El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 27 de juliol de 2010

La dansa de les meduses

Fixeu-vos com dansen! Són boniques, oi? La coloració no és seva, però, sinó dels focus que il·luminen la peixera on són, en un aquari de Hong Kong.



Qui ho diria, veient aquests animals gairebé transparents i que es mouen amb tanta gràcia, que tocar-los pot ser força perillós?

Com cada estiu, des de fa alguns anys, cal estar previnguts per la proliferació de meduses. Segons Josep Maria Gili, investigador de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) especialista en aquests animals, les condicions climàtiques dels darrers anys, amb hiverns no massa freds, i el fet que els depredadors de les meduses vagin minvant, n'afavoreix la seva proliferació. Afirma Gili que és un fenomen que no podem evitar; ens n'hem d'anar acostumant i tot el que podem fer és prevenir-ne les picades --si és que de l'expulsió del seu verí se'n pot dir 'picades'-- evitant el contacte amb l'animal.

Però, quina mena d'animal és una medusa? Pertanyen al grup dels Cnidaris, animals exclusivament aquàtics i la major part d'ells, marins. Un dels trets característics del grup és la presència de cnidòcits, unes cèl·lules especialitzades que produeixen substàncies urticants amb les quals ataquen les seves preses o es defensen dels depredadors o possibles atacs d'altres animals.

Els Cnidaris tenen dues formes fonamentals: a) de pòlip, que té forma més aviat columnar i gairebé sempre viu fixat a un substrat (vegeu-ne un esquema general molt senzill en el dibuix de la dreta, que representa una hidra d'aigua dolça); i b) de medusa, que té forma còncava, com de campana, i neda lliurement. Per tant, quan parlem les meduses, més que referir-nos a un grup concret --un fílum d'animals-- ens estem referint a una forma de vida dins d'aquest grup. Pel que fa a la seva estructura, pòlips i meduses són molt semblants, però amb els elements estructurals disposats de manera diferent. Una medusa és com un pòlip en posició invertida, segons es pot veure en aquests esquemes (que conservo de la meva època d'estudiant):

L'estructura de pòlip més senzilla (hidropòlip)


Pòlip més complex, amb la cavitat dividida en cambres, pròpia de coralls i anemones.


Esquema d'una medusa en secció

La transparència de les meduses es deu a la gran quantitat d'aigua que té el seu cos: gairebé un 97 per cent! Només el contacte de la nostra pell amb l'animal fa que es disparin les petites càpsules que contenen el verí, una substància urticant que causa immediatament molta coïssor. A més, no cal que l'animal estigui viu perquè ens entim els efectes; durant unes quantes hores el seu verí encara és actiu i fins i tot fragments dels tentacles despresos de l'animal poden ser actius.

Les principal norma per prevenir els efectes indesitjables de les meduses es evitar-ne sempre el contacte. Quan en una platja se'n detecta la presència, les autoritats ho indiquen. En aquests casos, no n'hi prou de no ficar-se dins del mar. Cal tenir en compte que, a la sorra, en el lloc on trenquen les ones, s'hi poden acumular trossos de tentacles. I si es veu una medusa morta tampoc s'ha de tocar, perquè les càpsules que disparen el verí podrien ser encara actives.

La mainada, les persones que pateixen algun tipus d'al·lèrgia i les que pateixen malalties cardiovasculars són les que han d'anar amb més compte, perquè poden patir els efectes més intensos pel verí de les meduses.

No m'he trobat mai meduses en el mar, però fa més de vint anys podria haver-ne patit els efectes. Vaig anar a un congrés a Waikiki (Hawaii) i el dia abans que comencés vaig voler aprofitar per banyar-me i prendre una mica el sol (era el gener i m'abellia poder-me banyar en el mar en aquella època de l'any). Havia llegit, però, que en aquelles platges podia haver-hi taurons i vaig decidir quedar-me en un llacuna marina que hi havia a tocar de l'hotel on m'allotjava. M'hi vaig estar potser una hora i mitja entrant i sortint de l'aigua i feliç de trobar-me en una platgeta on no hi havia ningú més. Quan ja marxava, vaig fixar-me en un cartell que abans no havia vist: s'hi veia un dibuix d'una medusa, i un avís indicava que era perillós banyar-se!

Actualització 29.07.2010
Arran d'un parell de comentaris que m'han fet, crec que val la pena que n'escrigui les respostes aquí, a la vista.

Natxo ha escrit: "S'agraeix molt tenir professors que sàpiguen dibuixar, però pels que no en sabem, sempre quedaran les làmines dels grans llibres."

El professor que vaig tenir d'Invertebrats no artròpodes (en el meu pla d'estudis, la zoologia s'estudiava dividida en tres cursos), Enric Gadea, dibuixava molt bé i els dibuixos que feia a la pissarra, amb colors diferents, eren molt clars i entenedors. Hi havia qui deia que era un tipus de classes més pròpies de batxillerat, però a mi em van agradar i és la part de la zoologia que vaig aprendre millor. A més, era un professor que tenia molta cura per la llengua (únicament castellana en aquella època; l'única que era permesa a la universitat), feia servir sempre la paraula precisa i explicava l'etimologia de les paraules que es fan servir en la nomenclatura zoològica, i això també em va agradar (de vegades l'explicava fent broma com quan vam estudiar els "pogonóforos"i va dir que a l'aula hi havia uns quants alumnes a qui es podria aplicar el nom d'aquest grup --significa "portadors de barba" i era una època en què dur barba era signe progre).

I pel que fa als grans llibres amb làmines, és cert. Normalment són reculls de làmines que es publicaven en gran format per penjar a la paret. Eren els powerpoint de temps pretèrits, que salvaven els professors que no tenien aptituds per al dibuix.

Per altra banda, Assur escriu sobre l'aspecte que tenen les meduses fora de l'aigua, transformades en un pilot de moc, sense aquella gracilitat gairebé etèria amb què es mouen quan són vives dins de l'agua.

us imagineu com quedaríeu vosaltres si us traguessin l'esquelet? Una massa informe, un pilot de carn. A aquelles meduses fora de l'aigua, el "pilot de moc" a què fa referència Assur, els falta també el seu "esquelet": l'aigua.

Al llarg de l'evolució s'han originat diverses estratègies per a la sustentació que fan possible que un ésser viu no sigui un pilot de cèl·lules o teixits sense forma. La sustentació és la principal funció de l'esquelet. Estem acostumats a pensar en esquelets com una pila d'ossos dins del cos, però hi ha altres tipus d'esquelets.
Per exemple, els artròpodes adults (insectes, crustacis, aranyes, escorpins, etc.) tenen l'esquelet extern, recobrint el cos.

Hi ha un tipus d'esquelet que no es veu perquè no està fet de parts dures; és l'esquelet hidrodinàmic i es diu així perquè és l'aigua allò que permet a l'animal mantenir una forma. Això és possible perquè l'aigua no es pot comprimir i un espai ple d'aigua no pot aixafar-se, llevat que perdi l'aigua. Pensem que una medusa és aigua (al voltat d'un 97 per cent!) i poca cosa més.

6 comentaris:

Natxo ha dit...

Realment són uns animals preciosos.

I possiblement seran part de la nostra futura alimentació.

A més de desconeixement general per part de la població el pitjor problema és la concepció per part de la gent del fet que són les meduses que envaeixen les platges a l'estiu quan és a la inversa.

Clidice ha dit...

Si que en són de belles les meduses, i els pòlips també :) Per cert uns apunts molt clars i nets (sort que sóc de lletres, perquè jo no hagués sabut fer uns apunts tan bonics). :)

La lectora corrent ha dit...

Natxo, potser ja hi hagi qui mengi sopa de meduses, com es menja sopa d'orquídies. (I si no, aviat ho faran.) Al cap i a la fi, amb la temperatura, la substància urticant es desnaturalitza.

Clídice, teníem un professor d'aquesta assignatura (Enric Gadea) que feia uns dibuixos molt clars a la pissarra, amb guixos de colors. Jo em vaig comprar un bolígraf molt gruixut que tenia set o vuit colors per copiar-los. Però aquí hi ha trampa, perquè aquests dibuixos jo els tornava a fer a casa. Dibuixar-ho de nou em servia per estudiar-ho. Van ser tantes hores, però, que després sempre m'ha fet pena llençar aquells quaderns.

Natxo ha dit...

De fet em sembla que els japonesos ja les han incloses a la seva dieta, i la "nostra" Ruscalleda està fent estudis.

S'agreix molt tenir professors que sàpiguen dibuixar, però pels que no en sabem, sempre ens quedaran les làmines dels grans llibres.

Assur ha dit...

Alguna vegada que, a la televisió, he vist a la sorra d'alguna platja aquell pilot -i disculpa perquè no trobo una altra definició- de moc en què es transformen les meduses quan les treuen de l'aigua, tant diferent de la gracilitat, gairebé etèria, amb què es mouen quan són vives a dins, em recorda sempre el preciós poema de Baudelaire “L'albatros”.

P.S. Ja me'n recordo, d'aquells bolígrafs gruixuts amb, tal i com diem a Badalona, "ple de" colors. :)

La lectora corrent ha dit...

Natxo, Assur, responc els vostres comentaris dins del text.