El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 4 de juliol de 2010

Tot és verí i res no hi ha sense verí

A la meva entrada sobre els prospectes, i en relació al reguitzell de possibles contraindicacions i efectes adversos que solen incloure, Claudi Mans hi ha deixat un comentari molt assenyat que reprodueixo aquí perquè no tothom llegeix els comentaris del bloc:

Aquesta és la conseqüència de la cerca de seguretat a ultrança per part del consumidor-pacient, i de l'empresa fabricant del producte. Per curat-te la salut, es curen en salut i diuen tot el que podria arribar-te a passar, perquè si a algú li passés, no digui que no ha estat advertit i no li posi una demanda meganària. Si les verdures i hortalisses portessin prospectes, no deixarien vendre les patates per excés de solanina, alcaloide tòxic, i perquè quan es fregeixen generen acrilamida, mutagènic. Ni deixarien fer pa per raons similars. No anem bé.

Com va dir Paracels: "Tot és verí i res no hi ha sense verí, només la dosi permet que una cosa no sigui un verí". És a dir que, a petites dosis, substàncies que considerem tòxiques poden ser inofensives i, al contrari, una substància que normalment no és perjudicial pot arribar a matar si es consumeix a dosis excessivament elevades, o --com deia la meva mare-- "totes les masses piquen".

Fa un parell de mesos vaig veure el químic atmosfèric britànic James Lovelock (el "pare" de la teoria de Gaia, en la foto aquí al costat) i em va explicar algunes coses sobre un petit aparell que ell va inventar: l'anomenat captador d'electrons (o detector de captura electrònica), que és especialment sensible a les molècules que contenen halògens, als carbonils conjugats, als compostos organometàl·lics i a altres compostos que solen ser contaminants ambientals. És tan gran la precisió de l'aparell, que pot detectar-los en quantitats molt petites, que poden ser inferiors a parts per bilió.

Lovelock es lamenta que ara de vegades s'exageri i es consideri un perill la presència de compostos que se sap que hi són únicament perquè aquell aparell els ha captat, i que moltes vegades es troben en quantitats molt petites, innòcues. A més, explica que en l'actualitat no hauria pogut fer la recerca que va dur-lo a aquesta invenció perquè a l'interior de l'aparell hi ha una font radioactiva. És una radioactivitat molt feble, només s'emeten partícules beta i no representa cap risc, però les pressions dels grups ecologistes al llarg de les darreres dècades han estat la causa que hi hagi grans restriccions per treballar amb isòtops radioactius. I afegeix que si les normes actuals s'haguessin aplicat quan ell va inventar el captador d'electrons, el 1959, ara no disposaríem d'un aparell que és essencial en estudis ambientals.


I és que, de vegades, l'anomenat principi de precaució ens lliga de mans i peus o fa que les empreses farmacèutiques es curin en salut redactant aquests prospectes que més val no llegir, altrament no prendríem cap medicament.

Fotos: M. Piqueras (Coombe Mill, 4.05.2010)

1 comentari:

la Teresa ha dit...

El meu pare també deia que totes les masses piquen i que una substància tan essencial per la vida com l'aigua, per exemple, pot arribar a ofegar.