Passejar pels carrers i places de Gràcia és tornar a la meva infantesa: hi vaig viure dels quatre als catorze anys, tot i que la zona on vivíem nosaltres aleshores --el carrer Cardoner, ara Cardener-- no es considerava Gràcia, sinó La Salut (el límit era en al carrer de sota, Sant Salvador). La festa major era una època especial; anàvem a veure carrers guarnits, de vegades a alguna xocolatada, sovint als "caballitos" que instal·laven a la plaça de Joanic, i sempre a veure el castell de focs artificials que feien a la plaça de la Creu, un espai que era un descampat que després va quedar engolit per la veïna plaça Lesseps.
Aquest matí he tornat a passejar pels carrers i places de Gràcia per donar un cop d'ull a les festes. Quants records han anat sortint a mesura que avançava per llocs que m'eren tan familiars fa anys! Ens hem aturat a esmorzar a la plaça Rovira (ara es diu Rovira i Trias), on fa anys hi havia l'inici i final d'algunes línies de tramvia: el 39, que anava a la Barceloneta i crec que també el 38. Ara ja no hi passen tramvies (el 39 és un autobús i el trajecte és diferent) i la plaça és molt més tranquil·la pel que a fa a circulació; més encara aquests dies perquè, amb motiu de la festa major, la part central està tallada al trànsit. Seiem a la terrassa del bar-restaurant Vall i em menjo un entrepà de botifarra blanca deliciós, com feia temps que no en menjava.
A la cantonada del carrer que aleshores es deia Torrente de las Flores hi veig un banc. Fa anys, hi havia el cine Rovira. Era un dels tres cinemes que més freqüentava (els altres dos eren el Verdi i el Roxy). Eren cines de barri de projecció doble i el Rovira era el de menys categoria. Els meus germans també anaven de vegades al Texas, on feien sessions que duraven moltes hores. Però parlar dels cinemes de Gràcia seria una altra història.
La plaça Rovira enguany s'ha convertit, per la festa major, en un jardí de somnis. La seva decoració transporta a un espai oníric dominat pel color blau. Com en la majoria de carrers, els guarniments són una mostra d'enginy i imaginació. I el reciclatge és present per tot. Em fa l'efecte que les ampolles d'aigua de plàstic són la primera matèria més usada. El plàstic i les pintures plàstiques eviten que les pluges, tan freqüents en aquesta època, malmetin en unes hores l'obra que el veïnat ha estat preparant al llarg de mesos.
Mentrestant, el qui fou arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias (1816-1889) era assegut d'esquena al centre de la plaça, com si allò de la festa no anés per a ell. Potser encara està dolgut que, malgrat haver guanyat el concurs per al desenvolupament de l'Eixample barceloní, qui acabés fent-lo fos en Cerdà. En una taula a costat d'on jo esmorzava, una dona explicava a una parella que l'estàtua de l'home assegut representava Rovira i l'home li ha preguntat: "Carod Rovira?"
En el carrer Verdi han representat un bosc d'arbres fets amb fustes de caixes de fruita o verdura:
En un tros del carrer de la Fraternitat hi ha representat el pas de l'any, amb les quatre estacions:
Aquest carrer m'ha recordat una escena de la pel·lícula Notting Hill que també representa el pas de les quatre estacions en un tros de carrer. A més, com en el film, la seqüència comença amb l'estiu. La pel·lícula potser no era gran cosa però només per aquesta escena i per l'escena en el parc que està filmada des de l'aire, em va semblar que valia la pena haver-la vist. Vegeu el pas de les quatre estacions a Notting Hill (mentre ningú no ho retiri de Youtube), i fixeu-vos en la dona embarassada de l'inici, perquè torna a sortir al final:
Fotos: M. Piqueras (15.08.2010)
5 comentaris:
Aiii quina embeja!!! Jo aniré demà i no m'ho penso perdre!!!!
Gràcia és fantàtica!
Salutacions!
Jo aquet any no he pogut anar per esta fora, gracias per la teva entrada.
Precioses les fotos, no he anat però com si hagués estat.
Gràcies!
Benvolguda Mercè. Magnífic aquest blog teu. M'has ajudat a trobar unbar a gràcia - el meu barri des de fa 30 anys! - on esmorzar en diumenge. Gràcies!
Golondrina, gràcies pel comentari i per fer-me recordar aquell matí i aquell boníssim entrepà que vaig menjar a la plaça Rovira fas ubs quants anys. I en llegir l'anècdota de l'estàtua i Carod Rovira, m'ha vingut a la memòria, però la tenia completament oblidada.
Publica un comentari a l'entrada