El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Aquells 18 de juliol

No havia caigut quin dia era avui fins que ho he sentit en algun lloc (Telenotícies, potser?): 18 de juliol, data en què, durant la meva infància i joventut se celebrava la Fiesta del Trabajo, instituïda per commemorar l'aniversari del Glorioso Alzamiento Nacional. Per a la nena que jo era, aquell dia significava carreteres plenes de camions atapeïts de gent, com si els portessin a un camp de concentració. El destí dels camions solia ser un altre, però: algun lloc enmig d'un bosc o un camp, o prop de la platja on fer una costellada o una paella. Parlo d'anys en què gairebé no hi havia cotxes i la classe obrera tenia molt poques oportunitats de fer excursions. Per a la gent de Barcelona, un dia d'excursió podia ser anar a les Planes amb els Ferrocarrils Catalans, o anar a Castelldefels o Mataró amb uns trens que anaven atapeïts i trigaven hores en arribar a destí.

A causa del petit negoci familiar, a casa havíem tingut vehicles diversos des que jo era petita. Fins i tot la Vespa amb sidecar que vam tenir uns quants anys, durant la setmana servia per transportar-hi mercaderies (el sidecar estava adaptat per a aquesta finalitat). Els diumenges i festes d'estiu sovint sortíem d'excursió. I el 18 de juliol no paràvem de creurar-nos --o d'avançar-los-- amb camions plens de gent que viatjava dempeus a la part posterior. Era l'únic dia de l'any que els camions tenien permís per transportar persones. I les empreses oferien als seus empleats --no sé si de bon grat o amb recança-- els camions perquè anessin d'excursió; algunes fins i tot pagaven les despeses de l'excursió (el gasoil, la costellada, el vi...). I els empleats estaven molt contents que els amos fossin tan amables, i esperaven aquell dia amb gran delit.

La meva generació va viure una mena d'esquizofrènia política. Per una banda, els mitjans ens parlaven d'aquella guerra com un mal que havia estat necessari per posar les coses al seu lloc. Per una altra, les nostres famílies havíem estat roges: pares, oncles o avis havien lluitat en el bàndol republicà contra aquella valents creuats que finalment ens van salvar de comunisme i de la confabulació judeo-masónica. Els anys que vaig anar a una escola de monges, i on hi havia, a la meva classe, la filla d'un militar d'alta graduació i dues filles d'un catedràtic que era germà d'un fundador de la Falange, em sentia avergonyida dels meus antecedents familiars. A la meva família tots els homes havien fet la guerra amb els dolents. I a sobre, quan cada dilluns la monja preguntava si havíem anat a missa, jo havia de dir que no, perquè a casa meva no hi anaven. I la monja em deia "Tú no tienes la culpa, porque aún no has hecho la primera comunión, pero tienes que decirle a tu mamá que te lleve a misa."

I en un llibre de tapes verdes --li déiem el Libro verde-- que més endavangt ens van fer estudiar de memòria per a una assignatura que es deia Formación del espíritu nacional, vaig aprendre que la Generalidad era el cuartel general de los rebeldes. El llibre consistia en un seguit de preguntes i respostes i era evident que els seus autors eren falangistes perquè començava explicant què era la Falange i deia més o menys així --malgrat la meva mala memòria per a tantes coses, crec que això ho recordo bastant bé:

- ¿Qué es la Falange?
- La Falange es un movimiento creado por José Antonio para salvar a España
- ¿Y por qué tenía que salvar a España José Antonio?
- Porque desde 1898, cuando perdió Cuba y Filipinas, España había perdido su conciencia de unidad de destino en lo universal.
-¿Qué significa unidad de destino en lo universal?...

Això està basat en els punts inicials de la Falange, que es poden veure aquí. Em pensava que ja no hi havia falangistes, però després de llegir-ne el punt 2 (Disgregaciones de España), crec que en devem estar envoltats. I que possiblement alguns membres del Tribunal Constitucional hagin begut en les fonts de la Falange. En aquest punt s'hi pot llegir:

El separatismo ignora u olvida la realidad de España. Desconoce que España es, sobre todo, una gran unidad de destino.
Los separatistas se fijan en si hablan lengua propia, en si tienen características raciales propias, en si su comarca presenta clima propio o especial fisonomía topográfica.
Pero --habrá que repetirlo siempre-- una nación no es una lengua, ni una raza, ni un territorio. Es una unidad de destino en lo universal.
Esta unida de destino se llamó y de llama España.
Bajo el signo de España cumplieron su destino --unidos en lo universal-- los pueblos que la integran. Nada puede justificar que esa magnífica unidad, creadora de un mundo, se rompa.

Vaig néixer en una època en què el català havia desaparegut dels mitjans i de qualsevol espai públic. Per això quan la meva mare m'explicava que abans de la guerra hi havia diaris en català i obres de teatre i espectacles en català, ràdio en català i cartells pel carrer escrits en català, em costava de creure-ho. Per a mi, el català era la llengua que es parlava a casa --amb la mare; el meu pare era castellà i amb ell vaig parlar sempre en castellà--, amb els parents de la banda materna, amb les amigues i amics, o a les botigues i al mercat, però llengua de la ràdio?, llengua dels diaris?, llengua del teatre?, llengua de les revistes infantils i per a grans? (M'havia explicat que cada setmana comprava El Patufet.) La meva mare també em recitava poemes catalans i el que més m'agradava era aquell de "En la que Sant Jordi empunya / bandera de color blanc / hi ha l'escut de Catalunya /amb quatre barres de sang. D'aquestes barres la història..." I també m'agradava la de La pubilleta, tot i que em costava d'entendre que l'herència d'una família fos només per al noi.

Aviat, però, vaig començar a llegir llibres en català. Recordo que el primer va ser Les aventures d'en Roc Gentil, de Josep Maria Folch i Torres, que em va regalar una amiga de la meva mare. Després van venir molts altres autors. I vaig descobrir la poesia de Joan Maragall, la de Josep Maria de Sagarra; i després també van venir molts altres poetes.

Vet aquí els records que m'ha portat adonar-me que avui era 18 de juliol!

7 comentaris:

marta ha dit...

Carai, quins records! "La unidad de España" no en la treurem mai de sobre!

Clidice ha dit...

si, em temo que encara n'hi ha una gran majoria que estudien amb el Libro Verde :(

Assur ha dit...

Darrerament, m'hi fan pensar tantes vegades en aquells temps grisos!, i és que el decorat és diferent: més modern, més funcional i tot el que vulguis, però l'argument de l'obra pràcticament és el mateix!

amay ha dit...

Carai! M'agrada molt saber com es vivia abans, amb Franco. Per mi és totalment estrany, tot i que n'he sentit a parlar mil vegades i ho he estudiat. Però costa d'imaginar...
Gràcies per apuntar aquí aquests records!

La lectora corrent ha dit...

Assur, hi ha una diferència: ara, si més no podem expressar lliurement les nostres queixes.

Amay, a mi també em costava imaginar com eren les coses abans de la guerra (in)civil. Hi ha una diferència, però: el jovent d'avui dia ho ha estudiat a través de llibres de text més o menys objectius.

Quan jo vaig estudiar, molts llibres d'història no explicaven gairebé res del que havia passat entre el 1931 i el 1939 o, si ho explicaven, era de manera completament esbiaixada i transmetent la idea de la guerra com una creuada i de Franco com l'heroi que havia salvat el país ('únic "país" que es podia imaginar, el de la "unidad de destino en lo universal").

Xavier Martí Ausejo ha dit...

Jo també recordo com anava a Castelldefels . . . amb uns autobusos d'aquells, de color verd, marca Pegaso (la única que existia).
A banda de tot això, jo encara no entenc què carai vol dir això de "unidad de destino en lo universal". Suposo que deuria ser una manera d'emmascarar l'opressió d'un poble (o nació) sobre un altre . . . . (ara li diuen "recentralización" del estado de las autonomias . . . )

Mercè Piqueras ha dit...

Xavier, per aprovar la "Formación del espíritu nacional" així es deia l'assignatura" ens havíem de saber de memòria, allò de la "unidad de destino en lo universal". I també que "la Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España". Quins temps!