El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Eluana no va morir ahir

He vist per televisió escenes viscudes ahir en el Senat italià i davant la clínica on es trobava Eluana Englaro, després que es fes públic que per fi el seu cos havia deixat de respirar. He vist la histèria i la hipocresia d'uns polítics que haurien de donar exemple al poble al qual diuen servir. Un d'ells va dir "Eluana non è morta, l'hanno ammazzato!" (Eluana no ha mort, l'han matada!) Esteu equivocat, senador!, li diria jo. Eluana no va morir ahir; va fer-ho fa disset anys, quan el seu cos va quedar en estat vegetatiu.

I no ho vaig veure, però ho he llegit avui a La Repubblica, que Berlusconi acusava el president Napolitano com a responsable directe de la tragèdia tot dient: "S'ha fet que l'acció del Govern per salvar una vida fos impossible." (Fa uns dies, Napolitano, cap de l'estat de la República italiana, es va negar a signar el decret que hauria aturat el procés de desconnexió de l'alimentació i hidratació artificials de la noia.)

Una periodista de la Rai --Marinella Chirico-- va passar diumenge tres hores a l'habitació d'Eluana. Els pares, tot i haver defugit el sensacionalisme despertat per aquest cas, volien que algun professional de la informació la veiés i pogués explicar al món en quin estat es trobava el cos de la seva filla. Especialment després que Berlusconi afirmés per televisió que Eluana era una persona viva que podria encara, "en hipòtesi", generar un fill. Volien, però, que fos una persona de confiança qui entrés a l'habitació de la clínica on es trobava Eluana. Marinella Chirico feia alguns anys que seguia el cas i entre ella i la família d'Eluana i els metges que n'havien estat al càrrec s'havia establert una relació d'amistat. Ha explicat que el cos que jeia en aquell llit, i que cada dues hores calia moure per impedir que es llagués, no tenia res a veure amb les fotografies de l'Eluana en vida que s'han prodigat en els mitjans ni amb la imatge que Berlusconi i d'altres han volgut mostrar a l'opinió pública.

En un article d'opinió titulat "La mort i la política", Ezio Mauro escriu: "És miserable aprofitar-se d'una mort per treure'n un benefici polític. És vergonyós arrossegar el cap de l'Estat al terreny de la vida i de la mort per haver exercitat els seus deures de vigilant de la Constitució. És humiliant assistir a aquesta degradació de la política. És preocupant descobrir quina és la veritable ànima de la dreta italiana, ferotge i cruel en la seva cobdícia de poder absolut, despreocupada de l'Estat en tots els sentits, aliena a les institucions i a l'esperit republicà..."

7 comentaris:

Montse ha dit...

Si aquest cas ja em va colpir profundament des del primer moment -com a tothom, diria jo-, les declaracions de Chirico encara m'han pertorbat més.

I Berlusconi encara té la santa barra de declarar, com si res: "Peccato. Non ce l'abbiamo fatta"...Però quina poca vergonya! Hauria hagut d'estar filla seva, l'Eluana...

Espero que el senyor Beppino Englaro i la resta de la família se sentin recolzats per tota la gent que sí que estem amb ells. Que en som moltíssims.

Lectora corrent ha dit...

En aquest afer, la dreta italiana ha estat més papista que el papa. La influència del Vaticà en la vida del país ha estat aprofitada per Berlusconi, que ha fet seva i ha magnificat l'opinió de l'església. Mentre el Vaticà, amb relativa prudència malgrat les declaracions dels dies anteriors, deia que esperava que Déu perdonés els qui havien ajudat a morir a Eluana, els polítics els acusaven d'haver-la matat. Per llogar-hi cadires!

vigilant ha dit...

Jo no ho tinc tan clar com vosaltres. Em fa angúnia. Es parlava de desconnectar-la (com si tingués un cor artificial o un fetge artificial), però en realitat és deixar d'alimentar-la. No entenc que la gent tingui tan clar el que s'ha de fer en un cas com aquest, i en quin moment s'ha de fer. No sé què faria si fos filla meva. No estic d'acord amb la utilització mediàtica i política del cas ni d'una banda ni d'una altra. Planyo la família de l'Eluana per tot el que han passat però no entenc que hagin arribat fins on han arribat, a fer entrevistes i a convertir el cas en un afer públic. Ja ho dic, m'admira que la gent ho tingui tot tan clar: "en aquest cas s'ha de fer això!" A mi tot plegat només em produeix tristesa i perplexitat.

Sisplau, si algú contesta aquest comentari que no sigui demagògic/a, us ho demano per favor.

Montse ha dit...

Vigilant, bon dia.

Et respecto l'opinió, és clar. Jo, en canvi, no penso que la família d'Eluana hagi mediatitzat res: han dut a terme una lluita i, com que pocs han actuat així a Itàlia, han sobresortit.

A mi m'han colpit especialment les declaracions de la periodista Chirico. Personalment, doncs, i molt humilment, opino que Eluana, tenint en compte el seu estat, mereixia morir i deixar de patir.

Com deia la Mercè, les declaracions i les actuacions frívoles per part de Berlusconi i companyia fan posar la pell de gallina.

Salutacions.

Lectora corrent ha dit...

Jo també respecto l'opinió del Vigilant, però no la comparteixo. i espero no haver estat demagògica. (Demagògic va ser Berlusconi en dir que es matava una persona que podria "en hipòtesi" tenir un fill.)

Em remeto a la definició d'"obstinació terapèutica" que vaig copiar en l'entrada del 8 de febrer del meu bloc, i a un parell més de conceptes relacionats amb els tractament de les malalties irreversibles o terminals:

Limitació de l’esforç terapèutic (LET): La limitació de l’esforç terapèutic suposa acceptar la irreversibilitat d’una malaltia i la conveniència d’abandonar els tractaments que tinguin per finalitat perllongar la vida, mantenint només les teràpies necessàries per garantir al màxim el benestar del malalt.

No-inici o retirada de tractaments de suport vital: Forma part de la LET i consisteix a no iniciar o retirar tractaments com la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar, la diàlisi, la nutrició artificial (enteral i parenteral) o la hidratació (en situacions d’inconsciència), quan es produeix una complicació aguda al final d’una malaltia incurable. L’objectiu és facilitar l’evolució de la malaltia cap a la mort sense prolongar inútilment l’agonia amb tractaments invasius.

La nutrició i la hidratació artificials eren part del tractament que s'aplicava a Eluana, de la mateixa manera que en altres malalts ho és la ventilació mecànica, que els proporciona l'oxigen que el seu cos necessita, o a la diàlisi que elimina les substàncies tòxiques de l'organisme. Per què es podria acceptar aturar unes mesures terapèutiques i no d'altres?

Un altre concepte que caldria considerar és de les voluntats anticipades. Eluana era contrària a una vida vegetativa com aquella a la qual ha estat sotmès el seu cos tots aquests anys.

vigilant ha dit...

Gràcies, aquest és el to de diàleg que m'agrada... tot i que he trobat sobreres les referències a Berlusconi, francament. Crec que es pot parlar d'això sense encolomar al discrepant el capell d'aquest pallasso. Per dir-ho amb un exemple polític, no es pot dir que siguin el mateix ETA que el PNB pel fet que tots dos defensin l'autodeterminació d'Euskadi.

Jo continuo veient molt diferent, radicalment diferent, "la ventilació mecànica, la reanimació cardiopulmonar i la diàlisi" (etc.) de la nutrició i la hidratació. Heu llegit els llibres de Màrius Serra ("Quiet"), el d'Elisabet Padrosa ("Criatures d'un altre planeta") o el d'Antoni Martínez ("Soy Julia")? Creieu que hi ha molta diferència entre alimentar (o deixar d'alimentar) un nen petit amb paràlisi cerebral i sense expectatives de curació, i un adult?

Ara, no penseu pas que dient aquestes coses tinc les idees claríssimes i sé perfectament el que cal fer en aquests casos. Ni de lluny. Només manifesto la meva perplexitat, diguem-ne filosòfica, davant d'aquest esdeveniment. I manifesto que jo no sabria què fer en un cas com aquest. I no veig clar que s'hagi d'aplaudir necessàriament el final de la història tal com ha anat.

Lectora corrent ha dit...

El vigilant escriu: "Crec que es pot parlar d'això sense encolomar al discrepant el capell d'aquest pallasso [es refereix a Berlusconi]. Per dir-ho amb un exemple polític, no es pot dir que siguin el mateix ETA que el PNB pel fet que tots dos defensin l'autodeterminació d'Euskadi."

Vaig tractar dos aspectes diferents de tot aquest afer: a) la postura ètica davant el cas d'una persona en coma irreversible, amb un cos que es manté en vida artificialment; i b) l'aprofitament del cas que n'ha fet un grup polític del país.

De tota manera (a) i (b) estan relacionats, perquè si Berlusconi s'hagués sortit amb la seva, el cos vegetatiu d'Eluana seguiria consumint-se en el llit d'un hospital.

Pel que fa als diversos tractaments que vaig esmentar, el cos humà necessita tant l'oxigen com l'aigua i els nutrients que li arriben amb l'alimentació. Per què hauria de considera-se un tractament la ventilació (que li aporta l'oxigen) i en canvi no ho serien la nutrició i la hidratació? A la persona a qui practiquen ventilació artificial li estan fent entrar en el seu cos l'oxigen que ella no pot inspirar; a la que nodreixen amb una sonda nasogàstrica, li estan fent entrar en el seu cos l'aliment que ella no pot ingerir.

Suposo que són maneres diferents de considerar-ho.