El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Per què hem d'acollir refugiats


Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)
Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):
  • Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
  • es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
  • Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
  • Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
  • A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills
Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)
Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:
  • Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
  • No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
  • pq on estan la seva vida perilla!!!
  • Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
  • potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
  • Perquè abans que catalans som humans. 
Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:
  • Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
  • Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
  • Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
  • Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
  • Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
  • Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.
El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)
La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)

dimarts, 31 de gener de 2017

Trinitat Sais i Plaja (1878-1933) i la seva lliçó al Col·legi de Metges

Tal dia com avui, 31 de gener, de 1914, en els locals que el Col·legi de Metges de Barcelona tenia aleshores a la plaça Catalunya, va fer-se la lliçó inicial d'aquell curs. Va ser un acte molt especial perquè, per primera vegada, qui impartia aquella lliçó era una dona: Trinitat Sais i Plaja, que havia obtingut el títol de medicina deu anys abans.

Trinitat Sais al Col·legi de Metges [Museu Hist. Medicina de Catalunya]

La revista Feminal, de la qual Trinitat Sais era col·laboradora, es va fer ressò d'aquell acte en el número 83 (22.02.1914). Comenta l'encert del Col·legi de Metges per haver-la convidat  i diu que "la senyora Sais ha correspost brillantment, com era d'esperar d'ella, ab un hermosíssim y trascendental discurs que li meresqué una sincera ovació en la que s'unien els seus companys de facultat,y'l distingit y nombrós públich que omplia la espayosa saló de la plaça de Catalunya." [La revista és anterior a la reforma del català de Pompeu Fabra; ho copio literalment.]

Feminal, núm. 83, p. 122

En el mateix número, la revista inclou un resum del discurs, titulat "L'ignorancia de la dona en els conexements d'higiene y puericultura com primera causa de la mortalitat infantil". Parla de l'alta mortalitat infantil: "Moren a Espanya cad'any de 200.000 a 260.000 infants de 0 a 5 anys, ò sigui, prop de la tercera part dels nascuts" i "Barcelona sola paga un tribut anyal de 5.500 nens". Sais atribueix aquesta gran mortalitat a la ignorància i a la influència que la dona té en la família: "La influencia d'aquesta lo mateix en el bé que'n el mal és ben manifesta, sempre que's tracti de lluytar contra l'alcoholisme, tuberculosis, mortalitat infantil ò qualsevol altra miseria social." Considera fonamental l'educació de la dona en la salut  i "elevar el nivell intelectual de la cultura femenina fent que la dona tingui noció exacta del seu deber familiar y social y els practiqui." Avui dia, el discurs de Trinitat Sais seria ben lluny de ser considerat feminista, però cal tenir en compte el context de l'època.

La revista Gimbernat, d'història de la medicina, va publicar el 2001 un article de Jacint Corbella i Corbella, i Edelmira Domènech Llaberia sobre l'obra de Trinitat Sais i Plaja. Com que la revista Feminal s'hi referia com la "doctora Sais de Llaberia" i en algun lloc també he llegit que el seu marit, farmacèutic, es deia Llaberia, he pensat que la coautora de l'article de Gimbernat potser era descendent de Trinitat Sais. Efectivament, n'és la neta, segons ella mateixa indica en una entrevista: "Ho eren [metges] el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l'àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya."

Eldemira Domènech parla de "l'exercici real" de la medicina per part de la seva àvia perquè, a més d'haver-hi molt poques metgesses en aquella època (ella va ser la vuitena dona que es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona), algunes deixaven la pràctica mèdica. Trinitat Sais, en canvi, va exercir la medicina durant trenta anys, fins a la seva mort sobtada i prematura el 1933. La seva consulta i domicili eren al número 10 del carrer de Pelai, a Barcelona.

El fet que el seu marit tingués una farmàcia a Manresa explica que Trinitat Sais col·laborés en la revista La mujer moderna, que es publicava en aquella ciutat i que dirigia Sofia Quer i Roca, esposa d'un altre farmacèutic, Manuel Font i Balue (Sofia Quer va ser la mare de Pius Font i Quer, un dels botànics catalans més destacats del segle XX). Hi va publicar articles de divulgació sanitària i d'higiene, a més d'alguns de denúncia, com ara un article en què criticava l'ús de la cotilla, una peça de roba que no tenia altra finalitat que mostrar una cintura més prima i que, per aconseguir-ho, comprimia les vísceres i dificultava la circulació i la funció del diafragma. A la mateixa revista, ella i dues altres metgesses (Francesca Montova, i Montserrat Bobé) publicaven anuncis de les seves respectives consultes, segurament més per a contribuir al suport econòmic de la revista, que no pas per augmentar la seva clientela.

El seu interès per promoure els hàbits higiènics a la llar i reduir la mortalitat infantil devia moure Trinitat Sais a participar a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras per impartir-hi classes de puericultura. L'escola va ser creada a Barcelona per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. Segons veig a l'hemeroteca de La Vanguardia (Acción Femenina. Una nueva escuela profesional para la mujer, 26.06.1929, p. 13), una altra professora d'aquella escola era "la señorita Edelmira Llaberia", que impartia "Ejercicios físicos, gimnasia". Era una de les filles de Trinitat Sais; potser la mare d'Edelmira Domènech?

Atès que Trinitat Sais i Plaja es presentava com a tocòloga, he buscat el seu nom en el llibre Història de l'Obstetrícia i Ginecologia Catalana, però no l'he trobat. Tampoc apareix en el llibre Metges de nens. Cent anys de pediatria catalana, tot i que era "especialista en enfermedades de la mujer y de los niños". Potser pel fet de no dedicar-se exclusivament a una sola especialitat (obstetrícia i ginecologia o pediatria) el seu nom no va ser inclòs en cap de les dues categories. Tanmateix, crec que cal recordar aquesta metgessa de dones i nens, model per a futures generacions de metgesses.

Actualització, 01.02.2017
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona sí que va recordar Trinitat Sais amb una entrada dedicada a "la primera metgessa gironina dels temps moderns" en la seva Galeria de metges catalans.

dissabte, 28 de gener de 2017

Comissaria virtual (80): la llúdriga més vella que la Terra

A través de Twitter m'ha arribat aquesta notícia d'un diari digital de Llatinoamèrica, amb la seu a Buenos Aires:


L'article descriu la descoberta d'una llúdriga fòssil que, segons el periodista, hauria viscut fa 6000 milions d'anys. Una mica difícil, perquè la Terra existeix només des de fa entre 4500 i 4600 milions d'anys. No se sap exactament quan es va originar la vida, però potser va passar un milió d'anys fins que no hi van sorgir els primers habitants, que eren microbis; els mamífers encara van trigar uns quants milers de milions d'anys a aparèixer.

He llegit en l'article d'aquest diari que el treball original, dirigit per Xiaoming Wang, paleontòleg del Museu d'Història Natural de Los Ángeles, s'havia publicat a la revista International Journal of Systematic Paleontology i he buscat l'article per saber quan va viure realment aquesta llúdriga. Doncs bé, segons els investigadors que van fer la descoberta, aquest animal va ser trobat en uns estrats de lignita de finals del Miocè, i com a edat indica, en anglès, "∼6.2 Ma". En la cronologia geològica, l'abreviació "Ma" significa milions d'anys. O sigui, que la llúdriga fòssil gegant va viure fa 6,2 milions d'anys. El periodista o la periodista que ha escrit la notícia per a aquest diari ha multiplicat per 1000 l'edat d'aquest fòssil i s'ha quedat tan tranquil. O potser l'error sigui d'una altra persona, perquè en molts mitjans, qui escriu els titulars no són els autors del textos. De tota manera, no cal tenir massa cultura científica per saber que fa 6000 milions d'anys, no solament no hi havia mamífers, sinó que el planeta Terra no existia.

El cas és que, a partir de la notícia d'aquest diari, la troballa d'aquesta llúdriga "de fa 6000 milions d'anys" s'ha anat estenent per la xarxa, segons em mostra el cercador Google.


I a Twitter hi ha també una pila de piulades que difonen la notícia dels 6000 milions d'anys. Únicament la que jo he rebut, d'un periodista científic argentí, n'indicava l'error:


Tot això m'ha fet recordar una escena d'un film de Nanni Moretti, que diu que tothom s'atreveix a parlar de coses de coses que no coneix. "Io non parlo di cose che non conosco", diu als seus amics. És una escena molt curta, poc més d'un minut (no pas un milió de minuts):



divendres, 27 de gener de 2017

Les sabates de taló arriben al Parlament britànic

Sabates vistes pel carrer a Barcelona
Avui, una amiga que sap que ho he tractat en alguna ocasió, m'ha trucat per dir-me que, a la Cadena SER, parlaven durant el programa de la tarda d'un cas del Regne Unit relacionat amb les sabates de taló exigides --més o menys oficialment-- a les dones en alguns llocs de treball, i de l'enrenou que se n'ha derivat. He escoltat una part del programa i després he buscat més informació per Internet.

Es tracta d'una notícia que s'ha escampat més enllà de les illes Britàniques (la nostra premsa també n'ha parlat aquests dies, però la majoria a través de notícies d'agència) i fins i tot ha travessat l'Atlàntic, de manera que The New York Times se n'ha fet ressò en un article. La protagonista de la història és la jove Nicola Thorp, que, a través d'una empresa de treball temporal, va entrar a fer de recepcionista en una empresa. Però no era una recepcionista de les que s'estan tota l'estona assegudes darrere d'una taula o mostrador. Entre d'altres tasques, havia d'acompanyar els clients que anessin arribant fins a les sales on s'havien de reunir amb empleats de la casa. La noia, de 27 anys, es va sorprendre quan el supervisor, en veure com anava calçada, va dir-li que no podia treballar amb sabates planes, que calia que calcés unes sabates amb un taló d'una alçada mínima de cinc centímetres i li va demanar que sortís a comprar-se'n unes (que hauria de pagar ella, naturalment).

La noia va dir al supervisor que faria el que li demanava si li explicava per quin motiu les sabates planes podien impedir-li de fer bé la seva feina. Ell no va saber donar-li cap motiu (o potser va preferir més no dir-lo) i la noia es va negar a l'exigència del supervisor, tot preguntant-li si a un home li demanaria també que es desplacés amunt i avall amb sabates de taló. Aleshores la van enviar a casa sense pagar-li res.

Nicola va desfogar-se explicant a les seves amistats de Facebook el que li havia passat i aleshores va saber que moltes altres dones havien viscut situacions semblants i va pensar que era un problema que no es podia silenciar. És cert que les empreses poden tenir un codi intern en relació a la manera de vestir i la presentació del seu personal, però quan es tracta de les dones, les exigències ultrapassen uns límits que les fa discriminatòries. Arran del cas de Nicola Thorp, altres dones van confessar que, en la seva empresa, a més de l'exigència de dur sabates de taló, els havien demanat que es tenyissin el cabell, que portessin roba una mica transparent o que anessin en tot moment ben maquillades. Per cert, l'empresa de contractació temporal que feia d'intermediària en el cas de la Nicola tenia unes normes per a les dones que els exigia dur maquillatge, coloret, els llavis pintats, rimmel (o máscara, com diuen ara), ombra d'ulls i retocar-lo sempre que calgui. Pel que fa a les mans, demanaven que, si les ungles es pinten amb esmalt de color, sigui d'uns determinats colors. I les cames, mai sense mitges, ni mitges d'un gruix superior a 15/20 deniers. Si més no, no sembla que exigissin a les treballadores negres --com fa Harrods-- que s'estiressin el cabell per procediments químics.

Doncs bé, el cas de la Nicola ha arribat fins al Parlament britànic a través d'una petició que, en el moment que es va tancar, després de sis mesos d'estar exposada en el web del Parlament, havia aconseguit 152.420 signatures. La petició diu:
En el Regne Unit encara és legal que una empresa exigeixi a la part femenina del seu personal que duguin sabates de taló en el treball en contra de la seva voluntat. Les lleis sobre el codi del vestir haurien de canviar de manera que les dones tinguessin l'opció de dur sabates planes formals, si ho desitgen. Els actuals codis relatius a la manera de vestir en el treball estan passats de moda i són sexistes.
En el mateix web, el Govern respon (aquesta és la versió curta; en el web hi ha un enllaç a una altra resposta ampliada, més llarga):
Els codis sobre la manera de vestir en les empreses han de ser raonables i han de tenir exigències equivalents per a homes i dones. La llei és així i els empresaris l'han de complir.
Indica també que la petició es debatrà en el Parlament el 6 de març de 2017 i es podrà seguir en línia a través del canal de televisió del Parlament. Mentrestant, el Comitè de Peticions del mateix Parlament ha estat fent una investigació sobre el problema, el que diu la llei i què es podria fer per millorar-la. Mentrestant, a través de Twitter, amb l'etiqueta #heelsatworkinquiry es pot seguir l'actualització que es fa sobre el tema objecte de la petició.

Quantes hores devia fer que les duia, la propietària?
Aquesta tarda, mentre berenava, m'he assegut davant la TV i casualment he vist una mini-desfilada de moda en què les noies estudiants d'una escola de models mostraven la col·lecció d'una jove dissenyadora. Totes duien sabates de taló, en algun cas molt exagerat, amb una plataforma molt gruixuda. He pensat que en algun moment, en caminar d'aquella manera típica en què caminen les models, creuant les cames (deu ser elegant?; a mi em sembla un caminar ridícul), potser alguna cauria de les sabates. No acostumo a mirar desfilades de moda, però m'agradaria saber si se'n fan en què les models vagin amb sabata plana o de taló de menys de 5 centímetres. Suposo que no, llevat que es tracti de moda esportiva o d'estar per casa. I heu vist mai alguna hostessa de congressos o fires que anés amb sabata plana? Jo, no.

El mes passat, un any més, la Marató de TV3 va comptar amb una parella de presentadors, home i dona. Les estones que vaig mirar el programa, ell duia sempre unes còmodes sabates. Ella, en canvi, es va passar tot el dia enfilada dalt d'unes sabates de taló. Exigència de TV3? Tria "conjunta" amb l'estilista, com em va dir l'any passat un realitzador de TV3 que feien les conductores dels telenoícies? No deu haver cap presentadora que s'hagi rebel·lat mai a aquesta imposició de la moda, digui que el que digui la seva estilista? I no deu haver a TV3 cap estilista que entengui que les sabates de taló a la llarga perjudiquen la salut del peu i de l'esquena de la dona que les duu?

Potser us interessarà:
 - La lluita perquè les dones no estiguin obligades a portar talons arriba a Westminster, per Begoña González, a El Periódico (26.01.2017)
- Sent home for not wearing heels, she ignited a British rebellion, per Dan Bilefsky, a The New York Times (25.01.2017)
- Law must be tougher over dress code discrimination, say MPs. A The Guardian (25.01.2017).
- High heels and workplace dress codes. En el web del Parlament del Regne Unit (23.01.2017). Informe detallat sobre la investigació duta a terme en relació a la petició sobre aquest tema.
- Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències (aquest blog, 18.12.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (aquest blog, 29.09.2016
- TV3 i les sabates de les presentadores (aquest blog, 25.08.2016)

dilluns, 16 de gener de 2017

El meu romaní

Romaní (Rosmarinus officinalis)
Va arribar a casa l'any 2010 i no feia ni deu centímetres d'alçada. I ara és una planta ufanosa, que he d'anar podant de tant en tant perquè pugui continuar en el balcó. Va trigar alguns anys a treure flors, però ara em recompensa l'espera florint a l'hivern, quan la majoria de plantes del balcó reposen i esperen el bon temps per a fer-ho.

M'agrada tenir al balcó plantes aromàtiques, però no sempre m'hi duren. Ara, a més del romaní, hi tinc una mata de farigola (n'hi vaig posar tres, però només una ha sobreviscut) i un miniarbust de marialluïsa. La menta no em dura mai molt de temps i la que tenia l'estiu passat ja és morta. He esperat per veure si brotava de nou, però no ho ha fet.

El meu romaní, però, és molt especial. No és comprat. És el record de la reunió que vam fer per celebrar els quaranta anys de la meva promoció de Biologia de la Universitat de Barcelona (1965-1970). Tenint en compte que, en aquells temps, la botànica era una assignatura destacada en els estudis de biologia, el grup que va organitzar la trobada va creure que una planteta podia ser-ne un bon record. (També era destacada la zoologia, però regalar un animaló hauria estat més complicat i problemàtic.)

Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que un refrany castellà afirma que "[d]e las virtudes del romero se puede escribir un libro entero". Resumeix les virtuts d'aquesta planta així:
[S]e tiene por estimulante, antiespasnódico y ligeramente diurético; actúa asimismo como colagogo, esto es, sobre la secreción biliar. Lols herbolarios levantinos lo recomiendan para "rebajar la sangre".
Al exterior se emplea como vulneraria y para combatir los dolores articulares, así como para tonificar el cuerpo fatigado por trabajos violentos o por haber andado demasiado.
Romaní (Franz Eugen Köhler, Wikimedia Commons)
Font i Quer descriu també com es fa servir i dedica un apartat bastant llarg a la història de l'ús del romaní en medicina. Segons indica, el primer que va obtenir essència de romaní en dissolució alcohòlica va ser Arnau de Vilanova, cap el 1300.

El romaní és una de les plantes aromàtiques que s'utilitzen en la cuina mediterrània com a condiment. A mi m'agrada en plats de pollastre, però cal no passar-se perquè el seu aroma no domini sobre el conjunt. També n'hi afegeixo a l'escabetx (a més de farigola, llorer, orenga o altres plantes aromàtiques que tingui a casa).

El romaní és una planta que atreu les abelles i amb el seu nèctar produeixen una mel suau i clara, molt popular. Pot cristal·lizar i tornar-se espessa. Però si s'escalfa al bany maria (sense superar els 40 graus, per no perdre les seves propietats) torna a adquirir la seva fluïdesa habitual.

Hi ha qui creu que les plantes viuen millor si se'ls parla; diuen que noten que les tractes bé. Jo no parlo al meu romaní ni em sembla que el tracti millor que a les altres plantes del balcó. Potser sigui el lloc on tinc el test, orientat al sud i ben arrecerat, protegit del fred i del vent. Però el cas és que, a més del record que em porta, aquesta planta m'alegra la vista i l'olfacte i em serveix a la cuina per donar aroma a alguns plats.

diumenge, 18 de desembre de 2016

Ser home o dona per presentar un programa: encara hi ha diferències

Helena Garcia Melero a la Marató de TV3 2016
He mirat una estona la Marató de TV3 i m'ha cridat l'atenció un aspecte dels presentadors. Ell --Ramon Pellicer-- duia un jersei de coll alt i, al damunt del jersei, una americana. Roba molt adequada per al mes de desembre i còmoda per a un programa que dura tot el dia. Ella --Helena Garcia Melero-- duia pantalons i a la part superior una peça que, més aviat que un jersei, era el que ara anomenen un top, que li deixava al descobert els braços i les espatlles, com si estigués en ple estiu. I el calçat? En Pellicer, unes sabates normals masculines i na Melero unes sabates de taló bastant alt, que potser també siguin normals per a moltes dones, però que són antinaturals i gens beneficioses per al cos de qui les duu.

Fa uns mesos ja vaig criticar aquí que les presentadores de TV3 --i crec que en general, també d'altres cadenes de televisió-- vagin amb sabates de taló molt alt i sovint també de punta estreta i molt punxeguda. Hi ha qui troba aquest tipus de calçat molt elegant (jo, no), però crec que abans que pensar en l'elegància caldria pensar en la comoditat i en els problemes de salut que por causar l'ús continuat de sabates de taló. A més, amb aquest costum que hi ha ara en la majoria de cadenes de televisió que els presentadors de les notícies ho facin a peu dret, no deu ser pas gaire còmode estar-se tanta estona enfilada damunt d'aquelles sabates.

Un realitzador de TV3 que té una certa responsabilitat sobre la imatge personal i vestuari de presentadors i presentadores em va deixar un comentari en el blog i em va dir que les sabates les trien conjuntament elles mateixes i l'estilista que tenen assignada. I afegia que, com a màxim, estan dretes tres quarts d'hora i no pensa que això sigui perjudicial per a la seva salut.

És possible que dur sabates de talons molt alts durant tres quarts d'hora al dia potser no els perjudiqui, però no es tracta únicament de la seva salut. La gent que surt habitualment a la televisió sol convertir-se en un model per a la resta de la població, perquè se suposa que van a la moda o que són elegants.

Per altra banda, hi ha el vestit. Per què aquesta insistència que les presentadores vagin ensenyant els braços mentre els seus col·legues mascles els duen tapats? (En aquest aspecte, però, no sempre passa; a diferència de les sabates, hi ha presentadores que van amb màniga curta o fins i tot amb una jaqueta.) Sembla que els homes siguin uns fredolics i elles unes fogots. Hi ha presentadores que, per al meu parer, són massa primes i lluir aquells bracets com escuradents em sembla que tampoc no és massa adequat (i no ho trobo elegant, si és que es tracta d'elegància).

He reflectit a Facebook aquesta opinió meva sobre el vestuari i sabates dels presentadors de la Marató i m'han deixat alguns comentaris de caire diferent. Un amiga ha escrit:
Ara mateix m'he exclamat, jo també, d'això dels talons. Si no fos de mal gust fer humor negre en una data com avui, diria que el dia de la marató dels galindons, o de l'escoliosi, o del vertigen cervical espero que no se'ls posi.
Una altra, però ha sortit en defensa d'aquesta manera de vestir i calçar:
no ho suporto... ningú pensa que potser li agrada anar així??? a mi m'agrada! i per això ja no sóc digna del vostre respecte com a dona?
I una tercera --dona ja gran, més o menys de la meva edat i que és molt elegant-- li ha replicat:
Si reina.a mi també m'agradava, fa més estilitzada, per això estic operada de galindons.
Encara copio dos comentaris més que opinen com jo. La primera:
Jo no trobo cap justificació per anar amb talons d'agulla per la tele, i si ens posem més radicals, ... per anar enlloc. I el Pellicer està molt bé amb jersei de coll alt
I la segona:
A part dels galindons i altres problemàtiques (lumbars, genolls, tormells, etc.), personalment no trobo gens estètiques les cames i els peus dins de sabates de taló altíssim i prim. Fixeu-vos com s'els veuen els tormells - sortits enfora - i les cames - separades en ( ) des dels genolls -. Jo no les veig estilitzades ni estètiques ni elegants.
A diferència de la defensora de les sabates de taló, jo no crec que es tracti de respecte, sinó de salut. També hi ha a qui li agrada fumar, però és dolent per a la salut. I en els programes de televisió, abans que es promulgués la llei del tabac, ja no s'hi fumava. I potser fumar-se un cigarret o dos en un programa no faci mal a la salut, però és la imatge que transmet allò que convé evitar.

M'agradaria que alguna presentadora de televisió es decidís algun dia a demostrar que també es pot ser elegant amb sabates planes o d'un taló que no superi els tres o quatre centímetres. I si no són elles a decidir-se, que les assessorés algú que, a més de l'elegància, tingui en compte també la salut.

Agnès Marquès al Telenotícies. La veurem algun dia amb sabata plana?

Entrades d'aquest blog relacionades:
- TV3 i les sabates de les presentadores (25.08.2016)
- Més sobre les sabates de les presentadores de TV3 (29.09.2016)

dijous, 15 de desembre de 2016

Consentiment informat? Més aviat desinformat

Ja fa anys que els hospitals demanen als pacients que s'han de sotmetre a algun tipus de cirurgia o a determinades proves diagnòstiques o tractaments que signin un document que es coneix com a consentiment informat. Segons el Diccionari enciclopèdic de medicina, el consentiment informat és el "[c]onsentiment voluntari donat per un subjecte per a participar en un estudi o ésser sotmès a un tractament mèdic o quirúrgic, havent estat informat anteriorment dels propòsits, mètodes, procediments, riscos i beneficis".

L'any 2000, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 21/2000 "sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la informació clínica". El seu article 6.1 diu que "qualsevol intervenció en l'àmbit de la salut requereix que la persona afectada hagi donat el seu consentiment específic i lliure i n'hagi estat informada prèviament".

El 2008, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona va dedicar un número dels Quaderns de la Bona Praxi a "El consentiment informat. La presa de decisió informada del pacient", que defineix així:
El consentiment informat és un procés en què el pacient dóna la seva conformitat lliure, voluntària i conscient, manifestada en ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut.
El Quadern indica els fonaments per a l'existència del consentiment informat:


En algunes ocasions he hagut de signar aquest document, però la meva experiència és que no va més enllà de ser un formulisme. Mai no m'han dit que el llegís abans de signar ni m'han explicat el seu contingut i per a què servia. Per altra banda, només una vegada he rebut una còpia del document informat que havia signat. Va ser el darrer mes d'octubre, en ingressar a l'hospital on m'havien d'implantar una pròtesi de genoll. L'administrativa que em va fer signar el document es va estranyar que m'entretingués a llegir-lo i crec que encara es va estranyar més quan li'n vaig demanar una còpia. Ja unes setmanes abans n'havia hagut de signar un altre, per al servei d'anestèsia, i vaig preguntar al metge per què no en donaven una còpia als pacients. L'anestesista em va dir que no era una pràctica habitual, però que, si en volia una còpia, me la farien. A més, aquesta vegada és l'única en què ha estat el mateix metge qui m'ha demanat que signés el document.

Segons el Quadern del Col·legi de Metges, la informació al pacient l'ha de donar sempre el metge responsable de l'acte mèdic i destaca (amb negreta a l'original) que no es pot delegar aquesta tasca en personal auxiliar o d'infermeria, ni en personal administratiu. I tot i que la llei no delimita clarament els continguts de la informació que cal donar al pacient, el Quadern indica els següents aspectes:


S'indiquen també les circumstàncies per les quals es pot dur un acte mèdic sense tenir el consentiment informat, que són bàsicament dues: a) quan hi hagi risc per a la salut pública (m'imagino una persona que arribi a urgències amb símptomes de l'ebola, per exemple) i b) quan la vida, integritat física o psíquica del pacient estiguin en risc immediat (m'imagino algú amb un infart o que hagi tingut un ictus i arribi inconscient a urgències).

Tot això està molt bé, però la pràctica m'ha demostrat que ara per ara el consentiment informat no serveix per a res. O potser únicament per descarregar responsabilitats si l'acte mèdic té conseqüències no desitjades, que passen potser només en molts pocs casos, però que se sap que podrien passar. La realitat és que molta gent se sotmet a proves diagnòstiques, operacions o tractaments sense saber què és exactament en què consisteixen ni els riscos inherents. Potser hi hagi qui tant li faci i no li importi saber-ho o no, però a mi sí que m'importa saber què em  pot passar si em fan una determinada prova o una operació (i en què consisteixen) o si em prenc un fàrmac que m'ha receptat la metgessa de família o un especialista.

Tot això em fa pensar en un concepte nou de la medicina, el que es coneix com alfabetisme o alfabetització en salut. Fa referència a la capacitat de les persones per accedir, entendre, valorar i usar informació significativa relacionada amb la salut. Aquest tema va ser debatut en el Fòrum Europeu de Salut de 2016 (aquest Fòrum és una reunió anual que organitza la Comissió Europea a Bad Hofgastein [Àustria] per tractar temes relacionats amb la salut que afecten els països europeus). S'hi van comentar les dades d'una enquesta sobre l'índex d'alfabetització en salut de la població de vuit estats europeus, entre els quals Espanya, que la Comissió Europea va fer el 2011. Les persones enquestades es van classificar en quatre categories (inadequat, problemàtic, suficient i excel·lent) segons fos el seu grau de coneixements generals sobre diversos temes de salut A Espanya, més de la meitat tenien un coneixement problemàtic (un 50,8%) o inadequat (7,7%). Només un 32,6% mostraven un coneixement suficient i un 9,1% el tenien excel·lent. Hi ha estudis fets en diversos països sobre els avantatges de l'alfabetització en salut; tant per al pacient com per al sistema de salut del país.

Entenc que, per a metges i infermeres, que solen treballar amb una gran pressió, amb molts pacients als quals han d'assistir, els resulti difícil dedicar una part del seu temps a explicar-los detalls i possibles complicacions sobre les proves o operacions que els han de fer o sobre el tractament al qual se sotmetran. Però no em sembla adequat que els facin signar un document que duu el qualificatiu informat, sense que ningú informi de res. Si la finalitat d'aquest document no es compleix, per a què serveix? Com a molt, perquè, si hi ha una complicació, des del servei de salut et diguin que en el document que vas signar ja s'indicava. Potser és el que li van dir a un pacient veí meu en la zona de reanimació postquirúrgica. Li havien practicat una colonoscòpia i va patir una petita perforació del còlon que va fer necessari que li donessin uns punts i que el fessin quedar una nit a l'hospital. Aquell home, segur que va signar el document informat, perquè és un requisit necessari previ a la prova, però algú va explicar-li els riscos inherents a la colonoscòpia? Posaria la mà al foc que ningú no ho va fer.

dimecres, 14 de desembre de 2016

En Mateo i el tió

En Mateo és un nen de set anys, nascut a Barcelona de mare boliviana i pare colombià. Per sort, a la seva escola no van aplicar allò que volia l'exminsitre Wert de "españolizar a los niños catalanes" i el Mateo segueix sentint-se català, tot i que és conscient de les seves arrels americanes, que espero que sempre mantingui ben vives. I com a català, li agraden alguns dels nostres costums, com ara que el tió li porti regals per Nadal

Avui la seva mare m'ha explicat la història del tió que el Mateo té a casa des de fa alguns dies. És una història que va començar l'estiu passat quan el seu pare va trobar un tió que algú havia abandonat i el va recollir. La mare del Mateo va dir que a l'estiu els tions havien de ser al bosc, que és el seu ambient i que només volien estar a les cases a l'hivern, quan necessiten escalfor i aliments. El cas és que, oficialment, el pare va retornar al bosc el tió, però devia desar-lo en algun racó amagat de casa.

Fa poc, en tornar d'escola, el Mateo va explicar que una nena havia dut el seu tió a classe. Va lamentar-se que ell no en tenia cap i va demanar als pares si no podrien anar al bosc a buscar-ne un com aquell que el pare va trobar a l'estiu. El pare i la mare van dir-li que sí, que hi anirien un dia quan ell sortís de l'escola. I la setmana passada hi van anar. I van decidir que el Mateo i la mare buscarien per un camí i el pare, tot sol, per un altre, sense allunyar-se gaire els uns dels altres, perquè estava fent-se ja fosc. El pare aleshores va posar en un lloc del bosc el tió que havia guardat a casa des de l'estiu i el va tapar amb una manteta, deixant-li, però, la cara destapada. Es van reunir tots tres sense haver trobat res i el pare va suggerir que busquessin, plegats, per un altre camí per on no havien anat. Com que ja era fosc, el pare va deixar a Mateo la llinterna del seu mòbil perquè il·luminés el camí. I de sobte, ve't aquí que Mateo troba el tió a un costadet, amb la cara pintada i tapat amb una manteta!

Em diu la mare del Mateo que el nen, en descobrir el tió, va fer un crit d'alegria com ella mai no li havia sentit. Ara el tió és a casa on, a més de la manta, llueix també una gorra de llana i una bufanda; les hi ha posades el Mateo perquè no passi fred. Fins a la nit de Nadal, cada vespre li deixaran alguna cosa d'aliment i de beure, perquè el tió estigui ben alimentat i deixi regalets al Mateo quan li canti allò de caga tió, tió de Nadal...!  I el Mateo, quan li deixa els aliments, parla en català al tió.

Hi ha veus que qüestionen l'engany que es fa a la mainada amb això del reis, el pare Noel, el tió o altres personatges que duen regals per aquestes festes. Diuen que enganyar les criatures no està bé, que després se senten decebuts. Crec que si això fos cert, totes les generacions anteriors hauríem de sentir-nos decebudes amb els nostres pares i mares per haver-nos enganyat. Tanmateix, no va ser el meu cas. Quan vaig saber el secret dels Reis, no em vaig sentir pas decebuda, sinó al contrari. M'ho vaig prendre com que ja era prou gran per estar al corrent d'aquella història que s'inventava per a la mainada. Com que al meu darrere tenia tres germans, em sentia còmplice --en el bon sentit-- de l'engany i des d'aleshores vaig acompanyar la meva mare a comprar els regals de Reis per a tota la família.

El Mateo aviat tindrà una germaneta. Potser d'aquí a uns anys ell també se senti còmplice de la mare o del pare i els ajudi a amagar el tió al bosc perquè el trobi la nena.

dimarts, 13 de desembre de 2016

2017, any de...

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració l'any 2017:
  • Any Internacional del Turisme Sostingut per al Desenvolupament. Proclamat per les Nacions Unides per "promoure una millor comprensió entre els pobles a tot arreu, dur a una millor conscienciació del ric patrimoni de les diverses civilitzacions i assolir una millor apreciació dels valors inherents a les diferents cultures, contribuint així a l'enfortiment de la pau al món". El turisme, que mou més de mil milions de persones que viatgen pel món cada any, és una força transformadora de la societat i del territori i un dels principals motos de l'economia i generació de llocs de treball en països en els quals contribueix a alleujar la pobresa i impulsar el desenvolupament. La celebració de 2017 vol destacar especialment el paper del turismes en cinc àmbits fonamentals: 1) creixement econòmic inclusiu i sostenible; 2) Inclusió social, ocupació i reducció de la pobresa; 3) ús eficient dels recursos, protecció ambiental i canvi climàtic; 4) valors culturals, diversitat i patrimoni i 5) comprensió mútua, pau i seguretat. 
  • Escòcia celebra l'Any de la Història, el Patrimoni i l'Arqueologia.
  • El País de Gal·les celebra l'Any de les Llegendes, promogut per les entitats turístiques.
  • França i Colòmbia celebren l'Any França-Colòmbia, que té per objectiu contribuir acompanyar l'esforç de pau fet a Colòmbia i millorar la imatge internacional d'aquest país. Les activitats de l'Any tractaran molts àmbits, destacant-hi cultura, economia, i universitats i recerca, comerç, gastronomia, turisme i esport.
  • Any Puig i Cadafalch, per celebrar el 150è aniversari del naixement de Josep Puig i Cafalch. Mataró, Argentona, Òrrius i Canet de Mar, municipis del Maresme en els quals va treballar l'arquitecte, col·laboren en l'organització d'activitats per difondre la seva obra.

Alguns centenaris de 2017 per recordar:
  • Centenari del naixement del poeta Josep Palau i Fabre (21.04.1917-23.02.2008).
  • Centenari del naixement de la poeta Gloria Fuertes, autora de literatura infantil i juvenil (28.07.1917-27.11.1998).
  • Centenari del naixement d'Heribert Barrera i Costa (1917-2011), enginyer químic i polític.
  • Segon centenari de la mort de l'escriptora anglesa Jane Austen (16.12.1775-18.07.1817).
  • Segon centenari del naixement de l'escriptor i activista nord-americà Henry David Thoreau (12.07.1817-06.05.1862), considerat un dels pares de la desobediència civil.
El 2017, les ciutats de Aarhus (Dinamarca) i de Pafos (Xipre) seran les capitals europees de la cultura.

diumenge, 27 de novembre de 2016

La Cuba que jo vaig veure

Carrer de L'Havana vieja
He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (hashtags) elogioses per al Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.

La Lectora corrent a La bodeguita del Medio
Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.

Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.

Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.

Un edifici en el campus
El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.

Vist en el campus de la Universitat

Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.

Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.

També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.

El cor de la classe em saluda
També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el Cara al sol.

Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.

Hotel de luxe a Varadero
A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però  molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a Mansión Xanadú), i vam prendre un mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.

Tabaquera a Pinar del Río
La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants  desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.

Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002)
Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.

Un carrer de l'Havana
Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.

De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.

Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.

Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?

Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.

Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)

Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002.