dimarts, 31 d’agost del 2010

El coala

Des de fa molts anys tinc un coala a casa; el que es veu a la foto. És el supervivent d'una "família" de coales --no recordo si eren tres o quatre-- que va tenir la meva filla Ana. Se'ls estimava molt i sempre dormien amb ella. Cada nit repetia el mateix ritual: premia la pinça que tenien en el cos i els enganxava al coll de la camisa de dormir o del pijama. I si era estiu i la camisa o el pijama no tenien coll, feia que pessiguessin la roba, però es ficaven sempre al llit amb ella. No recordo com van arribar a casa, si els vam comprar o si algú els hi va regalar. Si va ser un regal, qui li va fer no podia haver-ho encertat millor. No sé què se n'ha fet dels altres, però del que ha quedat no me n'he volgut desprendre. Només deixaré que se l'endugui la seva mestressa original, si mai el vol recuperar.

En la posició de la fotografia, enfilat a l'eix vertical d'un llum de sobretaula, el nostre coala deu fer uns sis centímetres d'amplada i uns sis centímetres des del cul a la part superior del cap. Els coales reals mesuren unes deu vegades més: entre 60 i 80 centímetres de llargada, sense comptar la llargada de la cua (el de casa, no en té, de cua; no sé si mai no n'ha tingut o si la va perdre).

Malgrat el seu aspecte d'osset de peluix, el coala (Phascolarctos cinereus) no és un ós. Si que és un mamífer, però d'un grup molt especial, els marsupials, que es diuen així perquè les femelles tenen una bossa o marsupi a l'abdomen on les seves cries passen uns mesos fins que poden valer-se per elles mateixes. La cria del coala presenta encara un estat embrionari: mesura uns dos centímetres, pesa menys d'un gram i és cega. Instintivament es fica dins del marsupi on acaba el seu desenvolupament.

Els coales viuen a Austràlia i són gairebé exclusivament arborícoles; es passen la vida enfilats als arbres, saltant d'un a un altre i només baixen a terra si els és necessari per traslladar-se a un altre arbre. La seva alimentació és molt monòtona: mengen exclusivament fulles d'eucaliptus i només d'una vintena d'espècies, malgrat que en els boscos on viuen n'hi ha centenars, d'espècies d'eucaliptus. A més, d'aquesta vintena aproximada, no sempre en mengen de totes; n'hi ha que produeixen compostos químics tòxics que es van acumulant i en les èpoques de l'any en què això passa, els coales no les mengen.

Els mamífers no tenim enzims per digerir la cel·lulosa, que és el principal material nutritiu que s'obté de les cèl·lules vegetals. Si n'hi ha que són exclusivament herbívors és perquè hi ha qui els soluciona aquest problema fent una primera digestió de les fulles o herbes que mengen. Les vaques i altres animals remugadors tenen l'estómac dividit en compartiments (del conjunt, se'n diu rumen) i en un d'ells, milions de microorganismes es dediquen a degradar la cel·lulosa de l'aliment que va engolint l'animal.

Un exemple curiós, i per a nosaltres proper, és el del conill. Els microbis que ajuden el conill a completar la digestió són en el cec, en el budell gros, que ocupa aproximadament la meitat del volum de tot l'aparell digestiu i conté una població de bacteris que pot anar de 10.000 milions a un bilió, principalment dels gèneres Bacteroides, Bifidobacterium, Clostridium, Streptococcus i Enterobacter. Aquests bacteris fermenten la fibra ingerida pel conill i el producte que surt del cec --els cecotrofs-- a més dels compostos formats en la degradació de la cel·lulosa, conté moltes proteïnes d'origen microbià, diverses vitamines i minerals.

Des del cec del conill fins a la sortida a l'exterior, per l'anus, el trajecte que queda no és suficient perquè la paret de l'intestí pugui absorbir tots els compostos nutritius. Seria una llàstima no treure de l'aliment tot el rendiment possible, però això ho resol el conill menjant-se els propis excrements. No tots, però, sinó únicament els cecotrofs. (El TERMCAT defineix un cecotrof com "cagalló del primer cicle digestiu del conill, el qual se'l menja per aprofitar la part nutritiva no absorbida de l'aliment digerit".)

De manera intuïtiva, el conill menja els cecotrofs, que són mucosos i més tous i humits que els cagallons del segon cicle de la digestió. (M'he decidit a fer servir el terme 'cagalló' perquè veig que el TERMCAT l'empra en un context que no és pas col·loquial.) En el segon pas de l'aliment per l'aparell digestiu, les substàncies nutritives i l'aigua dels cecotrofs són absorbides i passen a la sang, des d'on són distribuïdes a tot l'organisme. Les femtes que resulten d'aquesta segona digestió són els típics cagallons de conill que coneixem.

El coala segueix el model del conill. Les fulles d'eucaliptus són dures i molt indigestes. En el budell té un cec (una part que forma com una bossa) que té les parets "folrades" de bacteris que fan una primera transformació dels aliments. Entre els bacteris que viuen en el cec del coala, n'hi ha que estan especialitzats en la degradació dels tanins, uns compostos molt abundants en les fulles d'eucaliptus.

Com que al coala que tenim a casa no li cal menjar fulles d'eucaliptus --ni de cap altra planta-- tampoc defeca i mai no he pogut observar si feia dos tipus de cagallons. En canvi, els anys que a casa hi va haver el conill nan --real, no de joguina-- que la meva filla Elena va comprar en una parada de la Rambla, sí que veiem com es menjava els cecotrofs.

Per saber-ne més:
Fotos: coala miniatura, M. Piqueras (30.08.2010); coala real, Wikimedia Commons

10 comentaris:

amay ha dit...

Tenen unes ungles, els koales! Esgarrapen fort...

Natxo ha dit...

Els koales sempre han sigut un dels meus animals preferits (algun dia espero fer una entrada al meu bloc de ciència parlant d'ells).

Tenia entès que són les cries, durant el primer any de vida, les que mengen les femtes maternes per alimentar-se i a més a més aconseguir la flora bacteriana, però no els adults.

Sé que normativament en català s'escriu coala, però no associo la paraula al concepte, per mi continua essent koala.

Gràcies per continuar il·lustrant-nos.

La lectora corrent ha dit...

Anna, t'han esgarrapat alguna vegada? El de casa està molt ben fet, té unes unglotes!...

Natxo, en el volum 6 de la "Biosfera (Gran Enciclopedia Catalana, Barcelona, 1997) diu que els coales es mengen les primeres femtes. És lògic que les mares també en donin als petits quan els deslleten --com si fossin farinetes-- per alimentar-los i que adquireixin la microbiota que els ajudarà a pair les fulles d'eucaliptus quan mengin sols.

Però em sembla que una fita evolutiva com aquesta estaria molt mal aprofitada si només servís per alimentar les cries. A més, els coales em sembla que no beuen aigua; sembla lògic que, a més de l'aliment, també obtinguin aigua de la ingestió dels cecotrofs.

Natxo ha dit...

El que comentes és totalment lògic. Tractaré de cercar més informació per confirmar-ho.

Però que consti que no dubto pas de tu.

Mercès.

La lectora corrent ha dit...

Natxo em diu: "Però que consti que no dubto pas de tu."

Gràcies, però no sé per què no hauries de dubtar de mi. Un científic ha de dubtar sempre de tot; la falsabilitat és un dels atributs de la ciència. Les coses són com les explica la ciència fins que no es demostra el contrari. Així és com ha progressat la ciència al llarg de la història.

Natxo ha dit...

Sabem perfectament que la Ciència és un dubte constant de tots els seus axiomes o coneixements; emperò, també és cert que d'alguna manera es generen i que tenim una ingent literatura científica en la que creiem, fins que no es demostra el contrari. Per això, hom pot creure en la saviesa científica d'altri, posant-la en el dubte però no en la desconfiança.

La lectora corrent ha dit...

Tens raó, Natxo. Quan Copèrnic va formular l'heliocentrisme va encertar en una cosa: refutar la idea imperant que la Terra era el centre de l'Univers. Però, en creure que era el Sol, el centre de l'Univers, ell també estava equivocat. I no perquè s'equivoqués deixa de ser un gran científic.

Natxo ha dit...

Sabem que el llarg i inesgotable camí de la Ciència no és pas recte ni sempre endavant. Quan s'encerta amb una passa, potser la segona després caldrà retrocedir-la. Això, emperò, no és una errada, sinó l'única possibilitat d'avançar: no podem descobrir veritats absolutes, ans al contrari, postulem hipòtesis que tractem de demostrar, i que podran ésser rebatudes en el futur.

fra miquel ha dit...

Jo vaig tenir, durant molts anys, un coala com el teu. Me'l va regalar un cosí que havia viatjat a Austràlia.
Després el coala va viatjar amb mi fins Dinamarca i allà el varem batejar. Es deia Gustav.
Després sempre m'ha acompanyat enganxat al retrovisor interior del cotxe.
M'ha fet gràcia veure'l en el teu blog!! ;o)

No coneixia aquesta manera d'alimentació dels conills (i molt menys dels coales!)
Ja ho diuen que cada dia s'aprèn alguna cosa més
Gràcies

Petó

La lectora corrent ha dit...

Fra Miquel, no recordo d'on van sortir el coala de la foto i els seus "germans". Si van venir d'Austràlia, devia ser a través d'algun altre país.

Pel que fa als conills, jo vaig assabentar-me que tenien aquests costums gastronòmics quan a casa hi va haver el Ness, el conill nan que va comprar una altra filla meva.