El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 22 de juliol de 2010

Umberto Bossi, els fotògrafs i la comunicació no verbal

Umberto Bossi és un polític italià singular. És el líder de la Lliga Nord, una federació de moviments polítics que reivindiquen el federalisme dins la República italiana, i actualment és ministre de les Reformes per al Federalisme. La seva coalició, a través de Roberto Maroni, ministre de l'Interior, és responsable de les lleis promulgades en aquesta legislatura per restringir la immigració i amb mesures molt dures per lluitar contra la immigració il·legal.

El diari La Repubblica publica una foto de Bossi en què, a Roma, "saluda" els fotògrafs a la seva arribada a una festa informal que el seu grup organitzava com a comiat abans de les vacances d'estiu. I els ha saludat amb un gest molt expressiu, que no ha estat gaire ben rebut pels fotògrafs: aixecant el dit mitjà de la seva mà dreta.

Els italians sovint reaccionen amb molt d'enuig a alguns gestos. Amb els dits, a més del que ha fet Bossi als fotògrafs, n'hi ha un altre que els molesta molt: és aixecar el dit índex i el polze, és a dir, fer les banyes. que consideren molt ofensiu --o ho consideraven; potser els joves passin d'aquestes coses. Ho sé per experiència.

En un dels viatges que vaig fer a Itàlia amb els meus pares i els meus germans vam travessar els Apenins de Bari a Nàpols. Devia ser el 1967 i hi havia encara poques autopistes; pel sud, calia travessar la península per carreteres normals. En una pujada amb canvi de rasant sense visibilitat, ens va avançar un camió (nosaltres viatjàvem amb un SEAT 1400; havien quedat enrere els temps del 600). Recordo que el meu pare i la meva mare van comentar entre ells la imprudència d'aquell xofer. I a mi, que anava asseguda al darrere, al costat de la porta, no se'm va acudir altra cosa més que treure la mà per la finestra i posar els dits com es veuen en el dibuix.

El xofer del camió em devia veure pel retrovisor perquè una mica més endavant, quan ja estàvem en un tram pla de la carretera, va aturar-hi el camió al mig, de manera que no pogués passar ni un vehicle per cap dels dos costats. Ell i l'ajudant van baixar i van caminar cap al nostre cotxe amb no molt bones intencions. (A mi em feien pensar en dos bandits d'algun spaghetti western; era l'època d'aquells films italians de l'oest.) Es van plantar al costat del nostre cotxe i senyalant-me, el xofer cridava: "¡La signorina mi ha fatto le corna!" Jo no sabia on mirar i temia que aquell home etzibés un cop de puny al meu pare si se li acudia baixar del cotxe. Quan el meu germà Josep va preguntar "què son 'corna'?", aquell home encara es va enfadar més. Jo vaig voler justificar-me dient que en una pel·lícula italiana havia vist que Alberto Sordi feria aquell gest a uns operaris que treballaven en una carretera i vaig pensar que era un gest que es feia per expressar alguna queixa, i jo em queixava que havien fet un avançament molt perillós.

No sé com hauria acabat la cosa, si no hagués aparegut un "àngel". Un home va baixar d'un cotxe que dúiem al darrere i va atansar-se per veure què passava. El xofer estava fora de si i anava repetint una i altra vegada "¡La signorina mi ha fatto le corna!", mentre l'home intentava explicar-li que érem estrangers i segurament no coneixíem el significat d'aquell gest fet amb les mans. De sobte, es va sentir una sirena i immediatament pel darrere va aparèixer una patrulla de carabiners. Van preguntar què havia passat i el camioner continuava obsedit amb allò de "¡La signorina mi ha fatto le corna!". El nostre àngel va parlar un moment amb ells --evidentment, ell també havia vist la imprudència del camioner-- i de seguida van venir a dir-nos que quan el camió se situés al costat dret de la carretera, ja podíem marxar. L'home que havia vingut a ajudar-nos va dir-nos que ens aturéssim en una àrea de servei que trobaríem als pocs quilòmetres.

En aquella àrea de servei, l'home va convidar-nos a prendre un refresc. Ens va explicar que els carabiners havien posat una denúncia als del camió i va dir que, com a italià, volia disculpar-se per la conducta d'aquells dos homes. Va afegir que potser la primera indústria d'Itàlia fos la FIAT, però que la segona era el turisme; i als turistes no se'ls podia tractar com ho havien fet aquells camioners.

Encara ara penso si allò que va molestar tant al camioner va ser que li fessin le corna o que fos una signorina qui li va fer aquell gest.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Quina escena més surrealista! Em xoquen molt les persones que es prenen els gestos o els insults a la valenta, a mi em fan riure, potser per allò de "no ofèn qui vol, sinó qui pot" :)

La lectora corrent ha dit...

Clídice, aquell camioner enfadat per les banyes que li havia fet la "signorina" semblava escapat d'una pel·lícula italiana de les que hi sortien Alberto Sordi, Totò o Vittorio de Sica, o d'una obra de teatre d'Eduardo de Filippo.

amay ha dit...

Que bona la història! Sí que sembla de pel·lícula...

La lectora corrent ha dit...

Anna, quan els meus germans i jo recordem l'episodi de "la signorina mi ha fatto le corna", sempre ens fem un tip de riure. Tenim molts records divertits i surrealistes d'aquells viatges de família.