diumenge, 27 de novembre del 2016

La Cuba que jo vaig veure

Carrer de L'Havana vieja
He vist a Twitter una piulada d'una persona que es lamenta perquè ha vist esmicolat el seu somni de conèixer "la Cuba de Fidel amb Fidel" i afegeix unes etiquetes (hashtags) elogioses per al Comandante. En veure aquestes piulades he pensat que, si aquesta persona hagués conegut la veritable Cuba de Fidel, potser el somni que se li hauria esmicolat hauria estat el de veure el dictador cubà amb els ulls que el veu ara.

La Lectora corrent a La bodeguita del Medio
Jo també tenia il·lusió per conèixer la Cuba de Fidel abans que ell desaparegués, però no pas perquè pensés que el país era millor del que serà després de la seva mort. (Era mera curiositat, de la mateixa manera que em va interessar la Líbia de Gadafi.) I no volia fer-ho anant-hi en un típic viatge d'agències, que és el pitjor tipus de viatge per conèixer qualsevol país. El 2002, amb la col·laboració d'una professora de la Universitat de l'Havana, vaig organitzar el meu viatge a Cuba; curt, només podia ser fora de Barcelona una setmana. La meva amiga em van convidar a fer una conferència a la Universitat per als alumnes d'un màster de toxicologia i em va buscar un hotel que tenia un acord amb la universitat. També em va posar en contacte amb un estudiant que, per un preu relativament mòdic --però que al final no ho va ser tant-- em podia fer de xofer alguns dies.

Vaig aprofitar el viatge per trobar-me també amb algunes altres persones que no coneixia personalment, però amb les quals tenia interessos comuns i hi havia tingut contacte per Internet: alguns traductors científics i gent del món de l'edició científica i una dona que col·laborava amb la Universitat per temes de salut i gènere, bastant coneguda en àmbits feministes internacionals.

Vaig visistar tres cases particulars en dies diferents i els ambients que hi vaig veure em van fer pensar que alguna cosa fallava en aquell país on teòricament tothom tenia els mateixos drets. La professora de la Universitat --catedràtica-- vivia amb el seu marit --metge d'un dels millors hospitals del país-- en un pis de dimensions molt reduïdes, on els pocs mobles que hi havia semblaven rescatats d'algun drapaire. L'edifici era molt vell, però potser no tant com semblava pel seu deterior, i a l'entrada hi havia un home que feia de porter i controlador de les visites que rebia el veïnat. La meva amiga em va convidar a dinar i el dia abans em va preguntar si m'agradava la carn de porc perquè pensava oferir-me un arròs amb porc. L'endemà em va costar identificar la carn de poc amb unes poques tires esfilagarsades de carn que sorgien de tant en tant d'algun punt del plat d'arròs.

Un edifici en el campus
El dia abans vaig estar visitant el campus de la Universitat on treballava la meva amiga (ara ja deu estar jubilada, si és que els permeten jubilar-se), un lloc bonic, fora del centre, amb jardins, camps i molta vegetació al voltant dels edificis. El deganat era en un edifici colonial espanyol (havia estat la casa dels propietaris de la finca on ara hi ha el campus). Era molt bonic, però posaria la mà al foc que no s'hi ha fet cap reparació ni se n'ha pintat l'interior des que els seus propietaris van haver d'abandonar Cuba. A les parets, blanques, s'hi podien veure milers de taques de mosquits esclafats; els mobles es desmuntaven a la que els tocaves una mica; per seure vaig haver de provar diverses cadires fins que en vaig trobar una d'estable. Abans de marxar, vaig veure que hi havia un grup de gent fent cua al costat d'una finestra de la casa i la meva amiga em va demanar que esperés una estona. En tornar em va dir que la cua era perquè havien arribat diners i va anar a veure si n'hi donaven. O sigui, que no cobraven a final de mes, sinó quan anaven arribant diners al deganat. I això era en una universitat en el segle XXI.

Vist en el campus de la Universitat

Pel campus vaig veure nois i noies que anaven amb coberts (cullera, forquilla i ganivet) cap a un edifici. Em va estranyar i la meva amiga em va dir que anaven a la cantina i que cadascú s'havia de dur el cobert, perquè la Universitat no en tenia. I em va confessar que no m'havia volgut ensenyar la cantina perquè era un lloc que estava en molt males condicions. No crec que estigués pitjor que alguns laboratoris que vaig veure o l'estabulari on em va dir que treballaven amb animals d'experimentació quan ens hi arribaven perquè en aquell moment no en tenien.

Un altre dia vaig anar a sopar a casa d'una parella que ell tenia un alt càrrec en un servei de publicacions del Govern i ella era biòloga del jardí botànic de l'Havana. Comparada amb el pis de la catedràtica, la llar d'aquesta parella, sense tenir cap luxe, era un palau. I es notava que en el rebost no els mancava de res. El mobiliari era auster, però molt digne.

També vaig sopar a casa de la feminista col·laboradora de la Universitat. Aquell vespre va convidar també una col·lega i dues dones nord-americanes que eren de visita a l'Illa en representació d'una associació de dones dels EUA. (Suposo que havien aconseguit el visat perquè era una associació més afí a les idees socialistes que no pas a les del Govern dels EUA.) I em sembla que per viatjar a Cuba ho havien hagut de fer a través d'un tercer país, perquè no hi havia connexions directes. El pis d'aquella dona estava situat fora del centre de l'Havana, a Vedado, en una zona d'aspecte residencial, prop d'un dels millors hotels de la ciutat i del Malecón. Era petit, però molt acollidor i no hi faltava de res: a la cuina, tots els electrodomèstics que podrien trobar-se en un apartament a Miami; a la sala, una cadena musical i un televisor modern. I en un racó adaptat com a despatx, un ordinador Apple. El temps ha esvaït els meus records, però em sembla que em va dir que el seu marit tenia una professió que li pagaven en dòlars, cosa que li permetia comprar moltes coses que estaven vedades a la majoria de la població, com ara electrodomèstics i ordinadors moderns.

El cor de la classe em saluda
També vaig visitar una escola a la qual anaven molts fills i filles de professors i personal no docent de la universitat. Em van cantar unes cançonetes patriòtiques que parlaven de la revolució i que em van sonar com si aquí, en temps de Franco, m'haguessin cantat el Cara al sol.

Tot i que el meu viatge no havia estat organitzat per cap agència, tenia curiositat per conèixer la Cuba que es mostra als turistes i em vaig apuntar a dues excursions amb autocar: una d'elles a Varadero, la zona turística per excel·lència a uns 140 km de l'Havana capa a l'est; i una altra cap a l'oest de l'illa, per visitar Pinar del Río (la capital de la província del mateix nom) i Viñales, una vall que és parc nacional de Cuba i que la Unesco va declarar patrimoni natural de la humanitat el 1999. L'organització de les excursions era feta des d'una agència del Govern i es notava que els guies estaven formats per mostrar una imatge del país que era molt diferent de la real. No sé si es creien tot el que deien o si recitaven la lliçó apresa perquè era el seu deure.

Hotel de luxe a Varadero
A Varadero l'autocar ens va deixar en una platja, a costat d'un restaurant i el guia va dir que teníem algunes hores per gaudir del mar i després, si volíem, podíem dinar en aquell restaurant abans de tornar a l'Havana. A mi, tot i que gaudir d'un bany en aquelles aigües cristal·lins em semblava atractiu, m'abellia més conèixer el poble; al cap i a la fi, d'aigües cristal·lines i blaves com aquelles també en tenim a la Mediterrània. Amb una dona d'Alacant que formava part del grup vam decidir anar pel nostre compte a conèixer el poble i a visitar l'hotel més antic, on va començar el boom turístic. Vam haver de caminar uns cinc quilòmetres al llarg d'aquella península gairebé paral·lela a la costa (a un costat, l'Atlàntic; a l'altre, la badia de Cárdenas) en direcció est fins a arribar-hi, però el passeig va valer la pena. Vam pujar al bar que hi ha dalt d'un petit, però  molt luxós hotel (una casa de la dècada de 1930, coneguda com a Mansión Xanadú), i vam prendre un mojito davant d'una vista fantàstica de l'oceà. Es troba en una zona on hi ha grans complexos hotelers, amb tota de mena de luxes. Era gairebé indecent el contrast entre el luxe en aquella part del país i el que es veia caminant pels carrers de l'Havana. De tornada, vam pagar 5 dòlars cadascuna al xofer d'una furgoneta perquè ens portés allà on ens havia deixat l'autocar al matí.

Tabaquera a Pinar del Río
La visita a Pinar del Río va ser decebedora. L'autocar ens va deixar davant d'una fàbrica de cigars i ens van concedir mitja hora per visitar-la. Vaig dir al guia que preferia dedicar aquell temps a passejar pels carrers del voltant i veure una mica la ciutat. Doncs no em va deixar marxar; va dir que l'excursió tenia un programa i que tothom s'hi havia d'ajustar. Resignada, vaig entrar a veure com feien els cigars. Els visitants  desfilaven per les sales on hi havia unes dones --les tabaqueras-- que treballaven com autòmats separant les fulles de tabac, plegant-les i embolicant-les fins a donar-li la forma del cigar. I mentre la gent passava al seu costat, algunes, sense deixar la seva tasca, demanaven en veu baixa: "Por favor, un dólar para comprar leche para mis hijos". La segona i última parada en aquella ciutat va ser a una fàbrica de begudes alcohòliques, però únicament per entrar a la botiga on la gent podia comprar rom i altres begudes fetes a partir d'aquest licor.

Mural de la Prehistòria, en el parc de Viñales (gener 2002)
Per sort, la passejada pel parc natural va compensar la meva frustració de no poder passejar per Pinar del Río. La província de Pinar del Río, que és la més meridional de l'illa, està recorreguda per un sistema muntanyós, com si fos una espina dorsal i el paisatge és molt bonic, amb muntanyes no molt altes i de formes arrodonides que anomenen mogotes. Com que es tracta de roques calcàries, les aigües subterrànies han anat dissolent la pedra i en aquella regió hi ha també moltes coves. En el mogote Dos Hermanas vaig poder veure el "mural de la Prehistòria", que diuen que representa l'evolució. És un enorme mural (uns 120 metres d'amplada) pintat el 1961 per un deixeble del muralista mexicà Diego Rivera.

Un carrer de l'Havana
Durant la meva visita a Cuba vaig recordar en més d'una ocasió una cosa que, sobre el poble cubà, m'havia dit Andreu Alfaro uns anys abans. Em va dir que admirava els cubans per l'orgull que tenien de pertànyer al seu país. Que eren els únics capaços de passar privacions, fins i tot fam, però sense perdre l'orgull de ser cubans. Ho vaig recordar en parlar amb algunes persones. Per exemple, l'editor científic, en passar pel Malecón, on cases molt boniques estaven pràcticament en ruïnes em va dir que, a causa de l'aire del mar, aquelles façanes caldria pintar-les cada cinc anys perquè estiguessin en bones condicions (jo vaig pensar que segurament feia més de cinc dècades que no havien vist la pintura). També em va dir que, a Cuba, potser no podien tenir luxes, però que no hi havia pobres demanant pels carrers. Vaig explicar-li el cas de les tabaqueras que demanaven un dòlar per comprar llet per a la mainada i em va replicar que devia ser una excepció i que no tenien dret a fer-ho perquè guanyaven un sous molt bons.Li hauria pogut parlar de la quasi misèria que vaig veure a la casa d'una catedràtica, però ho vaig deixar córrer.

De tota manera, pel que vaig veure, i malgrat les moltes carències, em va fer l'efecte que hi havia necessitats bàsiques que estaven cobertes per a tothom. Però era evident, perquè m'ho van confessar, que, tot i no passar gana, menjar carn era un luxe que molts pocs es podien permetre. I el que em va semblar molt greu era que, en un estat que es declarava socialista i proclamava la igualtat, hi hagués diferències de classes tan marcades com les que vaig observar.

Torno a la piulada de Twitter que m'ha dut tots aquests records de la meva visita a Cuba. Deia el piulador que Castro no ha tingut la culpa de l'embargament nord-americà. És cert que no va ser una decisió seva, però sí que ha tingut la culpa de la manca de llibertat que ha patit el país durant tantes dècades. L'ideal de la revolució --que aquí molta gent va seguir amb il·lusió o si més no interès-- era la justícia social, però sense llibertats, la justícia és impossible. Quan jo era jove, aquí hi havia els qui s'emmirallaven en la Unió Soviètica per defensar la justícia social i també somiaven a visitar aquell país. D'altres s'emmirallaven en l'Israel dels quibuts i somiaven a anar-hi durant un temps. El temps, però, va demostrar que aquells sistemes tenien molts punts febles.

Ara hi ha la gran incògnita sobre el futur de Cuba. Amb la desaparició de Fidel Castro, haurà acabat el castrisme?

Epíleg
De les persones amb qui em vaig trobar durant aquella setmana passada a Cuba, una va fer tots els possibles per venir a viure a Europa o bé anar al Canadà, però no sé si ho va aconseguir. L'editor científic, malgrat la bona posició que ocupava en la seva professió i l'orgull pel seu país que sempre va manifestar, no va desaprofitar l'oportunitat que li va sortir d'anar a viure a Washington alguns anys després. Fa anys que no tinc notícies de la catedràtica de bioquímica. No sé com funciona la jubilació a Cuba, però aquí, malgrat la crisi, ella i el seu marit estarien cobrant cadascú una bona pensió.

Potser us interessarà:
Cuba en blanc i negre (aquest blog, 14.08.2012)

Fotos: M. Piqueras (excepte les que hi surto jo, però no recordo qui les va fer; en alguns casos ni tan sols coneixia la persona que es brindava a fer-me la foto). Cuba, gener 2002. 

9 comentaris:

Júlia ha dit...

No entenc que encara es mitifiqui Fidel i el somní cubà, però el mateix passava amb Rússia, sembla que no es vulgui acceptar la realitat quan no respon als nostres mites, encara recordo uns articles a Triunfo, sobre 'Albania, patria del hombre nuevo', la memòria de l'esquerra és molt selectiva.

Claudi Mans ha dit...

El 1998 vaig ser una setmana a La Havana i Matanzas per qüestions de feina, i la meva impressió coincideix en tot amb la de la Lectora Corrent. A mi -anava sol- se'm oferien prostitutes pel carrer contínuament. Tenia un taxista que tenia l'obligació d'acompanyar-me sempre, però per un dòlar em deixava lliure un parell d'hores. El dòlar me'l demanaven també pel carrer gent gran, inevitablement amb la mateixa pregunta: "¿Español?. ¿De dónde?", i acabaven amb la petició del dòlar.
Els laboratoris que vaig visitar eren bruts, deixats i sense cap ordre ni endreça. Em van fer l'efecte d'un poble amb sentiment de derrota. Teniem poc equipament, i el seu objectiu és que els acceptéssim un any a la universitat a començar la tesi, i després un altre any. Pagant Espanya, naturalment.

El classisme intern era evident: el menjador de professors d'universitat era molt pobre, però el menjador dels dirigents (degà, rector...) era molt millor, i menjars molt més bons.

Vaig enviar unes postals prefranquejades que no van arribar mai. Ja em va advertir qui me les va vendre: "si quiere tener las postales no las envíe".
Les misses eren plenes, i els feligresos em demanaven que els donés les medecines que portés. Els joves del partit posaven música amb altaveus a tot drap per fotre els de la missa.

A la Bodeguita de En Medio, lloc mític on en Hemingway i tots els turistes anem a prendre el mojito, el grup que cantava tocava la guitarra amb pues fetes de trossos de plàstic retallats d'algun envàs que els havia donat algun turista. A mi m'ho van demanar.

I així tot... Eslògans pel carrer desafiant els yanquis, tots.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, Claudi, he escrit aquesta entrada a partir dels meus records, però després he buscat la llibreta de notes d'aquell viatge i veig que m'he quedat curta. Els laboratoris tenien moltes més mancances de les que jo recordava. Jo els vaig dur llibres de text i material de laboratori de part d'un professor de bioquímica de la Universitat de Barcelona, però aquella professora se'm va queixar perquè potser esperava que jo seria una mena de Mr. Marshall europeu i va preguntar-me com era que no havia dut reactius, que ella havia dit al professor de Barcelona que ens en feia falta. Vaig dir-li que el sobrepès d'equipatge m'havia costat gairebé tant com el bitllet, però no sé si s'ho va creure. El "bioterio", on tenien alguns animalons d'experimentació estava també en molt males condicions. I a tot arreu on anava hi havia unes senyores d'edat avançada que eren una mena de bidelles i de vigilants i que preparaven un cafè deliciós. També havia oblidat que aquella professora volia portar-me a la platja amb un "carro" conduït per un alumne, però no va poder ser perquè per poder sortir de l'Havana hauria hagut de demanar una "carta de viaje" i no ho havia fet. I la història que va explicar-me d'una estudiant seva que, després de fer una estada en un centre de recerca europeu, no volia tornar a Cuba, i això va crear-li un problema molt gran, perquè, davant les autoritats acadèmiques --i polítiques-- la professora n'era responsable. I també havia oblidat que, abans que jo tornés a Barcelona, ella va marxar a Mèxic, convidada a una reunió i va explicar-me que s'enduia la maleta gairebé buida perquè bona part dels diners que li donarien els mexicans per a cobrir les seves despeses pensava gastar-les en alguns aliments, detergents i altres coses que a Cuba, sense dòlars, era impossible comprar. Tampoc recordava el que em va explicar una parella de Benicàssim coneguda en una de les excursions. S'allotjaven en un hotel relativament luxós del centre de la ciutat i a la sortida eren assetjats per dones suposadament embarassades que els demanaven diners per poder-se alimentar millor o per homes que els deien que necessitaven diners per comprar medicaments per a algú de la família o coses semblants.

Júlia ha dit...

Jo no he viatjat gaire però he escoltat testimonis com el teu de Cuba i de països de l'est, el mateix amb l'antiga URSS. Una mestra molt ficada en política esquerranosa em va explicar de tot sobre la URSS però em va dir que m'ho deia a mi però que allò no ho aniria pas explicant a la gent, és clar. Molts intel·lectuals d'esquerra anaven a estiuejar a Can Ceasescu i n'explicaven meravelles. El que em sobta és la poca autocrítica que hi ha, però també els intel·lectuals francesos dels cinquanta amagaven les barbaritats de l'estalinisme, per exemple. El pitjor de tot això és que acabes no creient en res, fa falta més honestedat a l'hora de fer valoracions serioses.

Tot Barcelona ha dit...

Ayer escuché a Silvito, el hijo de Silvio Rodriguez, el cautoautor cubano. Nada que ver con su padre en el aspecto ideológico. Y con las cosas muy claras.
Miren, yo no puedo hablar de Cuba porque no he estado, pero si se quien ha ido en tres ocasiones y que han sido familiares míos del cuerpo sanitario.
Lo que no puede ser es que no haya insulina, y que la gente se muera por falta de esta, pero si la haya para los representantes patrios.
Lo que no puede ser es que no haya pañales, ni compresas, pero si las hay para las militantes y representantes de grado del partido.
Lo que no puede ser es que no haya material de la construcción, pero si existe para los del Comité del barrio.
Lo que no puede ser es que Fidel y la comitiva representante del régimen viaje en Mercedes blindado (testimonio de la peli de Oliver Stone), cuando hay representantes , que si ser comunistas, sólo socialistas y siendo presidentes, viajan en su escarabajo porque no quieren hacer gastar dinero a su país, el Sr Mujica de Uruguay es el ejemplo, y el Sr Mandela de Sudafrica era otro ejemplo.
En fin, descanse en paz
Salut

Oliva ha dit...

SEMBLAR SER, QUE ELS RECORDS QUE MOLTS TENIM DE CUBA SON IGUALS DE FOTUTS.
JO HI VAIG SER EL 2010,AMB UNA ONG,ELS HI PORTAREM ORDENADORS,D'AQUEST QUE LA CAIXA DONAVAN PER VELLS...ALLO FOU UN FESTIVAL,ELS HI VAN SEMBLAR D'ULTIMA GENERACIO¡¡¡.
I TOT TAN DEIXAT,BRUT,QUASI RUINOS,I LA GENT AN TAN POCA EMPENTA,TAN PORUGS...UNA LLASTIMA,MAL AGUANYADA REVOLUCIO.

Mercè Piqueras ha dit...

Tot Barcelona, Oliva, gràcies pels vostres testimonis --directes o indirectes. Ahir vaig llegir un article d'opinió d'una autora cubana en un diari gratuït (crec que era 20 Minutos). Deia que la mort de Fidel Castro ni l'alegrava ni l'entristia. Deia que, a Cuba, va gaudir d'una educació gratuïta d'elit i d'una cobertura sanitària molt bona, però que les persones no són estudiants ni pacients tota la vida i que el règim de Castro tenia moltes coses negatives. Per a mi, la principal és la manca de llibertat. Les persones que no paren de lloar el règim castrista em recorden aquelles altres que diuen allò de "con Franco vivíamos mejor".

Josep ha dit...

Jo no he estat mai a Cuba, però sí que puc dir que els anys 1973/74 enviàvem medicines (no podia ser més de 2 quilos cada vegada) i ho vam fer durant dos anys, i no es podia fer seguit.
Era a través d'una senyora que tenia una germana monja de clausura aquí Barcelona. Si no recordo malament estava a la plaça Adriano. Explicaven barbaritats. Sempre he pensat de Fidel Castro que el dictador es va menjar el revolucionari. No sé pas si allà també està "atado y bien atado"

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, quan jo hi vaig anar, després em vaig assabentar que hi havia una ONG a través de la qual es podien enviar a Cuba moltes coses. Jo no ho sabia i vaig haver de pagar molt per sobrepès d'equipatge, perquè duia moltes coses per deixar allà. I en el meu barri hi havia un grup que ajudava una escola de l'Havana enviant-los material escolar que allà no tenien (jo també en vaig dur). És cert que a l'escola la mainada estava ben alimentada i a ningú no li faltava la instrucció, però amb una formació també ideològica, com vaig poder veure, amb les criatures cantant cançons patriòtiques, com les que em van cantar a mi. Sí, la idea que perseguia la revolució era bona, però el que va venir després la va aigualir. Allò que tothom ha de ser igual és una fal·làcia.