En Mateo i el tió

En Mateo és un nen de set anys, nascut a Barcelona de mare boliviana i pare colombià. Per sort, a la seva escola no van aplicar allò que volia l'exminsitre Wert de "españolizar a los niños catalanes" i el Mateo segueix sentint-se català, tot i que és conscient de les seves arrels americanes, que espero que sempre mantingui ben vives. I com a català, li agraden alguns dels nostres costums, com ara que el tió li porti regals per Nadal

Avui la seva mare m'ha explicat la història del tió que el Mateo té a casa des de fa alguns dies. És una història que va començar l'estiu passat quan el seu pare va trobar un tió que algú havia abandonat i el va recollir. La mare del Mateo va dir que a l'estiu els tions havien de ser al bosc, que és el seu ambient i que només volien estar a les cases a l'hivern, quan necessiten escalfor i aliments. El cas és que, oficialment, el pare va retornar al bosc el tió, però devia desar-lo en algun racó amagat de casa.

Fa poc, en tornar d'escola, el Mateo va explicar que una nena havia dut el seu tió a classe. Va lamentar-se que ell no en tenia cap i va demanar als pares si no podrien anar al bosc a buscar-ne un com aquell que el pare va trobar a l'estiu. El pare i la mare van dir-li que sí, que hi anirien un dia quan ell sortís de l'escola. I la setmana passada hi van anar. I van decidir que el Mateo i la mare buscarien per un camí i el pare, tot sol, per un altre, sense allunyar-se gaire els uns dels altres, perquè estava fent-se ja fosc. El pare aleshores va posar en un lloc del bosc el tió que havia guardat a casa des de l'estiu i el va tapar amb una manteta, deixant-li, però, la cara destapada. Es van reunir tots tres sense haver trobat res i el pare va suggerir que busquessin, plegats, per un altre camí per on no havien anat. Com que ja era fosc, el pare va deixar a Mateo la llinterna del seu mòbil perquè il·luminés el camí. I de sobte, ve't aquí que Mateo troba el tió a un costadet, amb la cara pintada i tapat amb una manteta!

Em diu la mare del Mateo que el nen, en descobrir el tió, va fer un crit d'alegria com ella mai no li havia sentit. Ara el tió és a casa on, a més de la manta, llueix també una gorra de llana i una bufanda; les hi ha posades el Mateo perquè no passi fred. Fins a la nit de Nadal, cada vespre li deixaran alguna cosa d'aliment i de beure, perquè el tió estigui ben alimentat i deixi regalets al Mateo quan li canti allò de caga tió, tió de Nadal...!  I el Mateo, quan li deixa els aliments, parla en català al tió.

Hi ha veus que qüestionen l'engany que es fa a la mainada amb això del reis, el pare Noel, el tió o altres personatges que duen regals per aquestes festes. Diuen que enganyar les criatures no està bé, que després se senten decebuts. Crec que si això fos cert, totes les generacions anteriors hauríem de sentir-nos decebudes amb els nostres pares i mares per haver-nos enganyat. Tanmateix, no va ser el meu cas. Quan vaig saber el secret dels Reis, no em vaig sentir pas decebuda, sinó al contrari. M'ho vaig prendre com que ja era prou gran per estar al corrent d'aquella història que s'inventava per a la mainada. Com que al meu darrere tenia tres germans, em sentia còmplice --en el bon sentit-- de l'engany i des d'aleshores vaig acompanyar la meva mare a comprar els regals de Reis per a tota la família.

El Mateo aviat tindrà una germaneta. Potser d'aquí a uns anys ell també se senti còmplice de la mare o del pare i els ajudi a amagar el tió al bosc perquè el trobi la nena.

Temes nadalencs

Rescato algunes entrades d'aquest bloc relacionades amb el Nadal:

• La pobresa i el Nadal (24.12.2011)
• El grèvol i el canvi climàtic (20.12.2010). El grèvol és una espècie protegida i actualment és molt útil per a l'estudi ecològic del canvi climàtic perquè s'està desplaçant amb els canvis de temperatura que experimenta el planeta.
• El vesc i el Nadal (27.12.2009). Vesc, gui, visquera, herba del vesc... Algunes coses sobre aquesta planta que fa temps que associem amb el Nadal.
• Proclamarem la pau només amb les paraules? (25.12.2009). Llegint les notícies del món, la pregunta que es feia Miquel Martí Pol manté la seva vigència.
• Per Nadal un pas de pardal (18.12.2009). "Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal". Per què es relaciona Santa Llúcia (13 de desembre) amb l'inici de l'allargament del dia, si això no passa fins al 21 de desembre?

Els xinesos i el pa

Ahir, dia de Nadal, vaig sortir a comprar pa tot pensat --equivocadament-- que el dia que tancaven el forn era avui, Sant Esteve. De seguida vaig veure que els dos forns que tinc més a prop eren tancats, tot i que un d'ells --el que hi ha en el mercat de Les Corts-- és un lloc on va molta gent a esmorzar, tant els dies feiners com els festius. Vaig arribar-me fins a la plaça Comas, on hi ha un altre d'aquests forns-degustació, però també era tancat.

De tornada cap a casa, resignada a esmorzar amb biscottes o alguna cosa semblant, vaig veure una dona que duia una bossa amb una barra de pa. Vaig preguntar-li on l'havia comprat i em va dir:

--A l'únic lloc que es pot trobar pa avui per tot el barri: baixant per Joan Güell, a l'esquerra.

Em va ampliar la informació dient-me:

--És un forn amb granja que és d'uns xinesos. Però el pa el fan aquí!

Quatre nadales

Quatre nadales fetes amb núvols de paraules usant Wordle:

 

L'alegria d'uns quants

Ahir, a quarts de set del vespre, tot passant per la Travessera de Gràcia, vaig sentir molt de xivarri en un bar. S'hi veia molta gent i estaven cantant. Vaig pensar que seria algun grup que anticipava la celebració del Nadal, aquestes celebracions amb companys i companyes de feina que tant proliferen aquestes setmanes.

De seguida vaig adonar-me que el motiu devia ser un altre. Al costat del bar hi havia un altre establiment on vaig veure això:

Suposo que si alguna de les persones que ahir celebraven el premi obtingut a la rifa de Nadal llegís el que vaig escriure fa poc en aquest bloc sobre la loteria, pensaria "sí, sí, pots dir el que vulguis, però aquest anys jo m'enduc uns milers --o milions-- d'euros!"

El grèvol i el canvi climàtic

El grèvol (o boix grèvol, Ilex aquifolium) és una planta de les que s'associen amb el Nadal. És un arbust de creixement lent que té fulles tot l'any; unes fulles gruixudes i brillants, amb la vora festonejada i punxant, especialment en les branques joves. Allò que el fa més atractiu com a guarniment de Nadal són els fruits: unes boletes de la mida aproximada d'un pèsol, que poden ser de color vermell viu o, en algunes varietats, grocs. És una espècie del sotabosc, que es troba més sovint a l'obaga, i és bastant freqüent a Europa fins als 1500 metres d'altitud,

El fet que el grèvol sigui molt popular com a planta nadalenca n'ha amenaçat la supervivència i actualment a Catalunya és una espècie protegida que no es pot arrencar ni tallar-ne fulles, branques o qualsevol altre part de la planta. Les floristeries i parades de productes nadalencs que venguin grèvol han de poder justificar que procedeix d'alguna zona --fora de Catalunya-- on estigui permès recol·lectar-lo, o que ha estat cultivat.

La família de les Aquifoliàcies, a la qual pertany el grèvol, es caracteritza per la producció d'alcaloides, entre els quals la cafeïna i la teobromina. Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, descriu així les propietats del grèvol: "Las hojas se consideran diuréticas y laxantes; los frutos, purgantes, y a mayores dosis, vomitivos. Son peligrosos para los niños, a los cuales, segun Gessner, han producido accidentes mortales."

Des de fa alguns anys, el grèvol ha esdevingut una espècie molt útil per a l'estudi ecològic del canvi climàtic. L'investigador danès Johannes Iversen (1904-1972) el 1944 va trobar una estreta relació entre la presència i abundància de plantes de fulla perenne i les temperatures registrades en estacions meteorològiques de la zona on creixien aquelles espècies. Gairebé seixanta anys més tard, el 2003, es va fer un estudi similar en la mateixa regió geogràfica (una zona que comprèn el nord d'Alemanya, Dinamarca, el sud de Noruega i el sud de Suècia). Es va seguir la mateixa metodologia d'Iversen, però es va estudiar una sola espècie, Ilex aquifolium,

En l'estudi del 2003, el grèvol era present  a tots els llocs on s'havia trobat el 1944, però l'àrea de distribució ara havia augmentat i s'havia estès en direcció nord a Noruega, i en direcció nord-est a Alemanya. A Suècia s'havia escampat encara més i l'especie ocupava noves zones al sud del país. Aquesta dispersió estava relacionada sincrònicament amb canvis en les temperatures registrades a la mateixa zona. L'estudi conclou que el canvi en les temperatures, ara més càlides, especialment a l'hivern, és la causa de la dispersió cap al nord d'aquesta l'espècie.

Aquest mateix desplaçament del grèvol és possible que s'hagi donat a Catalunya, però en altitud, i que ara es trobi més amunt dels 1500 metres. Caldrà preguntar-ho als especialistes.

Bibliografia:
Font Quer (1990) Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.). Ed. Labor, Barcelona, pp.452-453
Walther GR, Berger S, Sykes MT (2005) An ecological 'footprint' of climate change. Proc. R Soc B 272:1427-1432

Potser us interessarà:
- El vesc i el Nadal (27.12.2009)

El vesc i el Nadal

Hi ha algú que no tingui una branqueta de vesc en algun lloc de casa aquests dies de Nadal? (Bé..., ho confesso: enguany jo no en tinc, però em sembla que és el meu primer Nadal sense vesc.) Segons Pius Font i Quer, el vesc també és anomenat, en català, visc, herba del vesc, visquera, visc quercí i els seus derivats visquercí (o viscarcí), viscarí, escarcí. Jo l'he sentit anomenar també gui, però penso que potser sigui és un préstec del francès, llengua que anomena gui el Viscum album, que és el nom científic d'aquesta planta.

El vesc és una planta llenyosa que sol tenir forma arrodonida i fer des d'un pam a mig metre (però pot arribar a ser molt més gran). Si aneu al bosc a buscar-ne, no la cerqueu per terra, perquè no té arrels que penetrin en els sòls per quedar-hi fixada i obtenir-ne els nutrients que necessita per créixer. La trobareu sempre damunt les branques d'arbres o arbusts, dels quals xucla la saba. Tot i que viu a expenses de la planta damunt la qual creix, és una planta semiparàsita, perquè no depèn exclusivament de l'altra planta. De fet, té clorofil·la i pot fabricar el sucres que necessita (La il·lustració és del llibre Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, d'O.W. Thomé, 1885; procedència: Wikimedia Commons).

Si una llavor de vesc cau a terra, no en sortirà cap planta. Cal que les llavors vagin a parar damunt d'un arbre o arbust perquè es desenvolupi una nova planta que es fixa a les branques del seu hoste mitjançant uns haustoris o òrgans xucladors de forma cònica que s'enfonsen fins arribar a la llenya. Dels hausteris surten unes ramificacions laterals que s'escampen sota l'escorça de la planta parasitada i emeten uns hausteris secundaris. Aquesta morfologia de la part que queda sota l'escora fa que sigui molt difícil eradicar el vesc de la planta damunt la qual creix. Per tant, potser l'arrancada massiva de vesc per al Nadal encara vagi bé per a la salut dels arbres i arbusts damunt dels quals creix. De tota manera, n'hi ha tanta demanda, que crec que hi ha qui el fa créixer damunt d'arbres per comercialitzar-lo; si més no, això he llegit en algun lloc.

El vesc viu principalment damunt les branques d'arbres de fulla caduca. Per això a l'hivern, quan els arbres estan en repòs i sense fulles, es poden veure molt bé els matolls arrodonits de vesc entre les seves branques:

Vesc creixent damunt bedolls, a Berlín (M. Piqueras, març 2008)

El fruit del vesc és una baia, un fruit carnós, com ho són els grans de raïm o els tomàquets, però d'una mida aproximada d'un pèsol; una boleta que primer és de color verd i després es torna translúcida. En el seu interior conte una substància apegalosa (que s'anomena també 'vesc', com la planta), que facilita el creixement de noves plantes. Els ocells que en mengen els fruit es desprenen de les llavors refregant el bec sobre les branques dels arbres, on queden adherides.

Tradicionalment, el vesc era considerat una planta medicinal. Pius Font i Quer en parla en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i recomana no usar-la, atès que és una planta que també és tòxica. Avui dia se'n continuen estudiant les seves propietats farmacològiques, especialment el seu ús com a teràpia complementària en el tractament d'alguns tipus de càncer. La revista British Medical Journal, se'n feia ressò en el seu editorial del 23 de desembre de 2006 (malauradament, sense sucripció individual o institucional només se'n poden llegir les primeres línies) i deia que, a l'Europa continental, moltes persones amb càncer s'estaven injectant extractes de vesc, amb una despesa anual que pujava a 45 milions d'euros. Afegia que estudis fets de manera independent no abonaven l'aplicació del vesc, per causa dels molts efectes secundaris i perquè algun experiments de laboratori semblaven indicar que el vesc podria fins i tot estimular la proliferació d'alguns tipus de càncer. L'autor de l'editorial recomanava el vesc només com a decoració nadalenca i per fer-se un petó en passar-hi per sota.

Com a curiositat relacionada amb el vesc i el Nadal, vegeu aquest "invent" d'un nord-americà que una patent de 1984 descriu com a una diadema per aguantar una branca de vesc damunt del cap:

Patent EUA núm. 4.488.316 (18.12.1984)

La finalitat de l'invent és proporcionar un suport al vesc per dur-lo damunt del cap durant els parties de Nadal i incitar altres persones a fer un petó a qui el porti, seguint el costum que, si una persona es troba sota del vesc penjat en el marc d'una porta, qualsevol altra pot fer-li un petó. Amb la diadema, com que el vesc és contínuament damunt del cap de qui la porta, tothom pot fer-li un petó.

Per Nadal, un pas de pardal

"Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal." Aquest refrany, amb diverses varietats, fa referència a l'augment de la durada del dia, que per Santa Llúcia augmentaria només una micona i per Nadal ja es notaria més. Tanmateix, això no respon a la realitat. Per Santa Llúcia, que se celebra el 13 de desembre, els dies encara s'escurcen i és a voltants del 21, amb els solstici d'hivern, quan comencen a allargar-se. Per què, doncs, es fa tradicionalment aquesta afirmació en relació al dia de Santa Llúcia?

Per poder trobar-hi una explicació lògica hem de suposar que el refrany és molt vell, anterior a 1582, any en què es va fer la reforma gregoriana del calendari. Amb el calendari vigent fins aleshores--el calendari julià, que era pràcticament el calendari egipci--, s'havia anat produint un desfasament perquè la durada del dia no estava ben calculada. Per actualitzar el calendari, el 1582 se'n van suprimir deu dies, i del 4 d'octubre es va passar al 15 d'octubre. Per tant, en relació a l'any solar, Santa Llúcia es va avançar deu dies, encara que continués celebrant-se el 13 de desembre. Abans de la reforma, devia correspondre a l'actual 23 de desembre, data en què els dies ja es van allargant, tot i que de manera encara imperceptible, com un pas de puça.

El refrany de Santa Llúcia i el pas de puça sol formar part d'una tirallonga que relaciona determinades dates amb la durada del dia: Per santa Llúcia un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Reis un pas d'anyell; per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Aquests refranys que fan referència a Santa Llúcia i l'allargament de la durada del dia, però, no són exclusius nostres. Se'n troben de semblants en altres països catòlics. Vegem-ne uns quants. A Galícia diuen: "Por Santa Lucía mengua a noite e medra o dia". A Itàlia: "Da Santa Lucia a Natale, il dì allunga un passo di cane." A la regió italiana de Calabria: "A Santa Lucia accurcia la notti e allonga la dia." I a França: "À la Sainte Luce, les jours croissent du saut de puce."

Il·lustració: Santa Llúcia (Domenico Beccafumi, Pinacoteca Nazionale di Siena; Wikimedia Commons)

Els galets de Nadal, pels carrers de Barcelona

No m'ha sorprès, perquè sabia que en posarien en alguns llocs de Barcelona. Aquest matí, en baixar al mercat i a comprar el diari n'he vist un:


També és nou el contenidor que hi ha al darrere del galet. No sé què han posat primer, si el contenidor o el galet, però qui vulgui deixar la brossa en aquest contenidor ho té una mica difícil, amb el galet i l'arbre.

M'agradaria saber d'on ve això de menjar sopa de galets per Nadal com també conèixer d'on ve de la paraula 'galet'. En el Diccionari català-valencià-balear, Alcover diu que, a Valls, els galets són "trossets de macarrons d'un centímetre de llarg". És l'única definició relacionada amb la pasta de sopa que hi ha en l'entrada 'galet' de l'esmentat diccionari. A mi, més que en els macarrons, em fan pensar en la pasta que en italià anomenen penne rigate o rigatoni, que són com els macarrons, però amb unes estries. De tota manera, tots aquests tipus de pasta són com uns tubs --o trosssos de tub-- rectes, mentre que els galets són corbats, com si agaféssim un rigatone, el dobleguéssim i després n'aplatéssim els extrems i per això no tenen la secció rodona. Hi ha un tipus de pasta italiana que es diu gomiti (literalment 'colzes') que s'hi assembla, són com trossos de rigatone corbats (en forma de colze, gomito), però aquests sí que conserven la secció rodona.

Els galets gegants que lluen avui pels carrers de Barcelona, arribaran sencers a Nadal? O, com tantes peces del mobiliari urbà, algun o altre apareixerà destrossat o amb pintades al damunt?

De nou les nadales electròniques

El 2006, quan encara no escrivia massa sovint en aquest bloc, ja hi vaig fer un comentari sobre l'evolució de les nadales electròniques i la saturació de la bústia que vegades em produïen els correus-e que duien annexats nadales electròniques, sovint amb animació.

Em pensava que era una febre que passaria aviat, però em vaig equivocar. L'any passat va continuar, i enguany n'estic rebent més que mai. Va començar sent un entreteniment per a moltes persones, però ara també són institucions i empreses les que envien la seva nadala electrònica. Hi ha qui, segurament conscient --o no-- del volum de bits que es pot generar en aquesta època, envia unes nadales electròniques que ocupen poca memòria, tot i tenir dibuixos i fotografies, o qui ha tornat a la pràctica d'enviar un enllaç per accedir a un web on es pot veure la nadala electrònica. D'altres, però, no tenen en compte la memòria que ocupen les seves nadales i les envien a tot el llistat d'adreces que tenen en la seva agenda.

Entenc que qui envia la felicitació ho fa de bona fe, però, quan es tracta d'arxius annexats, no acostumo a obrir-los, no fos cas que fos una nova manera de transmissió de virus. Perquè, qui hauria de sospitar d'un arxiu de bon nadal que t'envia una persona que coneixes o una entitat amb la qual tens algun tipus de relació?

De tota manera, voldria correspondre a qui m'ha desitjat bones festes i bon any i ho faré des d'aquí amb aquesta cancó amb uns intèrprets molt especials:

I want a hippopotamus for Christmas

Fa uns dies vaig descobrir a YouTube una nadala nord-americana molt poc convencional, una cançoneta infantil que es titula "I want a hippopotamus for Christmas". La vaig trobar molt divertida, i vaig voler esbrinar-ne l'origen.



Segons sembla, a principis de la dècada de 1950, la discogràfica nord-americana Columbia Records va llançar un disc de 78 revolucions que en un costat tenia aquesta cançó de Nadal de John Rox, cantada per una nena de 10 o 11 anys d'Oklahoma que es deia Gayla Peevey (una mena de Marisol d'Oklahoma).

Gayla Peevey a la coberta del disc (aprox. 1953)

El 1953, la cançoneta s'estava venent molt per tot el país i un diari d'Oklahoma (Oklahoma City Times) va aprofitar aquesta popularitat per fer una recapta per obtenir diners per comprar un hipopòtam per al zoo de la ciutat. En només tretze dies van aconseguir recollir més de 3000 dòlars (de 1953!) i van comprar una cria d'hipopòtam femella que van anomenar Matilda. Quan el 1998 la traslladaven a Disney World, a Orlando, Matilda va morir d'un atac de cor.

A partir de la cançó, es va publicat també un llibre infantil amb el mateix títol.