El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

El Señor de los Milagros

Diumenge 26 d'octubre havia d'anar a un lloc prop de l'avinguda de Sant Ramon, de Barcelona, una zona on la ciutat comtal i l'Hospitalet de Llobregat conflueixen. L'esmentada avinguda i la del cardenal Reig estaven tallades i la guàrdia urbana desviava els cotxes que s'hi apropaven --pocs a aquella hora. Hi havia molta gent pel carrer --una gran majoria amb trets amerindis en les seves faccions-- i de lluny vaig veure encara més gent i una fumera; a més, vaig començar a sentir música de banda (de "banda" de les d'abans, no dels grups musicals que ara també anomenen bandes). No vaig poder resistir la curiositat i em vaig apropar a veure què celebraven.

Era una processó i una senyora em va dir que celebraven la festa del Señor de los Milagros. La processó no era molt llarga i es podia mirar des dels dos costats. Al centre hi havia un paso, com el de les processons de setmana santa, amb una figura de Crist pintada i amb guarniments daurats i platejats. I moltes flors; tantes, que gairebé ocultaven la figura del Crist. Si més no, a la part del darrere no vaig poder veure la pintura. Això del davant i el darrere, ho dic en relació al sentit de la marxa de la processó, perquè el paso em fa l'efecte que era igual pels dos costats. I la gent que formava part del seguici de la processó anava mirant el Señor de los Milagros, de manera que les persones que hi havia al davant, caminaven d'esquena. El fum que havia vist sortia d'uns encensers que duien unes dones vestides de color morat i amb el cap cobert amb unes grans mantellines blanques:


Les dones que porten les mantellines blanques i el vestit morat són les sahumadoras. Caminen enrere, per no donar l'esquena al Crist, i van cremant encens (potser alguna altra substància, però l'olor em va semblar d'encens) i escampant-ne l'olor per l'ambient a mesura que la processó avança. Unes noies duien dos estendards: un semblava pagat per alguna família; l'altre, per les sahumadoras:


Després, fora de la processó, vaig veure algunes dones vestides també de color morat i amb uns cordons penjant de la cintura, com les sahumadoras. Em va recordar els hàbits que quan jo era petita duien algunes dones per alguna promesa que havien fet a algun sant. Acostumaven a ser uns vestits de llaneta color negre, marró fosc o morat (suposo que depenia del sant o verge a qui s'hagués fet la promesa), de màniga llarga i de coll tancat, tant si era estiu com hivern. A la cintura duien uns cordons, que també eren de color diferent segons l'hàbit. Les que duien el vestit morat duien els cordons grocs. Una medalla d'agulla a un costat del pit era l'únic guarniment.

Posar-se l'hàbit durant un temps més o menys llarg era l'equivalent als exvots que algunes persones portaven a esglésies i santuaris. Durant la meva infància vaig viure prop del santuari de Sant Josep de la Muntanya i sovint hi anàvem a jugar (era més a prop de casa que el parc Güell, un altre indret on ens portaven a jugar i córrer). Hi recordo una capelleta plena d'exvots que penjaven de les parets i del sostre. Aquells braços, cames, caps, cors i altres parts del cos humà de cera em feien més aviat angúnia, però al mateix temps sentia curiositat per llegir les notes que els acompanyaven, que en alguns casos explicaven amb força detalls el motiu pel qual es donava les gràcies a Sant Josep.

Diumenge, veient aquelles dones i recordant aquells costums que ara poden semblar tronats vaig pensar que, tot i que jo ja tingui bastants anys, tampoc fa pas tant de temps que els costums d'aquí no eren massa diferents dels d'aquesta gent. I que no cal sortir de la península Ibèrica per visitar llocs on encara es barreja religió, superstició i costums populars.

A Youtube he trobat la història del Señor de los Milagros --o Cristo Morado-- a qui el poble peruà venera. Hi ha també bastants vídeos de les processons que li dediquen en molts llocs; a Perú i també a l'estranger.

2 comentaris:

tupperware ha dit...

Parlant d'exvots: recordeu "Solitud" de Víctor Català.

On encara és ben viva la tradició dels exvots és a Itàlia, si més no, a Nàpols i a Sicília, els més recents que he vist.

A mi també em porten records d'infantesa les cames i braços de cera (crec que als infants els agrada el macabre).

uncnoun ha dit...

A Nàpols és realment impresionant l'esglesia on veneren el Sant aquell que era metge. A més, allà els exvots eren "xapes" de plata.