Per Tots Sants, castanyes i panellets

Per Tots Sants, castanyes i panellets, diu el refrany. Ja fa algunes setmanes que al mercat venen castanyes i moniatos. Més recentment també he vist panellets, a pastisseries i forns. I un nou ingredient d'aquesta festa tradicional que amb el temps potser ningú recordi que es deia Tots Sants: les carabasses de Halloween, aquesta festa que ens arriba dels Estats Units tot i que ho fa en un viatge de tornada a Europa, d'on va arribar a Amèrica amb la immigració anglosaxona. Gairebé tots els pobles i religions tenen festes dedicades als seus morts. Incorporar les d'altres cultures no em sembla malament, sempre que no oblidem les nostres.

Quan jo era petita, a escola es feien dos dies de festa per Tots Sants: l'1 de novembre, que era la festa religiosa --de precepte-- i el dia 2 de novembre, que era el dia de les Ànimes (dia de los Difuntos, en deien en castellà). Qui recorda ara el dia de les Ànimes? En canvi, aleshores era molt especial. A les cases acostumaven a encendre's les papallones, unes petites metxes fixades sobre un disc que flotava en un plat o altre recipient pla amb oli (o potser era aigua i només una cap d'oli al damunt) i que recordaven els morts --les ànimes-- de la família. Ni en el diccionari normatiu català ni en el català-valencià-balear no he trobat cap definició de 'papallona' amb aquest sentit i penso que potser sigui un calc del castellà, mariposa, atès que el Diccionario de la Real Academia Española sí que té aquesta accepció.

La meva mare encenia cada any papallones per recordar els difunts de la família No recordo on es compraven, però eren molt populars i en la majoria de les cases que jo coneixia aquell dia n'encenien. Una part del disc, que tenia d'uns dos centímetres de diàmetre o potser menys, estava feta amb cartes d'Heraclio Fournier retallades. Devia ser perquè és un tipus de paper impermeable a qualsevol líquid, que no absorbeix l'oli. Em sembla que tenien també una làmina de suro. Em feia angúnia entrar a l'habitació on, sense cap altre llum, cremaven les papallones perquè em feia basarda la possibilitat de trobar-m'hi alguna ànima arribada d'ultratomba. La mainada ens explicàvem històries de morts estranyes i truculentes i d'aparicions --típiques llegendes urbanes-- que havíem après de les persones grans.

La festa de Halloween comparteix algunes característiques amb aquella commemoració de la mort que jo recordo de la meva infantesa, però n'incorpora el component lúdic --que ves a saber si existia en la celebració original-- i potser per això ha tingut tant d'èxit. O potser l'èxit sigui perquè ens arriba dels Estats Units, un país que tothom critica però que la gran majoria pren com a model pel que fa als costums.

Per a mi, demà serà un Tots Sants com els de sempre, de castanyes i panellets. Aquest matí he comprat les castanyes, que demà torraré en una paella vella plena de forats fets amb el Black & Decker (també arribat aquí des dels EUA), i demà compraré uns quants panellets; no molts, perquè és un dolç que embafa, molt atapeït. De moment, Halloween encara no m'ha atrapat.

Carabasses de Hallowen a la Boqueria (24.10.2008, M. Piqueras):




Actualització: He llegit, en El Punt del 31 d'octubre, la tribuna d'Assumpció Cantalozella, titulada "El Halloween i la carabassa de fer por". No sé de quina comarca deu ser l'autora, però explica com a tradició catalana, d'origen celta, pròpia de Tots Sants el buidar una carabassa, fer-li ulls i boca, ficar-hi una espelma i lligar-la a la part superior d'un pal per passejar-la. Per tant, en adoptar un costum suposadament americà allò que estem fent és recuperar un de nostrà que ja s'havia perdut. Cantalozella proposa que "[s]iguem capaços de fer la volta a la còpia dels americans i instaurem «la festa de la gran carbassa» –que tant apassionava en Linus dels Pinuts– com una festa que ens recorda que aquí també, com a Galícia, la Bretanya francesa, Irlanda, Escòcia, una vegada van viure-hi una gent que ens deixaren alguns costums i una mica de llengua."