Ruth Patrick, la dama de les diatomees (1907-2013)

Ruth Myrtle Patrick (1907-2013)

"No cuinis, i tampoc no cusis. Pots pagar altres persones perquè t'ho facin. Llegeix i millora la teva ment." Això és el que va dir Frank Patrick a la seva filla Ruth el 26 de novembre de 1914, el dia que la nena feia set anys, al mateix temps que li regalava un microscopi. No sé si Ruth, quan va tenir la seva pròpia casa, va pagar altres persones perquè fessin les tasques de la llar, però allò que és cert és que tota la seva vida va llegir molt, la seva ment es va eixamplar, i va ser una gran científica en el seu camp, l'estudi de les diatomees i del paper dels microorganismes com a indicadors de la qualitat de les aigües en el medi natural. Va treballar de manera regular fins als 97 anys i després encara va ocupar-se de la redacció d'una col·lecció de llibres sobre els rius dels Estats Units. Un altre consell que Ruth, en casar-se, va rebre del seu pare va ser que, en el món de la ciència, no abandonés el seu cognom. Però possiblement això responia més a un desig de satisfer l'ego patern que no pas de la independència de la seva filla. Frank Patrick, que tenia un títol universitari de botànica, només va dedicar-se a estudiar la natura com a aficionat i volia que el seu cognom tingués un lloc en el món de la ciència.

Ruth fent treball de camp

Ruth Myrtle Patrick va néixer a Topeka (Kansas, EUA) el 26 de novembre de 1907 i va criar-se a Kansas City (Missouri, EUA). Des de petita, cada diumenge anava d'excursió amb el seu pare i la seva germana pel bosc, on recorrien el curs de rierols. Després, a casa, el pare li deixava mirar pel microscopi el material que havien dut de l'excursió. L'interès de la nena per la natura i el món invisible que havia descobert a través del microscopi va anar en augment. El 1926 va anar a estudiar botànica a Cocker College (a Hartsville, Carolina del Sud), que era un centre universitari per a noies. El pare, que no estava convençut que aquell centre fos suficientment bo en l'ensenyament de la ciència, va fer-li seguir cursos d'estius al Laboratory de Cold Spring Harbor i a la Institució Oceanogràfica de Woods Hole, dos centres que ja aleshores gaudien de gran prestigi. Quan es va graduar a Cocker College, va continuar els estudis de botànica a la Universitat de Virgínia, on hi va fer un màster i després el doctorat, ambdós sobre estudis de diatomees, un grup d'algues unicel·lulars microscòpiques, components destacats del fitoplàncton.

Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia (foto domini públic)

En una estada estiuenca a Cold Spring Harbor va conèixer Charles Hodge IV, que era entomòleg i van casar-se quan ella encara estudiava. Quan el 1934 Ruth va obtenir el doctorat la parella va traslladar-se a Filadèlfia (Pennsilvània). Charles va treballar com a professor de zoologia a la Universitat de Temple. i ella va entrar a fer classes a l'Escola d'Horticultura de Pennsilvània (actualment és un centre de la Universitat de Temple). Abans d'acabar el doctorat ja havia començat a col·laborar com a voluntària amb l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia, que tenia una extensa col·lecció de diatomees. L'Acadèmia, que actualment forma part de la Universitat Drexel, va ser fundada el 1812 i és el museu i centre de recerca en ciències naturals més antic del continent americà. El 1937 Ruth va ser nomenada curadora de la col·lecció microscòpica Leidy de l'Acadèmia (Joseph Leidy [1823-1891], va ser un destacat naturalista, expert en paleontologia i protozoologia, entre altres camps) i va continuar treballant sense sou fins al 1945, en què ja va entrar a formar part de la plantilla del centre.

Navicula germainii (diatomea)

Mitjançant l'estudi de les diatomees presents en rius i altres corrents d'aigua, Ruth va adonar-se que les espècies que s'hi trobaven reflectien les condicions del medi on vivien i que l'anàlisi de la diversitat de les espècies presents era un indicador de la qualitat de les aigües, com també ho era la distribució d'organismes d'altres grups, com ara insectes o peixos. A l'Acadèmia, el 1947 Ruth va fundar el Departament de Limnologia (la limnologia és la ciència que estudia els ambients d'aigua dolça, com ara llacs, rius i aigües continentals), que va dirigir fins al 1973, quan va obtenir la càtedra Francis Boyer de Limnologia. Actualment, la col·lecció de diatomees de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia és la segona més gran del món i conté unes 220.000 preparacions microscòpiques d'aquestes algues microscòpiques.

El 1948 Ruth va dirigir un treball de recerca que va confirmar que la biodiversitat d'un curs d'aigua podia ser usat per a mesurar el grau de contaminació. Es van analitzar les aigües de la conca del riu Conestoga, de Pennsilvània, amb cursos d'aigua de característiques molt diverses; n'hi havia que procedien del reg de camps de cultiu, d'altres rebien aigües residuals municipals o d'indústries  i també n'hi havia amb aigües molt poc contaminades. Va ser un estudi multidisciplinari, en un temps en què no era freqüent que especialistes de diferents especialitats treballessin en un mateix projecte de recerca, que va avaluar les característiques químiques i físiques de l'aigua i la diversitat de molts grups d'organismes: bacteris, algues, protozous, rotífers, macroinvertebrats i peixos. Va arribar a la conclusió que, a mesura que augmenta la contaminació de l'aigua, la biodiversitat que conté disminueix; és el que actualment es coneix com a "principi de Patrick".

L'elecció que va fer Ruth de les diatomees com a indicadors de la qualitat de l'aigua es basaven en alguns fets relatius a aquestes microalgues: (a) la seva fàcil conservació gràcies a la coberta dura, silícica; (b) són molt abundants en els corrents d'aigua, tant pel que fa al nombre d'espècies com al nombre d'individus i això facilita i dóna fiabilitat als estudis estadístics; (c) la sensibilitat a les condicions físiques i químiques de l'aigua varia molt segons les espècies i això fa que pràcticament se'n trobin espècies en qualsevol tipus d'ambient d'aigua dolça i que, per a cada tipus d'ambient (natural o contaminat), se'n puguin trobar espècies indicadores; (d) és un grup que abans que Patrick s'hi dediqués havia estat estudiat ja per molts investigadors i se'n disposava de molta informació.

Els treballs de Ruth i el seu equip va revelar que algunes espècies de diatomees eren més abundants en aigües molt contaminades amb matèria orgànica procedent d'aigües residuals, mentre d'altres creixien millor en aigües contaminades per productes químics. Per tant, mitjançant l'observació al microscopi d'una mostra d'aigua i determinació de les espècies de diatomees i la quantitat en què s'hi trobaven, podia saber el tipus de contaminació de l'aigua i en quin grau es produïa. Tanmateix, quan es fa servir un grup d'organismes com a indicadors de la qualitat ambiental, cal que la recollida de mostres i el seu estudi es facin de la mateixa manera en els diversos àmbits a analitzar, per tal que les mostres siguin homologables. això, Ruth va aconseguir-ho amb un aparell que va dissenyar ella mateixa

Diatòmetre (dibuix d'un article de Ruth Patrick)

L'aparell que Ruth va dissenyar era el diatòmetre, que el 1955 va patentar en nom de l'Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia (Ruth va anomenar-lo diatòmetre Catherwood en honor a la Fundació Catherwood, que va subvencionar la seva recerca). La definició de la patent diu que és un "aparell de mesura usat per obtenir un índex de la vida aquàtica en un corrent d'aigua". El diatòmetre, que sura a l'aigua, conté portaobjectes (els vidres rectangulars que s'usen com a suport de les preparacions que s'observen al microscopi) i es deixa a l'aigua un temps suficient perquè s'hi formi, al damunt, un substrat biològic (dues setmanes sol ser suficient). Les diatomees vives hi queden adherides, mentre que les mortes se'n desenganxen. Per tant, al final les diatomees que s'observen sobre les mostres són totes vives. Això resol el problema que hi havia quan es feia el recompte de diatomees en mostres d'aigua, perquè, en ser algues amb una coberta silícica que perdura molt de temps després que la cèl·lula ha mort, no es podien distingir les cél·lules vives de les mortes.

Article amb la descripció del diatòmetre (1954)

La reconeguda expertesa de Ruth en els estudis ambientals dels sistemes aquàtics va fer que li encarreguessin l'estudi de l'impacte ambiental de l'activitat humana en rius i altres medis d'aigua dolça, i també el seus serveis com a consultora, tant per part d'institucions privades i indústries, com d'agències governamentals, que, a més, la consideraven una persona adequada per fer de portaveu. Els presidents dels Estats Units Lyndon B. Johnson i Ronald Reagan van demanar-li consell sobre la contaminació de les aigües (Johnson) i sobre la pluja àcida (Reagan). Va col·laborar amb el Congrés dels Estats Units en la legislació contra la contaminació i va participar en la redacció de la Llei per a la protecció de l'aigua (Clean Water Act). Al final de la seva carrera professional, que va ser molt llarga, Ruth calculava que havia estudiat entre 800 i 900 cursos d'aigua per tot el món. El desenvolupament científic i tecnològic la fascinava, perquè permetia aprofundir en l'estudi de l'estructura i funcionament dels ecosistemes i aquest coneixement facilitava la resolució dels problemes creats per la contaminació de les aigües. Va publicar més de 200 articles científics i alguns llibres.

Ruth Patrick va morir en una residència per a gent gran a Lafayette Hill (Pennsilvània, EUA) el 23 de setembre de 2013. Aleshores era vídua en segones noces; el primer marit, Charles Hodge, va morir el 1985 i ella va tornar a casar-se el 1995 amb Lewis H. VanDusen, que va morir el 2004. Ruth va tenir una vida científica i professional molt llarga i fins i tot ja retirada de la recerca va mantenir el seu interès per la ciència,  El 2012, amb 104 anys, seguia llegint publicacions científiques i encara va mostrar el seu interès per una innovació recent: el desenvolupament d'un codi de barres per al DNA, com a eina per a la identificació de larves aquàtiques d'insectes i la seva aplicació per a mesurar la contaminació de les aigües. Ruth volia saber si aquesta metodologia molecular podia emprar-se per a la identificació de les diatomees.

La destacada contribució de Ruth Patrick a la ciència, especialment a la limnologia, li va ser reconeguda en vida amb nombrosos premis i guardons d'associacions i organitzacions científiques, de fundacions privades i organitzacions professionals, d'organitzacions cíviques, d'organitzacions de dones, del govern de Pennsilvània i del dels Estats Units, a més de guardons i doctorats honoris causa de diverses universitats. També hi ha alguns centres de recerca que duen el seu nom, com ara el Centre Patrick de Recerca Ambiental de la Universitat Drexel (és el nom actual del Departament de Limnologia que ella va fundar) o el Centre d'Educació de la Ciència Ruth Patrick, de la Universitat Aiken de Carolina del Sud.

Algunes diatomees de la col·lecció de la Universitat Drexel:

Planothidium apiculatum

Aulacoseira alpigena

Navicula germainii

Aulacoseira humilis

Potser us interessarà:
- Ruth Patrick 1907-2013. Biographical Memoirs, per Thomas L. Bott i Bernard W. Sweeney, disponible en el web de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units.
- Ruth Patrick, ecology pioneer, dies at 105, per Julie Zauzmer, a The Washington Post (23.09.2013).
- Articles científics i altres publicacions de Ruth Patrick. Llistat de les publicacions de Ruth Patrick, en el web de l'Acadèmia de Ciències Naturals de la Universitat Drexel.

La plaça desperta

Aigua al voltant de de la font, després que marxés la mainada

Amb el bon temps, tornem a fer la pausa de mitja tarda i fem cap a la plaça Comas, aquesta plaça que fa uns anys va recuperar l'aire de plaça del poble que va ser l'actual barri de Les Corts, de Barcelona. I amb el bon temps, la font torna a ser el punt d'atracció per a la mainada. No és que no els atregui durant l'hivern, però suposo que pares i mares --i avis  àvies-- no els deuen deixar apropar, llevat que sigui per beure aigua.

Divendres passat, hi havia a la plaça Comas més criatures que de costum. Potser havia estat el sant o l'aniversari d'alguna criatura i en sortir d'escola --a la mateixa plaça hi ha l'escola Ausiàs March-- els havien repartit globus, perquè quan vam arribar-hi, hi havia cua a la font per omplir d'aigua els globus. Perquè a la plaça Comas, la mainada no infla els globus bufant, sinó que els endollen a l'aixeta de la font i els omplen d'aigua. Després tenen destinacions diverses. Hi ha criatures que els fan servir de contenidor per transportar aigua fins a la zona de joc infantil on l'aboquen a la sorra per fer farinetes. Però no en tenen prou amb un viatge i veus la mainada anar i venir amb la seva càrrega d'aigua una i altra vegada. N'hi ha que volen aprofitar tant el viatge i omplen tant el globus, que els acaba per explotar.

D'altres, un cop han omplert el globus es posen a córrer per la plaça deixant-ne caure el contingut al terra. N'hi ha que són més trapelles i fan servir els globus com si fossin pistoles d'aigua i persegueixen altres nens i nenes per abocar-los al damunt l'aigua del globus. El resultat pot ser divers: n'hi ha que s'ho prenen com un joc i es posen a riure, però d'altres s'emprenyen i busquen la revenja, ja sigui mullant el nen o la nena que els ha llençat l'aigua o etzibant-li una puntada de peu o fins i tot un cop de puny (aquí és quan han d'intervenir els adults).

A la cua de la font es veuen els mateixos comportaments que es produeixen en una cua amb persones adultes. La majoria respecta la cua i omple el globus quan li toca, però sempre hi ha el llest o llesta que intenta colar-se. En algun cas, dissimuladament, posant-se a parlar amb algunes de les criatures que són prop de l'aixeta. En d'altres, de manera descarada, passant al davant de tots o fins i tot per la força. I quan els globus exploten, normalment es conformen i es dediquen a jugar amb una altra cosa, però divendres vaig veure un nen que intentava arrabassar el globus d'un altre més petit que ell, tot i que va fer-ho fet subreptíciament, dient-li que ell li ompliria d'aigua. Un cop el globus ple d'aigua, el grandot va intentar quedar-se'l, però el petit va començar a xisclar i en veure que una persona adulta --la mare del petit, em sembla-- s'atansava a la font, l'altre li va tornar el globus. Uns altres, després que els seus globus explotessin, van intentar agafar aigua amb una bossa de plàstic, però devia tenir un forat i tal com l'omplien l'aigua s'escolava de la bossa.

[Incís: En veure'ls jugar amb els globus, pensava que una cosa tan senzilla com un trosset de goma en forma de bossa els pot fer tan feliços --o més i tot-- que algunes joguines molt cares. No fa gaire, també vaig veure uns nens jugant amb baldufes, que no crec que siguin molt cares, i s'ho passaven molt bé. I a casa seva potser tinguin cotxes teledirigits, Barbies amb un gran vestuari, maquinetes electròniques i qui sap quantes joguines sofisticades que possiblement no els proporcionin tan de plaer com jugar amb l'aigua i els globus o fer ballar una baldufa.]

Es notava que era divendres i que no hi havia pressa per tornar a casa. Moltes mares de criatures seien en els bancs que hi ha al voltant de la plaça o en alguna de les dues terrasses de bar que hi ha. Tot i que hi ha dies que es veuen alguns pares, les mares segueixen sent majoria per recollir la mainada a l'escola i quedar-se amb les criatures una estona a la plaça.

El grup de dones "madures" que cada tarda durant l'estiu es reuneix a la terrassa del bar Varadero, enguany encara no deu haver començat oficialment la temporada. N'he vistes algunes, però en grupets petits, no pas com si assistissin a la convocatòria quotidiana estiuenca. De fet, ara el temps és una mica irregular i no sempre abelleix estar-se en una terrassa quan el sol ja no escalfa. Avui, per exemple, jo no hi he anat; hauria hagut de dur-hi un xal o alguna altra cosa per tapar-me i per posar damunt la cadira metàl·lica del bar.

L'escapada de mitja tarda a la plaça és un d'aquests petits plaers que et pots permetre fàcilment. I si va acompanyat del Cacaolat, molt millor!

Contrastos

Aquesta foto és la plaça de l'Univers, en el recinte firal de Barcelona, a Montjuïc. la foto està feta un dia de juliol de 2008, durant la celebració de l'ESOF2008, el gran congrés de ciència que es va fer a Barcelona. Més que una plaça dura és una plaça... duríssima:


Aquesta altra fotografia l'he treta d'un antic àlbum familiar. La va fer el meu pare el 1949 durant la Fira de mostres, que se celebrava cada any de l'1 al 10 de juny (o al 15?, no n'estic segura):


Encara que no ho sembli, la foto està presa a la plaça de l'Univers, la mateixa que he mostrat abans. Em fa l'efecte que va ser el primer any que vaig anar a la Fira de mostres. M'havien explicat que es passava per una mena de camins pels quals queia l'aigua pels dos costats. Era impressionant, perquè era com m'havien dit i tenies l'aigua a costat i costat. I t'esquitxava. Però la Fira era al juny i l'aigua ajudava a refrescar l'ambient. (I la meva mare, què valenta! La criatura que duu a braços havia nascut un parell de setmanes abans.)

Quina llàstima que treiessin aquelles fonts! I quantes altres coses han canviat a la ciutat des des d'aleshores!

L'Exposició Internacional de Saragossa

Ahir vaig escriure sobre la Tribuna del Agua que té lloc en el marc de l'EXPO de Saragossa, i avui em referiré una mica a alguns aspectes de l'EXPO que veuen els visitants generals. Només me'n referiré a alguns, perquè una visita de dos dies i passant-me la major part del temps en el pavelló de la Tribuna de l'aigua no donen per a molt.

La localització, a la riba de l'Ebre, és molt adient. Tot i ser fora del centre, hi ha molts autobusos que van i venen contínuament, i és prou propera a l'estació de Delicias perquè qui arribi a Saragossa amb tren per passar un dia a l'Expo pugui anar-hi caminant des de l'estació, si no fa massa sol, o pujant en una cistella aèria. A més, de nit, si les forces encara acompanyen, es pot tornar al centre de la ciutat tot passejant per la riba de l'Ebre.

Una cosa que ha de tenir en compte qui vagi a l'Expo és que haurà de fer cues arreu, excepte si fa servir el fast pass, que pot aconseguir-se a través d'uns monitors d'ordinador que hi ha situats en diversos llocs, però que només serveixen per a uns quants pavellons.

Hi ha molts llocs en què hi ha cortines d'aigua, brolladors o fins i tot aigua polvoritzada que, aquests dies de calor donen una certa sensació de frescor quan t'hi apropes. Però quan has de travessar aquells grans espais oberts i "durs", sense ni una ombra, si es una hora en què el sol cau amb ràbia, pot ser pitjor que avançar pel desert, tens la sensació que l'asfalt o els ciment s'han de fondre sota els teus peus. De tant en tant hi ha arbrets; però no són més que això: arbrets, projectes d'arbre que d'aquí a uns quants anys segurament procuraran un ombratge agradable però que ara no serveixen gairebé per a res.

Qui té el valor de travessar aquesta plaça a les tres de la tarda?

Els llocs on vaig veure la mainada gaudir més va ser on es podien mullar, sobretot ficant-se enmig de les cortines d'aigua o en uns rectangles d'on brollava l'aigua del terra de manera intermitent i a la nit amb llum. Com reien cada vegada que el broll d'aigua sorgia amb força del terra i s'enlairava més amunt dels seus caps!



De pavellons, en vaig veure molt pocs; no vaig tenir molt de temps lliure per fer-ho i, a més, no suporto fer cues (en realitat, són els meus genolls els que no ho suporten). Vaig ficar-me en alguns pavellons on no hi havia cua o en algun que n'hi havia molt poca en el moment de passar-hi al davant. Vaig entendre per què no hi havia cues en alguns: en general, la gent ja va informada i sap què val la pena de veure. En el pavelló del Marroc, però, no hi havia gens de cua i la decoració interna era molt bonica. Alguns dels que vaig visitar no eren més que basars on es podia comprar artesania del país representat o bars i restaurants (hi havia qui anava al pavelló de Letònia només per beure'n la cervesa).

Pel que fa al menjar, m'havien dit que convenia reservar en els restaurants. No em va fer falta perquè a la Tribuna ens donaven menjar: minientrepans, minigazpacho, minicanapès i mini-moltes-altres-coses, però suficient. Per fora hi havia ple de chiringuitos clonats, tots idèntics; i amb preus més aviat alts, però en aquests llocs ja t'ho esperes. També vaig veure restaurants d'autoservei i moltes taules en llocs ombrejats i prop de les cortines d'aigua on no es veien aglomeracions. Potser el problema sigui per anar als restaurants especialitzats.

Cada nit hi ha l'espectacle estrella, Iceberg, sinfonía poético visual, de Calixto Bieito. L'Iceberg està situat dins del riu i durant el dia, fixant-s'hi, poden veure-s'hi al damunt els pingüins que en començar l'espectacle es llencen a l'aigua no sés si amb la idea de suicidar-se o de refrescar-se. És un típic espectacle que combina llum, música i tecnologia i, encara que fos diferent, em va recordar l'espectacle nocturn de l'Expo de Sevilla, el del Forum de Barcelona i algunes inauguracions de jocs olímpics o esdeveniments multitudinaris. Dec estar passada de moda, però prefereixo uns bons focs artificials.

En el riu, l'Iceberg de l'espectacle nocturn. En la llunyania, el Pilar

Dels pocs pavellons que vaig poder visitar, em va agradar El faro, però crec que mereix un comentari per a ell sol. Un altre dia m'hi referiré.

Aigua, comunicació i ètica a l'EXPO

Un aspecte interessant de l'EXPO de Saragossa és que serveix de marc per a un seguit d'activitats culturals i socials. Hi he estat dos dies per assistir a alguns debats de la Tribuna del Agua, en la qual s'organitzen debats presencials i també per videoconferència amb connexió en molts llocs del món. A més, cada vespre hi ha l'Àgora, una sessió a la qual pot accedir-hi tothom, sense haver d'inscriure-s'hi.

El tema general d'aquesta setmana a la Tribuna és "Agua y sociedad: Educación, comunicación y cultura". Hi han passat persones que han aportat visions molt diferents sobre cadascun d'aquests aspectes, i el debat amb el públic ha estat també molt enriquidor. Al vespre, les dues Agores a què vaig assistir van ser molt diferents, però ambdues van entusiasmar el públic.

A l'Àgora de dilluns, 4 d'agost, que va coordinar Cristina Ribas, van participar diversos periodistes ambientals, entre els quals hi havia Maria Josep Picó, que va ser directora de la revista NAT des de la seva fundació fins que, fa uns mesos, Sapiens va decidir tancar-la malgrat que no estigués causant cap dèficit a l'empresa (però no devia produir prou benefici).

Dimarts, el tema de l'Àgora va ser La ética del agua, i van participar-hi l'escriptora Rosa Regàs, el filòsof (i actual rector de la Universidad Autónoma de Madrid) Ángel Gabilondo i la cantant Marina Rossell. Rosa Regàs va incidir en un aspecte que s'ha dit molt aquests dies: el problema de l'aigua no és la seva carència perquè, d'aigua, a la Terra, n'hi ha suficient; el problema és la seva distribució: en els països rics hi ha un excés d'aigua i en els pobres, n'hi ha molt poca. Però en els països pobres no els manca només aigua, els manquen moltes altres coses, i tot és un cercle viciós. Això em va fer recordar una frase famosa, de Charles Edward A. Winslow, que relacionava malaltia i pobresa, perquè sovint les malalties dels països més pobres tenen una relació estreta amb la manca d'aigua o amb la mala qualitat de l'aigua de què disposen. Winslow va dir que "els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien i s'agreujaven perquè s'havien fet més pobres" (publicat a The cost of sickness and the price of health, de l'Organització Mundial de la Salut, 1951).

Ángel Gabilondo va autodefinir-se, com "uno que hace frases entre dos mujeres que hacen muchas cosas" (les dues companyes en el debat), i sí que en va fer de frases, algunes molt encertades, d'altres no tant (per a mi), però en tot moment va mantenir l'atenció de l'audiència, com el Buenafuente o altres recitadors de monòlegs televisius, que et distreuen i segueixes divertit o divertida, tot i que pensis que haurien pogut dir el mateix molt més breument.

Marina Rossell, provant el so abans de començar l'Àgora
Foto: M. Piqueras

Marina Rossell va cantar algunes cançons que tenien relació directa o indirecta amb l'aigua. La primera em sembla que es diu Lluvia, i comença així: Ha llovido bolas balas velas risas rosas rizos luces lazos líos... I va acabant llegint un poema d'una dona anònima, que explica el significat dels dibuixos que ha fet en el seu huipil, relacionats amb fets de la seva vida. Va repartir fotocòpies del poema escrit a mà per la dona que l'hi va fer conèixer (ho copio literalment):

En este huipil llevo grabado
todo lo que padecí y gocé
en los primeros cuarenta años de mi vida.
Estas seis flores rojas son
los corazones de mis abuelas,
de mi madre y de mis tres hermanas
que ya murieron.
Estos muñequitos son mis hijos,
nueve que he tenido,
y se distinguen los
que no se lograron
porque llevan una planta de maíz,
es decir, que ya se fueron
a alimentar la tierra.
Y vea usted esta greca
para que se de cuenta
de lo difícil que ha sido mi vida
que hasta remolinos de llanto hay ahí.
Este es mi ángel de la guarda,
y este otro el demonio que me tienta.
Los cocoles son mi marido
que como me abandonó
no más me la paso pensando en él.
Este es el árbol de la vida
y de la muerte,
y yo estoy en mi centro
porque aquí ando cumpliendo
mi destino.
Ya voy a labrar otro huipil
con más cosas que he vivido,
y cuando me muera
me vestirán con los dos,
uno encima de otro.
Cuando suba al cielo,
nomás de verlos
ya sabrá Dios
de que me ha de enjuiciar.
De "la tejedora de vida", colección de trajes mejicanos de la Banca Serfín

I aquí, una mena de trailer de l'Agora sobre l'etica de l'aigua:

La comissaria virtual (13)

Ja fa mesos que l'aigua és una font inesgotable de notícies per a la premsa. Els expedients d'avui van dedicats a algunes noticies en què aquest compost químic és protagonista.

1. El preu d'un dipòsit d'aigua
Començarem per la més recent, publicada a 20 Minutos el 15 de maig de 2008:

Fa referència a un fuita d'aigua que hi havia a Badalona en l'aqüeducte que duu l'aigua del Ter a Barcelona i que ha costat molt de reparar. En el peu de la foto, en lletra més petita, diu (la negreta correspon a les paraules que he subratllat en vermell): "Finalment, ahir van quedar enllestides les obres que han tapat la fuita d'aigua que patia l'aqüeducte Ter-Trinitat, a Badalona. Els treballs han costat més de mig milió d'euros i han consistit en la creació d'un dipòsit soterrat de 200 litres de capacitat i la col·locació de 1.200 metres de canonades. Amb l'aigua que ja no es perd es regaran les zones verdes de Badalona."

Les garrafes d'aigua que se solen comprar en els súpers són de 5 o de 8 litres. Una capacitat de 200 litres equival a 40 garrafes de 5 litres o a 25 garrafes de 8 litres. Segons 20 Minutos, fer un dipòsit soterrat d'una capacitat equivalent a l'aigua que cap en 25 o en 40 garrafes i 1,2 km de canonada ha costat... més de 500.000 euros!

2. Consum d'aigua als Estats Units La Vanguardia del 20 d'octubre de 2007 publicava un article del seu corresponsal a Washington sobre la campanya que hi havia als EUA contra l'aigua embotellada, el consum de la qual havia experimentat un boom el 2006.

Deia el corresponsal que, dels 8.300 litres d'aigua embotellada que es consumien el 1990, s'havia passat a 31.000 litres el 2006.

No sé quants habitants devia tenir els EUA el 1990 ni el 2006, però fa uns minuts en tenia 304.092.371. (Ara ja en seran més perquè el U.S. PopClock canvia a cada moment.) No crec que el 2006 fossin molts menys. Però suposem una xifra rodona; que haguessin estat 303.000.000 habitants. Si la població va consumir 31.000 litres d'aigua embotellada el 2006, la quantitat consumida per habitant es mesura en deumil·lèsimes de litre (si no m'he equivocat). D'això en diuen un boom?

I si el corresponsal s'hagués confós i no fos el consum total, sinó per habitant? Serien gairebé 85 litres per dia i per persona. Tant en un cas com en l'altre els nombres són molt exagerats, per defecte o per excés.

3. El preu de dessalar l'aigua de mar

El mes de gener es va parlar de dur a Barcelona aigua en vaixell procedent d'una dessaladora d'Almeria. Segons 20 Minutos (23 de gener de 2008), un conseller del Govern valencià --molt preocupat, es veu, per la despesa pública que puguin fer els seus veïns del nord-- després de fer els seus càlculs, va dir que aquella mesura era una bogeria.

L'esmentat conseller va dir "desalinizar agua de mar cuesta entorno a 0,6 euros por centímetro cúbico, a los que hay que sumar o,3 adicionales en concepto de transporte." Tenint en compte que un litre equival a 1000 centímetres cúbics, si un centímetre cúbic d'aigua dessalada costés 0,6 euros, el preu d'un litre seria de 600 euros i, sumant-hi el cost del transport, posada a Barcelona el preu pujaria a 900 euros per litre! Si el petroli és l'or negre, aquesta aigua podria anomenar-se l'or incolor. I efectivament, hauria estat una bogeria.