El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 7 de febrer de 2009

El WC termocromàtic

No heu anat mai a un lavabo públic i en asseure-us per fer les vostres necessitats heu notat de sobte una desagradable escalfor en el seient? Doncs bé, en el futur aquesta sensació pot deixar de ser una sorpresa. La solució està en aquest seient de vàter termocromàtic:


A la dreta, s'observa el canvi de color en la zona que està més calenta per haver estat amb contacte amb unes natges. Veient-ho, podeu esperar que el seient es refredi. I si teniu tanta pressa que no us podeu esperar, aquella escalfor ja no us agafarà de sorpresa.

El canvi de color del seient es deu a una característica del material amb què està fet: el termocromisme, que és la capacitat que té un determinat material o un sistema (per exemple, una dissolució) de canviar de color en variar la seva temperatura. Aquest canvi de color generalment és reversible, de manera que quan la temperatura torna a ser la que hi havia abans del canvi, també es recupera el color anterior, però també hi ha alguns materials termocromàtics en què el canvi és irreversible i que són útils per saber si un producte ha estat sotmès a una temperatura inadequada.

Fa anys comprava a la farmàcia unes tires per saber si la mainada tenia febre sense haver de posar-los el termòmetre. Calia deixar-la un moment sobre el front, mirar després si havia canviat de color i comparar el color amb una escala per saber si la temperatura era normal o si la criatura tenia febre. No marcava la temperatura en graus, però el viratge de color donava una idea si la febre era poca o molta. Si el canvi era molt acusat, convenia posar el termòmetre a la criatura per saber exactament quanta febre tenia.

En el web de B+H Colour Change Ltd, podeu veure molts productes que estan fets amb materials termocromàtics: termòmetres per saber si es té febre, termòmetres per a la banyera, targetes antiescaldament (es posen a l'aixeta i marquen la temperatura de l'aigua que raja), culleretes que us avisen si la sopa o la llet està massa calenta, catifes de ratolí d'ordinador que en escalfar-se amb el moviment del ratolí deixen veure paraules o dibuixos, uns indicadors per saber si el vi que anem a servir és a la temperatura adient, etc. I una altra empresa fabrica samarretes i altres peces de roba amb tela termocromàtica, que es mostra de color diferent segons sigui la temperatura del cos i la de l'ambient.

3 comentaris:

Elena Fdez de Castillo ha dit...

Però què dius??? Jo a casa meva no he notat mai cap escalfor al asseure'm a la tassa del water, tot el contrari. I jo que pensava quan he vist les imatges que es tractava d'escalfar-la precisament, i no de refredar-la, al menys jo és això el que necessitaria... perquè si notar l'escalfor és una sensació desgradable, imagineu-vos la de la fredor glacial que fa a casa meva... (no tinc calefacció al lavabo).
elena

Lectora corrent ha dit...

Puc assegurar que l'Elena té raó; el seient de la tassa del seu WC a l'hivern és gèlid com una glacera. Però jo em referia als WC públics. Quan seus, aquella escalfor del seient et fa sentir com si estiguessis repenjant les teves natges damunt les natges de la persona que t'ha precedit. En el metro de vegades també es pot tenir aquesta sensació, però com les persones solen viatjar vestides, és diferent.

Vivir es una casualidad ha dit...

Aqui una servidora no seu mai als WC que no siguin de confiança, quan està fora de casa...ni termocromàtics ni res...a fer cames i equilibri (que de vegades es per veure'ns: la porta que no tanca be, tu sense seure per higiene personal, aguantant-te la roba ben aixecadeta perque no es mulli, en precari equilibri perque tot entri a on te que entrar, i aguantant la porta amb l'altra mà perque ningú entri sobtadament) :-)