El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 16 de juliol de 2010

L'"olfacte" dels microbis marins

En les pel·lícules de dibuixos animats i en les tires dels còmics en què surten gats i gossos, sovint aquests animals se senten atrets pels aromes dels menjars. És típica la imatge de l'animaló que, gairebé de manera compulsiva, es dirigeix al lloc d'on emana aquell aroma. Les persones que tenen animals domèstics també se n'han adonat. La meva gata, que ara hi veu molt poc, es guia sobretot per les olors. Quan m'assec per esmorzar, immediatament se situa al costat de la meva cadira perquè li doni la seva mini-ració de pernil dolç, que per a ella és un caprici gastronòmic.

Doncs el fet de guiar-se per les olors per localitzar l'aliment no és exclusiu dels animals. Un article que es publica avui (16.07.2010) a la revista Science, descriu un comportament equivalent en uns organismes que aparentment no tenen òrgans olfactius: microalgues, bacteris heteròtrofs i protozous que viuen en el plàncton marí. Un equip de recerca internacional en el qual participa Rafel Simó, de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, de Barcelona, ha estudiat el comportament de diversos microorganismes planctònics, amb tècnica de microfluídica, que manipula fluids en sistemes en els quals, una o més dimensions tenen valors de l'ordre de micròmetres (un micròmetre és la milionèsima part d'un metre). Amb l'ajut del microscopi s'ha pogut veure com reaccionen organismes diferents a la presència d'un compost de sofre, el propionat de dimetilsulfoni (DMSP) --produït per una fracció del mateix plàncton, el fitopláncton--, i alguns productes de la seva degradació, com ara el sulfur de dimetil (DMS).

El DMS és el principal responsable de l'olor del mar i fa anys que es coneix el seu paper en la regulació natural del clima (vegeu aquest article de Charlson, Lovelock i d'altres, i aquest altre de Simó i Pedrós-Alió). La regulació es fa mitjançant una sistema de retroalimentació que es mostra en el següent diagrama de Simó i Pedrós-Alió:

El DMS, que procedeix de la degradació del DMSP, és alliberat a l'atmsofera en forma d'aerosols que són fonamentals per a la formació de núvols sobre el mar. Els núvols fan de barrera als rajos solars i si se'n formen molts, la quantitat de radiació solar que arriba a la superfície del mar és menor, i la temperatura baixa. En arribar menys llum i l'aigua trobar-se a una temperatura més baixa, es frena la producció de DMSP.

Per a alguns organismes planctònics que són depredadors, com ara els protozous, aquests compostos de sofre són indicadors de la presència en el medi de les seves possibles preses, és a dir, del seu aliment. Per a d'altres, en canvi, aquests compostos són el mateix aliment. Els sistema d'experimentació emprat en aquest treball, reprodueix les condicions de l'hàbitat planctònic a l'escala dels organismes que hi viuen i permet estudiar-ne el comportament de la mateixa manera que tradicionalment s'ha estudiat el comportament de plantes i animals en el seu ambient. I una millor comprensió del comportament d'aquests microorganismes ajudarà a entendre millor el funcionament dels ecosistemes marins, especialment els dels oceans, i els seus efectes sobre l'atmosfera i el clima.

2 comentaris:

LUA COACH ha dit...

Ha de ser apassionant dedicar-se al món de la biologia. Admiro la gent que ha pogut dedicar-se a una professió vocacional. Entre altres coses perquè s'ho han currat :9

La lectora corrent ha dit...

Lua Coach, qualsevol professió --qualsevol, qualsevol, potser no, però gairebé-- pot ser apassionant si es fa amb il·lusió.

I professions aparentment apassionants poden no ser-ho per a algunes persones que les practiquen.