El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 24 de juliol de 2010

Se canto que cante

Buscava una altra cosa a Youtube, i m'ha sortit aquesta bonica cançó occitana que feia temps que no sentia. Originàriament una cançó d'amor --o potser una cançó dels càtars, que no hi ha acord--, ha esdevingut l'himne d'Occitània. Es canta al Bearnès, a la vall d'Aran, a Tolosa... Fins al Piemont s'estén, en les diverses variacions de la llengua occitana. Totes les versions són molt boniques.

La de les Valadas occitanas italianes actualment ja és d'ús protocolari en els pobles de parla occitana dins la República Italiana, gràcies a una llei italiana del 1999 sobre les minories lingüístiques. La tornada diu:

Se chanto, que chante
Chanto pa per iuo
Chanto per ma mio
Qu'es de luenh de iou



La versió aranesa és coneguda com Montanhes araneses, i és l'himne oficial de la Vall d'Aran. La tornada diu:
Se cantes perquè cantes
cantes pas per jo
cantes per ma hilha
que no ei près de jo.



En la versió que es canta a Tolosa, la tornada és així:

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu'es a luenh de ieu.

Però es veu que hi ha també una versió aragonesa, amb aquesta tornada:

Si canto, yo que canto,
no canto ta yo
canto t'a mía amiga
que ye en ixos mons.

El següent vídeo és la versió aragonesa cantada per gent gent del poble, en la seva activitat quotidiana: el pastor, les dues dones que passegen, les pastisseres, un operari, un home en el seu despatx... en canta diversos versos:



I ara se m'ha encès una llumeta. Posaria la mà al foc que la melodia que vaig sentir tocar a un flautista anònim en un prat d'Anciles, era Aqueras montañas. Des d'aquell dia, sempre que he recordat l'escena, he pensat que coneixia aquella música... i fins avui no m'he adonat que era aquesta cançó!

2 comentaris:

Assur ha dit...

Reconec que sóc una mica "bleda assolellada" i, com a tal, tinc la llàgrima fàcil. Coneixia la cançó, però feia anys i panys que no l'escoltava, i m'he emocionat moltíssim tornant-la a sentir cantar.

Gràcies, Mercè!

La lectora corrent ha dit...

Assur, jo també em vaig emocionar quan la vaig sentir fa dos dies després de tant de temps.

I en sentir la versió aragonesa i adonar-me que era la música que vaig sentir tocar fa uns anys al flautista anònim d'aquell prat d'Anciles, aquella imatge va cobrar un sentit diferent.