dimarts, 7 d’octubre del 2008

"Els ocells", ciència ficció?

De bon matí era per sortir al balcó i, a través dels vidres, l'he vist a pocs metres d'on jo em trobava. Es passejava per la coberta d'uns locals comercials que hi ha a costat de casa. Solitari, amb un posat tranquil, apropant-se fins a l'extrem de l'edifici, tornant enrere, explorant aquell espai com si hi busqués alguna cosa. De bona gana li hauria fet una foto; el tenia tan a prop! Però no volia perdre'm l'observació del seu passeig, que no sempre és possible veure un gavià argentat a tan poca distància. Suposo que era un gavià argentat i no una gavina perquè tenia el bec groc i les potes eren també grogues.

Mentre l'anava observant he pensat en aquests canvis de costums que han experimentat gavians i gavines en les darreres dècades. Ja no són ocells exclusivament marins. Han anat ficant-se terra endins, segurament perquè els deu resultar més fàcil trobar menjar. Per això és fàcil veure'ls prop d'abocadors. Recordo que fa anys en vaig veure molts al Pallars, en un abocador que hi havia a la vall de Cardós. I a Banyoles havien arribat a ser un problema ambiental, tot i que en el darrer cens es va constatar que el nombre de gavians havia davallat.

També he recordat una escena que vaig presenciar fa algun temps al carrer Ferran de Barcelona. Vaig veure una gavina que caçava a l'aire un colom; el va atrapar amb el bec i a continuació el va deixar caure al terra, on el pobre colom devia quedar ja mort o si més no inconscient. La gavina aleshores va fer una baixada gairebé en picat, com si fos un ocell rapinyaire, i va agafar el colom de nou amb el seu bec. Vaig recordar un documental de Féix Rodríguez de la Fuente en què un ocell rapinyaire atrapava una cabra (si no era un cabra, pot haver estat una daina o una gazela), se l'enduia enlaire i després la deixava caure perquè s'estavellés contra les roques.

I he pensat en Els ocells de Hitchcock. Avui era un sol exemplar de gavià passejant a pocs metres del meu balcó. L'ocellot ha despertat en mi un sentiment de curiositat. Tanmateix, si en comtpes d'un sol exemplar n'hi hagués vistos uns quants, potser el sentiment hauria estat de basarda.

Gavià argentat (Larus michahellis)
Foto: Júlio Reis (Wikimedia Commons)