La llista negra dels microbis

Pseudomonas aeruginosa (CDC/J.H.Carr), un superbacteri

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar recentment una llista negra dels dotze bacteris o famílies de bacteris més preocupants avui dia per a la salut humana per la dificultat o impossibilitat de tractar amb antibiòtics les infeccions que causen. L'objectiu d'aquesta llista és establir prioritats en la  recerca de nous antibiòtics, tant per part de les institucions públiques que subvencionen la recerca com de les empreses farmacèutiques. La llista inclou tres grups de bacteris, segons el grau de prioritat per trobar antibiòtics que els puguin matar: prioritat crítica, alta i mitjana. No s'hi inclou el bacil causant de la tuberculosi, tot i l'augment de resistència que ha desenvolupat en els darrers anys, perquè ja ha estat objecte de programes específics.

Cultius d'estafilococs resistents a la meticil·lina (J. Gathany, CDC)

El grup de prioritat crítica comprèn bacteris multirresistents, és a dir, que són resistents a molts antibiòtics i que constitueixen una greu amenaça per a pacients d'hospitals, de residències de la tercera edat i entre aquells que el tractament de la seva malaltia fa necessari l'ús de dispositius com ara respiradors o catèters. Són bacteris que han anat desenvolupant resistència a un gran nombre d'antibiòtics, fins i tot als d'última generació i poden originar infeccions greus, com ara pneumònia o infecció a la sang, sovint mortals. Els altres dos grups comprenen altres bacteris que han anat fent-se també resistents a diversos antibiòtics i que causen malalties infeccioses més freqüents, com ara les intoxicacions alimentàries per Salmonella o la gonorrea. A la foto, una microbiòloga observa dues plaques de cultiu en les quals s'ha inoculat una soca del bacteri Staphylococcus aureus resistent a la meticil·lina (en microbiologia clínica es coneix aquesta soca amb les sigles MRSA, de l'anglès methicillin-resistant Staphylococcus aureus).

Vial de penicil·lina (Museu Ciència, Londres)

El 24 de maig de 1940 va fer-se a Oxford el primer assaig de la penicil·lina amb éssers vius: uns ratolins als quals es va provocar una infecció amb una soca molt virulenta d'un bacteri (un estreptococ). A la meitat dels ratolins se'ls va injectar penicil·lina i van superar la infecció. La resta d'animalons, que no van rebre tractament, van morir a causa de la infecció, que es va generalitzar a tot el cos. La penicil·lina va ser el primer antibiòtic que es va descobrir (el 1928), però no pas el primer que va tenir una aplicació pràctica. El primer a aplicar-se, el 1939, va ser la tirotricina (una mescla de dos components, la gramicidina i la tirocidina), i va ser descobert per René Dubos, bacteriòleg francés que treballava a l'Institut Rockefeller de Nova York. La tirotricina, però, només podia aplicar-se sobre la pell, perquè destruïa els glòbuls rojos de la sang i perjudicava el ronyó.

El mes de setembre de 1940 van fer-se les primeres prova de la penicil·lina en humans. Tots es van recuperar de les respectives infeccions que patien excepte un home, en el qual la infecció va rebrotar. Malauradament no hi havia més penicil·lina purificada disponible per poder-li injectar i l'home va morir. Cal tenir en compte que per a tractar cada cas d'infecció es necessitaven uns 2000 litres de cultiu del fong que produïa l'antibiòtic. Aleshores el Regne Unit participava en la segona guerra mundial i es feia necessari poder tenir penicil·lina en abundància per tractar les ferides infectades. Però no hi havia cap laboratori que volgués participar en un projecte que no se sabia si tindria èxit. El 1941, poc després que els Estats Units entressin també a la guerra, dos membres del grup que treballava en l'obtenció de penicil·lina purificada (Howard W. Florey i Norman Heatley) van viatjar als Estats Units amb un ajut de la Fundació Rockefeller per presentar el seu projecte a diverses empreses farmacèutiques i intentar trobar un mètode d'obtenció del fàrmac que permetés produir-ne prou quantitat per dur a terme els assajos clínics que n'avalessin l'eficàcia i posteriorment  fes possible la seva fabricació a gran escala. Ho van aconseguir i el 1943 s'elaborava ja suficient penicil·lina per subministrar-ne als serveis mèdics dels Aliats. La primavera de 1944 hi havia preparades més de dos milions de dosis a punt per al desembarcament a Normandia.

Amb l'èxit dels primers temps, semblava que els antibiòtics podrien acabar amb les malalties infeccioses. Tanmateix, avui dia, gairebé 75 anys després que aquests fàrmacs comencessin a usar-se, les malalties infeccioses encara segueixen matant. En la dècada de 1960, en les classes de microbiologia i de genètica ja ens van parlar d'aquest problema, especialment de les soques resistents que proliferaven en hospitals. Tot i que la percepció pública que es tenia dels antibiòtics encara era positiva, ja feia temps que es considerava la possibilitat que perdessin la seva eficàcia. El diari The New York Times, en la seva edició del 26 de juny de 1945, deia:

El perill més gran de l'automedicació és l'ús de dosis massa petites [d'antibiòtic] perquè, en lloc de fer desaparèixer la infecció, prepara els microbis per resistir la penicil·lina i es desenvolupen organismes resistents a l'antibiòtic, que poden passar a altres persones i des d'aquestes a unes altres fins que arriben a una persona que contreu una septicèmia o una pneumònia que no es pot guarir amb antibiòtics.

Alícia i la reina roja (Wikimedia Commons)

La resistència als antibiòtics al principi no es veia com un problema insalvable perquè s'anaven desenvolupant també nous antibiòtics que podien combatre els bacteris resistents als fàrmacs que s'havien estat aplicant fins aleshores. Però sempre hi havia bacteris que desenvolupaven resistència a cada nou antibiòtic. La manera com lluiten per la supervivència aquests organismes és l'estratègia que en evolució es coneix com la cursa de la reina roja, fent referència a un personatge del llibre Alícia a través del mirall. En el país de la reina roja, els seus habitants han de córrer sempre tant com poden per no moure's de lloc, perquè el país també s'està movent. És el mateix que passa quan fem exercici en una d'aquelles cintes que es mouen en un gimnàs. Correm no pas per avançar en una direcció determinada, sinó per mantenir-nos en el mateix lloc, i si s'accelera la cinta, nosaltres haurem de córrer també més. És també l'estratègia que Tancredi (personatge de Il Gattopardo) diu al seu oncle, el príncep Salina, que han de seguir: "Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï." Una estratègia aplicable a molts altres camps. Per exemple, en moltes professions, la formació continuada és necessària per no quedar-se enrere. De la mateixa manera, caldria anar descobrint nous antibiòtics perquè els bacteris no guanyin en la cursa de les infeccions.

Malauradament, ja fa temps que la medicina s'ha quedat enrere en la lluita contra algunes infeccions. Per una banda, trobar nous antibiòtics no és una tasca fàcil. Per una altra, quan un bacteri esdevé resistent, la resistència s'escampa a altres bacteris molt ràpidament per diversos factors, entre els quals: a) el temps de generació molt breu de la majoria d'espècies bacterianes (hi ha bacteris que, en condicions de laboratori, es multipliquen cada 20 minuts); b) no hi ha un únic mecanisme de resistència als antibiòtics i c) el material genètic dels bacteris no es transmet únicament d'una generació a la següent (el que es coneix com a transferència vertical), sinó que també poden transmetre's a altres bacteris, fins i tot d'espècies diferents (és el que es coneix com a transferència horitzontal).

És cert que cal trobar nous antibiòtics per lluitar contra els bacteris resistents. Però cal considerar també altres fronts en la lluita contra la malalties infeccioses. Una d'elles és la prevenció, mitjançant normes higièniques adequades i la vacunació. Una altra és usar els antibiòtics amb mesura. Això representa usar-los únicament per tractar malalties per a les quals són eficaços i completar sempre el tractament, encara que sembli que els símptomes han desaparegut. Una altra causa de propagació dels bacteris resistents va ser l'ús d'antibiòtics com a promotors del creixement en la cria d'animals, per exemple en les granges de pollastres.

Fa uns mesos vaig passar davant d'una farmàcia on, a la porta, un cartell indicava que aquell establiment no dispensava antibiòtics sense la corresponent recepta mèdica. Això és el que haurien de fer totes les farmàcies, sense necessitat de cartells.

Potser us interessarà:
- Els bacteris i els escacs (aquest blog, 10.05.2010). Sobre el creixement exponencial dels bacteris.