Fa uns dies, per la carretera anava escoltant la ràdio i, tot buscant una emissora que se sentís bé, vaig anar a parar a una emissora de Girona on feien un programa de música "latina", al qual la gent demanava cançons per escoltar o per dedicar-los a algú (una mena dels discos solicitados dels anys cinquanta o seixanta).
Una de les cançons que hi van demanar es deia Sublime mujer --segons el locutor, una preciosa y maravillosa canción-- que l'home que l'havia demanat dedicava a una dona. Segurament ho va fer perquè ella entengués que ell no podia evitar la infidelitat, que no podia fer-hi res i que envejava els homes que són fidels a una sola dona. El protagonista de la història de la cançó es justifica així: Pero qué voy a hacer / si es mi forma de ser /yo me rindo ante el ser / que se llama mujer.
De tota manera, malgrat les seves lamentacions i l'enveja que li fan els homes fidels, no sembla que tingui moltes ganes de redimir-se:
Porque no cambiaría
por nada del mundo
el momento aquel
de la entrega sublime
y el beso extasiado
bendita mujer.
A Youtube hi ha un vídeo de la cançó:
Ha estat vist més 465.000 vegades! I quan l'he mirat jo, el darrer comentari --fet per una dona-- deia (les faltes d'ortografia són de l'original): "Como quisiera que en la realidad ubiera un hombre con tanta pasion y amor como en esta cancion. Y si lo hay bendita la mujer!"
Si això ho pensa una dona, entenc l'èxit de la cancó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada