El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Camille Claudel

Camille Claudel (1864-1943) als vint anys
(Wikimedia Commons)

A París hi ha un museu que no és ni de bon tros tan visitat pels turistes com el Louvre, però que val la pena no perdre's quan es va a la capital francesa. Em refereixo al Museu Rodin, situat prop del Sena i de l'església dels Invàlids, en una casa enjardinada. Quan el vaig visitar, allò que més m'hi va agradar no vans ser les obres de Rodin, sinó les de Camille Claudel, una escultora de qui jo no havia sentit parlar mai fins que la meva filla Elena va anar a París amb l'escola i a la tornada em va parlar d'aquest museu i de l'obra d'aquesta artista. En va tornar entusiasmada i quan jo el vaig visitar vaig entendre-ho, perquè a mi també em va captivar.

Camille, nascuda el 1864, i germana de l'escriptor Paul Claudel (1868-1955), volia ser escultora i el 1883 va entrar en el taller d'August Rodin (1850-1934); en va ser una alumna avantatjada, també va fer-li de model i ben aviat es van fer amants. La seva relació íntima va durar prop de deu anys, si bé van seguir veient-se de manera regular fins el 1898. Després de la seva ruptura, Camille va passar per una fase de gran creativitat i va fer algunes de les seves millors obres, que mostren la influència del seu mestre Rodin.

El 1905 Camille va començar a tenir crisis psicològiques, a mostrar signes d'aïllament i descurar la seva persona i les seves coses. També destrossa algunes de les seves obres a cops de martell, i arrenca el paper de les parets. El 1913 ingressa en un manicomi. Des d'aleshores fins a la mort, el 19 d'octubre de 1943, viu internada en diversos centres psiquiàtrics, tot i que hi ha èpoques en què els metges aconsellen la mare de Camille que la porti a casa, que el seu estat no requereix d'internament.

Per sort, Camille no va destrossar tota la seva obra. Les peces que es conserven en el Museu Rodin a mi em van semblar el tresor més preuat d'aquell museu.

2 comentaris:

tupperware ha dit...

Tens tota la raó. Jo també he passat moltes estones agradables al museu Rodin.

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tú. Hi ha una biografia molt interessant d'ella de l'editorial Circe.
Petons des de Madrid.