divendres, 3 de gener de 2020

La dona del caixer

A la primavera --o potser ja era estiu-- del 2018 una dona (per a mi, una noia; per la seva edat podria haver estat filla meva) va començar a dormir en un caixer en el carrer de Les Corts de Barcelona, prop de casa meva. Pel seu aspecte, si m'hagués creuat amb ella pel carrer, en una botiga, al metro... mai no hauria imaginat que era una persona que vivia al carrer. Anava neta, polida i a l'estiu, quan els dies són llargs, després de deixar la seva bossa dins del caixer, solia seure en un banc del carrer i estar-se llegint fins que es ficava a dormir en aquella mena d'aparador, a la vista de tothom que hi passés al davant.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern. Amb els dies més curts, la noia sense llar solia ficar-se més d'hora dins del caixer on, de vegades, en tornar jo a casa al vespre la veia encara llegint. Mai no havíem parlat ni jo havia gosat dir-li res. Em preocupava la seva situació, però pensava que potser ella preferiria passar ignorada.

Al desembre de 2018, en el centre cívic de Can Déu, també a Les Corts, es va muntar una exposició de peces d'artesania que eren per vendre i recollir diners per a la Fundació Arrels, que fa anys que atén i orienta les persones sense llar que viuen al carrer a la ciutat de Barcelona.Vaig parlar amb una noia que treballava en l'organització de l'exposició i li vaig explicar el cas de la dona del caixer proper a casa meva. Ella em va suggerir que hi parlés, que aquestes persones agraeixen que algú els demostri que no són invisibles. Al cap de poc, un dia dels que recordo més freds de l'hivern passat, jo tornava a casa a quarts de deu del vespre i vaig veure la noia encara asseguda fora del caixer. M'hi vaig apropar i vaig fer per donar-li uns diner perquè anés a prendre alguna cosa calenta en un dels bars propers. Em va donar les gràcies i em va dir que no calia, que una veïna li baixava cada vespre sopar, i ja havia pres alguna cosa calenta. Vaig dir-li que s'ho quedés per esmorzar l'endemà i vaig fer cap a casa. Des d'aquell vespre, sempre que ens vèiem ens saludàvem.

Al cap d'uns mesos vaig rebre un correu d'una persona de la Fundació Arrels que em deia que havien intentat localitzar la dona que dormia en un caixer del carrer de Les Corts, però no l'havien trobat i em preguntava si jo sabia si encara hi dormia. (No sé com va aconseguir la meva adreça de correu-e; potser jo mateixa vaig donar-la a la dona amb qui vaig parlar a Can Deu.) Com que hi ha dos caixers molt propers l'un de l'altre, vaig indicar-li quin era exactament el caixer on dormia la sense llar.

Poc temps després de rebre aquell correu, la noia sense llar va desaparèixer. Una amiga meva que la coneixia també de vista em va dir unes setmanes més tard que l'havia vista i que tenia molt bon aspecte, que potser ja no dormia al carrer. Vaig pensar que els voluntaris d'Arrels devien haver-la localitzat i li haurien trobat un lloc on viure o si més no, dormir.

Van passar els mesos i aquesta passada tardor --la de 2019-- un dia que jo anava de pressa cap al metro, en començar a baixar les escales de l'entrada vaig veure la noia sense llar. Ella també em va veure a mi i ens vam saludar de lluny. A més d'una motxilla a l'esquena, duia una bossa i un sac de dormir. El fet que portés el sac de dormir, com quan arribava cada vespre al caixer del carrer de Les Corts, no em va semblar un bon senyal.

Poc abans de Nadal vaig tornar a veure-la. Jo anava amb un grup de gent en una sortida pel barri i ens vam creuar amb ella. Potser perquè jo era enmig d'altres persones, no em va veure, però em va fer la impressió que si jo hagués anat sola tampoc no m'hauria vist, perquè caminava com absent. Per un moment vaig pensar a abandonar el grup i córrer a parlar amb ella. No ho vaig fer i després me'n vaig penedir. I des d'aquell dia no podia deixar de pensar en ella. El dia de Nadal, reunida amb la família pensava on devia estar aquella noia. Devia saber que la comunitat de Sant Egidi organitza un dinar de Nadal per a les persones que estan soles? O hauria dinat qualsevol cosa potser en un lloc de menjar ràpid o, aprofitant el bon temps que feia, asseguda en algun banc en un jardí o parc de la ciutat?

Des d'aquell dia, cada cop que sortia a comprar o a passejar, voltava pel barri per veure si la veia. Volia dir-li que, si continuava al carrer, com em semblava, es posés en contacte amb la Fundació Arrels, que ells l'havien estat buscant quan dormia en el caixer del carrer de Les Corts i no la van trobar. Vaig buscar per internet l'adreça i telèfon de la Fundació, també l'adreça de correu electrònic, i vaig apuntar-la en un paper que he dut fins a ahir dins la meva bossa, per si tornava a veure-la.

I ahir, quan vaig sortir a caminar per la tarda i pensava en altres coses, per fi la vaig trobar! Em vaig aturar a parlar una estona amb ella i em va explicar que va deixar de passar les nits en el caixer del carrer de Les Corts perquè va anar a un pis, on es va estar dos mesos. Després va tornar al carrer, però el caixer ja estava ocupat per un captaire i recollidor de qualsevol cosa (va sempre amb un carro que duu ple amb trenta-mil coses, fins i tot dues maletes al capdamunt) que es passa els matins davant del mercat de Les Corts. Per a mi, la noia sense llar ha deixat de ser una persona anònima. Sé com es diu (no n'escric aquí el nom, però, perquè potser ella voldria mantenir la seva privacitat) i d'on és i més o menys el lloc on ara passa ara les nits, també en el barri. Li he donat el paper amb les dades de la Fundació Arrels i li he insistit perquè s'hi posi en contacte. Tant de bo ho faci.

De tornada a casa, en obrir la porta del meu pis el vaig trobar fred. Però vaig pensar que sóc molt afortunada de tenir una llar on fer la meva vida i dormir i que, si fa fred, puc escalfar tot engegant la calefacció. Malauradament, a Barcelona, segons el darrer recompte fet per Arrels, hi ha al voltant de 1200 persones que dormen al carrer i en total més de 3800 persones sense llar.

No recordo quan vaig conèixer l'existència de la Fundació Arrels; em sembla que deu fer alguns anys, potser a través d'algun mitjà de comunicació. Però fins que no he vist de prop aquest cas de la noia sense llar, no havia parat molta atenció a la tasca que fan ni pensava que jo, una persona ja gran, pensionista, pogués fer res per ajudar el col·lectiu que viu al carrer. Doncs sí, tothom hi pot fer alguna cosa, des de implicar-se si es veu una persona que dorm al carrer, sumar-se a l'equip de voluntariat d'Arrels, associar-s'hi o fer-hi un donatiu o coses tan originals com comprar una llicència d'ús d'una font feta a partir de la cal·ligrafia de persones que han viscut al carrer. Feu un cop d'ull al web de la Fundació Arrels i vosaltres mateixos decidiu.

Nota: Les il·lustracions estan tretes del web de la Fundació Arrels

dissabte, 21 de desembre de 2019

Conte de Nadal: va passar fa seixanta anys

Nota: aquesta entrada del blog és una versió més extensa de la columna d'opinió de la Lectora corrent publicada al diari ARA el 21 de desembre de 2019. La limitació d'espai de la versió impresa del diari no permet estendre's gaire.

Hi havia una vegada un jove químic lleidatà que, acabats els seus estudis universitaris, va voler dedicar-se a la química orgànica. Amb dos amics, van muntar una petita fàbrica de sabó, però el negoci no va prosperar; el sabó que hi produïen era de massa bona qualitat i poca gent podia pagar-ne el preu real, en un país que s'estava encara recuperant d'una guerra (in)civil. Aleshores van provar de muntar un petit laboratori farmacèutic, però una empresa txeca fabricava el mateix producte que ells i el venia a un preu més barat. El jove científic, que ja estava casat i tenia una filla, va posar-se a treballar a la fleca familiar. Decebut per la manca d'oportunitats que el seu país oferia per a la ciència, no podia deixar de pensar que, si seguia per sempre en el negoci familiar, l'esforç que els seus pares havien fet per donar-li una carrera haurien estat inútils.

El 1952, el jove flequer, pare ja d'una nena i dos nens, va fer un cop de rauxa i va marxar als Estats Units, país capdavanter en la recerca científica. Havia obtingut una beca per estudiar enginyeria química i el 20 d'agost d'aquell any arribava a Houston (Texas) per començar el curs al Rice Institute. Va marxar sol, deixant a Lleida la seva família. Els primers mesos van ser durs: estava sol, en un país amb una llengua que tot i que escrivia i llegia bé, en tenia una baixa comprensió oral, i l'enginyeria química no era la seva prioritat a l'hora de seguir una carrera científica.

Un nou camí se li va obrir quan, uns mesos després, va conèixer Donald Rappoport, catedràtic de Bioquímica de Baylor College of Medicine, que investigava el model de reproducció de les cèl·lules cancerígenes i buscava un estudiant avançat que el pogués ajudar en la seva recerca i volgués fer el doctorat sobre aquell tema. El científic català va començar de seguida a treballar en el laboratori de Rappoport --rebia cada mes 200 dòlars-- i la recerca que hi va fer va ser la base de la seva tesi doctoral, en què demostrava que algunes molècules que són essencials per a la vida poden sintetitzar-se a partir d'altres molt senzilles. Van passar alguns anys fins que no va poder comptar amb suficients mitjans perquè la seva família anés a viure amb ell a Houston, però a poc a poc, el seu somni americà es feia realitat i el 1959 era ja professor associat de la Universitat de Houston (i el 1963 en seria catedràtic).

Lluny de Houston, però també als Estats Units, a la Universitat de Chicago, el 1953, un altre jove investigador de nom Stanley Miller havia sintetitzat en el laboratori aminoàcids, les molècules precursores de les proteïnes i que es creia que només podien fabricar els éssers vius. Era un camp de recerca que de seguida va atreure al científic lleidatà i, seguint les petjades de Miller va sintetitzar també alguns aminoàcids a partir de tres molècules senzilles: aigua, amoníac i cianur. Després va dirigir el treball d'un estudiant seu en la recerca d'algun mètode per obtenir adenina, una molècula essencial per a la vida perquè forma part dels àcids nucleics i del trifosfat d'adenosina (ATP), que és una font d'energia per a moltes reaccions metabòliques. Van provar de fer reaccionar glicina alguns compostos senzills, però no se'n van sortir. Uns mesos més tard, davant d'un compromís que havia contret de presentar un treball a una reunió científica, l'investigador lleidatà va recordar el treball que havia fet amb cianur i va considerar la possibilitat d'emprar-lo com a primera matèria per al seu experiment. I aquest cop ho va aconseguir.

Anys més tard, el científic lleidatà descrivia aquell experiment i el que va sentir en veure'n el resultat, allò que Severo Ochoa va definir com "l'emoció de descobrir". Explicava la bellesa de l'experiment, quan, en fer bombollejar cianur d'hidrogen en una dissolució d'amoníac, se succeïen unes coloracions brillants: groc, vermell, ataronjat, verd intens... Fins que la dissolució s'enfosquia i es tornava completament negra. Això passava el 24 de desembre de 1959. Ho va deixar assecar durant la nit i l'endemà al matí, tot i ser el dia de Nadal, va tornar al laboratori per analitzar-ho. La cromatografia va confirmar-li que aquella substància era la que ell esperava: adenina. Es donava la paradoxa que, en aquell experiment, a partir d'un element tan tòxic com el cianur --però alhora molt abundant a l'univers-- s'obtenia una molècula essencial per a la vida.

Joan Oró al laboratori de Baylor College of Medicine
Aquell bioquímic lleidatà es deia Joan Oró (1923-2004) i ell i Stanley Miller estan considerats els pares de la química prebiòtica, la branca de la química orgànica que investiga les molècules i possibles reaccions que van donar origen a la vida. Són moltes les fites aconseguides per Oró al llarg de la seva carrera científica, però ell mai no va oblidar l'emoció que va sentir el dia de Nadal de 1959, ara fa seixanta anys.

Molècula d'adenina

dijous, 19 de desembre de 2019

2020, any de...


Darrera actualització: 28.12.2019

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració el 2020.

 Internacionals:
Any Internacional de la Salut de les Plantes. Declarat per l'Assemblea General de les Nacions Unides amb l'objectiu de sensibilitzar la població de la importància de protegir la salut de les plantes. Prevenir i tractar les malalties de les plantes pot ajudar a a acabar amb la fam, reduir la pobresa, protegir l'ambient i impulsar el desenvolupament econòmic. Segons la FAO, cada any es perd el 40 per cent de les collites a causa de plagues i malalties.

Any Internacional del So. Iniciativa global per destacar la importància del so i de les ciències i tecnologies que hi estan relacionades. El so impacte les persones i la societat en moltes maneres que de vegades passen desapercebudes (per exemple, qui pensa en el so com a eina per a la diagnosi de malalties?; doncs és el fonament de les ecografies i d'un aparell molt senzill i clàssic: el fonendoscopi). El so és omnipresent en les nostres vides i hi ha sons que són útils, d'altres que són agradables, però també n'hi ha que són molestos o fins i tot perillosos. Un dels objectius de la celebració és impulsar el coneixement de la necessitat de controlar el so en la natura, en els ambients antròpics i en el lloc de treball.

Any Internacional de la Infermera i la Llevadora. Designat per  l'organització Mundial de la Salut, en la seva assemblea plenària del 28 de maig de 2019. Coincideix amb el 200è aniversari del naixement de Florence Nightingale, considerada la fundadora de la infermeria moderna.

A Catalunya:
Any del Turisme Esportiu. Declarat per l'Agència Catalana de Turisme per posicionar Catalunya com a referent turístic esportiu. Els objectius són diversos, des de la promoció del territori com a destinació esportiva internacional fins a donar suport a empreses i destinacions esportives catalanes per crear productes de turisme esportiu que contribueixin al manteniment de l'oferta turística fora de la seva estació de l'any habitual o ajudar a la comercialització i captació d'estades d'entrenament i esdeveniments esportius.

Commemoracions de personalitats i esdeveniments pel Departament de Cultura:
150 anys de la Revolta de les Quintes, amb especial referència al paper que hi van tenir les dones
150 anys del naixement d'Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg, astrònom i sismòleg.
100 anys del naixement d'Enric Casassas i Simó, químic.
100 anys del naixement d'Antoni Maria Badia i Margarit.
(Més, a la llista completa de commemoracions)

Altres celebracions de 2020 en diferents països:
Any Beethoven. Alemanya celebra el 250 aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827), el compositor de música clàssica més interpretat arreu. També Viena commemora l'Any Beethoven i probablement altres ciutats commemoraran ells 250 anys del compositor.
Any d'Escòcia a Austràlia, per difondre en aquell continent/país la cultura escocesa
Any del Turisme Indígena, també a Austràlia, a l'estat de Queensland.
Any de la Música de Chicago.
Any Gianni Rodari. Itàlia commemora el centenari del naixement de Gianni Rodari, autor de llibres infantils traduïts a moltes llengües, entre les quals el català. El web "100 Gianni Rodari" inclou molta informació sobre l'autor i la seva, sobre activitats del centenari (algunes pagines són encara en construcció).
Any de les Historietes Il·lustrades. Convocat pel Ministeri de Cultura de França. La inauguració de l'Any es farà el 30 de gener en el Festival Internacional del Còmic d'Angulema.

Aquesta pàgina s'anirà actualitzant si la Lectora corrent s'assabenta d'altres commemoracions anunciades per al 2020.

dissabte, 30 de novembre de 2019

La Wikipèdia i les dones


Nombre de respostes per llengua (enquesta UNU)
En un món on es busca la igualtat, una enquesta feta per la Universitat de les Nacions Unides (UNU) el 2010 va demostrar un fet que molta gent ja suposava: que l'enciclopèdia universal que és la Wikipedia era cosa d'homes. L'enquesta va rebre 176.192 respostes, la majoria de les quals era d'usuaris de les versions russa (45.616) o anglesa (43.912), seguits dels usuaris de les versions alemanya (22.989) i castellana (20.144). Entre els usuaris de la Viquipèdia catalana, van respondre 562 persones.

L'enquesta analitzava molts aspectes de la Wikipedia, un dels quals era el demogràfic, i diferenciava entre les persones que en són usuàries només com a lectores i aquelles que també hi contribueixen. Pel que fa als lectors, ja es notava una diferència: els homes n'eren un 68,99% i les dones un 30,52%. Aquesta diferència, però, s'accentuava molt quan es tracta de contribuir a la creació, ampliació o correcció d'articles, allò que en terminologia viquipedista es coneix com a 'edició': els homes representaven un 86,73% dels editors i les dones únicament el 12,64% (els percentatges no sumen 100, perquè hi havia persones que no van indicar si eren homes o dones).

Per què hi ha menys dones a la Wikipedia?
El 2011, a partir de les dades de l'enquesta esmentada i del propòsit que s'havia fet la Fundació Wikipedia que el 2015 el percentatge de wikipedistes dones fos del 25%, el diari estatunidenc The New York Times encetava un debat que va titular "On són les dones a la Wikipedia?". El debat volia aclarir les causes d'aquells desequilibri, si hi ha alguna cosa en el format i objectiu de la Wikipedia que atregui més els homes i si hi ha maneres de corregir aquest desequilibri. Van participar en el debat dones --i també algun home-- d'àmbits diversos. Jessamyn West, community manager de MetaFilter.com, que escriu sobre tecnologia, biblioteconomia i Internet des de 1999, deia:
Si allò que importa és alterar l’equilibri de gènere,  a més de promoure aquesta idea, cal estar disposats a fer complir les normes socials d’equitat i diversitat (no només esperar que en un futur ideal es produeixi d'alguna manera l’equilibri) i hem d’aprendre a tractar. amb elegància el contrari. És una discussió més sobre el poder que sobre el gènere.
Per a Justine Cassell, professora i directora de l'Institut d'Interacció Humans-Ordinadors de la Universitat Carnegie Mellon, cal distingit dos tipus de desequilibri de gènere a la Wikipedia. Per una banda el nombre d'articles sobre temes que interessen a les dones i la seva llargada. Per una altra, el nombre de dones editors en relació al nombre d'homes editors. A més, considera que cal observar el desequilibri de gènere de dues maneres, perquè la Wikipedia des de fora no es veu de la mateixa manera com la veuen des de dins les persones que hi fan aportacions.

Des de fora, la Wikipedia sembla la democràcia del coneixement, un lloc on es pot posar tot el coneixement existent a disposició de tothom. Des de dins, però, pot ser un lloc on es lluita per fer-se sentir. Diu Cassell que
...es pot entendre aquesta visió interna amb tan sols mirar la pàgina de discussió de molts articles, que en lloc de semblar col·laboracions al voltant de la construcció del coneixement, són plenes de descripcions de "guerra de redacció", on els editors successius intenten eliminar cada aportació de l’altre - i de debats polèmics i controvertits sobre la precisió dels punts de vista conflictius. Els usuaris de Flickr no eliminen les fotos d'altra gent. Els vídeos de YouTube inspiren debats intensos, però cap usuari no elimina les contribucions d’una altra persona.
Suposo que Cassell es referia a la Wikipedia en llengua anglesa, però, per la meva experiència com a viquipedista [escric viquipedista quan em refereixo a la versió catalana, que es anomenada Viquipèdia], veig que en altres llengües passa el mateix: articles en què una persona n'elimina fragments i qui els havia redactat torna a posar-los i les dues persones s'emboliquen en una discussió ad nauseam. Cassell pensa que això podria ser una causa de la reticència de moltes dones a col·laborar en la Wikipedia; no volen entrar en debats ni suprimir textos d'altres persones o que els elimini textos seus.

Susan C. Herring, catedràtica de lingüística i ciències de la informació a la Universitat d'Indiana, creu que el desequilibri de gènere a la Wikipedia és coherent amb el que ella ha anat observant des de 1992 en llistes de distribució i altres espais d'Internet. Com passa en algunes llistes de distribució, moltes dones no hi participen perquè se senten intimidades per l'actitud d'alguns homes. A més, l'estil de comunicar de les dones sol diferir del dels homes. A elles els costa més mantenir l'estil neutre propi de la Wikipedia. També creu Herring que la solitud del treball d'edició per a una enciclopèdia en línia es pot veure com antisocial. Això m'ha fet pensar que potser jo sóc antisocial, perquè, malgrat les dificultats que de vegades hi trobo, i malgrat l'aparent anonimat de publicar a la Viquipèdia, com més va més m'agrada fer-ho. De fet, és una de les causes --però no l'única-- que els darrers temps publiqui molt menys en aquest blog.

Les visites que pugui tenir una breu biografia publicada en el meu blog no poden comparar-se ni de bon tros a les que tindria si estigués publicada a la Viquipèdia. O potser no, perquè si hi publico, per exemple, la biografia d'una científica poc coneguda (les meves aportacions a la Viquipèdia són principalment biografies de científiques), és possible que ningú no la vegi, llevat que hi vagi a parar a través d'un enllaç.

Projectes per augmentar la presència de dones a la Viquipèdia
A Catalunya s'han anat desenvolupant diversos projectes per augmentar la presència de les dones a la Viquipèdia. Un d'ells és el projecte Wikidones, impulsat des del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison (popularment, la Bonne), que va començar el 2014, en què un grup dones van començar a reunir-se per produir articles sobre dones o sobre temes relacionats amb les dones. A la Universitat Pompeu Fabra es fan també reunions de viquipedistes (els dimarts, al llarg del curs acadèmic) per fer articles sobre dones i resoldre problemes d'edició.

El 2015 es va encetar una segona fase del projecte Wikidones de la Bonne, per augmentar el nombre de dones viquipedistes i difondre'l per Barcelona. Així, el curs 2015-2016 es va fer la prova pilot en el districte de Les Corts. Hi va participar un grup de dones --la majoria veïnes de Les Corts i membres de la Taula de Dones de Les Corts, però no exclusivament-- que es van formar com a editores al mateix temps que anaven creant articles sobres dones. Aleshores feia uns set o vuit anys que jo m'havia inscrit a la Viquipèdia, però m'havia dedicat únicament a fer-hi correccions o afegir-hi referències, perquè no tenia prou coneixements per fer un article de novo. En el projecte en el meu districte vaig veure l'oportunitat d'aprendre-ho. I així va ser com em vaig llençar a publicar biografies de dones. El projecte se centrava en el districte i se'ns va demanar d'escriure o millorar biografies de dones que hi tinguessin alguna relació. Jo em vaig estrenar amb la biografia de Carme Puche i Moré, periodista i directora de cinema, que uns anys abans va guanyar un premi convocat des del districte.

Aquest projecte, que també s'ha dut a algun altre districte de la ciutat, a Les Corts ha tingut continuïtat a petició de les pròpies viquipedistes. Seguim reunint-nos un cop al mes durant el curs per fer nous article i especialment per resoldre dubtes, gràcies a la presència d'una dona experta a qui consultar. Sempre que puc vaig a la reunió mensual, perquè tot i que he publicat ja bastants articles, encara tinc moltes llacunes en el meu coneixement de l'edició. No es tracta únicament de la redacció del text seguint les normes de la Viquipèdia. Hi ha aspectes del format de l'article que encara em costa molt de resoldre. De tota manera, prefereixo editar articles a casa per un motiu pràctic: estic acostumada a treballar amb dues pantalles o amb una de panoràmica i haver-ho de fer des d'un ordinador portàtil em resulta molt incòmode.
 
Els darrers anys també s'han anat organitzant diverses viquimaratons amb l'objectiu de publicar articles sobre dones. Una viquimarató (o wikimarató) és un esdeveniment que reuneix persones per escriure ('editar' en diuen en la terminologia viquipedista) articles sobre un tema determinat o millorar articles ja existents. He participat en alguna viquimarató, però normalment prefereixo participar-hi en la distància, des de casa, per poder treballar més còmodament.

Els articles que he publicat des que m'hi vaig posar no arriben a la trentena. Pocs, tenint en compte que el primer vaig publicar-lo el febrer de 2016. Però sóc bastant anàrquica en la meva dedicació a la Viquipèdia. Puc passar mesos sencers sense fer-hi cap contribució i després en un mes fer-ne unes quantes, com aquest mes de novembre, que he publicat les biografies d'Elisabet Selbert, Dora Lush, Dolors Lleonart i Casanovas, Sara Branham Matthews, Ekaterina Lermontova, Ida Baccini, Carmen Schrader Angerstein i Nella Mortara.

Els articles que he publicat a la Viquipèdia des de 2016 (he estat a punt d'escriure "articles meus", però no ho he fet perquè a la Viquipèdia, des del moment que publiques un article deixa de ser teu; altres persones hi poden fer correccions i ampliar-los):
  • Anita Conti (1899-1997), oceanógrafa i fotògrafa francesa.
  • Carme Puche i Moré (1977- ), periodista, guionista i directora de cinema catalana.
  • Carmen Schrader Angerstein (1913-2012), Justa entre les Nacions, per haver salvat de l'Holocaust tres dones jueves. 
  • Dolors Lleonart i Casanovas (1866-1936), una de les primeres metgesses catalanes.
  • Dora Lush (1910-1934), microbiòloga australiana que va morir mot jove, en infectar-se quan investigava un bacteri en el laboratori.
  • Ekaterina Lermontova (1889-1942), paleontòloga russa.
  • Elisabeth Selbert (1896-1986) La Clara Campoamor de les dones alemanyes. És una de les quatre 'mares' de la Constitució de la República Federal Alemanya i va haver de lluitar perquè el text de la Constitució reconegués que homes i dones tenen els mateixos drets.
  • Ellen Hutchins (1785-1815), pionera de la botànica a Irlanda.
  • Eugenia González Ramos (1919-1939), sindicalista, presa de les Corts, afusellada a Barcelona per les seves idees polítiques.
  • Eva Mameli Calvino (1886-1978), botànica, naturalista i acadèmica italiana.
  • Evangelina Bottero (1859-1950), ensenyant i divulgadora científica italiana.
  • Henriette Vincent (1786-1830), artista pintora botànica francesa.
  • Ida Baccini (1850-1911), pedagoga, escriptora i periodista italiana.
  • Janina Altman (1931- ), química i escriptora polonesa/israeliana, supervivent de l'Holocaust.
  • Jenny Markelin-Svensson (1882-1929), primera dona enginyera de Finlàndia.
  • Jessie Gray (1910-1978), cirurgiana de càncer canadenca/estatunidenca, educadora i investigadora.
  • Kristine Munch (1873-1959), una de les primeres dones metgesses de Noruega.
  • Margaret Todd (1859-1918), metgessa i escriptora escocesa.
  • Maria Cengia Sambo (1888-1939, botànica/liquenòloga italiana.
  • Marie-Anne Libert (1782-1865, botànica i micòloga belga.
  • Mary Ann Booth (1843-1922, microscopista estatunidenca.
  • Mary Vaux Walcott (1860-1940, artista i naturalista estatunidenca.
  • Nella Mortara (1893-1988). física italiana expulsada de la universitat per les lleis racials del feixisme.
  • Nielsine Nielsen (1850-1916), primera dona acadèmica i metge a Dinamarca.
  • Rina Monti (1871-1937), biòloga, fisiòloga, limnòloga i zoòloga italiana.
  • Ruth Pactrick (1907-2013), botànica i limnòloga estatunidenca.
  • Sara Branham Matthews (1888-1962), destacada microbiòloga mèdica, va fer recerca sobre el meningococ, que causa un tipus de meningitis, i el tractament d'aquesta malaltia.
  • Suzanne Lambin (1902-2008), microbiòloga francesa.
Potser us interessarà:
- La Viquipèdia arriba a les 20.000 biografies de dones (12.12.2017)
- Wikidones, web sobre el projecte de la Bonne
- Viquidones UPF
- La Viquipèdia té només un 17% de biografies de dones (18.10.2018)

dijous, 19 de setembre de 2019

Gent que he conegut: Eduard Punset

Eduard Punset (1936-2019) (Wikimedia Commons)
El 22 de maig d'enguany em trobava a Munic i un whatsapp d'una filla meva em va informar de la mort d'Eduard Punset. Des d'aleshores que he pensat d'escriure alguna cosa sobre aquest personatge tan controvertit amb qui vaig col·laborar fa uns anys fent-li la revisió d'un parell de llibres. Ho faig ara, després d'haver assistit fa uns dies a una sessió-tertúlia sobre Punset dins del programa del Campus Gutenberg, una trobada de comunicació i cultura científiques que des de 2011 organitza el Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), ara també amb CosmoCaixa. La sessió es titulava "Eduard Punset: un divulgador heterodoxo".

Els tertulians eren Julio Grosso Mesa, autor d'una tesi doctoral sobre el programa Redes, que és el mateix que dir sobre Punset, perquè el programa és inseparable del seu creador i presentador; Beatriz Barco, biòloga dedicada a la comunicació científica que va treballar en el programa Redes durant tretze anys, i Vladimir de Semir, periodista científic, un dels impulsors del màster de comunicació científica de la UPF i del Campus Gutenberg.

Vladimir de Semir va dir que ell no considera Punset un divulgador, sinó un 'mediador'. Va posar la ciència a l'abast de la població general, però la tasca de divulgació no era obra seva. Va comptar sempre amb un equip assessor molt bo i amb col·laboradors que havien fet el màster de comunicació científica de la UPF. De fet, alguns divulgadors que després han fet una brillant carrera, com ara Pere Estupinyà, van passar pel seu programa.

El treball de la tesi de Grosso, que es pot consultar en línia, es basa principalment en l'anàlisi dels programes de Redes que TVE va emetre al llarg de disset temporades, des del 23 de març de 1996 fins al 7 de juliol de 2013. I en la tertúlia ens en va fer cinc cèntims, a més d'aportar la seva visió de Punset, a qui considera un meganarrador. De fet ell era qui presentava el programa, qui entrevistava els personatges i qui doblava l'entrevistador --o sigui que es doblava a ell mateix-- quan l'entrevista es feia en anglès, que era molt sovint. Punset va ser un home de molts recursos i --segons Grosso- quan va deixar la política es va reinventar, va fer classes i va començar a fer televisió, primer una temporada a Telemadrid i després a TVE amb el programa Redes. Al principi volia adoptar el model d'alguns divulgadors clàssics, com David Attenborough, Brian Cox, Carl Sagan, Piero Angela o Alan Alda, però va acabar per crear el personatge i marca Punset, i Redes ha quedat com un format clàssic de divulgació en televisió.

Però --afirma Grosso-- Punset va acabar devorat pel personatge públic que ell mateix havia creat i en la darrera etapa de la seva vida va escriure llibres que, en alguns casos, més que de divulgació semblen d'autoajuda, va fer publicitat --i amb un caire molt poc científic-- i fins i tot va prestar la seva imatge per a estampar samarretes. Però, per a una part de la població, Punset va ser el divulgador científic de referència, un personatge entranyable amb aspecte de savi excèntric i despistat.

Beatriz Barco va entrar a formar part de l'equip de Redes quan feia el màster de comunicació científica i va conèixer bé aquest personatge contradictori, que tenia un veritable interès per la ciència i donava als seus col·laboradors molta llibertat creativa a l'hora de preparar els programes tot i que després podia semblar que ell era també al darrera del guió.

Els tertulians van estar d'acord que, malgrat els aspectes negatius que es puguin atribuir a Punset, cal reconèixer que va ser un presentador entusiasta, amb una gran capacitat de seducció, que va arribar als científics més destacats del seu temps i que va aconseguir una dimensió internacional, amb molts seguidors a Llatinoamèrica. A més va aconseguir millorar la percepció social de la ciència.

Tot recordant Punset i la tertúlia, avui m'he dedicat a buscar en el meu ordinador els correus que vam creuar-nos Punset i jo fa anys, relacionats la majoria amb la preparació de dos llibres seus. El primer llibre que vaig revisar va ser El viaje a la felicidad, el 2005. Vaig conèixer Punset alguns anys abans a través dels microbiòlegs Lynn Margulis i Ricard Guerrero, amb qui ell tenia amistat. Havia col·laborat amb ell en alguna ocasió, però van ser coses puntuals. El juliol de 2005 em va escriure i em deia (amb Punset, per escrit practicàvem el bilingüisme passiu, ell escrivia en castellà i jo en català):
Estoy en Londres terminando un libro sobre las bases científicas de la felicidad. El capitulo 7 se titula Atajos a la felicidad: sexo, drogas.
Necesito una colaboración urgente de una documentalista inteligente sobre el tema. Se trataría de recogerme ideas y documentación sobre las bases moleculares, hormonales y neurales del sexo y las drogas y su relacion con la felicidad. Se trata de recogerme información básica que no debiera olvidar. Y si se te ocurre algo al respecto tanto mejor, Unas quince o veinte paginas me bastarían. No se trata de que escribas, sino de que me recojas la información que tu estimarías pertinente.
També em proposava que després fes la revisió del text. Malgrat la seva urgència, jo no podia fer-ho immediatament i vaig dir-li que, si podia esperar uns dies, l'hi podria buscar la informació que volia durant la segona quinzena de juliol. I que sí que podria fer la revisió del llibre. La seva resposta:
Estupendo que puedas colaborar conmigo en un libro que le estoy tomando mucho afecto. Tu trabajo podría tomar un mes. El libro lo tengo que entregar el 20 de Agosto. Podría consistir en lo siguiente:
(1) Los atajos a la felicidad: sexo, droga, alcohol.
(2) Revisar el primer borrador de los siete capítulos
(3) Despues de haberlo leido todo, sugerir ideas para el último capítulo sobre La fórmula de la Felicidad.

Como ves, no te aburrirías. Pero yo creo que puedes disfrutarlo.
Dime si estás de acuerdo.
Afortunadament em vaig lliurar de la primera tasca --la de buscar-li documentació-- que deia que era urgent, perquè pocs dies després em va dir:
Gracias por contestarme enseguida. La situación ha ido evolucionando. No necesito ya más documentación. El trabajar solo aquí da para mucho. En cambio sí me gustaría contar con tu ayuda para las tareas de revisión final.
El manuscrito lo terminaré a finales de julio. A partir del 1 de agosto estaré en Barcelona y tu ayuda podría desarrollarse durante los diez y quince primeros dias de agosto. Se trata de que alguien con experiencia y sabiduria como tú se lo haya leido y corregido las equivocaciones o sin sentidos.
L'estiu de 2005 va ser molt especial en la meva vida. Mentre em creuava aquells correus amb Eduard Punset i estava també ocupada en la preparació d'un número de la revista de microbiologia en la qual col·laborava, estava molt preocupada per la salut del meu pare, que tenia noranta-dos anys. No es trobava gens bé i, a més, el veia deprimit, sense ganes de fer res ni de sortir al carrer, ell que cada dia sortia a fer un passeig, encara que només fos per anar a comprar el diari.

El 2 d'agost, Punset em va enviar un correu amb vuit arxius annexats. Em deia:
Terminé el parto, y espero que el bebé te guste. Te envío los borradores casi definitivos de los ocho capítulos más un Indice y la Introducción. (No hagas caso de otro índice que hay antes de la Introducción).
¿Qué espero de tí? Un texto revisado por un científico de mi confianza. Con la Editorial ya tenemos una editora y correctora de texto. De lo que se trata es de que:
1- No haya ningún error o contrasentido desde el punto de vista científicos. Otra cosa son mis elucubraciones, que están permitidas.
2.- Fijarse bien en la terminología.
3.- Traducir al inglés palabras que debieran tener su correspondiente en español. (El libro se ha escrito en Londres). No traduzcas la entrevista de Sapolsky -ya se está haciendo pero sí citas moderadas y enrevesadas.
4.- Cualquier comentario que te sugiera el libro a favor y en contra.
--------------------
Ojala te entretenga el libro. Un gran abrazo
Em va fer gràcia que em digués que les seves elucubracions estaven permeses. En realitat no hauria calgut que m'ho digués, perquè ja m'ho suposava. Aquest encàrrec de feina em va arribar en un moment molt oportú, en què jo estava trasbalsada per la situació del meu pare, a qui veia apagar-se a poc a poc. I li ho vaig dir:
He rebut els teus arxius per a la revisió. Al final no em vaig moure de Barcelona. Tinc el meu pare molt malalt, amb una isquèmia cerebral, una pneumònia i una descompensació metabòlica causada segurament per la mateixa pneumònia. Tot això m'ha trasbalsat bastant perquè, encara que 92 anys són molts anys i sé que un dia o un altre la seva vida s'apagarà, preferiria que fos plàcidament i no amb el patiment que està passant.

He estat un parell de setmanes fora d'òrbita, sense esma per fer res. Avui ha estat el primer dia que he anat al despatx de la revista de microbiologia, però encara em sentia molt apagada per posar-me a fer res a casa. Els teus textos arriben en un moment molt oportú, crec que poden ser la sacsejada per fer-me reaccionar i posar de nou fil a l'agulla de la feina.
Punset va mostrar la seva empatia envers la meva situació:
Siento lo de tu padre. Un día se irá espero que apaciblemente y lo
recordarás casi todos los dias de tu vida. Te lo digo por experiencia propia. Efectivamente el libro sobre la felicidad te irá muy bien ahora.
Rellegir ara aquells correus em fan recordar com va anar l'evolució de la malaltia del meu pare, que es trobava ingressat a l'hospital. Vaig començar a fer la revisió i d'un dels capítols, me'n va enviar una nova versió quan jo ja el tenia revisat. El 9 d'agost li vaig escriure això:
No he pogut acabar de passar els comentaris del primer arxiu a la nova versió teva. T'ho enviaré demà. Ara marxo a passar la nit a l'hospital, per vetllar el meu pare. És l'única cosa que li puc fer: companyia.
La malaltia respiratòria del meu pare s'havia agreujat i, a més de respirar amb la mascareta d'oxigen, estava connectat a la bomba de morfina. Passava la major part del temps adormit o endormiscat. Però en les estones que s'espavilava, era conscient que la cera que cremava la seva espelma ja s'estava acabant de fondre (moltes vegades havia dit que la vida era com una espelma que va cremant a poc a poc i que a ell ja li quedava poca cera). Tanmateix, encara tenia esma per fer broma, com quan li feien moure les cames amunt i avall i, tot somrient, va preguntar-nos, a un germà meu i a mi, si, per morir-se, calia fer gimnàstica.

L'11 d'agost de 2005, al migdia vaig enviar un correu a Punset en què li deia:
El meu pare ha mort aquesta nit passada. Malgrat el patiment de les darreres setmanes, ha mort tranquil·lament mentre dormia, com ell desitjava.

D'aquí a uns dies em posaré de nou amb els teus textos. Espero haver acabat el 17, com volies. Després potser m'aniré uns dies fora.
Em va respondre de seguida:
He estado un día fuera y veo a tu e-mail sobre tu padre. Me alegro tanto por tí que no haya sufrido. Un día supongo que podremos controlar estas cosas por anticipado.
No te preocupes ahora por el libro. Si terminas cuando dices da tiempo suficiente. Me leeré enseguida tus primeros comentarios.
Un gran abrazo y mucho afecto ajeno en estos momentos.
Van seguir uns dies complicats a la meva família i no vaig poder acabar la revisió de tots els textos per al 17, com li havia dit. Aquell dia li vaig enviar dos capítols:
Aquí van dos arxius més, els capítols 3 i 4. No he pogut acabar, com pensava, perquè han estat uns dies una mica complicats: la cerimònia de comiat, la incineració, l'enterrament (una part de les cendres les guardem per llençar-les al mar quan ens puguem reunir tota la família; una neta és a Guinea Conakry i no podrem contactar amb ella fins a finals d'agost).  Vaig tenir aquí la meva filla que a viu a Pamplona. I la burocràcia que va de la mà de la mort. Fins i tot quan deixem aquest món hi ha un grapat de tràmits burocràtics per fer.

Demà marxo amb una altra filla. L'acompanyo a Pau, on ella començarà l'endemà un tram del camí de Santiago pels Pirineus. Jo tornaré pel sud de França i potser em quedi un o dos dies a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu. M'enduré els altres capítols per llegir-los i marcar ja el que pugui, per avançar feina.

El llibre és molt interessant. M'ha fer recordar coses que tenia mig oblidades i també n'he après de noves. A més, ha despertat la meva curiositat fins al punt de fer-me buscar alguns textos que esmentes, com ara l'article sobre the tragedy of the commons, que no coneixia.
La resposta de Punset:
No puedes negar que tienes la curiosidad del científico para seguir mirando con lupa la recerca de la felicitat - me alegra constatar que te distrae- en plena despedida de tu padre a los que, efectivamente, hay que organizársela.
Ni el Estado ni nadie ni sabe ni contesta en estos momentos. Descansa.
Yo acabo de regresar de Londres unos días arreglando viejos papeles; no preparando la despedida todavía, pero sí para que el desorden no sea excesivo cuando llegue. Y me voy el sábado cinco días a una playa aislada Estaré al tanto de tus archivos supervisados los que he recibido hoy. Voy, como siempre, a disfrutarlos.
Rellegir aquest correu seu després de quinze any m'ha fet somriure. De vegades jo també em poso a arreglar --i llençar-- vells papers tot pensant que, quan arribi el meu comiat, les meves filles i el meu fill no tinguin tanta feina a fer-ho ells. (Però la dèria em dura poc, qui sap si el meu subconscient recorda aquell refrany que diu "ves-te'n Anton, que qui queda ja es compon".)

El viaje a la felicidad es va publicar a la tardor de 2005 i va ser un èxit. El 6 de gener de 2006 Punset pensava ja en la publicació d'un altre Viaje. Ho deia en un correu que ens va enviar a les persones que vàrem col·laborar més estretament amb ell en la preparació del llibre:
La editorial me confirma la distribución de noventa mil ejemplares de El Viaje. Ya no tienen dudas de que superarán los cien mil, lo que es insospechado para un libro que se escribió como un ensayo -lo sigue siendo- y no una novela.
Este éxito de todos los que hemos intervenido no se me va a subir para nada a la cabeza. Al contrario, me consolida en mi idea de que estas cotas, en el mundo de hoy, solo pueden alcanzarse mediante el trabajo de un equipo. Y es lo que quiero hacer, antes de empezar el siguiente libro.
La editorial -como os podeis imaginar- está dispuesta después de este éxito, sin precedentes para ellos, a colaborar todavía más.
En cuanto al equipo no sabeis como me alegra pensar que podemos
reconstituirlo y profundizar más en el trabajo. Una de las primeras cosas que deberemos pensar es cómo mejorar la remuneración y la acreditación.
En lo que se refiere a tí, Mercé, no habrá dificultad en darte ahora dos o tres meses de plazo. Sobre ti recae la revisión científica del manuscrito y los demás necesitaremos casi un trimestre para empezar a mandarte cosas.
--------
El tema elegido os encantará.
Aquest segon llibre va ser El viaje al amor. Com amb el primer, revisar-lo va ser una tasca entretinguda i gratificant.

Un dels darrers correus que ens vam creuar durant aquells anys va ser a finals de 2008. Jo havia estat a Milà i em va soprendre veure en un lloc privilegiat de la llibreria Rizzoli de la Galleria Vittorio Emmanuele un llibre d'Eduard Punset: L'anima è nel cervello. Li ho vaig dir i em va respondre:
Por fin estoy en Fonteta. He llegado hoy y por lo tanto tengo el tiempo para ocuparme de las cosas que realmente me interesan. Contestar tu correo, por ejemplo. Me alegro de lo de Italia. Lo sabía pero no me han enviado creo yo ningún ejemplar. It is rewarding, desde luego que a un latino/polaco lo traduzcan tratándose de ensayos científicos.

Hace días que quería escribirte para saber (ojala puedas!!) afrontar la revisión docta del manuscrito que estoy preparando y que debo entregar lo más tardar en Junio. No me falta mucho para terminar. Se llama el Viaje al poder de la mente y me gusta mucho. Es saber lo que les pasa por dentro a la gente de la calle. Con ánimo de convencerte te adjunto el índice.

Mercé, ya sabes que me haría mucha ilusión que no dejaras de ser mi supervisora científica y a la luz de lo que estamos viendo parece que llenamos un hueco considerable y que lo llenamos bastante bien.

Felices Fiesta y Año Nuevo. Yo estaré aquí arriba hasta el 12 de Enero (trabajando el libro y las nietas)
Malauradament, aleshores jo estava fent la traducció d'un llibre, a més d'altres tasques, i no vaig poder fer la revisió del darrer llibre de la trilogia.

Com es va dir a la tertúlia del Campus Gutenberg, Punset ha estat un personatge contradictori, amb punts foscos, com ara la seva participació en campanyes publicitàries que aparentment es basaven en la ciència, però que no tenien res de científiques o la participació en un inefable Instituto Coca Cola de la Felicidad. I sí, Punset potser tenia un punt d'egòlatra, però alhora reconeixia la feina ben feta de qui col·laborava amb ell.  Per altra banda, no es pot negar que Punset ha apropat la ciència a molta gent que abans no s'hi interessava i que Redes, el programa que ell va crear, és avui dia un referent en la història de la divulgació científica. Des del punt de vista humà, el tracte que vam mantenir va ser sempre molt agradable. Va ser un plaer col·laborar amb Punset i debatre amb ell sobre les correccions o comentaris que jo li feia als textos dels dos primers viajes.

Quan vaig assabentar-me de la mort d'Eduard Punset feia temps que no hi havia estat en contacte i la notícia em va sorprendre, tot i que estava assabentada de la seva malaltia. Qui sap si jo també vaig arribar a creure'm el que el 2010 va dir Punset en una entrevista a Andreu Buenafuente: "Probablement no em moriré mai. No està demostrat que em moriré."