dijous, 25 de febrer del 2010

"Pastilles de goma" miraculoses

Això és el que semblen: pastilles de goma o aquells caramels elàstics que tan agraden a la mainada (i a molta gent que fa temps que ha deixat de formar part de la mainada). Una amiga em va explicar que, en una casa de regals, va comprar un paquet d'una mena de boletes petites com llenties que, deixades en aigua unes hores, es convertien en unes boles molt més grosses. Estava intrigada per saber quina podia ser la causa d'aquesta transformació i em va contagiar la seva curiositat.

Jo mateixa he fet també la prova. En la floristeria del mercat de Les Corts vaig comprar dos sobres de Crystal-Soil:


Cada sobre conté 15 grams d'uns cubs tous i elàstics que semblen petits caramels o pastilles de goma. El pes net és de 15 grams. Vaig abocar tot el contingut d'un sobre de Crystal-Soil en un gerro i els cubs ocupaven un petit espai en el cul del gerro; es veia això:


L'endemà, però, el seu aspecte era molt diferent:


Vist de més a prop:


L'única cosa que vaig afegir al gerro va ser aigua i fixeu-vos com van anar xuclant-la els petits cubs originals. Com és possible?

Si ningú no em vol explicar per què ha passat això, hauré de buscar-ne jo la solució ( i tinc tanta feina...).

Actualització, 25.02.2010
Com diu en Basseta, es tracta d'un polímer, la poliacrilamida. Les molècules que componen el polímer es disposen formant una xarxa treidimensional que funciona com una esponja. En la seva composició té uns grups amida (-NH2) que poden establir ponts d'hidrogen amb l'aigua i pot anar absorbint molècules d'aigua fins que ja no queda cap grup -NH2 lliure. Segon indica el sobre de Crystal-Soil, cada unitat de poliacrilamida pot absorbir 40 vegades el seu volum (en alguns llocs he llegit que són 30, però déu n'hi do, també!).

I com molt bé ha deduït l'Eulàlia, són l'explicació del "culito seco" que diuen en la propaganda dels bolquers, i suposo que també en les compreses. A més, estalvien haver de demanar al conserge, a alguna amistat, parentela o la veïna que ens reguin les plantes de casa quan marxem de vacances. Fins i tot serveixen per mantenir frescos els rams de flor tallada per decorar. La mostra de la foto és de color transparent, però n'hi ha amb coloracions diverses i, si es posen en gerros transparents, l'efecte és molt bonic.

La Filo, que ha estat florista molts anys, em diu que ara, damunt d'aquesta massa inflada de poliacrilamida, hi puc posar una planta --amb la seva terra-- que li agradi l'aigua i que quan baixi de nivell (perquè la planta hagi anat prenent l'aigua retinguda en els cubets gelatinosos) li tiri una tasseta d'aigua, que sera absorbida de nou per la poliacrilamida. Potser ho faré; així podré veure a quina velocitat agafa l'aigua la planta.

Fotos. M. Piqueras (23 i 24 de febrer 2010)

dimecres, 24 de febrer del 2010

Grup d'excel·lència

La inauguració de l'exposició "16 Científiques catalanes" va tenir molt d'èxit. Hi van venir gairebé totes, algunes fent l'esforç de venir de fora de Barcelona (Lleida, Tarragona, Girona). En aquesta foto es veuen 12 de les 16 científiques, i estan acompanyades de Raül Toran i la lectora corrent, que van coordinar l'exposició (he de reconèixer que molt més en Raül que la lectora).

12 Científiques i el coordinador i la coordinadora de l'exposició
(Foto: Miquel Baidal)

De dreta a esquerra (i si no m'equivoco): Lourdes Vega (directora de MATGAS), Mara Dierssen (neurobiòloga), la lectora corrent, Marta Orive (microbiòloga cervesera), Carme Jordi (astrònoma), Alícia Casals (bioenginyera), Raül Toran, Marta Prevosti (arqueòloga), Assumpció Vila (arqueòloga), Adriana Kaplan (antropòloga), Conxita Solans (química), Teresa Puig (física), Sílvia Simon (física) i Isabel Cacho (paleoclimatòloga).

De les que van assitir a la inauguració, falten a la foto Pilar Bayer (matemàtica) i Lina Badimon (investigadora en biomedicina). Pilar Bayer va haver de marxar aviat perquè havia de viatjar a Madrid on avui prenia posessió del seu escó com a membre de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. I Lina Badimon, que diumenge (21.02.20120) va ser protagonsita d'una entrevista en el Dominical d'El País, arribava el mateix vespre de Madrid, on havia hagut de desplaçar-se per motius professionals.

L'exposició estarà en el Centre Cultural Les Corts fins al 10 de març, un període molt adient perquè agafa la celebració del Dia Internacional de la Dona. És una exposició itinerant que més endavant podrà presentar-se en altres llocs i que té també la seva versió virtual.

dimarts, 23 de febrer del 2010

16 Científiques catalanes



Avui, 23 de febrer 2010, en el Centre Cultural "Les Corts" (c/ Dolors Masferrer, 33, Barcelona), s'inaugura l'exposició 16 Científiques catalanes, que presenta el perfil de 16 investigadores catalanes o que treballen a Catalunya. La finalitat de l'exposició és apropar a la ciutadania la figura de les científiques i tecnòlogues i mostrar-ne tant el seu vessant professional com alguns detalls personals. Per combatre el tòpic que la ciència --especialment les branques considerades més "dures"-- és cosa d'homes, l'exposició mostra dones que treballen en àmbits molt diversos de la recerca.

Altres tòpics relacionats amb la ciència són que qui es dedica a la recerca viu en una mena de bola de cristall, allunyat o allunyada de la gent "normal" i que --especialment en el cas de les dones-- cal renunciar a la família per poder triomfar en la professió. En l'exposició hi ha dones solteres, casades, divorciades, amb fills (hi ha dues investigadores que en tenen quatre cadascuna), aficionades a la música i al cant (unes quantes toquen instruments musicals, i una altra té enregistrats dos discos com a cantant), que practiquen esports (esquí, muntanyisme, alpinisme, ciclisme, navegació), que viatgen per plaer, que els agrada el cinema, el futbol, la lectura, l'art, la cuina, la dansa... I és que el món de la ciència és un reflex de la societat en que viuen les científiques i els científics.

Les científiques que estan presents en l'exposició són (per ordre alfabètic):
Una versió virtual de l'exposició pot veure's en el bloc 16 científiques catalanes.

L'exposició podrà veure's en el Centre Cultural Les corts fins al 10 de març. És una mostra itinerants que més endavant es presentarà en altres espais, a Barcelona i també fora.

Organitza: Associació Catalana de Comunicació Científica, amb la col·laboració del Consell per a la Igualtat de la Dona de Les Corts i amb el suport del Departament d'Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Espriu i Sinera

No vull deixar passar el dia 22 sense unir-me a l'homenatge que la comunitat blocaire catalana dedica a Salvador Espriu per recordar el vint-i-cinquè aniversari del seu traspàs. Espriu i jo hem tingut una cosa en comú: el lligam amb Arenys de Mar. Per tant, el meu record serà a través de la seva Sinera, que és també la meva.

El 1997, en els temps heroics d'Internet, en el web d'Arenys de Mar es van celebrar les 24 hores del Ciberespai (no sé si eren les primeres o les segones). Vaig participar-hi amb un escrit que, gràcies a Google, he vist que encara és viu a la xarxa. En copio un paràgraf que te una referència a un personatge espriuà:

Arenys/Sinera, la vila on he passat més de la meitat dels estius de la meva vida; on he triscat pels seus rials i vinyes abandonades; on he passat hores i hores contemplant el vol de les gavines --fins i tot els vaig dedicar uns poemes molt dolents--, la lluna plena emmirallada en la mar i les llumetes de les barques que anaven a pescar el calamar les nits fosques de lluna nova; on vaig començar a fer windsurf no fa molts anys com un repte davant l'afirmació de la meva filla que va dir-me que jo ja havia fet tard per a aquell esport; on he caminat tantes vegades pel carrer de l'Església intentant descobrir-hi en algun racó l'espriuana Tereseta-que-baixava-les-escales; on m'he embadocat mirant les àvies --cossos pesants i corbats-- fent puntes de coixí amb uns dits que feien dansar els boixets vertiginosament al so de la música que ells mateixos creaven amb la seva dansa.
(De "La meva Sinera", M. Piqueras, 7 de febrer 1997)

D'entre els llibres d'Espriu que tinc, el que més m'estimo és Una ben petita antologia universitària, publicat per la Universitat de Barcelona quan, el curs 1980-1981, va concedir a Salvador Espriu el grau de Doctor Honoris Causa. El principal atractiu del llibre és que es tracta d'una antologia manuscrita. La trentena de poemes que la componen estan escrits amb la cal·ligrafia tan peculiar del propi poeta: les lletres d'una en una, en versaleta manuscrita, traç molt fi... El títol de la coberta també és manuscrit.

Una ben petita antologia universitària

Actualització: Mentre tornava a fullejar aquest llibret, m'he adonat d'un detall que m'havia passat sempre desapercebut. En un racó deia: "disseny gràfic: t. jordà". La Teresa Jordà és una amiga, ara ja jubilada, que havia treballat al Servei de Publicacions de la Universitat de Barcelona. Quan li he recordat el llibret m'ha explicat que Espriu va felicitar-la per la idea de reproduir els seus poemes directament del text manuscrit. I el dibuix que hi ha a la coberta és un retrat que ella mateixa va fer-li a llapis de mina de plom.

Actualitzacio 2 (12.05.2014): Avui he descobert que la Universitat de Barcelona té penjat en el seu web el pdf de la petita antologia de Salvador Espriu. Una joia. la podeu descarregar aquí.

Sobre crackers i hackers

Encara hi ha qui confon els crackers amb els hackers. Fins i tot en els mitjans de comunicació. Aquest Tutorial para convertirse en hacker, de Daniel Rodríguez, deixa ben clar què és i què no és un hacker. La publicació original és del 2002, però em fa l'efecte que encara segueix essent vàlid. És il·lustratiu i amè, i està molt ben escrit.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Les camèlies de Merce Rodoreda

Sempre que vaig a l'Institut d'Estudis Catalans m'agrada, si tinc temps per fer-ho, sortir un moment a aquell oasi ciutadà que és el jardí Mercè Rodoreda, situat en el primer pis de la Casa de Convalescència, seu de l'Institut. Gairebé sempre hi ha alguna planta florida o amb fruit. Els magraners, per exemple, o estan florits o tenen aquelles magranes petitones, típiques dels magraners silvestres, com de joguina. A la primavera, la glicina és com una pluja florida per qui passeja per aquell jardí. A l'estany, és freqüent veure-hi algun nenúfar en flor.

Tot i el goig que fa el jardí, les camèlies mai no acabaven d'aixecar el cap. Abans que les flors s'obrissin completament, semblava que comencessin a pansir-se. Finalment, però, hi deuen haver trobat la solució, perquè enguany tots els arbusts de camèlies estan esplendorosos i les flors sanes i ben descloses, malgrat el fred de les darreres setmanes.

vvvvvv

Camèlies del Jardí Mercè Rododera

La camèlia, tot i que sembli una planta tan nostra, és una planta naturalitzada. El jesuïta Georg Josephus Kamel, botànic i missioner, va dur la planta a Europa des de les Filipines. I Linné va posar-li el nom de Camellia, en honor d'aquest botànic. No sé quina espècie de camèlia és la que se sol cultivar en jardineria; em fa l'efecte que deu ser la C. japonica. Però hi ha una espècie del mateix gènere, per a la qual moltes persones --entre els quals m'incloc-- tenen una gran afició, de vegades gairebé addictiva: la Camellia sinensis, originària de la Xina però avui dia cultivada en moltes regions del món, pricipalment de clima subtropical o tropical. Molts milions de persones en el món prenen --prenem--, en algun moment o altre del dia, una o més infusions fetes a partir de les fulles d'aquesta planta.

Fins fa algunes dècades, aquí no hi havia molta tradició, però com més va més fàcil és trobar botigues especialitzades, que venen varietats diferents de les fulles de C. sinensis: l'especialitat blanca, la verda, la negra --la més corrent--, amb aromes diferents, de procedències geogràfiques també diverses... De vegades, quan en demano una infusió en algun bar o cafeteria, em sorprenen portant-me una carta amb les diferents varietats: English breakfast, earl gray, irlandès, amb llimona o altres fruites, de Ceilan, verd, verd amb fruites, blanc... quin be de déu de varietats de te!

En el Regne Unit, el te segueix essent la beguda nacional, de la qual es prenen uns 165 milions de tasses cada dia. Fins i tot tenen un Tea Council, per a la promoció del te i la difusió de la seva història. En el seu web es pot veure el comptador de tasses de te que va prenent la gent al llarg del dia.

No sé si algú deu haver provat mai a fer una infusió amb les fulles de les camèlies dels nostres jardins. Seria un doble aprofitament: per a la vista i per al gust (o triple, si les fulles seques de la camèlia de jardí fossin tan aromàtiques com les de la seva parenta C. sinensis).

Fotos. M. Piqueras (05.02.2010)

dissabte, 20 de febrer del 2010

Supergraffiti: l'arbre del carrer Urgell

En aquest xamfrà del carrer Urgell no hi ha cap arbre real; una rampa que deu ser de sortida o entrada d'un pàrquing ho impedeix. Potser per això hi han pintat aquest altre arbre a la façana. Un arbre d'hivern, sense fulles. Fins i tot diria que representa un arbre ja mort. Espero que no sigui cap al·legoria al possible destí d'aquest edifici modest de l'esquerra de l'Eixample, sense cap valor arquitectònic aparent.

Amb aquesta pintura, han aconseguit que una casa que abans passava desapercebuda, ara cridi l'atenció de qui hi passa al davant i que hi hagi qui fins i tot s'aturi a fotografiar-la, com vaig fer jo fa uns dies.

Foto: M. Piqueras (18.02.2010)

divendres, 19 de febrer del 2010

Victor Petrik, un Edison rus o un farsant?

M'agradaria saber rus per poder esbrinar una mica més què hi ha darrere de la controvèrsia sorgida per un projecte al qual el Govern rus ha dedicat molts milions de rubles i que consisteix a instal·lar uns nous filtres per depurar les aigües en escoles, hospitals i altres equipament públics. Voldria saber si el seu inventor (Victor Petrik) és algú a qui la comunitat científica en general no reconeix el seu mèrit o si es tracta d'un farsant.

M'he assabentat del Petrikgate a través d'un article de la periodista Karina Nazaretyan, publicat en el bloc de la Federació Mundial de Periodistes Científics (WFSJ). Explica aquesta periodista que, el desembre de 2009, membres del Club de Periodistes Científics (una associació russa de periodistes i redactors científics) va adreçar una carta oberta a l'Acadèmia Russa de Ciències en relació a l'esmentat projecte dels filtres. En la carta, a la qual van adherir-se també alguns científics, es demanava a l'Acadèmia que investigués el cas de Petrik, a qui comparaven amb Trofim Lysenko --investigador de l'epoca staliniana que va ser el responsable de frenar l'avenç de la genètica a Rússia amb les seves idees antimendelianes que va imposar com a membre de l'Acdèmia de ciències de la URSS.

Els directius de l'Acadèmia, que al principi no semblaven molt disposats a prendre partit en aquest afer, finalment han demanat al cap del Comitè Anti-pseudociència que investigui el cas. Aquest comitè va ser creat per Vitaly Ginzburg (1916-2009), un dels guanyadors del premi Nobel de Física 2003, per detectar molts falsos científics que van aparèixer després del col·lapse de la Unió Soviètica. És un grup que l'únic mitjà que té per actuar contra les activitats pseudocientífiques és la denuncia pública.

Petrik, però, compta amb el suport de Boris Gryzlov, portaveu del Parlament rus i --casualment-- coautor d'un dels molts invents de Petrik. Segons Nazaretyan, Gryzlov opina que aquesta investigació per part de l'Acadèmia és una mena de procés inquisitori, com si es retrocedis a l'edat mitjana. També diu aquesta periodista que Petrik afirma haver inventat bateries eternes que es carreguen amb energia de l'ambient, mètodes per crear pedres precioses, que ha descobert el secret dels violins Stradivarius, etc. (No sé què deu haver descobert Petrik sobre els Stradivarius, però podria ser que no fos tant un secret; en vaig parlar aquí.)

El cas és que una cerca per Internet proporciona informació contradictòria. Allò que més abunda és la informació positiva sobre el seu treball; hi ha fins i tot qui el considera l'Edison rus. Tanmateix, que se'n parli bé per molts llocs no vol dir res, Internet és com una caixa de ressonància que amplifica els comentaris, però no els filtra. A més, molts dels webs que parlen d'ell com d'un gran inventor diuen que és membre de l'Acadèmia Russa de Ciències, cosa que no em sembla que sigui certa. Si més no, crec que seria un detall prou important perquè la periodista l'hagués esmentat. I en el web de l'Acadèmia Russa de Ciències el seu nom no surt en les llistes de membres.

Quan es vol saber la vàlua d'un científic o científica, la millor manera es buscar què ha publicat i en quin tipus de publicacions. Des de novembre de 2004, això és fàcil. Google té un cercador específic (Google Scholar) per brostejar en pocs segons el text complet de milions d'articles científics i de capítols de llibres que es troben a Internet i de material complementari, com ara patents, tesis doctorals o altres publicacions acadèmiques. Una cerca bibliogràfica sobre Victor Petrik només m'ha ofert un article sobre l'estructura d'uns nanotubs obtinguts a partir d'una mescla de carboni d'alta capacitat de reacció i un altre sobre les característiques del voltatge d'elements de dos electrodes amb nanotubs de carboni; tots dos publicats originalment en rus i després traduïts a l'anglès per a una altra publicació. La resta són patents --o sol·licituds de patents-- mundials o dels Estats Units per a alguns dels seus invents.

Després d'aquesta petita cerca, continuo amb el dubte; el meu escepticisme em fa pensar que tot això pot ser un frau. Però sóc tan escèptica, que fins i tot sóc escèptica de mi mateixa i he d'acceptar que potser m'equivoqui.

dijous, 18 de febrer del 2010

Plantar arbres o no plantar-ne, heus aquí la qüestió

Des de fa temps, pertot estem llegint, escoltant o veient que hem de plantar més arbres per compensar les emissions de CO2 a l'atmosfera. Doncs bé, segons un comentari de la revista científica Nature, del 18 de febrer 2010, això no sempre és beneficiós; podria fins i tot tenir un efecte perjudicial per a l'atmosfera i expulsar-hi més gasos d'efecte d'hivernacle.

És cert que els arbres atrapen CO2 i el converteixen en matèria orgànica, en un procés que contribueix a disminuir la concentració de CO2 a l'atmosfera. Però, segons em deia fa uns dies un botànic, l'arbre també actua com una xemeneia per la qual qual pugen gasos produïts per l'activitat biològica que té lloc per sota de la superfície del sòl i són expulsat per l'arbre. Si les arrels són menors d'un mil·límetre de diàmetre, l'emissió de CO2 en la respiració d'aquesta part de la planta pot ser que contraresti l'absorció que en fa les fulles mitjançat la fotosíntesi.

Hi ha un altre compost de carboni, el metà (CH4) que, com a gas d'efecte d'hivernacle, té 25 vegades el poder d'escalfament del CO2. Normalment es produeix per transformació biològica de la matèria orgànica en ambients anòxics (sense oxigen). És el que passa en el rumen de les vaques i altres animals remugadors i per això es recomana disminuir o fins i tot suprimir la ingesta de carn. Per cert, sembla ser que és a través dels rots i no pas dels pets --com es xcreia abans-- per on les vaques expulsen més metà. En part és comprensible; al cap i a la fi el metà és un producte del metabolisme d'uns microorganismes que ajuden els remugadors a digerir la cel·lulosa, i això ho fan principalment a l'estómac.

Altres processos biològics en els quals es produeix metà tenen lloc en sòls inundats com ho són les maresmes i altres zones humides naturals o artificials com els arrossars. Es calcula que avui dia entre el 20 i el 30% de les emissions de metà depenen de les plantes. Però no el fabriquen elles mateixes (no disposen dels enzims necessaris per a un metabolisme que formi metà), sinó uns bacteris del sòl.

Per altra banda, el metà tampoc s'origina en tot tipus de sòl, sinó en aquells en què hi ha manca d'oxigen, com són els terrenys inundats del tipus del manglar. La planta és només el camí que segueix el gas per sortir a l'exterior. Això explicaria per què, en els boscos humits tropicals, el flux de metà que surt a l'atmosfera supera els valors que caldria esperar.

Si volem contribuir a a frenar les emissions de gasos d'hivernacle, caldrà que anem molt en compte a l'hora de triar un lloc on plantar nous arbres.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Isabelle Eberhardt, aventurera, alliberada, musulmana

La vida d'Isabelle Eberhardt (1877-1904) va ser molt breu, però intensa. Sembla un oximoron dir que va ser una dona alliberada i musulmana, però el cert és que es va convertir a l'Islam. Havia nascut a Ginebra, però era d'origen rus. La seva mare, Natalie de Moerder, casada amb un general de la cort del tsar Alexandre II, va abandonar el seu marit per anar a viure a Suïssa amb el tutor de la mainada, un anarquista amic de Bakunin. Tot i que, en néixer Isabelle (el 17 de febrer de 1877), el marit de la seva mare ja havia mort, ella va ser inscrita com a filla il·legítima sense pare (Eberhardt era el cognom de soltera de la seva mare). Va rebre una educació peculiar, més semblant a la d'un noi, i va aprendre moltes llengües, fins i tot l'àrab.

El 1897 Isabelle i la seva mare van anar a Algèria i van convertir-se a l'Islam. La mare va morir sobtadament i Isabelle va tornar a Europa, però la fascinació que sentia per Algèria la va empènyer a tornar-hi i quedar-s'hi definitivament. La vida que va dur en aquest país africà, viatjant sola o en caravana pel desert, treballant com a corresponsal de guerra, movent-se en ambients on l'haixix i l'alcohol abundaven (va arribar a tenir-ne dependència), era molt diferent del que es podria esperar d'una dona musulmana. Potser per això va adoptar una personalitat masculina i, com a Si Mahmoud Essadi, signava els seus articles aquella dona que vestia com un home. La gent que la coneixia sabia que era una dona, però. Es va enamorar d'un sergent algerià, amb qui es va casar. Això li va permetre tornar al país, del qual havia estat expulsada, acusada d'espionatge.

El 1903, un diari algerià va enviar Isabelle com a corresponsal de la campanya que el general Lyautey duia terme al Marroc. Abans d'emprendre el retorn a Algèria va quedar-se durant un temps en un monestir marroquí i des d'allà, el 1904, va anar a la base militar d'Aïn Sefra, que es trobava en un oasi del Sahara, i on va ser hospitalitzada a causa de la malària que patia. L'endemà d'abandonar l'hospital va morir ofegada en una inundació sobtada. Tenia només 27 anys.

Alguns llibres d'Isabelle Eberhardt estan publicats en castellà: Yasmina y otras narraciones, Hacia los horizontes azules i País de arena: relatos argelinos (2a ed.) La seva vida va ser duta al cinema, en un film protagonitzat per Mathilda May i Peter O'Toole.

Per saber-ne més:
  • The destiny of Isabelle Eberhardt (Cecily Mackworth), Quartet Books, London, 1977 (Moltes pàgines estan visibles a Google llibres)
  • The Macmillan Dictionary of Women's Biography (Macmillan, Londres, 1999)
  • Algeria, Lonely Planet, 2007
  • Au pays des sables (relat que dóna nom a un dels seus llibres). Disponible aquí.

dilluns, 15 de febrer del 2010

L'educació i els valors, un problema global?

De Rerum Natura es un bloc portugués sobre la natura de les coses fet per un equip format per gent del món de la ciència (física, matemàtica, química, biologia, medicina), de l'enginyeria, de la filosofia i humanisme, i de l'ensenyament. M'agrada donar-hi un cop d'ull de tant en tant. Malauradament no parlo portuguès, però no és una llengua molt allunyada del català i del castellà i poc o molt m'assabento del que hi diuen.

L'educació és un tema que de tant en tant surt a De Rerum Natura. Fa un parell de dies hi reproduïen una frase que trobo molt encertada: "Tothom pensa a deixar un planeta millor per als seus fills... Quan pensaran a deixar uns fills millors per al nostre planeta?"

En la mateixa entrada del bloc també es reprodueix un fragment d'un llibre de la pensadora alemanya Hanna Arendt (1906-1975) que fa referència al paper dels educadors com a introductors de la mainada al món. En els educadors, Arendt distingeix entre "competències" i "autoritat". La competència consisteix a conèixer el món i ser capaç de transmetre el seu coneixement del món a la mainada. L'autoritat, en canvi, es basa en el seu paper com a responsable del món. Davant la mainada, els educadors són els representants dels habitants adults del món, i en mostrar el món a la mainada és com si els diguessin: "Ve't aquí el nostre món."

Tot i que el text d'Arendt escrit el 1957, em sembla encara vàlid, el món era aleshores molt diferent. Ni millor ni pitjor de manera categòrica, sinó diferent. Voler educar la mainada com es feia fa cinquanta anys, que és com voldrien algunes persones que creuen allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor", segurament no té massa sentit. Tanmateix, hi ha una sèrie de valors que em sembla que han anat deixant de ser-ho, que s'han anat "devaluant". Potser per la reducció de les famílies i del poc nombre de fills i filles, la mainada són més que mai "el rei" o "la reina" de la casa. Però en molts casos són un rei o una reina absolutistes i fins i tot despòtics, gràcies a la connivència de la família. La vinyeta que reprodueix De reum natura, en què uns pares de 1969 pregunten al nen, que manté el cap cot, com avergonyit, "quines notes són aquestes?" contrasta amb la de 2009, en que els pares fan la mateixa pregunta a la mestra mentre al seu costat, el nen es mostra segur de si mateix, i somriu satisfet. Malauradament i per les referències que tinc del món de l'ensenyament, aquesta imatge del 2009 és més freqüent del que podríem pensar.

Els darrers temps he vist molt de debat sobre el calendari escolar i sobre les futures vacances de febrer. Això em sembla que són detalls i que allò que caldria reformar a fons és el mateix sistema educatiu. De tota manera, serviria de gaire una reforma del sistema educatiu escolar en què els pares i mares no s'hi sentissin implicats i continuessin amb l'actitud tan freqüent d'enfrontament amb l'escola i de submissió davant del rei i la reina de la casa?

dissabte, 13 de febrer del 2010

Mota del Cuervo i les normes de civisme

Diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de l'Ordenanza del civismo y la convivència ciudadana de Mota del Cuervo, que es va aprovar en un ple municipal extraordinari d'aquest poble manxec. Una part de les meves arrels són en aquest poble de la província de Conca, on va néixer el meu pare el 1913 i hi va viure fins a començament de la dècada de 1930, quan la seva família va venir a Barcelona a la cerca d'una vida millor que la que el poble els oferia.

Mota del Cuervo, festes, 1948 (foto S. Piqueras)

Per aquest lligam amb Mota del Cuervo, em va cridar especialment l'atenció la notícia que van donar en un telenotícies al qual vaig anar a parar anit per casualitat i ara ni recordo quin canal era. Parlaven d'un nova ordenança municipal que, en aquell poble, regula el comportament de la ciutadania en els espais públics i en destacaven el Plan de promoción de los hábitos de cortesía en los jóvenes, que és una disposició addicional de l'ordenança. He buscat informació en el web del poble i m'he adonat que la notícia en realitat no ho és tant, de notícia, llevat que n'hagin commemorat el primer aniversari. L'ordenança és de fa un any: el 13 de febrer de 2009 va ser aprovada en un ple extraordinari i el 23 de febrer de 2009 es publicava en Boletín Oficial de la Provincia de Cuenca.

Un cop d'ull a les normes de civisme aprovades em fa pensar que aquestes potser haurien de ser adoptades en moltes altres poblacions, incloent-hi les grans ciutats. De fet, la majoria són normes de sentit comú, que en una societat normal haurien de complir-se de manera espontània. D'entre les normes de civisme, n'hi ha que són d'obligat compliment, com ara respectar la convivència i la tranquil·litat ciutadana, fer bon ús dels bens i serveis públics, respectar els senyals de tràfic, mantenir les façanes de les cases en bon estat, dipositar els residus sòlids en els contenidors corresponents. Després hi ha una sèrie de coses que es prohibeixen, com ara fer foc al carrer; arrancar, maltractar o retirar plantes o arbres; fer servir l'aigua pública de reg per a banyar-se; dur a terme qualsevol activitat que generi l'emissió d'olors molestes o perjudicials per a les persones, de contaminants que ultrapassin els límits permesos, o de sorolls que alterin la tranquil·litat veïnal, especialment de les 10 del vespre a les 8 del matí; rentar els cotxes en la via pública; i llençar als escocells dels arbres aigües residuals procedents de la neteja de locals o domicilis.

Allò que ha cridat l'atenció als periodistes de la televisió ha estat una disposició addicional proposada pel Consell escolar de la localitat, que consta de dos punts: 1) El plan de promoción de hábitos de cortesía en los jóvenes i 2) Aula de valores y habilidades sociales. El primer punt inclou una serie de normes de cortesia que volen inculcar al jovent des de tots els àmbits educatius. En llegir aquest punts he recordat que, quan jo anava escola, hi havia una assignatura que es deia Urbanidad. Les normes que volen inculcar als nois i noies de Mota del Cuervo no són altra cosa que regles d'urbanitat. Són 42 maneres de comportar-se en diferents circumstàncies. Una cosa que trobo molt encertada és que indiquin per què es demana que s'actuï d'una manera determinada, quina és la finalitat d'aquella norma. Per exemple: "Pedir las cosas por favor. Función: Reconocer la libertad del otro para decidir sernos útil y respetar su propiedad." O "Ponerse la mano en la boca al bostezar. No estirarse en clase. Función: evitar que la exposición del interior de la boca pueda provocar asco. No distraer la atención de los otros." O "No decir tacos, muletillas o palabras malsonantes de forma habitual o en contextos formales. Función: Mejorar la estética de nuestra conversación." Hi ha una de les normes que trobo molt divertida per la manera com està redactada, potser per millorar l'estètica, si no de la conversa, sí del discurs escrit: "No regoldar, escupir o peer cuando hay gente a nuestro lado. Función: no producir asco, no invadir la pituitaria ajena o el pabellón auditivo. Demostrar que no somos exclusivamente animales. Disimular la suciedad que nuestro cuerpo."

Pel que fa a l'Aula de valores i habilidades sociales, és un espai que es crea per actuar d'observatori de la cortesia i un sistema de reforç i correcció del seu incompliment. El Consell Escolar va pensar que amb aquesta Aula es podrà actuar directament sobre els menors que incompleixin les normes i que no siguin les famílies les que hagin de fer-se responsables del seu comportament incívic. A més, va destinada a corregir també infraccions que es facin en els àmbits escolar i familiar. L'aula està pensada per funcionar els caps de setmana i l'ingrés dels noi i noies infractors --d'entre 12 i 16 anys-- es farà sempre a petició dels progenitors, tot i que l'Ajuntament o l'escola pot aconsellar a la família aquest ingrés del noi o noia. Serà com una reclusió de cap de setmana durant el qual no podran tenir contacte amb l'exterior, excepte amb el pare o la mare, i hauran de fer les seves pròpies tasques bàsiques com ara fer-se el llit, fer-se el menjar, etc. Hi haurà monitors i es fomentarà entre els "reclusos" el treball voluntari, la cooperació i l'empatia.

La disposició final de l'ordenança indica que la seva entrada en vigor serà l'endemà de la seva publicació. Per tant, aviat en farà un any. Les càmeres d'aquell telenotícies es van traslladar a Mota del Cuervo per preguntar què pensaven d'aquestes normes algunes persones del poble i un grup de joves a qui van aturar pel carrer. Hauria estat més periodístic, més informatiu, que haguessin preguntat a algú de l'Ajuntament o del Consell escolar si, després d'un any, l'ordenança havia donat algun fruit.

En un web de Mota del Cuervo (no és el de l'Ajuntament), en una d'aquestes enquestes típiques de molts webs, pregunten com ha afectat al poble la publicitat que la TV ha donat a les normes del civisme. El resultat, a mig matí del 13 de febrer era: a) Es bueno, nos da a conocer cómo somos (21,52%); b) Da igual, se olvidarán de nosotros (3,80%); c) Es malo, se están riendo de nostros (72,15%); i d) Ns/Nc (2,53%). La sensació que s'estan rient del poble és la que predomina. Potser si el tractament del reportatge hagués estat un altre, no haurien tingut aquesta percepció.

Una part de la història que ens han amagat: Margalida Comas Camps

Sovint es parla de la memòria històrica que hem de recuperar. Aquesta necessitat de recuperació sol fer referència a una part de la història d'aquest país que va quedar oculta perquè era la història dels qui van perdre la guerra o van patir després la repressió franquista. Tanmateix, no és l'única història que se'ns ha amagat. N'hi ha una altra que fa referència a moltes dones de tot el món que, tot i haver destacar en el seu àmbit professional, han caigut en l'oblit. En el món de les arts, potser això no sigui tan evident, però en ciència, semblava com si, fins a la meitat del segle XX, no hi hagués hagut més que Hipatia, alguna il·lustrada i Madame Curie. La realitat, però, és ben diferent.

Fa anys que vaig començar a "col·leccionar" científiques i n'he trobades en molts camps de la ciència i en molts països. Algunes han fet aportacions molt notables, de les quals no s'esmenta qui les va fer o que han estat atribuïdes a algun home. Fins i tot en els casos que el cognom ha donat origen a un epònim, la gent sol pensar que és el cognom d'un home. N'esmentaré dos exemples.
Quan vaig estudiar química al batxillerat, i em van ensenyar les reaccions enzimàtiques, vaig aprendre l'equació de Michaelis-Menten que, en un sistema biològic, descriu la relació entre el substrat i l'enzim. Michaelis-Menten no és un cognom compost sinó dos cognoms que corresponen a les dues persones que van establir aquesta equació. I d'aquestes dues persones, una era una dona: la canadenca Maud Leonora Menten (1879-1960). El 1912, Menten va passar un any a Berlín, al laboratori de Leonor Michaelis (un home, encara que el nom de fonts ens sembli de dona) i amb el seu mentor van deduir aquella equació. El segon exemple ja el vaig exposar en aquest bloc. Molta gent no sap que la puntuació d'Apgar, amb què s'avalua l'estat d'un nadó als pocs minuts del naixement, deu el seu nom a la metgessa nord-americana Virginia Apgar, que en va ser la creadora. Si no sabem res de les científiques el cognom de les quals ha perdurat en algun epònim, no és estrany que no sapiguem res d'aquelles que no han deixat el seu nom imprès físicament enlloc més que en els articles que van signar.

Fa uns dies vaig rebre el llibre Margalida Comas Camps (1892-1972) científica i pedagoga, fruit d'un exhaustiu treball de recerca per part de la seva autora, María Ángeles Delgado Martínez, professora d'educació secundària. A més de la biografia de Comas, amb una anàlisi detallada del seu treball, el llibre n'inclou també tota la bibliografia i un recull de facsímils d'articles seus, documents varis i fotografies.No l'he llegit encara --més de 765 pàgines!-- però he estat espigolant i brostejant per les seves pàgines i n'he tret la conclusió que na Margalida Comas va ser una dona avançada en molts aspectes, gran pedagoga i molt bona investigadora.

Margalida Comas Camps va nèixer el 25 de novembre de 1892 a Alaior(Menorca), on
feia de mestre el seu pare, un home amb idees liberals i amb l'afany d'elevar el nivell cultural de la població. A la seva família s'estimulava l'estudi i la curiositat i Margalida i els seus germans van creéixer en un ambient en què es valorava la cultura i l'esforç per aprendre i millorar. En una època en què no era molt feqüent que els estudis anessin gaire més enllà de l'escola primària, les noies i el noi Comas Camp van continuar estudiant. L'exercici que Margalida va dur a terme per a obtenir el títol de batxillerat tractava de "Las flores y los insectos. Adaptaciones recíprocas para cooperar a la polinización". Va ser mestra i també va cursar estudis de ciències naturals (la separació entre biologia i geologia no es va produir fins a la meitat del segle XX), especialiat en la qual es va doctorar el 1928.

Durant el periode de formació i després també en al seva vida professional, i avançant-se al que avui dia és ja habitual, Margalida es mou molt i la veiem a Palma de Mallorca (la seva família s'hi havia traslladat el 1906), Madrid, Tarragona, Santander, Barcelona, París i Albí (França), Londres. Durant la guerra, com a educadora, va acompanyar
nens i nenes bascos evacuats al Regne Unit, on es va exiliar el 1939 i hi va viure fins a la seva mort, el 28 d'agost de 1972. Els primers anys del seu exili va estar treballant per a organitzacions que ajudaven refugiats espanyols, i des de 1942 va ser professora de biologia a Dartington Hall, una escola molt poc convencional en el comptat de Devon. Hi va treballar fins a la seva jubilació forçada el 1959 per greus problemes de visió.

Margalida Comas va ser una gran pedagoga, especialista en la didàctica de les ciències i, com a investigadora, va publicar treballs en revistes científiques de prestigi. El treball de recerca per a la seva tesi va fer-lo a París, a la Sorbona, en una matèria, la genètica, que s'estava desenvolupant amb molta força. Hi va anar becada per la Junta para la Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), que uns anys abans li va concedir sengles beques per anar a Anglaterra.


M'ha cridat l'atenció un article que Margalida va publicar a la Revista de Pedagogía el 1925, quan era professora de l'Escola Normal de Tarragona: "Las ciencias en la escuela" (Rev. Pedagogía, núm. 38, pp. 56-64). Hi destaca la modernitat de les seves idees pedagògiques. Contràriament a aquella idea que encara preval avui dia en molts ambients no científics, ella diu:
Las ciencias reclaman un sitio en la escuela únicamente porque representan un movimiento de capital importancia en la evolución del espíritu humano, no por su mayor o menor utilidad. Sirven para humanizar las mentes de niños y jóvenes; juntamente con la literatura y el arte las ciencias son una de las grandes expresiones históricas del espíritu, y en consecuencia tienen tanto derecho como aquéllas a un sitio preminente en el programa escolar. 
Creu que la mainada ha de fer la "seva" ciència, ha de descobrir i el mestre només ha de guiar-los en el camí cap a la descoberta: "su misión es sugerir, dirigir, pero el alumno es quien debe observar, experimentar, comparar, sacar consequencias..."

Per altra banda, Margalida creu en la necessitat de la coeducació, que no
veu com una simple integració de les noies al model imperant --masculí--, sinó com un nou model educatiu que integri aspectes del model masculí i del femení. Llegint els seus articles sobre educació i didàctica de la ciència, es fa estrany pensar que la major part d'aquells textos són d'abans de 1936. Però potser no ho sigui tant, d'estrany, si pensem que l'educació va viure una epoca daurada en temps de la República.

Actualització, 12 de febrer de 2018:
A través de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, m'assabento que divendres passat (9 de febrer 2018), l'Ajuntament de Maó va nomenar Margalida Comas filla il·lustre, essent la segona dona que rep aquest títol. A partir d'ara, el seu retrat penja a la galeria de Menorquins Il·lustres d'aquell consistori.

Un resum cronològic de la vida de Margalida Comas està disponible en un arxiu PDF en el web de l'Ajuntament de Maó

Per saber-ne més:

  • Delgado Martínez, MA (2009) Margalida Comas Camps (1892-1972) científica i pedagoga. Govern de la Illes Balears, Palma, pp.771
  • Monzón Pinilla C, Usón Jaeger A (1997) Propuestas didácticas innovadoras para la enseñanza de las ciencias físicas, químicas y naturales en el primer tercio del siglo XX en la escuela primaria española. Revista Complutense de Educación, 8:271-288 Disponible a: http://tinyurl.com/yhzrseg
  • Bernal martínez JM, Delgado Martínez, MA . Margarita Comas Camps y la introducción del Nature Study en las escuelas españolas. Disponible a: http://tinyurl.com/ykpo9zo

dimarts, 9 de febrer del 2010

Enredada o estafa?

Fa algun temps vaig parlar aquí de les petites estafes que ens fan les companyies aèries lowcost, amb tot el que afegeixen a l'import inicial del bitllet, i les entitats bancàries que pretenen que els paguem la despesa de la correspondència, tot i que, juntament amb els rebuts, ens omplin de fulls amb propaganda de l'entitat.

Hi ha una activitat dels darrers anys que no sé si qualificar-la d'estafa o d'enredada. Ahir va passar per casa meva un home que deia que era d'Endesa --el proveïdor original de l'ectricitat de la finca on visc. Volia que li ensenyés els rebuts de l'electricitat per "comprovar si ens aplicaven els descomptes corresponents" i, en cas que no fos així, en prendria nota perquè ho fessin a partir d'ara. Naturalment no li vaig ensenyar cap rebut. Vaig dir-li que Endesa no necessita enviar ningú casa per casa per saber què està cobrant a cada client. És una manera tan barruera de voler tenir les nostres dades, que em sembla impossible que hi hagi qui li pugui ensenyar els rebuts. Però suposo que, si va casa per casa, deu ser perquè algú deu picar.

M'han dit que segurament aquesta persona treballi per a una altra companyia (directament o pel seu compte, amb una comissió) i el que volen saber és què està pagant la gent a Endesa per fer després una contraoferta. Si és així, no entenc per què no ho diuen directament: "diguin's què està pagant, i nosaltres li oferim el mateix servie més barat". Però em temo que no sigui una enredada com la que em va explicar un noi que havien fet a la seva àvia: després de demanar-li el rebut, dient-li que la companyia estava comprovant si li aplicaven la tarifa adequada, la van donar de baixa de la seva companyia i van apuntar-la a una de la competència sense que ella hagués signat cap paper. Una altra estafa moderna.

diumenge, 7 de febrer del 2010

L'Almudaina, la ciència i Biel Mesquida

L'Almudaina de Palma és la residència històrica dels reis de Mallorca i amb la catedral formen la silueta típica de la ciutat que ofereixen moltes postals. Tanmateix, La Almudaina (sense l'apòstrof; és en castellà) és també una revista que publica cada diumenge el Diario de Mallorca.

No coneixia aquesta altra Almudaina fins que, aquest matí, en Lluís Amengual m'ha enviat l'enllaç al número d'avui (7 de febrer 2010) perquè pogués veure-hi l'entrevista que em va fer recentment en relació a la comunicació científica. Per alimentar una mica el meu ego, he anant a visitar-la. Potser a la foto --una "autofoto" que em vaig fer en el Museo de Ciencias Naturales de Madrid-- hauria d'indicar que sóc la que es veu en primer pla, no sigui cas que algú ho dubti. I en el text, una errada original meva (l'entrevista va ser per correu-e) converteix una "arma de doble filo", en una "rama de doble filo".

La Almudaina és un típic suplement dominical, amb articles de temes molt diversos per complaure gustos també diversos. La part de ciència i salut m'ha semblat ben tractada. M'ha agradat trobar-hi, en la darrera pàgina, un article de Biel Mequida, que suposo que deu ser col·laborador habitual de la revista. Potser molta gent no sàpiga que Biel Mesquida és biòleg. Va estudiar a la Universitat de Barcelona, quan la Universitat de les Illes Balears encara no existia i molts nois i noies mallorquins venien a estudiar a Barcelona. En el meu curs, a més d'en Mesquida, hi havia un altre noi de les Illes i també dues o tres noies. La imatge que conservo d'en Mesquida és la d'un noi amb cabell llarg (llarg per als estàndards de l'epoca) i barba, a l'hivern gairebé sempre amb un jersei fosc (blau?, negre?) de coll alt, i amb una senalla penjada a l'espatlla, on duia llibres i apunts. I sempre el somriure als llavis, molt afable i crec que apreciat per tothom que el tractava una mica.

Després, durant molt de temps no identificava en Biel Mesquida escriptor amb aquell estudiant de Biologia de finals de la dècada de 1960, fins que el vaig sentir en una entrevista de ràdio i va explicar dades biogràfiques. Amb el seu pas de la biologia a la narrativa, no sé si la ciència va perdre un bon científic, però estic segura que la literatura va guanyar un excel·lent autor.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Barcelona, capital verda?

Llegeixo, a Sostenible, que Barcelona és una de les ciutats que aspiren a ser Capital Verda Europea per al 2012 i 2013. S'hi han presentat disset ciutats, entre les quals hi ha Vitòria, Sevilla i Múrcia, a més de Barcelona. M'ha sobtat que Barcelona aspiri a aquest tipus de capitalitat, però des que vaig saber que aspirava a organitzar uns jocs olímpics d'hivern, potser ja no m'hauria de sobtar cap altra aspiració municipal, per agosarada que sembli.

Si no ha millorat molt la situació els darrers anys, Barcelona es troba entre les ciutats que tenen el pitjor aire del món. El 2007, la mitjana de la concentració de partícules inhalables en suspensió de 10 o menys micròmetres (PM10) va ser d'uns 50 micrograms per metre cúbic en l'area metropolitana barcelonina. Aquests valors ultrapassaven els registrats a Milà, ciutat de Mèxic, Berlín, Los Angeles, Hong Kong, Tòquio. Londres o Nova York. Només eren superats pels registrats a Nova Delhi, Pequín, Bombai, Seül, Praga o Bucarest. Cal tenir en compte que els valors màxims recomanats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) són de 20 micrograms per metre cúbic. Fa poc més d'un any, Ferran Balsells, corresponsal del diari El País a Brussel·les, escrivia:"El aire de Barcelona está sucio. Tanto, que si en 2010 mantiene los niveles de contaminación actual, la Unión Europea empezará a multar a la ciudad por su elevada polución."

Digueu-me si no sembla agosarat que una ciutat amb un nivell de contaminació com el de Barcelona aspiri a la capitalitat de ciutat verda europea. Però potser podria no ser-ho tant, d'agosarat. De fet, els motius pels quals s'anomena una ciutat Capital Verda Europea són:
  • Que tingui un registre coherent d'haver aconseguit alts nivells ambientals.
  • Que es comprometi a complir uns objectius ambiciosos i ja en curs per a promoure una millora ambiental i un desenvolupament sostenible.
  • Que pugui actuar com a model per a inspirar altres ciutats i per promoure les millors pràctiques a totes les altres ciutats europees.
Dubto molt que, en un any, Barcelona hagi pogut reduir els seus nivells de contaminació per PM10 als 20 micrograms per metre cúbic de màxima recomanats per l'OMS. Segurament les dades dels controls dels diversos contaminants de l'atmosfera que es fan a Barcelona estan disponibles a Internet. Tanmateix, les úniques dades que he sabut trobar són les del port de Barcelona, on, el desembre de 2009, en molts punts la concentració de PM10 va superar de bon tros els valors mínims recomanables. A més del port, també es mesura la contaminació a Correus, on les concentracions de PM10 solen ser inferiors a les registrades en el port. Els dies 10 i 11 de desembre, però, van superar els 60 micrograms per metre cúbic i, el dia 29, la concentració va ser d'entre 50 i 60 (la gràfica no permet apreciar-ne el valor exacte). Les concentracions més altes van donar-se en el dic sud, on tres dies d'aquell mes es van disparar fins a més de 70, gairebé 80 i gairebé 90. Potser si sabéssim què es va carregar o descarregar a la dàrsena sud del port aquells dies trobaríem la causa d'aquests valors tan elevats. Per altra banda, l'evolució de la gràfica al llarg del mes mostra una forta davallada de la contaminació els caps de setmana i els dies de festa.

Barcelona pot comprometre's a complir uns objectius per a aconseguir reduir la contaminació i potser aleshores podrà servir de model a altres ciutats. De tota manera, basar en promeses la candidatura a Capital Verda em sembla més aviat poc seriós. Pel que fa a les altres ciutats de l'estat espanyol que també s'hi presenten, si jo n'hagués de triar una, per a Capital Verda, crec que triaria Vitòria. Però potser la meva decisió estaria esbiaixada perquè és una ciutat que he vist evolucionar cap als objectius verds en les darreres dècades i, en canvi, desconec si també ho han fet Sevilla i Múrcia.

dijous, 4 de febrer del 2010

La Royal Society i la prevenció de la verola abans de Jenner

La biblioteca virtual de la Royal Society és com el cofre d'un gran tresor per a qui tè interès en la història de la ciència. Normalment, si vols veure alguna peça d'aquell tresor, cal pagar per a fer-ho. De tant en tant, però, els membres d'aquella institució se senten generosos i obren el cofre perquè la gent pugui mirar què hi ha dins. I encara que te'n quedis alguna peça, no hi fa res, perquè allò que t'enduus és només una còpia i el tresor continua allà íntegre per a tothom.

Enguany, la Royal Society celebra els seu 350è aniversari i per començar la celebració han tornat a obrir el cofre dels tresors: uns 35.000 articles científics que van des del 6 de març de 1665, quan va començar a publicar-se la revista Philosophical Transactions, fins a l'actualitat. Philosophical Transactions és la revista científica més antiga que es publica avui dia, tot i que ara està dividida en diverses publicacions que abasten diferents camps de la ciència. (Si algú té interès per la història de les revistes científiques, pot veure'n un resum aquí.).

Un exemple d'aquests petits tresors que la Royal society comparteix ara amb tothom es un article de 1736 en què Hans Sloane (1660-1753) relata la inoculació de la verola, una pràctica preventiva anterior a la vacunació, que va arribar a Anglaterra des de Turquia gràcies a una dona, lady Mary Wortely Montagu , esposa de l'ambaixador anglès en aquell país (en l'article de Sloane, el cognom està escrit Montague, però en documents relacionats directament amb ella, no hi duu la "e" final). Gràcies a aquesta inoculació, coneguda com a variolació, moltes persones van adquirir resistència al virus de la verola molt abans que Edward Jenner (1749-1823) provés la primera vacuna contra aquesta malaltia, el 14 de maig de 1796.

Lady Montagu era una gran viatgera i escriptora de cartes, moltes de les quals s'han conservat i publicat. El projecte Gutenberg (un altre cofre dels tresors d'Internet) en té un recull i també n'hi ha de publicades electrònicament a partir dels llibres originals escanejats. És molt coneguda la carta en què descriu la tècnica de la variolació que va aprendre a Turquia: "La verola, tan mortal i estesa entre nosaltres, és aqui completament inofensiva gràcies a la invenció de la inoculació [...] Un grup d'ancianes s'ocupen de fer aquesta operació cada tardor durant el mes de setembre, quan ja no fa tanta calor. [...] Es reuneixen amb aquesta finalitat i quan es troben tots (normalment unes quinze o setze persones) arriba la vella amb una clofolla de nou plena de matèria procedent del millor tipus de verola i pregunta quina vena vols que t'obri. Immediatament et fa una esquinçada a la pell allà on li dius amb una agulla llarga (no et fa més mal del que et faria una esgarrapada corrent) i et posa dins la vena tanta matèria purulenta com cap en en la punta de l'agulla i després tapa la ferida amb un bocí còncau de clofolla; i d'aquesta manera obre quatre o cinc venes." Explica també que després de vuit dies " la febre comença i cal que s'estiguin dos dies allitats, molt rarament fins a tres. Normalment no els en surten més de vint o trenta [pústules] a la cara i mai no deixen marques; i als vuit dies es troben tan bé com abans. [...] Sóc prou patriota com per prendre'm la molèstia d'introduir aquest invent tan pràctic a Anglaterra i fer que s'imposi. I no em cansaria d'escriure a alguns dels nostres metges sobre això, si sabés que algun d'ells seria capaç de renunciar a una bona part dels seus ingressos pel bé de la humanitat."

Inoculació de verola humana (esquerra) i verola bovina (dreta)
(G. Kirtland, 1802, Col·lecció d'Arxius i manuscrits, Wellcome Library, UK)

En l'article de Philosophical Transactions, Sloane descriu l'interès que aquesta tècnica va despertar en la cort i com la reina Caroline --quan encara era princesa de Gal·les-- va fer que ho provessin amb mitja dotzena de nens d'una casa de caritat i després va adreçar-se a Sloane per preguntar-li si aconsellaria la inoculació per a les seves filles, les princeses. El metge, que devia voler curar-se en salut, li va explicar que en algun cas es produïen efectes adversos i va dir-li que ell no intentaria convèncer-la que ho fes, però tampoc intentaria dissuadir-la. També explica que, dels més de dos-cents casos que ell ha aconsellat que se sotmetessin a la inoculació i dels quals ha tingut cura, només un va acabar malament.

Els grans avenços de la ciència no solen sorgir del no res, sinó basar-se en l'acumulació prèvia de coneixement i experiència. La variolació va ser un pas previ a la descoberta de la vacuna.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Preparació per a la mamografia

Enguany em toca la mamografia. M'han convocat per d'aquí a un parell de setmanes. Fa alguns anys vaig rebre per correu electrònic un minimanual d'instruccions per preparara-se per a aquest examen mèdic. Deia si fa no fa així:

Com preparar-se per a una mamografia
A moltes dones els fa por la mamografia, però no haurien de preocupar-se. Si la setmana anterior a la prova feu els següents exercicis durant uns minuts al dia, estareu completament preparades. Són fàcils i poden fer-se sense sortir al carrer.

Primer exercici: Obriu la nevera i col·loqueu una meta entre la porta i el marc. Intenteu tancar amb totes les vostres forces, empenyent bé la porta. Aguanteu tant com pugueu en aquesta posició. Després feu el mateix amb l'altra meta.

Segon exercici: Baixa, amb algú de la família o amb una amiga, al garatge de casa a les 3 de la matinada, que és quan el terra de ciment es troba a la temperatura adequada. Despulla't de cintura en amunt i jeu còmodament a terra, paral·lela al teu cotxe, i situa una meta just darrere de la roda posterior del cotxe. Demana a la persona que t'ha acompanyat que engegui el motor del cotxe i el tiri suaument enrere fins que la meta quedi completament aixafada. Aguanta deu segons sense respirar. Repeteix l'exercici amb l'altra meta.

Tercer exercici: Fica en el congelador dos aguantallibres metàl·lics i deixa'ls-hi tota la nit. L'endemà despullat fins a la cintura. Demana a alguna persona corpulenta que premi una mamella teva entre els dos aguantallibres durant deu segons i que després faci el mateix amb l'altra. Si és algú que ha vingut a casa expressament per ajudar-te podeu quedar ja per a l'any que ve o per d'aquí a dos anys, segons la freqüència amb què et facin les mamografies.

Ara ja estàs preparada! I quan vagi al ginecòleg a ensenyar-li el resultat de la prova digues-li que a veure si ell es fa algun dia una
ougrafia!

Bromes a part, sempre havia pensat que, si els homes es fessin l'equivalent a les mamografies, haurien trobat la manera de fer aquesta prova menys agressiva o que tindrien més cura amb la pacient. Per això la darrera vegada que hi vaig anar, en veure que me la faria una metgessa, em vaig fer il·lusions que tot seria més suau. Que equivocada estava! Va ser talment com si m'aixafés les metes amb la porta de la nevera o la roda del cotxe.

Si fa no fa, com la prova de l'aguantallibres.
(Foto Wikimedia Commons)

dilluns, 1 de febrer del 2010

"Va a trabajar tu madre..."

He llegit en un diari de distribució gratuïta que a Facebook s'ha creat un grup que es diu "Va a trabajar tu madre... hasta los 67". És una protesta a la proposta del Govern central de retardar dos anys l'edat de jubilació.

No debatré si la proposta em sembla encertada o no, perquè crec que això depèn de cada persona (jo tinc edat d'estar jubilada, però mentre pugui, no penso deixar de treballar). Tanmateix, crec que el nom del grup de FaceBook no és gaire encertat. Coneixeu alguna dona de més de 67 anys que no treballi? La majoria de les que jo conec treballa fins a la mort. I sense cobrar ni cinc.