Vicky Cristina Barcelona, per fi!

Fa uns mesos vaig veure'n el trailer a YouTube (i vaig posar-ne un enllaç que ja no funciona perquè han retirat el vídeo, perquè infringia alguns drets) i vaig llegir-ne alguns comentaris de la crítica. Ahir vaig anar a veure-la al Renoir, a la primera sessió de la tarda (poca gent i amb descompte per la meva edat; no pas per jove, sinó tot el contrari).

Ja no recordava que en algun lloc havia llegit que Vicky Cristina Barcelona sembla més una pel·lícula d'Almodóvar que de Woody Allen, però algunes escenes de la segona part del film m'ho han fet pensar. Potser pel paper de Penélope Cruz. També vaig llegir que el cronista de El País (19.05.2008) considerava la pel·lícula divertida i intel·ligent, i tan conscientment lleugera com maliciosa. I que havia sortit alegre del cinema. Jo també n'he sortit alegre, i la visió del film ha estat com una sessió de risoteràpia. Tanmateix, n'he sortit una mica perplexa (tot i que la meva perplexitat és molt diferent d'un altre tipus de perplexitat de què parlava en aquest bloc fa uns dies).

M'han deixat perplexa alguns detalls del guió. Per exemple, que una de les dues protagonistes (Vicky) vingui a Barcelona a estudiar la "identitat catalana", i el català, en canvi, no aparegui enlloc al llarg de la pel·lícula (ni en els cartells de preus de la botiga de fruita). De fet, la noia identifica la catalanitat amb Gaudí. Deu ser el concepte de "catalanitat" que es té a Nord-amèrica? Això qui sàpiga que existeix una catalanitat, que no crec que siguin moltes persones en aquell país.

Un altre detall que m'ha deixat perplexa és la música, i no em refereixo a la cançó Barcelona de Giulia i Los Tellarini. No recordo exactament totes les peces que he sentit a la banda sonora, però les que tinc presents són més aviat música de guitarra espanyola (molt bonica per cert). En les escenes en un ambient rural asturià, on escauria més una música d'aquelles terres, també sona la guitarra i després la música d'una antiga cançó popular catalana (una nadala): El noi de la mare.

I la meva perplexitat ha revifat amb el final. He recordat quan jo feia exàmens escrits a la universitat; gairebé sempre em faltava temps per desenvolupar tot el tema i moltes vegades havia d'acabar de manera abrupta, sense poder posar-hi tot el que hauria volgut. M'ha fet l'efecte com si la pel·lícula acabés també abruptament, sense que espectadors i espectadores puguin seguir les històries dels protagonistes més enllà de la fi del film, com si a Woody Allen (el guió és seu) li hagués faltat metratge per poder completar la història. Però potser la seva intenció ja era deixar aquest final així. O potser jo m'ho estava passant tan bé que la fi m'ha agafat desprevinguda, perquè hauria volgut que continués.

Pel que fa a Barcelona, com a ciutat, crec que surt molt ben parada, i em sembla que si el turisme ja començava a desbordar-nos, la pel·lícula pot agreujar més la situació.

Malgrat algunes de les meves perplexitats i objeccions, Vicky Cristina Barcelona m'ha agradat molt i, com altres pel·lícules de Woody Allen, no em farà res de tornar a veure-la.