dilluns, 30 d’agost del 2010

Alexandria, Kavafis i Ítaca

(Blogger m'indica que aquesta entrada del bloc és la que en fa 1000. Com passa el temps!)

El llac Mareotis, d'aigües salabroses, als afores d'Alexandria


Hi ha moltes ciutats que he visitat a les quals m'agradaria tornar, però dins d'aquests desigs, hi ha gradacions. Entre les que situo més amunt en aquesta escala, es troba Alexandria. Mai no agrairé prou a la meva amiga CC que em convencés per apuntar-me a aquell viatge, que va ser organitzat a mida des del Museu Egipci de Barcelona per a un grup reduït; em sembla que érem unes deu persones.

No m'agraden els típics viatges en grup, però aquest, tot i que fóssim un grup, va ser molt especial, i el guia que vàrem tenir així ho va reconèixer. En primer lloc, no era un viatge típic, perquè la majoria de la gent que va Egipte hi va pensant especialment en les piràmides i les restes de l'antic Egipte. Potser alguns viatges incloguin una visita a Alexandria, però és un complement al viatge. Nosaltres ho vàrem fer al contrari: el nostre destí principal era Alexandria i el complement va ser la visita a El Caire i a la zona de les piràmides.

El nostre guia, Nasser, aviat es va adonar que no ens podia dominar com als grups que guiava normalment; tot i amb això, quan érem a El Cairo va intentar de dur-nos a un parell de llocs on els turistes gasten diners i els guies després reben una propina. Només vam accedir a anar a la botiga on hi havia un taller en el qual feien papirs.

A Alexandria, quan vam dir a Nasser els llocs on volíem anar, li vam trastocar el programa que ell, com a bon professional, duia preparat. La visita a la nova Biblioteca Alexandrina, on ja teníem una cita concertada des de Barcelona amb el director; l'excursió al monestir de Sant Mena, a uns 140 km de la ciutat (amb una parada al llac Mareotis, on vàrem parlar dels microbis que viuen en les aigües salabroses com aquelles); la parada a l'hotel Cecil, per rememorar aquell ambient descrit per Lawrence Durrell en El quartet d'Alexandria; i la visita al cementiri grec, per veure-hi la tomba de Kavafis, van ser alguns dels llocs que no entraven en el programa de Nasser. El vam atabalar una mica amb els canvis de programa, però el darrer dia ens va dir que estava molt content d'haver-nos guiat perquè havia après moltes coses que en el futur podien servir-li quan portés altres grups.

Biblioteca Alexandrina (interior, vista parcial)


Monestir de Sant Mena a uns 140 km d'Alexandria

He recordat aquell viatge fa unes hores, quan he llegit el bloc de la Teresa, que ha dedicat una entrada a Konstantinos Kavafis (1863-1933), el poeta grec que va néixer i morir a Alexandria. He recordat especialment la visita al cementiri cristià d'aquella ciutat i els versos que Cándida ens va llegir del llibre de poemes de Kavafis que jo havia dut al viatge (també hi vaig dur El quartet d'Alexandria). No va ser fàcil trobar-ne la tomba, però. Nasser, que coneix bastant bé la literatura castellana, em sembla que no coneix --o no coneixia aleshores-- la literatura grega feta a Egipte i no sabia qui era Kavafis. El guarda del cementiri sabia que el poeta estava enterrat en aquell cementiri, però no en sabia el lloc exacte. Vaig anar a voltar una mica pel cementiri i un guarda que hi vaig trobar --no sé si el mateix o un altre-- em va indicar el lloc de la tomba que cercàvem.

Cementiri grec d'Alexandria (vista parcial)

Kavafis va ser enterrat en una mena de parcel·la familiar, on hi ha les tombes de diverses persones de la família. La tomba del poeta està coberta amb una senzilla llosa de marbre blanc on hi ha gravades una creu, el seu nom i, sota el nom, "poeta" i el lloc i la data de la mort: Alexandria, 29 d'abril de 1933. Va ser emocionant escoltar els versos de Kavafis en el silenci del cementiri.


A "Paraules i mots", la Teresa ens copia la versió catalana de "Mar matinal" feta per Carles Riba. Aquest poeta va traduir també el "Viatge a Ítaca" (i altres poemes de Kavafis), que molta gent ha conegut gràcies a l'adaptació que en va fer Lluís Llach en una cançó. Els primers versos diuen:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,



Potser us interessi: Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007)

Fotos: M. Piqueras (30.12.2003-01.01.2004)

2 comentaris:

Basseta ha dit...

Enhorabona. Una tasca ben feta. Salut!

Montse Vallmitjana ha dit...

Gràcies per recordar-me aquell viatge