El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Un tast de la vida de Trueta

Fa unes setmanes escrivia en aquest bloc sobre Trueta i l'obra de teatre d'Àngels Aymar que era a punt d'estrenar-se. Van anar passant els dies i em pensava que em quedaria sense veure-la (demà 22 de febrer se'n fa la darrera representació i jo aquests dies tinc molts feina), però ahir la trucada d'una amiga em va animar a deixar per unes hores la tasca que estic acabant i vaig fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. M'alegro d'haver-ho fet.

Durant una hora i mitja vaig contemplar escenes de la vida d'aquest gran home i metge que va ser Josep Trueta i Raspall (1897-1977) i l'obra em va deixar un regust de "poc". És només un tast, un trailer, de la vida d'aquest català universal que, amb el seu mètode innovador, va marcar un abans i un després en el tractament de les ferides de guerra: la seva aplicació va evitar nombroses amputacions i la mortalitat a conseqüència de les ferides va baixar de manera espectacular.

Una trajectòria vital tan intensa és impossible que es pugui descriure en una hora i mitja. Ens hem de conformar amb una mena de càpsules escèniques que il·lustren moments de diversas èpoques la vida de Trueta. L'autora ha sabut triar molt bé algunes situacions personals i els símbols que apareixen a l'escenari. El Trueta en escena (Pep Munné) és molt creïble per a qui hagi vist fotografies o pel·lícules del Trueta real, i ell i la seva esposa són gairebé sempre en escena (les dues parts es fans ense cap descans). Per tant, no sé com s'ho fan, però aconsegueixen que el públic tingui la percepció del pas dels anys. Potser sigui el posat, o la manera de caminar o de parlar dels dos actors. El Trueta de la darrera escena, ja vidu (la seva esposa, Amèlia Llacuna, va morir onze mesos abans que ell) i ple d'enyor per Amèlia, a qui sent no haver dedicat més temps, el vaig veure com un home ja vell tot i que l'actor no hagués passat per cap secció prèvia de maquillatge.

Va ser una hora i mitja que em va passar voltant, però al final em preguntava si aquestas càpsules de la vida de Trueta serien intel·ligibles per a algú que no estigués al corrent de la vida d'aquest metge català que va exiliar-se i va triomfar a Oxford. Per exemple, hi ha un personatge que jo mateixa no he pogut indentificar: el fotògraf --fill d'un altre fotògraf mort durant la guerra (in)civil-- que visita els Trueta a Oxford i els fa un reportatge. Com escrivia recentment el crític de teatre d'El Periódico, valdria pena de fer una minisèrie de televisió que donés a la figura de Trueta la projecció que mereeix. De tota manera, l'obra d'Aymar ja és un bon inici.