El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 29 de juliol de 2016

La Caldera sorprenent

Dance to death (Foto: La Caldera)
Fa un parell de setmanes vaig anar al centre de creació de dansa i arts escèniques La Caldera a una jornada oberta al públic que va començar amb la projecció del film de Sidney Pollack Danzad, danzad malditos, a la qual va seguir un assaig parcial de l'obra Dance to death, inspirada en aquell film --que al seu torn estava inspirat en la novel·la Oi que maten els cavalls? d'Horace McCoy. I després de veure aquell assaig vaig pensar que valdria la pena veure l'obra sencera, que aquesta setmana estan fent dins del programa del Grec 2016.

Doncs per poc em quedo sense veure aquesta obra. Pensava anar-hi demà, dissabte, amb una amiga i la seva filla, però les entrades estaven exhaurides. Com que La Caldera és a quatre passes de casa meva, hi he anat avui, una estona abans de la funció, per saber si, encara que les entrades estiguessin exhaurides per Internet, demà en posarien algunes a la venda. M'han dit que no, que totes estaven ja venudes. I com que encara en quedaven algunes per a avui, m'he quedat a veure l'obra. (Ho sento per la meva amiga i la filla, però no les he pogut localitzar per si podien veure-la elles també.)

No he llegit la novel·la, però cada cop que he vist Danzad, danzad malditos l'he trobada angoixant. Un grup de persones desesperades, en l'època de la gran depressió econòmica nord-americana, participa en la marató de ball que és el centre de la pel·lícula i que veuen com a l'única sortida per solucionar la seva vida. La lluita per superar les eliminatòries i obtenir el premi porta els concursants al límit de les seves forces; fins i tot un d'ells mor en l'intent. Aquella mateixa angoixa la transmet també Dance to death, especialment en alguns moments trepidants de l'obra. I com que els artistes treballen prop del públic --de vegades els tens al costat mateix-- sembla que el seu patiment sigui més real del que podria semblar vist a la distància d'una pantalla o si l'acció es desenvolupés dalt d'un escenari.

M'agrada la dansa, però no en sóc una entesa i no sabria dir si l'espectacle que he vist avui a La Caldera realment té la qualitat que jo li he trobat. Per tant, els meus comentaris són els d'una espectadora profana que ha gaudit enormement --però també ha patit-- amb l'espectacle. He gaudit sobretot amb la bellesa del moviments dels artistes. Artistes que eren d'edats molt variades i condició física també molt diferent. És una obra que demostra que la bellesa de la dansa no depèn d'uns cànons estètics en els ballarins i ballarines. Persones força altes o bastant baixes, amb quilos de sobres o extremadament primes, amb una silueta esvelta o amb una panxa sobresortint feien un conjunt harmònic i d'una gran bellesa plàstica. Un dels moments culminants --al meu parer-- ha estat en la primera part quan els ballarins cauen i s'alcen a un ritme vertiginós; alguns semblava que s'alcessin gairebé fins a volar com empesos per una molla o per la força d'un brollador (no hi té res a veure, però m'han fet pensar en l'ou com balla, que quan cau, la força de l'aigua del brollador l'empeny de nou enlaire).

Dance to death no és un espectacle només per mirar. El públic entra en el joc de la marató de dansa i, com passava en la pel·lícula --i suposo que també a la novel·la-- aposta per la seva parella favorita. Arriba un moment que cada espectador ha de decidir-se per una parella. Del destí de la parella, dependrà també el destí --mentre duri l'espectacle-- de qui l'hagi escollida, de manera que, a mesura que les parelles són eliminades, també ho són els seus seguidors, que hauran d'abandonar la sala per veure l'espectacle a través de vídeo en una sala veïna. Jo he tingut sort, he apostat per la parella que ha guanyat la marató i, per tant, he vist l'espectacle en directe fins al final (però també hem hagut de marxar de la sala on havia començat l'espectacle). En acabar l'obra no he tingut ocasió de parlar amb ningú dels que n'havien hagut d'abandonar la visió directa, però sospito que en la sala on es trobaven també hi devia passar alguna cosa.

Fa alguns anys vaig sentir molt que tanquessin el cinemes Renoir Les Corts. Ara, però, em fa il·lusió passar-hi al davant i veure que La Caldera ha donat vida de nou a aquells locals. Espero que sigui per molt de temps. I espero també que l'espectacle que aquestes dies hi representen no sigui una flor d'estiu, sinó que el repeteixin també fora del Festival Grec. Seria una llàstima que només uns centenars de persones gaudíssim --i patíssim-- amb l'obra que Alberto Velasco ha dirigit magistralment.

Potser us interessarà:
La Caldera del Renoir (aquest blog, 21.06.2015). El meu primer contacte amb La Caldera.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Els cavallers del Sant Sepulcre i la relíquia de Santa Anna

Units pel Gospel (Santa Anna, 26.07.2016)

Ahir al vespre vaig anar a l'església de Santa Anna de Barcelona per assistir al concert que cada any, el 26 de juliol, hi fa el grup Units pel Gospel. Hi havia anat en alguna altra ocasió, però mai no havia vist el que hi vaig veure ahier; reminiscències del passat, coses que no podia imaginar-me que encara es poguessin veure en ple segle XXI: un grup de cavallers i dames del Sant Sepulcre i la veneració d'una relíquia de Santa Anna. 

Cavallers i dames del Sant Sepulcre
Com que cada any hi ha molta gent en el concert de gospel, per poder seure en un bon lloc, hi vaig anar una hora abans, que celebraven una missa cantada per commemorar el dia de la patrona de la parròquia. És una missa en què normalment canten alguns integrants d'Units pel Gospel dirigits per un dels cantaires, que també toca la guitarra. En entrar a l'església --la missa a punt de començar-- hi vaig veure uns homes que duien unes capes blanques llargues fins als peus i avançaven en direcció a l'altar major des de la part posterior del temple. Primer vaig pensar que volien donar més solemnitat a la missa i devien ser capellans amb capa pluvial. Però no van arribat a l'altar, sinó que van seure a les primers files de bancs. Eren deu homes seguits per dues dones (més tard s'hi va afegir un altre home i una altra dona) que duien també sengles capes llargues fins als peus, però de color negre. Elles duien al cap una peineta que els subjectava un vel també negre.

Vaig seure en un banc al costat don s'havien col·locat els personatges de les capes i durant la missa els vaig poder observar bé. De seguida vaig adonar-me que els homes no eren capellans, i no únicament perquè a algun se li veiés la camisa i corbata que duia sota la capa, sinó per les seves faccions, pel seu aspecte general. Posaria la mà al foc que representaven la més rància burgesia catalana. Persones que et podries trobar per alguns barris de la part alta de la ciutat, en determinats restaurants o potser en el Cercle del Liceu.

Creu de Jerusalem
De més a prop vaig poder veure millor la seva vestimenta. Les capes, que els cobrien tot el cos --també el coll--  i arribaven fins a terra, eren d'una tela que semblava llaneta de color cru. Al davant, en la part superior, duien uns guarniments de passamaneria i, sobre el pit, a l'esquerra, hi havia, incrustada, una creu que primer vaig pensar que era la de Malta, però vaig recordar que la creu de Malta té una forma diferent, molt característica. Al final de la missa, quan el capellà va saludar els assistents, va donar les gràcies als "cavallers i dames del Sant Sepulcre". O sigui, que la creu que duen a la capa és la creu de Jerusalem. Tots duien també la mateixa creu penjada del coll amb un cordó de passamà, i també duien guants blancs de cotó.

Missa a Santa Anna (26.06.2016)
En un web sobre aquesta orde de cavalleria llegeixo aquesta descripció de la capa dels cavallers:
LA CAPA: es enteramente redonda, de paño blanco marfil, con una longitud de hasta 10 cm., por debajo de las rodillas, con cuello de terciopelo blanco, alamares de pasamanería blanca, tono de raso blanco, cruz de Godofredo (25 cm de alta), en paño rojo al centro de la pechera. La capa se lleva sin sombrero, sin condecoraciones, según las circunstancias. En cualquiera de los casos puede llevarse el birrete de terciopelo negro.
I sobre la manera de vestir les dones:
LAS DAMAS: visten un vestido negro largo y de manga larga, velo negro en la cabeza y capa de terciopelo de seda negro, con cruz de Godofredo en paño rojo fileteado de oro.
L'acceptació de dames, com a membres de l'orde, no és un fet recent, com vaig imaginar en veure-les, sinó que ve d'una decisió aprovada pel papa Lleó XIII el 1888. He fet un cop d'ull a les normes de protocol de l'orde, però enlloc diu que les dones hagin d'anar darrere dels homes, com vaig veure ahir a Santa Anna. Aquell grup em va recordar escenes vistes a Qatar fa uns anys, amb els homes també vestits de blanc al davant i les dones, negres com escarabats, al seu darrere.

Amb un altre cop d'ull als estatuts de l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, veig que, tot i que estan actualitzats en la segona meitat del segle XX i aprovats pel papa el 1996, són d'una obsolescència majúscula. No entenc que al segle XXI encara estiguin vigents aquestes coses. I penso si aquells homes i dones que vaig veure ahir a Santa Anna han estat elegits cavallers i dames per les seves virtuts o gràcies a la seva amistat amb altres membres de l'orde, i si realment se senten moguts a defensar els llocs sants de Jerusalem com ho van fer els creuats fa segles. I em preguntava què deu pensar l'actual papa d'aquests ordes que no sé si són de la noblesa o de l'església --i d'altres que trobo tan obsolets com el del Sant Sepulcre.

La presència dels cavallers i dames a la celebració d' ahir s'explica perquè l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona ha estat vinculada a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des dels segle XII.

La veneració de la relíquia de Santa Anna (i els microbis)
L'altre fet que em va sorprendre va ser la veneració de la relíquia de Santa Anna. Si la Viquipèdia no m'enganya, la relíquia havia desaparegut durant la guerra civil i es va recuperar fa vint-i-cinc anys:
El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil.
La relíquia es conserva en una mena de tubet platejat que el capellà oficiant va exposar a la veneració dels fidels en acabar la missa. I en què va consistir la veneració? Doncs que la gent besava el tubet de la relíquia. Després de cada besada el capellà fregava el tubet amb un mocadoret. Aparentment, que el capellà hi passi el mocador sembla que sigui per motius d'higiene, per endur-se qualsevol possible microbi que hagi pogut deixar la persona que acabar de fer un petó a la relíquia. El que fa, però, --sense el capellà saber-ho, naturalment-- és escampar més els microbis que hi puguin haver deixat les persones que han venerat la relíquia.

Recordo que quan, jo era petita, el dia de Nadal, i potser en alguna altra celebració, al final també es feia una cerimònia semblant. La meva memòria està enterbolida, i no sé en quina església era --potser Sant Joan de Gràcia o els Josepets-- que els feligresos besaven una figureta del nen Jesús. La meva mare, que no sabia microbiologia, però tenia molt de sentit comú, em deia sempre que no toqués amb els llavis la figureta, que podia tenir microbis; que hi apropés la cara i simulés que feia el petó. (Era una època en què la tuberculosi era encara una malaltia temible i bastant difosa.) Potser per aquesta recomanació, aquests tipus de veneracions m'han fet sempre molt de fàstic i em pensava que en el segle XXI ja s'haurien desterrat dels rituals religiosos.

Ahir vaig fixar-me si les persones que s'apropaven a venerar la relíquia la tocaven amb els llavis o només ho simulaven, com em recomanava la meva mare que fes jo. Doncs bé, totes les persones que vaig veure venerar-la hi estampaven els llavis. Vaig pensar que ara que estan tan de moda els estudis del microbioma humà (els microbis que viuen en els cos de les persones), un cultiu fet a partir del mocador del capellà podria mostrar la diversitat microbiana que viu a la boca d'una part de la població, la que ahir era present a l'església de Santa Anna. No sé si algú ha fet un estudi semblant, però sí que s'ha estudiat --segons m'indica Jesús Garcia Gil, microbiòleg de la Universitat de Girona-- la diversitat microbiana de les piles d'aigua beneïda, on la gent fica la mà abans de persignar-se en entrar a una església, i de l'aigua que es fa servir en cerimònies religioses com ara batejos. Pot ser aigua molt beneïda, però la benedicció no impedeix que hi proliferin els microbis. I quin tipus de microbis hi són més abundants? Doncs els que es troben també en gran abundància en les mostres fecals humanes, com ara Escherichia coli, els anomenats enterococs i Campylobacter, segons un estudi publicat a la revista Journal of Water and Health el 2013.

La presència de bacteris d'origen fecal en les piles d'aigua de les esglésies evidencia que la higiene encara és una assignatura pendent en les societats modernes i que el rentat de mans després de defecar no és una pràctica universal o que, si es fa, es fa malament (no n'hi ha prou a passar les mans sota l'aixeta uns segons). Per això no és estrany que encara calguin celebracions com la del Dia Mundial de la Rentada de Mans.

Torno al segle XXI
El concert del grup Units pel Gospel em va fer tornar al segle XXI. No sóc una persona religiosa, però, si ho fos, em sentiria molt més propera al que representa aquest grup que a tot el que vaig veure abans del concert. Un any més, aquelles veus van fer vibrar l'església i les persones que hi érem.

Potser us interessarà:
- Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme, per Enric H. March, en el blog Bereshit.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Maud Menten i les reaccions enzimàtiques

Hi ha coses que vaig aprendre a l'escola que m'han quedat gravades a la memòria i encara recordo. Pot ser una fórmula, com ara la de l'equació de segon grau. O algunes frases, com ara les respostes del llibre de Formación del Espíritu Nacional (un llibre en què tot eren preguntes i respostes): "La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España." O "La Generalidad era el cuartel general de los rebeldes" (aquest va ser el primer coneixement que vaig tenir de la Generalitat). També recordo, com si veiés una fotografia, una gràfica que hi havia en el primer llibre de química que vaig estudiar. Era aquesta:


És la representació gràfica de l'equació de les reaccions enzimàtiques, més coneguda com a equació de Michaelis-Menten, que són les dues persones que van formular-la. S'anomenen reaccions enzimàtiques aquelles en què participa un enzim, una proteïna que intervé en el metabolisme dels éssers vius accelerant la velocitat de les seves reaccions químiques que, sense la seva intervenció de l'enzim i en condicions normals d'acidesa (pH) i temperatura, serien molt lentes. L'enzim s'uneix a la molècula inicial de la reacció (el substrat), que es converteix en una altra molècula (el producte). L'enzim no és consumit en la reacció i al final torna a trobar-se en forma lliure, com era al principi.

Durant molts anys vaig pensar que Michaelis i Menten eren dos homes. Però un bon dia vaig descobrir que Menten era una dona, la canadenca Maud L. Menten (1879-1960) i que, a més de la recerca fonamental sobre les reaccions enzimàtiques, va fer altres aportacions destacades a la ciència.

Maud Leonora Menten va néixer el 20 de març de 1879 a Port Lambton, a Ontario (Canadà). Va estudiar medicina a la Universitat de Toronto i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional als Estats Units. S'ha dit que això va ser perquè, al Canadà, les dones no podien dedicar-se a la recerca. El seu primer article científic, però, és de 1906, quan treballava a la Universitat de Toronto amb Archibald Macallun, catedràtic de Fisiologia que més tard va fundar el Consell de la Recerca Científica del Canadà. El 1907, Maud va entrar a treballar a l'Institut Rockefeller, a Nova York. S'hi va estar un any i després va tornar a la Universitat de Toronto per acabar el doctorat (va ser una de les primeres dones que van rebre un doctorat en medicina a Canadà, el 1911).

El 1912 Maud va anar a treballar a Cleveland amb George Crile, un dels grans cirurgians de l'època, per investigar sobre la concentracions d'hidrogen en la sang en relació al control de l'equilibri àcid-bàsic durant l'anestèsia i cirurgia. El mateix any va marxar a Berlín, a treballar amb Leonor Michaelis (1875-1949), metge i bioquímic alemany, i amb ell va estudiar la cinètica de les reaccions enzimàtiques (la velocitat i els mecanismes de la major part de reaccions en què intervenen els enzims) i van deduir l'equació que porta el seu nom, que expressa matemàticament la relació entre la velocitat de la reacció enzimàtica i la concentració d'enzim i de substrat, i també la constant que és coneix com a constant de Michaelis-Menten. Els resultats d'aquell treball van publicar-se el 1913 en un article signat per Michaelis i per Menten. Tot i que ella feia dos anys que havia obtingut el doctorat en medicina, a l'article (Die Kinetik der Invertinwirkung) figura com a Miss Maud L. Menten (l'article original és en alemany, però es possible accedir a una versió traduïda a l'anglès).

Després de l'estada a Berlín, Maud va anar a la Universitat de Chicago per seguir formant-se i el 1916 va doctorar-se en bioquímica. A continuació va anar a Pittsburgh (Pennsilvània) per treballar com a patòloga en un hospital i el 1918 era ja professora de pràctiques de patologia a la Universitat de Pittsburgh, on va treballar fins a la seva jubilació.

El nom de Maud Menten ha passat a la història de la ciència per la famosa l'equació. Tanmateix, els seus mèrits van ser nombrosos i diversos. Per exemple, el 1924 va descobrir, amb Helen Manning, que les toxines de les salmonel·les feien augmentar la glucèmia (el sucre a la sang); el 1944 (amb Andersch i Wilson) va  aplicar l'electroforesi a l'estudi de l'hemoglobina humana, una innovació que després va atribuir-se a Linus Pauling, tot i que el treball de Menten i els seus col·laboradors fos molt anterior al de Pauling. Va ser autora o coautora d'un centenar d'articles científics. Malgrat la seva excel·lent carrera professional a la Universitat de Pittsburgh, no en va ser catedràtica fins al 1948, quan li faltava poc per tenir setanta anys i jubilar-se.

Després de la jubilació Maud va tornar a Canadà. L'artritis que patia la incapacitava per a moltes activitats, però encara va dedicar-se a la recerca oncològica a l'Institut de Recerca Mèdica de la Colúmbia Britànica. Va morir a Leamington (Ontario) el 26 de juliol de 1960. Van haver de passar més de vint anys fins que, el 1982, la Universitat de Pittsburgh, on va treballar tant de temps, establís una conferència anual que duu el seu nom i, el 1988, la càtedra de Patologia Experimental Maud L. Menten. La Universitat d'Ontario, on va estudiar, va posar una placa en els jardins del campus com a record a aquella antiga alumna.

Placa en el campus de la Universitat d'Ontario (foto: A.L. Brown, 2004)

Per saber-ne més:
- A woman at the dawn of biochemistry: Maud Leonora Menten, per A. Cornish-Bowden i J. Lagnado
- Some called her Miss Menten, per R. Skloot

diumenge, 24 de juliol de 2016

Les orquídies de Sarah Anne Drake (1803-1857)

Són moltes les dones que han destacat com a il·lustradores científiques, potser perquè es considerava que el paper de la dona en el món de la ciència no era la recerca, sinó tasques auxiliars com ara tenir cura de col·leccions, fer classes de ciència a la mainada o il·lustrar amb dibuixos i pintures el treball fet per homes. Llevat de notables excepcions, aquestes eren les portes d'entrada de les dones en un món que es considerava estrictament masculí. Sarah Anne Drake (1803-1857) va entrar-hi com a il·lustradora d'un gran botànic de la seva època, John Lindley (1799-1865).

Lindley, va ser el primer catedràtic de Botànica de la Universitat de Londres, i va treballar perquè aquesta ciència ocupés el lloc que mereixia en el món acadèmic i no fos únicament un entreteniment al qual moltes dones es dedicaven. Tot i creure que la ment femenina no estava qualificada per a la recerca en aquesta ciència --o potser per aquest motiu-- el 1834 va publicar una obra en dos volums pensada per a les dones: Ladies' Botany (Botànica de les dones). Era un llibre per introduir-les en aquesta ciència a través d'una sèrie de cartes en què aconsellava una dona jove sobre la manera d'ensenyar  botànica als seus fills. El llibre conté moltes il·lustracions, fetes per Sarah Anne Drake, que va col·laborar amb Lindley durant uns quinze anys. Alguns autors han considerat les il·lustracions botàniques de Drake d'entre les millors de tots els temps.

De la rev. Edward's Botanical Register
Sobre la vida de Sarah Anne Drake, que signava les seves il·lustracions com a Miss Drake, no es coneixen molts detalls. Segons el seu certificat de matrimoni, va néixer el 24 de juliol de 1803 a Skeyton, un petit poble del comtat anglès de Norfolk. Algunes fonts indiquen que Sarah mantenia una amistat íntima, des de la infància, amb la germana de Lindley, Anne, que hauria estat companya seva d'escola. El 1822, la família Lindley, que era de la mateixa regió que Sarah, va traslladar-se a Londres.  Segons sembla, el 1830, quan John Lindley estava aclaparat de feina i la seva família havia augmentat amb l'arribada dels fills, va convidar Sarah que anés a viure amb ells, però no està clar si era perquè treballés com a majordoma, institutriu de la mainada o dibuixant per a les seves obres de botànica. El cas és que les seves il·lustracions van acompanyar les obres de Lindley fins al 1847, any en què Sarah va tornar a la seva regió d'origen per viure amb el seu oncle Daniel Drake i la seva dona, que tenien 77 i 84 anys respectivament. Van ser quinze o setze anys d'una gran productivitat; només per a Edward's Botanical Register, una revista que va dirigir Lindley, Sarah ve fer-hi més de 1000 il·lustracions.

El 1852 Sarah va casar-se amb John Sutton Hastings, un pagès ric, vidu i amb sis fills. Malauradament, el matrimoni va durar pocs anys perquè Sarah va morir el 9 de juliol de 1857. Segons el certificat de defunció, la causa de la mort va ser diabetis. Tanmateix, alguns autors han suggerit que potser va morir per l'efecte acumulat de substàncies tòxiques presents en les pintures que emprava per a les seves il·lustracions.

Lindley va ser un gran expert en orquídies i va dedicar deu anys de la seva vida a escriure una obra que incloïa tots els gèneres i espècies que se'n coneixien, de manera que va ser considerat la principal autoritat mundial en aquest grup de plantes. Ell mateix va descriure un centenar llarg de gèneres d'orquídies. Sarah va fer il·lustracions de moltes de les orquídies que ell va recollir en les seves obres. Alguns exemples d'aquestes il·lustracions:





Com a reconeixement a la dedicació i al treball de Sarah, el 1840 Lindley va dedicar-li un gènere d'orquídies endèmic del sud-oest d'Austràlia, que va anomenar Drakaea i del qual se'n coneixen avui dia deu espècies. Les Drakaea són orquídies inconfusibles per la morfologia de les seves flors, amb un label que imita la forma de la femella d'una avispa que la pol·linitza (el label és un pètal modificat  que serveix per atraure els insectes pol·linitzadors i que funciona com a plataforma d'aterratge; normalment es diferencia dels altres pètals per la mida, la forma, la textura, el color o el dibuix).

Drakaea thynniphila (Wikimedia commons)
En les orquídies del gènere Drakaea (anomenades en anglès hammer orchids, orquídies martell), el label està unit a una mena de tija que el manté penjant. La femella de l'avispa que pol·linitza aquestes orquídies no té ales i és de color fosc, com el label. El mascle s'enduu la femella volant fins a un lloc on disposin d'aliment i allà la fecunda. L'evolució conjunta de l'orquídia i l'insecte ha arribat a un refinament extremat. A més de la imitació morfològica de la femella, l'orquídia emet un aroma molt semblant al de la feromona que produeix la femella de l'insecte. Quan el mascle, atret per l'olor que ell creu que és d'una femella, localitza la flor, intenta endur-se la falsa femella, cosa que no aconsegueix. Però en aquest intent, s'impregna de pol·len que anirà a parar a les altres flors que visiti després per endur-se una altra femella. Cinc de les deu espècies descrites de Drakaea estan protegides per la llei australiana i de la Commonwealth perquè es troben en perill d'extinció.

Per saber-ne més:
- Sarah Anne Drake. Botanical Illustrator. 24th July 1803 - 9th July 1857, a The Longham community website.
- A July birthday - Sarah Anne Drake, per Linda Eccles; Sarah va ser la segona esposa del seu rebesavi John Sutton Hastings.

Potser us interessarà:
- Marianne North (1830-1890), artista científica (aquest blog, 31.10.2015). Naturalista i il·lustradora científica molt prolífica.
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), gran naturalista (aquest bloc, 03.04.2010). Excel·lent il·lustradora i exploradora de la diversitat biològica de terres exòtiques.

dilluns, 13 de juny de 2016

Res no és perfecte a Hawaii (ni aquí)

Un dia de mitjans del mes d'abril vaig anar a l'Abacus a comprar algunes coses i no vaig poder estar-me de donar un cop d'ull als llibres que ja començaven a preparar per a Sant Jordi. Els meus ulls es van clavar en aquesta portada:



En veure-la, un munt de records em van venir al cap. Els hotels de Waikiki amb el fons de la muntanya volcànica de Diamond Head era la vista que tenia cada dia davant meu quan vaig anar a Hawaii a un congrés el 1988 (les fotos, a més de perdre amb l'escanejat, s'han anat descolorint amb els anys):


Waiki i Diamond Head (1988)


La lectora corrent de congrés el 1988

Fa temps que he abandonat la lectura de novel·les, llevat d'algunes excepcions (no, en canvi, la relectura de novel·les llegides fa anys). Em costa trobar-ne que m'atrapin o que em semblin ben escrites i encara més, ben traduïdes; o si més no, que s'ajustin a allò que jo considero ben escrit i ben traduït. I sovint m'oblido que aquell llibre no és la meva novel·la, sinó la del seu autor o autora, i penso que la història podria haver anat d'una altra manera i l'obra li hauria sortit molt millor. Malgrat les meves reticències, no vaig poder evitar agafar el llibre de Màrius Serra i fullejar-lo. Tot i que el 1988 només vaig visitar l'illa d'Oahu, mentre que l'acció de la novel·la de Serra semblava que passava també a l'illa gran que dona nom a l'arxipèlag, els noms i les descripcions de paratges em van evocar aquells dies passats a Hawaii amb el meu pare, el primer dels viatges que vaig fer amb ell durant uns quants anys, fins que la seva salut li ho va permetre. Tot això i el fet que el nom de l'autor era garantia que la novel·la estaria ben escrita, em van decidir a comprar-la.

L'he anat llegint a poc a poc; no volia perdre'm cap detall de la història que calgués tenir en compte per al desenvolupament dels fets; n'hi ha molts i jo tinc una dificultat de concentració que va en augment (em diuen que és un símptoma de la síndrome de fatiga crònica que pateixo). No explicaré aquí l'argument ni revelaré el final per no espatllar la lectura a ningú (o fer spoiler, com se sol dir ara), però la contraportada del llibre, que normalment es llegeix tothom (o no?), deixa clar que es tracta d'una novel·la d'intriga i que el protagonista, Tom Rodley, és un periodista que comparteix la trama amb dues dones: una hawaiana i periodista, com ell, i una turista catalana.

Ahir, en acabar la lectura de la novel·la, vaig pensar que no sabia com classificar-la, perquè tot i que la intriga domini les 475 pàgines del llibre, l'autor hi tracta molts temes i s'hi encreuen diverses històries. Pel que fa al seu desenvolupament, estava desconcertada pel gir que dóna i també pel canvi de ritme, que esdevé gairebé frenètic en les darreres setanta o vuitanta pàgines. Seguia pensant-hi quan, en mirar els missatges de Twitter, he trobat aquesta piulada de Màrius Serra:


Com que no havia llegit cap ressenya ni crítica de la novel·la, he clicat en l'enllaç a l'article de Ponç Puigdevall i he tingut la convicció que moltes de les coses que deia les podria haver dit jo també (però no tan bé com ell). Puigdevall diu que Res no és perfecte a Hawaii "es podria llegir com una novel·la de política-ficció", però també com el relat d'una investigació periodística o "una novel·la grotesca sobre la massificació del turisme" que també inclou corrupció i aspectes socials. Jo hi afegiria que té també fragments de novel·la històrica; si més no, de novel·la que relata un episodi històric. A més de sexe, ecologisme, globalització...

Amb allò que més coincideixo amb Puigdevall és amb aquesta sensació que experimenta qui llegeix:
[L]a lectura va avançant amb confort fins que, de sobte, es produeix una espècie de daltabaix formal, com si Serra també topés amb el dilema que apareix en un somni metaliterari de Tom Rodley i hagués de respondre amb la pràctica a la qüestió següent: ¿l’atzar és un forat negre que les novel·les han d’explorar, o d’evitar? Així com en els primers capítols Serra opta per la segona opció —“Tot té sempre una causa, i els periodistes ho saben molt bé perquè això és el motiu principal de la seva recerca”—, cap a la meitat de la novel·la es decanta per la primera, i aleshores els rumbs diversos de les trames embogeixen i el lector es troba immers en un caos on es pretén demostrar que les coses que passen no sempre entren en la lògica de causa-i-conseqüència, o que la novel·la és un art que ensenya l’absurditat de buscar causes a tot, que hi ha coses que passen i prou, només per pur atzar.
És cert, jo també m'he trobat immersa en un caos i en un "deliri creatiu que no ofereix resposta convincent". He tingut la sensació com si l'autor hagués disposat d'un nombre limitat de pàgines i de sobte s'hagués vist forçat a encabir tot el que encara tenia per dir en un espai que li ha quedat petit. El ritme i el tempo s'acceleren en aquesta última part del llibre i l'argument --els arguments, perquè són diversos-- s'encaminen per uns viaranys que per a mi els fan molt poc creïbles. Menys en una cosa: tan bon punt vaig veure aparèixer a la novel·la l'antropòleg Kurtz, vaig tenir una intuïció que després va ser certa. Però potser l'autor intentava satisfer l'ego del lector fent-lo creure que havia descobert allò que l'autor revelaria més tard.

De tota manera, malgrat aquesta sensació d'angoixa lectora, de dificultat de pair tantes coses en la darrera part del llibre, és un plaer que et caigui a les mans una obra d'un autor actual que domina tan bé la llengua com Màrius Serra. I li he de donar les gràcies per haver-me evocat un viatge a un lloc paradisíac. Si bé, per les fotos, Waikiki pot semblar una Benidorm del Pacífic, no és així. Recordo parcs amb palmeres i gespa que arribaven fins a la riba del mar, i una vegetació exuberant que envoltava els nuclis urbans i gairebé s'hi ficava dins. I orquídies i altre flors pertot.

Avui he tornat a viatjar a Hawaii, amb Google Earth. I he comparat alguns paisatges de 1988 amb el seu aspecte actual. Així eren Waikiki i Honolulu des de l'aire el 1988:


I així me l'ha mostrat Google Earth el 2016:


Entrada relacionada:
- La meva estrelítzia (04.01.2008). L'estrelítzia que vaig comprar en un jardí botànic a Hawaii i que feia uns 10 o 15 cm, llueix ara esplendorosa en el jardí davant de casa.

dimarts, 7 de juny de 2016

Reflexions després d'un dinar amb el president (i un grup de ciència-ferits)

Museu Blau (Museu de Ciències Naturals de Barcelona)

"Qui és més ric, una persona que visqui en una avinguda de Barcelona i tingui tres cotxes o una altra que visqui a Setcases, sense els cotxes, però disposi de fibra òptica?" Aquesta pregunta l'ha feta Carles Puigdemont, president de la Generalitat, durant el dinar de treball que avui ha mantingut amb els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) en el Museu Blau de Barcelona. I és que riquesa i pobresa es mesuren ara per criteris diferents dels que es tenien en compte fa uns anys.

El C4 és un fòrum permanent de professionals de diversos àmbits relacionats amb la ciència i la seva comunicació (recerca, divulgació, periodisme, edició...) que té, entre els seus objectius, promoure el coneixement científic en la societat i fer que la ciència sigui considerada part de la cultura. Actualment presidit pel meteoròleg Tomàs Molina, el C4 organitza de tant en tant dinars de treball amb personalitats del món de la política com ara consellers o fins i tot el president de la Generalitat, com va ser el cas de la trobada amb Artur Mas i avui amb Carles Puigdemont.

La finalitat d'aquestes trobades és informar la persona convidada sobre els objectius i inquietuds del col·lectiu. Els membres del C4 solen expressar principalment reivindicacions --algunes reiterades nombroses vegades-- i demanen la col·laboració de l'administració per millorar la presència de la ciència en la societat; que no sigui vista com una cosa incomprensible, sinó com una eina que ens pot millorar la vida i ens pot ajudar a prendre decisions fonamentals.

El fet que l'actual president de la Generalitat vingui del món de la comunicació (segons la Viquipèdia, segueix sent membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya) segurament el fa més sensible a alguns dels temes que s'han tractat en la reunió que avui ha tingut amb el C4 i em fa l'efecte que té una perspectiva de la societat catalana que potser no tenien anteriors presidents.

Carles Puigdemont escolta i pren notes
En el dinar s'ha parlat de la necessitat que la ciència tingui més presència entre les assignatures comunes de l'ensenyament obligatori i que sigui considerada part de la cultura, com ho havia estat en temps del conseller Joan Guitart --al front de la conselleria de cultura de 1988 a 1996. S'ha demanat al president que, independentment de l'existència del Consell Assesor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT), en alguna ocasió el Parlament convidi alguna persona representativa del món de la ciència a expressar-se davant dels seus membres. També s'ha indicat la conveniència que el mateix Govern nomeni algun assessor en ciència. Això mateix va suggerir-se fa uns anys a Artur Mas, però aleshores el Govern català comptava amb un conseller --Andreu Mas-Colell-- que coneixia molt bé el món de la ciència i de la recerca i que estava molt ben valorat entre polítics de tendències diferents. Pel que fa a la recerca, caldria estimular el sector privat per invertir-hi; malgrat la crisi, la contribució pública a la recerca ha augmentat, cosa que no ha fet la despesa privada. Puigdemont creu que l'entorn no afavoreix la inversió privada; si hi hagués incentius fiscals per al patrocini, segurament les empreses invertirien més en ciència, com passa en altres països. Afegeix que aquí, l'Estat té al·lèrgia al finançament privat, perquè no el podria controlar.

En tractar del periodisme científic i la divulgació de la ciència, Puigdemont, que coneix bé els mitjans de comunicació, s'ha referit al risc que els depredadors informatius converteixin una notícia en un argument de la premsa groga o sensacionalista. Avui dia, en la premsa digital, un clic té un gran valor de cara a la publicitat, i alguns mitjans poden veure's temptats de prostituir una notícia per tal d'augmentar-ne la difusió i obtenir més ingressos en publicitat.

També s'ha comentat el canvi de paradigma que s'ha produït en molts sectors pel que fa a la comunicació entre els gestors de la ciència i la població. Avui dia ja no és una relació en un sol sentit, que va de qui té el coneixement a la societat. Les tecnologies de la informació i la comunicació, i especialment les xarxes socials, fan que es produeix una reciprocitat. Per exemple, es podria dirigir la recerca i la innovació segons els interessos de la ciutadania. Això, però, fa més evident la necessitat que la ciutadania tingui una cultura científica que li permeti destriar el gra de la palla a l'hora de prendre decisions i poder distingir la ciència de la pseudociència. De fet, la pseudociència ha sortit en el col·loqui en diverses ocasions; especialment per la presència destacada que té en alguns mitjans de comunicació i el suport que de vegades semblen prestar-li els professionals dels mitjans. Puigdemont creu que, en aquests casos, el C4 hauria d'actuar com a grup de pressió i adreçar-se al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC).

Pel que fa al Govern, la ciència ha de tenir-se en consideració de manera transversal i demana polítiques interdepartamentals. Diu Puigdemont que educació, cultura, recerca, indústria i gestió ambiental són àmbits en els qual la ciència s'ha de tenir en compte. I ha explicat que enguany el president de la Generalitat ha participat per primera vegada en la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient amb un acte institucional que va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Ha afirmat que, en la primera ocasió que hagi de parlar de política general en el Parlament --normalment es fa després de l'estiu-- tindrà en compte la trobada d'avui i farà alguna referència a la ciència. Espero, per una banda, que no s'hagin hagut de fer eleccions abans de la tardor i, per una altra, que Puigdemont recordi el que avui ha promès.
___________________________

Fa anys, un dissabte de tardor vaig anar amb filles, fill, neboda i nebot a veure els estanys de Banyoles, la fageda de Jordà i els volcans de la Garrotxa. La meva neboda Marta em va demanar si, en el camí de tornada, podríem passar per Amer, que aprofitaria per saludar un amic seu que segur que el trobaria a la pastisseria de la família, on ajudava els caps de setmana. Vam fer-ho i sí, a la pastisseria va trobar el seu amic, un dels nois Puigdemont, i jo hi vaig comprar capricis d'Amer, una mena de carquinyolis que a casa van agradar molt. La Marta fa mesos que està viatjant pel món i quan li vaig dir que el nou president de la Generalitat era un Puigdemont, li va fer molta gràcia saber que, entre les seves amistats, hi ha un germà de la primera autoritat del país.

Per cert, els guionistes del Polònia no deuen haver estat mai a Amer. Altrament no s'entén que el seu Puigdemont ofereixi a les visites croissants "de la pastisseria dels pares" en comptes d'oferir-los capricis.

Potser us interessarà:
- El C4 i Artur Mas (aquest blog, 10.04.2014). Notes i comentaris sobre la trobada del C4 amb Artur Mas.
- Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell (aquest blog, 21.09.2011). Trobada del C4 amb el conseller Mas-Colell.

(Fotos: M. Piqueras)

dijous, 2 de juny de 2016

Comissaria virtual (79)

Potser algun dia faci autocrítica i m'apliqui una lliçó d'humiliat i publiqui un recull les errades i pífies que he anat fent al llarg dels anys. De moment, però, em limito a recollir algunes de les que em vaig trobant per diversos mitjans. Avui, unes quantes perles més.

Windows 10, 'invatible'
Quan van començar a anunciar la versió 10 del sistema operatiu, se'm va obrir aquesta finestra a l'ordinador.


Tinc els meus dubtes si aquest invatible el van escriure així expressament. M'ho fa pensar el fet que tot tingui creuetes menys aquesta paraula. Però si ho van fer expressament, quina idea volien transmetre?


Desordres de l'alimentació
En veure aquest titular vaig pensar si potser es tractava de començar els àpats per les postres (hi ha gent que assegura que la fruita caldria menjar-la al principi) o alterar l'ordre dels àpats.


Doncs no, els 'desordres' a què fa referència el titular són en realitat 'trastorns', 'malalties', 'afeccions', pertorbacions'... relacionats amb l'alimentació, com ara l'anorèxia o la bulímia. És un cas més de la influència de l'anglès en el llenguatge científic --mèdic en aquest cas--, que fa que sovint la paraula anglesa disorder es tradueixi com a desordre.


Policies agredits per mossos
L'anunci d'aquesta notícia de Vilaweb fet a Facebook deia que "cinc policies van ser agredits pels mossos d'esquadra".


Policies agredits pels mossos? És que els mossos no són policies? O es referia a membres de la policía nacional espanyola? Segurament les presses en la publicació a Facebook van fer que qui va redactar l'entradeta escrivís 'policies' en comptes de 'periodistes', que són els qui van rebre els cops d'alguns mossos.


El Real Madrid i l'Atlético
El futbol no m'interessa i no sabia com havia anat la final de la Champions, però en llegir aquest titular vaig pensar que el Real Madrid hauria fet una golejada a l'Atlético. (També vaig pensar que l'autor del titular s'havia equivocat de preposició, que hauria hagut de ser 'en'.)


Però em vaig fixar en l'entradeta, que diu que el Madrid va guanyar per penals i que Ramos va marcar fora de joc. Segons el Diccionari de la Real Academia Española, 'cebarse' és 'encarnizarse', ensañarse'. Els dos equips van empatar i després un d'ells va guanyar en la tanda de penals. És això acarnissar-se? No es va passar bastant, l'autor del titular?


Aquestes caigudes de preposició...!
El comentari de Facebook d'aquesta notícia diu "L'OMS alerta de què si bé una cesària pot ser molt útil..."


Qui ha escrit això suposo que ha recordat que cal accentuar el pronom relatiu que quan va després d'una preposició. El cas, però, és que no s'ha adonat que el que d'aquesta frase no és un pronom relatiu, sinó una conjunció. Potser si se n'hagués adonat hauria recordat que, quan una oració conté un verb preposicional, si el complement és encapçalat per la conjunció que, cal ometre la preposició. És allò que habitualment s'anomena "caiguda de preposició".

divendres, 13 de maig de 2016

Comissaria virtual (78)

Las sótanas (de los sacérdotes?)
La Vanguardia recordava recentment la manifestació --ja històrica-- que 130 capellans van fer a Barcelona, a la via Laietana, l'11 de maig de 1966. Aquest és el titular que hi havia en l'edició castellana impresa del diari:



Les sótanas? Deu ser el femení de sótanos i volien recordar que en el soterrani (sótano) de Jefatura era on la policia torturava els detinguts?

El 136% de les dones...
Vist a la revista Gente de distribució gratuïta d'aquesta setmana:


Que hi hagi dones maltractades que retirin la denúncia és una notícia preocupant; però que la retirin, no totes, sinó un 36% més, sembla bastant difícil, per no dir impossible. La lectura de la notícia deixa clar que el titular no correspon a la realitat. Aquí ho tenim: "L'augment del 136% es produeix l'any 2015 respecte el 2014." Vol dir que, si el 2014 hi hagués hagut --és un suposat-- 100 retirades de denúncies, l'any següent aquest nombre va augmentar a 136. De tota manera, jo preferiria saber els valors absoluts, més que no pas el tant per cent de l'augment.

De Barcelona a Roma
Segons deia La Vanguardia el 12 d'abril de 2016, els escombriaires que a les nits recullen la brossa de Barcelona "recorren una distància equivalent a la que separa Barcelona de Roma":



És un article amb infografia, que queda molt bé, i sembla que explica millor les coses, però si el text no és prou explícit, per més infografia que hi hagi, ens quedem in albis. Aquesta distància equivalent a la que hi ha entre Barcelona i Roma, la recorre cada escombriaire? Si és així, en quantes nits? Perquè és evident que una nit no té prou hores per poder fer un recorregut tan llarg a la velocitat que circulen els camions d'escombraries per la ciutat. O és el conjunt d'escombriaires de Barcelona que cada nit fa un recorregut equivalent a aquesta distància? Molt bé els gràfics, però un insuficient a la redacció de l'encapçalament.

dilluns, 25 d’abril de 2016

El noi que ha trencat la bretxa digital

Valerio Pagliarino, inventor del Laserwan
A Itàlia, com passa també aquí, hi ha pobles on allò de l'alta velocitat de connexió a Internet sembla una utopia. Però un invent fet per un estudiant de setze anys del Liceo scientifico (equivalent al batxillerat de ciències) podria resoldre això que coneixem com a fractura digital. Si més no, ell ja disposa de connexió d'alta velocitat. I no pas perquè alguna companyia de telecomunicacions l'hagi duta fins al seu poble, sinó perquè el noi ha aconseguit instal·lar-se una fibra òptica virtual gràcies a la tecnologia làser.

Aquest estudiant és Valerio Pagliarino, que viu a Castelnuovo Calcea, un poble de 783 habitants de la província d'Asti, en el el Piemont, al nord d'Itàlia. El 2015, Valerio va guanyar el primer premi de l'Italian Scratch Festival, un concurs de programació informàtica basada en el llenguatge Scratch. Va crear un software que permet transformar el propi ordinador en un instrument musical i executar composicions molt complexes que necessiten teclat, mesclador i analitzadors.

Fibra òptica (Wikimedia Commons)
A Castelnuovo Calcea, la connexió a la xarxa és desesperadament lenta. Lamentar-se a la companyia és inútil, perquè no hi ha la infraestructura adequada de fibra òptica per poder augmentar-ne la velocitat. Valerio va pensar que calia trobar una altra solució, disposar d'una tecnologia sense fils que aconseguís els mateixos resultats que la fibra òptica; és a dir, transmetre la llum. Però va adonar-se que aquesta tecnologia existeix des de fa temps; és el làser! Aleshores va fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet servir el làser per connectar a Internet. No va trobar res i va decidir posar-s'hi i desenvolupar ell aquesta tecnologia.

Una professora del Valerio, abans de saber res del seu projecte, va proposar-li que participés en un concurs d'àmbit estatal per a joves científics. Això era abans de Nadal de 2015 i el termini per presentar el projecte al concurs era a mitjans de febrer de 2016. Quan la professora va llegir la memòria del projecte "Laserwan" desenvolupat pel Valerio va aconsellar-li que el patentés immediatament. La petició de la patent ja està feta i l'invent ha guanyat el concurs italià al millor projecte sobre les tecnologies de la comunicació. Això fa possible que Valerio representi Itàlia en el Concurs Europeu per a Joves Científics (EUCYS, de l'anglès European Union Contest for Young Scientists), que se celebrarà a Brussel·les el mes de setembre.

El prototip que ha construït Valerio ha costat molt pocs diners. Va fer servir peces d'una aspiradora vella, dos comandaments a distància que estaven espatllats i un parell de targes electròniques que va comprar per Internet. Per provar si l'invent funcionava, va retransmetre en directe una pel·lícula i, segons els seus càlculs, la velocitat de transmissió va ser de 500 megues per segon, tant en càrrega com en descàrrega. En comparació amb la tecnologia de fibra òptica, la connexió per Laserwan podria ser unes 100 vegades més barata.

Des de fa dos anys, el Govern italià  fa gestions amb Telecom i Enel per aconseguir millorar la connexió a Internet en tot el territori. Segons el diari Libero, amb qui hauria de tractar ara és amb l'inventor del Laserwan. De tota manera, qui sap si no li haurà de canviar el nom. És el mateix que té una empresa de Xile que utilitza tecnologia làser per a les seves activitats de gravat, realització de maquetes, caixes i envasos i tapes de llibre, entre d'altres.

Potser us interessarà:
- Lo studente di Asti che porta la banda larga nei paesini grazie alla tecnologia laser, de Riccardo Coletti. La Stampa 24.04.2016
- Un ragazzo di Asti può battere Enel e Telecom sulla banda larga, publicat a Libero (25.04.2016). Vis a través de pressreader.com



dijous, 21 d’abril de 2016

Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo
Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:
Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.
Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo
Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)
Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors
(La Vanguardia, 02.04.1964)
El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde
El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:
No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.
En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts
La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés
L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:
PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona
Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:


És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.