El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 15 de setembre de 2008

El miracle de la sang de San Gennaro

El 19 de setembre s'apropa; una data molt destacada per als napolitans i napolitanes. Com cada any, milers de persones s'aplegaran a la catedral de Nàpols per ser testimonis directes del miracle de la liqüefacció de la sang de Sant Genari (San Gennaro), el bisbe de Benevento que va ser decapitat l'any 305 dC durant la persecució de Dioclecià. (Vegeu la representació de Sant Genari que va fer Artemisia Gentileschi el 1636; foto de Wikimedia Commons.)

A la catedral de Nàpols es conserva una relíquia de Sant Genari trobada en aquella ciutat el 1389, quan ja feia més de mil anys del seu martiri. Es tracta d'una ampolleta d'uns 60 mil·lilitres que es diu que conté sang del màrtir cristià, i que es guarda protegida per dos vidres circulars en el centre d'un reliquiari. Hi ha dos dies l'any --la vigília del primer diumenge de maig i el 19 de setembre-- que es produeix el miracle: aquella massa espessa i sòlida de sang --una mena de coàgul-- es torna líquida. Malgrat que no sigui un miracle "oficial", reconegut per la església catòlica, una gernació omple la catedral de Nàpols i milers de persones contemplen la relíquia des del carrer quan la treuen en processó. Per comprovar si ja s'ha produït el miracle, l'arquebisbe va movent el reliquiari i capgirant-lo repetides vegades. Els qui, per la distància, no poden distingir què passa a la sang de l'ampolleta, no perden de vista un home que va tota l'estona a costat de l'arquebisbe (deu ser una autoritat, però civil; va vestit de carrer). Duu a la mà un mocador blanc. Quan l'aixeca i l'agita en l'aire, el fervor popular arriba al súmmum: és el senyal que s'ha produït el miracle i que la sang ja està liquada. Aleshores l'oficiant apropa el reliquiari a la multitud, que s'atansa a l'altar per besar-lo (quin costum més antihigiènic aquest de besar reliquiaris, o imatges de nens Jesús, verges i sants, que té l'església catòlica!). L'arquebisbe de tant en tant va agitant el reliquiari perquè puguin comprovar que la sang és en estat líquid.

Malgrat la forta influència que el Vaticà té a Itàlia en la societat civil i en la política, els científics que estudien els fenòmens paranormals dediquen també esforços a explicar els miracles. Al cap i a la fi, un miracle no és altra cosa que un fenomen paranormal que es produeix en un context religiós. Luigi Garlaschelli, professor de química orgànica de la Universitat de Pavia, ha estudiat molt bé el fenomen de la liqüefacció de la sang de San Genari i altres miracles. Garlaschelli és membre del Comitè Italià per al Control de les Afirmacions sobre els Fenòmens Paranormals (CICAP). El CICAP es defineix com a "organització educativa i sense finalitat de lucre, fundada el 1989 per promoure la recerca científica sobre els fenòmens paranormals". És membre de l'European Council of Skeptical Organizations, a la qual pertanyen la Sociedad para el Avance del Pensamiento Crítico i el Círculo Escéptico.

L'església catòlica mai no ha permès obrir el reliquiari segellat on es guarda l'ampolleta de la suposada sang de San Genari. Però el 1902 va permetre que se'n fes una anàlisi espectroscòpica, que pot fer-se sense haver de treure cap mostra de la substància que es vol analitzar (es va fer deixant-hi passant la llum al través i veient desprès quines radiacions havien estat absorbides per la suposada sang). Aquell estudi va revelar la presència d'unes bandes típiques de l'hemoglobina (el pigment vermell de la sang), cosa que semblava confirmar que efectivament es tractava de sang. El 1989 va fer-se'n un altre estudi semblant, amb el mateix sistema emprat el 1902 (únicament variava la font de llum que es va fer passar a través del reliquiari: llum d'una espelma el 1902, i llum elèctrica el 1989). Els resultats van ser també semblants. Tanmateix, cap d'aquests experiments va publicar-se en una revista científica de les que sotmeten els articles a una revisió per experts, perquè avalin el treball que s'hi descriu. A més, els autors del treball de 1989 van reconèixer que hi ha altres pigments vermells que, únicament amb una anàlisi d'aquest tipus, es podrien confondre amb l'hemoglobina.

Per altra banda, el 1991 Garlaschelli i dos col·legues seus van descriure a la revista Nature un experiment [l'enllaç no us durà directament a l'article, sinó a un llistat d'articles de Garlaschelli sobre miracles, altres fenòmens i pseudociència] per obtenir una substància gelatinosa relativament dura, d'aspecte molt semblant a un coàgul de sang i que es podia liquar. Casualment, un dels ingredients que van emprar era clorur fèrric, molt abundant en un mineral que es troba en zones volcàniques, com les que envolten el Vesuvi, on es va descobrir la sang de Sant Genari. Però el fet que no es tractés de sang, sinó d'una altra substància, tot i ser decebedor per als fidels seguidors dels sants, no dóna una explicació per què, en les dues dates tradicionals es produeix la liqüefacció de la substància que hi ha dins l'ampolleta.

Per a Garlaschelli, l'explicació del canvi d'estat sòlid a líquid és la tixotropia, una propietat de certs sistemes col·loidals, que en remenar-los o agitar-los esdevenen líquids; quan el moviment s'atura, a poc a poc recuperen el seu estat anterior. És el que passa amb alguns xarops molt espessos, que cal agitar-ne l'ampolla abans de prendre'ls; amb el ketchup, que després de sacsejar-ne l'ampolla s'aboca més fàcilment sobre l'hamburguesa; o amb els líquids de transmissió en cotxes amb canvi de marxa automàtic. En el cos humà tenim un exemple de fluid tixotròpic: el líquid sinovial, que actua com un lubricant de les articulacions d'alguns ossos. Això explica per què de vegades costa iniciar l'exercici; l'escalfament previ serviria per a augmentar la fluïdesa del líquid sinovial i fer que les articulacions es moguin amb més facilitat.

En el cas de la suposada sang de Sant Genari, el moviment del reliquiari per mostrar primer que es tracta d'una massa sòlida i per anar comprovant després si ja s'ha liquat, fan que el sistema col·loidal original esdevingui un líquid i es mantingui en aquest estat. Tanmateix, el fet que la ciència hagi trobat una explicació al miracle no evitarà que el proper 19 de setembre la ciutadania de Nàpols vulgui ser un cop més testimoni del miracle del seu sant. La religió i la fe són independents de la racionalitat.

Aquest vídeo de Youtube conté declaracions de Garlaschelli sobre el miracle de Sant Genari i d'altres miracles italians. Mostra com es produeix el miracle a Nàpols i com el van reproduir en un laboratori de la Universitat de Pavia:



Foto Luigi Garlaschelli; del seu web
Foto Ketchup: Wikimedia Commons

3 comentaris:

Montse ha dit...

Interessantíssim article, Mercè. És clar que corres el risc que a Nàpols et tanquin les portes!

Suposo que també ets al corrent dels estigmes que lluïa a les mans el famós Padre Pio i que d'obra divina no tenien res: algú em digué que no sé quin fàrmac consumia per tal que li apareguessin aquestes marques a la pell.

Lectora corrent ha dit...

El 2003 vaig participar al Festival de Spoleto (Spoleto Scienza) i els vaig explicar què hi havia darrere del miracle de Bolsena (no molt lluny de Spoleto) i d'altres sobre hòsties sagnants (en vaig parlar en aquest bloc pels volts de Corpus d'enguany). Em sembla que hi havia persones que preferien seguir creient en el misteri del miracle.

Del padre Pio, n'he sentit parlar des que vaig tenir els meus primers contactes amb Itàlia; la gent ja anava en pelegrinatge a veure'l. Ara, fins i tot l'han fet sant. De vegades, els estigmes poden aparèixer sense cap explicació. Persones amb psoriasi, si fossin molt religioses, podrien dir que les escares que tenen a la pell són també d'origen diví. De fet, no se sap quina és la seva causa.

uncnoun ha dit...

Molt interessant l'article. Aquest és un dels artificis paranormals que sempre m'ha sorprès més.

Nàpols és la única ciutat italiana que he visitat d'adult (2 vegades, a més) i m'encanta.
La sensació que tinc és que han portat el catolicisme al nivell del fetitxisme, amb tantes capelletes per el carrer (no només religioses) i tanta dedicació als sants i les reliquies.