Líbia lliure de Gaddafi?

Estic seguint les notícies en directe a través d'Al Jazeera. A Líbia celebren la fi de Gaddafi; sembla que els seus fills han estat detinguts, un d'ells s'ha rendit. Però on és Gaddafi? A través de la TV estatal líbia, Gaddafi ha fet una crida al militars perquè acudeixin tots a Trípoli perquè la situació és perillosa (sobretot per a ell) i diu que cal impedir que el país caigui en les mans dels imperialistes. Al mateix temps intenta animar els seus seguidors dient-los que les tribus que són al seu favor avancen cap a la capital.

Al centre de Trípoli la gent celebra l'arribada de les tropes anti-Gaddafi. Recordo els dies passats en aquella ciutat el 2006 i penso com deuen ser avui aquells carrers, aquella plaça Verda (diuen les notícies que és un lloc d'enfrontament entre els seguidors de Gaddafi i els opositors), el Castell Vermell, la Medina, les mesquites i mercats al seu interior, el barri colonial (un barri amb un aire típicament italià) i la mesquita feta a partir d'una església catòlica. Tant de bo, aquesta nit sigui l'última de la lluita del poble libi per desempallegar-se del dictador.

Trípoli, la plaça Verda (ara de nou plaça dels Màrtirs)

Una de les mesquites de la Medina de Trípoli

Trípoli, mesquita de la plaça d'Algèria (Maidan al-Jaizar)

En el moment que publico aquesta entrada, les notícies són confuses. Alguns mitjans diuen que Gaddafi ha estat detingut, però d'altres parlen com si no se sabés on és. De tota manera, al-Jazeera mostra imatges en directe de la plaça Verda, lliure ja dels seguidors de Gaddafi. La locutora duu el cap cobert amb un casc.


Fotos: M. Piqueras, 2006

No m'agraden els viatges organitzats

No m'agraden els viatges organitzats i n'he fet molt pocs a la meva vida. No m'agrada haver d'anar a toc de xiulet i que em portin on vol la persona que guia el grup. No m'agrada que em facin perdre el temps en un lloc on venen productes per als turistes --de vegades fabricats a la Xina, a Corea o a Taiwan-- mentre podria estar visitant algun lloc de més interès per a mi. No m'agrada que qui m'explica allò que estic visitant dugui la lliçó apresa com un lloro i no et sàpiga respondre cap pregunta que s'aparti del seu guió. No m'agrada que molts guies es comportin despòticament amb els turistes que formen part del grup.

De tota manera, algunes vegades no m'ha quedat més remei que viatjar en grup i amb un guia (o més d'un). Per exemple, quan vaig anar a Líbia el 2006, a veure l'eclipsi de Sol, vaig fer el viatge amb un grup organitzat per una associació francesa d'astronomia. Era l'única manera de poder-hi anar. El guia oficial del grup --Gilbert--  era un francès que feia molts anys que s'havia especialitzat a dur viatgers a aquell país i que ens va acompanyar des de París i després també va tornar amb nosaltres. En arribar a Líbia, però, ens esperava Karim, un guia del país, que era el qui ens va fer les explicacions del llocs visitats i qui, sempre que podia, ficava en la conversa una falca política per lloar la "democràcia" i tranquil·litat de què gaudia el país. Suposo que això deu formar part de la seva feina de guia, com també mostrar-nos el país en plena puixança econòmica. En diverses ocasions ens va dir que Gaddafi no era el president de Líbia, sinó un líder --així és com el mateix Gaddafi volia ser reconegut-- d'un poble en què fan eleccions per a una mena d'Assemblea General, que és el Govern.

El grup fa una parada "tècnica" en un oasi

No sé si Karim devia creure realment allò que ens explicava o si ho feia només perquè formava part del seu treball. Encara que hagués opinat de manera diferent, no hauria pogut expressar les seves idees obertament, perquè sempre ens acompanyaven dos policies vestits de paisà; semblaven muts, no sé si els vaig sentir mai dir una paraula, i s'enganxaven al grup allà on anéssim. De tota manera, Karim mostrava un orgull pel seu país que el feia negar coses que eren evidents. A una dona del grup van enredar-la en una botiga de carretera en tornar-li el canvi; ella havia pagat amb un bitllet nou d'un valor determinat i després li deien que havia donat un bitllet per la dècima part d'aquell valor; i li van mostrar un bitllet tot rebregat que van treure de la caixa dient-li que era aquell. Ho va explicar a Karim i ell va dir-li que devia estar confosa, que això en el seu país no es feia.

Ghadames, carrer de la ciutat medieval

En aquell viatge, quan vam visitar Ghadames (ciutat medieval feta en un oasi prop de la frontera amb Tunísia i Algèria; el recinte emmurallat és patrimoni de la Humanitat) ens va acompanyar Mohammed, un guia local que era representatiu del guia despòtic: volia que el grup formés com un batalló i que tothom s'estigués al seu voltant escoltant amb atenció les seves explicacions, que de vegades eren plenes d'errors (em vaig guardar prou de dir-l'hi, però). En el nostre recorregut ens va fer aturar en una placeta on hi havia moltes botigues d'artesans i, en preguntar-li jo què hi havia per veure en aquell lloc, em va respondre: "Il y a ce qu'il faut!" (Hi ha el que cal!)

També a Ghadames, fora dels murs de la ciutat vella, però en ple oasi, hi havia un edifici que estaven restaurant i Mohammed va explicar-nos que havia estat un hotel de luxe, l'hotel Ain al-Faras. Ens acompanyava Gilbert, el guia francès, i ens va dir que continuéssim, que a l'interior de l'hotel no hi havia res que valgués la pena. Dues o tres dones i jo no li vam fer cas i hi vàrem entrar --amb el permís tàcit de Mohammed, segurament perquè li molestava no ser l'únic guia del grup; en algunes parets quedaven encara restes de pintures força ben conservades i s'intuïa l'esplendor que en altre temps devien tenir aquelles sales i patis. Mohammed aleshores va explicar-nos que, en aquell hotel, el 1957 s'hi havia allotjat Sophia Loren i alguns actors famosos (John Wayne i Rossano Brazzi), quan van ser a Líbia per rodar una pel·lícula dirigida per Henry Hathaway. El film, Legend of the Lost (Arenas de muerte en la versió espanyola) estava ambientat en una ciutat submergida sota l'arena del Sàhara (Ghadames), a la qual un aventurer nord-americà i el seu guia arriben a la cerca d'un tresor.

Hotel Ain al-Faras, vista exterior (2006)

Frescos a l'interior de l'hotel Ain al-Faras (2006)

Tot i les meves crítiques als guies, suposo que no sempre ha de ser fàcil dirigir un grup de persones on es deuen trobar de tot; on és possible que hi hagi qui es comporti com si el grup hagués d'estar al seu servei;  on segurament hi ha persones a qui no importa gens el que s'està visitant i no segueix les explicacions del guia alhora que impedeix --amb la seva xerrameca-- que la resta pugui seguir-les; o qui creu que en tot el món pot fer el mateix que fa en el seu país. Pel que fa a Karim, aquests últims temps, quan sento o llegeixo notícies de la revolta de Líbia --convertida ja en una guerra civil-- penso què deu haver estat d'ell, a quin costat deu trobar-se.

Bengasi, Hespèrides i Berenice

Hespèrides i Berenice, els anteriors noms de Bengasi, tenen regust "astronòmic". Això va fer notar Pere Closas, president d'ASTER, en un correu a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Amb el permís del seu autor, reprodueixo aquí els seus comentaris sobre aquests noms i les seves connotacions astronòmiques:

Berenice figura en el nom d'una constel·lació, Coma Berenice, la cabellera de (la reina Berenice). En un article de fa temps a la revista Sky & Telescope (maig de 1990), derivava la paraula 'vernís' de Berenice. La història és bonica, i encara que no l'he trobada en cap altre lloc, possiblement sigui correcta. Fins i tot Corominas rebutja explícitament la idea que la paraula 'vernís' tingui res a veure amb el nom de la ciutat Berenice; no ja la reina, que ni tan sols cita. El resum de la història de Sky & Telescope seria així:

Berenice, filla de Magas, rei de Cirene (actual Líbia) és promesa a Ptolemeu III pel seu pare. El pare mor i la mare la vol casar amb Demetri, de Macedònia. Però Demetri s'enamora de la mare i un guardià del palau el mata.

Casada amb Ptolemeu III (247 aC), el seu marit ha de marxar immediatament a la campanya de Síria. la reina promet als deus la seva cabellera si fan tornar el seu marit sa i estalvi. El marit torna i ella ofereix el cabell al temple d'Afrodita, a Zèfir.

Al cap d'un temps la cabellera desapareix: el sacerdot Conó (amic d'Arquimedes) ho atribueix que l'ofrena ha agradat als déus i han portat la cabellera al cel (seria la constel·lació de Coma, que en llocs molts foscos té una tènue resplendor).

La història ens ha arribat per Cal·límac, poeta i empleat de la biblioteca d'Alexandria. També mestre d'Eratòstenes, el primer a determinar el radi de la Terra. Claudi Ptolemeu (l'astrònom) va anomenar Coma la constel·lació, que el segle XVI va recuperar el nom de Coma Berenice.

El nom de Berenice, que es va aplicar antigament a l'ambre, amb el temps es va associar a un altre producte "resinós" creat pels pintors italians del Renaixement, de nom italià vernice (català, vernís; castellà, barniz; anglès, varnish; alemany, Firnissen). Possiblement de Berenice deriva també el nom de Verònica.

L'antiga ciutat de Berenice encara existeix a Líbia amb el nom de Banghazi.

Pel que fa a l'altre nom de Bengasi (Hespèrides), Pere Closas explica:

Segons la mitologia, les Hespèrides eren filles d'Hesperos (grec; en llatí, Hesperus), deu de la nit i de l'occident.

Venus és el planeta que de vegades es veu a primera hora de la nit i a vegades també de matinada. Possiblement un dels primer descobriments astronòmics va ser veure que es tractava del mateix astre.

Es van conserva dos noms: de matí, Lucifer (llatí) o Phosphorus (grec), que significa 'portador de llum', i de tarda, Hesperos, que significa nit, occident, ocàs  (etimològicament mort, mort del dia o del sol; sentit negatiu). Aquests dos noms són citats per Copèrnic en De Revolutionibus.

Hesperos (geec) va donar Hesperus (llatí), d'on deriva Vesper-eris (llatí). Algunes paraules derivades:

- Català: vespre, vesprada (part del dia), vespra (el dia anterior = víspera, castellà), vespres (oració).

- Castellà: Vespero (com a Venus de tarda és al diccionari de la Real Academia Española), víspera, vísperas (oració)

En el francès i l'italià, les paraules s'han perdut per donar pas a soir (francès i sera (italià). Però en conserven el record en els Vespri siciliani o les Vêpres siciliennes, en el vocabulari i en una òpera de Verdi. I com a curiositat, Vespertilio (llatí) ha donat vespertillo (italià actual) i espertellu o esperteyu (bable), que significa rata pinyada (un animal vespertí).

Inicialment, Hespèria significava 'Terra d'occident' (la península italiana per als grecs; la península Ibèrica per als romans). Segons alguns, podria fins i tot estar en l'origen de la paraula Hesperia, de què derivaria Espanya. El primer testimoni que he trobat ha estat a les Croniques de totes les naçions quis poblaren en Espanya:

En el foli VI, cap al mig, hi diu: "E p[er] ço, p[er] una Stela q[ue] ha nom Sperius, quis pon apres lo Sol com la hora es vespre fon mes nom ala terra Speria."

Agraeixo a Pere Closas aquesta informació sobre els noms anteriors de Bengasi la seva evolució.

Bengasi en el meu record

Bengasi: la llacuna "23 de Juliol"

Bengasi, Benghazi, Bingazi... L'antiga Hespèrides, refundada Berenice, pren el nom actual cap el segle XVI. Hi vaig fer nit el 2006, de tornada del desert. "Fer nit" vol dir anar des de l'entrada de la ciutat a l'hotel Tibesti (un hotel molt elegant --a la manera líbia--que pertany a l'estat) i l'endemà sortir-ne, amb l'autocar escortat per dos cotxes de policia, i no poder abandonar l'hotel ni un moment, ni tan sols per estirar les cames per les avingudes properes, una zona que vista de lluny semblava molt tranquil·la. Però les manifestacions antioccidentals per les caricatures de Mahoma eren massa recents i, per motius de seguretat, no estava permès als estrangers sortir de l'hotel. Si més no, s'hi menjava molt bé i aquell sopar va ser un dels millors àpats del viatge. Les úniques vistes de Bengasi van ser les que podia copsar des de la finestra de l'habitació: un llac artificial que comunica amb el port a través d'un canal i una zona on estaven construint nous edificis. Des de l'autobús, a l'arribada i a la sortida de la ciutat, vaig poder veure barris molt moderns, amb carrers nous i molt més polits que a Trípoli. Potser sigui perquè va patir força destrosses durant la segona guerra mundial i va haver de ser reconstruïda en gran part.

Aquests dies, Bengasi és la ciutat on sembla que les protestes contra el govern de Gaddafi han estat reprimides amb més contundència. Es parla d'uns quants centenars de morts. Les notícies que anit arribaven per twitter eren confoses. Deien que Al-Jazeera havia informat que hi havia policies i militars que havien decidit fer costat als insurrectes. Per altra banda, el fill de Gaddafi va sortir per la televisió i va advertir que aquesta situació pot abocar a una guerra civil. I segons l'agència Reuters, el cap de la tribu Al-Zuwayyam a l'est del país, ha amenaçat de tallar les exportacions de petroli si les autoritats no aturen allò que ell anomena "l'opressió dels qui protesten".

En la regió on està situada Bengasi, la Cirenaica, és on es va registrar per primera vegada l'extinció d'una espècie, l'anomenada silphion. Ho va descriure Plini el Vell (s. IdC) en la seva Historia Natural. Tant de bo en aquelles terres es produís avui dia una altra extinció: la d'una dictadura.

Potser us interessarà:
- Desenvolupament INsostenible (22.04.2006) Reflexions sobre la disbauxa energètica líbia
- Història d'una extinció (30.04.2008) Primer registre històric de l'extinció d'una espècie.

Foto: vista de la llacuna 23 de Juliol des de l'hotel Tibesti (M. Piqueras, 30.03.2006)

Història d'una extinció

He estat fullejant el quadern de viatge que vaig escriure quan vaig anar a Líbia el 2006 per veure l'eclipsi total de Sol i visitar alguns llocs d'aquell país. Ahir va fer dos anys d'aquell eclipsi i avui en fa dos de la meva visita a les restes de Ptolemaida, la colònia grega que hi ha a la costa líbia, a uns 130 km a l'est de Bengasi. En rellegir el que vaig escriure aquell dia m'he adonat que em va quedar pendent de comprovar una cosa a la tornada a Barcelona. Camí de Ptolemaida, en una regió molt fèrtil, completament diferent a tot el que havíem vist abans, Karim, el nostre guia, ens va parlar d'una planta --el silphion--que abans s'havia cultivat en aquella regió (la Cirenaica) i al la qual s'atribuïen propietats medicinals i també al·lucinògenes. Vaig pensar que era un planta que havia perdut interès i per això s'havia deixat de cultivar, però tenia curiositat per saber si el silphion creixia també a aquest costat de la Mediterrània, potser amb un nom diferent.

No me n'havia tornat a recordar fins que avui he rellegit aquella pàgina i m'ha entrat la dèria d'esbrinar de quina planta es tractava. He buscat al Google Scholar, on la informació em sembla més fiable, perquè remet a articles de revistes cientifiques o capítols de llibres. Ara sé que, si el silphion ja no creix a la Cirenaica, no és perquè deixés de cultivar-se per manca d'interès, sinó perquè la planta va extingir-se precisament per ser molt apreciada en el seu temps per les seves propietats. A més, la desaparició del silphion és la primera extinció d'una espècie de la qual es va deixar constància escrita. Plini el Vell (s. I dC) la descriu a la seva Historia natural i fa esment d'una mena de resina que s'obtenia d'aquesta planta i que era molt apreciada.

Les descripcions acurades del silphion que van fer Plini, a la seva Història Natural, i Teofrast, a la seva obra De Historia Plantarum, permeten identificar-lo com una apiàcia (abans, umbel·lífera), i la distingeixen d'altres plantes semblants. Altres historiadors del món antic que van referir-se a aquesta planta indiquen que només creixia en la regió semidesèrtica del nord de la Cirenaica, on hauria aparegut de forma espontània "després d'un dia de pluja set anys abans de la fundació de la ciutat de Cirene". Hipòcrates afirmava que sempre que s'havia intentat fer créixer la planta fora d'aquella regió, no s'havia, la prova havia fallat.
 

El silphion es feia servir de farratge per a bens i vaques i la carn d'aquests animals adquiria un sabor i aroma especials. La tija i les fulles s'empraven en la preparació de diversos plats i també com a medicina i purgant. Però allò que més s'apreciava de la planta era la resina, amb la qual es tractaven moltes malalties, i també era un condiment molt apreciat. Plini --un estoic moralista-- denuncia també l'aplicació de la resina com a anticonceptiu. I diu que la planta esdevé més i més escassa i que Juli Cèsar en té emmagatzemada una gran quantitat entre els tresors de Roma. De fet, el Govern romà de la Cirenaica declara un monopoli sobre la producció de silphion. Però la creixent popularitat de l'all entre l'exèrcit romà va fer que els hàbitats en què creixia el silphion fossin envaïts per plantacions d'all i, amb el temps, la que havia estat una espècie de gran valor va arribar a extingir-se.

Quan Plini va escriure sobre el silphion, però, ja feia segles que la planta es coneixia i s'explotava comercialment. La importància d'aquesta mena de fonoll que creixia a la Cirenaica és evident en les monedes que van reproduir la planta al llarg de diversos segles:

Monedes del s. IV abans de Crist. A la dreta, el silphion

Mondedes d'aprox. 323-313 abans de Crist. A la dreta, el silphion

Monedes del 250 abans de Crist. A la dreta, el silphion

Des de fa segles, hi ha hagut científics que han intentat redescobrir el silphion i alguns han afirmat haver-ho fet. El 1996, l'italià Antonio Manunta va afirmar que l'espècie Cachrys ferulaces, que creix a la Cirenaica, era la mateixa que l'antic silphion. Però, a aquesta conclusió, hi va arribar per comparació amb les imatges del silphion en les monedes, sense tenir en compte les acurades descripcions que n'havien fet Teofrast, Plini i altres autors de l'antiguitat. Les plantes actuals amb característiques morfològiques més semblants al silphion són espècies del gènere Ferula.

(Text actualitzat el 22 de març de 2022.)

 Per saber-ne més:

SILPHION "…multis iam annis in ea terra non inventitur…", per Monika Kiehn, European Botanic Gardens in a Changing World. Sixth European Botanic Gardens Congress, May 2012

Desenvolupament INsostenible

Ahir vaig assistir a la primera jornada de la trobada NOW d'enguany. NOW, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCB), es defineix com "una plataforma de treball per reflexionar sobre el present". Els dos temes en què se centra la trobada d'enguany són "el factor Eco" i "la Ciberesfera".

Ahir, la part que tracta d'ecologia va tenir l'estructura d'un cafè científic i el conferenciant (Paul Toyne) va parlar del paper de la societat civil en la crisi ecològica. Més que fer una conferència, Toyne va exposar alguns fets i va convidar els assistents que participessin activament en el col·loqui.

Algunes coses que es van comentar en el col·loqui em van fer pensar en el meu recent viatge a Líbia. Per una banda, vaig comprovar que el reciclatge dóna feina a moltes persones. Per les carreteres, prop dels nuclis habitats, són abundants les botigues on venen productes que procedeixen clarament del reciclatge, especialment de cotxes i altres vehicles. Estan molt ben organitzats i qui necessita una peça ja deu saber a quina botiga ha d'anar, perquè solen ser botigues monotemàtiques. Hi ha botigues on només venen portes de cotxe; en d'altres, només neumàtics; o només llantes o només parabrises... I es nota que no són materials o peces noves.

Per altra banda, em va sorprendre la disbauxa en la despesa energètica i fins i tot d'aigua. L'autocar en què es va desplaçar el grup amb qui jo viatjava tenia sempre el motor engegat. Em fa l'efecte que el xofer només parava el motor quan ell baixava del vehicle. Tot i la suavitat de la temperatura, sovint engegava l'aire condicionat. I també el deixava engegat, amb les portes obertes, durant moltes parades en què la gent sortia de l'autocar. En alguns hotels tenien també en funcionament l'aire condicionat malgrat que les temperatures fossin suaus i que en algun llit encara hi hagués manta.

I amb l'aigua, no tenien cap mirament. En alguns hotels vaig deixar les tovalloles en els penjadors alts, a costat de la banyera. Com si res; cada dia les canviaven. I per tot el país es pot comprar sense dificultat aigua envasada. (Quants milions d'envasos i de bosses de plàstic no hi deu haver pel desert...) Tanmateix, la riquesa d'aigua de què gaudeix el país avui dia té caducitat perquè no prové de recursos aquàtics renovables: l'extreuen del subsol, de la mateixa manera que n'extreuen petroli. És aigua fòssil, atrapada a molta profunditat en bosses a l'interior de les roques. Els càlculs més pessimistes diuen que el país té aigua per a uns 65 anys. Els més optimistes diuen que n'hi haurà per a uns 300 anys.

O sigui, que els dos principals recursos que estan contribuint al desenvolupament del país no són renovables. Què passarà quan s'esgotin?