El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 22 d’agost de 2008

"Sublime mujer"

Fa uns dies, per la carretera anava escoltant la ràdio i, tot buscant una emissora que se sentís bé, vaig anar a parar a una emissora de Girona on feien un programa de música "latina", al qual la gent demanava cançons per escoltar o per dedicar-los a algú (una mena dels discos solicitados dels anys cinquanta o seixanta).

Una de les cançons que hi van demanar es deia Sublime mujer --segons el locutor, una preciosa y maravillosa canción-- que l'home que l'havia demanat dedicava a una dona. Segurament ho va fer perquè ella entengués que ell no podia evitar la infidelitat, que no podia fer-hi res i que envejava els homes que són fidels a una sola dona. El protagonista de la història de la cançó es justifica així: Pero qué voy a hacer / si es mi forma de ser /yo me rindo ante el ser / que se llama mujer.

De tota manera, malgrat les seves lamentacions i l'enveja que li fan els homes fidels, no sembla que tingui moltes ganes de redimir-se:

Porque no cambiaría
por nada del mundo
el momento aquel
de la entrega sublime
y el beso extasiado
bendita mujer.

A Youtube hi ha un vídeo de la cançó:



Ha estat vist més 465.000 vegades! I quan l'he mirat jo, el darrer comentari --fet per una dona-- deia (les faltes d'ortografia són de l'original): "Como quisiera que en la realidad ubiera un hombre con tanta pasion y amor como en esta cancion. Y si lo hay bendita la mujer!"

Si això ho pensa una dona, entenc l'èxit de la cancó.