La comissaria virtual (46): Anuario de las búsquedas improbables

En l'edició digital d'El País del 28 d'agost 2011 hi ha un article titulat "La ciencia del disparate", que tracta dels articles científics que es publiquen durant l'estiu i dels quals parlen els mitjans en època de vacances, quan a la gent prefereix llegir notícies que no facin pensar massa i, si pot ser, que facin somriure.

Marc Abrahams

L'article inclou una cita i comentaris de Marc Abrahams, director i cofundador dels Annals of Improbable Research, una revista científica d'humor --o d'humor científic, segons com es miri-- que té com a finalitat fer riure la gent, però també fer-la pensar. Per exemple, en el número de juliol-agost de 2011 es comenta un article sobre la possibilitat que es produeixi una explosió dels gasos del còlon quan es realitza una colonoscòpia en què el colonoscopi porta incorporades ases metàl·liques  per a electrocauterització dels pòlips que es poguessin detectar durant l'examen. Si la preparació del pacient no ha estat feta adequadament, amb una neteja completa del còlon (m'estalvio d'explicar com es fa; si algú s'ha sotmès alguna vegada a aquesta prova, ja sap que el budell queda completament net), s'hi podrien acumular gasos en concentracions que podrien fer-los explotar fàcilment. Un altre estudi que comenta la revista estudia les diferències entre els bacteris habituals de la vagina de la femella humana i de la femella del babuí o papió, el més gran dels primats no homínids. Malgrat que siguin dues espècies properes, la composició de la microbiota vaginal és bastant diferent.

Doncs bé, parlant de disbarats (la ciencia del disparate, es titula l'article), m'ha cridat l'atenció que hagin traduït el nom de la revista Annals of Improbable Research i, encara més, com l'han traduït (si no ho llegiu bé, cliqueu damunt la imatge i la veureu ampliada):

Anuario de las búsquedas improbables!

Si esmentessin The Guardian, The Times o Il Corriere della Sera, en dirien El Tutor (o El Defensor), Los Tiempos o El Correo de la Tarde (o de la Noche)? Per altra banda, fent la retrotraducció del nom de la revista, a mi em surt Yearbook of the Improbable Searches. Crec que una traducció del títol --només per curiositat, perquè els títols de revistes i diaris no es tradueixen-- podria ser Anales de Investigación Improbable.

Foto: Marc Abrahams en el Congrés Mundial de Periodisme Científic 2011 (M. Piqueras, juliol 2011)

Una de freda i una de calenta

Aquest matí he anat al Registre civil a recollir una partida de naixement meva. Tinc una assignatura pendent des de fa anys i vaig decidir resoldre-la aquest estiu. Vull fer el que no van poder fer els meus pares quan vaig néixer: vull que, en els meus documents, posi que em dic Mercè, en català.

Fa alguns mesos vaig anar al Registre civil per sol·licitar el canvi i quan em va tocar el meu torn em van dir que em calia dur una partida de naixement recent (de fet, jo no en duia cap, ni de recent ni d'antiga). Aquell dia no podia esperar-me més i ho vaig deixar córrer. He aprofitat el mes d'agost, relativament tranquil, per tornar-hi. Quan vaig agafar número per demanar la partida de naixement em vaig espantar perquè tenia com 80 o 90 persones per davant meu. M'ho vaig prendre amb paciència i vaig treure la lectura que duia preparada per a l'espera. L'espera, però, va ser molt més breu del que m'imaginava. Hi ha un mostrador llarg amb moltes persones atenent al públic i els números que apareixen en el taulell lluminós van canviant molt ràpidament. I la funcionària que em va atendre era molt amable. O sigui que, si hagués de puntuar aquesta secció del registre li donaria un 9,5, gairebé matrícula d'honor.

Avui hi he tornat. Havia de recollir la partida de naixement (a les persones nascudes a partir del 1950 crec que els la donen al moment, però les que som més "antigues" encara no estem en el registre informàtic i han de fer la cerca manualment) i tenia intenció de sol·licitar després la traducció del nom. M'he dirigit a informació i he preguntat --en català-- a una noia on havia de fer la sol·licitud. M'ha respost --en castellà: "En agosto, estas gestiones no se hacen. Tendrá que venir en septiembre." Li he demanat --en català-- si, de tota manera, em podia indicar on es fa la sol·licitud del canvi de nom, per no haver de tornar a preguntar-ho quan hi torni d'aquí a uns dies, ja dins del més de setembre. No sé si no m'ha entès, perquè m'ha preguntat "¿Cómo dice?"

Li he tornat a fer la mateixa pregunta, però no he parat atenció què m'ha respost perquè la meva ment estava pensant en dues coses. Per una banda, que és el primer cop que em trobo que un servei públic oficial està tancat per vacances. Normalment, quan la gent fa vacances és precisament quan disposa de temps per poder fer gestions com aquesta o per renovar-se el DNI o el passaport. (De tota manera, recordo que fa alguns anys --potser el 2003-- la comissaria de policia del carrer Mallorca era tancada per vacances de Nadal; no puc assegurar si tos els serveix o només on feien els passaports.) Per altra banda, pensava que, sempre que he vist convocatòries de feina per a l'administració, un dels requisits que demanen és tenir coneixement de la llengua. O sigui, que, si hagués de puntuar el servei de canvi de nom i el servei d'informació del registre, els posaria a l'altre costat de l'escala, amb un insuficient.

"La" tigre de Giorgio Celli

M'han demanant que posi en el bloc la versió original italiana del poema del tigre de Giorgio Celli, que ahir vaig traduir per al bloc. (Fixeu-vos que, en italià, 'tigre' és un mot femení: la tigre. Sembla estrany, però passa amb moltes paraules, que tenen gènere diferent en llengües diverses.). Aquí va:

La tigre

C’è chi pensa che la natura sia buona

e  finisce nelle fauci della tigre

c’è chi pensa che la natura sia malvagia

e  abbatte a colpi di fucile la tigre

c’è chi pensa che la natura sia bella

e  mette nella gabbia dello zoo la tigre

c’è chi pensa che la natura sia utile

e  si fa una pelliccia con la tigre

c’è chi pensa che la natura pensi

e  seziona il cervello della tigre

c’è chi pensa che la natura sia in pericolo

e  fa un’osai di protezione per la tigre

c’è chi pensa che la natura sia Dio

e  trova l’uomo nella tigre

c’è chi pensa che la natura sia opera di Dio

e  dissocia l’uomo dalla tigre

c’è chi pensa che la natura sia natura

e  diventa parente della tigre

c ’è chi pensa che la tigre sia tigre

e  lascia in pace la tigre

 

Giorgio Celli (1935-2011)

El tigre de Giorgio Celli

Els gats han estat els meus mestres d'etologia: Mestres sense paraules però amb gestos transparents; i jo, a poc a poc, he esdevingut un admirador i un còmplice d'ells.

Giorgio Celli (1935-2011)

Giorgio Celli va ser una persona de les que ara en diuen polièdriques i abans en deien polifacètiques. En realitat, era un humanista, un home de molts sabers per al qual les dues cultures (ciències i lletres) no existien perquè per a ell eren una de sola.

Entomòleg, etòleg i ecòleg, Celli va ser professor de la Universitat de Bolonya, on va dirigir l'Institut d'entomologia Guido Grandi. Però no es va limitar a la seva tasca docent i de recerca; a Itàlia era molt conegut per la seva tasca de divulgació, a través de llibres, i especialment a través de la televisió, amb programes sobre els animals i l'ambient, com ara "Nel regno degli animali". La seva obra escrita és notable: assaig, poesia, teatre, novel·les. En el vessant de la narrativa, cal destacar les seves obres de novel·la negra (que, ves per on, en italià es "groga": un giallo, en diuen), que Celli deia que escrivia per afició i en les quals sempre hi sortia algun gat, el seu animal més estimat.

Celli va ser un home tan polèmic com conegut. Va lluitar per la limitació de l'ús de plaguicides, per la defensa de la lluita biològica de les plagues del camp, per la defensa dels insectes útils. Estava descontent amb molts coses, però non es limitava a criticar i era contradictori: criticava la política italiana, però va ser eurodiputat amb els Verds i era regidor, també pels Verds, a l'Ajuntament de Bolonya; parlava malament de la universitat, però se sentia orgullós de ser professor emèrit de la Universitat de Bolonya.

Quan el juliol de 2002 vaig anar uns dies a Bolonya, Imma Rúbies, biòloga catalana i professora, com Celli, de la Facoltà di Agraria de la Universitat de Bolonya, me l'havia de presentar. Malauradament, Celli va posar-se malalt --crec que va ser el mateix dia que vaig arribar a Bolonya-- i van haver d'internar-lo a l'hospital. No el vaig poder conèixer personalment en aquella ocasió i no hi haurà cap més oportunitat per fer-ho. Crec que va ser arran d'aquella indisposició que van començar els seus problemes greus de salut. Segons vaig llegir en alguns diaris, els últims anys estava sotmès a diàlisi. El maig d'enguany va ser internat perquè li fessin un bypass. Segons la Wikipèdia italiana, com a conseqüència del seu pas per la unitat de vigilància intensiva va contreure una doble infecció: primer amb un fong (Candida tropicalis) i després amb un bacteri (Klebsiella pneumoniae) resistent als antibiòtics. Va morir l'11 de juny de 2011.

La meva amiga catalano-bolonyesa que ahir va anar a una xerrada sobre Celli i m'ha enviat una poesia de Celli que van repartir com a record de l'acte. N'he fet una ràpida traducció i la copio aquí (n'he respectat la puntuació, o millor dit, la no-puntuació) :

El tigre

Hi ha qui pensa que la natura és bona

i acaba dins la boca del tigre

hi ha qui pensa que la natura és maligna

i mata a trets de fusell el tigre

hi ha qui pensa que la natura és bella

i fica engabiat en un zoo el tigre

hi ha qui pensa que la natura és útil

i es fa un abric amb la pell del tigre

hi ha qui pensa que la natura pensa

i dissecciona el cervell del tigre

hi ha qui pensa que la natura és en perill

i fa un oasi de protecció per al tigre

hi ha qui pensa que la natura és Déu

i troba l’ésser humà en el tigre

hi ha qui pensa que la natura és obra de Déu

i dissocia entre els humans i el tigre

hi ha qui pensa que la natura és la natura

i es converteix en un parent del tigre

hi ha qui pensa que el tigre és tigre

i el que fa és deixar en pau el tigre.

Giorgio Celli

Una periodista italiana em va dir fa anys que, físicament, Celli semblava "un rospo barbuto" (un gripau barbut). Potser sí, però era un gripau simpàtic i, per la seva manera de ser, em recorda més els gats que ell tant s'estimava: bastant àcrata, indòmit i que feia en tot moment el que creia que havia de fer.

Potser us interessarà:
- Entrevista a Giorgio Celli (vídeo). Parla del seu interès pel comportament dels animals, del paper dels zoològics i de la televisió com a mitjà (des)educatiu.
- "Sono vivo, vegeto e... polemico". Carta de Giorgio Celli (agost 2010) en què explica el buit que li fan mots sectors intel·lectuals de la seva ciutat.

Joana Raspall

Tot i la facilitat de la xarxa per consultar frases fetes, locucions, dites i refranys, el Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí, que vaig comprar fa més de vint anys, segueix ocupant un lloc preferent entre els meus llibres de consulta. És una d'aquelles obres de les quals no em desprendria mai.

Malgrat la meva estima per aquell llibre, no sabia res de la seva autora (coautora, en realitat). Ara, a través de la pàgina que hi té dedicada a l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana, de la qual és sòcia d'honor, n'he sabut algunes coses. Per exemple, que la seva obra és variada: diccionaris especialitzats (a més del que he esmentat, és coautora d'un altre de sinònims i d'un d'homònims i parònims), teatre i narrativa infantil i juvenil, novel·la, i poesia, amb una dedicació especial a la poesia infantil i juvenil.

En aquest vídeo, Joana Raspall llegeix Nit d'estiu, un dels seu breus poemes infantils (uns quinze segons) que, com ella diu, és un joc de paraules:



Quan el racisme, les guerres i la fam sacsegen el nostre planeta, que bé sonen les paraules del poema Podries, de Joana Raspall!:

Podries

Si haguessis nascut

en una altra terra,

podries ser blanc,

podries ser negre...

Un altre país

fora casa teva,

i diries 'sí'

en una altra llengua.

T'hauries criat

d'una altra manera

més bona potser,

potser més dolenta.

Tindries més sort

o potser més pega...

Tindries amics

i jocs d'una altra mena;

duries vestits

de sac o de seda,

sabates de pell

o tosca espardenya,

o aniries nu

perdut per la selva.

Podries llegir

contes i poemes,

o no tenir llibres

ni saber de lletra.

Podries menjar

coses llamineres

o només crostons

secs de pa negre.

Podries... podries...

Per tot això pensa

que importa tenir

les mans ben obertes

i ajudar qui ve

fugint de la guerra,

fugint del dolor

i de la pobresa.

Si tu fossis nat

a la seva terra

la tristesa d'ell

podria ser teva.

La "bugandaia" de Pavia

M'agraden els monuments dedicats a gent normal, amb professions humils. Per exemple, la venedora de diaris de Cáceres:

O aquest pagès de Terol:

Però n'hi ha un que m'agrada especialment i és el monument a la bugadera que hi ha Pavia, a costat del riu Ticino. És una estàtua en bronze que reprodueix una bugadera, com a record a les dones del Borgo Ticino que fins a ben avançat el segle XX encara anaven a rentar la roba al riu. (El Borgo Ticino és un barri de Pavia situat a la riba dreta del riu i allunyat del centre; la part més característica la formen les casetes que voregen el riu.)

"La lavandera dal Burg", estàtua de Scapola (1981)

A la base de l'estàtua hi ha un poema de Dario Morani (1897-1980) en la llengua d'aquella terra (a Itàlia parlen sempre de "dialectes", però n'hi ha alguns tan diferents de l'italià "oficial", que crec que podrien considerar-se llengües diferents).

Burgh a Bass

Na fila ad casett culurà.

Vüna sü, vüna giu.

E un vel ad nebia in gir.

Dadre una fila ad piant gris

La filtra al füm di camin

In sl'arsin la brina

la disegna i base

e l'acqua scüra

la specia un sù malà.

Me ombar

I lavander

i sbatn i pagn

per guadagnass

la mica.

Dario Morani (1897-1980)

Una traducció segurament barroera:

Una fila de cases de colors.

Una a dalt i una abaix.

I un vel de boira pel voltant.

Darrere un parterre de plantes gris

es filtra el fum de les xemeneies.

En el voral la gebra

dibuixa els graons

i en l'aigua fosca

s'emmiralla un sol malaltís.

Com ombres

les bugaderes piquen la roba

per guanyar-se la vida.

Llegeixo en el llibre Pavia: Donne nel Tempo, Tempo delle Donne un capítol dedicat a les professions de la dona en la primera meitat del segle XIX. Segons un cens de la població de Pavia que es va fer el 1823, deu dones de cada cent eren 'lavandaie' o 'bugandaie'. Les primeres serien les dones que feien el rentat normal de la roba, mentre que les bugandaie rentaven la roba de la casa blanquejant-la tot escaldant-la amb cendres; és el que anomenaven la 'bugà'. És a dir, la nostra 'bugada' original, que el diccionari català-valencià-balear (l'Alcover-Moll) defineix com a "sèrie d'operacions que tenen per objecte netejar la roba escaldant-la amb lleixiu després de rentada amb sabó". Explica com es fa a Mallorca, i quina diferència hi ha entre la bugada mallorquina i la menorquina i catalana: "...principalment en la situació del cendrer, que a Catalunya i Menorca es col·loca damunt la roba, mentres que a Mallorca se sol posar davall." Segons el llibre esmentat de les dones de Pavia, la meitat de les bugandaie paveses devien ser de Borgo Ticino, mentre que les lavandaie eren de Pavia mateix o d'altre llocs de la província.

Ves per on, la bugada ens uneix amb aquella terra!

El Borgo Ticino vist des de la riba oposada

Fotos: M. Piqueras

Potser us interessarà:
- Un dels millors invents de tots els temps (aquest bloc, 08.04.200) Sobre un dels invents --la rentadora-- que més ha contribuït a l'alliberament de la dona, i de quan les dones feien la bugada en els rius.
- El bomber Echániz i Gargantua (aquest bloc, 02.08.2008) A Bilbao hi ha una plaça dedicada a un bomber; era bomber per afició però, de professió, era fuster i ell va ser qui va fer el primer "Gargantua".

El petit príncep (vietnamita)

Un altre petit príncep per a la meva col·lecció (gràcies, Elena):

Hi he donat un cop d'ull i, és clar, no hi entenc res. Són paraules molt curtes, pràcticament tot monosíl·labs, i amb molts tipus de vocals que tenen signes a la part superior i també per sota. Com que no sabria copiar-ne cap fragment en vietnamita, en copio un de la versió catalana:

Els estels no són pas iguals per a tothom. Per als qui viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per a altres, els savis, els estels són problemes.
[...]
Quan miraràs el cel, a la nit, com que jo viuré en algun dels estels, com que hi riuré, per a tu serà com si riguessin tots els estels. Tu tindràs estels que riuran!

Sobre El petit príncep, en aquest bloc:
- El petit príncep (hindi i tailandès) (05.04.2011)
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)

També podeu veure:
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya

Enric Valor, cent anys

No conec bé l'obra d'Enric Valor (1911-2000), i no em sento amb capacitat per fer-ne una glossa. Però vull afegir-me a l'homenatge que el món blocaire li ret el dia que es compleixen cent anys del seu naixement.

Aquest núvol de paraules està fet amb els mots del primer paràgraf de "Record d'hivern", del llibre "Paraula de la Terra", recull d'escrits publicat per la Universitat de València amb motiu de la investidura d'Enric Valor  com a Doctor Honoris Causa d'aquella Universitat. El paràgraf diu:

Sembla per enfora que això de «terreny valencià» s’agermana a la meravella amb la idea de terres càlides, amb plantats de tarongerals, arrossars i moscatell… Tot això de l’horta i les seues papellonenques barraques, les màrgens carregades de canyars, els sequiols, els vilatges amagats davall la verdor…, tot això, dic, és una pinzellada, un traç original i vigorós, que sembla devegades atraure’s tota l’atenció i fer-nos una mica oblidar que, dins la nostra petita nació valenciana hi ha, per a fer-la encara més agradosa, la varietat que pot brindar la Naturalesa: hortes baixes, comarques isolades essencialment muntanyenques, mar besant la planura i mar besant el peu de la serralada.

En aquests que segueixen, he afegit el nom de l'autor diverses vegades:

Líbia lliure de Gaddafi?

Estic seguint les notícies en directe a través d'Al Jazeera. A Líbia celebren la fi de Gaddafi; sembla que els seus fills han estat detinguts, un d'ells s'ha rendit. Però on és Gaddafi? A través de la TV estatal líbia, Gaddafi ha fet una crida al militars perquè acudeixin tots a Trípoli perquè la situació és perillosa (sobretot per a ell) i diu que cal impedir que el país caigui en les mans dels imperialistes. Al mateix temps intenta animar els seus seguidors dient-los que les tribus que són al seu favor avancen cap a la capital.

Al centre de Trípoli la gent celebra l'arribada de les tropes anti-Gaddafi. Recordo els dies passats en aquella ciutat el 2006 i penso com deuen ser avui aquells carrers, aquella plaça Verda (diuen les notícies que és un lloc d'enfrontament entre els seguidors de Gaddafi i els opositors), el Castell Vermell, la Medina, les mesquites i mercats al seu interior, el barri colonial (un barri amb un aire típicament italià) i la mesquita feta a partir d'una església catòlica. Tant de bo, aquesta nit sigui l'última de la lluita del poble libi per desempallegar-se del dictador.

Trípoli, la plaça Verda (ara de nou plaça dels Màrtirs)

Una de les mesquites de la Medina de Trípoli

Trípoli, mesquita de la plaça d'Algèria (Maidan al-Jaizar)

En el moment que publico aquesta entrada, les notícies són confuses. Alguns mitjans diuen que Gaddafi ha estat detingut, però d'altres parlen com si no se sabés on és. De tota manera, al-Jazeera mostra imatges en directe de la plaça Verda, lliure ja dels seguidors de Gaddafi. La locutora duu el cap cobert amb un casc.


Fotos: M. Piqueras, 2006

Ulldemolins i els diners

Ulldemolins és un poble del Priorat que, segons l'Instituto Nacional de Estadística, el 2010 tenia 470 habitants. És un poble tranquil, on no es percep la pressa que portem sempre la gent de ciutat. Com que no hi ha massa llocs on gastar diners, la gent no deu necessitar dur-ne al damunt. Potser per això l'oficina de "la Caixa" té aquests horaris un tan insòlits per a un banc:

Foto: M. Piqueras (10.08.2011)

Més sobre la visita de Benet XVI

Fa uns quants dies explicava en el bloc per què no m'he adherit a la campanya contra les Jornades Mundials de la Joventut que s'estan fent a Madrid aquests dies. A mesura que he anat veient imatges i llegint notícies arribades de Madrid, tot i que em ratifico en algunes de les coses que vaig dir, voldria matisar-me algunes altres.

Continuo pensant que oposar-se a aquesta trobada multitudinària respon en gran part a aquest corrent antireligiós actual. Tanmateix he vist que, dins l'església catòlica, també hi ha qui no hi està d'acord. Si més no, entre les entitats organitzadores de la manifestació, hi ha Redes Cristianas, un col·lectiu que no està d'acord amb moltes coses de l'església i la jerarquia catòliques actuals. En un díptic que van publicar amb motiu de la visita de Benet XVI a Madrid, indicaven com hauria de ser aquesta visita:

• Sencilla y nunca revestido de omnímodo poder y encumbramiento personal
• Nunca como jefe de estado, sino como autoridad moral y religiosa
• No como monarca absoluto, sino como símbolo de unidad de una institución democrática
• No como vicario de Cristo o de Dios, sino como garante del respeto a los Derechos Humanos
• Nunca asociado a los poderes económicos y políticos, sino en abierta complicidad con los excluidos y víctimas del sistema
• No como garante del mantenimiento de los actuales privilegios de la Iglesia católica en España, sino como denunciante de los Acuerdos firmados con el Estado español en 1979.

I afegeixen:

Como el papa no viene de este modo, nosotros y nosotras, parte integrante de la Iglesia católica en España, ¡ASÍ NO QUEREMOS RECIBIRLE!

Tenen raó quan diuen que el nom de la trobada és un engany. L'esmentat fulletó diu: "...se habla de Jornada Mundial de la Juventud cuando esta juventud se reduce a grupos meramente 'católicos' --en gran parte ideologizados-- y porque se presenta, además, como acontecimiento de interés 'público y universal' cuando se trata de un evento de una institución privada. Madrid no es con esta jornada ni la 'capital del mundo joven' ni ni tampoco el 'centro de la catolicidad' por más que se empeñen sus organizadores." 

Per altra banda, m'he assabentat que els participants a la trobada tenen un passi gratuït per al metro de Madrid i que, un cop acabi aquest esdeveniment, encara que el passi oficialment estigui caducat, si es queden més dies a Madrid, el podran seguir usant. Si haguessin concedit els Jocs Olímpics a Madrid, l'Ajuntament d'aquella vil·la hauria pres la mateixa decisió? Metro gratuït per a tots als assistents als Jocs? És un greuge que es fa als pobres madrilenys i madrilenyes que a més de treballar en agost, quan gairebé tothom és de vacances, han d'agafar un metro amb els vagons plens de gom a gom per gent que viatja gratis mentre que ells -- usuaris i usuàries de tot l'any-- han d'acoquinar i pagar el seu bitllet.

Fa uns dies comparava aquests esdeveniment de Madrid amb altres que també reuneixen molts milers de persones i en els quals els ajuntament han de gastar molts diners, però això del transport gratuït passa de taca d'oli. Seria com si cada cop que a Barcelona juga el Barça, el metro fos gratuït per als qui passessin per la taquilla amb l'entrada del partit a la mà.

I allò que em sembla injustificable és l'actuació de la policia amb els participants a les manifestacions laiques. Quan el ministre Blanco, com a portaveu del Govern, justificava l'acció policial, vaig pensar si aquell home hauria vist les imatges de violència gratuïta que jo acabava de veure. I ves per on, en aquesta ocasió, el PP està d'acord amb el Govern i diu que hi havia hagut provocacions per part dels manifestants.  En diverses ocasions he vist de prop manifestacions en què el públic provocava la policia --no dic "atacava", sinó "provocava". Però la policia ha de saber quina és la seva tasca. Encara que els insultin o els diguin coses difícils de pair, mai no haurien de respondre a les provacions amb cops de porra, perquè en els fons és el que busquen molts provocadors, per poder queixar-se després. A més, sol passar que els qui pateixen la violència policial són unes altres persones, perquè les provocadores marxen corrent tan bon punt veuen que els altres treuen les porres.

Deixem que el jovent catòlic es reuneixi, però sense tractar-los amb deferències que no es tenen envers les persones que van a un partit de futbol, a un concert de música pop, a la cavalcada dels Reis o a qualsevol altre esdeveniment multitudinari. Al cap i a la fi, si Jesús deia que el seu regne no és d'aquest món, per què es tracta el seu ambaixador com si, en comptes del cap d'un estat que és dels més petits del planeta, fos l'amo de tota la Terra?

Joves d'una parròquia romana al seu pas per Barcelona

Foto: M. Piqueras, 19.08.2011

García Lorca i Rosalía de Castro

Petit homenatge a dues grans persones: Federico García Lorca, que va ser assassinat el 19 d'agost de 1936, i Rosalía de Castro, la gran poeta  gallega a la qual García Lorca va dedicar un dels seus poemes en gallec.

Tomba de Rosalía de Castro, en el Convent de San Domingos de Bonaval (Santiago de Compostela)

Canzón de cuna pra Rosalía Castro, morta

¡Érguete, miña amiga,

que xa cantan os galos do día!

¡Érguete miña amada,

porque o vento muxe, coma unha vaca!

Os arados van e vén

dende Santiago a Belén.

Dende Belén a Santiago

un anxo va en un barco.

Un barco de prata fina

que traí a dor de Galicia.

Galicia deitada e queda

transida de tristes herbas.

Herbas que cobren teu leito

e a negra fonte dos teus cabelos.

Cabelos que van ao mar

onde as nubens teñen seu nidio pombal.

¡Érguete, miña amiga,

que xa cantan os galos do día!

¡Érguete miña amada,

porque o vento muxe, coma unha vaca!

Federico García Lorca

Poemas Galegos

Foto: M. Piqueras (octubre 2009)

Catástrofe "humanitaria"

Anunci vist avui en una parada d'autobús davant del mercat de Les Corts:

"Humanitaria", la fam que estan passant a la banya d'Àfrica milions de persones?

Segons el diccionari de la Real Academia Española (l'anunci és en castellà, però val també per al català) el significat de 'humanitario' és:

1. Que mira o se refiere al bien del género humano.

2. Benigno, caritativo, benéfico.

3. Que tiene como finalidad aliviar los efectos que causan la guerra u otras calamidades en las personas que las padecen.

Serà humanitari el que es faci per combatre aquesta catàstrofe, però la fam no és mai humanitària.

Ajudem a lluitar contra aquesta catàstrofe. Hi ha moltes ONG que hi estan participant. Algunes de les que tenim a prop:

• Intermon Oxfam
• Metges Sense Fronteres
• Manos Unidas
• Caritas

Foto: M. Piqueras (18.08.2011)

El bernat vermell

Bernat vermell, insecte hemípter

A l'estiu és freqüent veure el bernat vermell (Graphosoma lineatum) damunt plantes de fonoll o de pastanga borda, a les quals parasiten. Amb un sistema de bombeig doble --d'entrada i sortida-- injecten enzims a la planta i n'aspiren la saba ja alterada per efecte dels enzims.

Al llarg del seu cicle biològic, aquests insectes presenten dues coloracions diferents que responen a tàctiques ecològiques també diverses. En la fase de larva --a la primavera-- i en la diapausa, quan s'interromp la seva activitat fisiològica -- al final de l'estiu-- les ratlles negres alternen amb altres de color marró clar, mentre que en la fase adulta --en ple estiu-- canvien a negre i vermell ben viu. En el primer cas es tracta d'una coloració críptica, de camuflatge, que els permet passar desapercebuts en el medi. A l'estiu, en canvi, la coloració tan llampant fa que siguin ben visibles, i sembla que haurien de ser preses fàcils per qualsevol altre animal que s'alimenti d'insectes. Tanmateix, es tracta d'una coloració aposemàtica, que serveix per advertir els possibles depredadors que, si intenten menjar-se'ls, els trobaran repulsius.

Parella de Graphosoma lineatum (bernat vermell)

Aquesta parella estava copulant damunt d'una inflorescència de pastanaga borda, una de les plantes on és freqüent trobar els bernats vermells Les vaig veure fa pocs dies, fent un passeig pel camp prop d'Ulldemolins. La femella pon els ous en la mateixa planta, que és on naixeran i es desenvoluparan les larves de la següent generació.

El camí

Veig un caminet

per entre les vinyes.

A on em durà

si jo le'n seguia?

Ningú m'ho pot dir

sinó el que el sabia.

Saber un caminet

fa molta alegria.

Francesc Pujols

Foto: Vinya a les rodalies d'Ulldemolins (M. Piqueras, 12.08.2011)

Jo tampoc l'espero, però no m'he adherit a la campanya

Aquestes darreres setmanes he rebut diverses invitacions per Internet per adherir-me a campanyes de protesta contra la Jornada Mundial de la Joventut que se celebra a Madrid aquesta setmana i especialment per la visita de Benet XVI a aquella ciutat. Tot i que, com diu l'eslògan de la campanya, jo tampoc l'espero, després de llegir les diverses convocatòries rebudes, vaig decidir no adherir-me a cap d'elles.

Vull deixar clar: a) que l'actual papa no m'agrada (com no m'han agradat la immensa majoria dels que han desfilat pel Vaticà des que tinc ús de raó; però l'actual encara m'agrada menys, millor dit, no m'agrada gens); b) que no sóc una persona "de missa" --com se solia dir abans, i c) que sóc molt crítica amb l'església (en nom de la religió, s'han comés moltes barbaritats al llarg de la història).

Això podria ser prou motiu perquè m'adherís a una campanya que demana que no es gastin diners públics en les despeses que genera la visita del papa a Madrid. Però hi ha altres motius que fan que no m'hi adhereixi.

• Amb les religions, em passa com amb els partits polítics i amb els grups ecologistes: crec que en les bases hi ha de tot i entre aquest "tot", hi ha gent de bona fe. Conec persones catòliques que no practiquen allò que prediquen i d'altres a qui no els cal predicar allò que practiquen.
• Al llarg de l'any, hi ha altres caps d'estat que visiten Madrid (i de vegades Catalunya) i els governs es gasten diners públics en seguretat. Entre els qui ens visiten, n'hi ha que dirigeixen països on no es respecten els drets humans.
• De tant en tant, hi ha esdeveniments que també treuen molts de milers de persones al carrer i causen despeses en neteja i seguretat. A mi no m'interessa el futbol i mai se m'ha acudit de dir que no vull que, amb els meus impostos, es paguin les despeses que generen a l'Ajuntament i a la Generalitat una eliminatòria de la Champions o les desfilades del Barça cada cop que guanya un títol (i dic del Barça perquè és qui gairebé guanya tots els títols). I esmento el futbol perquè és l'espectacle que mou més masses i perquè pot arribar a generar tant de fanatisme com algunes religions; fins al punt que els socis (i potser també les sòcies) d'un equip acceptin que el seu equip estigui subvencionat per una fundació que depèn directament del govern d'un país on no hi ha democràcia i on la dona és un ciutadà de segona categoria.
• Aquesta convocatòria ha fet que, a molts pobles i ciutats, aquests dies passats es concentrés molt de jovent. És possible que no hagin deixat molts diners per on han passat, però aquests nois i noies han conegut la nostra terra i qui sap si en el futur no vindran convertits en turistes amb molt més poder adquisitiu.

Crec que avui dia hi ha un moviment anticlerical que acaba essent tan fonamentalista com allò que volen combatre. Critiquem allò que sigui criticable --que en el cas de les religions són moltes coses--, però, si us plau, no vulguem inculcar als altres els nostres principis. I si els governs gasten diners per als milers de seguidors del Barça (o del Madrid) o per celebrar el Carnaval, el Nadal o les festes majors, per què no se'n poden gastar també per a aquesta altra festa? Si no ens interessa, mantinguem-nos-en al marge. És el que jo faré, i és el que intento fer amb el futbol; però no hi ha manera, me'l trobo pertot.

Potser us interessarà:

- Les noves catedrals (aquest bloc, 17.06.2008)

La comissaria virtual (45): Llibreries que no són llibreries

Ho vaig sentir fa uns dies pel 3/24. Parlaven de l'opositora birmana Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau (i, encara que no ho van dir,  premi internacional Catalunya), i explicaven que ha fet el primer viatge des que va recobrar la llibertat. De Rangun, on viu, va anar a Bago. Segons el 3/24, en aquesta població, Aung San Suu Kyi "ha inaugurat una llibreria i ha fet una ofrena floral a la pagoda del Déu d'Or" (si hi cliqueu al damunt, ho veureu augmentat).

Em va estranyar que inaugurés una llibreria, que, tot i que sigui un espai de cultura, no deixa de ser un negoci i he buscat la notícia en anglès, per veure què deien. A The Guardian diu: "Aung San Suu Kyi opens a library in Bago..." I la BBC: "Ms Suu Kyi, 66, delivered a speech to about 600 people as she opened a library in Tha Nat Pin, close to Bago." I en molts més altres llocs també; mai no diuen que hagi inaugurat una bookshop (o bookstore), que és el terme anglès equivalent a 'llibreria'.  Dedueixo doncs que es tracta d'un error de traducció (qui va traduir la nota de premsa original no va adonar-se que en el text hi havia un "fals amic"),  i que allò que va inaugurar Aung San Suu Kyiva ser una 'biblioteca' (library en anglès).

En el món de la traducció, se sol anomenar "falsos amics" els parells de paraules semblants de dues llengües, però amb significant diferent. Fa més vint-i-cinc anys vaig començar a fer-ne col·lecció, a partir d'una llista que ens va donar a classe un professor d'un curs de traducció al qual vaig assistir.La col·lecció va anar creixent, però quan vaig veure que a Internet es podien trobar moltes llistes de falsos amics, la vaig deixar mig abandonada. Tanmateix, de tant en tant, encara hi afegeixo algun fals amic que vaig trobant.

Potser us interessarà:
- Aung San Suu Kyi i Cynthia Maung, Premi Internacional Catalunya (aquest bloc, 09.05.2008)

Gràcia, la festa del reciclatge

Aquest matí he fet un volt per Gràcia. En alguns carrers encara estaven treballant per deixar llestos els guarniments de la festa major. Aquesta darrers anys pot dir-se que la de Gràcia, és una festa del reciclatge. La major part del material que fan servir per a guarnir els carrers és material reciclat, ampolles de plàstic sobretot.

Un tast dels carrers que més m'han agradat (dels que he vist, no pas tots):

Carrer Verdi, pirates i sirenes

Carrer Verdi, peixos i algues

C/ Joan Blanques, "Carrer de l'alegria"

C/ Joan Blanques, "Carrer de l'alegria"

Carrer Progrés, "La Galaxia"

Carrer Progrés, "La Galaxia"

Actualització, 17.08.2011
Llegeixo que el premi al carrer millor guarnit ha recaigut en Fraternita (la part baixa). Diumenge al matí hi estaven encara treballant i no deixaven passar-hi. Només vaig poder fer una foto a l'extrem del carrer:

C/ Fraternitat de baix, 1r premi 2011

Fotos: M. Piqueras, 15.08.2011

Potser us interessarà:
- Un matí pel barri de Gràcia (aquest bloc, 15.08.2010)
- Gràcia, l'origami i l'evolució (aquest bloc, 17.08.2011)

Cuba en blanc i negre

El gener de 2002 vaig passar una setmana a l'Havana. Encara no tenia càmera de fotos digital i una amiga em va recomanar que m'endugués algun rodet en blanc i negre, que el resultat no em decebria. A la botiga on duia a revelar les fotos, regalaven un disquet amb les fotos de cada rodet. Eren arxius amb molt poca resolució; tot i amb això, en donar-los un cop d'ull fa uns dies, em van agradar. En poso aquí unes quantes. Després de tant de temps, em costa recordar on vaig fer cada foto; per això algunes duen un interrogant.

La Habana Vieja (¿plaza de Armas?)

Castillo de la Real Fuerza, amb la Giraldilla

Carrer de La Habana Vieja

Una plaça on estaven restaurant les façanes

Una altra vista parcial de la mateixa plaça

La facultat de ciències on vaig anar (no recordo si és de biologia, de ciències naturals o de bioquímica) era en un campus lluny del centre. El deganat es trobava en una casa colonial que en el seu temps devia ser molt luxosa, però aleshores estava molt malmesa; calia anar en compte abans de seure en un d'aquests balancins perquè pràcticament es desfeien en peces.

Deganat d'una facultat de la Universitat de l'Havana (Ciències Naturals?)

Vaig fer una conferència sobre Rachel Carson i els plaguicides per als estudiants d'un master i d'una paret de la sala penjava una foto de Che Guevara. Sóc d'una generació que es va emmirallar en aquesta figura, tot i que el temps hagi mostrat que aquell ídol potser no es mereixia tant ser-ho. De tota manera, em va emocionar la seva imatge en aquella paret.

 

El Che, a la sala d'actes de la mateixa facultat

Vaig visitar una escola propera a la Facultat on anaven molts fills i filles del personal de la Universitat. Els vaig portar alguns materials (llapis de colors, ceres per dibuixar, i d'altres coses) i em van fer un regalet i un cor de nens i nenes em van cantar unes cançons que em sembla que parlaven de la revolució.

Escola propera a la Facultat

la mainada fent classe en el pati

D'aquella visita vaig treure la conclusió que, malgrat les moltes carències del poble cubà, la mainada estava ben nodrida i l'educació era una prioritat del Govern (educació basada en el seus valors, però).

Fotos: M. Piqueras, gener 2002

Per què es fan vells els monuments?

Durant les vacances molta gent combina el lleure amb la cultura i visita monuments com ara castells, palaus, esglésies, monestirs, estàtues, o restes arqueològiques. No cal anar molt lluny, a Catalunya gairebé cada municipi té alguna joia històrica que explica una part del seu passat. L'estat de conservació dels monuments és molt variable, però si hi ha un fet indiscutible és que, amb el temps, tots es deterioren.

Cartoixa de Scala Dei (El Priorat)

Cartoixa de Scala Dei (El Priorat)

Espadanya d'una església romànica (Salamanca)

Mausoleu en el cementiri de Santa Isabel (Vitoria)

Taula menorquina

Diversos factors contribueixen al deteriorament dels edificis i monuments. Per una banda, l'acció humana, especialment en temps de guerra i disturbis. Per una altra, les condicions climàtiques i ambientals, la contaminació atmosfèrica, i el material amb què estan construïts. La pluja, el vent, el sol o l'ombra i el fred i la calor alteren els materials, com també ho fan els contaminants orgànics o inorgànics de l'ambient. A més, no tots els materials tenen el mateix grau de vulnerabilitat.

Hi ha encara un altre factor, que sovint passa desapercebut, i és el deteriorament causat pels éssers vius, que poden ser molt variats, des de bacteris, fongs, algues i plantes que hi creixen al damunt fins als ocells que hi deixen caure els seus excrements. Els líquens i les molses embelleixen parets i murs en donar-los aquella pàtina de construcció antiga que sovint és molt apreciada, però també els envelleixen, perquè els productes del seu metabolisme actuen com a agents corrosius i van desintegrant-ne el substrat, on es formen forats que després poden omplir-se de terra en la qual poden créixer algunes plantes. Els líquens que colonitzen les superfícies del monuments poden ser molt diversos. Cada espècie pot tenir necessitats diferents pel que fa a l'acidesa del substrat, les necessitats de llum, humitat i nitrogen assimilable. En un estudi fet en restes arqueològiques a l'illa de Sardenya, s'hi van identificar unes 300 espècies líquens. En un sol nurag, van identificar-se'n 12 espècies, que creixien en llocs diferents del monument.

Nurag Santu Antine, amb líquens i plantes

Els líquens són uns organismes duals, formats per la unió simbiòtica d'un fong i d'una alga o un cianobacteri. És una unió permanent de la qual els dos membres de l'associació surten beneficiats. El fong aporta minerals i aigua i l'alga (o el cianobacteri) hi aporta els nutrients que produeix en la fotosíntesi. La contaminació atmosfèrica pot alterar l'equilibri de la relació simbiòtica. Per això els líquens són uns bons indicadors de les condicions atmosfèriques pel que fa a contaminació. En el segle XIX ja es va descriure  l'anomenat "efecte ciutat", amb una disminució de la diversitat de líquens, que en principi va atribuir-se al sutge produït en la combustió del carbó. Més endavant es va veure que hi ha un compost de sofre, el diòxid de sofre (un dels contaminants causants de la pluja àcida), que retarda el creixement dels líquens i acaba matant-los. Avui dia, hi ha estudis de qualitat ambiental que es duen a terme fent inventaris periòdics dels líquens que viuen en la zona considerada.

Els líquens que creixen en les parets i taulades dels monuments o sobre les estàtues no afecten tots de la mateixa manera el substrat. Poden anar des dels que només penetren en el substrat algunes dècimes de mil·límetre i formen una mena de crosta a la superfície, fins als que penetren uns 16 mil·límetres i poden tenir més massa dins del substrat que a l'exterior. Els edificis construïts amb roques calcàries, com ara la pedra de Montjuïc, es deterioren més fàcilment perquè, si hi ha humitat, el CO2 que allibera el liquen reacciona amb el carbonat càlcic de la roca i forma bicarbonat que o bé s'escorre o bé queda incrustat.

Líquen crustaci en un mur del Llatzaret de Maó

Líquens (i tortugueta) a les ruïnes de Leptis Magna (Líbia)

Branques seques recobertes de líquens

Els cianobacteris que viuen sobre la pedra i els monuments solen trobar-se associats amb algues vermelles o verdes i diatomees. Formen  biofilms i crostes sobre superfícies de pedra, també a l'interior dels edificis. Si hi ha humitat, el color serà verd; si no n'hi ha, el color dels biofilms o crostes és negre. A més, molts fongs contribueixen també al deteriorament  dels monuments, on causen, en la pedra, lesions en forma de cràter, l'exfoliació de la superfície i la pèrdua de material. Se n'han trobat moltes soques que fins i tot viuen a l'interior mateix de la pedra.

Quan ens trobem una església, un castell o algun altre monument amb aquella pàtina d'antic que solem admirar, hem de pensar que allò que realça la seva bellesa és també causa de la seva destrucció.

Potser us interessi:
- Biodeterioration of Cultural Heritage in Italy: State of the Art (Urzi C., De Leo F.)
- Lichens and higher plants on stone: a review (Lisci M., Monte M., Pacini E.)
- Els líquens, criatures duals (aquest bloc, 09.05.2010)

Fotos: M. Piqueras