El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 4 de setembre de 2011

El Dr. Frankestein, El coleccionista i Almodóvar

Ho reconec, sóc una incondicional d'Almodóvar. Procuro veure totes les seves pel·lícules i n'hi ha que m'agrada reveure-les de tant en tant. Per això, tot i que el tràiler feia pensar que era algun tipus de thriller, he anat a veure La piel que habito. Per més estrelles que li doni la crítica --no n'he llegit cap i no sé quantes li'n donaran-- i més rècords de taquilla que pugui fer, jo he de dir que és potser el film d'Almodóvar que menys m'ha agradat.



M'ha agradat l'estètica Almodóvar, que es pot apreciar des de l'inici, quan van sortint els crèdits del principi. Però no puc dir el mateix de la història. No desvetllaré aquí la trama del film, que m'ha semblat descabellada, un híbrid del Dr. Frankestein, El coleccionista i La Pepa maca (o Ama Rosa, que em sembla que era un equivalent a La Pepa maca). A més, deixa molt mal parada una professió que avui ja està bastant desprestigiada, la de metge.

Fa anys, corria una prova d'enginy que explicava la història d'un home que estava somiant que eren a punt de guillotinar-lo i la seva dona, per fer-li una broma, li donava un cop al clatell amb el cantó de mà, i l'home moria de la impressió, perquè era com si hagués notat el cop de la guillotina. Es preguntava per què no podia ser certa la història i la resposta era que la dona no podia saber què estava somiant el seu marit i, per tant, no podria haver-li fet una broma relacionada amb el somni. En un moment determinat, en el film d'Almodóvar passa una cosa semblant. Una veu en off ens explica un fet que ningú no pot saber, perquè la persona a qui li passa mor immediatament, no pot haver-ho explicat a ningú.

La protagonista femenina, Elena Anaya, m'ha recordat Penélope Cruz. Un moment en què es posa a cridar com una histèrica --no revelo res, aquest moment es pot veure en el tràiler-- m'ha fet pensar en els crits que feia Penélope Cruz a Vicky, Cristina, Barcelona. Antonio Banderas m'ha semblat molt bé en el paper del cirurgià plàstic que té muntat un laboratori i una clínica molt especials a casa seva i viu turmentat pels seus records. Marisa Paredes, més en segon pla, sense massa oportunitats per al lluïment. I el personatge que apareix vestit de tigre, esperpètinc. Almodóvar sap treure molt de profit dels primers plans i en aquest aspecte, com de costum, s'ha lluït. Però val la pena pagar set euros i mig per admirar el preciosisme de les imatges? Potser no. Si no hagués anat a veure La piel que habito, però, tindria la recança d'haver-me quedat sense veure un film d'Almodóvar i podria pensar que potser m'havia perdut una gran pel·lícula. Que ves a saber, potser ho sigui, encara que a mi no m'ho sembli.

En veure el cotxe que duu el protagonista (Antonio Banderas) de La piel que habito, he pensat si era per casualitat que tingui aquella matrícula o si Almodóvar o Banderas (o la persona encarregada de buscar el cotxe per a la filmació) deuen ser de Barça. Era aquesta: "2207 FCB".

Per saber-ne més:
- La piel que habito, pàgina web de Televisión Española, amb molta informació i vídeos del film

11 comentaris:

Pakiba ha dit...

Ahir la vaig anar a veure. A mí si en va agradar, con dius els primer planos son fantastic com sempre fa Almodovar i trobo que el Antonio Banderas treballa molt bé, el demés com sempre hi ha coses de Almodovar que agradan i uns altres que no.
El de la matrícula jo també vaig pensar en el mateix que dius.

maikix ha dit...

Jo també la vaig anar a veure ahir, m'agrada Almodóvar tot i que no sóc incondicional, i aquesta pel·lícula em va semblar un xurro immens arrebossat d'estètica. A mi em sembla que no hi ha interpretacions, tret de la Paredes, que a més, sobreactua. La història en sí, infumable.
Ves per on, jo no havia caigut en el desprestigi de la professió, potser per què el personatge és increible.
Sí que em vaig adonar de la matrícula.

Lectora corrent ha dit...

Pakiba, Maikix, avui he llegit en algun lloc que el guió està basat en una novel·la que es diu "La tarántula". Espero recordar-me'n per si mai cau a les meves mans enviar-la directament al contenidor del reciclatge. I encara que ja sé que el món de la ciència i la medicina són un reflex de la societat, on hi ha gent excel·lent però també gent abominable, no m'agraden les històries de metges o investigadors malvats i sense escrúpols. A part d'això, la història és descabellada. El "tigre", per exemple, hi està posat amb pinces, no aporta res al relat.

Clidice ha dit...

Caram! ara no sé que pensar, a ca n'Arqueòleg glamourós la posen pels núvols i tu l'ensorres. Com què no sóc gens almodovariana provaré de veure-la sense massa criteri format. Això si, mai en estrena :)

Lectora corrent ha dit...

Clídice, jo dono la meva opinió. La direcció em sembla molt bona i l'estètica almodovariana hi és present, però la història que explica em sembla massa recargolada. I en alguns moments m'ha semblat trobar-hi defectes en el guió, que aquí no vull explicar perquè seria donar massa pistes sobre l'argument.

lagartija2 ha dit...

A mí sí m'ha agradat. Potser hauria d'haver treballat una mica més la "transformació" (no dic res més per no desvelar la histròria), així com el final (massa precipitat). Penso que el personatge del tigre no hauria d'haver estat o al menys haria d'haver-se canviat de vestuari un cop que es troba amb Marisa Paredes, perquè li dona un toc subrealista que no aporta res a la trama. Elena Anaya ho fa molt bé, i sí recorda a Penelope Cruz (qui inicialment, havia de fer la peli).

Lectora corrent ha dit...

Raül, a mi m'ha agradat "veure" el film. Almodóvar és un mestre amb la càmera i aquí ho ha demostrat un cop més. Però la història no m'agrada gens com està portada. Encara que sigui una història fantàstica (de fantasia, vull dir), crec que el relat hauria de seguir uns criteris coherents i lògics. Per exemple, com sap el metge que Vicente és la persona que busca? Ha vist sortir una moto del pazo, però a la festa hi havia molta gent, per què hauria de ser l'home de la moto el que ell després buscarà? A més, és de nit i no pot veure'n la matrícula i, de motos, a Galícia n'hi ha moltes. I més endavant, com pot saber que aquell vespre Vicente sortirà a fer un volt amb la moto abans de sopar? I la botiga de la mare de Vicente és en un carrer estret del poble --o ciutat, no sé. On tenia aparcada la furgoneta? (una furgoneta negra que no torna a sortir més) I per què duu una màscara (o com a mínim un nas postís; es veu ben bé en el perfil) si més endavant es presentarà davant de l'altre sense ocultar la seva personalitat? I així altres coses del guió. Potser sóc molt racional?

Joan U ha dit...

Parlant de pel·lícules i matrícules, a Pa Negre hi ha un anacronisme sagnant. Cap al final, els amos de la finca s'enduen el nen protagonista a viure amb ells. El van a buscar amb un Citroën 11, el famós "pato". Això és congruent amb l'època, els anys 40, perquè aquest model es va començar a fabricar el 1934. Però la matrícula del cotxe, que es veu molt bé en un pla general fix, és B-siscentsmil i escaig, que correspon al final de la dècada dels 60. A més, la placa de matrícula és reflectant, quan les matrícules de l'època no n'eren pas.

Em va sorprendre molt que en una pel·lícula tan ben ambientada ningú s'adonés d'aquest detall. Però ja se sap que la imperfecció ens fa humans.

Lectora corrent ha dit...

Joan, vaig veure "Pa negre", però sóc de les persones que no es van adonar d'aquest detall. El meu pare va tenir una Vespa, comprada el 1953, que era un B-103 mil i escaig. I un cotxe que vam comprar a casa el 1970 era un B-nou-cents mil i escaig

Isabel Baixeras ha dit...

El tema que tracta "La piel que habito" és, al meu entendre, el de la identitat, el de la consciència del propi ésser. No és això l'enigma de la vida? És que hi ha algun tema més important que aquest? És per això que m'encanta.

Almodóvar ens parla d'una consciència del jo que és molt més profunda que els atributs de masculinitat o feminitat. La persona protagonista manté la consciència del seu jo amb l'expressió artística (plàstica i literària, escrivint a les parets) i amb la pràctica del ioga.

No cal buscar coherència de relat lineal, perquè no n'hi ha -ni cal...- sinó llegir els centenars de missatges que la peli presenta. Algunes frases com ara "a partir d'ara dependràs del teu forat" són tremendes. O no? Almodovar ho farceix tot amb colors, bromes i anècdotes amables, no només per fer el producte més passador, sinó fins i tot per mostrar els avantatges de les identitats noves. La persona disfrasçada, per exemple, que es protegeix amb el vestit de tigre per afrontar els seus fantasmes... Un altre exemple: el personatge principal, enamorat d'una lesbiana, podrà perfeccionar millor el seu objecte amorós en la seva nova condició...

En fi, per a mi és una obra mestra definitiva... Demà mateix aniré a buscar-la a la Biblioteca del Centre de Lectura per veure-la de nou!

Mercè Piqueras ha dit...

Isabel, et felicito per haver sabut fer-ne aquesta interpretació. Fa uns nou mesos que la vaig veure i em sembla com si fes anys. Malgrat que tinc un bon record de l'estètica del film, no sé si el tornaria a veure. Si més no, de moment. Potser amb el temps, per comprovar si la meva percepció havia canviat.