El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 18 de gener de 2018

Coses que es veuen pels carrers de Les Corts

M'agrada vagarejar pels carrers de les ciutats. Encara que siguin barris aparentment anodins, sense cap interès, sempre s'hi poden descobrir coses curioses. I ara que no cal que carregui amb la càmera perquè el mòbil en duu una incorporada, és fàcil conservar el record de les curiositats que les ciutats ofereixen. Aquí va un petit recull de curiositats vistes pel districte de Les Corts, a Barcelona.

El "ratoncito Pérez"
Fa uns mesos, pel carrer Taquígraf Garriga vaig veure aquests globus al costat de la porta d'una casa:


Vaig pensar que devia ser per celebrar alguna cosa, com ara l'aniversari d'alguna criatura que, en tornar d'escola, es trobaria la porta de casa guarnida els globus. Uns vint o trenta metres més enllà, vaig veure això:


Si cliqueu damunt la foto, per ampliar-la veureu que, en el cartell blau, damunt la porta, hi diu "PEREZ" i en el més petit, al costat de la porta, es pot llegir "Ratolí Perez". Això fa suposar que la celebració era per la caiguda d'una dent. Potser la primera que queia. M'imaginava la sorpresa del nen o la nena que, en tornar d'escola, troba, camí de casa, aquesta decoració en el seu carrer i després els globus a l'entrada. I pensava si dins de casa encara trobaria alguna altra sorpresa. La foto de la decoració del carrer, a costat d'un senyal de prohibit aparcar, està molt ben aconseguida si tenim en compte l'escala a la qual estava feta (mireu la part inferior de la següent foto):



Huevos de payés
No sé com deuen ser els ous de pagès de talla L. Potser algun dia entraré a la botiga perquè me'ls ensenyin.



Horaris i preus
En un restaurant del barri hi havia aquests cartells que encara no he aconseguit desxifrar:


En el cartell de la part superior diu: "Gran promocion. Domingo por la noche 9.80 €. Excepto festivos." Hi deu haver diumenges que no siguin festius? I en el de la part inferior diu: "Para cenar fines de semana. Vísperas y festivos son 12,80". Així, doncs, si hi vaig un diumenge a la nit, quants euros em cobraran? 9,80 o 12,80? Com puc saber si un diumenge és "festiu" o no?

Peladoras de cogollos
Prop del Camp Nou, hi ha una botiga on venen productes i llavors per cultivar marihuana. En la porta hi vaig veure aquests cartells.


Em va cridar molt l'atenció el de l'esquerra de la part superior, que diu "se alquilan peladoras de cogollos". No sé res sobre el cultiu de marihuana ni sobre l'elaboració de l'herba per fumar i m'agradaria saber què són les peladoras de cogollos. També em va sobtar la diferència entre la versió castellana i l'anglesa en el cartell on diuen que no venen drogues. En castellà usen una registre formal: "Por favor no molesten." En canvi, en anglès, fan servir una paraulota: "Please, don't fuck around."

Gaudí per terra
Prop de casa un matí vaig veure aquesta aquarel·la a costat d'un contenidor. Vaig estar a punt d'agafar-la.


dimarts, 16 de gener de 2018

De iaia revolucionària a mòmia insurgent

El desembre de 2017, unes quantes dones membres de la Taula de Dones de Les Corts, de Barcelona, vam tenir una trobada molt interessant amb un grup d'adolescents del districte per parlar de les diferències entre la joventut de la nostra generació i la joventut actual. Em sembla que totes les dones que hi vam anar superàvem l'edat de la jubilació.

Els nois i noies eren molt joves, devien tenir al voltant dels 12 o 13 anys, i abans que hi anéssim les dones grans van estar treballant amb una monitora sobre com imaginaven que hauria estat la nostra joventut, a partir de la informació que els havia arribat, sobretot a través de les mares i les àvies. I van fer un dibuix a la paret que volia representar una dona jove a la dècada de 1960 o 1970:


Ens van explicar per què havien dibuixat així la dona jove. En una mà, duu una ràdio portàtil. Sabien que, fa cinquanta anys, les dones escoltaven molt la ràdio, sobretot perquè moltes cases encara no tenien televisió. Les notes musicals surten d'un disc de vinil que van dibuixar a la dreta, que era el que s'escoltava aleshores en els guateques organitzats per ballar i relacionar-se amb altres nois i noies. El sobre que la dona duu a la mà esquerra (esquerra seva) és una carta, la manera de comunicar-se amb amics i amigues que vivien en altres ciutats o amb el nòvio quan estaven lluny. Duu un davantal, perquè, en casar-se, les noies solien deixar la feina fora de casa i es dedicaven només a les tasques de la llar i a cuidar la família. Li han cobert les espatlles i duu màniga llarga perquè eren pudoroses i no anaven amb grans escots ni els braços nus. La faldilla és llarga pel mateix motiu. I el símbol masculí, van dibuixar-lo perquè saben que les dones tenien una gran dependència dels homes --econòmica i d'altres tipus.

Alguns detalls del dibuix em van sobtar i crec que a aquell jovent també els deuria sobtar algunes de les coses que els vam explicar. En alguns aspectes ens consideraven més retrògrades del que érem (en realitat, més que a les dones, a la societat d'aquell temps). Per exemple, en el vestir. No s'imaginaven que nosaltres vam veure néixer la minifaldilla o que vam ser la primera generació que es va posar el biquini; ni que a l'estiu anàvem sense mànigues, tot i que per anar a missa calia posar-se una rebequeta. No sabien que la imatge que van dibuixa sí que podia correspondre a una noia de poble dels anys seixanta, perquè encara hi havia diferències entre l'aspecte i els costums d'una noia de ciutat i una de poble. Per altra banda, desconeixien alguns aspectes realment retrògrades dels costums i les lleis d'aquells temps.

Els va sorprendre saber que, en la nostra joventut, moltes noies i nois als catorze anys deixaven l'escola per començar a treballar, i que hi havia famílies per a les quals tenir criatures era una inversió a llarg termini, perquè, quan arribaven a l'edat de treballar, una bona part del sou la donaven als pares. I que, si la família no tenia prou recursos per pagar una carrera universitària als fills que volien estudiar, la preferència era sempre per als nois perquè pensaven que, al cap i a la fi, quan la filla es casés ho deixaria tot --estudis o professió-- per dedicar-se només a la família. També desconeixien que la majoria d'edat de la dona arribava més tard que per a l'home o que les dones casades no podien fer moltes coses sense el permís del marit (a Catalunya, hi havia diferències si la parella s'acollia al dret català).

El cert és que, en aquells temps, algunes dones no estàvem assabentades de totes les diferències que hi havia davant la llei pel fet de tenir un o dos cromosomes X. Encara recordo la rialla del policia quan vaig anar a fer els passaports de les meves filles i em va dir que qui hi havia d'anar era el seu pare, que la mare no tenia potestat per fer-ho.

Va ser una trobada molt agradable entre dues generacions molt diferents. No sé si aquells nois i noies estan assabentats de les activitats en què els últims anys ha participat la Taula de Dones de Les Corts, per què, segons ens va dir després una monitora, estaven encuriosits pel que els explicarien les "iaies revolucionàries" que anirien a la trobada. No sé si som revolucionàries, però --en el meu cas-- m'adono que amb l'edat he après a dir moltes coses que abans hauria callat i a protestar per les injustícies com potser no havia fet en la meva joventut, tot i que, d'injustícies, n'hi havia moltes.

Doncs bé, la iaia revolucionària que escriu això és ara, segons un usuari de Twitter, una "mòmia insurgent" (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):


Per si no es llegeix bé el que diu J. García Domínguez, ho copio aquí: "Lo de las viejas de Barcelona con el lacito amarillo me tiene perplejo. Dónde estarían todas esas momias insurgentes cuando la dictadura?." (Podeu veure que les seves floretes no van només a les velles; tampoc li agrada la gentuza catalanista, que considera escoria intelectual y moral; i és dels que farien tancar TV3.)

Doncs aquesta mòmia insurgent, durant el franquisme feia com la majoria, aguantar allò que teníem i confiar que arribarien temps millors. Per diversos motius --cadascú els seus-- callàvem perquè no fer.-hom era exposar-nos a una brutal repressió. Tanmateix, hi havia una diferència amb els temps convulsos que estem vivint actualment: aleshores sabíem que allò una dictadura; ara, en canvi, vivim en una aparent democràcia que com més va més s'assembla a una dictadura. Tinc una edat en què ja ningú no em farà callar davant les injustícies i mentre els nostre polítics o líders de la societat civil continuïn injustament empresonats duré no només un llacet groc, sinó també una gran bufanda groga. Desitjo i espero que quan arribi el temps de desar a l'armari la bufanda no em calgui substituir-la per un mocador groc.

Mòmia insurgent amb bufanda groga
Potser us interessarà:
Quan les democràcies esdevenen dictadures (aquest blog, 30.11.2014).

diumenge, 31 de desembre de 2017

Comissaria virtual (83): Idealista no gaire idealista

Idealista.com és un portal immobiliari que té presència també a les xarxes socials. A Twitter publica moltes notícies relacionades amb la indústria immobiliària, decoració de la llar, economia, urbanisme, etc. El 28 de desembre va voler fer, com altres mitjans, una innocentada i van publicar aquest tuit:


A causa de les nombroses crítiques que van rebre per fer una broma sobre un fet tan greu com l'injust empresonament (presó preventiva!) d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, i els Jordis, el tuit va ser esborrat i ara, en el seu compte de Twitter hi ha un tuit fix d'excusa, en el qual diuen que va ser una innocentada i no tenien intenció de burlar-se ni causar mal:


Però la innocentada l'havien publicat també en el seu web i a Facebook. En el web, que no té limitació d'espais per al text, la broma ocupava uns quants paràgrafs i l'adapten al seu negoci immobiliari, tot parlant dels terrenys on es podria construir el Parlament català i de la possibilitat de llogar o comprar cases a molt bon preu en la zona propera a Estremera. Ara, a l'inici de la falsa notícia, hi diu això:
Esto no es una noticia. Nunca pretendió serlo. Es una inocentada. Cada 28 de diciembre en idealista news publicamos una, el año pasado fue esta de Donald Trump, por ejemplo, y hace dos años ésta de Pablo Iglesias. No hubo en ningún momento la más mínima intención de ofender, molestar, irritar o herir ninguna sensibilidad. Pero algunos usuarios se han sentido molestos e irritados. Lo lamentamos profundamente. El sentido del humor a veces ayuda pero no si alguna persona se siente violentada. El máximo respeto por las ideas y las personas es un valor que compartimos. Pedimos sinceramente disculpas. Creemos en la importancia de pedir perdón si hemos hecho daño. De veras lo sentimos.
No sé si els seus possibles clients estaran d'acord amb l'excusa, tenint en compte que a aquesta empresa no li cal que sigui el dia dels Innocents per fer piulades poc encertades. Per exemple, aquesta del dia 13 de desembre en relació a un pis d'Artur Mas que li ha estat embargat:



No hi entenc de lleis, però dubto que sigui legal fer públic el lloc on una persona té un pis. No s'han limitat a mostrar una foto del balcó, del portal o de la façana. Mostren clarament la situació de l'immoble en un mapa de Google amb fotos reals. I aquesta notícia, en data d'avui (31 de desembre 2017) no ha estat esborrada del seu web ni de Facebook i Twitter. A més en la notícia del seu web, diu el nom del carrer on es troba. Tenint en compte que és un carrer curt, que va de la Diagonal a la Travessera de Gràcia, és ben fàcil identificar la finca.

Per tot això, des de la meva comissaria virtual jo enviaria l'Idealista a la presó virtual (preventiva, naturalment).

dissabte, 30 de desembre de 2017

2018, any de...

És estrany, però el 2018 no ha estat declarat any de res per les Nacions Unides.Tanmateix, hi ha algunes iniciatives internacionals o de regions o estats del món per a fer el 2018 any d'alguna cosa.

  • 3r Any Internacional dels Esculls de Corall. Declarat per la Iniciativa Internacional sobre els Esculls de Corall (ICRI, International Coral Reef Initiative) amb la propsota que es duguin a terme les següents actuacions:
    • reforçar la conscienciació global sobre el valor dels esculls de coral i dels ecosistemes que hi estan associats i sobre les amenaces que pesen sobre ells;
    • promoure acords de col·laboració entre governs, el sector privat,el món acadèmic i la societat civil sobre la gestió dels esculls de corall:
    • identificar i endegar estratègies reals de gestió per a la conservació, l'augment de la resiliència i l'ús sostenible d'aquests ecosistemes i promoure-hi les bones pràctiques, i
    • compartir informació sobre bones pràctiques relacionades amb la gestió sostenible dels esculls de corall
Mill perlat (foto Wikimedia Commons)
  • Any Internacional dels Mills. Proposta enviada a les Nacions Unides per l'Índia durant el quart trimestre de 2017 (possiblement ja massa tard). La finalitat de la proposta és conscienciar de la importància que tenen els cereals que s'inclouen el en grup dels mills (millets en anglès), terme que designa unes plantes herbàcies de llavor petita sovint anomenades nutricereals o cereals de secà. Aquestes plantes poden ajudar a lluitar contra la fam i la desnutrició i també --a llarg termini-- a mitigar els efectes del canvi climàtic. Comprenen, entre d'altres, el sorgo, el mill perlat (el tipus més conreat al món), el mill italià, diverses espècies d'Echinochloa (aquest gènere, però, inclou també algunes males herbes).
  • Any Europeu del Patrimoni Cultural. Aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea el 17 de maig de 2017. Entre els objectius d'aquest Any Europeu hi ha fomentar l'intercanvi i la valoració del patrimoni cultural d'Europa com a un recurs compartit, sensibilitzar sobre la història i els valors comuns i reforçar el sentiment de pertànyer a un espai comú europeu, tot reforçant el diàleg intercultural. El patrimoni cultural pot ser de moltes formes; per exemple tangible (edificis i monuments, productes d'artesania, llibres, màquines, jaciments arqueològics, ciutats històriques), intangible (llengües i tradicions orals, pràctiques socials i festes, representacions), natural (paisatges, flora i fauna), digital (recursos creats en forma digital o que han estat digitalitzats per a conservar-los).
  • Any dels Ocells per a la National Geographic Society. Per commemorar el centenari del Tractat dels Ocells Migratoris (llei federal dels Estats Units per a protegir els ocells migratoris).
  • Any Feynman. El mes de maig, Barcelona celebrarà l'Any Feyman, per commemorar el centenari del naixement de Richard Feynman (1918-1988), considerat pare de la nanotecnologia i la computació quàntica. És una celebració organitzada pel grup EspaiNano, de l'Associació Catalana de Comunicació Científica.
El 2018 és també un any per commemorar el centenari d'algunes altres persones, entre les quals m'agrada recordar Montserrat Abelló (poeta i traductora, el nom de la qual perdurarà en el nom d'una biblioteca que s'ha d'inaugurar durant el primer trimestre de 2018 a Barcelona), Matilde Salvador (compositora i pintora), Manuel de Pedrolo (escriptor), Maria Aurèlia Capmany (escriptora), Raimon Panikkar, filòsof i teòleg, Ingmar Bergman (director de cinema), Frederick Sanger (bioquímic, premi Nobel), Leonard Bernstein (compositor, oianista i director d'orquestra), Carmen Amaya (ballerina de flamenc).

dijous, 21 de desembre de 2017

Crònica d'un matí d'eleccions forçades

Les eleccions d'avui no haurien hagut de fer-se. Per què hem d'anar a votar en unes eleccions autonòmiques si ja ho vam fer fa dos anys i si el Parlament no ha pas destituït el nostre president? Però les circumstàncies han fet que el president de la Generalitat i una part del Govern es trobin exiliats i una altra part sigui a la presó --i no ens oblidéssim dels Jordis.

Però, tot i que siguin unes eleccions il·legítimes, he anat a votar, calia fer-ho més mai. La campanya electoral ha estat insòlita, desequilibrada. Els caps de llista de Junts per Catalunya i d'Esquerra Republicana no han pogut participar en els debats, ho havien de fer altres persones de la seva llista electoral. I ja veurem què passarà, si podran ser presents el dia que es constitueixi aquest Parlament que, encara que per a molta gent serà il·legítim, no queda més remei que acceptar-lo.

Preparant càmeres a la plaça Comas de Les Corts
El meu col·legi electoral és l'Escola Ausiàs March, en el districte de Les Corts de Barcelona. Hi he anat a dos quarts d'onze (res de bufanda groga i llacet, avui); he pensat que a aquella hora no hi hauria molta gent. M'he equivocat, però, a la plaça hi havia cua per entrar a l'escola. També hi havia càmeres i trípodes encara sense càmera, com si els haguessin posat allà per guardar el lloc. Una de les càmeres ja muntades era de la RTP, la radiotelevisió pública portuguesa. Al seu costat, una de francesa. Una periodista portuguesa i un periodista francès estaven practicant com pronunciar Arrimadas i aleshores he entès per què hi havia tan de rebombori a la plaça. Ves per on, comparteixo col·legi electoral amb la cap de llista de Ciudadanos a aquestes eleccions.

A la mesa electoral que em correspon gairebé no hi havia cua i he pogut votar de seguida. Des d'allà he anat a comprar algunes coses. De tornada, he passat de nou per la plaça Comas, que seguia molt animada, encara més que abans. Hi havia més gent i moltes més càmeres i periodistes amb micròfons; de mitjans espanyols i estrangers. M'acompanyava una persona de la família que viu a prop i ens hem assegut una estona en un banc de la plaça. He saludat gent coneguda i hem parlat una estona. Mentre conversàvem, ha començat a sonar molt fort l'himne d'Espanya. La música venia d'un àtic proper guarnit amb una bandera catalana i dues d'espanyoles, on viu una família que ja és coneguda per la seva afició a fer sonar aquest himne o fer crits de protesta quan es feien casserolades o quan s'han fet concentracions a la plaça en suport als presos polítics. Després de l'himne espanyol han posat una cançó andalusa per a mi desconeguda. M'estranya que no hagin fet sonar el Viiiiva Españaaaa.o que ells mateixos no cantessin el ¡A por ellos, oe! Atès el volum de la música que arribava al carrer, penso que deuen tenir uns altaveus a la terrassa.

Arrimadas i els seus acompanyants a la cua per votar
En un altre punt de la plaça he vist un grup de periodistes de la Rai, la televisió pública italiana, i no he pogut estar-me de preguntar-los si a Itàlia hi ha tan d'interès per les nostres eleccions com perquè hi enviïn periodistes a veure com vota una candidata a la presidència de la Generalitat. Com que han vist que parlava italià, m'han demanat si em podien fer unes preguntes per enregistrar. Després de parlar amb els periodistes italians (dos nois i una noia) he tornat a seure en un banc. De sobte he sentit veus que cridaven "A la cua!, a la cua!" i les càmeres i altaveus que es desplaçaven cap a un costat de la plaça. Havia arribat l'estrella de l'espectacle, Inés Arrimadas, la filla del pare albañil i la mare que limpiaba pisos, segons va dir a Salvados fa poc (però el paleta en realitat és advocat, va ser policia a Barcelona i després regidor en un poble d'Andalusia). Avui anava vestida blanc, no sé si només la jaqueta o tota ella i anava fent somriures a la gent.

Una veïna del barri s'ha apropat a Inés Arrimadas i li ha preguntat --en castellà-- si li podia dir una cosa. Arrimadas ha fet que sí amb el cap i la dona ha dit que no és catalana, però fa trenta-quatre anys que viu a Catalunya, on s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha continuant dient-li que, en tots aquells anys de professora, ha impartit la seva assignatura sempre en castellà sense que mai ningú li digués que ho havia de fer en català i que tampoc s'ha trobat mai amb cap problema per parlar castellà a Catalunya. I ha acabat dient-li alguna cosa com "así que no diga usted más mentiras sobre la escuela catalana, que usted no conoce". Però tot de manera calmada i sense alçar la veu.

Després d'això he anat cap a casa. Pel camí m'he creuat amb una dona --la conec de vista, abans de jubilar-se tenia un quiosc en el barri-- que devia anar a votar i duia el coll embolicat amb una bandera espanyola fent-li de mocador. He tornat a sortir per comprar alguna cosa al mercat i aquesta vegada ja ho he fet amb el meu llacet i un mocador grocs. Crec que avui m'abstindré de mirar notícies sobre les votacions fins ben tard a la nit. Especialment no vull saber res dels sondejos a peu d'urna. No vull fer-me il·lusions o, al contrari, que m'espantin abans d'hora.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Temps convulsos

Avui fa just dos mesos de la meva darrera entrada en aquest blog. Si bé ara no hi escric tan sovint com alguns anys enrere, no acostumo a deixar passar tant de temps sense publicar-hi res. Que no hi hagi publicat res, però, no vol dir que no hi hagi escrit. Tinc uns quants esborranys començats sobre temes diversos. Alguns, relacionats amb temes de ciència o salut (hort urbans, la medicina i el dolor, els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que fa pocs dies se n'ha fet la 20a edició); d'altres, relacionats amb la situació política actual. Però em poso a teclejar i no em sento capaç d'acabar cap escrit. Uns perquè el meu cap és en un altre lloc; d'altres, perquè les emocions del moment em superen i no sé com plasmar per escrit les meves reflexions.

Avui, durant molta estona, he anat sentint el rrrrrr i flap-flap d'aquest ocellot metàl·lic que no para de sobrevolar per Barcelona. No sé què hi busca; que jo sàpiga avui no hi ha convocada cap manifestació de protesta contra el govern de Madrid --si n'hi hagués, jo no seria davant de l'ordinador en aquests moments. Però l'ocellot va donant voltes i el sento una i altra vegada. I l'única cosa que puc pensar és que dissabte es va escriure això:


dilluns, 21 d’agost de 2017

La meva Rambla

La Rambla (Sant Jordi, 2012)
Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.

Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.

A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.

Canaletes, diumenge (dissabte, impossible apropar-s'hi)
Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.

Afegeix la llegenda
En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.






Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...


De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.

Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)
En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).

Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.

Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.


dimarts, 15 d’agost de 2017

Comissaria virtual (82): accident de rodalies

El proppassat 28 de juliol, un tren de rodalies que entrava a l'estació de França de Barcelona no va frenar a temps i es va encastar en el topall de la via per on circulava. La Vanguardia difonia la notícia així a través de Twitter:


Com si la culpa de l'accident fos del topall de la via. A més, hi diu "se ha incrustado en el interior del tren". Seria difícil que s'hi hagués encastat a l'exterior.

Vaig seguir l'enllaç per veure la notícia original en el web del diari i el titular era diferent. De tota manera, potser l'havien canviat, perquè és una notícia que es va anar actualitzant al llarg del dia, a mesura que se'n tenia més informació. Vegeu el primer paràgraf de la notícia (en castellà):


Diu que el tren "se ha encastado contra el tope de la vía 11". Encastar és un verb que existeix en Diccionari de la Real Academia Española, però les seves dues accepcions són: 1) Mejorar una raza o casta de animales, cruzándolos con otros de mejor calidad, i 2) procrear, hacer casta. Coses que passen quan es fa servir el corrector automàtic. Reconeix les paraules, però no el seu significat.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Comissaria virtual (81): cua de dinosaure

Notícia publicada a l'edició digital de La Vanguardia el 9 de desembre de 2016:


La fotografia no indica la mida, però en veure-la, vaig pensar que devia ser una peça d'ambre enorme per poder contenir la cua d'un dinosaure. Si més no, els esquelets o representacions de dinosaures que he vist en museus eren d'uns animals molt grans. amb una cua proporcionada a la grandària de l'animal. Doncs no, segons la notícia de La Vanguardia, es tracta d'una peça "del tamaño de un albaricoque seco".

D'albercocs n'hi ha de moltes mides, però tant si era un albercoc gran, com si era petit, i a més, sec, sembla molt difícil que s'hi pugui encabir la cua d'un dinosaure. Una mica més avall, és llegeix: "...esta es la primera vez que un esqueleto de dinosaurio momificado ha sido descubierto." O sigui, que ja no és la cua, sinó l'esquelet. Però a continuació tot s'aclareix perquè diu (les negretes són meves): "La sección de cola pertenece a un joven coelurosarian (sic)..." Per tant, el que la paleontòloga va descobrir dins d'una peça d'ambre no era la cua d'un dinosaure, sinó un fragment. A més, en el grup dels celurosaures es troben els dinosaures més petits que es coneixen.

El titular hauria d'haver dit "Encuentran un fragmento de cola de dinosaurio de hace 99 millones de años conservado en ámbar."

diumenge, 6 d’agost de 2017

Estius pretèrits (V): Oak Park i Frank Lloyd Wright

Frank Lloyd Wright (Wikimedia Commons)
Llegeixo que enguany es commemora el 150è aniversari del naixement de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright (1867-1959). Un article de Catalina Serra en el diari ARA m'ha fet recordar la visita que, el 1996, vaig fer a la casa i estudi que Wright va tenir a Oak Park, prop de Chicago i on va dissenyar bona part de les seves obres. De tornada de Norcroft, vaig aturar-me de nou uns dies a Chicago i en buscar informació sobre llocs per visitar a la ciutat o els seus voltants, em va atreure la idea de conèixer directament l'obra de Wright, nom que em sonava però del qual creia que ho desconeixia gairebé tot, excepte que era l'arquitecte d'una casa famosa per aparèixer en un film d'Alfred Hitchcock (cosa que després he sabut que no és certa; les vistes exteriors de la casa que apareix a Con la muerte en los talones eren pintades i l'interior de la casa eren decorats que imitaven l'estil de Wright).

Fa bastants anys que vaig agafar el costum de prendre notes sobre el que veig i faig en els viatges i les impressions que en trec. Això em permet posteriorment recuperar els records que han quedat amagats en algun lloc de la meva memòria. He buscat les meves notes sobre aquella visita a Oak Park el 1996 i en copio aquí alguns fragments.
Moore-Dugal Residence, disseny de Wright (M. Piqueras, 1996)
El que m’havia empès a visitar Oak Park va ser l’interès per veure les cases de Frank Lloyd Wright i, si era possible, visitar la seva pròpia casa i l' estudi on treballava. Wright està considerat el millor aquitecte americà de les darreries del segle xix i el primer quart del segle xx. Molts creuen que ha estat el millor arquitecte en moltes generacions. En el poble hi ha més d’una vintena de cases dissenyades per ell; ben bé una dotzena es troben en el que hom anomena districte històric, que és la zona més interessant per visitar perquè constitueix una bona mostra dels diferents estils arquitectònics que estaven en boga en aquella època. La gran atracció és la casa on va viure l’arquitecte. Les visites estan limitades a petits grups d’un màxim de deu persones i cal apuntar-s-hi per endavant. Vaig estar de sort: podia visitar la casa en un grup que entraria una hora més tard. Mentrestant vaig dedicar-me a veure aquella mena de museu d’arquitectura que és el barri en el seu recorregut des del Centre d’Acollida (Oak Park Visitors Center) fins a la casa-estudi. Els edificis fets per Wright tenen un estil propi, molt avançat. Si abans de començar el recorregut no hagués llegit tota la informació sobre Wright, mai no hauria pensat que aquelles cases havien estat bastides fa més de setanta-cin anys. Semblen de construcció posterior a les d’altres cases del veïnat.

Casa estudi de Wright a Oak Park (MJ. Piqueras, 1996)
Quan Wright va casar-se, el 1889, treballava en l’estudi d’arquitectura Adler and Sullivan, a Chicago. Louis Sullivan va deixar-li 5000 dòl·lars per comprar un terreny a Oak Park, on va construir-se un petita casa de dues habitacions que després va anar engrandint, a mesura que la família augmentava. La parella va tenir quatre fills i dues filles i una de les ampliacions que va fer a la casa estava pensada especialment per a la mainada i és molt original. Consta de dues habitacions amb el sostre corbat formant una volta que recorda la volta catalana. (Qui sap si no devia inspirar-se en la volta catalana de Guastavino, que em sembla que en aquell època ja s’havia establert als Estats Units.) Una de les dues habitacions està dividida per un envà que no arriba al sostre i que delimita dos espais diferents: en un costat dormien les dues nenes i en l’altre els quatre nens. Les cambres que queden a un costat i l’altre de l’envà semblen molt petites per fer de dormitoris. Cal tenir en compte, però, que en aquella època, les famílies benestants enviaven ben aviat la mainada a pensionats. I els estius acostumaven a passar-los fora ciutat. Els Wright anaven a la casa de camp de l’àvia, a Richland (Wisconsin), on havia nascut el mateix Frank. Per tant, els sis germans no solien coincidir sovint a la casa d’Oak Park. I quan ho feien, es divertien d’allò més gràcies a l'originalitat de les cambres, que els permetia fer baralles de coixins, que llençaven a un costat a l’altre de l’envà. L’altra peça que Wright va fer construir per a la quitxalla era la sala de jocs. És una sala rectangular bastant gran on la llum exterior penetra pels finestrals apaisats que hi ha a les dues parets més llargues. En una de les altres dues parets hi ha una gran llar de foc i al costat oposat una estructura que recorda el cor d’una església, però en versió reduïda. La finalitat era únicament lúdica; que la mainada tingués un lloc per enfilar-se i jugar sense haver de sortir de casa durant l’hivern, que és molt llarg i dur en aquella regió.

El 1898 Wright va instal·lar el seu propi estudi adossat a la casa, en una construcció molt diferent de tot el que es feia aleshores, a la qual va incorporar moltes de les innovacions arquitectòniques que caracterizen el seu estil: van impressionar-me especialment una mena de pati central octogonal cobert i la biblioteca, també octogonal. El 1910, Wright va marxar a Europa amb la dona d’un client seu i el seu matrimoni va anar en orris. A la tornada va anar a viure amb el seu nou amor, cosa que en aquella època, en una societat força puritana, va causar un gran escàndol. Després la dona de Wright va deixar la casa, que va ser modificada per fer-ne diversos apartaments. El 1925 la casa es va vendre i amb el temps va anar degradant-se. Els 11 anys que Wright va treballar en aquell estudi van ser els més productius de la seva vida; hi va dissenyar uns 125 edificis, més d’una quarta part del treball de tota la seva carrera professional. Vers la meitat dels anys setanta es va constituir una fundació per a la restauració i manteniment de la casa i estudi de l’arquitecte. Abans d’obrir-la al públic van restaurar-la i van deixar-la amb l’aspecte que tenia els darrers anys que Wright hi va viure. Això va ser possible gràcies als plànols i nombroses fotografies de la casa —tant de l’interior com de l’exterior— que s’havien conservat. Aquest barri s’ha convertit actualment en una atracció turística, però no és un turisme massiu el que fa cap al districte històric d’Oak Park. La gent que hi ve ja sap el que hi trobarà.

Tot i que hi ha una diferència abismal entre les figures de Wright i de Gaudí, tant pel que fa a la seva vida —dominada per l’escàndol, Wright; gairebé monacal, Gaudí— com pel que fa a l’estil —predomini de les formes rectes, inspirades en l’arquitectura japonesa, el primer: predomini de les corbes i en formes inspirades en la natura, el segon— jo hi vaig veure molts de paral·lelismes. Wright va trencar amb l’estètica arquitectònica dels seus contemporanis, que pot veure’s en moltes altres cases d’Oak Park, on predominen els edificis victorians. Gaudí també va trencar amb les idees imperants, cosa que en alguns casos va costar-li car. Ambdós van avançar-se al seu temps, i la seva obra ha estat molt més valorada posteriorment. Si més no aquesta és la impressió que jo en tinc.

Casa dissenyada per Frank L. Wright (M. Piqueras, 1996)
Els qui no estan massa complaguts amb l’atracció despertada per l’obra de Wright són els actuals habitants de les cases que ell va contruir a Oak Park. Alguns han col·locat cartells de protesta contra el turisme a les portes i façanes, i després del que em va explicar el guia de la casa-museu vaig comprende molt bé l’actitud d’aquelles persones. És possible que si els visitants es limitessin a contemplar els edificis des del carrer i del carrer estant fessin les fotografies que volguessin, els veïns no se sentissin molestos. Però de vegades —massa sovint, pel que sembla— la curiositat dels turistes els empeny a ficar-se en els jardins, i fins i tot a apropar-se a les finestres per clissar el que la vista els permet de veure de l’interior de les habitacions.

Unity Temple, Oak Park (foto Aude, CC-BY-SA-2.5)
Després de visitar la casa-estudi vaig seguir voltant per Oak Park. Era ja tard per visitar el Temple de la Unitat (Unity Temple), una altra obra dissenyada per Wright el 1905 per reemplaçar l’església, que s'havia cremat. Vaig poder veure’n només l’exterior de formigó. En fer aquest edifici, Wright tenia el repte de fer una obra grandiosa però que no fos massa costosa. I això ho va aconseguir amb els materials emprats, amb la simplicitat de les línies, i fent que alguns dels detalls que semblen decoratius tinguin en realitat alguna funció específica. En canvi, sí que em va ser possible veure per dins l’oficina de correus, un altre edifici públic que porta la firma de Wright. 
El guia de la casa de Wright va estar explicant molts detalls de la seva vida i em semblava com si fos una història que jo ja coneixia. De sobte se'm va encendre la llumeta: s'assemblava molt a la història del protagonista de la novel·la d'Ayn Rand El Manantial, de la qual es va fer una pel·lícula. El guia em va confirmar que el personatge de ficció tenia molts punts en comú amb Wright, tot i que l'autora va dir que la inspiració en Wright es limitava a idees específiques que ell tenia sobre l'arquitectura. Tanmateix, molts fets de la vida privada de Wright coincidien amb el que jo recordava de la novel·la i del film.

He fet un cop d'ull a les fotos que vaig fer a Oak Park el 1996 i continuo pensant que l'obra de Wright no ha perdut gens de frescor. És un disseny que podria haver estat fet el segle XXI. De tota manera, si des de 1996 el turisme ha augmentat a Oak Park en la mateixa proporció en què ho ha fet a tants altres llocs del planeta, viure en alguna d'aquelles cases no deu ser gens agradable. Si aleshores ja patien les molèsties dels visitants, tot i que no se'n veien molts, ara deuen sentir-se com personatges instal·lats en el decorat d'un parc temàtic.