El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Històries d'hospital (II)

Em referia ahir a la meva experiència com a pacient i el que passa o pot passar dins les habitacions dels hospitals. El passadís d'una planta, però, pot ser encara més entretingut. És un ambient que va variant al llarg del dia, però on sempre hi ha activitat. Al matí, les auxiliars i infermeres que van d'habitació en habitació per prendre la pressió i la temperatura i comprovar com es troben els pacients. Després, els carros amb el servei d'esmorzar i els que duen els estris per a la neteja de les habitacions o per canviar llençols, tovalloles, camisoles dels pacient; personal de manteniment que ve a fer alguna reparació; algunes visites que ja comencen a arribar.... Mentrestant, metges que van amunt i avall per visitar els seus pacients. No sé per què, jo esperava cada dia amb il·lusió la visita del metge, un cirurgià jove --per l'edat, podria ser el meu fill-- que transmet confiança i traspua bonhomia. (Fa molts anys, la meva mare m'havia dut a metges que tenien edat de ser el meu avi; després vaig anar a metges que podrien haver estat el meu pare o la meva mare; més tard ja eren de la meva edat o semblant; ara m'ha operat un metge que podria ser el meu fill, i el fisioterapeuta que em fa la rehabilitació gairebé podria ser el meu net. Tempus fugit...)

Més tard, pel passadís hi ha també pacients que van amunt i avall. N'hi ha que ho fan per recomanació mèdica, perquè els convé caminar i no estar-se tot el dia al llit o asseguts. D'altres, per avorriment, perquè el temps a l'hospital transcorre molt lentament. El tercer dia jo ja vaig sortir a caminar, a fer pràctiques amb les crosses i fer treballar una mica el genoll nou. Primer vaig fer-ho amb la fisioterapeuta que cada matí venia a fer-me fer alguns exercicis, però després ja vaig anar pel meu compte. En les meves excursions, sovint em creuava amb altres pacients que també anaven amunt i avall del passadís. Al final, de tant creuar-nos ja ens saludàvem i fins i tot creuàvem algunes paraules.

Una dona més gran que jo que caminava ajudant-se amb una crossa, en saber que m'havien posat una pròtesi de genoll em va dir que esperava que tingués més sort que ella, que duia ja sis operacions després que li posessin la seva, de pròtesi. Em va dir que era "por culpa de una batería". Em va estranyar molt perquè, que jo sàpiga, les pròtesis de genoll són substitucions de peces anatòmiques del cos, i no necessiten cap bateria. Però pel seu accent lleugerament gallec, vaig suposar a què es referia. Vaig recordar que alguns microbiòlegs gallecs quan parlen de bacteris diuen "baterias", com si no poguessin pronunciar la c que hi ha abans de la t. I quan després la dona va afegir que els antibiòtics no li van anar bé i "la corina se subió hasta el riñón" vaig tenir ben clar que el seu problema havia esta una infecció. Ella va parlar de la corina perquè li deu sonar del safareig que es va fer sobre la vida privada de l'anterior rei. Però posaria la mà al foc que es tracta d'un corinebacteri (Corynebacterium), un gènere bacterià amb espècies que pul·lulen pels hospitals i poden infectar pròtesis, catéters i altres dispositiu.

En un altre passeig pel passadís vaig creuar-me amb una dona anciana que anava vestida de carrer però duia, penjant del braç, la camisola (el ponxo, en l'argot de l'hospital). Després, quan jo era ja dins de l'habitació, vaig sentir que una auxiliar li deia que no podia sortir al passadís vestida com si anés al carrer, que mentre estigués ingressada havia de dur el ponxo i una bata al damunt. La dona no volia, perquè la seva intenció era marxar. Es veu que ja ho havia intentat més d'una vegada i l'auxiliar va haver de demanar ajut per dur la dona de nou a la seva habitació, que era a costat de la meva. L'endemà va canviar de tàctica i intentava marxar... nua! Vaig sentir les veus d'una auxiliar que li deia: "¿Qué haces sin ropa? ¡Entra y ponte en seguida el poncho!".

I qualsevol que fos l'hora en què sortís de l'habitació, gairebé sempre em creuava amb un senyor que caminava amb el pal que s'usa per subjectar les ampolles de sèrum, però ell hi duia penjada una altra cosa, una mena de maleteta negra, com la que fa servir molta gent per dur el menjar a la feina. Un dels dies que vaig fugir de la meva habitació envaïda per la família de la meva companya i vaig anar amb una visita a seure a la saleta, va arribar-hi aquell home. Com que devia estar avorrit, va explicar-nos el seus mals. Ens va dir que feia un mes que estava ingressat i, al mateix temps que s'aixecava la jaqueta del pijama va preguntar: "No tenen manies vostés?". Si n'haguéssim tingudes, ja hauria estat massa tard, perquè no vam poder evitar veure una cosa negra de forma rectangular, de la qual sortia un cable que anava fins a la maleteta que acompanyava l'home contínuament. Ens va dir que allò negre era una esponja que aspirava tota la porqueria que tenia en la cavitat abdominal i ho bombejava al maletí. I que fins que no hagués fet neteja, havia d'estar-se a l'hospital. Després d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb ell em temia que no tornés a arremangar-se el pijama.

A més de la pacient que volia escapar-se de l'hospital, n'hi havia altres dues que, de nit, en comptes de trucar al timbre, cridaven les infermeres de viva veu. Una deia "¡Señoritaaaaaa!, ¡señoritaaaaa!" i l'altra "Nenaaaa!, nenaaaa!". La segona, a mes del 'nena', de tant en tant hi afegia alguna frase com ara "Nena, vine, que tinc molta feina!" o "Nena, vine que tinc nens petits!".

La majoria de les infermeres i auxiliars demostraven tenir una paciència gairebé infinita amb les persones malaltes o operades amb qui havien de tractar. Com més conec des de dins la vida hospitalària, més crec que és aquest personal el que hauria d'anomenar-se pacient.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

Durant el temps que he hagut d'anar d'acompanyant als hospitals, quan els pares van començar a tenir problemes, època que es va allargar força temps, he viscut, és clar que com a col·lateral, situacions com les que expliques i molt més surrealistes.

Sobre la paciència del personal, la majoria en té però també he trobat de tot, per desgràcia, i sovint penso que la qualitat mèdica rau més aviat en el tracte que no pas en els coneixements. En totes les professions hi ha de tot i la gent també té dies de tota mena. Però, vaja, en el camp educatiu també vaig trobar de tot.

Júlia ha dit...

El tema de la vestimenta també s'hauria de debatre, hi ha països que ho han fet, la gent de vegades sent que perd la dignitat a dins d'aquestes camisoles i això de voler escapar-se també ho he viscut de prop.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, els dies que vaig estar a l'hospital van començar a fer canvis de model de les camisoles. Jo en vaig estrenar un parell que eren més discretes, creuaven més pel darrere i no anaves ensenyant les natges quan t'aixecaves. Per altra banda, segons el que tingui el pacient, pot dur el seu propi pijama o camisa de dormir. El meu marit, en les moltes estades que va fer al Clínic els darrers anys, gairebé sempre va dur els seus pijames.

I si bé és cert que de tant en tant et trobes alguna infermera que creus que ha oblidat la seva professió, en general les he trobat molt pacients i comprensives.

Oliva ha dit...

LO PITJOR DELS HOSPITALS ES TENIR QUE INGRESA EN UNA "PLANTA" D'AQUELLES ON LA CIRUGIA NO HI TE RES A VEURE N'HA FER,ALLA ES RESPIRA POR.

Josep ha dit...

Penso que moltes vegades no sé com es pot tindre tanta paciència. Generalment trobo molts més maleducats a alguns pacients que a qualsevol persona que ens atengui. Sobretot a urgències.

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, és cert que a urgències es veu de tot, però de vegades són més impertinents els acompanyants que els mateixos pacients. Una de les coses que no entenc són les queixes quan diuen que han atès abans algú que ha arribat més tard, com si allò fos la cua del supermercat, que agafes número i despatxen per ordre de número.