El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 2 de juliol de 2010

Coses que passen...

Coses que passen per refiar-se de la gent! Ahir vaig rebre una carta d'una companyia d'assegurances en què em comunicaven que el seu assegurat, senyor FJR, nega haver intervingut en l'accident pel qual jo vaig fer un parte a la meva companyia fa unes setmanes.

Agafo molt poc el cotxe, però aquell dia havia d'anar al Jardí Botànic i després a un altre lloc i per això vaig sortir de casa amb ell. De tornada, quan estava aturada en un semàfor --ja duia potser més d'un minut esperant que sortís el verd-- vaig notar un sotrac i un cop a la part posterior (del cotxe, no pas meva). Vaig baixar a mirar si aquell cotxe enorme que hi havia al meu darrere m'havia fet res. Únicament m'havia desbaratat el llum que il·lumina la matrícula: el vidre (o plàstic) s'havia sortir de lloc i la bombeta i el portalàmpades estaven ballant per l'interior de la caixa. Si jo fos una persona "manetes", ho hauria deixat córrer per arreglar-m'ho després jo mateixa. Però no és el cas; allò s'ha desmuntar i jo no sabria com fer-ho; si he d'anar al mecànic que ho faci, per poc que sigui, alguna cosa hauré de pagar. Per tant, vaig pensar a tramitar-ho a través de l'assegurança dels respectius vehicles.

Conduïa el cotxe que em va donar el cop una noia que estava molt nerviosa perquè duia un bebè que no parava de plorar. Em va dir que va ser justament quan ella va girar el cap per mirar la criatura, que em va donar el cop, perquè al mateix temps va arrencar pensant que havia canviat el semàfor i els altres cotxes també arrencaven.

Vàrem començar a omplir el típic full de declaració amistosa però ella estava molt angoixada amb la criatura plorant i després que escrivís el seu nom i número de carnet i les dades del cotxe i del propietari (no era ella; el cotxer era a nom d'un home), vaig dir-li que em donés el número de telèfon i podíem intercanviar les dades per telèfon. Ella va dir que les respectives companyies ja s'entendrien i podien acabar d'omplir les dades que faltaven. Em va agafar desprevinguda i a més, em feia pena la criatureta que no parava de plorar dins del cotxe. Així que vaig dir-li que marxés a donar de menjar el bebè, i no vaig pensar a dir-li que abans signéssim les dues el full.

L'endemà vaig anar a l'oficina del RAC a fer el parte, amb les poques dades que tenia. La persona de la meva asseguradora a qui vaig donar les dades per telèfon em va dir que ho comunicarien a l'asseguradora de l'altra part i, quan tingués la seva conformitat, podria dur el cotxe al mecànic.

Avui m'ha arribat la carta que esmento, en la qual em comuniquen que l'altra part nega haver intervingut en l'accident (jo no en diria accident, però deu ser el llenguatge administratiu de les companyies asseguradores). La solució que em donen:

Agotada por tanto, la gestión amistosa, sólo queda la vía judicial, pero, teniendo en cuenta que para que la demanda prospere deben probarse los hechos en los que se basa la reclamación, precisamos que nos indique si puede facilitarnos datos de testigos presenciales del accidente, que deberán comparecer en el Juzgado cuando sean citados para prestar declaración, o algún otro medio de prueba. Le recordamos que los testigos no pueden ser familiares.

És realment kafkià. És un cop petit, no hi ha res trencat (o potser sí, però no ho sembla perquè el llum, encara que sense la protecció del vidre i ballant dins la caixa, s'encén), només una reparació que segurament qualsevol mecànic podrà fer en uns pocs minuts. I la solució que em donen és portar-ho per la via judicial! I, a més, aportant-hi testimonis que no siguin parents meus! El temps que em farien perdre és molt més valuós que els diners que pugui cobrar-me el mecànic per tornar a posar el llum al seu lloc.

Pel que fa al propietari del cotxe, nega haver intervingut i això és cert, perquè el cotxe és a nom d'un home i era una dona qui conduïa; una dona jove que duia una criatura i que ella mateixa va escriure el seu nom i el número de carnet en el full de declaració amistosa. He respost a la persona de l'asseguradora que gestiona el cas i li he dit que pregunti al seu assegurat si no coneix la noia que figura com a conductora del vehicle que em va donar el cop o si pensa qui podia dur un bebè en el seu cotxe el 2 de juny al migdia. Perquè si ell diu que el seu cotxe no va intervenir en l'incident, deu ser que algú li agafa sense que ell se n'assabenti.

Suposo que no en trauré l'aigua clara, però de l'experiència he après una lliçó. Si mai em torna a passar una cosa semblant, no em deixaré commoure pels plors d'una criatura. No deixaré marxar la mare o qui sigui sense que em signi la declaració amistosa i em doni totes les dades que calgui incloure en el full. I cada vegada que tregui el cotxe al carrer hauré de fer-me acompanyar per algú que no sigui de la família, per si mai cal anar al Jutjat!

4 comentaris:

Júlia ha dit...

No ets el primer cas de bona fe en aquest tema, malauradament no et pots fiar de la bona fe de ningú.

Raquel ha dit...

Fan tanta ràbia aquestes coses... Així va el món!

Núr ha dit...

M'agradaria poder dir "increïble", però és que tal com van les coses avui dia, no m'estranya gens! Quina barra! Potser la dona li ho va explicar al marit i ell li va preguntar si havia signat. En dir-li ella que no, ja va suposar que s'estalviaria explicacions amb la seva asseguradora! Quina ràbia, de debò!

La lectora corrent ha dit...

És una lliçó per a la vida. Per sort és una petita reparació, però d'això s'aprofiten: val més el farciment que el gall.