El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 16 de novembre de 2011

És que ja no hi ha mars?

Europa i la Mediterrània en un atlas de 1375 (còpia del s. XIX)

"A quin costat hi ha l'oceà?", en va preguntar una vegada un professor de Boston en una excursió biològica pel delta de l'Ebre. "A cap costat. Però si et refereixes al mar, és darrera d'aquells matolls", vaig respondre-li jo. "Aquí no tenim oceà, sinó mar."

Als Estats Units, on les aigües que banyen les seves costes són oceàniques, la gent acostuma a parlar de the ocean i sembla que hagin oblidat la paraula sea (mar). Ho he sentit especialment en el món de la ciència, on sembla que caldria ser més rigorós. Perquè de vegades no es refereixen a un oceà en concret, sinó al mar com al conjunt d'aigües salades que cobreixen bona part del planeta.

Aquest costum nord-americà (no m'he fixat si és també propi dels britànics) ja s'ha estès al castellà i al català. Fa unes dies, en una reunió de microbiologia, una ponent va explicar un interessant projecte de recerca en el qual participa i que estudia la diversitat microbiana marina. Vaig pensar que l'estudi s'havia fet a l'Atlàntic, al Pacífic o algun altre dels oceans de la Terra, perquè ella es referia repetidament a l'oceà. Però ve't aquí que, entre tota aquell aigua salada de què parlava, tímidament va treure el cap la Mediterrània.

L'edició catalana del llibre Els Elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'Univers diu de l'oxigen que "és l'element més abundant a la Terra: correspon gairebé a la meitat de l'escorça terrestre i al 86% del pes dels oceans. No obstant això, l'escorça terrestre i els oceans no són fets d'oxigen pur...". I a l'entrada oxigen de la Viquipèdia llegeixo, també sobre l'oxigen, que "és el component principal dels oceans de la Terra (88,8%) en massa". Què passa, doncs? És que en els mars no hi ha oxigen?

De tota manera, miro què hi diu el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC)i a l'entrada oceà, com a substantiu hi trobo dues definicions:
m. [LC] [GL] [GG] Massa total d’aigua salada que cobreix el 71 % de la superfície terrestre.
m. [LC] [GL] [GG] Part de les cinc en què es considera dividida aquesta massa. Oceà Atlàntic, Pacífic, Índic, Àrtic, Antàrtic.
O sigui, que qui estava equivocada era jo, per creure que l'aigua de la Mediterrània era d'un mar i no d'un oceà. Però, si és d'un oceà, de quin? L'Atlàntic és el més proper i s'hi comunica, però a través d'un pas molt estret (Gibraltar) en relació a les dimensions de l'Atlàntic.

Al pas que anem, l'entrada 'mar' podrà eliminar-se del DIEC en el futur. Haurà esdevingut una paraula obsoleta.

9 comentaris:

amay ha dit...

I el mar mort també és un oceà?
A mi la paraula "mar" m'agrada, i el concepte també. Molt més íntim i bonic que els grans oceans, que fan més respecte... tot i la seva grandesa que impressiona i meravella també. Mars i oceans, com bons germans.

Ofelia ha dit...

Una accepció de l'entrada MAR a Diccionari.cat diu:
- OCEANOG Extensió d'aigua salada considerada com una petita divisió de l'oceà, més o menys tancada per la massa continental. Mar Mediterrània. Mar interior, tancada. Mar continental.
Però Amay té raó, hi ha (o hi havia) grans extensions d'aigua que, al menys nosaltres de petites, vam estudiar com a "mar" (Mort, Caspi, Aral). En canvi, grans masses d'aigua, com el conglomerat de la frontera entre Canadà i Estats Units,(Michigan Superior, Ontario, Huron i Erie) sempre han sigut "llacs", potser es deu a que uns són d'aigua dolça i uns altres aigua salada?
Canviant de tema, vas veure ahir al 33 el programa singulars amb una presentació divulgativa de la fisica quàntica de Sònia Fernandez? M'agradaria conéixer la teva opinió.
Fins aviat

Lectora corrent ha dit...

Anna, a mi també m'agrada la paraula "mar", tant per referir-me a un mar concret com al conjunt de l'aigua salada que cobreix el planeta. Potser m'equivoco, però em fa l'efecte com si aquesta accepció d'oceà hagués entrat a través de l'anglès.

Ofelia, la sal és allò que fa que una gran extensió d'aigua dins dels continents sigui anomenat 'mar'. Els grans llacs d'aigua dolça de Nord-Amèrica són més grans que alguns altres que anomenem 'mars'. Recordo que, sobrevolant algun d'aquells grans llacs, hi havia estones en que no es veia terra, era com si fossis a l'"oceà" o travessant la Mediterrània.

De tota manera, hi ha llacs salats que no reben el nom de 'mar'. Per exemple, el "Mono Lake" de Califòrnia i el "Salt Lake" de Utah. I no crec que sigui per la superfície, perquè tots dos són més grans que la mar Morta, que si que és 'mar'.

Pep Gasol ha dit...

A la feina, jo utilitzo Med Sea o Mar Mediterrània, però quan parlo de l'estació D que tenim a meitat de camí de Mallorca, l'anomeno "oceanic" en contraposició a "coastal".

Quan parlem d'Oceans a la Terra, no hi comptem pas la Mediterràni (ni el Bàltic...), però sí que el genèric és oceà ni no pas mar....

per cert, algú pot explicar alguna cosa del fet que hi hagi tant masculí com femení del nostre mar? és habitual? d'on vé?

Lectora corrent ha dit...

Pep, per a mi, el concepte general és "mar" i l'adjectiu, "marí". Quan parles de bacteris, de protists, de peixos, etc. que viuen a la Mediterrània, dius que són "oceànics"? Per a mi, són espècies "marines".

Ara he de marxar, però en un altre moment continuaré el comentari.

Lectora corrent ha dit...

Pep, segons el diccionari normatiu, mar és la "massa d’aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra." I indica que pot ser masculí o femení. Però a l'entrada oceà posa les dues definicions que copiat en el bloc.

A mi, d'una estació de mostreig (o del que sigui) que es trobi mig camí entre Barcelona i Mallorca mai no se m'acudiria anomenar-la "oceànica". En diria "d'alta mar" en català i "off shore" en anglès.

Pep Gasol ha dit...

Tens raó que l'adjectiu és "marí" i no pas "oceànic". I les espècies són oceàniques, però repeteixo que a voltes fem servir oceànic per voler dir que no és costaner. Evidentment ho fem servir d'esma, sense haver-hi reflexionat, i sense saber per què ho diem!

I no se m'havia acudit que "d'alta mar" és la millor manera d'anomenar l'estació. En anglès, "offshore" no és prou precís... però també ho fem sevri.

Pel que fa a la pregunta que posaves al bloc "a quin oceà pertany", la veritat és que l'aigua mediterrània és molt diferent (en salinitat i temperatura) de la de l'Atlàntic, de manera que parlar de què són el mateix oceà sembla extremadament inexacte.

Jordi Lleonart ha dit...

"Mar-Oceà". En els textos d'ictiologia del segle XVI el mot llatí "Oceano" fa referència a l'Atlànic. De manera que és clar que la Mediterrània no és un oceà, malgrat que pot considerar-se com un apèndix de l'Atlàntic. Una altra cosa són els adjectius "marí" i "oceànic", que curiosament no sembla que tinguin relació amb el substantiu, sinó amb un àmbit semàntic diferent. Com diu en Pep, els antònims serien "oceànic-costaner", "marí-terrestre"

"El mar i la mar". En català els dos són bons, però el femení és més genuí i hauria de tenir preferència sobre el masculí. Els professionals de la mar (pescadors, etc.) que mantenen el geni de la llengua en diuen "la mar", mentre que "el mar" és pràcticament d'ús exclusiu dels usuaris estivals de la platja.

"Alta mar". Això és un problema més pelut. L'anglès "high seas" està definit a l'UNCLOS i a altres agències de Nacions Unides des d'un punt de vista legal i jurisdiccional: "high seas" és sinònim d'aigues internacionals encara que siguin a ran de costa. Res a veure amb offshore i inshore, crec que aquests mots es podrien traduir com "oceànic-costaner".

Aprofito l'avinentesa per introduir un altre concepte que (gairebé) tothom usa malament: "mar endins" i "mar enfora". "Endins" és prop de la costa, "enfora" és lluny de la costa. Aquestes expressions són usades pels pescadors, "anem endins" o "entrem una mica" significa que s'apropen a la costa. Per tant si volem dir que alguna cosa s'allunya o és lluny de la costa hem de dir "mar enfora", no pas "mar endins". Potser l'expressió "terra endins i mar enfora" pot ajudar a recordar-ho

Lectora corrent ha dit...

Pep, Jordi, gràcies per seguir enriquint aquesta entrada amb els vostres comentaris, i al Jordi per aquest altre sobre el "mar endins" i "mar enfora". Per cert, en l'entrada "enfora" del Diccionari català-valencià-balear, hi ha aquesta frase com a exemple: "/Anar enfora/ o /Fer-se enfora/: apartar-se de la costa una embarcació, dirigir-se mar endins." 'Mar endins', com si fos el mateix que mar enfora!