El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 16 novembre de 2008

Per què canvien de color les fulles a la tardor?

Aquesta setmana he parlat dels colors de la tardor vistos a La Rioja i Lleida, on les fulles de molts arbres i arbustos es tenyeixen de tons vermellosos i ocres. Però què fa que les fulles canviïn de color abans de caure i que les que es tornen vermelles tinguin més resistència a la caiguda?

Quan vaig estudiar fisiologia vegetal em van explicar que la causa que es tornin grogues era que, en disminuir la temperatura i les hores de sol, la planta deixa de fabricar clorofil·la i desapareix el color verd. Aleshores es pot veure el color dels pigments grocs (carotens i xantofil·les) que ja eren a la planta però quedaven emmascarats. I el color vermell, com i per què es produeix? L'explicació que se suggeria fa trenta o quaranta anys era que el pigment vermell (una antocianina) era una molècula formada en el procés de degradació de la clorofil·la. Amb temps assolellat, la planta seguiria produint corofil·la, però si les temperatures són baixes, la clorofil·la es degradaria i en trencar-se la molècula s'originaria la de l'antocià. Però no se suggeria que tingués cap funció especial. Avui dia aquesta hipòtesi ha quedat abandonada. Tot i que no hi ha un acord sobre la funció específica que té el color vermell en les fulles, sembla que hauria de ser de protecció.

Un estudi publicat per un grup de recerca d'Oxford el 2001 indicava que la coloració vermella podria servir de protecció contra insectes com els pugons. Serviria de senyal per advertir als insectes que era una planta tòxica i evitar així que hi ponguessin els seus ous que, en eclosionar a la primavera, trobarien un arbre afeblit i molt més sensible a l'atac de l'insecte. Si les coses fossin d'aquesta manera, l'explicació del canvi de coloració vindria a través del l'ecologia.

Una altra hipòtesi també ho presenta com un mecanisme de protecció, però amb una explicació fisiològica. Per una banda, cal tenir en compte que les fulles que es tornen vermelles no cauen de seguida: per una altra, que quan la planta engega el seu mecanisme de senescència, els nutrients que hi ha a la fulla, principalment nitrogen i fòsfor, passen a les zones perennes de la planta, on queden emmagatzemats. Per a la salut de l'arbre o arbust és important recuperar els nutrients perquè l'any següent la planta tingui reserves suficients per a créixer i fructificar. Si la fulla caigués de seguida, això no seria possible. Els pigments vermells farien de pantalla protectora contra els rajos solars per evitar la fotooxidació, que podria malmetre els teixits de les fulles i fer-les caure abans que la planta hagués emmagatzemat prou nutrients.

Un estudi més recent sobre la relació entre les antocianines i els pugons va posar de manifest que aquests insectes prefereixen les fulles de color verd. Per tant. la hipòtesi que deia que els pigments actuarien de senyals per advertir d'un perill s'hauria de descartar. Per altra banda, també s'ha dit que el color no és únicament una manifestació de la física, sinó que depèn de la percepció que en tingui el cervell de l'animal que l'observa.

Per sort el cervell humà té la facultat de percebre amb tota la seva bellesa la variada gamma que ens ofereix la natura cada tardor.





Fotos: Colors de tardor al Quebec (M. Piqueras, octubre 2004)

16 comentaris:

joana ha dit...

Molt interessant el que expliques, Mercè. I ho fas d'una manera tan clara com divulgativa. Aprenc molt, amb aquest blog teu.

Joan Vicenç ha dit...

M'ha interessat molt, com tot el que envolta els arbres.

Divagació: Qui sap si,a manca de raons estètiques o poètiques, qualque dia ens podem sorprendre de descobrir que en el color de les fulles a la tardor en els boscos caducifolis, no només existeix una explicació física o química, que tu expliques molt be, sinó també d'estratègia de conjunt, de comunitat, on hi intervenen el clima, el sòl, tota la fauna, flora i fongs del lloc i les interrelacions que hi estableixen i que el color de les fulles també hi té a veure, en especial la seva policromia, com en una simfonia de colors on tots els instruments acorden alhora per qualque explicació que encara desconeixem.

Vos convido a escoltar a Benito Lertxundi:

http://amicsarbres.blogspot.com/2006/02/udazken-koloretan.html

Una abraçada.

Laia ha dit...

Hola, Mercè
t'he descobert a partir d'un altre bloc i m'ha agradat molt aquest post sobre el color de les fulles. Els colors de la tardor m'entusiasmen!
La teves fotos del Canadà m'han recordat molt els colors que es veuen per Filadèlfia, que no són ni de bon tros tan espectaculars com els que veiem a les comarques barcelonines. És per la diferència de vegetació o hi ha alguna altra raó?

Laia ha dit...

Buff, no sé com he fet anar la frase, però volia dir que els colors de la costa est dels Estats Units són més espectaculars dels que veiem per Barcelona...

Lectora corrent ha dit...

Gràcies, Joana. Intento explicar les coses de manera senzilla, però no sempre estic segura d'aconseguir-ho. Per altra banda, molts d'aquests escrits sobre ciència em serveixen per recordar o posar al dia temes oblidats (aquest del color de les fulles a la tardor, per exemple) o per esbrinar-ne d'altres que m'interessen.

A Joan Vicenç, una espècie no és res sense les altres que l'acompanyen. És l'ecosistema allò que compta, on les espècies s'influeixen mútuament. Fins i tot els components abiòtics (no vius) influeixen en els éssers vius i en reben al seu torn la influència.

Laia, a mi també m'entusiasmen els colors de la tardor. Quan vaig anar a Canadà el 2004, el setembre havia estat molt suau i les temperatures no havien baixat massa. Em van dir que altres anys a començament d'octubre els erables eren ja completament vermells.

Hi ha diversos factors que influeixen en les coloracions de tardor. Un d'ells és l'espècie. Per exemple, he llegit que les fulles dels bedolls no es tornen mai vermelles, però no he tingut oportunitat de comprovar-ho. Els arbres amb fulles ataronjades i ocres és per la barreja de pigments vermells i grocs; segons els que predominin serà la tonalitat.

Un altre factor és la temperatura. Persones que viuen en zones on es donen aquestes tonalitats m'han dit que, encara que de dia el temps sigui suau, si una nit el termòmetre baixa sota zero, hi ha arbres que sobtadament es tenyeixen de vermell.

Alguns autors creuen que també pot influir-hi les característiques del sòl. Els arbres que creixen en terrenys pobres produirien més antoncianines perquè els és molt necessari guardar reserves per a la primavera.

Aquest matí he donat el darrer cop d'ull als arbrets que hi ha davant l'hotel on m'he estat aquests dies a Lleida. Pel tipus de fulla, m'han semblat erables bastant joves. Tenien les fulles ben vermelles, com els canadencs.

Anna ha dit...

Els colors de la tardor són fascinants. A Polònia, que conec bé, arriben a ser mítics i en moltes obres literàries (i també en les converses del dia a dia) es parla de "złota jesień" o la tardor daurada. És una època de l'any preciosa, sobretot als llocs on hi ha molta vegetació.

fra miquel ha dit...

Crec més en la teoria de recuperar nutrients que la dels pugons...
Potser per què és el que em varen explicar mentre estudiava la carrera ;o)
petons

Lectora corrent ha dit...

Sí, fra miquel, a mi també em sembla més lògica. De fet, ja esmento un treball del 2007 que concloïa que els pugons prefereixen les fulles verdes. Però, deuen preferir-les verdes pel color o per alguna altra característica? (potser l'olor d'una fulla verda sigui diferent que l'olor d'una de vermella o groga). A més, els qui van llançar la hipòtesi dels pugons, devien assegurar-se primer que els pugons veuen els colors com les persones? I si veiessin el món en blanc i negre?

fra miquel ha dit...

En un dels jardins que cuido hi ha xicrandes (Una menja exquisida pels pugons... :o) Quant ja fa calor, a ple estiu, els pugons ja han desaparegut. Jo crec que les últimes postes d'ous resisteixen la resta de l'estiu i l'hivern. A la primavera aquests ous eclosionen en el moment que surten brots nous i tendres.
Tot i que la xicranda no és dels arbres que tornen la fulla vermella a la tardor, és evident que a l'octubre no hi ha pugons (-nes:) que posin ous. Vaja, és el que penso. Tampoc he fet un estudi científic. he he
petons

Xavier Martí Ausejo ha dit...

Avui, caminant per les muntanyes entre Castellterçol i Granera, m'he trobat Erables. Mai els havia vist! Ha estat impressionant! una fulla vermella de 13 cm d'ample !! No m'ho podia creure i, en arribar a casa, he consultat els llibres. Penjaré la foto al face.

Mercè Piqueras ha dit...

Xavier, jo estava acostumada als erables que hi havia en el carrer de Sarrià on vaig viure dotze anys i el primer cop que vaig anar a Canadà em va costar reconèixer els erables perquè els imaginava també de fulla petita i en canvi eren tan grans o més que les fulles dels nostres plàtans d'ombra.

Xavier Martí Ausejo ha dit...

En efecte! Estic trobant per internet que els erables són com els roures: hi ha moltes subespècies i varietats, moltes d'elles resultat d'hibridacions. El que jo vaig trobar tenia tota la traça de ser una hibridació. Però el més sorprenent de tot és que la fulla era pinnada! . . . . quan en principi totes les Aceràcies la tenen palmada. És com un híbrid de roure i erable . . . . una cosa del tot inconcebible ! Vaig a penjar la foto al face.

Mercè Piqueras ha dit...

Xavier, ja l'he vista en el teu FB. És ben curiosa, aquesta forma, en un erable. Ho has ensenyat a algun botànic?

Xavier Martí Ausejo ha dit...

M'he posat en contacte amb en Josep Vigo i m'ha confirmat les sopites que tenia. En tenir la nerviació pinnada (i no palmada) no es pot tractar d'una Aceràcia, es tracta d'un roure americà. A casa nostra es cultiva amb motius ornamentals o per obtenir fusta, però continua sent estranya la seva presència al lloc on el vam trobar. M'ha posat en contacte amb un bon coneixedor de la flora de la zona, l'Arnau Mercader, per investigar una mica. Una reflexió: penso que els milers i milers de caminants, senderistes, excursionistes, etc. de casa nostra poden fer importants contribucions en el descobriment de singularitats botànics del nostre país; trobo que és un petit "buit" cultural. No sé . . . (!?!)

Mercè Piqueras ha dit...

Xavier, és cert, la gent suposadament "no experta" també pot contribuir al coneixement de la flora i de la fauna. I això em recorda l'experiència del Regne Unit on els ornitòlegs aficionats --potser no considerats experts, malgrat que molts puguin ser-ho més que alguns experts "oficials-- ajuden a fer el cens dels ocells. Envien a un centre les dades dels que han vist en les seves sortides al camp. Ara, per Internet, això és molt més fàcil, per la immediatesa que permet.

Xavier Martí Ausejo ha dit...

Al Regne Unit, i en general (crec) als països europeus avançats, la cultura es considera un valor. Aquí encara em trobo sovint com una mena de rebuig a ser massa "entès" en alguna cosa, en qualsevol cosa que tan sols aporti "coneixement en sí" i que no tingui una aplicació pràctica. És com si hi hagués dos bàndols: el dels que saben coses (més o menys útils), i el dels que són incults, no fan res per evitar-ho i, a sobre, se'n vanaglorien de ser-ho. Alguna cosa falla en aquest país . . . .