El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 2 d’agost de 2008

El bomber Echániz i Gargantua

El bomber Echániz
Fa uns cinc anys vaig allotjar-me en un hotel de Bilbao situat a la plaza del Bombero Echániz. Em va agradar saber que una ciutat havia dedicat una plaça a un bomber, una professió abnegada i de personatges sovint anònims. Però m'intrigava saber per què precisament aquell bomber i no un altre; per què era la plaza del Bombero Echániz i no la del Bombero Goicoechea o Goñi, posem per cas.

La meva amiga Marisa, bilbaïna, malgrat ser una gran coneixedora de la seva ciutat, no va saber respondre'm quan li ho vaig demanar, però la meva pregunta va despertar la seva curiositat i no va parar fins que ho va esbrinar i m'ho va explicar. Antonio Echániz (1815.1867) va formar part el 1856 del primer cos de bombers que va instaurar-se a Bilbao i va arribar a ser-ne el cap. Malauradament, ell i tres companys seus van morir el 7 de juny de 1867 en acte de servei, quan apagaven un foc que s'havia declarat en una impremta del carrer Correo.

Gargantua
La primera vegada que vaig veure un Gargantua va ser a Vitoria, deu fer prop de quaranta anys, a les festes de "la Blanca" (les d'enguany se celebraran d'aquí a pocs dies; habitualment comencen el 4 d'agost, amb la baixada del Celedón des de la torre de l'església de la Verge Blanca). El seu aspecte és com el dels gegants i capgrossos, però té la forma d'un pagès basc agenollat i amb el cap inclinat endavant. En aquest personatge conflueixen la talla desmesurada del Gargantua de la literatura i la fam del seu fill, Pantagruel. El Gargantua basc té una boca enorme, que manté oberta i des de la qual un tobogan va a parar fins al cul, que també és obert. El seu aliment és la mainada. Nens i nenes li entren per la boca, llisquen tobogan avall i surten pel cul del gegant. N'hi ha, però, que en veure el gegant amb aquella boca tan gran a punt d'empassar-se qui sigui, comencen a plorar. Alguns, malgrat la por inicial, acaben per deixar-se engolir pel gegant. Deuen pensar que, al cap i a la fi, la resta de la mainada que ho ha fet sempre surt; mai no s'ha quedat ningú dins del cos del gegant. I quan finalment es decideixen, solen sortir somrient, si no rient. D'altres, però, ni veient els seus companys sans i estalvis després de l'experiència, gosen ficar-se dins d'aquella bocassa.

El bomber Echániz i Gargantua
¿Què tenen en comú Gargantua i el bomber Echániz? Doncs que el bomber va ser el "pare" d'aquest personatge que aviat va fer-se molt popular per tot Euskadi. Antonio de Echániz era un fuster molt hàbil en el seu ofici i a mitjans del segle XIX va construir el primer Gargantua, que aviat va convertir-se en la gran atracció per a la mainada i també va ser motiu de bastants ensurts.

D'aquesta relació del bomber amb aquest personatge que ja forma part del folklore basc, me'n vaig assabentar recentment. La meva amiga Marisa va enviar-me un retall d'un diari que explica la història del bomber Echániz i de la seva plaça. Ara em queda el dubte si l'Ajuntament va donar el seu nom a la plaça com a homenatge al pare de Gargantua o al bomber que va perdre la vida en un incendi. Atès que no es la plaza de Echániz sinó la plaza del Bombero Echániz, suposo que es la seva tasca de lluitador contra el foc la que va prevaler. Però també hauria merescut l'homenatge com a creador d'aquest personatge que tan bones estones ha fet passar a milers --potser ja milions-- de nens i nenes de la seva terra.

La mainada entra per la boca de Gargantua
Foto: http://wopztzplus.blogspot.com/2008/06/gargantua.html