dijous, 23 d’octubre del 2008

Aloma, teatre musical

Dimarts vaig anar a la preestrena d'Aloma, la versió musical de la novel·la del mateix títol que va escriure Mercè Rodoreda. Crec que avui n'és l'estrena oficial. Vaig llegir Aloma fa molts anys i no en recordava bé l'argument. Amb les novel·les i contes de Mercè Rodoreda em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen, que barrejo el record de moltes d'elles i arriba un moment que ja no sé què passava en quina pel·lícula (o llibre, en el cas de Rodoreda), però totes m'agraden. El fet que la companyia que preparava el musical fos Dagoll Dagom, i que estigui dirigida per Joan Lluís Bozzo ja era una garantia. Per tant, hi vaig anar convençuda que veuria un bon espectacle. I així va ser.

La història d'Aloma, la noia que deixa enrere l'adolescència i es fa una dona madura, que passa en uns mesos de la innocència a la responsabilitat, potser al jovent d'ara li sembli carrinclona, però cal considerar-la en el context històric de la Barcelona de la dècada de 1930 en què està ambientada. Vaig trobar molt bé el repartiment, i alguns números són d'aquells que després es recorden i cantussegen, com aquell de "les veles s'inflaraaaan, el mar ens portaraaà...", de Mar i cel, que em fa l'efecte que tothom que va veure aquella obra recordarà sempre. Com en altres obres realitzades per Dagoll Dagom, la música és en directe, cosa que s'agraeix.

El Teatre Nacional de Catalunya ha posat a YouTube un vídeo de presentació d'Aloma:



La recomanació d'una aficionada al teatre, però gens experta: aneu-hi, no us decebrà! (I a diferència d'Un dia. Mirall trencat, entendreu molt bé l'argument encara que no hàgiu llegit el llibre.)

1 comentari:

Raquel ha dit...

Jo també hi vaig anar. Em va agradar perquè era Rodoreda, però penso que es van equivocar fent d'Aloma un musical. Crec que si l'haguessin fet com una obra de teatre i prou la duresa hagués quedat més ben palesa. Vaig trobar molt poc encertat el ball divertit mentre cantaven "l'amor és un càstig, l'amor em fa fàstic". Així comença la novel·la i és una afirmació molt grossa com per posar-la amb un ball de festa.

Crec que l'error va ser aquest.
Tot i així hi va haver escenes que em van agradar molt, com per exemple, la que sortien tots els personatges a l'escenari i cantaven junts -em sembla que cap al final de l'obra-.

A banda de tot això, l'escenografia em va agradar.