El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 16 de juny de 2017

La música i jo

No sóc experta en música. De fet, no crec que sigui experta en res. Sóc massa tastaolletes per poder-me dedicar de manera profunda a una cosa. La música m'agrada i em fa molta companyia mentre escric, llegeixo o vaig fent feina per casa. Pel que fa als intèrprets de música, em causen una gran admiració. Si el sol fet de saber llegir una partitura i saber com sonen aquells signes ja em sembla que té molt de mèrit, saber traduir-los en sons em sembla el súmmum.

Quan vaig estudiar el batxillerat, hi havia una assignatura que era exclusives de les noies. Es deia Enseñanzas del Hogar, i en realitat eren tres: Música, Labores i una altra que no recordo com es deia, que era com un aprenentatge per ser allò que s'esperava d'una dona, algú que sabés dur una llar i que alhora fos elegant i amb do de gents. L'assignatura de música tenia dues parts, la teòrica i la pràctica, però la pràctica no passava del solfeig. Tot i amb això, per a mi va ser una assignatura molt dura. Jo sabia "cantar" l'escala musical, el do-re-mi-fa-sol-la-si, però era incapaç de saber com sonava una partitura determinada, llevat d'algunes que m'havia après de memòria, com qui aprèn una cançó, però posant-hi el nom de les notes en comptes de paraules. El llibre de solfeig es deia LAZ, que eren les inicials del seu autor, Lambert Alfonso Zamacois.

M'hauria agradat tocar un instrument musical i ho vaig provar amb dos, l'harmònica i la guitarra. Però aviat van quedar abandonats. Per sort, l'harmònica era molt barateta; la guitarra, no tant, però al final algun dels meus germans la va fer servir, no sé si amb gaire èxit, però.

Harmònica (Wikimedia commons)
Des que vaig abandonar el meu desig de tocar algun instrument musical, quan vaig a un concert o en segueixo algun per la televisió, quedo bocabadada en veure amb quina aparent facilitat els intèrprets tradueixen en sons harmònics els signes de les partitures. No sé com s'ho fan els pianistes per poder llegir la partitura i tocar unes notes amb una mà i unes altres amb l'altra i al mateix temps prémer els pedals. O els que toquen instruments de vent, bufant (però com de fort?, ho deu indicar la partitura?) al mateix temps que amb els dits premen els botons de l'instrument o en tapen els forats. Però els que més m'admiren són els intèrprets d'alguns instruments de corda. La guitarra encara té les marques dels trasts que indiquen on s'han de posar els dits. Però sempre em pregunto com s'ho fan els intèrprets de violí, viola, violoncel o contrabaix. ¿Com saben en quin lloc exacte han de fregar les cordes amb l'arc, si no hi ha cap marca que indiqui on estan les notes?

I si penso en la direcció d'una orquestra, la cosa em sembla encara més complicada. Tant per part del director, que amb els moviments de la batuta i de les seves mans, ha de fer que el conjunt soni adequadament, com per part dels membres de l'orquestra, que a més de la complicació de llegir la partitura i tocar l'instrument han de fer-ho interpretant les ordres del director.

El meu amor per la música és com un amor platònic. Puc gaudir de la seva presència, però res més.

divendres, 2 de juny de 2017

Orfes del Carles (Capdevila)

Carles Capdevila a l'Auditori AXA, 10 d'abril 2017
Ens vam saludar només una vegada, quan vaig començar les meves col·laboracions a l'ARA i Mònica López Ferrado, que aleshores coordinava la secció de ciència del diari, me'l va presentar. Per a mi, però, Carles Capdevila era ja un amic des de feia temps. Un amic que cada matí em saludava amb el seu article, el primer que llegia en obrir el diari, físicament o a través del web. Des que, a causa de la malaltia, va haver de reduir la seva activitat, els articles seus es publicaven el cap de setmana a la darrera pàgina del diari. Suposo que, com jo, eren moltes les persones que començaven el diari pel final, per llegir primer l'article del Capdevila. Malauradament, ja no podrem fer més.

Aquest matí, només obrir Twitter per veure els titulars de la premsa, he vist que "Carles Capdevila" era tendència (TT) a Barcelona. Era un mal presagi, que s'ha confirmat immediatament, perquè eren molts els tuits dels mitjans de comunicació que informaven de la seva mort. El diari ARA, del qual era director fundador, li ha dedicat la portada del seu web (el diari imprès suposo que ho farà demà). Molt emotiu és l'article (en veu i escrit) d'Antoni Bassas, que era molt més que un col·lega de Carles. I el diari ofereix una tria de deu dels millors articles seus; una tria que ja diuen que és "mínima", perquè haurien pogut incloure'n centenars.

El meu Sant Jordi 2017
El llibre La vida que aprenc, és també un recull de les seves columnes de l'ARA. Va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi i encara segueix a la llista dels més populars. Jo vaig avançar-me a Sant Jordi i el vaig comprar tan bon punt vaig saber que s'havia publicat. I el 10 d'abril, vaig assistir a la presentació que Carles Capdevila en va fer, acompanyat d'Antoni Bassas, a l'Auditori AXA de Barcelona. Vaig llegir el recull del llibre --alguns articles els recordava de quan es van publicar al diari-- i suposo que l'aniré rellegint de tant en tant, com les criatures que llegeixen una i altra vegada contes que els han agradat. I quan passi mals moments a la vida,  intentaré seguir el consell que Carles Capdevila ens donava en el títol de la darrera columna que va publicar just fa sis dies: "Diguem-nos coses boniques"

Amb Carles Capdevila he compartit l'admiració pel personal d'infermeria i auxiliar dels hospitals i ambulatoris. Des de fa uns anys, les meves anades a hospitals com a acompanyant i també alguna vegada com a pacient, m'han fet adonar-me de la gran tasca que fan les infermeres (i ho escric en femení "inclusiu", perquè són en gran part dones), però que no sol ser prou reconeguda. Tant de bo l'agraïment públic que els va dedicar Carles els darrers anys faci que la societat apreciï més el treball d'aquestes dones que --llevat d'alguna excepció-- contribueixen a fer menys feixuc el pas per un hospital.

Àlex Gutiérrez, en l'article "Mor Carles Capdevila, periodista vital", diu que aquesta mort "deixa milers de lectors orfes". Té raó, i jo sóc una de les persones que a partir d'ara se sentiran orfes del Carles, encara que, per l'edat, gairebé podria haver estat el meu fill. Quan, els caps de setmana, agafi el diari en paper o en descarregui el pdf del web, sentiré el buit de la seva absència. Ara mateix, tinc a la segona pantalla del meu ordinador la foto de portada (del web) de l'ARA i em costa imaginar que aquest somriure de bonhomia s'ha apagat per sempre.

dimarts, 23 de maig de 2017

Elisabetta Fiorini Mazzanti (1799-1879)

Accademia dei Lincei (M. Piqueras, 2011)
L'Herbari de la Universitat La Sapienza de Roma, fundat el 1872, conté més d'un milió d'exemplars, bona part dels quals formen part de col·leccions històriques. Entre aquests herbaris històrics, hi ha el de la comtessa Elisabetta Fiorini-Mazzanti (1799-1879), destacada botànica especialitzada en l'estudi de molses i d'algues d'aigües dolces, a les quals va dedicar la seva atenció durant cinquanta-cinc anys. L'Accademia dei Lincei, de la qual va ser membre Fiorini, parlava d'ella com de la "Illustre nostra Briologista e Ficologista, la Signora Elisabetta Fiorini Mazzanti". (La briologia és la part de la botànica dedicada a l'estudi de les molses, i la ficologia, la que tracta de de les algues.) Altres dones botàniques italianes del segle XIX, malgrat ser també recol·lectores de plantes, col·laborar amb professors de botànica i fins i tot haver descrit noves espècies, no van rebre el mateix reconeixement per part dels naturalistes contemporanis, que consideraven que Elisabetta seguia un mètode de recerca equivalent al dels científics professionals. 

Terracina (ca. 1800)
Elisabetta Fiorini (Mazzanti era el cognom del marit) va néixer el 3 de juny de 1799, a Terracina, ciutat situada a uns 100 km al sud de Roma, a la regió italiana del Laci (aleshores compresa en els Estats Pontificis). Era filla del comte Giuseppe Fiorini i la seva esposa Teresa (nascuda Scirocchi). Tot i pertànyer a la noblesa, no era una família especialment rica.  La seva mare va morir aviat i, essent Elisabetta filla única, el seu pare va educar-la pensant en el seu futur com a hereva de les possessions familiars, que hauria d'ocupar-se d'administrar. Elisabetta va estudiar història, geografia, literatura, art i diverses llengües; sabia llatí i, entre les llengües modernes, va aprendre francès, anglès i alemany. Era una nena malaltissa i la duien fora de la ciutat amb la confiança que els aires del camps anirien millor per a la seva salut. El contacte amb la natura va desenvolupar la seva afició a les plantes. Un amic de la família va presentar-li el naturalista Giovan Battista Brocchi (1772-1826), expert en botànica, malacologia i, especialment, en geologia, el qual va familiaritzar la noia amb els principis de la classificació de les plantes i amb el sistema de classificació de Linnée, que donava a cada espècie un únic nom llatí. Quan Brocchi va marxar a treballar a Egipte, Elisabetta va rebre l'ajut i ensenyaments d'Ernesto Mauri (1791-1836), director del Jardí Botànic de Roma a partir de 1820.

Els primers herbaris d'Elisabetta contenien plantes dels voltants de Formia, població costera a uns 38 km al sud de Terracina. La descripció d'aquestes plantes i d'altres que havia recollit prop de Roma va ser el tema del seu primer article científic, que el Giornale de l'Accademia Arcadica li va publicar el 1823 per indicació de Brocchi. Entre els naturalistes de l'època amb qui es va relacionar hi havia també Charles Lucien Bonaparte (1775-1840), ornitòleg reconegut internacionalment, que visitava sovint el comte Fiorini a Roma. Bonaparte va animar-la per escriure un apèndix al Prodromo della Flora Romana publicat per Antonio Sebastiani i l'esmentat Mauri el 1818. En aquell apèndix, publicat el 1828, Elisabetta Fiorini va incloure un centenar d'espècies silvestres que no s'havien descrit abans en aquella regió.

A principis del segle XIX va introduir-se en els estudis de botànica l'ús del microscopi, que oferia noves possibilitats, especialment per estudiar les molses i també les algues microscòpiques. El treball més destacat d'Elisabetta va ser l'estudi que va fer de les molses de la zona de Roma publicat el 1831 en el llibre Specimen Bryologiae Romanae, que va escriure en llatí i va dedicar als seus mestres Brocchi i Mauri. Aquesta obra va ser un referent en l'especialitat; va promoure l'estudi dels briòfits (les molses) i va difondre's més enllà de la península italiana, a França i Alemanya. A m és, aquest treball li va obrir les portes de la Reial Acadèmia de les Ciències de Torí. El 1841 se'n va publicar una nova edició.

La vida familiar d'Elisabetta no va ser gens afortunada. El 1829 va casar-se amb Luca Mazzanti i van tenir tres fills, però dos d'ells van morir aviat. (en aquella època la mortalitat infantil era molt alta; les malalties infeccioses feien estralls en la mainada). El 1841 va morir el seu marit i poc després el seu pare. Li quedava només una filla, Veneranda, però va morir molt jove, amb només quinze anys. En faltar la seva filla, Elisabetta va adoptar una neboda d'Ernesto Mauri, un dels seus mestres.

Llevat de la companyia de la seva filla adoptiva, Elisabetta duia una vida solitària, que passava entre Roma i les finques on estiuejava, dedicada en gran part a la seva recerca. Habitualment no tenia gaire contacte directe amb altres naturalistes, però va  establir una xarxa de correspondència que li permetia saber què feien altres investigadors, i es mantenia al corrent de les noves espècies descrites i de les descobertes que es feien en disciplines com la zoologia o la geologia. Entre els seus corresponsals hi havia destacats botànics francesos, britànics i i suïssos. Durant les temporades que passava al camp, de vegades rebia la visita d'altres naturalistes, amb els quals sortia a buscar plantes i molses. I amb els seus corresponsals, a més d'informar-se recíprocament del que feia cadascú, s'intercanviaven mostres de les espècies recollides en les sortides al camp.

A més de l'esmentada Reale Accademia delle Scienze de Torí, Elisabetta va ser membre de la Pontifica Academia dei Nuovi Lincei de Roma, l'Accademia Economia-Agraria de Florència, l'Accademia di Arcadica di Scienze de Roma, l'Académie d'Horticulture de Brussel·les i la Leopoldino-Carolinische Deutsche Academie der Naturforscher de Dresden.

El Colosseu de Roma al segle XXI (M. Piqueras, 2011)
Els últims treballs que va publicar, entre 1875 i 1878, eren una sèrie d'inventaris de les plantes que creixien en el Colosseu de Roma i que havia anat fent al llarg de molts anys. Com que la seva visió estava molt deteriorada i ja no podia treballar amb el microscopi, els últims anys de la seva vida va reprendre aquella recerca. Un altre motiu per publicar-ho era denunciar que els treballs de neteja del monument feien desaparèixer les plantes que espontàniament hi havien crescut com a "testimoni de la caducitat de tota grandesa i puixança humana". Creia que l'avarícia arqueològica estava destruint aquell bé natural. Era una visió general de l'època romàntica, en què s'apreciava el valor estètic que la vegetació aportava a un monument en ruïnes, sense tenir en compte que contribuïa a la seva degradació, segurament per desconeixement o perquè es pensava que el destí dels monuments antics era la seva desaparició.

Elisabetta Fiorini va investigar també algues d'aigua dolça. Entre els éssers vius que en aquell temps anomenaven algues, però, n'hi ha que avui dia se sap que no ho són. A començament del segle XIX, el món microscòpic era molt poc conegut i els éssers vius es classificaven com a plantes o com a animals. Per altra banda, fins ben avançat el segle XX no es va saber que determinats microorganismes que havien estat classificats com a algues (les anomenades algues blaves o cianofícies) eren en realitat bacteris: els actuals cianobacteris. I entre els organismes que va estudiar com a "espècies botàniques", però que eren bacteris, n'hi ha un de molt curiós --que no era cianobacteri-- per un efecte que causa i que, al llarg de la història, ha estat considerat un miracle. Des de 1852, ella en va parlar en la seva correspondència amb el naturalista toscà Adolfo Targioni Tozzetti, i en una carta de 1857 li explica una història sobre aquest organisme.

Fiorini descriu al seu col·lega que una senyora va voler obsequiar un amic seu amb una pizza dolça i quan l'home a qui anava destinada va destapar-la, va trobar-la tota vermella, com si li haguessin abocat sang al damunt. Era supersticiós i es va espantar, tot pensant que es tractava d'un acte de bruixeria. Va enfurismar-se tant, que volia dur aquella dona als tribunals, cosa que no va fer gràcies a algunes amistats comunes. Fiorini se'n va assabentar posteriorment i sentia no haver-se trobat en el lloc on es va produir aquest fet, perquè hauria tingut l'oportunitat de veure una alga --segons ella, era una alga-- de la qual havia sentit parlar però que mai no havia pogut veure al natural.

Aquella suposada alga era Palmella prodigiosa, que és un dels noms que ha rebut el bacteri avui dia anomenat Serratia marcescens. Aquest bacteri té soques que produeixen un pigment vermell molt intens, del color de la sang fresca. Les colònies que formen aquestes soques vermelles són com unes boletes que podrien confondre's amb gotes de sang i que, encara que s'assequin, mantenen el seu color vermell viu. En diferents èpoques de la història del cristianisme hi ha registrats miracles de pans, polenta o hòsties que sagnen. El 1819, es va parlar també d'una polenta diabòlica, que va fer que les persones que van ser testimonis del fenomen anessin a demanar a un capellà que les deslliurés dels mals esperits. Un naturalista de l'època --Bartolomeo Bizio-- va demostrar que es tractava d'un fenomen natural, quan, amb els seus experiments, va aconseguir que les suposades gotes de sang creixessin sobre polenta. Ell va ser qui va dir que es tractava d'un gènere nou, que va anomenar Serratia, però convençut que es tractava d'un fong. Un d'aquests fenòmens considerats miracles, però molt més antic (segle XIII), es troba a l'origen de la festivitat del Corpus. Serratia és un bacteri que creix molt bé en substrats que contenen midó amb abundància i en ambients càlids i humits. Això explica que els miracles que se li atribueixen s'hagin produït sempre en productes rics en midó, com són el pa, la polenta i les hòsties.

Malgrat la seva salut malaltissa, Elisabetta Fiorini-Mazzanti va tenir una vida llarga per a la seva època. Va morir el 23 d'abril de 1879, pocs mesos abans de fer vuitanta anys. Alguns naturalistes li van dedicar gèneres o espècies. Per exemple, Camille Montagne va anomenar Mazzantia un nou gènere de fong, C. Müller va anomenar Filotrichella fiorini mazzantiae una nova espècie de molsa i F. Parlatore va anomenar Fiorinia theae un minúscul insecte que és una plaga de moltes plantes.

Bibliografia:
- Fiorini Mazzanti Elisabetta. A: "Scienza a Due Voci. Le donne nella scienza italiana dal Settecento al Novecento"
- Fiorini, Elisabetta. Dizionario biografico degli italiani, vol. 48 (1997)
- Elisabetta Fiorini Mazzanti, Benedetto Viale e gli amici Toscani, de C. Del Vivo. "Antologia Vieusseux", n.s., a XX. n. 58, gener-abril 2014, pp. 159-175
- Le flore dei siti archeologici, per Giulia Caneva i Simona Ceschin
- Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science 1800-1900. A Survey to Their Contributions to Research, per Mary R.S. Creese, The SCarecrow Press (2004)
- The type species of the genus Serratia, commonly known as Bacillus prodigiosus, per R.S. Breed i Margaret E. Breed

dimarts, 25 d’abril de 2017

Qui és menja el plàstic?: Cucs, papallones o microbis?

"Messieurs, c'est les microbes qui auront le dernier mot" (Senyors, són els microbis els qui tindran la darrera paraula). Aquesta frase s'atribueix a Louis Pasteur (1822-1895), un dels pares de la microbiologia mèdica. No sé si realment va dir-la ell, però el que és cert és que els microbis tenen la darrera paraula en moltes coses que mai no hauria pogut imaginar aquest investigador, des de l'origen de moltes malalties aparentment no infeccioses fins a la resolució de problemes ambientals. Podria ser que també la tinguessin per resoldre el problema que representen els milions de tones de deixalles de plàstic acumulats en el planeta.

Cucs menjadors de plàstic?
Ahir, en una emissora de ràdio, vaig sentir que s'havien trobat uns cucs capaços de menjar plàstic. Em va sobtar, perquè el plàstic és una substància artificial i, si algun organisme és capaç de degradar-lo, ha de ser perquè contingui algun enzim que ho faci possible i, a la natura, en general, els éssers vius tenen els enzims necessaris per a degradar només allò que és produït pels propis éssers vius. (Hi ha algunes excepcions, com ara els microbis que poden nodrir-se de pedres o roques.) Fins ara, l'únic plàstic que es podia degradar biològicament és el plàstic natural que fabriquen alguns bacteris o plantes a les quals s'han transferit els gens bacterians que els confereixen aquesta propietat.

Eruga de l'arna de la cera (Wikimedia commons)
He volgut aprofundir més en la notícia sobre els cucs menjadors de plàstic i he trobat alguns llocs on ja deixava clar de quins "cucs" és tracta. En realitat no són cucs, sinó les larves d'una papallona, la Galleria mellonella, coneguda com a arna de la cera o poll de les arnes (en castellà, polilla de los panales). (Les larves de molts insectes són anomenades popularment 'cucs' per la seva forma vermiforme; per exemple, els "cucs de seda" són les larves --o erugues-- de la papallona de la seda.) L'arna de la cera és una plaga en apicultura; s'alimenta de la cera de les abelles i pot arribar a destrossar-ne els ruscs.

La descoberta: serendipitat
La notícia que s'ha escampat per tots els mitjans de comunicació fa referència a un article publicat a la revista Current Biology, que descriu la recerca feta per Paolo Bombelli, Christopher J. Hower i Federica Bertocchini; els dos primers, investigadors de la Universitat de Cambridge i la tercera, investigadora italiana que treballa en un centre mixt del CSIC i la Universitat de Cantàbria. La descoberta de l'activitat devoradora de plàstic per part d'aquestes papallones va ser un cas de serendipitat.

Federica Bertocchini, que dedica part del seu temps lliure a l'apicultura, durant l'hivern guarda els ruscos buits a casa. L'any passat, quan els va agafar per posar-los a l'exterior, va veure que estaven infestats per l'arna de la cera. Va aconseguir agafar les erugues intruses i ficar-les en una bossa de plàstic de polietilè. Després d'unes hores, la bossa era plena de forats i les arnes s'havien escampat pertot. No hi havia trossets de plàstic cosa que semblava indicar que s'havien menjat el plàstic que faltava en els forats. Això la va intrigar i, com a bona investigadora, va voler saber si aquells insectes eren capaços de menjar-se el plàstic. Per comprovar-ho, Bertocchini va comptar amb la col·laboració de dos bioquímics de la Universitat de Cambridge, amb els quals van dissenyar un experiment. Van ficar un centenar d'arnes de la cera en una bossa de plàstic de les que es fan servir en els comerços i van veure que després de 40 minuts ja s'hi veien forats; van calcular que cada insecte podia fer uns 2,2 forats per hora. Però el fet que hi hagués forats podria haver estat causat per una acció mecànica, que les arnes destrossessin el plàstic amb el seu aparell bucal per sortir de la bossa i que, fins i tot en el cas que se l'empassessin, que el plàstic travessés el seu aparell digestiu sense degradar-se.

En una segona fase de l'experiment van triturar les arnes de la cera, i van aplicar aquella massa triturada directament damunt la bossa de plàstic. Si les arnes eren capaces de degradar el polietilè, aquella massa hauria de contenir els enzims que ho feien possible i per tant, també es degradaria. Després de 14 hores havia desaparegut un 13 per cent de la massa del plàstic. Mitjançant diverses tècniques de laboratori van comprovar que el polietilè, que és un polímer, era degradat fins a un compost químic més senzill, l'etilenglicol. Això significa que l'enzim, si hi participava més d'un-- era present en el triturat d'arnes aplicat sobre el plàstic.

Els resultats d'aquest experiment fan pensar que en un futur més o menys llunyà es podrà resoldre el problema dels residus plàstics. Tanmateix, no és una troballa tan innovadora com els mitjans ens la presenten, i queden encara moltes incògnites per resoldre abans que se li pugui trobar l'aplicació pràctica. Per què, d'on prové l'enzim --o enzims, si n'intervé més d'un-- que degraden el plàstic? El produeix el mateix insecte o podria ser un enzim segregat pels microorganismes que viuen en el seu aparell digestiu? De la mateixa manera que la degradació de la cel·lulosa en els animals remugadors la duen a terme els microbis que es troben en el seu rumen, o que la digestió de la fusta que mengen els insectes xilòfags (menjadors de fusta) la fan també els microbis del seu aparell digestiu, és molt probable que sigui la microbiota (o microflora) de les arnes de la cera la que s'encarregui de la degradació del plàstic.

Eruga de l'arna índia de la farina (Wikimedia commons)
Altres menjadors de plàstic
Tot i el rebombori de la notícia, aquests insectes no són els primers menjadors de plàstic descrits. I els mateixos autors de la recerca ho reconeixen en el seu article. El 2014, dos investigadors de la Universitat de Pequín i un altre xinès, investigador a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, van descriure la degradació del plàstic que duen a terme les larves de l'arna índia de la farina (Plodia interpunctella). Van trobar, en l'aparell digestiu de l'arna, dos bacteris que degradaven el polietilè. Un d'ells, Enterobacter asburiae, és un bacteri que comprèn soques patògenes per als humans, però que pot viure en ambients molts diversos i s'ha aïllat també en plantes de cultiu com ara el cotó, les mongetes o l'arròs. L'altre bacteri era una soca d'una espècie no identificada del gènere Bacillus, que van anomenar Bacillus sp. YP1. Posteriorment, aquests mateixos investigadors van determinar la seqüència genètica de Bacillus sp. YP1. L'anàlisi dels seu genoma va mostrar la presència de 182 gens que intervenen en les vies de degradació i metabolisme de productes xenobiòtics, és a dir productes amb una estructura química que és poc freqüent o inexistent a la natura perquè són compostos sintetitzats en el laboratori.

Abocador de plàstic (Creative Commons)
Un altre bacteri menjador de plàstic va ser descrit el 2016. Es tracta de Ideonella sakaiensis, que va ser aïllat en un abocador de politereftalat d'etilè (més conegut per les sigles PET). Aquest bacteri formava part d'un consorci microbià constituït per bacteris, llevats i protozous, que era capaç de degradar el PET. Posteriors anàlisis van revelar que era una única espècie (l'esmentada Ideonella sakaiensis) la que s'encarregava de la degradació del plàstic.

Conclusions
Què aporta doncs de nou la descoberta d'aquesta arna menjadora de plàstic? La rapidesa amb què ho fa. Els dos bacteris aïllats de l'arna índia de la farina triguen unes vuit setmanes a degradar el polietilè, i el bacteri devorador de PET, tot i que és més ràpid, triga unes sis setmanes. En canvi, en una breu estona els efectes de l'arna sobre el plàstic ja són evidents.

Els investigadors de l'arna de la cera tenen ara diverses vies per continuar la seva recerca. Una d'elles és identificar els enzims que participen en la degradació del polietilè i suposo que determinar si són del propi insecte o si són enzims de la seva microbiota. Una altra, identificar els gens que codifiquen aquests enzims. Un dels investigadors (Bombelli) diu en un article en el diari The Guardian que volen esbrinar si les arnes devoren el plàstic per usar-lo com a aliment o perquè volen escapar de la bossa on estan tancades. Si ho fessin per escapar, potser un cop ho hagin fet ja no tindrien necessitat de menjar tant; però si ho fan per usar el plàstic com a font d'energia, la cosa seria diferent. A mi em fa l'efecte que, si les arnes mengessin el plàstic amb tanta voracitat només per l'afany d'escapar, la massa d'arnes triturada potser degradaria el plàstic molt més lentament. Però potser estic equivocada.

Mentre llegia aquests articles recordava Lynn Margulis, la biòloga nord-americana que tant va defensar el paper de la simbiosi en l'evolució biològica. És molt possible que la degradació del polietilè per part de l'arna de la cera sigui també un cas de simbiosi, com el de la degradació del PET per l'arna índia de la farina. I és que, com deia Pasteur, els microbis són els qui tenen (gairebé sempre) la darrera paraula.

Potser us interessarà:
- Biologa italiana scopre i bruco che mangia la plastica: "Cosí è nata per caso la mia ricerca" (La Repubblica, 25.04.2017)
- Els cucs que degraden el plàstic, per Antonio Madridejos (El Periódico, 24.04.2017)
- El gusano de la cera, capaz de degradar el plástico más resistente, per Antonio Cerrillo (La Vanguardia, 25.04.2017)

dissabte, 25 de març de 2017

La llista negra dels microbis

Pseudomonas aeruginosa (CDC/J.H.Carr), un superbacteri
L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar recentment una llista negra dels dotze bacteris o famílies de bacteris més preocupants avui dia per a la salut humana per la dificultat o impossibilitat de tractar amb antibiòtics les infeccions que causen. L'objectiu d'aquesta llista és establir prioritats en la  recerca de nous antibiòtics, tant per part de les institucions públiques que subvencionen la recerca com de les empreses farmacèutiques. La llista inclou tres grups de bacteris, segons el grau de prioritat per trobar antibiòtics que els puguin matar: prioritat crítica, alta i mitjana. No s'hi inclou el bacil causant de la tuberculosi, tot i l'augment de resistència que ha desenvolupat en els darrers anys, perquè ja ha estat objecte de programes específics.

Cultius d'estafilococs resistents a la meticil·lina (J. Gathany, CDC)
El grup de prioritat crítica comprèn bacteris multirresistents, és a dir, que són resistents a molts antibiòtics i que constitueixen una greu amenaça per a pacients d'hospitals, de residències de la tercera edat i entre aquells que el tractament de la seva malaltia fa necessari l'ús de dispositius com ara respiradors o catèters. Són bacteris que han anat desenvolupant resistència a un gran nombre d'antibiòtics, fins i tot als d'última generació i poden originar infeccions greus, com ara pneumònia o infecció a la sang, sovint mortals. Els altres dos grups comprenen altres bacteris que han anat fent-se també resistents a diversos antibiòtics i que causen malalties infeccioses més freqüents, com ara les intoxicacions alimentàries per Salmonella o la gonorrea. A la foto, una microbiòloga observa dues plaques de cultiu en les quals s'ha inoculat una soca del bacteri Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina (en microbiologia clínica es coneix aquesta soca amb les sigles MRSA, de l'anglès methicillin-resistant Staphylococcus aureus).

Vial de penicil·lina (Museu Ciència, Londres)
El 24 de maig de 1940 va fer-se a Oxford el primer assaig de la penicil·lina amb éssers vius: uns ratolins als quals es va provocar una infecció amb una soca molt virulenta d'un bacteri (un estreptococ). A la meitat dels ratolins se'ls va injectar penicil·lina i van superar la infecció. La resta d'animalons, que no van rebre tractament, van morir a causa de la infecció, que es va generalitzar a tot el cos. La penicil·lina va ser el primer antibiòtic que es va descobrir (el 1928), però no pas el primer que va tenir una aplicació pràctica. El primer a aplicar-se, el 1939, va ser la tirotricina (una mescla de dos components, la gramicidina i la tirocidina), i va ser descobert per René Dubos, bacteriòleg francés que treballava a l'Institut Rockefeller de Nova York. La tirotricina, però, només podia aplicar-se sobre la pell, perquè destruïa els glòbuls rojos de la sang i perjudicava el ronyó.

El mes de setembre de 1940 van fer-se les primeres prova de la penicil·lina en humans. Tots es van recuperar de les respectives infeccions que patien excepte un home, en el qual la infecció va rebrotar. Malauradament no hi havia més penicil·lina purificada disponible per poder-li injectar i l'home va morir. Cal tenir en compte que per a tractar cada cas d'infecció es necessitaven uns 2000 litres de cultiu del fong que produïa l'antibiòtic. Aleshores el Regne Unit participava en la segona guerra mundial i es feia necessari poder tenir penicil·lina en abundància per tractar les ferides infectades. Però no hi havia cap laboratori que volgués participar en un projecte que no se sabia si tindria èxit. El 1941, poc després que els Estats Units entressin també a la guerra, dos membres del grup que treballava en l'obtenció de penicil·lina purificada (Howard W. Florey i Norman Heatley) van viatjar als Estats Units amb un ajut de la Fundació Rockefeller per presentar el seu projecte a diverses empreses farmacèutiques i intentar trobar un mètode d'obtenció del fàrmac que permetés produir-ne prou quantitat per dur a terme els assajos clínics que n'avalessin l'eficàcia i posteriorment  fes possible la seva fabricació a gran escala. Ho van aconseguir i el 1943 s'elaborava ja suficient penicil·lina per subministrar-ne als serveis mèdics dels Aliats. La primavera de 1944 hi havia preparades més de dos milions de dosis a punt per al desembarcament a Normandia.

Amb l'èxit dels primers temps, semblava que els antibiòtics podrien acabar amb les malalties infeccioses. Tanmateix, avui dia, gairebé 75 anys després que aquests fàrmacs comencessin a usar-se, les malalties infeccioses encara segueixen matant. En la dècada de 1960, en les classes de microbiologia i de genètica ja ens van parlar d'aquest problema, especialment de les soques resistents que proliferaven en hospitals. Tot i que la percepció pública que es tenia dels antibiòtics encara era positiva, ja feia temps que es considerava la possibilitat que perdessin la seva eficàcia. El diari The New York Times, en la seva edició del 26 de juny de 1945, deia:
El perill més gran de l'automedicació és l'ús de dosis massa petites [d'antibiòtic] perquè, en lloc de fer desaparèixer la infecció, prepara els microbis per resistir la penicil·lina i es desenvolupen organismes resistents a l'antibiòtic, que poden passar a altres persones i des d'aquestes a unes altres fins que arriben a una persona que contreu una septicèmia o una pneumònia que no es pot guarir amb antibiòtics.
Alícia i la reina roja (Wikimedia Commons)
La resistència als antibiòtics al principi no es veia com un problema insalvable perquè s'anaven desenvolupant també nous antibiòtics que podien combatre els bacteris resistents als fàrmacs que s'havien estat aplicant fins aleshores. Però sempre hi havia bacteris que desenvolupaven resistència a cada nou antibiòtic. La manera com lluiten per la supervivència aquests organismes és l'estratègia que en evolució es coneix com la cursa de la reina roja, fent referència a un personatge del llibre Alícia a través del mirall. En el país de la reina roja, els seus habitants han de córrer sempre tant com poden per no moure's de lloc, perquè el país també s'està movent. És el mateix que passa quan fem exercici en una d'aquelles cintes que es mouen en un gimnàs. Correm no pas per avançar en una direcció determinada, sinó per mantenir-nos en el mateix lloc, i si s'accelera la cinta, nosaltres haurem de córrer també més. És també l'estratègia que Tancredi (personatge de Il Gattopardo) diu al seu oncle, el príncep Salina, que han de seguir: "Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï." Una estratègia aplicable a molts altres camps. Per exemple, en moltes professions, la formació continuada és necessària per no quedar-se enrere. De la mateixa manera, caldria anar descobrint nous antibiòtics perquè els bacteris no guanyin en la cursa de les infeccions.

Malauradament, ja fa temps que la medicina s'ha quedat enrere en la lluita contra algunes infeccions. Per una banda, trobar nous antibiòtics no és una tasca fàcil. Per una altra, quan un bacteri esdevé resistent, la resistència s'escampa a altres bacteris molt ràpidament per diversos factors, entre els quals: a) el temps de generació molt breu de la majoria d'espècies bacterianes (hi ha bacteris que, en condicions de laboratori, es multipliquen cada 20 minuts); b) no hi ha un únic mecanisme de resistència als antibiòtics i c) el material genètic dels bacteris no es transmet únicament d'una generació a la següent (el que es coneix com a transferència vertical), sinó que també poden transmetre's a altres bacteris, fins i tot d'espècies diferents (és el que es coneix com a transferència horitzontal).

És cert que cal trobar nous antibiòtics per lluitar contra els bacteris resistents. Però cal considerar també altres fronts en la lluita contra la malalties infeccioses. Una d'elles és la prevenció, mitjançant normes higièniques adequades i la vacunació. Una altra és usar els antibiòtics amb mesura. Això representa usar-los únicament per tractar malalties per a les quals són eficaços i completar sempre el tractament, encara que sembli que els símptomes han desaparegut. Una altra causa de propagació dels bacteris resistents va ser l'ús d'antibiòtics com a promotors del creixement en la cria d'animals, per exemple en les granges de pollastres.

Fa uns mesos vaig passar davant d'una farmàcia on, a la porta, un cartell indicava que aquell establiment no dispensava antibiòtics sense la corresponent recepta mèdica. Això és el que haurien de fer totes les farmàcies, sense necessitat de cartells.

Potser us interessarà:
- Els bacteris i els escacs (aquest blog, 10.05.2010). Sobre el creixement exponencial dels bacteris.

dimarts, 28 de febrer de 2017

El Congrés Mundial de Telefonia i les noves tecnologies

Congrés Mundial de Telefonia Mòbil (foto Ajuntament de Barcelona)

El Congrés Mundial de Telefonia Mòbil --el Mobile World Congress (MWC)-- és un esdeveniment anual que a finals de febrer anima Barcelona més del que ja ho està habitualment i que és esperat per molta gent. L'esperen els hotels i restaurants, els taxistes, les empreses relacionades amb l'organització de congressos, les persones a qui aquest congrés treu de l'atur durant unes dies. I naturalment, l'esperen les persones que treballen en el món de les noves tecnologies i les que volen estar al dia dels darrers avenços en aquests aparells que fa un temps van deixar de ser simplement telèfons mòbils per convertir-se en uns dispositius que ofereixen prestacions que mai no hauríem imaginat.

La nova societat digital
Si l'accés a Internet des dels ordinadors ja va canviar les nostres vides, ¿què hem de dir de la irrupció i l'auge dels smartphones --els telèfons intel·ligents-- i com estan relacionats amb tantes activitats de la vida diària? Com afirma Karma Peiró, directora del diari Nació Digital, en l'article "La següent pantalla", "[s]'està produint una transformació digital que no s'atura [...] A banda de tenir mòbils cada cop més ergonòmics i potents, la robòtica, les ciutats plenes de sensors, els objectes connectats a Internet, els drones, la intel·ligència artificial i la robòtica s'estan posicionant."

Comenta Peiró un dels diàlegs que s'han programat en la Mobile Week Barcelona --activitat satèl·lit del Congrés, en què ella va participar. Els seus comentaris van generar, a Facebook, un debat intens que reflecteix dues postures oposades en relació als avenços tecnològics. Una d'elles és la del rebuig, que pot basar-se en causes molt diverses, des de canvis negatius en les relacions socials i familiars, i la deshumanització de moltes tasques, amb la consegüent pèrdua de molts llocs de treball, fins a un augment en les diferències entre pobres i rics, de manera que, a més d'una classe treballadora pobra, hi hauria una classe NO treballadora encara més pobra.

L'altra postura és la de l'optimisme, a la qual jo m'adhereixo. Els avenços tecnològics i científics no són ni bons ni dolents; allò que és bo o dolent és l'ús que se'n fa. Jo hi trobo molts més aspectes positius que negatius. Tanmateix, hi ha qui atribueix a les noves tecnologies i la robotització de les empreses l'alta taxa d'atur per la pèrdua de llocs de treball que han causat. Això mateix es va dir en altres èpoques de l'automatització, la producció en cadena i altres avenços que representaven menys mà d'obra. És cert que hi ha llocs de treball que desapareixen, però en sorgeixen d'altres. Avui dia hi ha algunes professions que fa trenta anys i potser menys i tot no podíem ni imaginar. És com l'evolució biològica: hi ha hagut èpoques de la història de la vida en què han desaparegut moltes espècies, però n'han aparegut d'altres, i les anteriors que s'han sabut adaptar als canvis han perdurat i han conviscut amb les noves.

Estònia com a paradigma d'e-pais
Seu de Skype a Tallinn (M. Piqueras, 2014)
No podem atribuir l'augment de l'atur als avenços tecnològics. Considerem el cas d'Estònia, un país europeu petit, amb una economia rica, basada principalment en les tecnologies de la informació i la telecomunicació, les TIC. A les seves ciutats no es veuen oficines bancàries perquè la gent fa les gestions a través d'Internet. I quan hi ha eleccions, gairebé no els cal organitzar col·legis electorals, perquè també emeten el vot per Internet. A Estònia van néixer empreses com Skype (actualment propietat de Microsoft) i TransferWise, una empresa per fer transferències bancàries internacionals amb unes mínimes despeses. I quin és l'atur en aquest país bàltic? Quan  hi vaig anar el 2014 estaven amoïnats perquè era del 8%. Ahir vaig consultar les dades actuals i han baixat al 6,6%.

Oficines de TransferWise a Tallinn (M. Piqueras, 2014)


Com funciona TransferWise (M. Piqueras, 2014) [Cliqueu per ampliar]

El desenvolupament de les TIC a Estònia va produir-se després que el país s'independitzés, el 1991. Avui dia, la seva economia és una de les que més creixen a Europa. A l'informe PISA de 2015, Estònia ocupava el tercer lloc en la classificació mundial del millors resultats dels seus escolars. I és el país europeu que concedeix el permís de maternitat més llarg.

La imaginació al poder
Al MWC hi ha representades 105 empreses catalanes. Moltes segurament no disposen de grans instal·lacions ni han requerit grans inversions. Abans he esmentat el cas de l'empresa TransferWise, nascuda a Estònia. El maig de 2014 vaig visitar les oficines que té a Tallinn. Una planta diàfana d'un edifici que, pel seu aspecte, podria haver estat una casa de veïns, on el personal treballava davant dels ordinadors situats sobre les taules o bé, si els abellia, ajaguts en uns còmodes sofàs. I amb un racó per desconnectar de la feina tot escoltant música, mirant la TV, jugant a escacs...  Ningú no diria que aquelles són les oficines d'una empresa que el 2016 tenia un valor al voltant del milió d'euros.

Un dels lemes del maig del 68 va ser "la imagination au pouvoir!". És un lema que segueix sent vàlid. Ens calen moltes ments amb imaginació per afrontar amb èxit els reptes actuals --i els futurs-- en tots els àmbits: polític, laboral, social, científic, tecnològic... Les lamentacions per la possible pèrdua de treball que poden ocasionar les TIC i altres tecnologies no creen llocs de treball. Per sort hi ha qui fa servir la seva imaginació per idear noves maneres de treballar i en són una prova un gran nombre d'empreses petites --moltes d'elles microempreses, amb menys de 10 persones empleades-- basades en la innovació.

MWC 2017

Sovint s'associa la innovació al sector industrial, però avui dia té un gran potencial d'aplicació en altres sectors, com ara el dels serveis. El MWC és el marc adient per a la presentació d'innovacions basades en la telefonia mòbil. Llegeixo que, entre les empreses catalanes presents a l'edició d'enguany n'hi ha que estan dedicades a la Internet de les coses, a la salut electrònica (e-salut o e-Health), la realitat virtual, la mobilitat connectada, les dades massives (big data) o a la geolocalització. El nombre d'aplicacions mòbils (o app) no para de créixer. Segons Business 2 Community, la botiga d'Apple App ofereix gairebé dos milions d'app, mentre que la de Google supera els 2,2 milions, i ambdues companyies n'hi segueixen afegint. Malgrat aquestes xifres enormes, és un camp on les persones amb imaginació i enginy poden trobar encara moltes possibilitats de negoci en el futur.

Barcelona Activa dóna suport a la iniciativa emprenedora

diumenge, 26 de febrer de 2017

Quan el 'pa ratllat' es deia 'farina de galeta'

Les persones que duem ja moltes dècades a l'esquena hem vist com anava canviant el català (i també altres llengües). De fet, una llengua viva sempre està en evolució, però em fa l'efecte que mai no havien evolucionat les llengües tan ràpidament com ho han fet en les darreres dècades. Hi ha paraules que han desaparegut del parlar corrent; d'altres que han canviat de sentit; unes que han sorgit de nou; i paraules i expressions que s'han posat de moda en un cert moment, per desaparèixer al cap d'un temps. Per altra banda, la sintaxi s'ha anat degradant per influència d'altres llengües; castellà i anglès, principalment en el cas del català.

Fa poc, en un programa de ràdio parlaven dels arrebossats i algú va dir que es feien amb pa ratllat. Així és com se sol anomenar ara allò que fa anys es deia farina de galeta. I les dones que es pinten els ulls ja no s'hi posen rimmel, sinó màscara. Els refrescos, que jo bevia amb una canya, ara es xuclen amb palla. I la mainada ja no juga a bales, sinó a caniques. Les hores es diuen també de manera diferent. El jovent ja no diu que és un quart de cinc o dos quarts de vuit, sinó les setze quinze o les dinou trenta. Quan jo era jove, sortia amb la colla; fa uns vint o trenta anys, el jovent sortia amb la penya i ara ja no sé amb qui ho deuen fer. Anàvem a cal metge si teníem una malaltia, i potser ens feien fer unes anàlisis; en canvi, ara, la gent va al metge si té una patologia i els fan fer una analítica. De vegades, aquesta patologia pot ser severa, mentre que abans, les malalties podien ser greus. I la roba l'esteníem amb agulles d'estendre, no pas amb pinces

No sé quan vaig prendre el primer cubata, si és que mai n'he pres algun, perquè en la meva joventut només vaig beure algun que altre cubalibre --que era una novetat-- potser perquè no hi havia baretos que també venguessin bocates; i de birres, només en vaig beure a Itàlia. Tot i que les circumstàncies poguessin ser fotudes, res no era xungo. I devíem ser una generació molt avorrida, perquè no hi havia res que molés ni que fos guai o una passada; com devia ser avorrida la ciutat, perquè només la visitaven alguns estrangers, però cap guiri. I us heu fixat que ha passat amb el DNA (o ADN, com se sol escriure més sovint)? Abans només en tenien els éssers vius. Ara en tenen també les institucions, els mitjans de comunicació, les empreses... 

De tota manera, l'evolució del català no ha estat sempre en negatiu. Hi ha força barbarismes que s'han anat corregint. Quan la gent encara es comunicava per correu tradicional, després de posar un sello a les cartes, les tiraven al bussó; ara, les poques que s'envien es tiren a la bústia després de posar-hi un segell. Encara que es tinguessin vuit apellidos catalans, que no cognoms, a les cases no hi havia catifes, sinó alfombres; dels sostres no penjaven làmpades, sinó làmpares i no es generava brossa, sinó bassura. Quan a l'escola m'encarregaven de fer una redacció, normalment primer en feia un borrador, no pas un esborrany. Tot i que la dèria d'aprimar-se no estava tan estesa com ara --potser perquè tampoc no hi havia tanta gent grassa com ara-- qui volia fer exercici no anava al gimnàs, sinó al gimnasi. Anàvem al colmado a comprar mantequilla i membrillo, en comptes de mantega i codonyat i els fumadors anaven a l'estanc a comprar tabaco, que no pas tabac. I no celebràvem revetlles, sinó verbenes. I abans, en els avions i en els congressos, en comptes d'hostesses hi havia assafates; en canvi, a la cuina, en comptes de safates i teníem bandejas, i palillos en comptes dels escuradents que hi tenim ara --i que normalment no fem servir pas per escurar-nos les dents.

I no esmento les sigles perquè ja les he tractades anteriorment, però com més va més ús se'n fa; tant que, de vegades, encara que no siguin acrònims, acaben tenint el mateix ús, funcionant com si fos una paraula que defineix allò que la sigla representa.

Potser us interessarà:
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012)
- Retroacrònims (aquest blog, 23.05.2013)

diumenge, 19 de febrer de 2017

Per què hem d'acollir refugiats


Volem acollir, detall de la manifestació (18.02.2017)
Ahir, dia que es feia a Barcelona la manifestació "Volem acollir", en suport als refugiats i migrants que molts governs europeus sembla que no vulguin acollir, una persona va escriure a Facebook en una entrada pública, que pot llegir tothom: "I per què hem d'acollir refugiats? Per fer el progre?" Aquesta entrada té a hores d'ara més de seixanta comentaris i respostes als comentaris i n'hi ha de tots colors. N'hi ha que li donen suport ("Un home amb criteri, bravo"; "Crec que això ho pensa molta gent que no ho reconeix"), d'altres que indiquen motius diversos per no fer l'acollida (ho copio literalment):
  • Ja que no els podem mantenir ni donarlos una vida digna, val la pena que vinguin? 
  • es mes guai i vesteix mes ajudar al de fora que al que ho necesiten d'aquí, però és així la gent es velluga mes per el que tira que per el que no els hi aportarà cap notorietat 
  • Jo estic totalment en contra, volem acullir mes gent de fora a casa nostre, mentres le nostra taulada es cau, doncs el que tenen que fer es enviar-los a la seva terra i arreclar els problemes des d'allà... estic farta de pagar imposto,s al meu país mentres els nostres fills tenen que marxar per falta de recursos, economics, el unic que fem es si venen mes de fora es empobri mes el nostre entorn. I que a mi m'explotin mes pagan el IRP... com mes traballo mes en descontent per arribar el mateix lloc 
  • Portan aquesta gent aqui no els estem ajudan a res, si els volem ajudar, que ho fagin des del seu païs
  • A mi també m'aniria bé una ajuda per omplir la nevera del meu fill aurat "autònom" en dos fills
Suport al poble sirià (manifestació 18.02.2017)
Tinc la sensació que la gent que ha fet aquests comentaris ho ha fet sense pensar-hi massa, responent d'una manera visceral i escrivint precipitadament i per això hi ha tants errors gramaticals.

D'altres donen raons per a l'acollida de refugiats:
  • Un refugiat (segons defineix a l'article 1A de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatut dels refugiats de les Nacions Unides) és una persona que es troba fora del país d'on n'és originari, o bé on hi resideix habitualment, a causa d'un temor fonamentat de persecució per raons d'ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques, i que no pot o no vol reclamar la protecció del seu país per a poder tornar-hi
  • No és qüestió de ser progre o no. Xq hem d' acollir? Ben senzill, per dignitat, molts catalans es van exliar, segur q tens algun parent q va fugir a França, a sud amèrica, ... tenim aquest deure moral.
  • pq on estan la seva vida perilla!!!
  • Teniu idea del refugi que els espanyols republicans van trobar per aquest món mundial??? Després d'Agelés, -potser us sembla bé- França els va obrir els braços, i això qe eren difícils temps de post-guerra. I també molts pobles del continent sudamericà  
  • potser pel mateix motiu que durant la Guerra Civil espanyola altres països vàren acollir a catalans? Deu ni do quina poca memòria que tenim... 
  • Perquè abans que catalans som humans. 
Hi ha també picabaralles entre l'autor de l'entrada i algunes persones i fins i tot entre les persones que hi han deixat comentaris.

El mateix autor d'aquesta entrada després en va escriure una altra que diu: "Hi ha gent d'esquerres que sinó (sic) combregues amb les seves idees et titllen de xenòfob." Suposo que ho va escriure en relació a alguns dels comentaris que li havien deixat.

Per a mi, acollir refugiats no té res a veure amb fer el progre. Crec que són molts els motius per acollir refugiats i altres migrants, independentment de la ideologia política de cada persona. I aquí en dono només uns quants:
  • Hem d'acollir refugiats perquè l'article 14 de la Declaració Universal dels drets humans de 1948 reconeix el dret de les persones a buscar asil en altres països a causa de persecució.
  • Hem d'acollir refugiats perquè la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats és un instrument basat en els drets de les persones i en principis fonamentals com ara la no discriminació, la no penalització i la no devolució.
  • Hem d'acollir refugiats perquè hi ha un Protocol que obliga els estats a complir la Convenció de les Nacions Unides relativa a l'estatus dels refugiats. Qui es troba en una situació il·legal no és el refugiat que arriba a un país en cerca d'asil, sinó el país que el rebutja.
  • Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè molts estats que ara els neguen l'asil han contribuït, amb la venda d'armes i l'explotació de recursos naturals, a les guerres o l'empobriment que han empès tantes persones a abandonar els seus països.
  • Hem d'acollir refugiats i altres migrants perquè no podem oblidar la nostra història recent, quan els europeus van haver de migrar d'uns països a uns altres a causa de les guerres, les persecucions polítiques o la manca de recursos. (Quan jo era jove, moltes famílies tenien algun membre a l'estranger, persones que havien hagut d'exiliar-se després de la guerra [in]civil, o persones que havien marxat empeses per la necessitat.)
  • Hem d'acollir refugiats i altre migrants perquè la història d'Europa --i la de gairebé tots els pobles del món-- és una història de migracions. Si els humans no haguessin migrat, estarien tots concentrats a l'Àfrica subsahariana.
El Govern espanyol sembla haver oblidat la història recent, els centenars de milers de persones que van haver haver d'exiliar-se el 1939. Què hauria passat si França, Mèxic, Veneçuela, Perú, Xile, la Unió Soviètica, la República Dominicana i altes països els haguessin negat l'acollida? En alguns casos ja ho sabem, perquè la França ocupada pels nazis va lliurar al Govern de Franco bastants refugiats republicans o els van enviar a camps de concentració.

Davant l'actual situació d'arribada de refugiats i altres migrants a Europa, el Govern espanyol va acceptar de mala gana la minsa quota que li va fixar la Comissió Europea. Qui va ser ministre de l'Interior fins fa uns mesos, Jorge Fernández Díaz, era contrari al repartiment de refugiats i ho va expressar clarament a la premsa el 2015 quan va dir: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» De moment l'estat espanyol només ha rebut aproximadament un 10 per cent dels refugiats que Brussel·les va assignar-li. A més, fa com el gos de l'hortolà, que ni menja fruita ni la deixa menjar. Governs municipals i governs autonòmics no estan autoritzats a acollir refugiats, tot i que en alguns casos tinguin ja la infraestructura a punt per poder fer-ho.

Refugiats a l'estació de Salzburg (octubre 2015)
La tardor de 2015, durant un viatge a Àustria vaig coincidir amb grups de refugiats, la majoria sirians i afganesos. Mai no oblidaré el nen que, en el tren, va passar al meu costat dues vegades, amb un coixí entre els braços, potser l'única cosa que li havien permès agafar en marxar de casa. O el noi que, mentre mirava fotos que duia en el seu mòbil, plorava en silenci, discretament, potser perquè hi veia persones estimades que no sabia si mai tornaria a veure o que fins i tot podien haver mort. O l'Ahmed, assegut en el tren al meu costat, que tot i l'alegria d'haver estat acceptat per anar com a refugiat a Amsterdam, no podia oblidar la seva família, escampada per diversos països.

I aquest allau de refugiats no és res, si pensem el que pot passar si no aturem les emissions a l'atmosfera de gasos d'hivernacle. Si l'escalfament global continua, hi haurà molts llocs de la Terra que seran inhabitables a causa de les altes temperatures, i moltes regions costaneres acabaran cobertes per les aigües del mar. Això obligarà milions de persones a emigrar, com va passar en altres èpoques en el passat.

Una cançó de Lluís Llach parla d'un "pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents". Els refugiats i altres migrants quan intenten creuar la Mediterrània, en comptes d'un pont de mar blava s'hi troben una fossa, en la qual molts queden atrapats. Hem de fer el possible perquè els qui aconsegueixen arribar a les costes europees sentin que el pont de mar blava agermana pells i vides diferents.

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015)
- Els sirians errants (04.10.2015)
- El nen del coixí (30.09.2015)

dimarts, 31 de gener de 2017

Trinitat Sais i Plaja (1878-1933) i la seva lliçó al Col·legi de Metges

Tal dia com avui, 31 de gener, de 1914, en els locals que el Col·legi de Metges de Barcelona tenia aleshores a la plaça Catalunya, va fer-se la lliçó inicial d'aquell curs. Va ser un acte molt especial perquè, per primera vegada, qui impartia aquella lliçó era una dona: Trinitat Sais i Plaja, que havia obtingut el títol de medicina deu anys abans.

Trinitat Sais al Col·legi de Metges [Museu Hist. Medicina de Catalunya]

La revista Feminal, de la qual Trinitat Sais era col·laboradora, es va fer ressò d'aquell acte en el número 83 (22.02.1914). Comenta l'encert del Col·legi de Metges per haver-la convidat  i diu que "la senyora Sais ha correspost brillantment, com era d'esperar d'ella, ab un hermosíssim y trascendental discurs que li meresqué una sincera ovació en la que s'unien els seus companys de facultat,y'l distingit y nombrós públich que omplia la espayosa saló de la plaça de Catalunya." [La revista és anterior a la reforma del català de Pompeu Fabra; ho copio literalment.]

Feminal, núm. 83, p. 122

En el mateix número, la revista inclou un resum del discurs, titulat "L'ignorancia de la dona en els conexements d'higiene y puericultura com primera causa de la mortalitat infantil". Parla de l'alta mortalitat infantil: "Moren a Espanya cad'any de 200.000 a 260.000 infants de 0 a 5 anys, ò sigui, prop de la tercera part dels nascuts" i "Barcelona sola paga un tribut anyal de 5.500 nens". Sais atribueix aquesta gran mortalitat a la ignorància i a la influència que la dona té en la família: "La influencia d'aquesta lo mateix en el bé que'n el mal és ben manifesta, sempre que's tracti de lluytar contra l'alcoholisme, tuberculosis, mortalitat infantil ò qualsevol altra miseria social." Considera fonamental l'educació de la dona en la salut  i "elevar el nivell intelectual de la cultura femenina fent que la dona tingui noció exacta del seu deber familiar y social y els practiqui." Avui dia, el discurs de Trinitat Sais seria ben lluny de ser considerat feminista, però cal tenir en compte el context de l'època.

La revista Gimbernat, d'història de la medicina, va publicar el 2001 un article de Jacint Corbella i Corbella, i Edelmira Domènech Llaberia sobre l'obra de Trinitat Sais i Plaja. Com que la revista Feminal s'hi referia com la "doctora Sais de Llaberia" i en algun lloc també he llegit que el seu marit, farmacèutic, es deia Llaberia, he pensat que la coautora de l'article de Gimbernat potser era descendent de Trinitat Sais. Efectivament, n'és la neta, segons ella mateixa indica en una entrevista: "Ho eren [metges] el pare i la mare, un oncle i una tia, i encara ho havia estat l'àvia, qui va ser una de les primeres metgesses amb exercici real a Catalunya."

Eldemira Domènech parla de "l'exercici real" de la medicina per part de la seva àvia perquè, a més d'haver-hi molt poques metgesses en aquella època (ella va ser la vuitena dona que es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona), algunes deixaven la pràctica mèdica. Trinitat Sais, en canvi, va exercir la medicina durant trenta anys, fins a la seva mort sobtada i prematura el 1933. La seva consulta i domicili eren al número 10 del carrer de Pelai, a Barcelona.

El fet que el seu marit tingués una farmàcia a Manresa explica que Trinitat Sais col·laborés en la revista La mujer moderna, que es publicava en aquella ciutat i que dirigia Sofia Quer i Roca, esposa d'un altre farmacèutic, Manuel Font i Balue (Sofia Quer va ser la mare de Pius Font i Quer, un dels botànics catalans més destacats del segle XX). Hi va publicar articles de divulgació sanitària i d'higiene, a més d'alguns de denúncia, com ara un article en què criticava l'ús de la cotilla, una peça de roba que no tenia altra finalitat que mostrar una cintura més prima i que, per aconseguir-ho, comprimia les vísceres i dificultava la circulació i la funció del diafragma. A la mateixa revista, ella i dues altres metgesses (Francesca Montova, i Montserrat Bobé) publicaven anuncis de les seves respectives consultes, segurament més per a contribuir al suport econòmic de la revista, que no pas per augmentar la seva clientela.

El seu interès per promoure els hàbits higiènics a la llar i reduir la mortalitat infantil devia moure Trinitat Sais a participar a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras per impartir-hi classes de puericultura. L'escola va ser creada a Barcelona per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. Segons veig a l'hemeroteca de La Vanguardia (Acción Femenina. Una nueva escuela profesional para la mujer, 26.06.1929, p. 13), una altra professora d'aquella escola era "la señorita Edelmira Llaberia", que impartia "Ejercicios físicos, gimnasia". Era una de les filles de Trinitat Sais; potser la mare d'Edelmira Domènech?

Atès que Trinitat Sais i Plaja es presentava com a tocòloga, he buscat el seu nom en el llibre Història de l'Obstetrícia i Ginecologia Catalana, però no l'he trobat. Tampoc apareix en el llibre Metges de nens. Cent anys de pediatria catalana, tot i que era "especialista en enfermedades de la mujer y de los niños". Potser pel fet de no dedicar-se exclusivament a una sola especialitat (obstetrícia i ginecologia o pediatria) el seu nom no va ser inclòs en cap de les dues categories. Tanmateix, crec que cal recordar aquesta metgessa de dones i nens, model per a futures generacions de metgesses.

Actualització, 01.02.2017
El Col·legi Oficial de Metges de Barcelona sí que va recordar Trinitat Sais amb una entrada dedicada a "la primera metgessa gironina dels temps moderns" en la seva Galeria de metges catalans.

dissabte, 28 de gener de 2017

Comissaria virtual (80): la llúdriga més vella que la Terra

A través de Twitter m'ha arribat aquesta notícia d'un diari digital de Llatinoamèrica, amb la seu a Buenos Aires:


L'article descriu la descoberta d'una llúdriga fòssil que, segons el periodista, hauria viscut fa 6000 milions d'anys. Una mica difícil, perquè la Terra existeix només des de fa entre 4500 i 4600 milions d'anys. No se sap exactament quan es va originar la vida, però potser va passar un milió d'anys fins que no hi van sorgir els primers habitants, que eren microbis; els mamífers encara van trigar uns quants milers de milions d'anys a aparèixer.

He llegit en l'article d'aquest diari que el treball original, dirigit per Xiaoming Wang, paleontòleg del Museu d'Història Natural de Los Ángeles, s'havia publicat a la revista International Journal of Systematic Paleontology i he buscat l'article per saber quan va viure realment aquesta llúdriga. Doncs bé, segons els investigadors que van fer la descoberta, aquest animal va ser trobat en uns estrats de lignita de finals del Miocè, i com a edat indica, en anglès, "∼6.2 Ma". En la cronologia geològica, l'abreviació "Ma" significa milions d'anys. O sigui, que la llúdriga fòssil gegant va viure fa 6,2 milions d'anys. El periodista o la periodista que ha escrit la notícia per a aquest diari ha multiplicat per 1000 l'edat d'aquest fòssil i s'ha quedat tan tranquil. O potser l'error sigui d'una altra persona, perquè en molts mitjans, qui escriu els titulars no són els autors del textos. De tota manera, no cal tenir massa cultura científica per saber que fa 6000 milions d'anys, no solament no hi havia mamífers, sinó que el planeta Terra no existia.

El cas és que, a partir de la notícia d'aquest diari, la troballa d'aquesta llúdriga "de fa 6000 milions d'anys" s'ha anat estenent per la xarxa, segons em mostra el cercador Google.


I a Twitter hi ha també una pila de piulades que difonen la notícia dels 6000 milions d'anys. Únicament la que jo he rebut, d'un periodista científic argentí, n'indicava l'error:


Tot això m'ha fet recordar una escena d'un film de Nanni Moretti, que diu que tothom s'atreveix a parlar de coses de coses que no coneix. "Io non parlo di cose che non conosco", diu als seus amics. És una escena molt curta, poc més d'un minut (no pas un milió de minuts):