El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Amnistia per als correbous?

En apropar-se la data en què el Parlament ha de decidir si, a Catalunya, se suprimeix l'espectacle de les curses de braus, els defensors dels correbous i embolats estan en guàrdia, potser temerosos que després dels braus sigui el torn dels bous.

He sentit declaracions d'alguns defensors d'aquest espectacle tan arrelat en alguns llocs de Catalunya i em semblava estar sentint els defensors de les curses de braus: tradició, cultura, molt populars...

D'acord que no és el mateix i que, si la crueltat es mesurés quantitativament, les curses de braus tindrien una puntuació màxima. Però els correbous i embolats, déu n'hi di si en són, de cruels, també. O és que els seus partidaris potser creuen que els bous es diverteixen tant com ells?, que potser els agrada que, després d'haver-los tingut tancats en unes gàbies, els donin cops amb pals o amb ferros, o els estirin la cua? I dels embolats, amb les torxes a les banyes, què? Per què no proven alguna vegada de fer el contrari, llençar a l'arena un home amb dues torxes a costat de cada orella i ficar-lo enmig dels bous perquè juguin amb ell?

Vaig veure un correbou a l'Ampolla fa més de vint anys, no sé si per les festes de Sant Joan o les del Carme. He vist fotos d'enguany en el bloc de Guillem Carbonell i m'he adonat que ara es fa d'una altra manera. En la dècada de 1980 ho feien per la zona on hi ha el club nàutic, prop de can Piñana. Era el típic espectacle com el que havia vist feia anys a la pel·lícula Calabuch (filmada a Peníscola) en què els bous eren mig a la sorra i mig a l'aigua i l'espai, dins de l'aigua, quedava acotat per barques que feien de barrera.

Recordo que molts nois i homes duien pals i alguns fins i tot ferros i colpejaven els bous pel darrere. Alguns intentaven estirar-los la cua i si ho aconseguien, reien molt. Tothom semblava divertir-se amb aquell espectacle, que jo --però no únicament jo-- vaig trobar cruel i desagradable.

Potser sigui tradició, però... cultura? I per més tradició que sigui, també ho va ser l'esclavatge fins al segle XIX, i també era tradició que les dones no votessin; i encara ho és en alguns països que els pares els triïn el marit o que duguin la cara oculta per una burca o un vel.

Aquesta setmana passada a l'Ampolla s'han celebrat les festes del Carme. Han estat cinc dies de festes (del 14 al 18) i, segons el programa, tots es dies, excepte el dia de la Verge del Carme, hi ha hagut algun espectacle amb bous. Per compensar que aquell dia no n'hi va haver, però, el darrer dia de festa hi va haver bous a la tarda i el bou embolat al vespre. D'això, en diuen tradició i cultura!

3 comentaris:

Assur ha dit...

Jo en sóc un gran entusiasta, de les tradicions, i em sap greu quan veig que algunes es van perdent, però també penso que és lògic ja que els temps canvien.

Ara bé, barrejar segons quines tradicions amb la cultura, com és el cas dels correbous i els embolats, em treu de polleguera.

Quan es parla de cultura referida a pràctiques com aquesta, em ve al cap un article de Martí Domínguez on, parlant del canibalisme, citava a Montaigne, el qual no entenia com els seus conciutadans s'esgarrifaven quan els jesuïtes explicaven haver vist realitzar aquesta pràctica en algunes tribus d'indis americans i, en canvi, veien del tot natural martiritzar i cremar de viu en viu a conciutadans seus per motius religiosos.

La lectora corrent ha dit...

Assur, gràcies per recordar-me l'article de Martí Domínguez.

Jo també sóc partidària de les tradicions, però crec que n'hi ha algunes --com aquesta dels bous-- que més val que es perdin.

Anònim ha dit...

hola lectora corrent. m'agrada llegir coses intel.ligents de tant en tant enmig de tot aquest aldarull que ens envaeix últimament .
el tema dels toros ha estat fastigosament manipulat, molt en la línia del que es porta últimament: aquesta moda de tenyir tota discussió, sigui de l'àmbit que sigui dels colors de la bandera amb les quatre barres.
als "toros" s'els hi ha posat la bandera espanyola, i per això el gruix de la facció nacionalista catalana de sang i fetge (molt fetge, molta bilis) es congratula al temps que posa damunt l'altar una "tradició", els "bous", com a símbol del patriotisme més fascista i excloent (igual que un no pot ser català si no és nacionalista).
el que menys ha comtat en tot aquest afer és, quina paradoxa, l'animal. els bèsties que disfruten fent patir un animal, siguin d'albacete, o siguin de tarragona, em mereixen el meu més gran menyspreu, igual que els qui intenten imposar els sentiments als demés.