El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 25 de juny de 2010

L'acant i l'arquitectura clàssica

Qui no ha après a història allò dels estils (o ordres? no ho recordo bé) arquitectònics clàssics, dòric, jònic, i corinti? En recordo les diferència especialment pel capitell de les columnes. La dòrica, la més primitiva, té un capitell molt senzill; la jònica, té unes volutes, un guarniment en espiral; i la columna coríntia està guarnida amb les característiques fulles d'acant. En el capitell de la foto, malgrat l'erosió, es poden apreciar les fulles d'acant:

Capitell corinti a Beit She'an (antigament Escitòpolis, al nord d'Israel)
(Foto Wikimedia Commons)

Vitruvi atribueix a Cal·límac la creació d'aquest capitell. Diu que, a costat de la tomba d'una noia, la seva mainadera va deixar-hi una cistella amb alguns objectes que agradaven a la noia, i la va tapar perquè es conservessin més temps. Sota del cistell va començar a brotar una planta d'acant, i les seves fulles i tiges van anar creixent com van poder. La visió d'aquella cistella envoltada i coberta de fulles d'acant, va inspirar-lo per fer el capitell corinti.

Però quants noi i quantes noies que han après de memòria els noms dels tres capitells coneixen la planta en què es va inspirar el creador del corinti? Jo vaig trigar molts anys a identificar-lo amb la planta real, Acanthus mollis, coneguda com a acant, carnera o herba carnera, geganta o herba geganta, i cànem de bruixa.

El nom d'herba gegant és molt escaient per a aquesta planta herbàcia, de unes fulles molt grans. Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, diu que les fulles de l'acant poden arribar a tenir un metre de llargada. Com totes les seves descripcions de plantes, aquesta és molt acurada i fa servir un vocabulari que de tant en tant m'obliga a consultar el diccionari. Vegem-ne una mostra:

[...] hierba gigante, vivaz, con hojas verdinegras y relucientes [...] lampiñas o con una ligerísima pelusilla en las venas y en su largo rabillo, recortadas en profundos gajos [...] Cuando es tiempo de ello, el acanto echa un prolongado bohordo que se empina hasta 1 m. de altura y aun más, sobre cuya sumidad se forma un espeso ramillete de flores sin cabillejo que las sostenga, cada una de las cuales nace en la axila de una hojita floral espinulosa en los bordes...

Ara, l'acant, el veig tot sovint perquè en el jardí comunitari que hi ha davant de casa, n'hi sol haver. Aquests dies és en plena floració:


Fotos planta acant: M. Piqueras (13.06.2010)

3 comentaris:

Clidice ha dit...

m'ha semblat una història molt interessant. ahir vaig sortir a córrer tard, a mig matí. al sòl s'hi reflectien les fulles de la vegetació que m'envoltava descobrint regularitats que mirant la planta no es veuen i, sense venir a tomb, vaig pensar: segurament per una visió similar algú algun dia va traslladar aquests motius en un vas, o en una paret ... m'ha fet gràcia llegir-te i és que devem ser poc originals imagino :)

La lectora corrent ha dit...

Clídice, a mi m'agrada molt la vista dels arbres i la vegetació a primera hora del matí o a la tarda quan el sol ja és baix. La llum entre les fulles fa que les vegis amb unes tonalitats molt variades i que tinguin una lluminositat especial. Moltes vegades he pensat que m'agradaria saber pintar (però pintar bé, com els grans pintors de la llum i la natura) per copsar aquells moments.

fra miquel ha dit...

L'acant! Una planta certament arquitectònica :o)
La tinc pendent per postejar, em sembla que enllaçaré el teu post quan ho faci.
Una abraçada