Obstinació terapèutica: el cas d'Eluana Englaro

Aquests dies molts mitjans de comunicació centren la seva atenció en Eluana Englaro, la dona italiana que es troba en coma des de 1992 a conseqüència d'un accident de cotxe. Des d'aleshores és en estat vegetatiu permanent i es manté en vida perquè rep un tractament d'hidratació i nutrició forçades.

El pare d'Eluana, Beppino Englaro, ha demanat moltes vegades la suspensió de l'alimentació artificial i de qualsevol altre tractament a la seva filla, al·legant que ella era contrària a una vida d'aquest tipus. Ha recorregut als tribunals i després d'anys, el juliol de 2008, el Tribunal d'Apel·lació Civil de Milà va autoritzar-lo, com a tutor d'Eluana, a interrompre el tractament que la manté en vida de manera artificial. El Govern Berlusconi va recórrer la sentència i el desembre de 2008, poques setmanes després que el Tribunal Suprem de Cassació rebutgés el recurs contra la interrupció de l'alimentació i hidratació artificials d'Eluana, va decidir prohibir que la mesura aprovada pel màxim tribunal de la República es portés a terme en centres de salut públic o en centres privats que tinguin un concert amb el Servei de Salut Nacional italià.

El cas és que la pobra Eluana --o el seu cos, perquè ella ja no hi és des d'aquell dia fatídic en què va patir el tràgic accident de cotxe, ara fa disset anys-- ha anat d'un centre a un altre. I ho ha hagut de fer enmig de manifestacions, amb gent que volia impedir el trasllat del seu cos i que titllaven el pare d'assassí. Ara és a Udine, en una clínica que depèn de l'Ajuntament d'aquella ciutat, i les persones que s'ocupen d'ella són metges i infermeres voluntaris. Tanmateix, aquest personatge impresentable que té les regnes d'Itàlia a les seves mans ha continuat fent tot el possible per impedir que es dugui a terme allò que va aprovar el Tribunal Suprem. Fa uns dies va preparar un decret d'urgència per aturar la desconnexió dels aparells que mantenen viu --fins allà on és possible-- el cos d'Eluana. Però per poder dur-ho a terme, el decret havia de ser signat pel cap de l'Estat, Giorgio Napolitano, el qual es va negar a fer-ho.

Berlusconi, que s'enfialava per les parets davant la prerrogativa de Napolitano, com a president de la República (Berlusconi no és el president de la República, sinó el president del Consiglio, el primer ministre), ha amenaçat de dirigir-se al poble per canviar la Constitució actual, que considera filosoviètica. I corrent ha posat a treballar els seus legisladors per tal de tenir llesta en tres dies una llei que espera sigui aprovada immediatament.

Dissabte 7 de febrer de 2009, a la clínica La Quiete (quina contrast, el nom del centre --la calma, la tranquilitat-- i el rebombori que hi ha al seu voltant!) ha començat a aplicar-se el protocol per a la desconnexió; l'alimentació i la hidratació no se suspenen sobtadament, sinó de manera progressiva. Podrà descansar en pau Eluana abans que la nova llei sigui aprovada?

I en l'ombra d'aquest cas plana la figura del Vaticà, que en les darreres setmanes s'està cobrint de glòria i no pas de la Glòria a la qual diuen aspirar. Primer va ser la rehabilitació dels lefebvrians excomunicats, entre els quals hi ha un bisbe que nega l'Holocaust. I ara, la intervenció en el cas d'Eluana. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, que va ser ministre de Sanitat del Vaticà, va declarar fa pocs dies al diari italià La Repubblica que calia "aturar aquella mà assassina" i que "interrompre l'alimentació i la hidratació equivaldrien a un abominable assassinat i l'Església ho cridarà sempre en veu alta". El cardenal nega que allò sigui un tractament i entén que desconenctar les sondes és matar deliberadament Eluana. Acaba dient que confia "en la misericòrdia divina, pensant en primer lloc en les persones que pateixen i que no poden defensar-se. Com Eluana Englaro."

A propòsit del debat sorgit a Itàlia, he recordat un llibre que vaig rebre fa unes setmanes i l'he rescatat de la pila de lectures pendents: El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras, amb pròleg de Marc Antoni Broggi. No podia ser més actual. Boladeras, catedràtica de Filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona, ha escrit un llibre molt clar en el seu plantejament i exposició dels fets. Hi revisa conceptes essencials per al debat sobre l'eutanàsia i inclou casos que s'han esdevingut recentment en diversos països. Els avenços de la medicina han fet possible "salvar" persones que en altres èpoques no haurien sobreviscut molt de temps. Boladeras opina --i comparteixo la seva opinió-- que a aquestes persones, "la medicina no les salva, sinó que els impedeix morir i les deixa en una situació més temible que la mateixa mort." Tot i que ella deixa clara la seva posició, i n'explica les motivacions que la sustenten, exposa en el llibre posicions favorables i contràries a l'eutanàsia.

El llibre conté uns appèndix molt adients i útils: un glossari que és el mateix que hi ha a l'Informe sobre l'eutanàsia i ajut al suicidi del Comitè de Bioètica de Catalunya (Departament de Salut, Generalitat de Catalunya, 2006), models de testaments vitals, adreces d'Internet sobre eutanàsia i sobre l'Associació Federal Derecho a Morir Dignamente, i la bibliografia. Un dels termes inclosos en el glossari és obstinació terapèutica, que és "la instauració o continuació de mesures mèdiques que no tenen cap altre sentit que perllongar la vida del pacient quan aquest està abocat a la mort de manera irreversible". Es coneix també com a "aferrissament terapèutic". Obstinació terapèutica és la que volen aplicar a Eluana aferrissadament el Vaticà i el govern de Berlusconi.