El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

L'adulteració dels aliments ve de lluny

Ens fa l'efecte que això de l'adulteració dels aliments és cosa de la vida moderna i que fins al segle XX tot el que es menjava i bevia era natural. Doncs no devia ser-ho tant, perquè el 1820 es publica un llibre que duu per títol Tractat de les adulteracions dels aliments i dels verins de la cuina. N'és l'autor Fredrick Accum, que era un "químic en actiu i membre de les principals acadèmies i societats d'arts i ciències d'Europa". Accum és anglès i en el prefaci posa "London 1820", però el llibre sembla publicat a Filadèlfia. Gràcies al Projecte Gutenberg està a disposició de tothom.

No l'he llegit tot, però n'he mirat l'índex i n'he brostejat alguns capítols. És curiós veure com ho feien per adulterar begudes i aliments, sempre amb l'objectiu --com avui dia-- de treure més benefici de la venda del producte. En la secció dedicada a la cervesa, l'autor publica una llista de persones que van ser jutjades i condemnades per vendre ingredients per a adulterar la cervesa. Entre d'altres, feien servir melasses i cola de peix. El te s'adulterava barrejant, amb les autèntiques fulles de te, les d'altres plantes. Al cafè també li afegien llavors d'una altra planta.

M'ha cridat l'atenció un tipus d'adulteració del pebre en gra: barrejaven els grans autèntics amb grans d'altres plantes i amb grans "artificials", en la preparació dels quals fins i tot entrava argila. No hi ha perill que aquest tipus d'adulteració es faci avui dia; els grans artificials sortirien més cars que els naturals. L'autor havia detectat fins a un 16% de pebre artificial en els paquets que havia examinat. L'argila sembla que era molt útil per adulterar altres aliments. Era també un "ingredient" per a fer confits.

Hi havia adulteracions que eren més perilloses. Per exemple, el coure o el plom vermell que també s'afegia com a ingredients d'alguns confits per donar-los un color vermell que els fes més atractius; l'àcid sulfúric que afegien al vinagre per fer-lo més àcid; o una planta tòxica que es feia servir en rebosteria per donar gust d'ametlles. El llibre també dedica uns a capítols als verins que poden contenir els aliments per la manera com han estat tractats (especialment plom i coure dels recipients amb què han estat en contacte).

Per sort, en el seu Tractat, Accum també il·lustra sobre la manera de detectar aquestes adulteracions i verins. Pel que diu en el prefaci, la seguretat alimentària devia ser més aviat precària: "seria difícil esmentar un sol article alimentari que no es trobi adulterat d'una manera o altra; i hi ha algunes substàncies que gairebé mai es troben en el seu estat genuí."