El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 27 de desembre de 2009

El vesc i el Nadal

Hi ha algú que no tingui una branqueta de vesc en algun lloc de casa aquests dies de Nadal? (Bé..., ho confesso: enguany jo no en tinc, però em sembla que és el meu primer Nadal sense vesc.) Segons Pius Font i Quer, el vesc també és anomenat, en català, visc, herba del vesc, visquera, visc quercí i els seus derivats visquercí (o viscarcí), viscarí, escarcí. Jo l'he sentit anomenar també gui, però penso que potser sigui un préstec del francès, llengua que anomena gui el Viscum album, que és el nom científic d'aquesta planta.

El vesc és una planta llenyosa que sol tenir forma arrodonida i fer des d'un pam a mig metre (però pot arribar a ser molt més gran). Si aneu al bosc a buscar-ne, no la cerqueu per terra, perquè no té arrels que penetrin en els sòls per quedar-hi fixada i obtenir-ne els nutrients que necessita per créixer. La trobareu sempre damunt les branques d'arbres o arbusts, dels quals xucla la saba. Tot i que viu a expenses de la planta damunt la qual creix, és una planta semiparàsita, perquè no depèn exclusivament de l'altra planta. De fet, té clorofil·la i pot fabricar el sucres que necessita (La il·lustració és del llibre Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz, d'O.W. Thomé, 1885; procedència: Wikimedia Commons).

Si una llavor de vesc cau a terra, no en sortirà cap planta. Cal que les llavors vagin a parar damunt d'un arbre o arbust perquè es desenvolupi una nova planta que es fixa a les branques del seu hoste mitjançant uns haustoris o òrgans xucladors de forma cònica que s'enfonsen fins arribar a la llenya. Dels hausteris surten unes ramificacions laterals que s'escampen sota l'escorça de la planta parasitada i emeten uns hausteris secundaris. Aquesta morfologia de la part que queda sota l'escora fa que sigui molt difícil eradicar el vesc de la planta damunt la qual creix. Per tant, potser l'arrancada massiva de vesc per al Nadal encara vagi bé per a la salut dels arbres i arbusts damunt dels quals creix. De tota manera, n'hi ha tanta demanda, que crec que hi ha qui el fa créixer damunt d'arbres per comercialitzar-lo; si més no, això he llegit en algun lloc.

El vesc viu principalment damunt les branques d'arbres de fulla caduca. Per això a l'hivern, quan els arbres estan en repòs i sense fulles, es poden veure molt bé els matolls arrodonits de vesc entre les seves branques:

Vesc creixent damunt bedolls, a Berlín (M. Piqueras, març 2008)

El fruit del vesc és una baia, un fruit carnós, com ho són els grans de raïm o els tomàquets, però d'una mida aproximada d'un pèsol; una boleta que primer és de color verd i després es torna translúcida. En el seu interior conte una substància apegalosa (que s'anomena també 'vesc', com la planta), que facilita el creixement de noves plantes. Els ocells que en mengen els fruit es desprenen de les llavors refregant el bec sobre les branques dels arbres, on queden adherides.

Tradicionalment, el vesc era considerat una planta medicinal. Pius Font i Quer en parla en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado i recomana no usar-la, atès que és una planta que també és tòxica. Avui dia se'n continuen estudiant les seves propietats farmacològiques, especialment el seu ús com a terapèutica complementària en el tractament d'alguns tipus de càncer. La revista British Medical Journal, se'n feia ressò en el seu editorial del 23 de desembre de 2006 (malauradament, sense sucripció individual o institucional només se'n poden llegir les primeres línies) i deia que, a l'Europa continental, moltes persones amb càncer s'estaven injectant extractes de vesc, amb una despesa anual que pujava a 45 milions d'euros. Afegia que estudis fets de manera independent no abonaven l'aplicació del vesc, per causa dels molts efectes secundaris i perquè algun experiments de laboratori semblaven indicar que el vesc podria fins i tot estimular la proliferació d'alguns tipus de càncer. L'autor de l'editorial recomanava el vesc només com a decoració nadalenca i per fer-se un petó en passar-hi per sota.

Com a curiositat relacionada amb el vesc i el Nadal, vegeu aquest "invent" d'un nord-americà que una patent de 1984 descriu com a una diadema per aguantar una branca de vesc damunt del cap:

Patent EUA núm. 4.488.316 (18.12.1984)

La finalitat de l'invent és proporcionar un suport al vesc per dur-lo damunt del cap durant els parties de Nadal i incitar altres persones a fer un petó a qui el porti, seguint el costum que, si una persona es troba sota del vesc penjat en el marc d'una porta, qualsevol altra pot fer-li un petó. Amb la diadema, com que el vesc és contínuament damunt del cap de qui la porta, tothom pot fer-li un petó.

9 comentaris:

Natxo ha dit...

Al llegir l'article em va entrar un dubte: com una altra de les típiques plantes nadalenques és el grèvol (Ilex aquifolium) no recordava si alguna d'ambdues era planta protegida.

Resulta que és el grèvol i no el vesc. He hagut de recuperar els apunts de Botànica perquè dubtava (en el fons era lògic, en Panoràmix no hagués permés que una planta anés cap a l'extinció, jeje).

Gràcies per, una altra vegada, apropar-nos la ciència a la quotidianeitat.

P.S.: Aquest any ma mare ha tornat a tenir vesc; aquesta vegada he sigut jo qui ha recuperat la tradició.

Natxo ha dit...

Molt curiós l'invent, ara no sé jo si tingué molt d'èxit.

La lectora corrent ha dit...

El grèvol ja fa anys que està protegida. El vesc suposo que, arrencar-lo --sense passar-se, però-- fins i tot deu anar bé atès que és una planta semiparàsita i, si creix molt, l'arbre se'n ressent i pot morir.

L'invent no sé si devia tenir èxit, més aviat diria que no, però potser va servir d'inspiració a coses tan horribles com aquelles banyes de ren que he vist que es posen al cap algunes persones com a símbol del Nadal.

uncnoun ha dit...

No sé si serà perquè estic a la biblioteca del campus nord, però em surt l'article sencer i els comentaris que en fa la gent.

Sembla ben bé com els comentaris d'un blog!

La lectora corrent ha dit...

uncnoun, no entenc què vols dir. Si parles d'aquest bloc, és lògic que sembli un bloc. O fas referència a alguna altra cosa que veus a l'ordinador?

uncnoun ha dit...

Em referia a l'article del British Medical Journal que comentes al post.

La lectora corrent ha dit...

uncnoun, no hi havia caigut. Primer he pensat que havies vist l'article sencer perquè la biblioteca de la UPC té una subscripció institucional a la revista. El dia que vaig mirar aquell editorial no vaig poder llegir-ne més que un tros, però avui l'he pogut veure sencer. No sé quan de temps ha de passar perquè el BMJ deixi en accés obert el seus continguts. Pel que fa als comentaris és allò que fa diferent la revista impresa de la seva versió digital, donant-li un valor afegit.

franz ha dit...

A la meva família (segurament per la meva mare, de Montmeló) sempre se n'ha dit gui. El teu és dels escassos testimonis que trobo que citin aquesta denominació, que no es troba als diccionaris que he pogut consultar. Gràcies!!!!!

La lectora corrent ha dit...

Franz, jo ho he sentit a algunes persones, però no sabria dir d'on eren. Una era una florista a la qual comprava flors i plantes fa anys. El cas és que no era catalana de naixement i no sé on ho devia aprendre ella.