Georgina Regàs, James Lovelock i el Museu de la Confitura

Amb pocs dies de diferència m'ha arribat la notícia de la mort de Georgina Regàs i de James Lovelock, dues persones que no es van conèixer personalment però el record de les quals associo a una sortida a la Costa Brava l'any 2010.

El setembre de 2010 vaig visitar el Museu de la Confitura, que es troba al poble de Torrent, prop de Palafrugell. Potser hi hagi que pensi que anomenar-lo "museu" sigui massa, perquè és un espai bastant petit. Tanmateix, reuneix les condicions que jo penso ha de tenir un museu: un espai on es mostren col·leccions, però també un espai de recerca, una funció que sovint desconeix el públic dels museus. Avui dia ja n'hi ha que estan visibilitzant la seva tasca de recerca, mostrant també els seus laboratoris. Per exemple, el Museu d'Història Natural de Londres té, des de 2009, un edifici annex (el Darwin Center), on es fa recerca i els visitants hi poden passar i veure que es fa en aquells laboratoris. Doncs el Museu de la Confitura té també el seu "laboratori", l'espai on la seva fundadora, Georgina Regàs, va anar experimentant al llarg dels anys per aconseguir uns quants centenars de varietats de confitures, gelees i melmelades. I abans que en molts altres museus, en el de la Confitura ja era possible veure com es treballa en el seu laboratori, separat de l'espai expositiu per un vidre.

És cert, el Museu de la Confitura de Torrent també ven els seus productes, però, que no tenen pas una botiga els museus actuals? Per altra banda, per fer recerca, cal finançament i una manera de finançar la recerca que ha fet Georgina Regàs al llarg dels anys ha estat venent precisament el resultat de la seva recerca, és a dir les confitures, gelees i melmelades, i altres productes relacionats.

Si us fixeu en la fotografia que mostra la cuina-laboratori del Museu, a l'esquerra s'hi veu un home, un senyor ja gran (tenia aleshores noranta-un anys, tot i que no els aparentava). És James Lovelock, el químic atmosfèric creador de la hipòtesi Gaia, que considera la Terra com un sistema en què els seus diversos components (el suport físic del planeta, la seva atmosfera i el conjunt de tots els éssers vius o biota) interaccionen els uns amb els altres i han evolucionat conjuntament des dels orígens, modulant el planeta i fent-lo com és actualment.

Lovelock, que en aquella època no acostumava ja a viatjar gaire, va venir a Barcelona convidat per l'Ajuntament perquè conegués millor el projecte de la nova seu del Museu de Ciències Naturals (que era un museu municipal), inspirat en les seves idees. La directora aleshores del Museu --Anna Omedes, ara jubilada-- i el comissari de l'exposició permanent que s'hi estava dissenyant --el catedràtic emèrit de microbiologia de la Universitat de Barcelona Ricard Guerrero-- havien decidit que el nou museu havia de mostrar les relacions entre els éssers vius i el seu ambient (el suport físic i l'atmosfera) i descriure la història de la vida com un recorregut conjunt dels éssers vius i l'ambient global del planeta. Va alegrar-se en saber que la idea de Gaia seria present en el museu. De fet, va dir que a ell li agradaven molt els museus perquè eren llocs on es podia aprendre més coses que a l'escola. Si més no, a ell li havia passat.

Enmig d'un programa bastant atapeït --trobada amb periodistes, conferència pública al Saló de Cent, visita a les obres de la nova seu del Museu--  es va oferir a Lovelock i la seva esposa la possibilitat de fer alguna excursió que fos tranquil·la i la idea d'anar fins a la Costa Brava un dia de setembre, quan el brogit de l'estiu ja havia passat, li va agradar. Després de veure Calella de Palafrugell, el far de Sant Sebastià i de dinar i descansar en una casa particular que la seva propietària va oferir per a l'ocasió, l'última parada va ser el Museu de la Confitura.

Sandy i James Lovelock, Diana Escobar, Anna Omedes i Mercè Piqueras

En aquella època jo estava també treballant en el projecte del nou Museu i vaig tenir la sort de poder participar en aquella sortida. Malauradament, Georgina Regàs aquells dies era de viatge i no la vam poder veure.

En un article sobre Lovelock que he fet per a un diari català he escrit això:

Lovelock ha tingut una trajectòria més pròpia d’altres èpoques, quan els científics investigaven pel seu compte. Des de 1964 va treballar de manera independent. Deia que el treball d’un investigador hauria de ser una tasca de creació i que dependre d’una universitat o centre de recerca i de subvencions que sovint marquen unes prioritats és un fre per a la imaginació del personal investigador. Però no sempre és possible la recerca independent; cal trobar finançament i cal rebre el reconeixement de la comunitat científica. Va resoldre en part el finançament gràcies a les patents d’alguns invents, especialment el detector de captura d’electrons, aparell molt útil per detectar compostos que es troben a l’atmosfera en concentracions molt petites, en alguns casos parts per bilió (10 elevat a 12).

I ara m'adono que hi ha un paral·lelisme entre James Lovelock i Georgina Regàs. Ella, sense dependre de cap centre de recerca, va poder desenvolupar la seva creació en el món de les confitures i, com Lovelock, se'n va sortir molt bé. I que va rebre el reconeixement de qui investiga també en aspectes diversos de la nutrició i la dietètica ho demostra el fet que, Pere Castells, de la Fundació ALICIA, col·laborés amb el Museu de la Confitura per fer la "Taula periòdica de les confitures", que classifica les confitures del Museu amb criteris semblants als de la Taula periòdica dels elements.

 

Epíleg

Fa alguns anys, remenant velles carpetes vaig trobar aquesta carta, de 1986 i em vaig fixar en la signatura (si no veieu bé la imatge, cliqueu-hi al damunt per ampliar-la):

Està signada per Georgina Regàs i és una resposta a una carta meva. A la botiga Viadiu que hi havia al carrer Comtal de Barcelona (va tancar el 2001) jo hi havia trobat unes melmelades molt bones i originals; especialment me n'agradava una de cafè. Com que no sempre m'anava bé baixar fins al centre de Barcelona, vaig escriure a l'adreça que vaig trobar en els pots de confitura per preguntar si hi havia altres botigues a Barcelona on les venguessin. Georgina Regàs em va respondre molt amablement i me'n va facilitar un llistat.

No sé d'on deu venir el nom Barris que tenien aleshores les confitures i melmelades que jo comprava a can Viadiu, ni si la marca es va mantenir fins que es va inaugurar el Museu de la Confitura, el 2004. Però el que m'indica és que Georgina Regàs feia ja anys que estava immersa en el dolç món de les confitures.

Després del 2010 i durant uns anys, vaig poder comprar les confitures de Georgina Regàs a la parada "Mel, tes i bolets" del mercat de Les Corts de Barcelona. El Josep i la Rosa n'eren els meus proveïdors. Malauradament, després que la parella es jubilés, el nou concessionari va deixar de tenir-les. Sé que el Museu de la Confitura també té una botiga online, però no sóc molt amiga de comprar per Internet Haure de fer com, el 1986, i preguntar si hi ha botigues a Barcelona on es puguin comprar.

El Cercle del Liceu, la Comunitat de Pescadors del Palmar i la Viquipèdia (I)

I: El Cercle del Liceu

El 2 d'abril de 2001, el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones sòcies de la seva història. Eren deu dones de l'alta burgesia barcelonina i el seu ingrès en aquest club elitista havia estat rebutjat en una votació anterior, duta a terme unes setmanes abans. Els mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, d'aquell rebuig del Cercle a admetre-hi dones. Un d'aquests mitjans va ser La Vanguardia:

Unes setmanes abans de la votació en què les aspirants a sòcies van ser rebutjades, n'hi havia hagut una altra per reformar alguns articles dels estatuts del Cercle, que fins aleshores era exclusivament masculí. Un dels articles que es van modificar feia referència a l'admissió de nous socis, i amb la reforma deixava oberta la possibilitat d'admetre-hi també dones, que fins aleshores només hi podien accedir com a acompanyants. A partir d'aleshores, ja hi podrien entrar com a membres de ple dret, sempre que superessin el procés normal d'admissió. De tota manera, la reforma no havia estat fàcil; es va aconseguir en una assemblea extraordinària que va començar a les deu de la nit i es va allargar fins ben entrada la matinada i no pas amb una àmplia majoria. Dels 737 socis que van votar, 429 van fer-ho a favor de la reforma i 290, en contra (hi va haver 15 vots nuls i 3 en blanc). Fins i tot dins de la Junta hi havia discrepàncies: dels seus 12 membres, 5 eren contraris a l'entrada de dones sòcies.

Un cop feta la reforma, el mateix mes, deu dones, entre les quals hi havia la soprano Montserrat Caballé, van sol·licitar ser sòcies del Cercle del Liceu. Quan Montserrat Caballé va presentar la seva sol·licitud, fora del Cercle del Liceu ningú no dubtava que seria admesa i alguns mitjans ja parlaven d'ella com de «la primera dona que ingressa al Cercle del Liceu». El dia de les votacions, però, només uns 350 socis van anar a votar per decidir si hi eren o no admeses, i 110 van votar-hi en contra. En no aconseguir els dos terços dels vots necessaris, l'admissió de les aspirants no va ser aprovada. Les aspirants rebutjades van ser, a més de l'esmentada Montserrat Caballé: Maria Teresa Samaranch, Adela Subirana, M. Soledat Rocha, Magda Ferrer-Dalmau, Stella Raventós, M. Àngels Vallvé, Montserrat Vall-llosera, Cristina Nueno i Patricia Nadal. A més de la petició d'ingrés feta per aquelles dones, també es va votar l'ingrés de tres homes: Valentín Bascuñana, Josep Lluís Garcia i Eduardo Pérez-Cabrero. A ells només se'ls va exigir la majoria simple i els tres hi van ser admesos.

Aquesta oposició d'una part dels socis a l'entrada de dones al Cercle del Liceu va transcendir l'àmbit de l'entitat, i els mitjans de comunicació se'n van fer ressò. Possiblement perquè era bastant insòlit que, en el segle XXI i en una societat avançada, encara es donessin situacions com aquella. No va ser únicament la premsa catalana i espanyola que en van parlar; el rebuig a l'admissió d'aquelles dones va ser notícia en mitjans estrangers, com el diari britànic The Guardian, que va titular-la Opera club blackballs soprano (el club d'òpera vota en contra de la soprano), referint-se al rebuig a l'admissió de Montserrat Caballé. El diari reproduïa les paraules d'un membre de la junta que va dir «alguns membres [del Cercle del Liceu] no s'han adonat encara que som al segle XXI i que una entitat que té com a objectiu promoure la vida cultural de Barcelona no pot excloure les dones».

Amb la perspectiva del temps ¿podem dir si va ser el ressò mediàtic d'aquell rebuig inicial que va fer que, en la següent votació, feta el mes d'abril, s'aprovés l'entrada de les deu primeres dones sòcies?

Més informació:

• El Cercle del Liceu rebutja les dones que demanen ingressar-hi, a dBalears (26.02.2001)
• Las mujeres van conquistando su espacio en el Cícrulo del Liceo desde 2001 (Agencia EFE, 01.04.2021)
  

Les "Stolperteine" i Frau Anna Klein

Les Stolpersteine

Fins al 2019 no sabia què eren les Stolpersteine (tot i que a Catalunya les primeres es van col·locar el 2015, a Navàs; la foto de F. Peralta a Wikimedia Commns en mostra una). Me'n vaig assabentar en el curs "Arqueologia a l'inrevés" que Kathrin Golda-Pongratz, arquitecta urbanista alemanya establerta a Barcelona, va impartir al Born la tardor de 2019. En una de les sessions ens va parlar de les Stolpersteine, paraula alemanya que significa pedres/llambordes (Steine) de topada o per ensopegar (stolpern): són unes petites llambordes quadrades (10 ×10 cm) recobertes de llautó en la part superior, on porten inscrit el nom i algunes dades d'una persona a la qual estan dedicades. Son petits monuments ideats per l'artista berlinès Gunter Demnig per homenatjar víctimes del nazisme. La majoria estan dedicades a persones jueves, tot i que també n'hi ha que recorden persones gitanes, homosexuals, testimonis de Jehovà, comunistes, membres de la Resistència en diversos països, objectors de consciència, etc. També hi ha Stolpersteine dedicades a catalans i catalanes que, després de la Guerra Civil espanyola, van exiliar-se a França i van ser detinguts pels nazis o pel regim de Vichy i lliurats als nazis. N'hi ha que van morir en camps de concentració; d'altres van sobreviure, però no per això deixen de ser víctimes.

El projecte va començar a Alemanya i la primera Stolperstein es va col·locar a Berlín, al barri de Kreutzberg, el 1997. Es va instal·lar sense permís municipal, però més endavant es va legalitzar. El mateix Gunter Deming va ser qui va anomenar Stolpersteine aquests petits monuments. Anys després va declarar que no recorda exactament com se li va acudir, però que no té res a veure amb cap expressió antisemítica usada a l'Alemanya nazi, com se li ha atribuït de vegades. Podria ser pel doble sentit que el verb stolpern té en alemany, d'ensopegar físicament, però també mentalment. Ensopegues amb la pedra i la inscripció que hi duu et fa pensar en un episodi de la història que no s'hauria de tornar a repetir mai. Darrera de cada Stolperstein hi ha una història, la de la persona a qui està dedicada. De vegades es troben agrupades davant d'edificis d'on persones d'una mateixa família o del veïnat van ser deportades a camps d'extermini nazis; potser simultàniament, però també en moments diferents del domini nazi. En aquesta fotografia d'un grup col·locades en el districte de Mariahilf de Viena, les dues primeres no duen cap nom i hi diu: «D'aquí van ser deportats i assassinats». I a continuació més de vint-i-cinc Stolpersteine amb el nom de les persones i les seves dades personals (foto de Hans Weingartz, disponible a Wikimedia Commons).

En el web del projecte s'explica com Gunter Demnig va tenir la idea de fer aquests petits monuments individuals:

El 1991, Gunter Demnig va usar pintura blanca per marcar el camí que un miler de sintis i altres gitanos van ser forçats a emprendre quan van ser deportats cinquanta anys abans. Després que la pintura s'esvaís, per fer que l'obra fos permanent va fixar al terra unes plaques de llautó que va gravar prèviament. Quan les col·locava, una senyora gran va elogiar el seu projecte, però al mateix temps va expressar el seu dubte que en el seu barri hi haguessin viscut mai gitanos. Així, Gunter Demnig va adonar-se que molta gent ja no sabia qui havia viscut en el seu veïnat, que moltes històries havien desaparegut. Aleshores se li va acudir un projecte que, d'una banda, portés una commemoració als carrers i als pobles, viles i ciutats d'Alemanya i, al mateix temps, marqués els llocs on havien viscut persones víctimes del nazisme i on havien començat els crims contra elles. Les primeres Stolpersteine estaven pensades només per a una exposició. Després de ser ben rebudes per les famílies de les víctimes, Gunter Demnig va decidir ampliar el seu projecte i continuar fent Stolpersteine, que ara es troben a tot Europa.

Des de 1997, Demnig ha fet milers d'aquests llambordins i la majoria els ha col·locat ell mateix, no únicament a Alemanya, també per bastants països europeus. En vistes de l'èxit del projecte i de la demanda de llambordins que rebia, Demnig va crear una fundació per gestionar-lo. Fins al 2017, només hi havia Stolpersteine a Europa, però aquell any se'n va instal·lar la primera fora del nostre continent: a Buenos Aires, davant d'una escola, com a record de la mainada que va haver de marxar d'Europa a causa del nazisme. La demanda de Stolpersteine no s'ha aturat ni amb la pandèmia i hi ha una llarga llista d'espera. L'agost de 2021, en el web del projecte una nota indica que «malauradament, el programa de Gunter Demnig per als propers mesos ja està ple - no podem organitzar més cerimònies de col·locació de Stolpersteine abans de 2022».

En el curset del Born, Kathrin Golda-Pongratz ens va explicar que no tothom va estar d'acord amb aquest projecte. Hi ha ciutats i persones individuals que s'hi oposen perquè les llambordes del paviment són trepitjades i si, enmig d'elles hi ha una Stolperstein, s'hi trepitja també el nom de la persona a qui està dedicada. Munic és una de les ciutats que hi estan en contra i que el 2004 les va prohibir, tot i que després hi ha hagut un fort moviment ciutadà demanant a l'Ajuntament que revoqués aquella prohibició. En general, però, les associacions de víctimes del nazisme estan donant suport al projecte.

Frau Anna Klein

Quan, a començament de juliol d'enguany, vaig anar a veure la meva filla Elena a Munic, vaig dir-li que volia saber si finalment havien posat alguna Stolperstein a la ciutat. A través de Google en vaig trobar una llista de les de Munic. En la pantalla del mòbil no es veia massa bé, però hi vaig veure una adreça, Wilhelm Düll Strasse 15, on semblava que n'hi havia una i el nom de la persona a qui estava dedicada: Anna Klein. I estava relativament a prop de Nymphenbug i del Jardí Botànic, on pensàvem anar l'endemà. S'hi veia fins i tot la foto del llambordí amb la inscripció de record (Vegeu-ne la foto, de Christian Michelides disponible a Wikimedia Commons).

Wilhelm Düll Strasse, 15, Munic

L'endemà, doncs, en sortir del Jardí Botànic, vam fer cap al carrer Wilhelm Düll i ens vam aturar davant del número 15 per veure la Stolperstein, però no la trobàvem. La casa que correspon a aquell número té una mica de pati enjardinat al davant (no vaig pensar a fer-hi una foto, però en recupero la imatge gràcies a Google Earth; és la casa que té al davant dos cotxes negres) i vam pensar si no estaria posada en el pati, per esquivar la prohibició de la ciutat. Miràvem a través de la reixa quan, de la casa va sortir un senyor gran, potser tindria setanta anys o més, i es va adonar de la nostra insistència a mirar cap al terra del pati. Es va dirigir a nosaltres i ens va preguntar si buscàvem alguna cosa. Li vam dir que volíem veure la Stolperstein dedicada a Frau Anna Klein i l'home va que quedar sorprès i ens va preguntar que d'on havíem tret que allà n'hi havia una. Vam respondre (en realitat, va respondre-li la meva filla, que el meu coneixement d'alemany no dona per a tant) que ho havíem vist en un web. Aleshores l'home ens va explicar que la col·locació de la Stolperstein estava aprovada, però que estava pendent de ser instal·lada.

Després, des del portàtil vaig tornar a fer la cerca i em vaig a adonar que, des del mòbil no n'havíem vist tota la informació. En el web, sota el nom, data de naixement, de deportació i d'execució, hi ha un espai i després hi diu que encara no està instal·lada: Stolperstein noch nicht verlegt.

Ja de tornada a Barcelona vaig pensar en Frau Anna Klein, quina història devia haver-hi al darrere i si l'home que ara viu en aquella casa deu tenir-hi algun parentiu. A què es devia dedicar aquella dona de cinquanta-vuit anys que un dia de novembre va haver de deixar casa seva i va ser deportada a Kaunas, la ciutat de Lituània on el seu gueto va funcionar com a camp de concentració nazi durant uns anys i on ella va ser assassinada segurament només arribar-hi? Devia ser una mestressa de casa, mare de família? I vaig tornar a fer una cerca a Google. Segurament que hi ha hagut i hi ha moltes dones amb el nom d'Anna Klein, però de seguida vaig trobar-ne una en què el lloc i l'any del naixement (Nuremberg, 1883) i el de la mort (Kaunas, 1941) coincidien amb la «meva» Frau Klein. I en el web de la ciutat de Munic hi ha un llibre virtual de memòria amb un recull biogràfic de persones jueves que van ser víctimes del nazisme entre 1933 i 1945. A la pàgina d'Anna Klein, a més d'un resum biogràfic, indica l'adreça on va viure i coincidia amb la del lloc on vam anar a buscar la Stolperstein.

Doncs resulta que aquesta senyora no era cap mestressa de casa mare de família, sinó una dona soltera de cinquanta-vuit anys, pintora i artista gràfica. Després n'he buscat més informació i ahir em vaig decidir a fer la seva biografia per a la Viquipèdia (la Wikipedia en català). En alguna de les fonts consultades vaig llegir que, fins al 1933, Anna Klein va estar al front d'una escola de dibuix. No indicava per què va deixar-ho, però era fàcil suposar que el seu origen jueu en devia ser la causa. Una altra font consultada posteriorment m'ho va confirmar. Tot i que el pare, jueu, s'havia convertit a l'església evangèlica i que ella era catòlica des dels set anys, per als nazis allò que comptava era la seva ascendència jueva. El 1933 li van tancar l'escola de dibuix i va ser obligada a dur l'estrella groga. Va haver de treballar en una fàbrica de matalassos que era bastant lluny de casa seva, però no podia anar-hi en tramvia perquè els jueus ho tenien prohibit. Malgrat la malaltia reumàtica, amb dolors i inflamació a les articulacions, que patia des de feia alguns anys havia de fer a peu el camí d'anada i tornada a la fàbrica. Això va ser fins al 21 de novembre de 1941, en què la van detenir per ser deportada a Kaunas (Lituània), on va morir afusellada quatre dies després.

Tant de bo que la propera vegada que vagi a Munic pugui veure ja la Stolperstein dedicada a Anna Klein davant de la casa on va viure.

Algunes pintures d'Anna Klein:

Coda

Fa poc vaig veure la Stolperstein dedicada al president Companys, situada davant de la porta principal del palau de la Generalitat. Costa una mica de localitzar; no únicament perquè és un llambordí de 10 ×10 cm, sinó perquè queda darrera de les tanques que hi ha actualment davant de l'edifici, que no deixen apropar la gent fins a la porta. Vaig preguntar al mosso d'esquadra que hi havia de guàrdia i, molt amablement, em va indicar on era i em va deixar passar per fotografiar-la.

Aquesta Stolperstein, que hauria hagut d'instal·lar-se el 2018, va haver d'esperar més de dos anys perquè l'Ajuntament de Barcelona n'autoritzés la seva instal·lació a la plaça de Sant Jaume. El febrer d'aquell any Gunter Demnig va venir a Catalunya per col·locar personalment prop d'una setantena de Stolpersteine. Entre les persones a les quals se'n va dedicar una hi havia Neus Català (1915-2019), que des de França, on vivia exiliada, va ser deportada a Ravensbruck. Per sort va sobreviure i va tenir una vida molt llarga, de manera que el 2018, encara va poder ser testimoni de la col·locació de la Stolperstein que recordava el seu empresonament. Malauradament, la de Lluís Companys va haver d'esperar fins a l'octubre de 2020, un cop l'Ajuntament barceloní hi va donar el seu vistiplau.

Potser us interessarà:

Ensopegar amb la memòria. Jornada de debat a partir del micromonument Stolpersteine, organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona. Comissariada per Kathrin Golda-Pongratz (9 de març 2021).

La vida en un blog

Recordeu quan hi va haver el boom dels blogs? Van sorgir com els bolets quan plou. Blogger, Wordpress, Vilaweb… i molts altres espais per als blogaires, que aleshores anomenàvem blocaires (i blocs el que ara, amb molt bon sentit, s'ha normalitzat com a blog). Quants en queden avui dia,  d'aquells milers —milions, a escala mundial— d'espais personals interactius? Miro la llista dels blogs que segueixo —actualment de manera intermitent, poden passar setmanes o mesos sense que hi entri— i en queden molt pocs que estiguin actius. Jo mateixa, que vaig tenir uns anys en què intentava que no passés una setmana sense que hi fes un mínim de dues o tres entrades, he passat, els darrers anys, a poder comptar amb els dits de les mans les entrades publicades en tot l'any.

Però el món virtual és un reflex del món real i, de la mateixa manera que al llarg de l'evolució han sorgit espècies que després de proliferar han acabat extingint-se, o que en l'àmbit de l'economia, hi ha èpoques en què sorgeixen nous tipus de negoci que, després d'una època d'auge van de baixa i desapareixen, els blogs també han evolucionat: n'hi ha que s'han consolidat i segueixen sent un referent per a molta gent; d'altres han agafat una nova orientació pel que fa al seu contingut o format; alguns han quedat només com a testimoni del que van ser, i inactius des de fa temps són ara una mena de fòssils, i també n'hi ha que han desaparegut, que algú ha eliminat, possiblement la mateixa persona que n'era autora.

En el cas d'aquest blog, llevat que el nombre d'entrades ha disminuït molt, no sabria dir quina n'ha estat l'evolució; segurament sigui més fàcil veure-ho des de fora. Però si repasso les entrades dels primers anys, m'adono que en moltes es tracten temes que ara es poden difondre més fàcilment per Twitter o Facebook. Per exemple, posar un enllaç a una cançó que t'ha agradat, publicar la foto d'alguna curiositat que has vist pel carrer, anunciar una activitat que es farà en algun lloc i penses que pot interessar a més gent, comentar alguna notícia d'actualitat sobre un tema de tecnologia que al cap d'uns anys ja serà obsolet o comentar molt breument algun fet del qual parlen els mitjans.

Avui he estat revisant entrades del 2008 —l'any que vaig decidir prendre'm seriosament això de mantenir un blog— i dubto si eliminar-ne moltes que avui dia no tenen cap valor o que les fotografies i vídeos enllaçats ja no existeixen. Potser algun dia m'hi posi (ho faria avui, però seria un excés de procrastrinació, que tinc una tasca per acabar aquest cap de setmana). En canvi, en tinc d'altres que prefereixo conservar, però que si les fes avui dia serien més llargues. I és que, amb el temps, el blog m'ha servit per desenvolupar temes sobre els quals a Twitter o a Facebook (les dues xarxes socials que freqüento; més Twitter que Facebook) no és adequat o fàcil estendre's.

Però si d'una cosa em serveix el blog és d'espai de memòria. De vegades ha estat un espai on he recordat temps passats; d'altres, un espai testimoni del que he viscut en el present. Sigui com sigui, en el blog tinc una part de la meva vida.

Pressupostos participatius: moltes bufes i pocs trons?

He participat en els primers pressupostos participatius de Barcelona. Primer em va semblar una bona idea això que la ciutadania pogués decidir a què dedicar una part del pressupost de la ciutat, però la meva percepció ha anat canviat i ara n'estic bastant --per no dir molt-- decebuda. En la primera fase vaig assistir a un parell de reunions en el meu districte (Les Corts) i junt amb altres persones, vam proposar dos projectes: "Fem créixer verd a Les Corts" i "Instal·lem plaques fotovoltaiques en equipaments públics de Les Corts".

Amb la pandèmia i tot pràcticament aturat, gairebé me n'havia oblidat, quan enguany em van comunicar que els dos projectes en que vaig participar havien superat la primera fase de votació i que passaven a la final, en què es triarien els projectes que es durien a terme. Va ser aleshores quan vaig començar a rumiar --potser rumio massa?-- i buscar informació sobre els pressupostos de la ciutat. En primer lloc, vaig buscar en el web de l'Ajuntament quin era el pressupost per a 2021:

Pressupost inicial 2021 Ajuntament de Barcelona

I després vaig buscar la quantitat de diners que es dedicaven als pressupostos participatius: 30.000.000€. D'acord, 30 milions d'euros són molts diners, però en una gran ciutat que té un pressupost de més de 3200 milions d'euros, la quantitat dedicada als pressupostos participatius representa (si no m'he equivocat en fer el càlcul) només un 0,92 per cent del pressupost municipal. Però l'Ajuntament ens va anunciar tot cofoi que, per primera vegada, els veïns i veïnes de Barcelona de més de catorze anys podrien decidir què fer amb una part dels pressupostos. I conec gent que hi ha participat i està molt contenta que d'haver-ho fet, i fins i tot agraïda que l'Ajuntament deixi que la gent decideixi com gastar un 0,92 per cent del pressupost de la ciutat.

Un cop superada la primera fase de selecció, les persones que participaven en els diversos projectes van mantenir reunions amb personal de l'Ajuntament per definir-los clarament, tractar de la seva viabilitat i decidir el cost que calia pressupostar.

Aquí vaig tenir un altre desencís. En les propostes presentades per a la votació final es van encabir projectes desenvolupats des del mateix Ajuntament. Per exemple, la proposta final "Fem créixer el verd a Les Corts" conté dos projectes i el que es presenta en primer lloc (fer un jardí vertical en una paret mitgera) no és nou. És un projecte dels arquitectes Laia Serra i Àlex Flores que l'any 2014 va guanyar un concurs d'idees per cobrir, amb una composició que combina verd i plaques fotovoltaiques, una paret mitgera en el carrer Emérita Augusta que dona als jardins Josep Goday. M'agraden molt els jardins verticals, i el projecte per aquesta paret mitgera em sembla molt interessant, però si va guanyar un concurs de l'Ajuntament, penso que s'hauria hagut d'incloure en els pressupostos normals de la ciutat, i no pas en els pressupostos participatius.

Un cop d'ull a altres projectes presentats va seguir alimentant el meu desencís. Hi havia propostes que eren actuacions que s'esperaria que les fes l'Ajuntament per iniciativa pròpia, sense que ho hagués de decidir la ciutadania. Per exemple, reduir barreres arquitectòniques, crear carrils bici, urbanitzar un carrer, recuperar i arreglar camins (Montjuïc, Collserola), millorar voreres i paviments. Una de les propostes presentades en el meu districte --i que ha estat la més votada-- consisteix a iniciar un carril bici a la Travessera de Les Corts, amb un primer tram que anirà des de la Gran Via de Carles III al carrer de Joan Güell. En veure-la, vaig recordar que l'any 2016, en una reunió sobre mobilitat feta en el Districte, van informar dels quilòmetres de carril bici que estaven projectats per executar i ens van dir que a finals de l'any següent (2017) hi hauria d'haver un carril al llarg de la Travessera de les Corts. Som a 2021 i, ara, una mínima part d'aquell carril es farà amb els pressupostos participatius.

Per altra banda, quantes persones han participat en les votacions per decidir els pressupostos que se seleccionaven? Segons l'Ajuntament, han votat 39.433 persones. Si Barcelona té 1.664.182 habitants, la xifra de votants en els pressupostos participatius representa un 2,37 per cent de la població. Tot i aquesta minsa participació, sembla que l'Ajuntament n'estigui molt satisfet, perquè és una participació més elevada que la que hi ha hagut en ciutats on s'ha fent també pressupostos participatius, com Madrid, París o Lisboa.

Els pressupostos participatius de Barcelona van iniciar-se abans que arribés la pandèmia de covid-19. Es van fer reunions i debats en tots els districtes, es va crear un web específic, i punts mòbils de participació i d'informació i de suport a la votació. Aquestes dades són de la nota de prema de l'Ajuntament:

Una dada que no inclou la nota de premsa, i que no he sabut trobar, és la despesa que ha representat l'organització de tot aquest procés, incloent-hi la logística i la publicitat. Ara per ara tinc la impressió que els pressupostos participatius es podrien definir amb dues o tres expressions catalanes: moltes bufes i pocs trons, molt soroll de boixets i poca punta, o molta fressa i poca endreça.