els teus arxius per a la revisió. Al final no em vaig moure de
Barcelona. Tinc el meu pare molt malalt, amb una isquèmia cerebral, una
pneumònia i una descompensació metabòlica causada segurament per la
mateixa pneumònia. Tot això m'ha trasbalsat bastant perquè, encara que
92 anys són molts anys i sé que un dia o un altre la seva vida
s'apagarà, preferiria que fos plàcidament i no amb el patiment que està
passant.
He estat un parell de setmanes fora d'òrbita, sense esma per fer res.
Avui ha estat el primer dia que he anat al despatx de la revista de
microbiologia, però encara em sentia molt apagada per
posar-me a fer res a casa. Els teus textos arriben en un moment molt
oportú, crec que poden ser la sacsejada per fer-me reaccionar i posar de
nou fil a l'agulla de la feina.
Punset va mostrar la seva empatia envers la meva situació:
Siento lo de tu padre. Un día se irá espero que apaciblemente y lo
recordarás casi todos los dias de tu vida. Te lo digo por experiencia propia. Efectivamente el libro sobre la felicidad te irá muy bien ahora.
Rellegir
ara aquells correus em fan recordar com va anar l'evolució de la
malaltia del meu pare, que es trobava ingressat a l'hospital. Vaig
començar a fer la revisió i d'un dels capítols, me'n va enviar una nova
versió quan jo ja el tenia revisat. El 9 d'agost li vaig escriure això:
No he pogut acabar de passar els comentaris del primer arxiu a la nova
versió teva. T'ho enviaré demà. Ara marxo a passar la nit a l'hospital,
per vetllar el meu pare. És l'única cosa que li puc fer: companyia.
La
malaltia respiratòria del meu pare s'havia agreujat i, a més de
respirar amb la mascareta d'oxigen, estava connectat a la bomba de
morfina. Passava la major part del temps adormit o endormiscat. Però en
les estones que s'espavilava, era conscient que la cera que cremava la
seva espelma ja s'estava acabant de fondre (moltes vegades havia dit que
la vida era com una espelma que va cremant a poc a poc i que a ell ja
li quedava poca cera). Tanmateix, encara tenia esma per fer broma, com
quan li feien moure les cames amunt i avall i, tot somrient, va
preguntar-nos, a un germà meu i a mi, si, per morir-se, calia fer
gimnàstica.
L'11 d'agost de 2005, al migdia vaig enviar un correu a Punset en què li deia:
El meu pare ha mort aquesta nit passada. Malgrat el patiment de les
darreres setmanes, ha mort tranquil·lament mentre dormia, com ell desitjava.
D'aquí a uns dies em posaré de nou amb els teus textos. Espero haver
acabat el 17, com volies. Després potser m'aniré uns dies fora.
Em va respondre de seguida:
He estado un día fuera y veo a tu e-mail sobre tu padre. Me alegro tanto por tí que no haya sufrido. Un día supongo que podremos controlar estas cosas por anticipado.
No te preocupes ahora por el libro. Si terminas cuando dices da tiempo suficiente. Me leeré enseguida tus primeros comentarios.
Un gran abrazo y mucho afecto ajeno en estos momentos.
Van
seguir uns dies complicats a la meva família i no vaig poder acabar la
revisió de tots els textos per al 17, com li havia dit. Aquell dia li
vaig enviar dos capítols:
Aquí van dos arxius més, els capítols 3 i 4. No he pogut acabar, com
pensava, perquè han estat uns dies una mica complicats: la cerimònia de
comiat, la incineració, l'enterrament (una part de les cendres les
guardem per llençar-les al mar quan ens puguem reunir tota la família;
una neta és a Guinea Conakry i no podrem contactar amb ella fins a
finals d'agost). Vaig tenir aquí la meva filla que a viu a Pamplona. I
la burocràcia que va de la mà de la mort. Fins i tot quan deixem aquest
món hi ha un grapat de tràmits burocràtics per fer.
Demà marxo amb una altra filla. L'acompanyo a Pau, on ella començarà
l'endemà un tram del camí de Santiago pels Pirineus. Jo tornaré pel sud
de França i potser em quedi un o dos dies a Prada de Conflent, a la
Universitat Catalana d'Estiu. M'enduré els altres capítols per
llegir-los i marcar ja el que pugui, per avançar feina.
El llibre és molt interessant. M'ha fer recordar coses que tenia mig
oblidades i també n'he après de noves. A més, ha despertat la meva
curiositat fins al punt de fer-me buscar alguns textos que esmentes, com
ara l'article sobre the tragedy of the commons, que no coneixia.
La resposta de Punset:
No puedes negar que tienes la curiosidad del científico para seguir mirando con lupa la recerca de la felicitat - me alegra constatar que te distrae- en plena despedida de tu padre a los que, efectivamente, hay que organizársela.
Ni el Estado ni nadie ni sabe ni contesta en estos momentos. Descansa.
Yo acabo de regresar de Londres unos días arreglando viejos papeles; no preparando la despedida todavía, pero sí para que el desorden no sea excesivo cuando llegue. Y me voy el sábado cinco días a una playa aislada Estaré al tanto de tus archivos supervisados los que he recibido hoy. Voy, como siempre, a disfrutarlos.
Rellegir
aquest correu seu després de quinze any m'ha fet somriure. De vegades
jo també em poso a arreglar --i llençar-- vells papers tot pensant que,
quan arribi el meu comiat, les meves filles i el meu fill no tinguin
tanta feina a fer-ho ells. (Però la dèria em dura poc, qui sap si el meu
subconscient recorda aquell refrany que diu "ves-te'n Anton, que qui
queda ja es compon".)
El viaje a la felicidad es va publicar a la tardor de 2005 i va ser un èxit. El 6 de gener de 2006 Punset pensava ja en la publicació d'un altre
Viaje.
Ho deia en un correu que ens va enviar a les persones que vàrem
col·laborar més estretament amb ell en la preparació del llibre:
La editorial me confirma la distribución de noventa mil ejemplares de El Viaje. Ya no tienen dudas de que superarán los cien mil, lo que es insospechado para un libro que se escribió como un ensayo -lo sigue siendo- y no una novela.
Este éxito de todos los que hemos intervenido no se me va a subir para nada a la cabeza. Al contrario, me consolida en mi idea de que estas cotas, en el mundo de hoy, solo pueden alcanzarse mediante el trabajo de un equipo. Y es lo que quiero hacer, antes de empezar el siguiente libro.
La editorial -como os podeis imaginar- está dispuesta después de este éxito, sin precedentes para ellos, a colaborar todavía más.
En cuanto al equipo no sabeis como me alegra pensar que podemos
reconstituirlo y profundizar más en el trabajo. Una de las primeras cosas que deberemos pensar es cómo mejorar la remuneración y la acreditación.
En lo que se refiere a tí, Mercé, no habrá dificultad en darte ahora dos o tres meses de plazo. Sobre ti recae la revisión científica del manuscrito y los demás necesitaremos casi un trimestre para empezar a mandarte cosas.
--------
El tema elegido os encantará.
Aquest segon llibre va ser
El viaje al amor. Com amb el primer, revisar-lo va ser una tasca entretinguda i gratificant.
Un
dels darrers correus que ens vam creuar durant aquells anys va ser a
finals de 2008. Jo havia estat a Milà i em va soprendre veure en un lloc
privilegiat de la llibreria Rizzoli de la Galleria Vittorio Emmanuele
un llibre d'Eduard Punset:
L'anima è nel cervello. Li ho vaig dir i em va respondre:
Por fin estoy en Fonteta. He llegado hoy y por lo tanto tengo el tiempo para
ocuparme de las cosas que realmente me interesan. Contestar tu correo, por
ejemplo. Me alegro de lo de Italia. Lo sabía pero no me han enviado creo yo
ningún ejemplar. It is rewarding, desde luego que a un latino/polaco lo
traduzcan tratándose de ensayos científicos.
Hace días que quería escribirte para saber (ojala puedas!!) afrontar la
revisión docta del manuscrito que estoy preparando y que debo entregar lo
más tardar en Junio. No me falta mucho para terminar. Se llama el Viaje al
poder de la mente y me gusta mucho. Es saber lo que les pasa por dentro a la
gente de la calle. Con ánimo de convencerte te adjunto el índice.
Mercé, ya sabes que me haría mucha ilusión que no dejaras de ser mi
supervisora científica y a la luz de lo que estamos viendo parece que
llenamos un hueco considerable y que lo llenamos bastante bien.
Felices Fiesta y Año Nuevo. Yo estaré aquí arriba hasta el 12 de Enero
(trabajando el libro y las nietas)
Malauradament, aleshores jo estava fent la
traducció d'un llibre, a més d'altres tasques, i no vaig poder fer la
revisió del darrer llibre de la trilogia.
Com es va
dir a la tertúlia del Campus Gutenberg, Punset ha estat un personatge
contradictori, amb punts foscos, com ara la seva participació en
campanyes publicitàries que aparentment es basaven en la ciència, però
que no tenien res de científiques o la participació en un inefable
Instituto Coca Cola de la Felicidad. I sí, Punset potser tenia un punt
d'egòlatra, però alhora reconeixia la feina ben feta de qui col·laborava
amb ell. Per altra banda, no es pot negar que Punset ha apropat la
ciència a molta gent que abans no s'hi interessava i que
Redes,
el programa que ell va crear, és avui dia un referent en la història de
la divulgació científica. Des del punt de vista humà, el tracte que vam
mantenir va ser sempre molt agradable. Va ser un plaer col·laborar amb
Punset i debatre amb ell sobre les correccions o comentaris que jo li
feia als textos dels dos primers
viajes.
Quan vaig
assabentar-me de la mort d'Eduard Punset feia temps que no hi havia
estat en contacte i la notícia em va sorprendre, tot i que estava
assabentada de la seva malaltia. Qui sap si jo també vaig arribar a
creure'm el que el 2010 va dir Punset en una entrevista a Andreu
Buenafuente: "Probablement no em moriré mai. No està demostrat que em
moriré."
El setembre de 2010 vaig visitar el Museu de la Confitura, que es troba al poble de Torrent, prop de Palafrugell. Potser hi hagi que pensi que anomenar-lo "museu" sigui massa, perquè és un espai bastant petit. Tanmateix, reuneix les condicions que jo penso ha de tenir un museu: un espai on es mostren col·leccions, però també un espai de recerca, una funció que sovint desconeix el públic dels museus. Avui dia ja n'hi ha que estan visibilitzant la seva tasca de recerca, mostrant també els seus laboratoris. Per exemple, el Museu d'Història Natural de Londres té, des de 2009, un edifici annex (el Darwin Center), on es fa recerca i els visitants hi poden passar i veure que es fa en aquells laboratoris. Doncs el Museu de la Confitura té també el seu "laboratori", l'espai on la seva fundadora, Georgina Regàs, va anar experimentant al llarg dels anys per aconseguir uns quants centenars de varietats de confitures, gelees i melmelades. I abans que en molts altres museus, en el de la Confitura ja era possible veure com es treballa en el seu laboratori, separat de l'espai expositiu per un vidre.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
